L'ORNITONIGMA

dimecres, 31 d’octubre de 2012

Becplaner a la Tordera

El 13 d'octubre en una visita a la desembocadura de la Tordera (Blanes, La Selva) vaig tenir la sort de veeure un jove de Becplaner (Platalea leucorodia). L'exemplar, que va ser posteriorment observat per l'Enric Badosa (Ornithocat) va romandre a la zona fins al dia 17. 

Es tracta d'una espècie escasa a Catalunya, que s'observa fonamentalment al grans humedals, d'aquí la importància d'aquest registre en un indret, que tot i els esforços per millorar la seva qualitat per a les aus, continua patint moltes molèsties, fonamentalment derivades del tràfec de persones.

Aquí us deixo un video de l'exemplar.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Jornada d'anellament a la desembocadura del riu Besòs


Dissabte es va celebrar al riu Besòs la tercera jornada d’anellament científic d’ocells. Organitzada per la Diputació de Barcelona i dirigida pel biòleg Xavier Larruy, l’activitat, de caire pedagògic, anava adreçada al gran públic amb l’objectiu de donar a conèixer els valors faunístics que amaga el riu al seu tram final.

Tradicionalment el riu Besòs ha estat considerat una mena de claveguera on s’abocaven tota mena de residus. El fet de transcòrrer a través dels termes municipals de Santa Coloma de Gramanet, Barcelona i Sant Adrià de Besòs, on es dóna una elevada densitat de població, va afavorir la degradació del riu. Als darrers anys, però, s’han desenvolupat diverses actuacions, que han millorat substancialment la qualitat de l’entorn, tot i que encara resta molt per fer-hi. Una d’aquestes actuacions ha estat la renaturalització de la desembocadura, el tram corresponent als últims 450 m. de riu abans d’arribar a la Meditarrània.

Obres de restauració de la desembocadura.

Aquesta intervenció va comportar la plantació d’espècies vegetals pròpies de l’entorn, contribuint a una millora en la qualitat d’un espai potencialment òptim per a la sedimentació de moltes espècies d’ocells migradors. Malgrat això, la manca d’una correcta gestió de l’us públic de l’espai ha estat un handicap permanent per la avifauna. Massa gent amunt i avall, presència permanent de pescadors o gossos arreu, han estat alguns dels factors que han incidit negativament en l’evolució de l’indret.


Canyís a la bassa


Canal entre el riu i els tamarius.

Bassa per a anfibis.

Recentment s’han pres les primeres mesures per evitar la presència permanet de persones a la desembocadura, en prohibir la pesca a l’escullera (no així a la barra de sorra) mitjançant la col·locació de rètols. De mica en mica es va fent camí, però potser arriba massa tard per una població amb un grapat d’hàbits massa enquistats que seran difícils de modificar. En aquest sentit, l’actuació de les diferents administracions serà vital en el esdevenir de la desembocadura.

Panell informatiu. Una de les mesures preses per donar a conèixer l'ecosistema de la desembocadura.

Tornant al fil de l’esdeveniment, el dissabte passat es va restringir l’accés a la desembocadura. Els resultats parlen per si mateixos, es van anellar 142 exemplars de 16 espècies diferents. La xifra per si mateixa ja és prou bona, però la dada més interessant és que l’índex de recaptura va ser molt baix, la qual cosa ens va donar una idea de la quantitat d’ocells que hi havia a l’espai absent de molèsties. Una altra constatació, no més important, és l’interés cada cop més creixent de la gent per la fauna del riu, i pel propi riu. No creieu que aquesta demanda ha de tenir la seva resposta? Encara recordo la primera vegada que vaig anar a veure ocells a la desembocadura del Besòs, la gent es preguntava que mirava, ara em pregunten que veig, i fins i tot em pregunten si he vist aquest o un altre ocell.


La desembocadura ens va demostrar el seu potencial com a zona de sedimentació d’ocells migrants, com a element paisajístic enriquidor i afortunadament, com a aula oberta pel descobriment de la natura a un entorn plenament humanitzat.

I ara us deixo amb algunes fotografies i video dels ocells que varen capturar pel seu anellament. Espero que les disfruteu tant con les van gaudir nosaltres en aquella magnífica jornada.

Rossinyol bord (Cettia cetti), una de les espècies més comunes i de les poques que es reprodueix a l'àmbit de la deembocadura. 
Pit-roig (Erithacus rubecula). Un migrant abundant i també comú durant l'hivern.
Cuereta torrentera (Motacilla cinerea). Des de la tardor és un ocell comú i fàcil de veure a la desembocadura. 
Cotxa blava (Luscinia svecica). És relativament fàcil de veure durant les migracions. Uns pocs exemplars hivernen cada any al riu. 
Pardal xarrenc (Passer montanus). A diferència del Pardal comú, és poc antropòfil i necessita espais més naturals.
Gafarró (Serinus serinus).  Fàcil de veure a la vegetació roderal del riu.
Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla). Juntament amb el Pit-roig va ser l'espècie més capturada. El desenvolupament de la cobertura vegetal de la desembocadura ha afavorit la seva presència durant els passos migratoris.  
Boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus). Un del pocs migradors transaharians que vàrem capturar. En aquestes dates la mojoria dels ocells migratoris són hivernants de la Pênínsula Ibèrica i nord d'Àfrica.
Merla (Turdus merula). Un ocell molt conegut per la seva presència als parcs i jardins urbans. Juntament amb el Tord (Turdus philomelos) és un migrador i hivernant regular a la llera del riu.

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Anelles de gavines vulgars


D’entre totes les espècies gavines anellades, la Gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus) és de la que menys registres tinc. Molt abundant a tot el litoral, els primers exemplars comencen a arribar al juny. A la tardor, és de bon tros el làrid més abundant. En comparació amb altres espècies de gavines i gavians, el projectes de marcatge són relativament escasos. Potser és per això, que em va semblar destacable trobar-me el passat dia 20 d’octubre  amb dos exemplars amb anelles de PVC a la platja del Cabaió, a Arenys de Mar, en un estol de 101 exs. Ambdos eren adults.

El primer, amb una anella vermella i codi blanc H266 al tars dret i metàl·lica a l’esquerre, és un espécimen hungarès del projecte de Peter Szinai. El primer registre a Catalunya que ha consta, és del 4/VII/10 al Parc de Diagonal Mar de Barcelona (Ricardo Ramos).


El segon, amb anella blanca i codi negre TANA al tars dret i metàl·lica a l’esquerre, és un espécimen polonès, anellat a la colonia de Przykona (regió de Wielkopolskie), del projecte de Tomasz Iciek. Existeix un registre anterior a Canet de Mar del 4/XII/11 (Marc Illa Llobet).



Dos exemplars de l’Europa oriental que de ben segur passaran l’hivern per aquestes contrades.

86


Vuitanta-sis. Aquesta és la xifra d’espècies d’aus que el divendres 12 d’octubre vaig veure al Delta de l’Ebre en companyia d’en Jordi Sala i en Dani González.  Fa uns dies, l’hi explicava a un amic, i li va semblar que era una quantitat que no feia justícia a l’espai. Un lloc com el Delta, declarava, pot dónar molt més de si. En cap moment li vaig treure raó, doncs de ben segur que anant per feina hauríem sobrepassat el centenar d’espècies. Així , sobre la marxa, amb van venir al cap unes trenta espècies, que potser podríem haver-hi afegit al llistat final d’observacions.

No obstant això, li vaig preguntar: “Però vols dir què no vam anar per feina?”.  La seva resposta va ser el tret de sortida d’una interessant conversa al voltant de com viu (i com veu) cadascú l’ornitologia. Filant prim, podem parlar de com la viu cadascú en segons quins moments i segons amb qui. I és que cada sortida és diferent.

Aquell dia ens vam ajuntar tres apassionats de les aus, que a més a més, ho som també del debat i la conversa. En un delta plenament anegat, on hectàrees i hectàrees d’arrossars atreuen milers d’ocells aquàtics, en cap moment vam deixar d’anar per feina amb passió, però amb la passió d’aquell que viu acostumat a l’austeritat imposada per la ornitologia urbana, no exempta d’emocions puntuals, i que contempla amb una brillantor especial l’horitzó finit de la plana deltàica plena de possibilitats.



Un recorregut així, és un recorregut lent, detallat, assaborint cada observació, escodrinyant cada racó, mentre es perd la noció que s’està en un espai finit i en un temps que sempre corre en contra. Aquesta carrera contra el temps, però, no impedeix aturar-se en un camp ple de esplugabous, tot i sabent que estan omnipresents, o engrescar-se, amb cada bàndol de capons reials que trobaven, o amb els agrons blancs escampats per tot arreu. En una ocasió ens van detenir una bona estona amb una Daurada grossa que ens va cridar l’atenció... no fos que! Una altra la varem dedicar a repasar els grups de limícols. Cada visión té la seva palatabilitat, el seu punt de goig, i això permet disfrutar de totes i cadascuna d’elles.



N’hi ha però, d’aquelles que deixen impronta. L’observació de les àguiles pescadores (fins a 4 exs.) va ser una d’elles. Varen tenir dues observacions fetens de dos exemplars aturats a pocs metres de nosaltres. Un d’ells, metre s’alimentava d’una presa recent capturada. La fortuna va estar amb nosaltres, quan un gavià argentat la va empeitar intentant treure-li la presa. No ho va aconseguir, però nosaltres vàrem disfrutar d’una visió de luxe d’aquesta magnífica au.





El Delta está fora de l’abast per una única jornada, i si a sobre tu prens així, resten moltes zones per veure. Una d’elles va ser l’Encanyissada. Però, tot i que no varen poder gaudir-la, sí que varen gaudir dels centenars de Xibecs escampats per la llacuna. Entre ells, un Xarxet marbrenc ens va pujar l’adrenal·lina, però aquesta es va disparar quan el birder holandès que ens va avisar de la presència del xarxet, ens diu que a Riet Vell hi ha un Tringa solitaria. Ostres tu! Cames ajudeu-me! Era massa fosc quan van arribar-hi. No el van veure, però la quantitat i diversitat de limícols que prospectaven les aigues someres, va mereixer la visita. Tres sisetes varen ser la contrapartida.



 Llistat d'espècies observades:
  1. Tachybaptus ruficollis
  2.  Podiceps cristatus
  3. Morus bassanus
  4. Phalacrocorax carbo
  5. Nycticorax nycticorax
  6. Bubulcus ibis
  7. Egretta garzetta
  8. Casmerodius albus
  9. Ardea cinerea
  10. Plegadis falcinellus
  11. Phoenicopterus roseus
  12. Anas strepera
  13.  Anas crecca
  14. Anas platyrhynchos
  15. Anas acuta
  16.  Marmaronetta angustirostris
  17. Anas clypeata
  18. Netta rufina
  19. Aythya ferina
  20. Pandion haliaetus
  21.  Circus aeroginosus
  22. Falco tinnunculus
  23. Falco subbuteo
  24. Rallus aquaticus
  25.  Porphyrio porphyrio
  26. Gallinula chloropus
  27.  Fulica atra
  28. Himantopus himantopus
  29. Charadrius dubius
  30. Charadrius hiaticula
  31. Pluvialis apricaria
  32. Pluvialis squatarola
  33. Vanellus vanellus
  34.  Calidris minuta
  35. Calidris ferruginea
  36.  Calidris alpina
  37. Philomachus pugnax
  38. Gallinago gallinago
  39. Limosa limosa
  40.  Limosa lapponica
  41. Numenius arquata
  42.  Tringa totanus
  43. Tringa nebularia
  44. Tringa erythropus
  45. Tringa stagnatilis
  46.  Tringa ochropus
  47.  Actitis hypoleucos
  48. Arenaria interpres
  49. Larus melanocephalus
  50. Chroicocephalus ridibundus
  51. Chroicocephalus genei
  52. Larus audouinii
  53. Larus fuscus
  54. Larus michahellis
  55. Sterna caspia
  56.  Sterna sandvicensis
  57. Sterna hirundo
  58. Chlidonias hybridus
  59. Columba palumbus
  60. Columba livia
  61. Streptopelia turtur
  62. Streptopelia decaocto
  63. Upupa epops
  64. Alcedo athis
  65. Galerida cristata
  66.  Hirundo rustica
  67. Anthus pratensis
  68. Anthus spinoletta
  69. Motacilla flava
  70. Motacilla cinerea
  71. Motacilla alba
  72.  Erithacus rubecula
  73. Oenanthe oenanthe
  74. Cettia cetti
  75.  Cisticola juncidis
  76. Acrocephalus scirpaceus
  77. Phylloscopus collybita
  78.  Pica pica
  79. Sturnus vulgaris
  80. Sturnis unicolor
  81.  Passer domesticus
  82.  Passer montanus
  83. Serinus serinus
  84. Carduelis cannabina
  85.  Carduelis chloris
  86. Carduelis carduelis

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Bones notícies per a l'Àguila cua-barrada

http://www.ub.edu/aligaperdiguera/EEAPcat/actual57.htm


Endesa desmantella una línia de distribució perillosa per les aus a l’espai natural de Gallecs
Endesa està desmantellant diversos trams de línies elèctriques de distribució a l’espai rural de Gallecs, una àrea agroforestal de gran valor ecològic i paisatgístic situada a la plana del Vallès. Aquest espai natural que ocupa unes 700 ha entre els termes municipals de Mollet del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Parets del Vallès, Lliçà de Vall, Montcada i Reixac, Palau-solità i Plegamans, i fou inclòs al Pla d’espais d’interès natural el 20 d’octubre de 2009 pel Decret 156/2009, és un veritable oasi entremig de grans extensions urbanes, polígons industrials i un munt d’infraestructures. Precisament el fet que sigui una de les majors i més ben conservades àrees de la plana vallesana és el que li confereix un gran valor ecològic, especialment per a moltes espècies d’ocells tan sedentaris com especialment els que hi són de passada durant les migracions. A més, la prohibició de la caça amb armes de foc i l’agricultura ecològica fan que l’espai tingui una densitats de conill i perdiu que atreuen a diverses espècies de depredadors, especialment rapinyaires. En aquest sentit i especialment a l’hivern i en migració és fàcil veure concentracions d’arpelles, milans, aligots, xoriguers, etc.
Darrerament també s’ha constatat que Gallecs és una àrea d’assentament temporal (dispersió) d’exemplars no adults d’àliga perdiguera que tenen en aquest espai un hàbitat molt adequat (molt d’aliment i pocs perills). Com és sabut els joves d’àliga perdiguera un cop abandonen el territori patern realitzen moviments dispersius que els condueix a concentrar-se temporalment en àrees planes riques en preses (a Catalunya els secans de Lleida, planes de l’Alt Camp, plana de l’Empordà, etc). Aquestes àrees són de molta importància per a l’espècie, ja que els exemplars joves inexperts depenen d’elles per a sobreviure i arribar a adults i així poder mantenir la població territorial adulta. Darrerament s’observen cada cop més regularment exemplars no adults d’àliga assentats temporalment a Gallecs, detectant que posteriorment alguns d’aquests s’han reclutat a les serralades un cop són adults. Per tant Gallecs és una peça clau per a l’espècie.
La presència d’infraestructures com les línies elèctriques de distribució, que poden causar la mort d’aus per electrocució, situades en un espai d’alt valor ecològic podien suposar una trampa mortal per a moltes espècies d’aus. Per aquest motiu, l’Equip de Biologia de la Conservació – Àliga Perdiguera ja havia realitzat diversos estudis per tal de detectar els principals punts d’electrocució i donar solucions tècniques per a corregir els suports perillosos, fet que ha suposat la correcció d’uns quants centenars de suports elèctrics perillosos sobretot a la Serralada Pre-litoral del Vallès. El desmantellament de línies elèctriques perilloses moltes d’elles obsoletes és també una eina important de conservació. Aquesta tardor, Endesa, amb la col.laboració del Consorci de Gallecs, ha inicial el desmantellament total de diversos trams de línies elèctriques que creuen l’espai i que, prèviament, havien estat soterrades. Amb el suport de naturalistes locals i del mateix Consorci de Gallecs, també es procedirà a identificar i mantenir algunes de les torres elèctriques, ara sense corrent, per a que puguin ser utilitzats com a posadors segurs per part d’ocells rapinyaires.
Des de l’Equip de Biologia de la Conservació – Àliga Perdiguera ens felicitem per la realització d’aquesta actuació que beneficia a la biodiversitat d’aquest espai natural tant amenaçat i animem a companyies elèctriques, administracions, entitats i naturalistes a seguir treballant conjuntament en aquesta línia.

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Continua la migració de rapinyaires


Avui ha estat un matí força tranquil a l’Espinal (Parc Natural de la Serralada Litoral, Vallès Oriental), massa tranquil! El pas de rapinyaires ha estat molt fluix, més semblant a una mena de goteig intermitent, que no pas al flux més regular i continu de la jornada anterior. En Jordi Sala i jo hem registrat al voltant de 29 exemplars de 5 espècies diferents durant poc més de 4 hores d’observació. La espècie amb més registres ha estat l’Esparver vulgar (Accipiter nisus), seguit del xoriguer (Falco tinnunculus), el Falcó mostatxut (Falco subbuteo), l’Aligot vesper (Pernis apivorus) i l’Arpella (Circus aeroginosus).


Malgrat aquestes xifres tan minses, el Jordi Sala i jo hem disfrutat de la migració de paseriformes que, si obviem les orenetes vulgars (Hirundo rustica), va destacar pel pas de petits grups de pinsans (Fringilla coelebs), alguns passarells (Carduelis cannabina) i un grup de tres trencapinyes (Loxia curvirostra).

A mig matí hen tingut una pujada d’adrenal·lina en veure sobre el fons blau del cel seré una perfecta formació en “V”. Es tractava d’un grup de 31 corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo) en migració activa. No era el que esperaven, però el varen viure amb intensitat.

A partir d’ara una bona part de les rapinyaires estivals deixaran de passar, però continuarem a l’aguait d’altres viatgers que s’acosten cap al sud. Grues (Grus grus) i oques (Anser sp.)començaran a arribar en els propers dies, i encara resta per passar bona part dels aligots vulgars (Buteo buteo), potser alguna Cigonya negra (Ciconia nigra) i ves a saber el que ens depara el cel.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

L'Ornitonigma d'octubre

Ja està aquí un nou repte. Aquesta vegada ens ensenya coses difícils de veure al camp. Ja sabeu de qui es tracta? Podeu deixar el vostre vot a la columna de la dreta.


Cotoliu

Solució a l'Ornitonigma de setembre


Las cuatro especies propuestas pertenecen a la familia de los alaudidos, aves de espacios abiertos, muy terrestres y que en general presentan tonos pardo terrosos, que las ayuda a mimetizarse con su entorno. La mayoría presentan crestas piliales.

El ejemplar de la fotografía muestra un plumaje muy desgastado de tonos pardo grisáceos en las partes superiores, mientras que las inferiores son blanquecinas con el pecho profusamente listado de oscuro y leves tonos castaño-ante a los lados. La gargante se aprecia de un blanco más luminoso, que se extiende hacia los lados del cuello y posteriormente asciende, rodeando las cobertoras auriculares. Estas últimas aparecen enmarcadas en su parte superior por una lista ocular oscura, encima de la cual se intuye una lista superciliar blancuzca de un tono semejante al de la garganta. Otros detalles que se obserban es un fino rayado oscuro en el píleo, el cual parece gris, pero se intuyen tonos pardo rojizos. El conjunto descrito nos hace pensar en una especie con un patrón cefálico destacado y llamativo, sin cresta apreciable, o en todo caso muy poco destacada. No obstante, el extremo del píleo apsarece apuntado y ciertamente sobresaliente, lo cual nos puede hacer sospechar en la presencia de una pequeña cresta (en este caso plegada). Si bien es verdad que la postura del ave no ayuda demasiado en la apreciación de dicho rasgo.

Tanto desgaste y abrasión hace que muchos rasgos diagnósticos ligados al diseño y patrón del plumaje queden relegados a un segundo plano. Sin embargo, hay algo que llama la atención en ese conjunto pardo grisáceo uniforme, y son las grandes cobertoras primarias negras, que contrastan de manera llamativa con el resto del ala.

Siempre es necesario atender a los detalles morfológicos y estructurales, ya que nos pueden aportar datos muy importantes para realizar una identificación precisa, y en un caso de estas característica es aún, si cabe, más importante. El ave de la foto tiene un aspecto rechoncho, la cola es relativamente corta y la cabeza proporcionalmente grande en relación al cuerpo. La proyección primaria es corta, aún así las terciarias distan de alcanzar la punta de las primarias. Finalmente vemos que tiene un pico fino y puntiagudo.

Una vez valorados todos estos detalles, se puede asegurar que se trata de un adulto de Totovía (Lullula arborea). El modelo facial contrastado, las cobertoras primarias negras y la cola corta, serían suficientes para descartar a las otras tres especies.