Badalona és una
ciutat compacta amb poques zones verdes. Si a més a més afegim la moda dels parcs
urbars durs, és a dir, zones obertes enrajolades amb quatre arbrets, el
panorama resulta terriblement desolador. El nostre organisme, diuen psicòlegs i
altres profesionals de la salut, respon malament a tanta verticalitat, línia
recta i formigó, necessita de l’asimetria, les variacions de colors, de
textures, i d’olors. La ciutat, segons sigui la seva planificació, pot ser el
nostre aliat o bé el nostre enemic. Una ciutat funciona com un gran organisme,
cada element té la seva tasca i la mancança d’algun dels seus elements representa
simplement una disfunció, que inexorablement ens afecta.
Badalona, per la
seva idiosincràsia, té una mancança històrica de zones verdes, com moltes
altres ciutats catalanes de l’àrea metropilitana de Barcelona. Les poques que
n’hi ha, estan simplement congestionades. Algun dia faré una entrada sobre
aquest tema, però ara anem a tractar la qüestió que ens ocupa. Al nord de la
ciutat de Badalona, trobem dos parcs, en realitat dues finques limítrofes que conformen
la gran zona verda dels casc urbà badaloní. Es tracta del parc de Ca l’Arnús i
Can Solei. El seu origen es remonta a finals del segle XIX (1870-1880),
justament a les pstrimeries del Romanticisme, una etapa revolucionaria quant a
la concepció de la natura, l’home i la vida. De fet, una passejada pel parc, és
una passejada per la llibertat, la llibertat de formes, d’espais i de disseny.
Ca l’Arnús i Can
Solei són aproximadament 11 hectàrees de naturalesa domesticada, que la natura
salvatge acomoda i utilitza. Res queda buit, ni els seus estanyols, on els
tòtils fan les seves postes. Ara que tinc la
sort de viure a tocar del parc, m’ho miro amb més deteniment. Una passejada
matinera pels seus ambients ben diferents, des de les seves arbredes més
tancades a les zones de gespa ben obertes, ens obre les portes a una gran
diversitat. Aquest matí, per exemple, he pogut contactar 28 espècies d’ocells,
una xifra gens despreciable per un lloc tan humanitzat. Només cal deixar-se
portar, obrir ben els ulls, parar l’orella i deixar de banda els estrils físics
i mentals que formen part de la nostra vida quotidiana. I ara gaudiu de les
fotos d’alguns ocells que he pogut fotografiar.
 |
| Cuereta blanca, una especie habitual a les zones obertes del parc. |
 |
| La mallarenga carbonera és fàcil de veure a qualsevol punt del parc. |
 |
| El pardal xarrec és el pardal propi del parc. Li agraden els margens de bosc. |
 |
| La puput és un ocell que es veu durant els passos migratoris. Com a molts ocells, li agraden els banys de sorra per alliberar-se dels seus paràsits. |
 |
| La cotxa fumada arriba a la tardor i se'n va a la primavera. |
 |
| Un dels ocells més bonics del parc. |
 |
| la mallarenga cuallarga és un ocell de grup. Si et trobes una sola et dono un premi. |
 |
| Dos foranis, la cotorreta de pit gris, molt comuna; i la cotorra de Kramer, no tan abundant però fàcil de veure |
Badalona és una
ciutat compacta amb poques zones verdes. Si a més a més afegim la moda dels parcs
urbars durs, és a dir, zones obertes enrajolades amb quatre arbrets, el
panorama resulta terriblement desolador. El nostre organisme, diuen psicòlegs i
altres profesionals de la salut, respon malament a tanta verticalitat, línia
recta i formigó, necessita de l’asimetria, les variacions de colors, de
textures, i d’olors. La ciutat, segons sigui la seva planificació, pot ser el
nostre aliat o bé el nostre enemic. Una ciutat funciona com un gran organisme,
cada element té la seva tasca i la mancança d’algun dels seus elements representa
simplement una disfunció, que inexorablement ens afecta. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada