L'ORNITONIGMA

diumenge, 26 de juny del 2011

Secà de Bellpuig, vespre.

L’endamà de la nit de Sant Joan, un cel seré amagava un sol tòrrid que em va obligar a ajornar la sortida fins ben entrada la tarda. Com si estiguessim en plena canícula, els camps de Bellpuig estaven gairebé deserts de vida. No obstant això, el paisatge era esplèndid: camps ocres i grogencs s’estenien planers i finits fins un horitzó llunyà, trencat suaument pel blau del cel. Però els camps estaven deserts  només en apariència. Tant sols calia parar l’orella per adonar-se’n  de que tot estava allà, esperant que el sol ragés en sua inclinació i minvés la calor. Calia fixar la mirada per adonar-se que qui movia el blat no era pas el vent, que estava absent. Calia tenir paciència per veure sortir del camp una mare perdiu (Alectoris rufa) alerta als seus tretze perdigons, travessant el camí a corre-cuita per ficar-se entre els matolls de l’altre vora. Mare perdiu sap bé el que es fa, ja que ella i la seva llocada són el pa de cada dia de molts depredadors.

Perdiu
Més discrets que a la nit, els torlits (Burhinus oedicnemus) continuaven fidels als seus camps. El seu plomatge críptic i la seva actitud discreta, els ajudava a passar desapersebuts. Això és fonamental quan es té el niu a terra a l’abast de qualsevol boca afamada. Només un discret cap que sobresortia del cereal tallat delatava la seva presència. L’altre membre de la parella, mentrestant, romania a l’ampar d’uns matolls pendent de qualsevol potencial perill. El meu cotxe no l’hi semblava pas. I és que no gaire lluny d’allí voltaven un mascle jove d’Esparvé cendrós (Circus pygargus) i dues femelles d’Arpella (Circus aeroginosus), amb el seu típic vol rasant.

Torlit



















La calor era un signe molt clar de que feia uns dies havia arribat l’estiu, però havia un detall no passava desapercebut: els camps estaven gairebé buits de calàndries. Vaig veure només tres exemplars solitaris cantant molt discretament. Què se’n havien marxat? En certa manera sí. Aquest era el símptoma més clar del canvi d’estació. Les calàndries (Melanocorypha calandra) havien abandonat els seus territoris de nidificació per a concentrar-se en grans grups a la recerca d’aliments. Endinsant-me al secar vaig topar amb un gan estol de 170 ex. que anava de camp en camp amb gran xivarri. En grups més petits fent el propi, estaven els puputs (Upupa epops). Buscant insectes a la vora dels camins amb el bec llargarut, obrint i tancat la cresta.

Puput




















A mesura que avançava el vespre, l’activitat anava in crescendo. Els mascles de sisó (Tetrax tetrax) que feia unes setmana proclamaven els seus territoris, es mantenien ara més apaivagats i estaven canviant la librea nupcial a un plomatge més discret. La seva territorialitat havia minvat i es podien veure petits grups.

Sisó mascle.

Sisó femella






























Enfilats a les seves atalaies, normalment les branques superiors d’un atmeller, el gaig blaus (Coracias graculus) deixava anar el seu cant ronc i estrident.  Exótic i esquiu, sempre pendent del seu voltant, juntament amb el Puput i els abellarols posaven la nota de color a un indret on els ocres i els marrons són la nota dominant. Fins a vuit exemplars vaig veure.

Tant identificatiu són els sisons a aquestes planes, como ho són els masos. Edificacions que s’aixequen aquí i allà i que fan servir la pagesia. Alguns, com el Mas del Coix, daten del segle XVI. Són elements propis d’aquest paisatge i la seva integració és tal, que algunes espècies no hi serien sense els masos. El cas més significatiu és sens dubte el del Xoriger petit (Falco naumanni). Aquest petit falcó els fan servir per ubicar els seus nius. Però no són els únics. Tota una comunitat d’aus coexisteix en aquestes construccions: Xoriguers vulgar (Falco tinnunculos), siselles (Columba oenes), mussols (Athene noctua), òlibes (Tyto alba) o el mateix Gaig blau, que sovint hi instal·len els seus nius. Probablement ja no tornaré a la plana de Lleida fins després de l’estiu. Però quan ho faci, ho faré amb ganes i il·lusió. Lleida mai decep.

dissabte, 25 de juny del 2011

Unes poques paraules

Hola tots i totes.

Després de molt, molt de temps absent d'aquest petit racó del ciberespai, torno a ser-hi present amb la intenció de revifar aquest bloc. Ha estat un curs força difícil que m'ha deixat poc de temps per a dedicar-m'hi. Malgrat la manca de continguts i la discontinuïtat, he tingut visites que agraeixo de tot cor.

En les properes setmanes, les rodalies de Barcelona s'esteneran cap al nord primer i cap a l'oest després. Des d'aquelles contrades aniré penjant tota una mena de reflexions que fa temps que tinc al cap i en els temps que corren, plens d'esdeveniments engrescadors (per positius o negatius), cal treure'ls a airejar.

Fins aviat i gràcies per la vostra atenció.

Quique

divendres, 24 de juny del 2011

Revetlla de Sant Joan

És tradició a la meva terra cantar el “Señor San Xuan” a la vora de la foguera la nit del 23 al 24 de juny. Al final d’aquest cantar es diu: Señor San Xuan,
/yá les estrelles a metese van”. Aquesta festa, lligada al cicle de la natura, coincideix amb la nit més curta de l’any, que és precisament el que fa referència el final del cantar. A partir d’aquest moment les nits seran cada cop més llargues i la llum anirá perdent força en favor de la foscor. I mentre els humans fem (feien) fogueres per donar més força al Sol, altres criatures, tributàries fidels de la foscor, comencen la seva activitat nocturna perfectament quadrada amb els ritmes de la natura.

Siboc
Discrets, silenciosos en uns casos, més cridaners en d’altres, però sempre alertes, aquests animals sempre resulten misteriosos. Els veiem com a ombres, com a instants que trenquen la uniformitat nocturna, com a punts lluents que descobreixen la llum dels nostres lots o els fars dels nostres coches. Uns punts vermells delaten el Siboc, que enlluernat per les llums del cotxe roman petrificat al camí confiant en el seu perfecte camuflatge. Amb matissos blaus, si són els ulls del Torlit, que ens assenyala la seva presència amb crits planyiders; és, jo crec, l’habitant nocturn més cridaner de les planes  lleidetanes. (Ho sento, encara no havia dit que tot això transcorria a Bellpuig, Lleida). Des dels murs d’algun mas, els mussols ens deleiten amb un variat ventall de crits, clams i laments. Les seves cries ja estan força crescudes i els adults s’afanyen a caçar per poder sadollar la immensa gana d’aquests petits que a punt estan d’independitzar-se. Com un fatasma, pàl·lida i ultrasilenciosa em va sorprendre l’òliva en travessar el camí. Doncs torlits, òlives, mussols i sibocs han estat els meus companys de revetlla aquesta nit de Sant Joan. La coca la vaig compartir, però, amb els meus coespecífics bípeds a partir de les tres de la matinada. Espero que heu tingut una bona revetlla.

Família de mussols