L'ORNITONIGMA

dilluns, 18 de febrer de 2013

Entre Pineda i la Tordera

Ahir a la tarda vaig estar fent un recorregut entre la platja de Pineda de Mar i la gola de la Tordera. Les condicions del mar eren relativament bones per veure cabussadores, però les úniques que en vaig trobar, van estar els cabussons emplomallats, un total de 20 exs. a la zona de Santa Susanna. 




Davant la platja de Pineda, pescava un petit estol de balgrigues balears i mediterrànies (Puffinus mauretanicus i P. yelkouan). Cap al nord va passar un Paràsit gros (Stercorarius skua). Des de la gola de la Tordera vaig veure un Paràsit cuapunxagut (S. parasiticus), també en direcció nord, però aquest no va deixar passar l'oportunitat d'empeitar el grup de gavines rialleres que descansaven a prop de la desembocadura. 

Molt destacat va ser també l'observació d'una femella de Xibec (Netta ruffina) al riu. Era l'únic interessant entre el centenar d'ànecs collverds que hi romanien. 

Per finalitzar us deixo amb unes fotos de la jornada.

Mosquiter comú
Pinsà
Gafarró

Adéu a la grua


Fa uns dies que ja no es veu la grua (Grus grus) per la desembocadura del Besòs. La darrera vegada, el Xavi Larruy la va localitzar riu amut, molt allunyada dels trams baixos on va romandre des de mitjans desembre, quan va aparèixer. Encara recordo el moment en què vaig rebre la notícia de la seva presència al riu. Semblava una broma, per això calia aclarir-lo: Grua al Besòs (grulla en castellà).



Tot i que encara són a mitjans de febrer, i encara resta un bon tros d’hivern, ja treu flor l’ametller. I considerant que les grues són migradors primerencs, és més que probable que la grua que ha fet història al Besòs, hagi enfilat cap al nord. Arribarà als seus territoris de cria boreals i la neu encara cobrirà els aiguamolls, peò de mica en mica s’aniran obrint clapes, i allí estaran les parelles per a reclamar els millors llocs i defensar-los davant altres competidors. Esperem que la jove grua tingui sort en el seu viatge de retorn. La mateixa que ha tingut a un riu cada dia més amable, que l’ha ofert refugi i aliment durant tantes setmanes. Però mentre uns se’n van, altres arriben. Les primeres orenetes vulgars i cuablanques ja s’han vist fa uns dies. Són l’avantguarda d’una primavera que ja ens fa l’ullet.

divendres, 8 de febrer de 2013

Solució a l'Ornitonigma de gener


En un reciente viaje a Israel, tuve la oportunidad de ejercitarme con una de los grupos más complejos de paseriformes, las collalbas. El plumaje de los machos de las distintas especies que habitan el Paleártico occidental presenta rasgos los suficientemente distintivos como para hacer una identificación más certera. Aún así, la dificultad puede llegar a ser muy alta en especies muy emparentadas. En el caso de las hembras, los problemas de identificación se multiplican. Algunas especies llegan a ser tan parecidas, que añadido a su variabilidad intraespecífica, la identificación en campo puede llegar a ser virtualmente imposible.

De las cuatro especies propuestas, las tres últimas son especialmente similares de aspecto y estructura, con pico delicado, cabeza redondeada y cola relativamente larga. Hay detalles que son importantes, pero no siempre fáciles de comprobar en campo, como por  ejemplo la proyección de las primarias.

Atendiendo a este rasgo, la Collaba pía (Oenanthe pleschanka) presenta una proyección primaria igual o claramente mayor que la longitud de las terciarias. En la Collalba rubia oriental (Oenanthe melanoleuca), por el contrario, es más corta o en todo caso, sólo un poco lígeramente mayor. Si nos fijamos en el ejemplar de la fotografía vemos que el patrón cuadra más con esta segunda especie.

Otro rasgo importante es el dibujo de la cola. Todas presentan un dibujo en forma de T negra sobre fondo blanco. En la Collalba gris (Oenanthe oenanthe) y en la Collalba de Finsch (O. finschii), la franja negra caudal es de un ancho unforme desde las rectrices centrales a las más externas. Todo lo contrario a pleschanka i melanoleuca, que presentan un patrón variable, donde la anchura del negro es mayor en los extremos, debido al raquis oscuro y a la extensión del negro hacia la base de la pluma en ambas hemibanderas, especialmente en la externa. Vemos que este detalle es bien visible en el ejemplar de la fotografía. Este último rasgo nos ayuda a descartar a oenante y finschii y a centrarnos en las otras dos especies.

Las hembras de pleschanka i melanoleuca pueden resultar bastante difíciles de distinguir y según algunos autores, en según qué momentos es virtualmente imposible hacerlo. El plumaje de pleschanka varía entre el marrón ceniciento y el marrón grisáceo con tintes oliváceos, normalmente es algo más oscura que melanoleuca, pero algunas tienen las partes superiores virtualmente idénticas. No obstante, el plumaje pardo arenoso, con lados del pecho y flancos anaranjados y partes inferiores color ante amarillento, me lleva a pensar que se trata de una hembra de Oenanthe melanoleuca.

Cualquier aportación que complemente esta breve discusión será bienvenida. Muchas gracias y hasta la próxima. Aquí os dejo con otra foto del ejemplar.

dilluns, 4 de febrer de 2013

Aiguamolls, vent i cuabarrada


Abans d'ahir, com vaig comentar en un post anterior, es va celebrar el Dia Mundial de les Zones Humides. Un bon lloc per gaudir d’aquesta efemèride és sens dubta el P.N. dels Aiguamolls de l’Empordà. I cap allà vam enfilar ben aviat el Xescu Macià i jo. Malauradament el temps no acompanyava. El vent bufava de component nord amb ratxes tan fortes, que dificultava molt l’observació i va resultar impossible controlar el mar o els camps de conrreu, que estaven plens d’ocellets, ben arrambats al terra per protegir-se del vent. Després de valorar la situació, vam fer allò que resultava més sensat, aprofitar el refugi que ens oferien els diferents aguaits escampats arreu del parc. 

A El Cortalet, ànecs i oques reposaven estoiques sobre les aigues agitades pel vent. De vegades feien volades per intentar trobar un lloc més ben protegit, sense gaire èxit. Les cigonyes, que hi eren en gran nombre, es mantenien de cara al vent, sense alimentar-se, aguantant la ventada i evitant volar. Entre el canyís o bé a la seva vora, buscaven refugi ànecs, bernats pescaires i agrons blancs. Altres, com els ànecs cullarots, s’alimentaven com un dia qualsevol, cabussant-se o nedant en cercle per a flitrar les aigues que ascendien.



De sobte, tots es van aixecar. Entre la confusió van descobrir el motiu, una gran sil·lueta fosca. Es tractava d’una àguila cuabarrada de 2n any calendari, que va intentar capturar un ànec cullarot, que es va salvar pels péls. El Cortalet va quedar literalment buit. Només quan l’àguila va desaparèixer, varen començar a tornar les oques, els ànecs i les cigonyes, però la zona “zero”, la del atac, s’hi va quedar virtualment deserta. Va ser tot un luxe disfrutar d’aquesta experiència a tan curta distància. Sens dubte el millor de tota la jornada.

dissabte, 2 de febrer de 2013

L'Ornitonigma de febrer

Aquí teniu un nou repte! De quina au es tracta? Animeu-vos a participar triant entre les possibles respostes que trobareu a la columna de la dreta. Molta sort!


PD: En breu tindreu la resposta a l'Ornitonigma de gener.

divendres, 1 de febrer de 2013

Dia Mundial de les Zones Humides


Des de 1977, cada 2 de febre es celebra el Dia Mundial de les Zones humides. Un 2 de febrer de 1971, es va celebrar a la ciutat iraniana de Ramsar una convenció internacional, que tenia com a finalitat establir un seguit de criteris per la protecció i conservació de zones humides d’interés per a les aus. Quatre anys després va entrar en vigor el conegut com a Conveni Ramsar, amb l’objectiu treballar per «la conservació i l’ús racional de les zones humides mitjançant accions locals, regionals i nacionals i gràcies a la cooperació internacional, com a contribució per assolir  un desenvolupamen sostenible a tot el món». L’Estat espanyol es va adherir al 1981. D’ençà aleshores al menys 68 espais naturals han passat a integrar aquesta xarxa de zones humides.  A Catalunya destaquen el Delta de l’Ebre i els Aiguamolls de l’Empordà, per esmentar dos dels més emblemàtics. Però n’hi ha d’altres menys coneguts, tot i que molt interessants como ara Els Muntanyans a Tarragona, la desembocadura de la Tordera entre Barcelona i Girona, els aiguamolls de Pals a Girona, el riu Llobregat, la desembocadura del Foix o el riu Besòs a Barcelona, l’estany de Sils a Girona, els aiguamolls de la Bòbila a Barcelona o l’estany d’Ivars i l’embassament d’Utxesa a Lleida, són alguns exemples.
Illa de Buda al Delta de l'Ebre
Aiguamolls de l'Empordà
Les zones humides són ecosistemas d’una gran diversitat biològica, ajuden a regular el cicle hidrològic, actuen com a filtres naturals de les aigües, i molts sostenen comunitats vegetals i animals úniques. Tot i això, determinades pràctiques agrícolas,  un desenvolupament agressiu d’infraestructures o l’avocament de residus contaminants els ha posat en una situación crítica, quan no els ha fet desaparèixer directament.

Estany de Sils
Desembocadura del riu Besòs
Construcció de la nova terminal de l'aeroport del Prat al Delta del Llobregat.
Aiguamolls de la Bòbila
Posta de sol a Utxesa 
En el cas de zones humides de gran tamany i rellevància les agressions no han passat desapercebudes i la seva protecció i conservació ha estat notablement més fácil. Pel contrari, aquelles zones petites, poc conegudes, però de gran interés local, han estat arrasades o han arribat a un grau de deteriorament altamente preocupant. El treball d’entitats locals i moviments cívics en pro de la conservació d’aquests indrets han estat  crucials. Tot així, unes i altres continúen sota l’ombra permanente de la degradación i la destrucció. Plans urbanístics especulatius o infraestructures diverses han amenaçat o directament destruit zones del Delta del Llobregat, per exemple.

Hi ha solució? I tant! Sempre que hagi un comprimís real de les diferents administracions en la conservació d’aquests espais. Passa per actuacions en l’àmbit de l’educació ambiental. Apropar, conèixer i ensenyar a valorar les zones humides a la ciutadania és vital en la seva conservació.

Demà arreu del territori es desenvoluparan diverses activitats per donar a conèixer al public els valors de les zones humides. La Plataforma en defensa del Delta del Llobregat organitza activitats a Cal Tet. A l'Estany d'Ivars i Vila-Sana també tindreu l'oportunitat de gaudir dels ocells a través de diverses activitats.

Aquí us deixo amb algunes fotos de rius i aiguamolls, així com alguns dels seus habitants.

Balquer cantant entre els canyís als Aiguamolls de l'Empordà.
Ànec xiulador a la desembocadura del Foix.
Xarrasclet al Delta del Llobregat
Parella de xarxets als Aiguamolls de l'Empordà.
Territ tres dits i Corriol gros a la desembocadura del Besòs.
Remena-rocs a la desembocadura del Besòs.
Morrell cap-roig
Territ menut a la desembocadura del Besòs.
Corriol camanegre a la riera de Ribes-roges (Vilanova i la Geltrú).
Corriol petit a la desembocadura del Besòs.
Camesllargues a la desembocadura del Foix.
Becadell gros als Aiguamolls de l'Empordà.

Tètols cua-barrats a la desembocadura del Besòs.
Martinet de nit al Delta del Llobregat.
Becadell sord a la desembocadura del Besòs.
Cotxa blava al riu Besòs.
Flamencs al Delta de l'Ebre
Becplaners al Delta del Llobegrat
Pigre gris a la desembocadura del Besòs.
Corbs marins grossos a la desembocadura del Besòs.
Polla blava a l'estany d'Ivars
Rascletó al Delta de l'Ebre
Cabussó collnegre a la desembocadura del Besòs.