Ocells del Barcelonès i rodalies

Difusió de surtides ornitològiques

2012-01-31T23:09:00.000+01:00

PROGRAMA DE EXCURSIONES 2012

Salida desde Barcelona

Organizadas por SEO/BirdLife y Spainbirds Nature Tours de la mano de expertos ornitólogos.

SEO/BirdLife ofrece a sus socios y simpatizantes la oportunidad de disfrutar de los viajes ornitológicos tradicionalmente organizados desde Madrid, ahora también organizados desde Barcelona.

PROGRAMACIÓN 2012 CON SALIDA DESDE BARCELONA

Abierto el plazo de inscripción:

Parc Natural del Montseny (Barcelona, 25 de febrero de 2012) Programa

Estepas de Lleida (17 de marzo de 2012) Programa

Gallecs i Cingles de Bertí (29 de abril de 2012) Programa

Una altre mirada

2012-01-29T20:57:00.003+01:00

Cada dia estic més convençut que la conservació del medi ambient és un zero a l’esquerra en aquest país. Tret d’una comptada minoria que treballa i lluita (cadascú a la seva manera i dintre de les seves possibilitats) per la defensa del medi natural, la resta o bé són agents passius que miren els fets com els viatgers d’un tren miren el paisatge des de la finestra (si és de alta velocitat ni tant sols això), o bé són agents actius que encara no s’han adonat (o no els interessa adonar-se'n) que el desenvolupament que busca el benestar col·lectiu ha d’estar en consonància amb la conservació del medi ambient. Contraposar desenvolupament i conservació és un greu error que ja estem pagant.

Però per introduir i desenvolupar aquesta consciència en la ciutadania, cal fer un gir de 180º que transformi la infraestructura productiva, las relacions de poder i la cultura. Teòricament aquest pas ja es va donar fa anys en el debat econòmic a nivell internacional, i va quedar reflectit en diversos documents, protocols i altres tipus de fum que es va vendre al ciutadà. I és que mentre les decisions econòmiques continuin allunyades de la conservació de la natura, no seran èticament justes ni avui ni per les generacions futuras.

Aquesta reflexió la faig arran de la lectura de l’article del Sr. Albert Sáenz "Altres veritats de Spanair" sobre l'enfonsament d'Spanair, on es diuen coses com que “vam trigar tres anys a posar en marxa el projecte perquè l’ampliació del Prat suposava molèsties per als senyorets del club de golf i per als ecologistes de la llacuna Ricarda”, o que “(…)Mentre les excavadores desviaven el Llobregat i protagonitzaven el moviment de terres de l’obra civil més gran d’Europa per salvar els ocellets de la Ricarda, alguns emprenedors van idear la primera alternativa a Iberia”.

Obres de la T1 a tocar de la R.N. Remolar-Filipines.

Vaja! Encara el riu Llobregat i els ocellets de la Ricarda han d’estar agraïts als promotors de la seva partida de defunció, que no pas només de la Ricarda, tan sols una peça del complex sistema que és el delta, sino del mateix Delta del Llobregat. Hi ha d'altres tipus d’emprenedors que curiosament sempre resten amagats per la boira mediàtica.

PS: Com que els fets parlen per si mateixos, aquesta és una altra demostració de lluita de poders on ciutadania, treballadors i medi ambient surten malmesos.

A cop d’ull

2012-01-27T21:39:00.005+01:00

La natura et pot sorprendre en qualsevol lloc i en qualsevol moment, arran de terra o sobre els nostres caps, al indret més verge (si encara n’hi ha) o al més erosionat pel despropòsit humà.

El 14 de gener vaig anar fins a Torredembarra per a colaborar en el Cens d’ocells aquàtics hivernants. Entre Torredembarra i Creixell encara resta, mig ofegat, un espai natural que es va salvar de la urbanització gràcies a la lluita i la perseverància de ciutadans i ciutadanes concienciats de la necessitat de conservar els valor naturals del seu entorn. Actualment 3 quilòmetres de platja estan protegits com a Espai d'Interès Natural, "Els Muntanyans" paradigma del espíritu conservacionista alhora que mostra perfecta de la misèria humana.

Es tracta d’una zona dunar amb arees inundables, que fa de connector biològic amb els boscos interiors. De gran valor paisagístic, acull flora i fauna de gran importància (recentment ha estat colonitzat per la Polla blava Porphyrio porphyrio).

Aquest hivern àtipic està fent que l’hivernada sigui més aviat fluixa. Juntament amb l’Albert Vázquez, vaig censar un tram de costa protegit. Però protegit pels pèls. Mireu la foto, una imatge val més que mil paraules. Las zones protegides en aquest tram són, per dir-ho d’una manera col·loquial, les deixailles.

"Si es que el que no se conforma es porque no quiere”.

Tot i aquest desagravi envers la natura i insult cap al ciutadà, la natura ens recorda que encara hi és present, ben present.

Tornaven de censar la zona “protegida”, quan un Xatrac bec-llarg ens va sobrevolar a baixa altura. Podíem fins i tot veure el peixet que portava al bec. De sobte va aparèixer un Paràsit cuapunxagut que va començar empaitar el xatrac fins que va deixar anar el peix. Tot això a pocs metres dels nostres caps en un espai “protegit”.

Foto d'arxiu: Paràsit cuallarg adult de fase fosca.

Sort que encara resten zones protegides, si no com disfrutariem d’aquests espectacles? Potser a través de Discovery Channel? Tranquils, tranquils que tot arribarà!

Birding a Lleida

2012-01-22T20:50:00.002+01:00

El passat 7 de gener, en Xescu Macià, el Miquel Vall-llosera i un present várem fer una jornada maratoniana pel sud de la comarca del Segrià. Ens va acompanyar un cel seré, l’absència de vent i les ganes de treure un bon grapat d’espècies d’aquesta àrea de la plana de Ponent.

En un recorregut que va començar al pantà d’Utxesa, per continuar pels pantans de Cemelis i Gran, prospectant els secans fins arribar a Alfès i acabar a prop de la ciutat de Lleida vam observàrem 90 espècies d’ocells. Ens va faltar el Sisó o el Torlit entre les espècies de secà, tot i visitar indrets molt adients, però varen surtir d’altres molt destacades com veureu tot seguit.

Cigne mut (Cygnus olor): 7 exs. al pantà d’Utxesa.

Ànec blanc (Tadorna tadorna): 1 ex. al pantà Gran d'Alcarràs.

Morrell de collar (Aythya collaris) : 1 mascle adult al pantà Gran, que roman a la zona des de la tardor.

Cabussó collnegre (Podiceps nigricollis): 1 ex. al pantà de Cemelis.

Agró blanc (Casmerodius albus): 2 exs. al pantà d’Utxesa; i al menys 5 exs. al riu Segre al seu pas per Torres de Segre.

Gamba roja pintada (Tringa erythropus): 1 ex. al pantà d’Utxesa.

Ganga (Pterocles alchata): 13 ex. a Alfès menjant a un camp de blat.

Duc (Bubo bubo): Una pareja observats al vespre.

Mussol banyut (Asio otus): 1-2 exs. a prop d’Albatàrrec en vol de caça.

Colltort (Jyns torquilla): 1 ex. al pantà d’Utxesa.

Mallarenga de bigotis (Panurus biarmicus): un mínim de 20 ex. al pantà d’Utxesa.

La jornada va ser destacable pel que fa a determinades espècies, però també per l’absència d’altres comunes o pel baix nombre de paseriformes hivernants en aquest hivern tan inusual, especialment pel que fa a les espècies de tords, de les quals vàrem veure només Turdus philomelos i T. viscivorus.

Anelles i altres marques del 2011

2012-01-09T21:09:00.001+01:00

A més de les nombroses lectures d’anelles de cigonyes blanques que vaig fer als Aiguamolls de l’Empurdà, manca per comentar les poques que vaig fer d’altres espècies.

GAVINES I GAVIANS

Gavina capnegra (Larus melanocephalus)

Adult amb anella vermella i codi blanc H769 al tars dret i anella metàl·lica a l’esquerra, observat a la platja de Sant Cristòfol el 16/XII/11. Em sembla que pertany a un projecte hungarès.

Gavià fosc (Larus fuscus)

1) Adult amb anella blava i codi blanc V.583 al tars dret, observat a la platja de Sant Cristòfol el 17 i 22/XI/11. Un vell conegut del projecte del danès Kjeld Tommy Pedersen. Inverna a la zona si més no des del 2009. Per les dades obtingudes, representa el primer registre d’aquesta temporada.

2) Adult amb anella groga i codi negre V2PC al tars dret, observat a la platja de Sant Cristòfol el 22/XI/11. Anellada a Sprogø, Korsør, Dinamarca l’1/VII/06 per Lars Hansen. És un hivernant regular des del 2007.

ALTRES ESPÈCIES

Xarxet (Anas crecca)

Un mascle amb placa nasal groga i codi negre 5V X 5V. Es tracta d’un ocell marcat a França.

Flamenc (Phoenicopterus roseus)

Un adult amb anella grogra i codi negre FZXH a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (PNAE), (Girona).

L'Ornitonigma de gener

2012-01-08T22:31:00.002+01:00

Aquesta vegada maxem de viatge fora de la Península. La foto està feta a Europa.

Solució a l'Ornitonigma de desembre

2012-01-08T21:43:00.000+01:00

L'exemplar davant del qual ens trobem és petit i compacte, d'un to uniforme marró verdós poc cridaner. Podem apreciar un fort estriat fosc que comença al pili i s'estén profusament al llarg del mantell i les escapulars. Els flancs estan tenyits d'un to ocraci sobre el qual s'aprecien difuses estries fosques. Les grans cobertores amb centres foscos i vores pàl · lides, formen una banda alar també cridanera. Hi ha un tret, però, molt interessant i orientatiu: les llargues terciàries (també fosques amb la hemibandera exterior vorejada per una banda longitudinal pàl · lida) cobreixen totalment la longitud de les primàries, les quals no apareixen projectades. Aquest és un patró molt característic que es repeteix en la majoria de les espècies de la família Motacillidae. Si observem les potes, veiem que són clares i llargues, pròpies d'un au que es desplaça habitualment pel terra.

A partir d'aquest breu esbós, anirerem descartant fins arribar a revelar l'espècie misteriosa.

La Terrerola vulgar (Calandrella brachydactyla) comparteix alguna de les característiques abans esmentades. No obstant això, és més clara i uniforme de mitjana; menys estriada, o altrament dit, amb un estriat més suau, el qual no forma un continu. És a dir, vista d'esquena, com l'au de la fotografia, el pili, que seria d'un to més castany vermellós i amb un estriat més fi i menys dens, contrastaria lleugerament amb la part posterioritat del coll més grisenca. D'altra banda, i encara que això no és diagnòstic ja que hi ha certa variabilitat, les terciàries no arriben a la punta de les primàries, amb la qual cosa podria produir-se una petita projecció d'aquestes últimes. Les grans cobertores i les terciàries són més uniformes i no produirien un contrast tan evident. En general, es veuria un ocell de tons terrosos.

El cas del Pardal de bardissa (Prunella modularis) és molt més fàcil. El seu clatell gris, absent en aquest individu ho descarta taxativament.

Finalment, ens trobam amb dues espècies del gènere Anthus. El Grasset de muntanya (Anthus spinoletta) té les parts superiors llises uniformes o en tot cas, el llistat és molt suau i difús. A més a més les potes en general són negres. Al contrari que l'exemplar de la fotografia, de potes rosàcies i parts superiors intensament estriades, l'habitual en una Titella (Anthus pratensis), l'au de la foto.

Moltes gràcies per la vostra participació i us espero al primer Ornitonigma d'aquest nou any.

Cigonyes a l'Empurdà

2012-01-06T15:33:00.001+01:00

Tradicionalment migradora, la Gigonya blanca (Ciconia ciconia) ha incrementat en les darreres dècades les seves poblacions hivernals. Hiverns suaus, accés a recursos tròfics permanents (abocadors) i en algunes zones, els propis programes de reintroducción que han contribuit al sedentarisme, són factors d’aquest increment estacional de l’espècie.

He observat que alguns exemplars es mouen entre la plana de Lleida i la plana empurdanesa. Aprofiten els recursos que troben a l'abocador de Montoliu (Lleida) i l'abocador de l'Empordà. Un canvi en la gestió dels residus orgànics suposaria una modificació en la dinàmica d'aquesta població hivernant.

En unes visites als Aiguamolls de l’Empurdà, en vaig comptar fins un màxim de 298 exs. el 29/XI/11, 41 dels quals, com a mínim, portaven anella de lectura a distància. No tinc els historials, però n’hi havia del territori, franceses, suïsses i alemanyes. Aquí us deixó les lectures que vaig poder fer:

1) Ex. amb anella blanca i codi negre H1W9 a la tíbia esquerra, observat el 11/XII/11 a El Matà (PNAE), (Girona).

2) Ex. amb anella blanca i codi negre NXCO a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

3) Ex. amb anella blanca i codi negre H431 a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

4) Ex. amb anella blanca i codi negre X9/I a la tíbia esquerra, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

5) Ex. amb anella blanca i codi negre 76S8 a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

6) Ex. amb anella blanca i codi negre MMOV a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

7) Ex. amb anella blanca i codi negre T/8P a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

8) Ex. amb anella blanca i codi negre T/8X a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

9) Ex. amb anella octogonal negra i codi blanc A 1373 DER a la tíbia esquerra, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona). Aquest exemplar procedeix d’Alemanya.

10) Ex. amb anella octogonal negra i codi blanc A 9890 DER a la tíbia esquerra, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona). Aquest exemplar procedeix d’Alemanya.

11) Ex. amb anella octogonal negre i codi blanc 766VS HES a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona). Aquest exemplar procedeix de Suïssa.

12) Ex. amb anella blanca i codi negre T/8T a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

13) Ex. amb anella blanca i codi negre H8OC a la tíbia dreta, observat el 11 i 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

14) Ex. amb anella blanca i codi negre T/XU a la tíbia dreta, observat el 29 i 30/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona). Emparellada amb T/A7 al niu.

15) Ex. amb anella blanca i codi negre APMI a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

16) Ex. amb anella octogonal negra i codi blanc A 5847 DER a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona). Aquest exemplar procedeix d’Alemanya.

17) Ex. amb anella blanca i codi negre AFGI a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

18) Ex. amb anella blanca i codi negre T/AA a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

19) Ex. amb anella blanca i codi negre 8AM9 a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

20) Ex. amb anella blanca i codi negre T/LW a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

21) Ex. amb anella blanca i codi negre 9OMS a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

22) Ex. amb anella blanca i codi negre ALIX a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

23) Ex. amb anella blanca i codi negre AXPH a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

24) Ex. amb anella blanca i codi negre H2HH a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

25) Ex. amb anella blanca i codi negre OMWC a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

26) Ex. amb anella octogonal negra i codi blanc A 8752 DER a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona). Aquest exemplar procedeix d’Alemanya.

27) Ex. amb anella octogonal negra i codi blanc A 5847 DER a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona). Aquest exemplar procedeix d’Alemanya.

28) Ex. amb anella blanca i codi negre C/41 a la tíbia esquerra, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

29) Ex. amb anella blanca i codi negre AOS6 a la tíbia esquerra, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

30) Ex. amb anella octogonal negra i codi blanc SA541 HES a la tíbia esquerra, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona). Aquest exemplar procedeix de Suïssa.

31) Ex. amb anella octogonal negra i codi blanc SA634 HES a la tíbia esquerra, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

32) Ex. amb anella blanca i codi negre H2AA a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

33) Ex. amb anella blanca i codi negre AFZD a la tíbia esquerra, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

34) Ex. amb anella blanca i codi negre AUDP a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

35) Ex. amb anella blanca i codi negre 8987 a la tíbia dreta, observat el 29/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

36) Ex. amb anella blanca i codi negre T/A7 a la tíbia dreta, observat el 30/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

37) Ex. amb anella blanca i codi negre H7XS a la tíbia dreta, observat el 30/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

38) Ex. amb anella blanca i codi negre ASZ1 a la tíbia dreta, observat el 30/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

39) Ex. amb anella blanca i codi negre H1W6 a la tíbia dreta, observat el 30/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

40) Ex. amb anella blanca i codi negre AXSD a la tíbia, observat el 30/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

41) Ex. amb anella blanca i codi negre 891W a la tíbia dreta, observat el 30/XII/11 a l’estany del Cortalet, P.N. dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona).

Les millors darreres observacions del 2011

2012-01-01T20:49:00.002+01:00

Els que seguiu aquest bloc heu vist que els darrers mesos ha estat pràcticament agonitzat. Afers personals han fet que gairebé no hagi pogut sortir al camp. Les últimes setmanes, però, la meva situació personal ha començat a canviar i he pogut fer petites sortides.

El motiu d’aquesta entrada és deixar constància de les observacions més interessants de les darreres setmanes del 2011. Per ordre taxonòmic són les següents:

Oca riallera grossa (Anser albifrons)

1 adult i 1 ex. de 1er hivern al Cortalet, PN dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona) el 11, 29 i 30/12/11. (Altres observadors: Xesco Macià i Miquel Vall-Llosera)

1er hivern

Adult

Ànec xiulador (Anas penelope)

1 mascle a la desembocadura del Foix, Cubelles (Garraf) el 16/12/11.

Ànec cua-llarg (Anas acuta)

Dues femelles a l’Estany d’Ivars i Vila-sana (Pla d’Urgell, Lleida) el 7/12/11.

Xibec (Netta rufina)

Una femella a l’Estany d’Ivars i Vila-sana (Pla d’Urgell, Lleida) el 7/12/11.
Un mascle a la Massona, PN dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona) el 30/12/11.

Morrell d’ull grocs (Bucephala clangula)

Una femella/1r hivern a la Massona, PN dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona) el 30/12/11.

Calàbria petita (Gavia stellata)

1 ex. davant la platja de Sant Pere Pescador, PN dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona) el 11/12/11. (Altres observadors: Xesco Macià i Miquel Vall-Llosera).

Calàbria agulla (Gavia arctica)

3 ex. davant la platja les Llaunes, PN dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona) el 11/12/11. (Altres observadors: Xesco Macià i Miquel Vall-Llosera)
2 ex. davant la platja les Llaunes, PN dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona) el 30/12/11.

Bitó (Botaurus stellaris)

1 ex. sobrevolant e canyissar de la Massona, PN dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona) el 11/12/11. (Altres observadors: Xesco Macià i Miquel Vall-Llosera).

Agró blanc (Casmerodius albus)

1 ex. al apartidor de Gerb (Os de Balaguer, Lleida) el 6/12/11.

Falcó peregrí (Falco peregrinus)

Un juvenil tipus peregrinus/calidus, obserbat a Castellnou de Seana (Pla d’Urgell, Lleida) el 7/12/11.

Polla blava (Porphyrio porphyrio)

1 ex. a l’Estany d’Ivars i Vila-sana (Pla d’Urgell, Lleida) el 7/12/11.

Fotja (Fulica atra)

1 ex. al riu Besòs, Sant Adrià de Besòs (Barcelonès), el 27/12/11. Es tracta de la 1a observació de l’hivern. (Altres observadors: Xavier Larruy).

Becadell sord (Lymnocriptes minimus)

1 ex. a la desembocadura del riu Besòs, Sant Adrià de Besòs (Barcelonès), el 27/12/11. (Altres observadors: Xavier Larruy).
1 ex. a El Matà, PN dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona), el 29/12/11.

Gavina capnegra (Larus melanocephalus)

Un mínim de 2432 exs. al dormidor que hi ha davant la platja de Ribes-roges a Vilanova i la Geltrú (Garraf), el 17/11/11.

Gavina corsa (Larus audouinii)

1 adult a la platja de Sant Cristòfol a Vilanova i la Geltrú (Garraf) el 22/11/11.

Mussol emigrant (Asio flammeus)

Un ex. als camps que hi ha al costat de l’aparcament de l’Estany d’Ivars i Vila-sana (Pla d’Urgell, Lleida) per la banda de Vila-sana el 7/12/11.

Picot grasset petit (Dendrocopus minor)

1 ex. escoltat a prop del Cortalet, PN dels Aiguamolls de l’Empurdà (Girona), l’11/12/11. (Altres observadors: Xesco Macià i Miquel Vall-Llosera).

Piula grossa (Anthus richardi)

1 ex. de 1r hivern al camps de Mas Bellasguard, Castelló d’Empuries (Girona), el 29 i 30/12/11.

Cotxa blava (Luscinia svecica)

1 mascle a la desembocadura del riu Besòs, Sant Adrià de Besòs (Barcelonès), el 27/12/11. (Altres observadors: Xavier Larruy).

2011-12-22T11:28:00.000+01:00

La meva gratitud per tots aqueslls i aquelles que seguiu aquest bloc. Us desitjo un 2012 ple de satisfaccions i força.

Quique Carballal

Solució a l'Ornitonigma de novembre

2011-12-10T21:11:00.001+01:00

De quines dades disposem per poder fer una determinació ben precisa? En primer lloc, veiem que està en un medi aquàtic, que disposa de potes llargues i fines que l'ajudaran a desenvolupar-se bé en un entorn d'aquestes característiques. La seva grandària és mitjà. Com veieu, tot això apunta a una petita camallargs del grup de les limícoles. Una altra dada important és que està en un plomatge de transició: plomes nupcials desgastades es barrejen amb plomes noves hivernals. Això ens dóna una segona pista molt important: es tracta d'una au adulta o subadulta.

Una de les espècies propostes era el Territ gros (Calidris canutus). Encara que aquesta espècie mostra tons castanys i vermellosos en el seu plomatge nupcial, el seu aspecte és completament diferent. Estructuralment és més compacte, de potes més curtes i pàl · lides, no negres com l'exemplar de la fotografia, i en conjunt més robust. L'au enigmàtica és, per contra, alta i estilitzada. Queda descartat doncs que sigui un canutus.

Una altra de les espècies propostes va ser el Tètol cua-barrat (Limosa lapponica). Igual que amb les altres dues comparteix els tons castany rogencs de les parts inferiors, però el disseny de les plomes del dors i escapulars és significativament diferent. Així mateix, estructuralment és bastant diferent, tot i compartir certs trets com la longitud dels tarsos, que encara que llargs, són notòriament més robustos.

De Limnodromus scolopaceus no puc dir massa sobre la base de la meva experiència perquè és una espècie que encara no he tingut la sort de veure. Però per citar alguna cosa diré que hi ha un tret diagnòstic que la descarta directament: el color de les potes, que haurien de ser d'un to verdós.

Per tant, només queda una possibilitat, el Territ bec llarg (Calidris ferruginea). En efecte es tracta d'un exemplar d'aquesta espècie, que va ser fotografiat a finals de la primavera a la Maresma del Remolar, Delta del Llobregat (Barcelona).

Un altre exemplar del mateix estol.

Moltes gràcies a tots per la vostra participació.

Solució a l'ornitonigma d'octubre

2011-12-04T20:24:00.001+01:00

Atenem a la morfologia i estructura de l’exemplar tenim clar que es tracta d’un paseriforme compacte de mida petita tipus pardal, cua relativament llarga i amb una notabe escotadura. El seu to verde olivaci amb rallat fosc és força uniforme sense contrastos destacables. Tant sols destaca un tret que resulta fonamental en la identificació: les terciàries fosques i vorejades per una banda castanya.

Si observem aquest tret, ens podem fixar que aquesta vora castanya no és uniforme en tota la seva longitud, sino que cap a la meitat forma una cunya més ampla que trenca la continuitat del centre fosc. Aquesta característica és pròpia d’un genere de l’ordre del Passeriformes, els Emberizidae.

A partir d’aquesta una primera pista, es tracta de pensar en una espècie del gènere que conjugui amb tots els trets que tenim a la vista: plomatge uniforme olivaci amb matissos grisos i marronosos, carpó uniforme i un fi ratllat fosc que abasta tot el cos; fixeu-vos que el pili és verdós amb un estriat fosc.

De totes les especies possibles, l’única amb aquest plomatge uniforme verd-grisós i amb presècia de castany limitat a les terciàries (des d’aquesta perspectiva), és el Gratapalles (Emberiza cirlus). I en efecte es tracta d’una femella de Gratapalles fotografiada a prop de la desembocadura del Besòs, Parc de la Pau (Sant Adrià de Besòs), al febrer del 2008.

Moltes gràcies a tots i totes que heu participat.

Aviat la solució a l’ornitonigma de novembre.

Emberiza rustica al Besòs.

2011-12-02T01:50:00.002+01:00

La constància té les seves recompenses i això és el que li va passar al Xavi Larruy, quan el 30/11/11 a la tarda va descobrir una Emberiza rustica al riu Besòs al seu pas pel terme municipal de Santa Coloma de Gramanet. Es tracta d'una espècie eurosiberiana amb comptadas citacións a la Península ibérica. Les seves poblacions més properes es troben als boscos boreals de Finlàndia i Russia occidental, migrant cada tardor cap al sudest d'Àsia.

Aquesta interessant observació demostra un cop més el potencial que el riu Besòs té per la fauna migratòria (i evidenment local) com a área de repòs, on aquests migrants de llarga distància, puguin recuperar-se amb tranquilitat d'aquestes llargues travessies.

La necessitat de pendre mesures per tal que les vores del riu Besòs resultin acollidores per tota aquesta mena de fauna no ha de resultar incompatible com a zona d'esbarjo per la població local. Més aviat és un valor afegit que ebriqueix l'entorn, però hi ha un requisit sine qua non, la gent ha de saber el tresor que té a la vora de casa.

Aprovada una norma il·legal per a la caça d'ocells fringíl·lids

2011-11-30T16:27:00.002+01:00

El Parlament de Catalunya aprova una norma il·legal que causarà la mort de 60.000 aus

. El Parlament de Catalunya ratifica un Decret Llei per a la captura d'ocells fringíl·lids encara que va ser informat en repetides ocasions de la il·legalitat de la norma aprovada.

· SEO/BirdLife va enviar a tots els membres de la cambra un contundent informe en què es demostra que el DECRET LLEI 2/2011 aprovat, contravé la Directiva d'Aus (92/43/CEE) i la Llei 42/2007 de Patrimoni Natural i Biodiversitat.

Madrid 2011.11.30 - Tots els parlamentaris estaven informats de la il·legalitat de la pràctica que autoritza aquest Decret Llei, fins i tot alguns d'ells van presentar els informes enviats per SEO/BirdLife posant de manifest les sentències del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees contra aquesta pràctica i els informes dels propis tècnics de caça de la Generalitat i de la Secretaria General Tècnica del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí (MARM), però el Parlament de Catalunya ha ratificat, amb els vots a favor de CiU, PP i el PSC, aquest Decret i s'autoritzarà la captura de 60.000 ocells al territori autonòmic.

Davant aquesta situació SEO/BirdLife, juntament amb altres organitzacions ambientals, enviarà una queixa formal a la Comissió Europea perquè iniciï un expedient d'infracció contra Catalunya i una sol·licitud al Govern d'Espanya i a la Defensora del Poble perquè recorrin aquesta norma davant el Tribunal constitucional.

La ratificació d'aquest Decret llei, planteja ara diverses qüestions polítiques i econòmiques: De què valen els informes tècnics realitzats pels experts de les comunitats autònomes o del MARM si no s'utilitzen o no es tenen en compte?, qui pagarà les multes imposades pels tribunals europeus per aquest tipus d'infraccions?, els ciutadans o els parlamentaris que amb el seu vot van aprovar lleis que són il·legals?, és legítim que els governs autonòmics eliminin la opció a la participació pública i el control dels tribunals en aprovar amb rang de llei aquells aspectes que vulneren les lleis nacionals o europees com ha fet el govern de la Generalitat en aquesta ocasió?

Per aquesta acció SEO/BirdLife ha treballat amb les següents entitats ambientals: ADENC-EdC, Ateneu de Girona-EdC, CEPA-EdC, DEPANA, Ecologistes en Acció de Catalunya (EEAC), Ecologistes de Catalunya (EdC), Grup de defensa del Ter-EdC, Grup Naturalistes d'Osona, IAEDEN-EdC, IPCENA-EdC, WWF.

Actualment, SEO/BirdLife realitza una campanya contra la caça il·legal d'ocells a Espanya, que intenta acabar amb aquest tipus de pràctiques mitjançant la sensibilització dels ciutadans i el compliment de la legislació vigent.

La documentació remesa a tots els parlamentaris pot descarregar del següent enllaç: http://www.seo.org/programa_seccion_ficha.cfm?idPrograma=24&idArticulo=6054

Per a més informació:

Cristina Sánchez. Delegada de SEO/BirdLife en Cataluña; catalunya@seo.org; Tel.: 932 89 22 84

NOTA: El decret ha quedat convalidat per 106 vots a favor (CiU, PSC i PPC) i 22 en contra (ICV-EUiA, ERC, Ciutadans i Solidaritat).

Un so de tardor

2011-11-14T21:37:00.001+01:00

La tardor és per mi una estació meravellosa. Tot està en trànsit, en permanent canvi. Es pot percebre tan bé el fluix de la natura! Els atractius visuals es multipliquen arreu. I també els sonors! Amb sort, de vegades arriba a les nostres orelles un cor de trompetes molt especial que anticipa la presència d'una sil·lueta. Axecant el cap, la nostra mirada s’atoparà probablement amb línies i puntes de fletxa dibuixades sobre el cel: són grues viatgeres que avancen cap al sud.

Aquestes magnífiques aus travessen el Pirineu cada tardor buscant les deveses mediterrànies que les ajudaran a passar l’hivern abans de tornar a les tundres i boscos boreals del nord d’Europa.

Barcelona està en la perifèria de la seva ruta migratòria, però de tant en tant algun estol ens pot sobrevolar. Des del meu observatori virtual d’aquests dies, m’adono que estem en un moment àlgid de la seva migració cap al sud. El dia 13 de novembre diversos grups varen passar en direcció sud-sudoest. A les 10 h. 34 ex va se vist sobrevolant el zoo de Barcelona (Isabel Miquel Rodes; comunicat per en Josep Garcia); a les 10:15 un estol de més de 30 ex. era detectat a Arenys de Munt (Jordi Cerdeira); a les 11:50 h. 53 ex. travessaven el Delta del Llobregat (Raúl Bastida); 85 ex. volaven per sobre de Sant Andreu de Llavaneres a les 13 h. (Andreu Requejo de las Heras); i a les 15 h. un grup era escoltat al Garraf (Alfred).

Les grues estan baixant. Pareu les orelles i aguditzeu la vista.

Gràcies als observadors que ho van comunicar al forum Auscat.

Els últims ballesters

2011-11-11T21:50:00.002+01:00

Un so característic marca el final de l’hivern al cel de les nostres ciutats. En arribar el mes de març les vesprades es guarneixen amb les evolucions i acrobàcies dels ballesters (Apus melva), campions aeris d’arquejada silueta, que recorden amb gran xivarri que ha arribat el bon temps. D’aquest espectacle podem gaudir fins a l’octubre, quan aquests viatgers tornen cap a les seves àrees d’hivern a l’Àfrica.

Aquesta tardor tan inusual, pel que fa a la meteorologia, ha fet que aquests visitants estivals hagin ajornat la seva partida unes setmanes. Així, a la zona de Badalona on visc, molt a prop d’una colònia d’aquestes aus, encara hi havia 16 ex. el 27 d’octubre (data normalk); el dia 2 de novembre encara voltaven per la zona 12 ex; la sorpresa però va ser quan ahir al vespre, en sortir al balcó, sento una prolongada i acelerada estrofa molt familiar, tres ballesters travessaven el cel com si d’un vespre d’estiu es tractès, era 10 de novembre. Els últims que veuré fins al mes de març.

Off topic: Salmó

2011-11-07T00:34:00.001+01:00

En efecte aquesta entrada res té a veure amb les aus ni amb Catalunya, però sí molt amb l'objectiu fonamental i últim d'aquest blog, la conservació de la natura. Seré breu. Es tracta de demanar la colaboració urgent per a la protecció del Salmó atlàntic a Astúries.

Si voleu colaborar podeu signar al següent enllaç. Informació sobre el tema la podeu trobar al blog del David Álvarez Naturaleza cantábrica.

Moltes gràcies pel vostre interés.

Dos nous reptes

2011-11-03T21:53:00.000+01:00

Ja està actualitzada la secció de l'ORNITONIGMA. Aquesta vegada el repte es doble. S'ha incrementat una mica el grau de dificultat, però no gaire. Us animo a què deixeu els vostres comentaris i opinions.

Espero que disfruteu amb aquest nou repte.

Solució a l'ornitonigma de setembre

2011-11-03T21:06:00.000+01:00

Amb més retard del desitjable, arriba la solució de l'ornitonigma del mes de setembre. Es tracta d'un exemplar de juvenil de Gavià fosc (Larus fuscus), que vaig fotografiar a l'agost al regato Muiños, Nigrán (Pontevedra).

Us deixo amb la foto inicial i dues més de l'abans i el després.

Més sobre la campanya contra la falconeria a Gallecs

2011-11-03T16:58:00.000+01:00

A finals d'agost aquest blog es feia resó d'un acte vandàlic contra un estimat company. Avui he pogut llegir amb satisfacció que un grup polític, el primer!, mostra públicament el seu recolzament a la feina feta per en Xesco. Aquí teniu l'enllaç.

Males notícies per al Besòs

2011-11-02T21:17:00.001+01:00

Hi ha records que per la seva naturalesa desperten malestar, indignació i tot un grapat de sentiments d’aquesta mena. La seva menció o un tractament incorrecte fa bullir les susceptibilitats i genera respostes, de vegades molt beligerants, que fan córrer rius de tinta. Les hemeroteques en donen fe. Tanmateix n’hi ha d’altres que tan sols ocupen un tebi titular a les pàgines interiors dels diaris i aviat són foragitades per la boràgine informativa d’aquests temps.

Són menys importants potser? Estic convençut de què no (si més no per mi, i em consta que per moltes altres persones també). I llavors, què passa que no tenen gaire repercusió? Al meu parer, la clau rau en que afecten a àmbits d’indole molt diferent. Uns estan molt valorats i presents i els altres tradicionalment continuen arraconats. I vaig per feina.

Fa uns díes, una notícia relativa al ríu Besòs va passar molt desapercebuda entre els comentaristes, tertulians i opinadors, fins i tot entre gent interessada per aquests temes. “Las depuradoras del Besòs dejarán de funcionar en diciembre si la ACA no salda la deuda” (La Vanguardia, 25 d’octubre); “Amenacen d'aturar les depuradores del Besòs” (El PuntAvui, 26 d’octubre); o “El Consorcio del Besòs paralizará las depuradoras si la ACA no le paga” (El País, 27 d’octubre) són alguns dels titulars. Només però un petit diari comarcal, El 9 nou, se’n va fer resó i va anar més enllà mitjançant un article d’opinió. En aquest mateix diari, l’alcalde de Parets, en Sergi Mingote, que d’aquí a uns dies presidirà el Consorci per a la defensa de la conca del riu Besòs, deixava anar: “Si no llegan recursos para que las depuradoras continúen funcionando, en un plazo no muy largo de tiempo los ríos de la comarca y de la cuenca volverán a ser cloacas a cielo abierto como hace años”.

La crisi arriba arreu, i la política mediambiental pateix les conseqüències (més encara). L’Agencia Catalana de l’Aigua (ACA) acumula un deute de 10 milions d’euros amb el Consorci, i aquest llança un ultimàtum: o pagueu o tornem a la cloaca.Em sona a amenaça, doncs dubto molt que això arribi a fer-se realitat, més aviat és una estratègia política per a, potser aprofitant l’avinantessa, privatitzar l’ACA, tal i com l’alcalde de Parets va insinuar en unes declaracions. Tot i que el marc econòmic no és gaire favorable per aquest tipus d’operacions, és una possibilitat molt a tenir en compte. De fet, ho veig més plausible que no pas l’avocament dels residus al riu vulnerant la legislació vigent i la Directiva Marc de l’Aigua, que obliga els governs a mantenir una qualitat important de l’aigua. Però en el cas que fos així, qui garanteix la continuitat en la inversió mediambiental i social? L’objectiu és només la rentabilitat econòmica o també la millota ambiental i social?

Tot i que resta molt per fer, les millores ambientals i socials de les darreres dècades són evidents (encara que qüestionables), i només resta avançar, mai retrocedir. Cal centrar els esforços en allò important i l’entorn on desenvolupem les postres vides ho és, malgrat que només un petit diari s’hagi fet resó d’una notícia que ha passat interesadament desapercebuda. Sens dubte s’obre un periode d’incerteça i no podem abaixar el cap.

Dia mundial de les aus: contra la caça il·legal i cruel.

2011-10-01T13:21:00.001+02:00

Aquest cap de setmana se celebra el "Dia mundial de les aus". Arreu del territori i de l'Estat ONGs i d'altres institucions organitzen diverses activitats per tal d'apropar al ciutadà al conexement de les aus del seu entorn més inmediat. A prop de Barcelona trobareu tota una agenda d'activitats al Delta del Llobregat, aquí teniu la informació. A Manlleu (Osona) hi podreu anar el proper cap de setmana i gaudir de xerrades, exposicions, concursos, anellament científic, sortida ornitològica guiada i tot un seguit d'activitats força atractiu. Aquí teniu tot el programa. Mitjançant aquestes activitats es podrà conèixer de ben a prop l'avifauna del nostre entorn, descobrir els seus secrets, els seus costums i molts altres aspectes.

Hi ha una cosa, però, que cal destacar: el gru problema que determinats mètodes de caça suposen per la conservació de moltes espècies migratòries. Anualment a Espanya es cacen 4 milions d'ocells mijantçant mètodes no setectius. Es tracta del parany o barraca, molt arrelat al País Valencià, Catalunya i Aragó. Es tracta d'una modalitat de caça cruel que consisteix en colocar branques i branquillons amb pega on els ocells resten enganxats.

SEO/Birdlife ha encetat una campaña de recollida de signatures per posar fi a aquesta pràctica prohibida per la legislació estatal i europea. La vostra signatura és molt IMPORTANT! Signeu aquí.

Moltes gràcies i feliç dia de les aus.

Tord. una espècie molt afectada per aquest tipus de caça.

Plan estratégico del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad

2011-09-16T18:01:00.000+02:00

http://www.agenciasinc.es/Noticias/Se-aprueba-el-Plan-estrategico-del-Patrimonio-Natural-y-de-la-Biodiversidad

El texto tendrá vigencia durante 5 años

Se aprueba el Plan estratégico del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad

El documento, aprobado hoy, servirá para planificar la política nacional de conservación y uso sostenible del patrimonio natural y de la biodiversidad y será esencial para el desarrollo de la ley al respecto.

SINC | 16.09.2011 15:02

El Consejo de Ministros ha aprobado el Plan Estratégico del Patrimonio Natural y la Biodiversidad 2011-2017, que será el instrumento de planificación de la política nacional de conservación y uso sostenible del patrimonio natural y de la biodiversidad en España.

Este instrumento, novedoso en la legislación española, establece metas, objetivos y acciones para promover la conservación, el uso sostenible y la restauración del patrimonio natural y la biodiversidad hasta el 2017.

El Plan describe la situación actual de la biodiversidad en España, sus problemas y los compromisos, tanto nacionales como de la Unión Europea e internacionales, en conservación de la biodiversidad

A partir del diagnóstico se han definido ocho metas a medio plazo y 39 objetivos concretos y verificables para los seis años de vigencia del Plan. El logro de estos objetivos se evaluará de un modo continuo por medio de un programa de seguimiento basado en indicadores.

En el Plan recoge los compromisos de España, tanto globales como de la Unión Europea, en coherencia con el Plan Estratégico de la Convención de Diversidad Biológica adoptado en octubre de 2010 en Nagoya, así como la Estrategia Europea en materia de biodiversidad, publicada en mayo de 2011.

Caraterísticas

Este Plan Estratégico recoge, entre otras cosas, la necesidad de disponer de los mejores conocimientos; la protección, conservación y restauración del capital natural y la reducción de las amenazas; el progreso en la integración de las consideraciones sobre biodiversidad en otras políticas sectoriales; el desarrollo de la movilización de recursos y el reconocimiento de los vínculos entre la conservación de la biodiversidad, el crecimiento verde y el sector privado.

En la elaboración del Plan ha intervenido, además de los Ministerios interesados, Comunidades Autónomas, organizaciones científicas, agentes económicos y sociales, y organizaciones sin fines lucrativos.

Corriols pit-rojos

2011-08-31T23:08:00.001+02:00

Després de tot un estiu fora de Catalunya, no vaig poder tenir millor benvinguda que la que vaig rebre ahir, 30 d’agost, a Lleida. Mentre m’apropava a les rodalies del Barcelonès (que pels que llegiu aquest blog, ja sabeu que son certament flexibles), vaig fer una aturada a Alfès. L’objectiu era provar sort amb el Corriol pit-roig (Charadrius morinellus). Aquest limícol de tamany mitjà i plomatge acolorit, busca planes estèpiques on descansar al llarg del seu viatge migratori des de les muntanyes i tundres del nord d’Europa i Russia, fins les estepes nord-africanes on passarà l’hivern.

Alfès, una timoneda d’alt valor ecològic, està envoltada de secans i estepes, el tipus d’habitat on s’atura aquesta espècie, i és un indret on tradicionalment s’observa l’espècie. En arribar a la pista que duu a la timoneda, en Jose (que no conec de res, però em va informar amablement), em va advertir d’un gran estol de corriols pit-rojos. Allí estaven: 39 exemplars de totes les edats i en diferents estadis de muda, s’alimentanven a un camp llaurat, a la manera típica dels corriols, carrera-picada-aturada i torna a començar. En avançar el matí es varen desplaçar caminant fins un camp proper, on van agafar posicions per fer una migdiada, suportant estoicament els 34ºC que en aquell moment marcava el termòmetre del cotxe.

Allí els vaig deixar dormitant, en tant que jo vaig continuar mirant els camps que envolten la timoneda sota un sol de justícia. Definitivament la sort estava del meu costat aquell dia: en un camp vaig trobar 4 ex. juvenils i a uns 200 metres més enllà, un altre grup de 4 ex. adults. La distància amb el grup principal era de 1,8 km. Durant una bona estona vaig gaudir d’una observació de luxe d’aquestes magnífiques aus, utilitzant el cotxe com a hide. Aquí us deixo una sèrie de fotografies i un vídeo.

Adult

Juvenil

Juvenil en primer pla, adult al fons.

Adults

Adult

Juvenil

Rapinyaires sí, però lliures

2011-08-27T20:20:00.002+02:00

Fa gairabé un any que la UNESCO va declarar la falconeria Patrimoni Cultural Inmaterial de la Humanitat a partir d’una candidatura promoguda per diversos països àrabs, a la qual es varen afegir altres com ara Bèlgica o Espanya. Considerant que no sóc cap expert ni mai he tingut especial interès en l’ensinistrament d’aus per tal que volin per a mi, he estat llegint aquí i allà una mica sobre el tema abans de començar a escriure aquest petit article. Entre altres coses, he trobat textos que parlen de la falconeria com a art; d’altres que en parlen com una manera d’apropar la natura al públic; també n’hi ha qui parla de la majestuositat del vol dels rapinyaires, fins i tot he trobat un que diu que és un esport molt sa, ideal per a practicar en família, infants inclosos; o aquell que sentencia que per a ser falconer s’ha de ser naturalista al cent per cent. Doncs bé, respecto totes aquestes opinions, però en absolut les comparteixo.

En la meva recerca, he trobat a faltar (per part dels falconers) informació referent a l’impacte negatiu que la pràctica que la falconeria té sobre les poblacions d’avifauna autòcnona (recordem, per si algú no ho sap, que la falconeria es practica amb rapinyaires, és a dir, amb depredadors). Tampoc he trobat referències a una gestió racional d’aquesta pràctica a l’espai públic. I sobretot no he trobat cap comentari referint-se a les pràctiques mafioses contra aquells que defensen una regulación del vol controlat de rapinyaires i la seva prohibició en espais d’alt valor natural.

Aquest article no apareix així com així. És resultat de la indignació, de la impotència de veure com una persona que aprecio, va ser agredida per defensar un espai, Gallecs, de la pràctica de la falconeria. Una persona, en Xesco, que porta molts anys treballant per tal que els falconers abandonin Gallecs, una zona d’alt valor ecològic, declarada ZEPA, i de vital importància per a espècies migratòries com el Corriol pit-roig (Charadrius morinellus) o l’Hortolà (Emberiza hortolana).

La problemàtica amb la pràctica de la falconeria en aquest espai és força grossa. Des de fa anys un grup de falconers es dedica a volar les seves aus dia rere dia. De dilluns a diumenge, durant sis a vuit hores, volen uns sis o set rapinyaires (falcons i astors principalment). Ja us podeu imaginar l’impacte que això suposa per l’avifauna local. Tot queda foragitat. En Xesco porta anys lluitant per posar fi a aquest atemptat. Malgrat oferir-los alternatives, els falconers, amb una mentalitat caciquil, han optat per actuar com a criminals. Ahir es va trobar les rodes del cotxe punxades i els llums reventats, però com que els hi semblava una acció poc contundente, també li van deixar una nota amenaçant.

Després de comprvar que aquesta gent han estat impermeables a la pedagogia i el diàleg , opino que és hora d’actuar amb contundència. Les autoritats implicades en la gestió de l’espai i resta d’autoritats públiques no poden continuar mirant cap a una altra banda i esquivar el problema. Si continuen amb aquesta actitud seran còmplices d'aquest agravi. D'altra banda, la comunitat d’ornitòlegs i naturalistes hem de ser encara més presents a la zona, traslladar els valors de l'espai al públic i foragitar definitivamente a aquesta colla de brètols que només semblen entendre un tipus de llenguatge.

Tot el meu suport per tu, company.

Citreola al Besòs

2011-08-25T20:39:00.001+02:00

Ahir, 24 d'agost, el Xavi Larruy, em va avisar de la presència d’una Cuereta citrina (Motacilla citreola) al Parc Fluvial del Besòs (Santa Coloma de Gramanet). Es tracta del segon registre de l’especie al riu Besòs. El primer va ser un juvenil/primer hivern a l’alçada de Montcada i Reixac, observat per Xesco Macià, Enric Fontcuberta i Javi Mendoza el 20/08/2008. Curiosament ambdues observacions coincideixen en la proximitat de les dates.

El picat del xatrac

2011-08-25T01:37:00.003+02:00

Qualsevol de nosaltres que per aquestes dates s'estiri a la platja o faci un passeig a la vora de l'aigua sentirà el crit (...) dels xatracs becllargs. Els veurà sobrevolant el mar amb el seu vol elàstic i elegant. Quedarà meravellat per les seves sobtades cabussades, allà enlairats, fent picats de vertigen.

Una versió en petit, el Xatrac menut, fa el mateix però a més revolucions per minut. Si a sobre fa l'angelet, una mena de vol sostingut, i tot seguit cau en picat a les aigües més someres de la vora, allà on moren les onades, a escassos dos metres d'on remullem els nostres peus, no podem per més que quedar fascinats per les coses de la natura. O bé podem continuar caminant, esquivant els passejants en una vora embussada de turistes, que aliens a les coses de la natura parlen del mal temps que ha fet aquest estiu (escric des de Galícia).

Els xatracs gaudeixen de la nostra indiferència. Més sort tenen els gavians de la desembocadura del rierol. La seva neteja diària es veu contínuament interrompuda, cal espantar-los. Tenen més sort, gaudeixen de la nostra atenció.

Diu el filòsof Fernando Sabater que "la natura no valora les seves obres, això és cosa de la cultura". Ja sabeu, valorar és cosa de la cultura. ¿On està aquesta cultura? Jo aquesta tarda no he vist més que indiferència i menyspreu.

Verano ártico: Laponia finlandesa (2ª parte)

2011-08-24T05:09:00.002+02:00

Eran las ocho de la tarde cuando dejé atrás la península de Varanger. La localidad de Varangerbotn, puerta de entrada al fiordo (en este caso de salida), me brindó una magnífica observación de Buho campestre (Asio flammeus). Durante unos instantes, un ejemplar voló paralelo a la carretera sobre un bosque de abedules enanos, que es el tipo de vegetación dominante en esa zona. El trayecto hasta la frontera finlandesa transcurre paralelo al caudaloso río Tana, que se abre camino entre sierras que dan cobijo a un buen número de parejas de Ratonero calzado (Buteo lagopus). Ya en territorio finlandés, me concentré en la conducción. El paisaje cambió radicalmente. El bosque de coníferas volvía a dominar. Únicamente en una altiplanicie salpicada de lagos aparecieron de nuevo los sauces y abedules. Esta área, situada a unos 40 km. al norte de Kaamanen, es una de las mejores zonas de Mosquitero boreal (Phylloscopus borealis) que encontré.

Zona visitada

Ivalo y su entorno

Mi primera mañana en Ivalo no suposo ninguna novedad en lo meteorológico: cielo gris y lluvia intermitente. Mis planes, sin embargo, habían cambiado radicalmente. Aunque la inflamación del tobillo derecho había bajado mucho, la articulación me dolía y la notaba débil. Los recorridos a pie que tenía previsto hacer, tuve que descartarlos, y me dediqué ha realizar trayectos en coche por pistas forestales con algunas incursiones a pie donde el terreno me lo permitiera.

Unos 10 km al norte de Ivalo está Veskoniemi, a orillas del lago Inari. En su encuentro con el lago, las aguas del río Ivalo forman un gran delta, donde marjales y pantanos rodean islas boscosas, algunas de las cuales son accesibles a través de pasarelas de madera. El paisaje de esta zona está dominado por los interminables bosques de coníferas, la taiga, que cuando alcanza las orillas de lagos y ríos, se entremezcla con árboles de hoja ancha. Así sauces y abedules y otras frondosas forman densas orlas ribereñas. En estos terrenos forestales la densidad de aves es baja. Sin embargo, en las zonas de cofluencia la biodiversidad aumenta. Junto a especies típicamente forestales como el Carbonero sibilino (Parus montanus), se pueden ver limícolas y anátidas, además de otras aves de espacios abiertos. Aquí encontré las primeras tarabillas norteñas (Saxicola rubetra); en las cabeceras arbóreas vi varios grupos de lúganos (Carduelis spinus), algunos ya numerosos; y en una cantera de áridos, abierta en medio del bosque, una pareja de chorlitejos grandes (Charadrius hiaticula) me recordaron con su aflautada llamada que no era bien recibido. Media vuelta sin salir del coche y de nuevo en la pista de tierra.

En esta amplia extensión de zonas húmedas, se puede disfrutar de un buen plantel de anátidas: Ánade silbón (Anas penelope), Cerceta común (A. crecca), Azulón (A. platyrhynchos), Anáde rabudo (A. acuta), Porrón moñudo (Aythya fuligula), Porrón osculado (Bucephala clangula) o Serreta chica (Mergellus albellus) son los más fáciles de detectar.

Una parte del delta del Ivalo en su encuentro con el lago Inari.

Los extensos cenagales son idóneos para las grullas (Grus grus). En esta época, los ejemplares no reproductores o los que han terminado o fracasado con la nidificación, comienzan a congregarse en pequeños bandos, algunos de los cuales prospectan los prados y cultivos que jalonan ambos lados de la carretera. Es bueno ir haciendo paradas en estos espacios abiertos.

Grullas

Escribano palustre

Como ya comenté más arriba, algunas zonas pantanosas son accesibles a través de senderos que recorren el bosque. En sus límites se extienden las ciénagas, y más allà las láminas de agua. Algunas de estas ciénagas son transitables a través de rústicas pasarelas de madera. Es éste un territorio que merece la pena ser prospectado. Aquí se encuentra uno de los limícolas más buscados, el Correlimos falcinelo (Limicola falcinellus). Varias parejas tienen su territorio en esta zona deltáica. La época, sin embargo, era poco idónea para localizarlo. A pesar de que prospecté zonas muy buenas y del tiempo y paciencia que le dediqué, no hubo suerte. Durante el paseo, obstante, pude disfrutar de bastantes andarríos grandes (Tringa ochropus), algún Andarríos bastardo (T. glareola), unos pocos archibebes claros (T. nebularia), varias agachadizas comunes (Gallingo gallinago) y zarapitos trinadores (Numenius phaeopus). En un lugar como éste, tampoco fallaron los escribanos palustres (Emberiza schoeniclus). Pero la sorpresa, sin duda, fue la alta densidad de Buho campestre que encontré. Se veían numerosas egagrópilas y en un tramo de 150 m. se levantaron cuatro ejemplares. Yo no tuve esa suerte, pero en esta zona es posible ver Lagópodo escandinavo (Lapopus lagopus), Pico tridáctilo y Escribano pigmeo (Emberiza pusilla).

Nellimintie

Carbonero lapón

Saliendo de Ivalo en dirección este por la carretera 91, se llega a una bifurcación. Hacia el sureste continua la 91, hacia el noreste, una carretera de tierra conduce a la localidad de Nellim, cerca de la frontera con Rusia. Ésta es una zona muy interesante. Colinas cubiertas de coníferas modelan el paisaje, y numerosas pistas se internan en los bosques. Vale la pena transitarlas. Resultó ser una zona excelente para ver Carbonero lapón (Poecile cinctus). Pero no nos hagamos ilusiones. Los bosques lapones defraudan, se tienen que hacer muchos kilómetros para ver cosas, ya que la densidad de aves es muy baja (y disculpad que insista tanto con este dato). Papamoscas, pinzones reales, colirrojos reales, zorzales alirrojos, pardillos sizerines y mosquiteros musicales, son las especies más fáciles de ver. La zona es, sin embargo, óptima para especies boreales más escasas como el Piquituerto lorito, el franjeado o el Ampelis. Solamente tuve suerte con esta última especie de la que vi cuatro ejemplares en vuelo. Una observación fugaz, pero interesante, ya que la efectué en un lugar muy próximo a donde lo había visto unos años antes. Sobre las copas de los árboles resulta fácil ver Ratonero calzado; el Arrendajo funesto es un visitante usual, especialmente cuando sacas el bocadillo; y durante unos instantes se dejó ver un Alcaudon real (Lanius excubitor).

Pollo volandero de Mosquitero musical

El entorno de Kaamanen

Kaamanen es para mí la joya de la corona. Al norte se extiende una amplia meseta donde se puede disfrutar de límícolas y anátidas propias de estas latitudes, del Mosquitero boreal y del Ampelis europeo. Pero me centraré en dos sitios muy concretos. El primero es el Neljän Tuulen Tupa, un hotel-restaurante situado a unos diez kilómetros al norte de Kaamanen. Os recomiendo el estofado de reno regado con una Lapin Kulta, la cerveza del país. Pero esto es sólo el entrante, el plato fuerte está en la parte trasera del edificio, donde dispone de un gran comedero para granívoros y la observación del Camachuelo picogrueso (Pinicola enucleator) está asegurada en un 100%. El primer día llegué un poco tarde y prácticamente no había actividad. A pesar de todo, sentí reclamar a dos ejemplares. A la mañana siguiente, me faltó tiempo para verlos. Fue llegar y besar el santo. Pude ver tres ejemplares diferentes: una hembra, una macho joven y un precioso macho adulto con su llamativo rojo burdeos. Además de los picogruesos, pude disfrutar a placer de decenas de pardillos sizerines, pinzones reales, verderones...

Pinzón real

Carbonero común

El otro lugar es un bosque de pinos, uno de los mejor conservados de toda la Laponia. Se trata de Luontopolcu, un ejemplo de bosque maduro de pinos. Lo más interesante que vi fue una Arcea (Scolopax rusticola), y una pareja de Ratoneros calzados que no dejaron de reclamar durante todo el tiempo que duró el trayecto por esta floresta boreal. Se puede acceder desde la misma carretera E-75, poco antes de llegar al “restaurante” de los Picogruesos.

Ratonero calzado

Anochecer en el pinar

La carretera 92

Desde Kaamanen se puede coger la carretera 92, que en dirección oeste llega hasta Karigasniemi, en la frontera con Noruega. Aquí el pinar, como en toda la Laponia crece muy lentamente y a medida que se va ascendiendo, casi imperceptiblemente, desaparece y el sauce y abedul se hacen omnipresentes. Lagos y lagunas salpican el paisaje y la sensación de estar en el ártico se hace si cabe más intensa. Estas masas arbóreas de poca entidad dan refugio a una fauna ornítica muy reducida, cuyo representante más colorista es el Pechiazul (Luscinia svecica). Gusta este paseriforme de ocupar las lindes de caminos y bordes de zonas húmedas, dejando las áreas más cerradas para mosquiteros musicales y algún boreal, pardillos sizerines, páridos y arrendajo funesto. Con suerte, puede aparecer un Lagópodo escandinavo, pero con mucha suerte. Las charcas y lagunas eran ocupadas por familias de Porrón moñudo, Negrón especulado y Serreta chica. Pero si alguna cosa destacó de esta zona, fue la gran abundancia de Archibebe oscuro (Tringa erythropus), notablemente más numeroso que en el resto de las áreas recorridas. Era 21 de julio. En esta carretera vi mi último Ampelis. Faltaban pocas horas para coger el avión de vuelta a Barcelona y sobraban ganas de volver a visitar este lejano norte.

Pechiazul

Archibebe oscuro

Algunos bichos de pelo:

Ardilla roja

Lemming

Liebre ártica

Reno

Algunos datos del viaje

Fechas: 11 al 22 de julio de 2011.

Vuelo: Barcelona-Helsinki-Ivalo con Finnair.

Alquiler de coche: Ford Fiesta. Recogida en el aeropuerto de Ivalo en la compañía Europcar.

Alojamientos:

Vadso (Noruega): http://www.varanger.info/

Kaamanen (Finlandia): http://www.jokitorma.net/en/index.php?page=1

Ivalo (Finlandia): http://www.hotelivalo.fi/hotelivalo/

Monedas:

Finlandia: euros.

Noruega: coronas (1€ = 7,4 NKO)

Meteorología: Tiempo muy inestable. En Noruega llovió cada día. Sólo uno con bastante intensidad. La temperatura osciló entre los 4ºC y los 16ºC. En Finlandia, Tiempo muy variable (llovió todos los días menos dos). La lluvia era intermitente. La temperatura osciló entre los 9ºC y los 23ºC.

Seguridad: Ambos países son muy tranquilos y en ningún momento hay sensación de inseguridad.

Precauciones sanitarias: Es necesario llevar la Tarjeta Verde Europea y un buen repelente antimosquitos, aunque este año no fueron demasiado numerosos.

Otras precauciones: En Finlandia descubres el límite del Goretex, recomiendo usar botas de goma.

Verano ártico: Varanger (1ª parte)

2011-08-05T04:11:00.009+02:00

11 de julio

Después de una salida desde Barcelona un tanto accidentada en lo personal (imponderables de cuando a uno no le gusta nada, nada el avión, ¡con lo bien que se está con los pies en la tierra!), aterricé en Helsinki a la hora prevista. Me esperaban dos horas muertas en el aeropuerto, uno de esos sitios donde todo parece quedar neutralizado por ese estado temporal de tránsito. Decidí que era un buen momento para repasar los cantos y reclamos de las espécies de aves que esperaba encontrar unas horas más tarde en la Laponia finesa.

Colimbo ártico

Tras un vuelo de apenas una hora, aterricé en Ivalo, pequeña ciudad al sur del enorme lago Inari. Nada más salir de la terminal del aeropuerto, escuché un sonido muy familiar, era el tren de notas silbantes tan característico de los zarapitos trinadores (Numenius phaeopus). Buen recibimiento en una tarde lluviosa y fresca. Aún tenía por delante 70 km. de carretera hasta Kaamanen, donde pasaría la noche. El día había sido largo y las ganas de estirarme sobre la cama eran ya perentorias ¿pero cómo resistirme a no parar durante el trayecto? Las gaviotas canas (Larus canus) y los zorzales alirrojos (Turdus iliacus) me sobrevolaban o cruzaban fugaces la carretera. En una parada al borde de un gran lago, el Kirakka, descubrí la primera pareja de colimbos árticos (Gavia arctica), dos preciosos adultos luciendo su lustroso plumaje nupcial, descansaban en las aguas tranquilas bajo la luz mortecina del atardecer boreal. Una fuerte tormenta acompañada de aparato eléctrico, no me dio demasiadas opciones. Rumbo directo a Kaamanen.

12 de julio

Si dormir en la “noche” boreal es cuanto menos difícil, resulta casi un reto hacerlo con una colonia de charranes árticos a pocos metros de la ventana. El hostal Kiilopää está ubicado entre ciénagas, donde, además de la pequeña colonia de Charrán ártico (Sterna paradisea), crían Agachadiza común (Gallinago gallinago), Combatiente (Philomachus pugnax), Andarríos bastardo (Tringa glatreola) y Falaropo picofino (Phalaropus lobatus), un buen plantel de limícolas en un espacio bastante reducido. A pesar de la luz, la mayoría de las aves cesan su actividad, pero sólo momentáneamente, porque tres o cuatro horas después de ponerse el sol, los charranes volvieron a la carga con su chirri-chirri insistente.

Ya puesto a madrugar, ¿qué mejor hora que aquélla para hacerlo? Es momento de una actividad intensa. Los pardillos sizerines (Carduelis flammea), un adulto seguido de dos jóvenes volanderos, se movían incansables entre los pinos y abedules. Y muy cerca sentí el reclamo de un Carbonero lapón (Poecile cinctus), el primero del viaje.

Pinzón real

Julio es la época en que las aves ya están con sus crías, por ello casi todas las especies han cesado con sus cantos y se mantienen silenciosas y discretas. En tales circunstancias, detectarlas resulta más difícil y a veces es incluso frustrante caminar y caminar sin prácticamente no sentir ni ver nada. A pesar de todo, los bosques lapones, que son bastantes jóvenes (sólo el 30% tiene más de 130 años), albergan una buena comunidad de aves, aunque la densidad es bastante baja. La voz dominante la pone, sin duda, el Pinzón real (Fringilla montifringilla) con su canto raspante, pero estos bosques de coníferas son también el hábitat de especies tan emblemáticas de estas latitudes, como el Arrendajo funesto (Perisorius infaustus), que tiene algo de fantasmagórico, aparece silencioso y desaparece sin ser visto. Nunca sabes dónde está, pero él siempre parece estar esperándote.

Arrendajo funesto

En esta zona, encontré Mosquitero común (Phylloscopus collybita) y Zorzal charlo (Turdus viscivorus), ambas especies en el límite septentrional de su área de distribución europea. Las otras tres especies de zorzales, el común (T. philomelos), el alirrojo (T. iliacus) y el real (T. pilaris), resultaron, por el contrario, bastante comunes y me sorprendió especialmente la versatilidad del Zorzal común para ocupar hábitats muy diferentes.

A medida que avanzaba hacia el norte, los pinares dieron paso a ciénagas y lagos rodeados por bosques de abedules y sauces enanos. Es éste el tipo de formación idónea para labanderas boyeras (Motacilla flava thumbergi), pechiazules (Luscinia svecica svecica) y escribanos palustres (Emberiza schoeniclus). En los bosques de abedules, además de pinzones reales y pardillos sizerines, encontré varios machos cantores de Mosquitero boreal (Phyllocopus borealis), un pequeño paseriforme, grande entre los de su género, que cría en las altas latitudes de Eurasia y pasa el invierno en el sudeste asiático.

EDITO: "The phylloscopus in the pages is Phylloscopus trochilus, not borealis. There is no wingbar, the eyebrow is not strong and narrow like in borealis, and the nostril feathers are pale unlike borealis. Again, the shape of the bird is wrong, borealis beeing shorter-tailed and a bit front heavy. See, eg. here:http://www.tarsiger.com/gallery/index.php?pic_id=petro1232384211&lang=fin
Borealis is a very scarce bird here, also in N Finland." (Petro Pynnönen)

En las charcas, lagos y ciénagas muchas de aquellas especies que vemos por nuestras latitudes como migrantes o invernando, u otras que son verdaderas rarezas, estaban en plena crianza. Un lago de poco más de una hectárea, congregaba dos familias de Porrón moñudo (Aythya fuligula), una de Porrón osculado (Bucephala clangula), una de Havelda (Clangula hyemalis), otra de Negrón común (Melanitta nigra) y dos de Negrón especulado (M. fusca). Todo un lujo para la vista. En charcas más pequeñas y con orlas de vegetación, encontré varias familias de Serreta chica (Mergellus albellus).

Además de lo citado, cabe destacar diverses especies de limícolas. Fundamentalmente Falaropo picofino, Chorlito dorado (Pluvialis apricaria) y el abundantísimo Andarríos bastardo, daba la sensación de que había una pareja en cada charca o recodo de lago. Más escaso resultó ser el Archibebe oscuro (Tringa erythropus); el Archibebe claro (T. nebularia) lo encontré en aquellas zonas con bosque más maduro; mientras que el Andarríos chico (Actitis hypoleucos) aparecía en corrientes fluviales o lagos con orillas rocosas, pero casi nunca en zona enfangadas.

Andarríos bastardo

Utsjoki hace frontera con Noruega. Allí tenía previsto aprovisionarme para mi estancia en Varanger. Unos 80 Km. antes de llegar, hice una frenada de espanto. ¿El motivo? Un cadáver en la carretera. La especie esperaba verla, pero no de esa manera. Era un ejemplar atropellado de Ampelis europeo (Bombycilla garrulus).

A las seis de la tarde atravesaba el río Tana, que hace de frontera natural entre Finlandia y Noruega. La lluvia arreciaba, pero ese no era motivo para no parar aquí y allá y observar las aguas del fiordo. Éideres comunes (Somateria mollissima) por doquier, grupos de serretas grandes (Mergus mengaser) aquí y allá, y de vez en cuando algún grupo de Negrón especulado. Aquella noche disfruté de una cena caliente en Vadsø, donde pasaría los siguientes seis días.

12 al 17 de julio: Varanger

Varanger es uno de esos paraísos deseado por cualquier ornitólogo. Su encanto no radica exclusivamente en sus aves. Un paisaje imponente lo ocupa todo. La bravura de una naturaleza indómita hace de la observación una tarea dura, el viento agrieta la piel, el frío recorre los huesos y la lluvia sólo da falsas treguas. Personalmente opino que todo ello le añade atractivo.

A la mañana siguiente de mi llegada, la lluvia caía con la misma intensidad. Fuerte. Había quedado con un naturalista local que me tenía brindada una sorpresa: tenía localizado un Cárabo gavilán (Surnia ulula) e íbamos a intentar verlo. La lluvia arreciaba, y por un momento pensé que sería empresa casi imposible, pero él insistió en intentarlo y yo, que soy fácil de convencer para estos menesteres, me vi caminando entre un bosque de abedules enanos intentando localizar la huidiza rapaz nocturna. Y la localizamos, pero en el sitio más inesperado. ¡Se había refugiado del aguacero en la viga del porche de una cabaña! La observación fue breve, las condiciones eran difíciles y además no queríamos espantar al bicho, pero la mojadura valió la pena, ¡vaya si valió la pena!

De allí nos dirigimos a su cabaña, donde tiene instalados unos comederos permanentes para aves. Los pardillos sizerines y varios pardillos de Hornemann (Carduelis hornemanni) se alimentaban a pocos metros de nosotros. Y no eran los únicos, pinzones reales, verderones (Carduelis chloris), algún Camachuelo común (Pyrrhula pyrrhula) y varios carboneros lapones (Poecile cinctus), entre otros, hacían lo propio.

Pardillo sizerín (joven)

Aparte de disfrutar con observaciones tan privilegiadas, pude constatar que en verano el Pardillo de Hornemann fetén sólo existe en las guías. Para verlo hay que esperar al otoño-invierno, cuando tienen el plumaje nuevo y lustroso. Durante el verano, su plumaje está muy desgastado, y tienen un aspecto más sucio y desaliñado. Identifiqué con seguridad aquellos ejemplares más “límpios” o aquellos en los que puede comprobar los principales rasgos diagnósticos . Pero vi unos cuantos que me dejaron con la duda. Además de en esta zona al oeste de Vadso, registré la presencia de la especie al este de Krampenes el día 14; cerca de Kiberg, donde vi un ejemplar solitario el día 15; también cerca de Kumaveri, donde localicé otro ejemplar; y finalmente dos ejemplares más en las dunas de Ekkeroy en un bando de más de 100 pardillos sizerines.

Pardillo sizerín (macho)

Éste y los siguientes son pardillos de Hornemann

No fue la única especie de pardillo, en Vardo pude ver el único Pardillo piquigualdo (Carduelis flavirostris) del viaje.

La carretera E-75 transcurre como una arteria a lo largo de la costa sur de la península, desde Varangerbotn en el oeste hasta Vardo en el extremo oriental. A banda y banda de la carretera, las posibilidades de observación son innumerables. Hacia el sur se extienden las gélidas aguas del fiordo y hacia el norte la tundra. Cualquier sitio parece ser bueno. Una parada y viene a recibirte una Aguja colipinta (Limosa lapponica), vigilante ante la cercanía de un intruso. Más allá los zarapitos trinadores y los chorlitos dorados se hacen presentes con sus alarmas (es tiempo de cría). En las zonas más próximas a la costa, las colonias de charranes árticos salpican el paisaje. A veces algunas parejas se establecen en lugares inauditos, como el borde del camino de una casa, y ten cuidado al pasar, ya que los propietarios son muy celosos de su territorio. Curioso que en la inmensidad de la tundra busquen la compañía humana. Incluso cuando se aparca se tiene que ir con prudencia, no sea que se atropelle a un pollo de Combatiente (Philomachus pugnax).

Aguja colipinta (hembra)

Combatiente (hembra)

Pollo de Combatiente

Archibebe común

Chorlito dorado

Pareja de charranes árticos

Desde sus atalayas, los págalos parásitos (Stercorarius parasiticus) vigilan su territorio o vigilan, atentos a algún descuido, las colonias de charranes. Más escasos son los págalos raberos (S. longicaudus), aunque este año loo encontré con más facilidad y sedimentados cerca de la costa, incluso vi una pareja con un pollo mediano y otra con un pollo volandero que perseguía a sus padres haciendo gala del vuelo ágil y acrobático propio del acosador que será en el futuro.

Págalo parásito (adulto de fase oscura)

Págalo rabero adulto

Caminando como ratones, surgen de entre la maraña de sauces enanos enanísimos los escribanos lapones (Calcarius lapponicus) y allà donde hay un poco de roca, y con suerte (en mi caso la suerte llegó desde Manresa), se puede ver el Escribano nival (Plectrophenax nivalis).

Escribano lapón (joven)

Adulto de Escribano nival

Joven de Escribano nival

Las aguas que bañan la costa, no están menos vacías. Más bien al contrario. Los grupos de eideres comunes (Somateria mollissima) son simplemente innumerables. En esta época las hembras se unen formando guarderías, en tanto que los machos forman grandes reuniones de muda. Así pues no era raro encontrar grupos de 200 o 300 ejemplares. Durante los días que pasé en Varanger, chequeé decenas y decenas de estos grupos a la búsqueda del Eider de Steller y del Eider real (Somateria spectabilis). Del primero, ni rastro, pero del segundo encontré un macho en una bahía al sur de Hamningberg. Un lugar que debía tener algo especial, porque allí había reunidos 157 éideres comunes, 254 serretas medianas y 148 serretas grandes, 42 haveldas, un par de negrones comunes, 122 cormoranes moñudos, además de 23 araos aliblancos, algunas alcas y araos comunes, un Colimbo ártico, cinco colimbos chicos, y un lugar como éste era imposible que no tuviera Colimbo de Adams (Gavia adamsii).¡Y allí estaban! Dos magníficos ejemplares de primer verano.

Era 17 de julio. Aquella noche tenía que dormir en Ivalo (Finlandia), a más de 300 km al sur, pero no me podía resistir a exprimir las últimas horas al máximo, y Xavi y su novia, dos manresanos que encontré en medio de la tundra, me brindaron un “bimbo” muy buscado, la Alondra cornuda! Fue llegar a Ekkeroy y besar el santo. Allí estaban dos preciosos ejemplares de este escaso alaúdido. La foto es meramente documental.

Seguro que me dejo un montón de cosas, como el Ánsar campestre que vi en Vardo o las dos familias de Porrón bastardo que encontré en unas lagunas al borde de la carretera, o los pigargos que vi por la costa, o los ratoneros calzados que encontré en varias zonas... pero hay un sitio que no quiero dejar de citar, la isla de Hornoya. Antes os dejo con un par de fotos de algunos de los mencionados.

Ánsar campestre

Familia de porrón bastardo

La primera vez que la visité fue una experiencia única. Esta segunda ocasión, fue si cabe más intensa que la primera. La contemplación de miles de álcidos en sus acantilados es un espectáculo del que vale la pena disfrutar, incluso con el tobillo torcido y negro como una morcilla. A partir de ese momento el viaje tomó otro rumbo. Pero ahora os dejo con las imágenes que siempre serán mejor que mis palabras.

Alca

Arao aliblanco

Frailecillo con Arao común

Frailecillo

Araos comunes

Arao de Brünnich y araos comunes

Cormoranes moñudos

Gaviota tridáctila

Bisbita costero

EDITO: Revolviendo en el disco duro me encontré este vídeo de una gaviota tipo glaucoides/hyperboreus, filmada a orillas del río Tana.

Iniciant una nova etapa

2011-07-09T14:27:00.001+02:00

Els joves gavians ja han abandonat les colònies de cria i comencen a buscar-se la vida. No ho tenen gaire fàcil. És un moment crític aquest de passar de la dependència a la independència. Alguns, però, descobreixen aviat que el contacte amb les persones té els seus advantages. Milers de turistes invaixen aquests dies els carrers de Barcelona, i no són pocs els que s’apropen al Port Vell. Els joves gavians de potes grogues (Larus michahellis) s'adonen que arriben carregats de hots dogs, gofres, entrepans... i potser la bondat de l’estiu entova el cor dels passejants que deixen de veure els gavians com a rates voladores i decideixen compartir-hi el seu berenar. A l’apat s’afegeix alguna Gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus) i fins i tot alguna corsa (Larus audouinii).

Chroicocephalus ridibundus

Larus audouinii

Corriol camanegre, present i futur. El cas del port.

2011-07-03T02:33:00.000+02:00

Per segon any consecutiu he pogut constatar la reproducció del Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus) al port de Vilanova i la Geltrú. És aquesta una bona notícia? Sí... i no. Com s’enten aquesta dicotomia? Tot seguit tractaré d’explicar-ho, però abans faré un breu repàs de la situació de l’espècie al país.

La població

Parella de Corriol camanegre a la platja de Ribes Roges
(Vilanova i la Geltrú)

Aquest petit limícol, que a Catalunya habita principalment àrees sorrenques litorals (dunes, platges, salines…), és una espècie amenaçada, que està inmersa en un procés de decliu generalitzat. A Catalunya la població reproductora es va estimar en 1650-1850 parelles, amb el gruix de la població (90%) localitzada al Delta de l’Ebre (Montalvo, T. et al. 2004. Corriol camanegre. Charadrius alexandrinus. In Estrada, J. Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Atlas dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp. 218-219. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx edicions. Barcelona). Els altres nuclis poblacionals més importants es troben al Delta del Llobregat i als Aiguamolls de l’Empordà. És dir, en àrees amb una figura de protecció, malgrat que no totes les parelles crien dintre dels seus límits. Pel que fa a la resta del territori, n’hi ha parelles disperses o petites colònies laxes. És el cas de la platja de Premià de Mar i la platja de Malgrat-Punta de la Tordera, al Maresme (Andino, H.; Badosa, E.; Clarabuch, O. & Llebaria, C. (Editors). 2007: Atles dels ocells nidificants del Maresme. Els llibres del Set-Ciències. Barcelona. 2007); el sud de la comarca del Garraf; les platges del Baix Penedès; i el litoral del Tarragonès.

L’estat de conservació

Com veieu, amb l’excepció del Delta de l’Ebre, l’hàbitat de l’espècie coincidex amb les àrees turístiques més desenvolupades o bé amb zones amb una forta pressió urbana, com ara el Delta del Llobregat, que està encaixat en plena conurbació de Barcelona, constrenyit per l’expansió de les infraestructures i la demanda permanent de sol industrial. Així doncs, la pèrdua, alteració i fragmentació del seu hàbitat, són els principals factor causals de la recesió de l’espècie. Al deterioramet i fragmentació de l’hàbitat, cal afegir un model d’oci agressiu amb l’entorn natural. La freqüentació, el tràfec permanent i massiu de persones en èpoques crítiques per a l’espècie i les nombreses activitats que es fan a les platges, dunes i sorrals, afecten negativament aquest petit limícol, que nia directament a terra, contruïnt una petita depressió. Aquesta circunstància, el fa especialment sensible al tràfec de gent.

En algunes àrees s’ha fet una gestió que ha permès una lleugera recuperació o s’espera una recolonització (como per exemple al Maresme), però encara resten zones potencials que manquen de plans de gestions o aquests són gestionades inadequadament.

El cas del Garraf

Per qüestions professionals vaig estar visitant el sector de platges comprès entre Vilanova i la Geltrú i Cubelles durant l’any 2010. Aleshores vaig controlar parelles reproductores a tres punts: el port de Vilanova i la Geltrú, El Prat de Vilanova i Cubelles.

Enguany he controlat parelles només a Cubelles i a Vilanova i la Geltrú: 2-3 parelles al port de Vilanova i la Geltrú (VNG), 1 parella al Prat de Vilanova (any 2010), i 3 parelles a Cubelles, a més de 5 exemplars desemparellats (3 mascles i una femella a VNG i un mascle a Cubelles). Totes les parelles ocupaven zones dunars, excepte les que s’han reproduït al dic de Ponent del port de Vilanova i la Geltrú.

Àrea de reproducció al port de Vilanova i la Geltrú

Tot i que l’espècie té una marcada preferència per les dunes i platges, és prou versàtil per ocupar aquelles zones que presenten uns requisits mínims quan no disposa d'una altra alternativa. La zona que ocupa al port és una superficie sorrenca d’origen antròpic, resultat de l'ampliació del port esportiu. Hi ha molt poca cobertura vegetal, tot i que respecte de l'any passat, s'ha notat un increment. L'àrea té l’accés limitat, amb la qual cosa el nivell de molèsties és mínim, tot i les obres que s’hi duen a terme. I en aquest factor resideix possiblement l'èxit de la parelles reproductores. La temporada passada i aquesta, varen aconseguir treure polls endavant, tot i la presència nombrosa d'un dels seus principals depredadors, el Gavià argentat (Larus michahellis). El fet de que no es vegin obligats a abandonar sovint el niu molt probablement pot explicar-ho. Aquesta zona del port és també un punt de descans important per la Gavina corsa (Larus audouinii), però aquesta espècie no sembla especialment interessada en el Corriol, tal i com vaig poder constatar diverses vegades i enregistrar al video que podeu veure tot seguit.

Dic de Ponent al 2011.

Al terme municipal de Vilanova i la Geltrú hi ha uns 4 km de platja. No obstant això la forta pressió que pateixen aquests espais, frustra qualsevol intent de recolonització per part del Corriol camanegre. A l’hivern, però, sí que les utilitza sovint. Només la platja Llarga gaudeix d’un pla de protecció (Pla especial de restauració com a zona humida i sorral costaner del Sector de Platja Llarga de Vilanova i la Geltrú); i ha estat inclosa dins l'inventari de zones humides de Catalunya. No és casualitat llavors, que el Corriol camanegre la utilitzi per a criar.

Epíleg

Tornant a la pregunta inicial. El sí respon al fet de que el Corriol camanegre, malgrat el procés de regressió, colonitza aquelles zones que presenten condicions favorables per a la reproducció. El no és el contrapunt. L’espècie es veu abocada a utilitzar hàbitats de baixa qualitat i sotmesos a una gran inestabilitat. En aquest sentit la població reproductora del port està compromesa per la durada de les obres del dic de Ponent, i per l’evolució de la cobertura vegetal en aquest espai.

Fer front al problema de la gestió dels espais on es reprodueix l’espècie no és només una qüestió de voluntat política, és també una obligació marcada pel marc legislatiu. Es tracta d’una espècie objecte de mesures de conservació especials quant al seu hàbitat segons la Llei 42/2007, de 13 de desembre, del Patrimoni Natural i de la Biodiversidad; consta com a espècie d'Interès Especial al Reial Decret 439/1990, de 30 de març, que regula el Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades; figura como a espècie protegida (Categoria C) al Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d'abril, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei de protecció dels animals; i es considerada com a espècie sensible al Decret 148/1992, de 9 de juny, pel qual es regulen les activitats fotogràfiques, científiques i esportives que poden afectar les espècies de la fauna salvatge.

Raons jurídiques, n'hi ha, d'ètiques, no en falten, i científiques estan a l'abasta de les autoritat. La raó que va portar a la corporació vilanovina a dotar Platja Llarga d'una figura de protecció, no va ser un altra que l'exigencia per part de grups de pressió social, de posar límits a un desenvolupament urbanístic descontrolat, i la necessitat de conservar el patrimoni natural com a element d'identitat. El coneixement dels valors naturals és una peça fonamental en la conservació del medi i de les espècies, la seva absència o presència decanta les actuacions en un sentit o en un altre. Parlo de compromís i estima de l'entorn. Del coneixement com a eine per un canvi de mentalitat.

Dit això, espero (pero no hi confio de moment) que aquesta legislació sigui aplicada com cal, allà on cal, per tal de poder gaudir de l’espècie més representativa dels postres litorals sorrencs.

Secà de Bellpuig, vespre.

2011-06-26T22:49:00.007+02:00

L’endamà de la nit de Sant Joan, un cel seré amagava un sol tòrrid que em va obligar a ajornar la sortida fins ben entrada la tarda. Com si estiguessim en plena canícula, els camps de Bellpuig estaven gairebé deserts de vida. No obstant això, el paisatge era esplèndid: camps ocres i grogencs s’estenien planers i finits fins un horitzó llunyà, trencat suaument pel blau del cel. Però els camps estaven deserts només en apariència. Tant sols calia parar l’orella per adonar-se’n de que tot estava allà, esperant que el sol ragés en sua inclinació i minvés la calor. Calia fixar la mirada per adonar-se que qui movia el blat no era pas el vent, que estava absent. Calia tenir paciència per veure sortir del camp una mare perdiu (Alectoris rufa) alerta als seus tretze perdigons, travessant el camí a corre-cuita per ficar-se entre els matolls de l’altre vora. Mare perdiu sap bé el que es fa, ja que ella i la seva llocada són el pa de cada dia de molts depredadors.

Perdiu

Més discrets que a la nit, els torlits (Burhinus oedicnemus) continuaven fidels als seus camps. El seu plomatge críptic i la seva actitud discreta, els ajudava a passar desapersebuts. Això és fonamental quan es té el niu a terra a l’abast de qualsevol boca afamada. Només un discret cap que sobresortia del cereal tallat delatava la seva presència. L’altre membre de la parella, mentrestant, romania a l’ampar d’uns matolls pendent de qualsevol potencial perill. El meu cotxe no l’hi semblava pas. I és que no gaire lluny d’allí voltaven un mascle jove d’Esparvé cendrós (Circus pygargus) i dues femelles d’Arpella (Circus aeroginosus), amb el seu típic vol rasant.

Torlit

La calor era un signe molt clar de que feia uns dies havia arribat l’estiu, però havia un detall no passava desapercebut: els camps estaven gairebé buits de calàndries. Vaig veure només tres exemplars solitaris cantant molt discretament. Què se’n havien marxat? En certa manera sí. Aquest era el símptoma més clar del canvi d’estació. Les calàndries (Melanocorypha calandra) havien abandonat els seus territoris de nidificació per a concentrar-se en grans grups a la recerca d’aliments. Endinsant-me al secar vaig topar amb un gan estol de 170 ex. que anava de camp en camp amb gran xivarri. En grups més petits fent el propi, estaven els puputs (Upupa epops). Buscant insectes a la vora dels camins amb el bec llargarut, obrint i tancat la cresta.

Puput

A mesura que avançava el vespre, l’activitat anava in crescendo. Els mascles de sisó (Tetrax tetrax) que feia unes setmana proclamaven els seus territoris, es mantenien ara més apaivagats i estaven canviant la librea nupcial a un plomatge més discret. La seva territorialitat havia minvat i es podien veure petits grups.

Sisó mascle.

Sisó femella

Enfilats a les seves atalaies, normalment les branques superiors d’un atmeller, el gaig blaus (Coracias graculus) deixava anar el seu cant ronc i estrident. Exótic i esquiu, sempre pendent del seu voltant, juntament amb el Puput i els abellarols posaven la nota de color a un indret on els ocres i els marrons són la nota dominant. Fins a vuit exemplars vaig veure.

Tant identificatiu són els sisons a aquestes planes, como ho són els masos. Edificacions que s’aixequen aquí i allà i que fan servir la pagesia. Alguns, com el Mas del Coix, daten del segle XVI. Són elements propis d’aquest paisatge i la seva integració és tal, que algunes espècies no hi serien sense els masos. El cas més significatiu és sens dubte el del Xoriger petit (Falco naumanni). Aquest petit falcó els fan servir per ubicar els seus nius. Però no són els únics. Tota una comunitat d’aus coexisteix en aquestes construccions: Xoriguers vulgar (Falco tinnunculos), siselles (Columba oenes), mussols (Athene noctua), òlibes (Tyto alba) o el mateix Gaig blau, que sovint hi instal·len els seus nius. Probablement ja no tornaré a la plana de Lleida fins després de l’estiu. Però quan ho faci, ho faré amb ganes i il·lusió. Lleida mai decep.

Unes poques paraules

2011-06-25T01:49:00.001+02:00

Hola tots i totes.

Després de molt, molt de temps absent d'aquest petit racó del ciberespai, torno a ser-hi present amb la intenció de revifar aquest bloc. Ha estat un curs força difícil que m'ha deixat poc de temps per a dedicar-m'hi. Malgrat la manca de continguts i la discontinuïtat, he tingut visites que agraeixo de tot cor.

En les properes setmanes, les rodalies de Barcelona s'esteneran cap al nord primer i cap a l'oest després. Des d'aquelles contrades aniré penjant tota una mena de reflexions que fa temps que tinc al cap i en els temps que corren, plens d'esdeveniments engrescadors (per positius o negatius), cal treure'ls a airejar.

Fins aviat i gràcies per la vostra atenció.

Quique

Revetlla de Sant Joan

2011-06-24T13:31:00.002+02:00

És tradició a la meva terra cantar el “Señor San Xuan” a la vora de la foguera la nit del 23 al 24 de juny. Al final d’aquest cantar es diu: “Señor San Xuan, /yá les estrelles a metese van”. Aquesta festa, lligada al cicle de la natura, coincideix amb la nit més curta de l’any, que és precisament el que fa referència el final del cantar. A partir d’aquest moment les nits seran cada cop més llargues i la llum anirá perdent força en favor de la foscor. I mentre els humans fem (feien) fogueres per donar més força al Sol, altres criatures, tributàries fidels de la foscor, comencen la seva activitat nocturna perfectament quadrada amb els ritmes de la natura.

Siboc

Discrets, silenciosos en uns casos, més cridaners en d’altres, però sempre alertes, aquests animals sempre resulten misteriosos. Els veiem com a ombres, com a instants que trenquen la uniformitat nocturna, com a punts lluents que descobreixen la llum dels nostres lots o els fars dels nostres coches. Uns punts vermells delaten el Siboc, que enlluernat per les llums del cotxe roman petrificat al camí confiant en el seu perfecte camuflatge. Amb matissos blaus, si són els ulls del Torlit, que ens assenyala la seva presència amb crits planyiders; és, jo crec, l’habitant nocturn més cridaner de les planes lleidetanes. (Ho sento, encara no havia dit que tot això transcorria a Bellpuig, Lleida). Des dels murs d’algun mas, els mussols ens deleiten amb un variat ventall de crits, clams i laments. Les seves cries ja estan força crescudes i els adults s’afanyen a caçar per poder sadollar la immensa gana d’aquests petits que a punt estan d’independitzar-se. Com un fatasma, pàl·lida i ultrasilenciosa em va sorprendre l’òliva en travessar el camí. Doncs torlits, òlives, mussols i sibocs han estat els meus companys de revetlla aquesta nit de Sant Joan. La coca la vaig compartir, però, amb els meus coespecífics bípeds a partir de les tres de la matinada. Espero que heu tingut una bona revetlla.

Família de mussols

Xoriguers urbans

2011-05-10T08:59:00.000+02:00

Xoriguers urbans

Piscívors al Besòs

2011-05-03T21:56:00.001+02:00

Com vaig conclure a l’últim post, la desembocadura del Besòs va donar unes poques sorpreses. Si bé per algunes espècies, com ja vaig esmentar al post anterior, la cosa va malament, pels piscívors el riu s’està consolidant com una zona interessant. El Corb marí gros és habitual en la desembocadura i l’1/05/11 hi havia un exemplar de 1r estiu. Espècies com ara el Martinet blanc (Egretta garzetta) o el Bernant pescaire (Ardea cinerea), són comuns pràcticament tot l’any, amb pics d’abundància durant les migracions i l’hivern.

D’altres espècies més escasses són cada cop més freqüents i regulars. Això és especialment notori amb el Martinet ros (Ardeola ralloides). El cap de setmana passat vaig veure un exemplar, dissabte i diumenge, al canal de la bassa vella. Utilitza les vores per a pescar i les clapes de canyís per amagar-se en cas necessari.

Però si hi ha una espècie en particular que cada cop sovinteja més el Besòs, és el Martinet de nit (Nycticorax nycticorax). Diumenge día 1 de maig, vaig aixecar un exemplar adult a les canyes del parc fluvial. Després de sobrevolar la zona una estona, va baixar a l’illa gran, on va desaparèixer entre la vegetació. Aquí us deixo una de les foto que en vaig fer.

Migració al Besòs (I)

2011-05-02T01:47:00.001+02:00

Aquest cap de setmana va ser un intensiu al Besòs amb una escapadeta a veure marines. Situant-nos en el temps, estem en el moment àlgid de la migració prenupcial, aquella en què les aus que viatjaren a l’Àfrica subsahariana a la tardor fan el viatge de retorn cap a les seves àrees de reproducció a Europa. Unes es quedaran per les nostres contrades, d’altres en canvi volaran fins a zones llunyanes del nord del continent.

En la seva ruta cap al nord, les aus fan diverses escales per recuperar-se i fer acopi de greixos, que seran el seu combustible en la etapa següent. La desembocadura del riu Besòs és un bon lloc per trobar aquest migradors transaharians: arbredes, matolls i vegetació roderal de la vora del riu suministren els invertebrats que necessiten, proteines que transformaran en greixos amb els que poder afrontar el següent vol de centenars de kilòmetres.

Passeriformes

Però per veure’ls cal que hagi sedimentació de migrants i no sempre es donen les condicions adients. Després de les forts pluges de dijous, sospito que divendres va ser un bon moment. Però així que les condicions milloren, si els exemplars estan en condicions, reprenen ràpidament el viatge. Dissabte al matí vaig intentar-ho, i també diumenge. Però amb dues jornades varen ser d’una austeritat absoluta. Només vaig veure una Boscarla de canyar (Acrocephalus scispaceus) i cinc cueretes grogues (Motacilla flava) el dissabte; i diumenge, tres cueretes grogues (Motacilla flava), una Boscarla dels joncs (Acrocephalus schoenobaenus) i dos Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca). No obstant això, encara resten díes per gaudir de la migració i esperar una bona sedimentació.

Motacilla flava iberiae (mascle)

Limícols

La migració és un fenòmen que abasta a la gran majoria de les espècies d’aus i un dels grups més destacats en aquest sentit, és el dels limícols. La majoría d’espècies en aquesta època es desplacen fins a les terres boreals i àrtiques del nord d’Europa i Àsia. La migració primaveral d’aquestes aus és ràpida. Tenen pressa per arribar a les zones de cria i aprofitar el breu però intès estiu àrtic. El Besòs, tot i tenir potencial per actuar com a punt d’escala en la seva ruta migratòria, és en l’actualitat un indret poc adient, ja quela conjugació diversos factors ambientals i socials condicionen negativament la possibilitat de sedimentació de limícols migradors. Malgrat aquestes condicions desfavorables n’és possible veure. Aquest dies per exemple, hi romanen una femella de Cames llargues (Himantopus himantopus) i un Bec d’alena (Recurvirostra avosetta). Aquestes dues citacions són excepcionals. La primera perquè és el primer cop que es té constància de una presència tan continuada d’un mateix exemplar, si més no porta quatre dies, quan l’habitual es que hi romanguin unes hores. El segon cas, és destacable perquè per primera vegada un Bec d’alena sedimenta al riu, i a més més ho fa durant tant de temps, quatre dies! El contrapunt, és que això permet veure el poc recanvi d’exemplars i com només els exemplars més confiats són capaços de fer front a la pressió d’un ambient tant humanitzat. S’ha de dir que la vora sud del riu té l’accés tancat al public, i aquest factor ha estat determinant en la continuitat del Bec d’alena.

I avui explico fins aquí, perquè si d’unes espècies no ha estat gaire bé, d’altres ha estat força millor. Fins la propera entrada que serà molt aviat.

Garces immigrants

2011-04-29T07:28:00.000+02:00

http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20110428/54146614439/la-urraca-emigra-del-campo-a-la-ciudad-y-se-hace-fuerte-en-barcelona.html

La urraca emigra del campo a la ciudad y se hace fuerte en Barcelona

La voracidad de esta ave afecta a las especies pequeñas que crían en ramas de arboles, eludiendo a palomas y cotorras

Barcelona | 28/04/2011 - 16:58h

Barcelona. (EFE).- El nombre de su especie lo dice todo: "Pica pica". Es la urraca, una inteligente ave que abandona su hábitat rural para instalarse en la ciudad, donde se ha convertido en gran predadora de nidos y pollos de otros pajaros, como pasa en Barcelona con 500 ejemplares que están imponiendo su "tiranía".

Comen de todo, pero los huevos y los pollos de aves pequeñas como mirlos, verdecillos o jilgueros son su "menú favorito" y de hecho, explica a Efe Joan Carles Senar, jefe de investigación del Museo de Ciencias Naturales de Barcelona, están empezando a poner en peligro la biodiversidad de la fauna urbana, por lo que este experto, que ha elaborado un censo de estas aves, cree que se debería intervenir frente a una especie tan voraz.

Aunque esta población de medio millar de ejemplares no puede considerarse una plaga -como ocurre con las ubicuas palomas y podría apuntarse ya con la molesta colonia de cotorras argentinas- la urraca está "sobrerrepresentada" en Barcelona.

Asediadas en el medio rural y agrícola, donde se suele disparar a sus nidos, en la última década las urracas, una especie autóctona de la península, han recalado en las ciudades, una migración detectada también en muchas urbes españolas y del resto de Europa, donde se han adaptado rápidamente utilizando los recursos urbanos, sin predadores que les molesten.

Según el censo, la densidad de urracas en la capital catalana es de 0,8 ejemplares por cada diez hectáreas (medida usada para estos cálculos), aunque en algunos puntos de la ciudad, como los parques de la Ciutadella o el Guinardó y en Montjuïc, puede haber entre 8 y 15 individuos por diez hectáreas, valores que superan de largo los registros del medio rural (0,5 por diez hectáreas).

La voracidad de la urraca afecta a las especies pequeñas que crían en ramas de arboles, ya que las que lo hacen en huecos o agujeros (carboneros, herrerillos...) están fuera de su alcance.

Teniendo como cuartel general los parques, este córvido de pico y ojos negros, que puede llegar a vivir 13 años, va árbol por árbol, buscando los nidos de sus víctimas sin que otras aves le molesten.

Lamentablemente, "no se atreve" con los nidos de las especies "plaga" como palomas o cotorras, especies más grandes contra las que la "pica pica", considerada la 'zorra de las aves' por su inteligencia y carácter predador, prefiere no enfrentarse.

Además de los pájaros silvestres, también suelen atacar a canarios, periquitos y otras aves domésticas que los barceloneses tienen en las terrazas y que en ocasiones sus propietarios se encuentran muertos en sus jaulas, sin saber los motivos: "Pues son las urracas", remarca Senar.  El Museo de Ciencias Naturales ha promovido el censo para analizar el rápido crecimiento de este ave, que suele anidar en árboles, sobre todo plátanos, donde construye un nido muy grande cubierto con una especie de campana de ramitas, para protegerlo.

Además de por su voracidad, la urraca es también conocida por su afición a las cosas que brillan, objetos que suelen acumular en sus nidos, como bien recordarán los amantes de Tintin en 'Las joyas de la Castafiore', donde el robo cometido por una pequeña ladrona aérea se convertía en "mcguffin" de aquella genial comedia bufa de Hergé.

Migradors a Barcelona

2011-03-28T22:49:00.001+02:00

La migració és un dels fenòmens més espectaculars de la natura. Molts vertebrats i d’alguns invertebrats s’impliquen en aquesta aventura tan arriscada com costosa. Però, què és la migració? Segur que qualsevol científic ho explicaria millor que jo, però per entendre’ns, és el conjunt de desplaçaments que els animals efectuen per aprofitar condicions favorables que es presenten de manera temporal. Aquests desplaçaments poden ser tan latitudinals com altitudinals o d’una altra mena com la que fan algunes aus marines, i normalment estan lligats a la presència o absència d’aliment. La migració requereix d’un elevat cost energètic, d’aquí que per tal que una espècie sigui migradora ha d’haver un diferencial positiu entre el cost i el benefici. Les aus poden migrar en grans fronts o bé fer una migració més “linial” seguint la costa, xarxes fluvials o carenes muntanyoses. N’hi ha moltes estratègies en funció de l’espècie.

Un factor determinant en la migració és la meteorologia. Les condicions meteorològiques, segons siguin favorables o no, poden afavorir o frenar el procés. Ocells tant petits com els paseriformes són molt sensibles a determinats fenòmens meteorològics. Ahir diumenge ho vaig poder constatar a Barcelona. Un matí plujós va seguir a una nit plujosa i no va ser fins el migdia que van començar a obrir-se algunes clarianes. Era el moment perfecte per sortir i apropar-se al litoral.

En primer lloc vaig anar a la desembocadura del Besòs. Era al voltant de les quatre de la tarda i no es pot dir que hagués una gran sedimentació. Uns quants mosquiters comuns (Phylloscopus collybita), algun Tallarol de casquest (Sylvia atricapilla) i un parell de tords (Turdus philomelos) va ser el que vaig veure al parc del Litoral. A la desembocadura, però, varen aparèixer els primers migrans subsaharians: una Piula dels arbres (Anthus trivialis) i una femella de Cotxa cua-roja (Phoenicurus phoenicurus). Tot seguit vaig anar al parc de la Pau, però hi havia tanta gent que tret d’algun mosquiter no vaig veure res més. Amb poca esperança i una mica per inèrcia vaig enfilar cap al parc de Diagonal Mar... i vingo!

No hi havia gran quantitat d’ocells, però un mascle de Cotxa cua-roja, un Mosquiter de passa (Philloscopus trochilus), un Mosquiter pàl·lid (P. bonelli) i una femella de Merla de pit blanc (Turdus torquatus) dexaven constància dels efectes de la pluja del matí. Migradors que es van veure obligats a sedimentar fins que les condicions meteorològiques tornessin a ser favorables. Si això es dóna en un pic de migració, la sedimentació de moixons pot arribar a ser espectacular.

Fotografies testimonials de la Merla de pit blanc

Una visita al Foix

2011-03-27T22:28:00.001+02:00

Claveguera, aquest riu fa fàstic, a veure si l’Ajuntament fa alguna cosa... Comentaris d’aquesta mena són els que sento molt sovint cada vegada que vaig a la desembocadura del Foix a Cubelles. Vivim en un món que cada cop mira més però veu menys, que sent però no escolta. Com una il·lustre vocera de la ignorància va dir un cop: “El planeta está al servicio del hombre y no el hobre al servicio del planeta”. Aquestes paraules no són exclussivitat seva. És un pensament força estès i les conseqüències són palmàries a tots els nivells. En aquest món esquizofrènic assistim a incongruències paradigmàtiques: millorar destruint, treure per posar, netejar eliminant... Doncs bé. Vet aquí que malgrat els esforços continus per “posar la coses al nostre gust”, la vida és tossuda i insisteix en demostrar-nos que resisteix. Fins quan, però? I vol mostrar-nos la seva cara, si aprenem a veure. La constatació està en aquest petit espaí del sud del Garraf: la desembocadura del Foix.

El riu en efecte està molt tocat, resten quatre clapes de vegetació orinigal, les molèsties són continues i importants (al tràfeg de gent cal afegir els gossos, deslligats evidentment, i els pescadors) i la desembocadura ha perdut la seva naturalesa primigènia i a hores d’ara és més aviat un parc d’oci. En un lloc d’aquestes caràcterístiques és possible veure ocells (no conten el ànecs, les oques i els cignes introduits per l’Ajuntament)? Doncs, sí.

A una banda del riu hi ha dues estretes orles de canyís (estretes i curtes), que están a tocar de la carretera. Tot i així és possible veure-hi coses, i de vegades molt interessants. El 16 de març eren refugi d’un Rascló (Rallus aquaticus), una Fotga (Fulica atra) i una Boscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon), espècie que a Catalunya es paga cara. Entre el canyís i els joncs també voltaven un Trist (Cisticola juncidis) i un Rossinyol bord (Cettia cetti).

Boscarla mostatxuda

Les polles d’aigua (Gallinula chloropus) i les gavines rialleres (Chroicocephalus ridibundus) molt més versàtils s’aprofitaven de la “generositat” de la gent envers els ànecs domèstics i són molt habituals; podrien ser-ho també les gavines capnegres (Larus melanocephalus), que n’hi havia dos, però és aquesta una espècie molt menys tolerant, malgrat que n’hi hagi individus molt confiats.

Tot i les molèsties, un Martinet blanc (Egretta garzetta) prospectava les vores del riu, fins que els gossos s’acostaven massa i es disparava el seu llindar d’estrés. Compartía les vores amb cueretes blanques (Motacilla alba) i una Cuereta torrentera (M. Cinerea). Més tolerant envers els humans eren els espulgabous (Bubulcus ibis): dos exemplars feien cas omís dels passajants, però només dels que passaven sense autar-se, perquè el primer que es va aturar i atansar a la vora del riu, els va foragitar... i adéu.

La resta d’espècies que vaig veure són més tolerants i estan més adaptades als espais urbanitzats: Tórtora turca (Streptopelia decaocto), Pit-roig (Erithacus rubecula), Merla (Turdus merula), Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), Mosquiter (Phylloscopus collybita), Cadernera (Carduelis carduelis), un grapat de gafarrons (Serinus serinus), pardals comuns i un pardal xarrec (Passer montanus).

Pardal xarrec

I per finalitzar comentar que vaig veure els meus dos primers colits grisos (Oenanthe oenanthe) de la temporada a la mateixa plana litoral on cantava una Cogullada (Galerida cristata), que com vaig dir al principi, malgrat la mala qualitat de l’entorn aprofita el que resta d’aquest litoral tan maltactat, però que és la demostració de què la vida lluita amb força, només cal donar oportunitat i mirar més enllà dels nostres propis interessos.

Moltes gràcies per haver-me “escoltat”.

Una reflexió sobre l'aigua

2011-03-23T00:03:00.001+01:00

Avui s’ha celebrat el Dia Mundial de l’Aigua sota el lema "Aigua per a les Ciutats: Responent al desafiament urbà". La qüestió és força important. La població urbana al món creix de manera exponencial i la demanda d’aigua es multiplica cada dia. La conseqüència més inmediata és que més de 850 milions de persones no tenen accès a l’aigua potable. Estem davant un greu problema de desigualtat social i d’una crisi ambiental d’una magnitud difícil de ponderar.

Fins no fa gaire, l’aigua era tractada com si fos un recurs ilimitat. Tanmateix només un 2,5 % de l’aigua del planeta és dolça, i al voltant d’un 70% d’aquesta aigua està congelada! Tractem doncs amb un recurs limitat i no renovable. He dit tractem? Doncs ho sento. Volia dir mal-tractem. Actuacions pensades des de l’utilitarisme més economicista, han provocat un desequilibri del cicle hídric. Sobreexplotació, deforestació, gestió ineficaç, irresponsabilitat o contaminació són termes que giren al voltant d’aquesta crisi. Crisi que és molt present. Una realitat contundent que no acabem d’empassar-nos. Una manca de conciència general i en certa manera estimulada, que aposta per l’abús en comptes de la sostenibilitat i l’ús racional. Fixem-nos si no com augmenta el consum d’aigua embotellada.

Quan explico el cicle de l’aigua als nens sempre acabo parlant d’una de les principals fonts d’aigua: els rius. L’aigua és creadora d’ecosistemes i portadora de nutrients, i els rius són esencials en aquest procés. Elements fonamentals per a la vida són transportats per aquestes artèries. Malgrat aquesta importància tan vital, són maltractats, fins a un punt alarmant i indignant. La sobreexplotació, la gestió ineficaç, quan no l’agressió directa, han reduit la productivitat d’aquests ecosistemes, avocant-los, de vegades, a autèntiques catàstrofes ambientals. Molts rius quan arriben a zones amb una gran pressió urbana, perden la seva condició natural i es transformen en altres coses. Aquestes corrents estan amenaçades per infraestructures de tota mena, i el seu impacte ambiental mai serà subsanat pels beneficis que aquelles puguin generar.

Els rius, però, no són només importants per la seva funció ecològica, resultan un actiu social molt estimable. Generen nous espais d’oci i contribueixen a la millora de la qualitat de vida. La seva gestió però és poc democràtica i es trenc amb un principi bàsic que va ser acordat en la Conferència Internacional sobre l’Aigua y el Medi Ambient, que es va celebrar a Dublín el 1992. Diu així: “El desarrollo y manejo de los recursos hídricos deben basarse en un enfoque participativo que incluyan a los usuarios, los planificadores y a quienes definen las políticas a todo nivel.” Això no s’està complint. Moltes mesures es prenen en funció de determinats interesos alients a l’interès general i greument perjudicials per l’ecosistema. Si parlem de la gestió d’un bé comú, tan escàs i limitat, penso que la ciutadania té molt a dir.

Una nova conciència s’està escampant entre els ciutadans, però encara calen canvis profunds en la manera de veure (i de viure) la natura. És una conciència encara massa antropocèntrica i massa allunyada de la realitat ambiental. Per la meva banda, continuaré explicant als nens i nenes de l’escola, que són els rius, com són, com van ser i com volem que siguin. I sobretot, que cada cop que obrin l’aixeta s’adonin de la ioia que hi flueix.

Gavines a Vilanova i la Geltrú

2011-03-22T00:37:00.001+01:00

En aquesta època assistim als moviments migratoris de moltes espècies. Les gavines i gavians són reproductors primerencs que inicïen la seva migració cap al nord a finals de l’hivern, i març és un més de molt moviment. La lectura d’anelles en exemplars marcats ens permet conèixer aquestes dinàmiques i apropar-nos amb més presició al coneixement d’aquestes aus marines que provoquen passions o rebuig, però que mai passen desapercebudes. El passat dia 16/03/11 era notori el fluix de gavians a Vilanova i la Geltrú, sobretot de Gavià fosc.

Els gavians foscs (Larus fuscus) crien a l’oest i nord d’Europa. Tres subespècies conformen aquest taxó. Les aus de les ssp. graellsii i intermedius, que són les que veien a la Mediterrània occidental, ja estan de tornada cap a les seves àrees de cria al mar del Nord. Entre la platja de Sant Cristòfol i el port, en vaig comptar un mínim de 205 ex., la gran majoria adults o exemplars de 4t hivern (5è any calendari), corresponent només un 16 % a inmadurs de 2n i 3r any calendari.

Algunes d’aquestes aus han passat l’hivern a les nostres costes. Això ho poden saber gràcies a la informació que facilita la lectura d’anelles de PVC amb estan marcats alguns exemplars. És el cas de les dos lectures que vaig fer a la platja de Sant Cristòfol:

1) Adult amb anella de blava i codi blanc V.583. Es tracta d’un exemplar anellat a Dinamarca, que en els darrers dos anys, si més no, és un hivernant regular a Vilanova i la Geltrú. Arriba a finals de setembre i se’n va a finals de març. Trobar-lo és ja un clàssic.

2) Exemplar de 3r any calendari amb anella vermella i codi blanc H892. És molt probable que hagi hivernat a la zona. La primera observació va ser al port a finals d’octubre i ara, aquesta observació prenupcial. La manca de visites entremig no permeten confirmar-ho. Es tracta d’un exemplar anellat a Alemanya.

I per últim, un adult amb anella blanca i codi negre N380, que, si no m’equivoco, es tracta d’un exemplar anellat per Albert Cama al port de Tarragona (desconec la data exacta de l’anellament, però va ser abans de desembre del 2009), on es comporta com un hivernant regular. La única cita que em consta a Vilanova i la Geltrú (que jo sàpiga) és aquesta, de manera que, considerant les dates, molt probablement estigui en pas.

Exemplar de 2n any calendari.

Exemplar de 3r any calendari.

Adults (al fons el gavià danès amb anella blava i el 1r per la dreta és un inmadur de Larus michahellis.

La resta de lectures varen correspondre a gavines corses (Larus audouinii), que en aquest moment fan moviments cap al nord abans d’instal·lar-se a les seves colònies de cria. Els exemplars, un total de 31, eren tots aparentment adults, i quatre estaven anellats.

1) Adult amb anella de blanca i codi negre HC60 observat a la platja de Sant Cristòfol. Aquest exemplar de 10 anys va ser anellat al Delta de l’Ebre.

2) Adult amb anella de blanca i codi negre BA01 observat a la platja de Sant Cristòfol. La primera observació d’aquest exemplar va ver a primers de març del 2010 (Marc Olivé). Aquest any no ha fallat i torna a ser-hi. Si respon a la mateixa pauta, voltarà per aquí durant un més llarg.

3) Adult amb anella de blanca i codi negre AR5B observat a la platja de Sant Cristòfol. Aquest exemplar va ser anellat com a poll al Delta de l’Ebre el 2005.

4) Adult amb anella de blanca i codi negre ZYL observat a la platja de Sant Cristòfol. Un veterà entre les gavines de Vilanova. Anellat al Delta de l’Ebre el 1996, apareix cada primavera per aquestes contrades, i en alguna ocasió ha estat observat a final del mes de juliol.

Les altres espècies observades van ser Gavina capnegre (Larus melanocephalus) amb 61 ex.; Gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus), 14 ex., la majoria inmadurs; i Gavià argentat (Larus michahellis) amb 29 ex. (més del 90 % inmadurs).

Pel que fa a d’altres aus, destacar la presència d’una parella de corriols camanegre (Charadrius alexandrinus) a la platja de Sant Cristòfol. Intentaran la cria un altre cop a Vilanova? S’ha d’estar a l’aguait.

El mascle en 1r pla.

Ja estan aquí

2011-03-21T00:28:00.001+01:00

Sí, ja estan aquí. El dissabte 19/03/11 a la tarda vaig sentir primer i veure després els primers Ballesters de l'any: tres exemplars sobrevolant la plaça Pompeu Fabra de Badalona. En pocs dies arribarà el gruix i el cel de la ciutat tornarà a bullir amb les cridòries vespertines d'aquests grans voladors.

Març a Ponent

2011-03-20T22:58:00.007+01:00

El mes de març és un temps de transició, la natura encara no s’ha tret l’hivern de sobre, però ja comença a vestir-se de primavera. Moltes aus hivernants ens abandonen i d’algunes espècies només queden les escurrialles (perdó per l’expressió), alhora que arriba l’avantguarda dels migrans estivals que ja tornen dels seus refugis hivernals africans. Aquest temps, d’un pas enrere i dos endavant, m’agrada especialment a la Plana de Lleida. Els camps canvien l’austeritat hivernal pel color verd dels brots de blat, i els cruixidells i les calàndries desbordades, omplen l’ambient amb el seu cant.

Març, falsa primavera, diu una dita. En efecte, ho sembla per moments, com el dia 1, que vaig veure tres orenetes vulgars sobrevolant l’estany d’Ivars, poc després de veure una femella d’Esmerla (Falco columbarius), una especie estival solapant-se amb una hivernant en un dia d'aquells que no fa fred pero millor no treure’s l’abric. Aquesta era la postal del primer y tercer dia de març a l’estany d’Ivars.

A l’estany encara hi restaven un grapat d’ànecs hivernants. El dia 1 hi havia com a mínim 3 ànecs xiuladors (Anas penelope), 2 ànecs grissets (A. strepera), 82 xarxets (A. crecca), 292 ànecs collverds (A. platyrhynchos), 1 Ànec cuallarg (A. acuta), 131 (194 ex. el 4/03/11) ànecs cullerots (A. clypeata) i 1 Morrell de cap roig (Aythya ferina). Molts encara hi romandran uns dies més, i potser se solapin amb d’altres que arribaran del sud per substituir-los. Entretant els locals, com ara el Cabussó emplomallat (Podiceps cristatus), comencen a guarnir-se amb les seves gales, les hormones s’estan despertant, i els rituals de corteig s’insinuen, quan no són clarament explícts.

Cabussó emplomallat

Ànecs cullarots mascles

D’altres espècies, que senten també l’arribada de la primavera, veuen com alguns dels seus congèneres se’ls afegeixen durant uns dies. És el cas de la Gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus). A l’estany d’Ivars n’hi ha una colònia, però en aquesta època als locals i als hivernants que encara hi resten , se’ls afegeixen molts migrants que es desplacen cap al nord. Així, el vespre del dia 1 vaig assistir a una concentració espectacular de gavines rialleres: més de 3000 exemplars s’havien aplegat per passar la nit en la seguretat de les aigües d’aquesta zona humida. Entre elles, va aparèixer una altra espècie de gavina molt lligada a l’hivern, la Gavina cendrosa (Larus canus); n’hi havia dos exemplars, ambdos de 1r hivern el 4/03/11. Aquell va ser un dia destacat pel que fa a gavines, ja que a les esmentades, cal afegir un parell de gavines menudes (Hydrocoloeus minutus), 4 gavians foscos (Larus fuscus) i 113 gavians argentats (L. michahellis).

Tot i que anar a l’estany d’Ivars, és sempre un plaer, la visita a la Plana de Lleida anava adreçada principalment a visitar i recòrrer els secans. Quan camino per aquestes planes inmenses sento que només existeixo jo, les calàndries (Malanocorypha calandra), els cruixidells (Emberiza calandra) i una sensació d’infinut, menys per les calàndries, és clar, que ho abasten tot amb el seu cant, i quan sona un xoriguer, vés amb compta que és una calàndria! Són molt bones imitadores, i gràcies a elles vaig sentir el meu primer virtual Abellarol de la temporada.

Calàndria

Molts exemplars ja començaven a marcar territori, però encara es podien veure grans estols alimentant-se als camps de blat, sobrevolant-los. El grups de vegades estaven barrejats amb aloses (Alauda arvensis) i cruixidells, encara que aquests últims s’estimaven més parar-se a dalt un matoll o un atmeller i deixar anar el seu cant monòton i irritant.

Per posar un exemple de com estaven els secans, el 2 de març en un recorregut de 3 km pel secà de Bellpuig, vaig detectar 140 ex. calàndries. Entremig una femella d’Esmerla que els va donar una mica de canya sense gaire èxit. Alguns grups de fringílids trencaven l'hegemonia de les calàndries. Els passarells (Carduelis cannabina) els vaig veure en tres estols de 26, 30 i 19 ex. i algun altre solitari, mentre que les caderneres (C. carduelis) estaven aplegades en un gran estol de 111 ex., tot un espectacle de color cada cop que aixecaven el vol; i els pinsans (Fringilla coelebs) van ser els més escasos, com era d’esperar, amb tant sols vuit exemplars, la sorpresa però la va donar precisament un petit grup d’aquesta espècie, ja que dels cinc que n’hi havia, un era un Pinçà mec (Fringilla montifringilla). Tornem-hi: un altre ressagat hivernal, que contrastava amb l'alè estival de l'única Puput (Upupa epops) que hi vaig veure. D'altres estepàries estava més aviat fluix: de sisons per exemple només en vaig veure dos. Els residents van destacar en general per la seva escassetat: a tot el secà només vaig veure dues perdius (Alectoris rufa), un Botxi meridional (Lanius meridionalis) i només vaig trobar un úninc mas ocupat per quatre xixelles (Columba oenas). De rapinyaires tres quarts del mateix, a més de l'Esmerla, tres milans reials (Milvus milvus), una femella d'Arpella (Circus aeroginosus) i dos xoriguers (Falco tinnunculos).

Xixelles

Botxí

La sensació d’hivern sí que va sser més notòria a Gerb. Uns kilometres més al nord els secans van ser substituits per arbredes i per camps de fruiters. A diferència de Bellpuig, la petita vall de Gerb estava plena de pinsans i entre els diversos grups, vaig veure altres dos pinsans mecs. Entre els fruiters abundaven els tords (Turdus philomelos), amb un mínim de 28 ex., també un solitari Tord ala-roig (T. iliacus) i als camps més oberts alguna Griva (T. viscivorus). El més destacat però varen ser tres durbecs (Coccothraustes coccothraustes) que vaig veure a la pollancreda que hi ha al partidor de Gerb, un lloc tradicional per observar aquesta espècie.

Griva

L’embassament, pel contrari, era poc engrescador. Collverds fins a 121, tres parelles de grissets, un Cabusset (Tachybaptus ruficollis), 18 cabussons emplomallats, 53 corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo) a l’allocador, un Martinet blanc (Egretta garzetta), quatre bernats pescaires (Ardea cinerea) i 31 fotges. Més content que un gíjol, vaig tornar cap a Lleida. L’endamà m’esperaven els secans del sud.

3 de març

Cruixidell

En sintonia amb el secà de Bellpuig, Alfès era domini absolut de calàndries i cruixidells. A trencar d’alba enfilava la pista que porta cap a la timoneda d’Alfès. Abans d’arribar-hi, hi ha un trecall que va cap al sud. Una filera d’atmellers trenca l’horitzó i la boira matinal difumina les siluetes, les siluetes dels cinc milans reials i l’arpella que van passar la nit a les branques i que esperaven amb paciència els primeres escalfors d’un Sol incipient i tímid que mai va acabar de sortir. Sota un cel gris i amenaçant, va transcòrrer el matí. Considerant la monòtona homogeneitat dels resultats dels secans (l’abril serà el contrast), vaig optar per cercar una espècie talismà: el Colit negre (Oenanthe leucura).

A aquest colit, li agraden les zones seques i nues, i gens planes, per això cal buscar zones roquelloses i amb pendent. Al sud de la timoneda d’Alfès hi ha un lloc que reuneix totes aquestes condicions i on es factible veure l’espècie. I cap allà que hi vaig anar. Vaig tenir molta sort, després de veure Merla blava (Monticola solitarius) diverses vegades, finalment vaig trobar un mascle de Colit negre que es va deixar veure força bé.

En aquell moment, va començar a ploure, i ho va fer de valent. No obstant això, vaig continuar i entre xafac i xafac anava observant. Així va ser com em vaig trobar amb una mirada que no em treia els ulls de sobre. Al furat d’un penyassagat uns ulls grocs i rodons m’observaben amb atenció. Era un Duc (Bubo bubo), que al seu amagatall esperava l’arribada de la nit. Mentres l'observaba pel telescopi, recordava això que els dic als nens de primer cada tarda de conte a la biblioteca: orelles d’elefant, ulls de mussol i boca de pinyó. Potser estaria bé dir-lis només: pareu atenció com ho fa un mussol (bona vista, bona oïda i molt silenciós).

La pluja no em va deixar gaires opcions. Vaig recòrrer camps, mirar basses aquí i allà, i finalment vaig decidir anar a Utxesa, per tal de veure els allocadors de rapinyaires. A l’inmens canyissar de l’embassament, no només dormen rapinyaires, també ho fan milers de moixons. Em van explicar, per exemple, que es van estimar fins un milió d’estornells els que hi dormen a l’hivern. Les meves xifres, però, són molt més modestes, la qual cosa no les fa menys fascinants: 340 gralles (Corvus monedula) no està gens malament. El cas és que moltes rapinyaires utilitzen el canyís per allocar-s’hi, principalment arpelles vulgars i pàl·lides (Circus cyaneus): quatre femelles del primer i 5 femelles i 1 mascle del segon, vaig controlar aquell vespre plujós. D’altres, en canvi, el fan servir per procura-se un bon àpat abans que es posi el sol, tal com va fer una Esmerla atenta a l’entrada de passarells i cruixidells.

Finalment caldria parlar una mica d’aquàtiques, ja que parlem d’una zona humida. Pero l’embassament d’Utxesa no destaca especialment en aquest sentit en aquesta època. Comentar tan sols que vaig veure sis cignes muts (Cygnus cygnus), probablement del mateix grup de vuit exemplars que havia vist a la tardor.

4 de març

Toca tornar al asfalt i al formigó, canviar l’horitzontalitat relaxant per la verticalitat de la ciutat. Abans, però, em vaig aturar a l’estany d’Ivars. Una parada amb sort, gavina menuda, gavina cendrosa, polla blava (Porhyrio porhyrio), i un ocellet molt estimat per tots els amants de les aus, una cotxa blava (Luscinia svecica), dos exemplars que tornen cap a les seves àrees de reproducció al nord d’Europa.

Gavines, anelles i... molèsties

2011-03-06T15:25:00.001+01:00

El cap de setmana passat m’havia proposat fer la ICAO i participar en la lectura d’anelles d’aus marines, però es van presentar alguns imponderables i no va poder ser ni una cosa ni l’altra. Com que dilluns començava la setmana blanca a l’escoles i tenia per davant uns dies aprofitables, vaig decidir anar a Vilanova i la Geltrú, un bon lloc per gavines i gavians, a fer el que no vaig poder el cap de setmana.

Així el 28 de febrer era a Vilanova escombrant estols de gavines i gavians a la recerca d’exemplars anellats. Realment no vaig tenir gaire sort, només vaig veure un Gavià fosc (Larus fuscus) amb anella groga (l’observació però va ser tant breu que no vaig tenir temps de fer-ne la lectura), y una Gavina corsa (Larus audouinii) amb anella blanca i codi negre AC93 al tars dret i metàl·lica al tars esquerr, que vaig veure al port. L’exemplar va ser anellat com a poll al Delta de l’Ebre el 2006.

Els estols eren força minsos i entre el port, i la platja de Ribes-roges només vaig comptar: 213 gavines capnegres (Larus melanocephalus), la majoria adultes (96,7%), 69 gavines rialleres (Chroicocephalus ridibundus), 10 gavines corses, 80 gavians foscos i 54 gavians argentats (Larus michahellis).

Ja que la cosa pintava magra a Vilanova, vaig apropar-me a la desembocadura del riu Foix a Cubelles. La presència de diversos gossos havia foragitat la majoria de gavines, i només romania un estol de 94 capnegres (81 adults, 3 ex. de 2n hivern i 10 ex. de 1er hivern), 131 rialleres i 5 gavians foscos davant la desembocadura. Tan sols un petit percentatge estava parat a les roques de la platja, la resta estaven aturades a l’aigua. Aquí tampoc vaig tenir gaire èxit amb les anelles.

El fet és que vaig sortir una mica rebotat amb l'actitud d'una parella amb dos gossos. Encara no acabo d’explicar-me perquè les autoritats no posen fre a les molèsties a la fauna. Els gossos voltant per la llera del riu i els amos llençant-los pilotes a l’aigua animant als gossos a nedar, conscients de les molèsties a la fauna) fa perdre tot el potencial faunistic a aquest indret. I si no m’equivoco les molèsties a la fauna estan penalitzades. Però és clar, com que són gavines! Quin interès pot tenir això! Es deuen de preguntar els uns i els altres. Doncs jo els hi explico.

En aquest moment, aquests ocells es troben en plena migració cap als seus llocs de cria. Les aus estan mudant el plomatge i necessiten llocs on poder descansar i alimentar-se. Em penso que tenen dret a l’ús d’aquesta mena d’indrets, de la mateixa manera que la gent té també dret a gaudir-ne, sí, a gaudir-ne, però d’una manera civilitzada i respectuosa amb l’entorn i les criatures que hi viuen i amb la resta de persones. Aquí us deixo un petit vídeo de gavines capnegres i rialleres disfrutant d’un moment de descans.

ICAO i ANELLES

2011-02-25T14:14:00.001+01:00

Aquest serà un cap de setmana mogudet. D’una banda està la ICAO (Inspección costera de aves orilladas), que com cada any es fa durant la segona quinzena de febrer. Es tracta de recòrrer trams de costa per tal de localitzar cadàvers d’ocells marins (o qualsevol altre) que hagin estat arrossegats fins les platges, així com de pendre nota de l’estat de les platges (contaminació, residus...). La informació recopilada serveix per fer-nos una idea de la mortalitat , fenologia i altres aspectes de les aus pelàgiques que hivernen a les nostres costes. Podeu trobar tota la informació aquí.

Espulgabous mort a una platja del Maresme.

Simultàniament se celebren les jornades d’observació d’ocells marins anellats amb PVC. Cada any centenars de gavines, gavians, corbs marins i d’altres espècies són marcats amb anelles de lectura a distància. La informació recavada permet conèixer i podet gestionar amb més eficàcia les seves poblacions. Pels que no són científics, però ens agrada col·laborar amb aquests projectes, resulta molt interessant saber la biografia dels ocells que viuen per les nostres contrades. Moltes vegades, una anella ajuda a aportar informació sobre plomatges, muda, datació, etc. i és una bona manera d’apendre amb espècies que moltes vegades presenten problemes d’identificació, com ara el gavians.

Gavina riallera anellada amb PVC.

Doncs, aquest cap de setmana pertoca platges i anelles. Animeu-vos, ben us puc asegurar que és una manera bona i profitosa d’aprofitar el cap de setmana (si estàs una mica boig).