L'ORNITONIGMA

dilluns, 28 de març de 2011

Migradors a Barcelona

La migració és un dels fenòmens més espectaculars de la natura. Molts vertebrats i d’alguns invertebrats s’impliquen en aquesta aventura tan arriscada com costosa. Però, què és la migració? Segur que qualsevol científic ho explicaria millor que jo, però per entendre’ns, és el conjunt de desplaçaments que els animals efectuen per aprofitar condicions favorables que es presenten de manera temporal. Aquests desplaçaments poden ser tan latitudinals com altitudinals o d’una altra mena com la que fan algunes aus marines, i normalment estan lligats a la presència o absència d’aliment. La migració requereix d’un elevat cost energètic, d’aquí que per tal que una espècie sigui migradora ha d’haver un diferencial positiu entre el cost i el benefici. Les aus poden migrar en grans fronts o bé fer una migració més “linial” seguint la costa, xarxes fluvials o carenes muntanyoses. N’hi ha moltes estratègies en funció de l’espècie.

Un factor determinant en la migració és la meteorologia. Les condicions meteorològiques, segons siguin favorables o no, poden afavorir o frenar el procés. Ocells tant petits com els paseriformes són molt sensibles a determinats fenòmens meteorològics. Ahir diumenge ho vaig poder constatar a Barcelona. Un matí plujós va seguir a una nit plujosa i no va ser fins el migdia que van començar a obrir-se algunes clarianes. Era el moment perfecte per sortir i apropar-se al litoral.

En primer lloc vaig anar a la desembocadura del Besòs. Era al voltant de les quatre de la tarda i no es pot dir que hagués una gran sedimentació. Uns quants mosquiters comuns (Phylloscopus collybita), algun Tallarol de casquest (Sylvia atricapilla) i un parell de tords (Turdus philomelos) va ser el que vaig veure al parc del Litoral. A la desembocadura, però, varen aparèixer els primers migrans subsaharians: una Piula dels arbres (Anthus trivialis) i una femella de Cotxa cua-roja (Phoenicurus phoenicurus). Tot seguit vaig anar al parc de la Pau, però hi havia tanta gent que tret d’algun mosquiter no vaig veure res més. Amb poca esperança i una mica per inèrcia vaig enfilar cap al parc de Diagonal Mar... i vingo!

No hi havia gran quantitat d’ocells, però un mascle de Cotxa cua-roja, un Mosquiter de passa (Philloscopus trochilus), un Mosquiter pàl·lid (P. bonelli) i una femella de Merla de pit blanc (Turdus torquatus) dexaven constància dels efectes de la pluja del matí. Migradors que es van veure obligats a sedimentar fins que les condicions meteorològiques tornessin a ser favorables. Si això es dóna en un pic de migració, la sedimentació de moixons pot arribar a ser espectacular.

Fotografies testimonials de la Merla de pit blanc

diumenge, 27 de març de 2011

Una visita al Foix

Claveguera, aquest riu fa fàstic, a veure si l’Ajuntament fa alguna cosa... Comentaris d’aquesta mena són els que sento molt sovint cada vegada que vaig a la desembocadura del Foix a Cubelles. Vivim en un món que cada cop mira més però veu menys, que sent però no escolta. Com una il·lustre vocera de la ignorància va dir un cop: “El planeta está al servicio del hombre y no el hobre al servicio del planeta”. Aquestes paraules no són exclussivitat seva. És un pensament força estès i les conseqüències són palmàries a tots els nivells. En aquest món esquizofrènic assistim a incongruències paradigmàtiques: millorar destruint, treure per posar, netejar eliminant... Doncs bé. Vet aquí que malgrat els esforços continus per “posar la coses al nostre gust”, la vida és tossuda i insisteix en demostrar-nos que resisteix. Fins quan, però? I vol mostrar-nos la seva cara, si aprenem a veure. La constatació està en aquest petit espaí del sud del Garraf: la desembocadura del Foix.

El riu en efecte està molt tocat, resten quatre clapes de vegetació orinigal, les molèsties són continues i importants (al tràfeg de gent cal afegir els gossos, deslligats evidentment, i els pescadors) i la desembocadura ha perdut la seva naturalesa primigènia i a hores d’ara és més aviat un parc d’oci. En un lloc d’aquestes caràcterístiques és possible veure ocells (no conten el ànecs, les oques i els cignes introduits per l’Ajuntament)? Doncs, sí.

A una banda del riu hi ha dues estretes orles de canyís (estretes i curtes), que están a tocar de la carretera. Tot i així és possible veure-hi coses, i de vegades molt interessants. El 16 de març eren refugi d’un Rascló (Rallus aquaticus), una Fotga (Fulica atra) i una Boscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon), espècie que a Catalunya es paga cara. Entre el canyís i els joncs també voltaven un Trist (Cisticola juncidis) i un Rossinyol bord (Cettia cetti).
Boscarla mostatxuda

Les polles d’aigua (Gallinula chloropus) i les gavines rialleres (Chroicocephalus ridibundus) molt més versàtils s’aprofitaven de la “generositat” de la gent envers els ànecs domèstics i són molt habituals; podrien ser-ho també les gavines capnegres (Larus melanocephalus), que n’hi havia dos, però és aquesta una espècie molt menys tolerant, malgrat que n’hi hagi individus molt confiats.

Tot i les molèsties, un Martinet blanc (Egretta garzetta) prospectava les vores del riu, fins que els gossos s’acostaven massa i es disparava el seu llindar d’estrés. Compartía les vores amb cueretes blanques (Motacilla alba) i una Cuereta torrentera (M. Cinerea). Més tolerant envers els humans eren els espulgabous (Bubulcus ibis): dos exemplars feien cas omís dels passajants, però només dels que passaven sense autar-se, perquè el primer que es va aturar i atansar a la vora del riu, els va foragitar... i adéu.

La resta d’espècies que vaig veure són més tolerants i estan més adaptades als espais urbanitzats: Tórtora turca (Streptopelia decaocto), Pit-roig (Erithacus rubecula), Merla (Turdus merula), Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), Mosquiter (Phylloscopus collybita), Cadernera (Carduelis carduelis), un grapat de gafarrons (Serinus serinus), pardals comuns i un pardal xarrec (Passer montanus).

Pardal xarrec
I per finalitzar comentar que vaig veure els meus dos primers colits grisos (Oenanthe oenanthe) de la temporada a la mateixa plana litoral on cantava una Cogullada (Galerida cristata), que com vaig dir al principi, malgrat la mala qualitat de l’entorn aprofita el que resta d’aquest litoral tan maltactat, però que és la demostració de què la vida lluita amb força, només cal donar oportunitat i mirar més enllà dels nostres propis interessos.

Moltes gràcies per haver-me “escoltat”.

dimecres, 23 de març de 2011

Una reflexió sobre l'aigua

Avui s’ha celebrat el Dia Mundial de l’Aigua sota el lema "Aigua per a les Ciutats: Responent al desafiament urbà". La qüestió és força important. La població urbana al món creix de manera exponencial i la demanda d’aigua es multiplica cada dia. La conseqüència més inmediata és que més de 850 milions de persones no tenen accès a l’aigua potable. Estem davant un greu problema de desigualtat social i d’una crisi ambiental d’una magnitud difícil de ponderar.



Fins no fa gaire, l’aigua era tractada com si fos un recurs ilimitat. Tanmateix només un 2,5 % de l’aigua del planeta és dolça, i  al voltant d’un 70% d’aquesta aigua està congelada! Tractem doncs amb un recurs limitat i no renovable. He dit tractem? Doncs ho sento. Volia dir mal-tractem. Actuacions pensades des de l’utilitarisme més economicista, han provocat un desequilibri del cicle hídric. Sobreexplotació, deforestació, gestió ineficaç, irresponsabilitat o contaminació són termes que giren al voltant d’aquesta crisi. Crisi que és molt present. Una realitat contundent que no acabem d’empassar-nos. Una manca de conciència general i en certa manera estimulada, que aposta per l’abús en comptes de la sostenibilitat i l’ús racional. Fixem-nos si no com augmenta el consum d’aigua embotellada.

Quan explico el cicle de l’aigua als nens sempre acabo parlant d’una de les principals fonts d’aigua: els rius. L’aigua és creadora d’ecosistemes i portadora de nutrients, i els rius són esencials en aquest procés. Elements fonamentals per a la vida són transportats per aquestes artèries.  Malgrat aquesta importància tan vital, són maltractats, fins a un punt alarmant i indignant. La sobreexplotació, la gestió ineficaç, quan no l’agressió directa, han reduit la productivitat d’aquests ecosistemes, avocant-los, de vegades, a autèntiques catàstrofes ambientals. Molts rius quan arriben a zones amb una gran pressió urbana, perden la seva condició natural i es transformen en altres coses. Aquestes corrents estan amenaçades per infraestructures de tota mena, i el seu impacte ambiental mai serà subsanat pels beneficis que aquelles  puguin generar.

Els rius, però, no són només importants per la seva funció ecològica, resultan un actiu social molt estimable. Generen nous espais d’oci i contribueixen a la millora de la qualitat de vida. La seva gestió però és poc democràtica i es trenc amb un principi bàsic que va ser acordat en la Conferència Internacional sobre l’Aigua y el Medi Ambient, que es va celebrar a Dublín el 1992. Diu així: “El desarrollo y manejo de los recursos hídricos deben basarse en un enfoque participativo que incluyan a los usuarios, los planificadores y a quienes definen las políticas a todo nivel.” Això no s’està complint. Moltes mesures es prenen en funció de determinats interesos alients a l’interès general i greument perjudicials per l’ecosistema. Si parlem de la gestió d’un bé comú, tan escàs i limitat, penso que la ciutadania té molt a dir.
Una nova conciència s’està escampant entre els ciutadans, però encara calen canvis profunds en la manera de veure (i de viure) la natura. És una conciència encara massa antropocèntrica i massa allunyada de la realitat ambiental. Per la meva banda, continuaré explicant als nens i nenes de l’escola, que són els rius, com són, com van ser i com volem que siguin. I sobretot, que cada cop que obrin l’aixeta s’adonin de la ioia que hi flueix.

dimarts, 22 de març de 2011

Gavines a Vilanova i la Geltrú

En aquesta època assistim als moviments migratoris de moltes espècies. Les gavines i gavians són reproductors primerencs que inicïen la seva migració cap al nord a finals de l’hivern, i març és un més de molt moviment. La lectura d’anelles en exemplars marcats ens permet conèixer aquestes dinàmiques i apropar-nos amb més presició al coneixement d’aquestes aus marines que provoquen passions o rebuig, però que mai passen desapercebudes. El passat dia 16/03/11 era notori el fluix de gavians a Vilanova i la Geltrú, sobretot de Gavià fosc.

Els gavians foscs (Larus fuscus) crien a l’oest i nord d’Europa. Tres subespècies conformen aquest taxó. Les aus de les ssp. graellsii i intermedius, que són les que veien a la Mediterrània occidental, ja estan de tornada cap a les seves àrees de cria al mar del Nord. Entre la platja de Sant Cristòfol i el port, en vaig comptar un mínim de 205 ex., la gran majoria adults o exemplars de 4t hivern (5è any calendari), corresponent només un 16 % a inmadurs de 2n i 3r any calendari.

Algunes d’aquestes aus han passat l’hivern a les nostres costes. Això ho poden saber gràcies a la informació que facilita la lectura d’anelles de PVC amb estan marcats alguns exemplars. És el cas de les dos lectures que vaig fer a la platja de Sant Cristòfol:

1) Adult amb anella de blava i codi blanc V.583. Es tracta d’un exemplar anellat a Dinamarca, que en els darrers dos anys, si més no, és un hivernant regular a Vilanova i la Geltrú. Arriba a finals de setembre i se’n va a finals de març. Trobar-lo és ja un clàssic.

2) Exemplar de 3r any calendari amb anella vermella i codi blanc H892. És molt probable que hagi hivernat a la zona. La primera observació va ser al port a finals d’octubre i ara, aquesta observació prenupcial. La manca de visites entremig no permeten confirmar-ho. Es tracta d’un exemplar anellat a Alemanya.

I per últim, un adult amb anella blanca i codi negre N380, que, si no m’equivoco, es tracta d’un exemplar anellat per Albert Cama al port de Tarragona (desconec la data exacta de l’anellament, però va ser abans de desembre del 2009), on es comporta com un hivernant regular. La única cita que em consta a Vilanova i la Geltrú (que jo sàpiga) és aquesta, de manera que, considerant les dates, molt probablement estigui en pas.

Exemplar de 2n any calendari.
Exemplar de 3r any calendari.
Adults (al fons el gavià danès amb anella blava i el 1r per la dreta és un inmadur de Larus michahellis.

La resta de lectures varen correspondre a gavines corses (Larus audouinii), que en aquest moment fan moviments cap al nord abans d’instal·lar-se a les seves colònies de cria. Els exemplars, un total de 31, eren tots aparentment adults, i quatre estaven anellats.

1)   Adult amb anella de blanca i codi negre HC60 observat a la platja de Sant Cristòfol. Aquest exemplar de 10 anys va ser anellat al Delta de l’Ebre.

2)   Adult amb anella de blanca i codi negre BA01 observat a la platja de Sant Cristòfol. La primera observació d’aquest exemplar va ver a primers de març del 2010 (Marc Olivé). Aquest any no ha fallat i torna a ser-hi. Si respon a la mateixa pauta, voltarà per aquí durant un més llarg.

3)   Adult amb anella de blanca i codi negre AR5B observat a la platja de Sant Cristòfol. Aquest exemplar va ser anellat com a poll al Delta de l’Ebre el 2005.

4)   Adult amb anella de blanca i codi negre ZYL observat a la platja de Sant Cristòfol. Un veterà entre les gavines de Vilanova. Anellat al Delta de l’Ebre el 1996, apareix cada primavera per aquestes contrades, i en alguna ocasió ha estat observat a final del mes de juliol.



Les altres espècies observades van ser Gavina capnegre (Larus melanocephalus) amb 61 ex.; Gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus), 14 ex., la majoria inmadurs; i Gavià argentat (Larus michahellis) amb 29 ex. (més del 90 % inmadurs).

Pel que fa a d’altres aus, destacar la presència d’una parella de corriols camanegre (Charadrius alexandrinus) a la platja de Sant Cristòfol. Intentaran la cria un altre cop a Vilanova? S’ha d’estar a l’aguait.

El mascle en 1r pla.

dilluns, 21 de març de 2011

Ja estan aquí

Sí, ja estan aquí. El dissabte 19/03/11 a la tarda vaig sentir primer i veure després els primers Ballesters de l'any: tres exemplars sobrevolant la plaça Pompeu Fabra de Badalona. En pocs dies arribarà el gruix i el cel de la ciutat tornarà a bullir amb les cridòries vespertines d'aquests grans voladors.

diumenge, 20 de març de 2011

Març a Ponent

El mes de març és un temps de transició, la natura encara no s’ha tret l’hivern de sobre, però ja comença a vestir-se de primavera. Moltes aus hivernants ens abandonen i d’algunes espècies només queden les escurrialles (perdó per l’expressió), alhora que arriba l’avantguarda dels migrans estivals que ja tornen dels seus refugis hivernals africans. Aquest temps, d’un pas enrere i dos endavant, m’agrada especialment a la Plana de Lleida. Els camps canvien l’austeritat hivernal pel color verd dels brots de blat, i els cruixidells i les calàndries desbordades, omplen l’ambient amb el seu cant.

Març, falsa primavera, diu una dita. En efecte, ho sembla per moments, com el dia 1, que vaig veure tres orenetes vulgars sobrevolant l’estany d’Ivars, poc després de veure una femella d’Esmerla (Falco columbarius), una especie estival solapant-se amb una hivernant en un dia d'aquells que no fa fred pero millor no treure’s l’abric. Aquesta era la postal del primer y tercer dia de març a l’estany d’Ivars. 


A l’estany encara hi restaven un grapat d’ànecs hivernants. El dia 1 hi havia com a mínim 3 ànecs xiuladors (Anas penelope), 2 ànecs grissets (A. strepera), 82 xarxets (A. crecca), 292 ànecs collverds (A. platyrhynchos), 1 Ànec cuallarg (A. acuta), 131 (194 ex. el 4/03/11) ànecs cullerots (A. clypeata) i 1 Morrell de cap roig (Aythya ferina). Molts encara hi romandran uns dies més, i potser se solapin amb d’altres que arribaran del sud per substituir-los. Entretant els locals, com ara el Cabussó emplomallat (Podiceps cristatus), comencen a guarnir-se amb les seves gales, les hormones s’estan despertant, i els rituals de corteig s’insinuen, quan no són clarament explícts. 

Cabussó emplomallat
Ànecs cullarots mascles
D’altres espècies, que senten també l’arribada de la primavera, veuen com alguns dels seus congèneres se’ls afegeixen durant uns dies. És el cas de la Gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus). A l’estany d’Ivars n’hi ha una colònia, però en aquesta època als locals i als hivernants que encara hi resten , se’ls afegeixen molts migrants que es desplacen cap al nord. Així, el vespre del dia 1 vaig assistir a una concentració espectacular de gavines rialleres: més de 3000 exemplars s’havien aplegat per passar la nit en la seguretat de les aigües d’aquesta zona humida. Entre elles, va aparèixer una altra espècie de gavina molt lligada a l’hivern, la Gavina cendrosa (Larus canus); n’hi havia dos exemplars, ambdos de 1r hivern el 4/03/11. Aquell va ser un dia destacat pel que fa a gavines, ja que a les esmentades, cal afegir un parell de gavines menudes (Hydrocoloeus minutus), 4 gavians foscos (Larus fuscus) i 113 gavians argentats (L. michahellis).


Tot i que anar a l’estany d’Ivars, és sempre un plaer, la visita a la Plana de Lleida anava adreçada principalment a visitar i recòrrer els secans. Quan camino per aquestes planes inmenses sento que només existeixo jo, les calàndries (Malanocorypha calandra), els cruixidells (Emberiza calandra) i una sensació d’infinut, menys per les calàndries, és clar, que ho abasten tot amb el seu cant, i quan sona un xoriguer, vés amb compta que és una calàndria! Són molt bones imitadores, i gràcies a elles vaig sentir el meu primer virtual Abellarol de la temporada.

Calàndria
Molts exemplars ja començaven a marcar territori, però encara es podien veure grans estols alimentant-se als camps de blat, sobrevolant-los. El grups de vegades estaven barrejats amb aloses (Alauda arvensis) i cruixidells, encara que aquests últims s’estimaven més parar-se a dalt un matoll o un atmeller i deixar anar el seu cant monòton i irritant.



Per posar un exemple de com estaven els secans, el 2 de març en un recorregut de 3 km pel secà de Bellpuig, vaig detectar 140 ex. calàndries. Entremig una femella d’Esmerla que els va donar una mica de canya sense gaire èxit. Alguns grups de fringílids trencaven l'hegemonia de les calàndries. Els passarells (Carduelis cannabina) els vaig veure en tres estols de 26, 30 i 19 ex. i algun altre solitari, mentre que les caderneres (C. carduelis) estaven aplegades en un gran estol de 111 ex., tot un espectacle de color cada cop que aixecaven el vol; i els pinsans (Fringilla coelebs) van ser els més escasos, com era d’esperar, amb tant sols vuit exemplars, la sorpresa però la va donar precisament un petit grup d’aquesta espècie, ja que dels cinc que n’hi havia, un era un Pinçà mec (Fringilla montifringilla). Tornem-hi: un altre ressagat hivernal, que contrastava amb l'alè estival de l'única Puput (Upupa epops) que hi vaig veure. D'altres estepàries estava més aviat fluix: de sisons per exemple només en vaig veure dos. Els residents van destacar en general per la seva escassetat: a tot el secà només vaig veure dues perdius (Alectoris rufa), un Botxi meridional (Lanius meridionalis) i només vaig trobar un úninc mas ocupat per quatre xixelles (Columba oenas)De rapinyaires tres quarts del mateix, a més de l'Esmerla, tres milans reials (Milvus milvus), una femella d'Arpella (Circus aeroginosus) i dos xoriguers (Falco tinnunculos).

Xixelles
Botxí




































La sensació d’hivern sí que va sser més notòria a Gerb. Uns kilometres més al nord els secans van ser substituits per arbredes i per camps de fruiters. A diferència de Bellpuig, la petita vall de Gerb estava plena de pinsans i entre els diversos grups, vaig veure altres dos pinsans mecs. Entre els fruiters abundaven els tords (Turdus philomelos), amb un mínim de 28 ex., també un solitari Tord ala-roig (T. iliacus) i als camps més oberts alguna Griva (T. viscivorus)El més destacat però varen ser tres durbecs (Coccothraustes coccothraustes) que vaig veure a la pollancreda que hi ha al partidor de Gerb, un lloc tradicional per observar aquesta espècie.

Griva
L’embassament, pel contrari, era poc engrescador. Collverds fins a 121, tres parelles de grissets, un Cabusset (Tachybaptus ruficollis), 18 cabussons emplomallats, 53 corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo) a l’allocador, un Martinet blanc (Egretta garzetta), quatre bernats pescaires (Ardea cinerea) i 31 fotges. Més content que un gíjol, vaig tornar cap a Lleida. L’endamà m’esperaven els secans del sud.

3 de març
Cruixidell
En sintonia amb el secà de Bellpuig, Alfès era domini absolut de calàndries i cruixidells. A trencar d’alba enfilava la pista que porta cap a la timoneda d’Alfès. Abans d’arribar-hi, hi ha un trecall que va cap al sud. Una filera d’atmellers trenca l’horitzó i la boira matinal difumina les siluetes, les siluetes dels cinc milans reials i l’arpella que van passar la nit a les branques i que esperaven amb paciència els primeres escalfors d’un Sol incipient i tímid que mai va acabar de sortir. Sota un cel gris i amenaçant, va transcòrrer el matí. Considerant la monòtona homogeneitat dels resultats dels secans (l’abril serà el contrast), vaig optar per cercar una espècie talismà: el Colit negre (Oenanthe leucura).

A aquest colit, li agraden les zones seques i nues, i gens planes, per això cal buscar zones roquelloses i amb pendent. Al sud de la timoneda d’Alfès hi ha un lloc que reuneix totes aquestes condicions i on es factible veure l’espècie. I cap allà que hi vaig anar. Vaig tenir molta sort, després de veure Merla blava (Monticola solitarius) diverses vegades, finalment vaig trobar un mascle de Colit negre que es va deixar veure força bé.


En aquell moment, va començar a ploure, i ho va fer de valent. No obstant això, vaig continuar i entre xafac i xafac anava observant. Així va ser com em vaig trobar amb una mirada que no em treia els ulls de sobre. Al furat d’un penyassagat uns ulls grocs i rodons m’observaben amb atenció. Era un Duc (Bubo bubo), que al seu amagatall esperava l’arribada de la nit. Mentres  l'observaba pel telescopi, recordava això que els dic als nens de primer cada tarda de conte a la biblioteca: orelles d’elefant, ulls de mussol i boca de pinyó. Potser estaria bé dir-lis només: pareu atenció com ho fa un mussol (bona vista, bona oïda i molt silenciós).



La pluja no em va deixar gaires opcions. Vaig recòrrer camps, mirar basses aquí i allà, i finalment vaig decidir anar a Utxesa, per tal de veure els allocadors de rapinyaires. A l’inmens canyissar de l’embassament, no només dormen rapinyaires, també ho fan milers de moixons. Em van explicar, per exemple, que es van estimar fins un milió d’estornells els que hi dormen a l’hivern. Les meves xifres, però, són molt més modestes, la qual cosa no les fa menys fascinants: 340 gralles (Corvus monedula) no està gens malament. El cas és que moltes rapinyaires utilitzen el canyís per allocar-s’hi, principalment arpelles vulgars i pàl·lides (Circus cyaneus): quatre femelles del primer i 5 femelles i 1 mascle del segon, vaig controlar aquell vespre plujós. D’altres, en canvi, el fan servir per procura-se un bon àpat abans que es posi el sol, tal com va fer una Esmerla atenta a l’entrada de passarells i cruixidells.

Finalment caldria parlar una mica d’aquàtiques, ja que parlem d’una zona humida.  Pero l’embassament d’Utxesa no destaca especialment en aquest sentit en aquesta època. Comentar tan sols que vaig veure sis cignes muts (Cygnus cygnus), probablement del mateix grup de vuit exemplars que havia vist a la tardor.


                  
4 de març
Toca tornar al asfalt i al formigó, canviar l’horitzontalitat relaxant per la verticalitat de la ciutat. Abans, però, em vaig aturar a l’estany d’Ivars. Una parada amb sort, gavina menuda, gavina cendrosa, polla blava (Porhyrio porhyrio), i un ocellet molt estimat per tots els amants de les aus, una cotxa blava (Luscinia svecica), dos exemplars que tornen cap a les seves àrees de reproducció al nord d’Europa.


diumenge, 6 de març de 2011

Gavines, anelles i... molèsties

El cap de setmana passat m’havia proposat fer la ICAO i participar en la lectura d’anelles d’aus marines, però es van presentar alguns imponderables i no va poder ser ni una cosa ni l’altra. Com que dilluns començava la setmana blanca a l’escoles i tenia per davant uns dies aprofitables, vaig decidir anar a Vilanova i la Geltrú, un bon lloc per gavines i gavians, a fer el que no vaig poder el cap de setmana.

Així el 28 de febrer era a Vilanova escombrant estols de gavines i gavians a la recerca d’exemplars anellats. Realment no vaig tenir gaire sort, només vaig veure un Gavià fosc (Larus fuscus) amb anella groga (l’observació però va ser tant breu que no vaig tenir temps de fer-ne la lectura), y una Gavina corsa (Larus audouinii) amb anella blanca i codi negre AC93 al tars dret i metàl·lica al tars esquerr, que vaig veure al port. L’exemplar va ser anellat com a poll al Delta de l’Ebre el 2006.

Els estols eren força minsos i entre el port, i la platja de Ribes-roges només vaig comptar: 213 gavines capnegres (Larus melanocephalus), la majoria adultes (96,7%), 69 gavines rialleres (Chroicocephalus ridibundus), 10 gavines corses, 80 gavians foscos i 54 gavians argentats (Larus michahellis).
Ja que la cosa pintava magra a Vilanova, vaig apropar-me a la desembocadura del riu Foix a Cubelles. La presència de diversos gossos havia foragitat la majoria de gavines, i només romania un estol de 94 capnegres (81 adults, 3 ex. de 2n hivern i 10 ex. de 1er hivern), 131 rialleres i 5 gavians foscos davant la desembocadura. Tan sols un petit percentatge estava parat a les roques de la platja, la resta estaven aturades a l’aigua. Aquí tampoc vaig tenir gaire èxit amb les anelles.

El fet és que vaig sortir una mica rebotat amb l'actitud d'una parella amb dos gossos. Encara no acabo d’explicar-me perquè les autoritats no posen fre a les molèsties a la fauna. Els gossos voltant per la llera del riu i els amos llençant-los pilotes a l’aigua animant als gossos a nedar, conscients de les molèsties a la fauna) fa perdre tot el potencial faunistic a aquest indret. I si no m’equivoco les molèsties a la fauna estan penalitzades. Però és clar, com que són gavines! Quin interès pot tenir això! Es deuen de preguntar els uns i els altres. Doncs jo els hi explico. 

En aquest moment, aquests ocells es troben en plena migració cap als seus llocs de cria. Les aus estan mudant el plomatge i necessiten llocs on poder descansar i alimentar-se. Em penso que tenen dret a l’ús d’aquesta mena d’indrets, de la mateixa manera que la gent té també dret a gaudir-ne, sí, a gaudir-ne, però d’una manera civilitzada i respectuosa amb l’entorn i les criatures que hi viuen i amb la resta de persones. Aquí us deixo un petit vídeo de gavines capnegres i rialleres disfrutant d’un moment de descans.