L'ORNITONIGMA

dijous, 21 de març de 2013

Aus urbanes: un capsigrany


Després d’una jornada molt intensa a l’escola, aquesta tarda m’he apropat al parc de Diagonal Mar per fer una ullada a la primavera, relaxar vista i oïdes, i gaudir de la olor de la gespa després de tants dies seguits d'asfalt i formigó.

A l’estany gran estaven les oques domèstiques que volten entre aquest parc i el de la Ciutadella, un grup petit de gavians argentats (Larus michahellis) i una solitaria gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus). Entre els salzes que comencen a brollar, s’alimentaven alguns mosquiters comuns, mentre un mascle de Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) cantava sorprenentment alient als passejants. No era l’únic. Aquesta espècie ara està en pas cap al nord i vaig veure algun exemplar més.

Tallarol de casquet
Els que també cantaven com bojos, es perseguien, proclamaven i defensaven ferotges el seu territori, eren els gafarrons (Serinus serinus). I és que la primavera ja fa dies que es nota. Potser l’evidència més clara ha estat l’observació d’un Capsigrany (Lanius senator). És el segon que veig en els darrers cinc dies, i un altre que s'afegeix als ja observats a la zona. Una observació d’aquesta mena en un parc urbà és realment tonificant.





Però que les hormones estan alterades per la primavera, ho han deixat ben clar una parella de polles d’aigua (Gallinula chloropus), que en enfosqui-se el dia han sortir del seu amagatall entre les canyes per fer el Romeo i la Julieta.



L’arribada de la foscor l’han aprofitat també els ardeids que sovintejen les vores de l’estany. Més tranquils sense la presència de la gent, un parell de matinets blancs (Egretta garzetta), dos bernats pescaires (Ardea cinerea) i un Esplugabous (Bubulcus ibis) han entrar a l’estany, els tres últims garabé de nit.



Doncs en una tranquil·la i curta passejada he pogut gaudir de vint espècies d’aus, i un regal sempre tan benvingut en la ciutat com ara un Capsigrany.

Bona nit i gràcies per la visita. 

dimecres, 20 de març de 2013

Sobre espècies exòtiques

Fa una estona m'ha arribat un e-mail d'una noia que demanava informació sobre una espècie d'ocell que li havia cridat l'atenció. L'havia vist a la vora d'una carretera pels voltants de Caldes de Montbui. Tractant-se d'un mascle de Faisà de Reeves (Syrmaticus reevesii), qui no quedaria sorprés? 

©Leticia

Aquest és un exemplar més dels milers d'animals exòtics que any rere any s'escapen del seu cautiveri, bé per un descuit dels propietaris o per abandonament. La realitat és que d'una manera o altre, aquestes espècies arriben al nostre entorn natural. La majoria d'elles tenen dificultats per a sobreviure, altres amb gran versatilitat i amb un esforç d'introducció important, arriben a establir poblacions autosostentables, que de mica en mica s'estenen pel territori. Casos com el de la Cotorreta de pit gris (Myopsitta monachus) o el Rossinyol del Japó (Leiothrix lutea), són dos exemples d'èxits aclaparadors.

L'impacte sobre la biodiversitat és inevitable (competència, transmissió de malalties...), tal és així que la UICN considera les espècies invasores com una greu amenaça per la biodiversitat. Al 2011 es va publicar el Real Decreto 1628/2011, de 14 de noviembre, por el que se regula el listado y catálogo español de especies exóticas invasoras, per tal de fer front a aquest greu i creixent problema. En aquest sentit, la regulació legislativa és fonamental, però servirà de ben poc sino va acompanyada d'accions de concienciació sobre la tenència d'espècies exòtiques. I és que el mercat de mascotes cada día amplia la seva oferta fins a límits increibles. Sembla que tot val i s'imposa, per part del consumidor, el jo vull. Qui ja és propietari d'una espècie exòtica, cal que faci una tenència responsable, qui vulgui tenir una mascota, només cal anar a una protectora d'animals i adquirir en adopció aquell que en algun moment va ser víctima d'un impuls.

diumenge, 17 de març de 2013

Crònica d'un bon dia


Avui ha estat un dia intens. Jornada d’anellament al matí a la Serra de la Marina (Santa Coloma de Gramanet) en comnpanyia de bons amics. La sessió d’anellament científic d’ocells que s'ha dut a terme a les instal·lacions d’Ecometròpoli anava adreçada al públic amb la intenció de donar a conèixer la riquesa avifaunística del seu entorn. Allí s’han aplegat al voltant d’una trentena de persones, que al llarg del matí han gaudit del contacte amb espècies pròpies dels ambients boscosos de la serralada. Tot i que el temps no ha acompanyat i que l’indret no era ni molt menys dels millors d’aquest espai, hem pogut gaudir d’una bona diversitat d’espècies. A partir d’un Pardal de bardissa (Prunella modularis), s’ha pogut explicar la importància de mantenir els diferents ecotons que conformen el bosc. Un bosc sà està renyit amb la uniformitat, i on no hi ha uniformitat hi ha diversitat. Les bardisses i el sotobosc acullen espècies com l’esmentat pardal de bardissa. Les capsades arbòries són importants per altres espècies com la Mallarenga carbonera (Parus major) o la Mallarenga cuallarga (Aegithalos caudatus). El conjunt permet que el bosc ofereixi una bona biodiversitat. Un bosc “net” equival a un bosc moribund.

Pardal de bardissa 
Mallarenga cuallarga
Mallarenga carbonera

UNS ARRIBEN, ALTRES SE’N VAN I ALTRES SEMPRE HI SÓN

L'avifauna del bosc és dinàmica en l’espai, com hem vist, però també ho és en el temps. El pardal de bardissa ens visita durant l’hivern. Arriba a la serralada des de l’alta muntanya o zones del centre i nord d’Europa a la tardor, i abandona les nostres serralades litorals durant el mes de març. Avui hem tingut la sort de trobar-nos amb un d’aquests hivernants, probablement un dels últims. Però ha coincidint en el temps amb un migrant que torna de les càlides terres africanes on ha passat l’hivern. Retorna a les seves zones de cria europees, és un Mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus). Jo també em quedo bocabadat amb un personatge de poc més de 8 grs. que és capaç de recòrrer uns quants milers de kilòmetres dos cops a l’any.


Però no ens oblidem dels que estan presents tot l’any como el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), que freqüenta bardisses, encara que també les branques mitjanes i altes dels arbres.

Femella de Tallarol capnegre

UN PASSEIG PEL RIU

“¿Pero tú nunca tienes bastante?” Una cosa així m’hauria dit ma mare fa uns anys en un dia com avui. Ara ja sap que els ocells no sempre són els mateixos i que la meva “malaltia” no té cura. De la muntanya al riu i del riu al mar. Així han estat les següents hores que vaig compartir amb el Xavi Larruy. Ornitologia urbana en esència, pura i dura. Ei, i ben orgullosos! El riu ha millorat, comença a notar-se la pohibició de la pesca al tram final de la desembocadura. A la barra de sorra hi havia un corb marí gros aturat! 

Cal fer molta pedagogia, encara més. Fer entendre a la gent la necessitat d’evitar allò innecessari. Si estàs fent footing, segueix la pista, evita ficar-te al riu. Les aus t’ho agrairan. Moltes gràcies! “Sí, m’ho ha dit un pesat”, dirà el deportista, “però potser té raó”, li respondrà el seu interlocutor. A veure què passa quan arribi el maig? Sedimentaran els limícols? Esperances no ens falten. De moment ens quedem amb el primer Capsigrany (Lanius senator) de la temporada; els becadells (Gallinago gallinago), que juguen a fet i amagar; els corriols petits (Charadrius dubius) amb les hormones en plena efervescència; i les orenetes cuablanques (Delichon urbicum), que ens recordem que dissabte que ve hem d’avançar el rellotge una hora.

Capsigrany

dissabte, 16 de març de 2013

Gavines menudes i Territ pectoral


Març és un mes de trànsit, la primavera arriba de mica en mica i l’hivern es resisteix a abandonar-nos. Molts hivernants ja tornen cap al nord, mentre comencen a arribar els migrants subsaharians més primerencs. Al principi són com les primeres gotes d’un xàfec, no mullen, en uns dies, però, ens anegaran.

En un mes tan estrany, pot passar qualsevol cosa. L’última vegada que havia visitat la gola de la Tordera, entre les comerques del Maresme i La Selva, vaig acabar una mica desabut. El mar estava pràcticament buit, tret les omnipresents gavines vulgars (Chroicocephalus ridibundus) no es veia una altre cosa. Sort d’una femella de Xibec (Netta rufina), que va salvar una jornada força avorrida. Tres setmanes més tard, el 9 de març, el mar davant la desembocadura bullia de vida. Desenes de baldrigues balears (Puffinus mauretanicus), entre les que hi havia al menys una desena de baldrigues mediterrànies (Puffinus yelkouan), volaven per una estreta franja entre centenars de gavines vulgars. Les gavines capnegres (Larus melanocephalus) no faltaven. Un mínim de 40 exs. que en vaig comptar. Al riu descansava un petit estol de 7 gavines corses (Larus audouinii). Evidentment no faltaven els gavians argentats (Larus michahellis). I davant d'un enrenou de tal magnitud, no van trigar a aparèixer un parell de paràsits grossos (Stercorarius skua), que van provocar nombroses escampadisses entre els estols de gavines un i altre cop.

El més impressionant de tot, però, va ser la gran quantitat de gavines menudes (Hydrocoloeus minutus) que s’havien apropat a la costa. Vaig estimar uns 400 exs. El vent bufava molt fort i els dies previs havien estat de temporal. Moltes volaven cap al sud, però la gran majoria s’alimentaven en estols compactes i gairabé monoespecífics. No estaven en migració activa, aparentment. Tanmateix  a l’endamà, en Jordi només va trobar-hi una.












L’altra gran observació ha estat d’avui mateix. El 12/03/13 en Stephen Christopher va trobar un Territ pectoral (Calidris melanotos) a les maresmes de Cal Nani, Delta del Llobregat. Quatre dies després he pogut disfrutar d’aquest limícol divagant, que és relativamente freqüent a la tardor, però molt rar durant la migració primaveral. Aquí us deixo amb un video de l’exemplar.

.

dijous, 14 de març de 2013

L'Ornitonigma de març

Aquí teniu un nou repte d'identificació. Per quina de les dues espècies aposteu: Falco tinnunculus o Falco naumanni? Podeu deixar el vostre vot a la columna de la dreta.

Salutacions i molta sort.

Aquí tenéis un nuevo reto de identificación. ¿Por cuál de las dos especies apostáis: Falco tinnunculus o Falco naumanni? Podéios votar en la columna de la derecha.

Saludos y suerte. 


dimarts, 12 de març de 2013

Solución al Ornitonigma de febrero


Las apariencias engañan. Este paseriformes nos lo encontramos una fría y ventosa tarde de enero al borde de un camino en el entorno del P.N. de los Aiguamolls de l’Empordà. Atendiendo al dato fenológico, ya queda bien claro de que especie se trata. No obstante, vamos a analizarla someramente.


Su aspecto es aparentemente rechoncho, como lo puede ser una Buscarla Unicolor (Locustella lucinoides) o un Ruiseñor bastardo (Cettia cetti). Además en ambos casos las tonalidades de las partes superiores pueden parecer muy semejantes, de un marrón más o menos intenso. Hay, sin embargo, una serie de rasgos que las descartan rápidamente.

En el caso de que se tratara de una luscinoides, falta la curbatura tan característica de las primarias externas, que le dan al ala ese aspecto redondeado (no siempre apreciable en el campo, pero a esa distancia sí debería de serlo). La base de la cola es demasiado estrecha, y no ancha, con unas infracobertoras caudales que deberían de llegar casi a alcanzar la punta de la cola. La cola, que además de muy ancha, debería de ser  visiblemente graduada desde las rectrices externas cortas a las centrales mucho más largas. Es decir, tendría forma de cuña. Ya hemos comentado el tema de la coloración, pero cabe recordar que el marrón intenso de las partes superiores se extendería de forma más o menos diluida hacia el pecho y los flancos. Además carecería de contrastes. Sería muy uniforme. Y en el ave de la fotografía se observa un estriado oscuro en manto, además de un ligero contrate con las grandes cobertoras y las terciarias, que pese al acusado desgaste, aún muestran bordes externos claros. Por último, hay un rasgo muy importante que no está presente en el ave de la fotografía: la base del pico debería de ser substancialmente más ancha, conectando con una frente plana, lo que le daría al conjunto un perfil ahusado.

Si no es una Buscarla unicolor, por qué no puede ser un Ruiseñor bastardo (Cettia cetti). En principio su aspecto rechoncho debería de cuadrar. Sin embargo las proporciones no se ajustan al patrón de la especie, donde destaca una cabeza proporcionalmente grande, un pico corto y fino, y como en el caso de la luscinoides,  una cola ancha con infrabobertoras caudales de mayor proyección. Sin contar con una coloración castaño rojiza más uniforme, y una lista superciliar mejor definida.

El Carricero agrícola (Acrocephalus agricola) se ajusta bastante a los patrones morfológicos comentados para las otras dos especies. En su caso, la coloración es un poco más pálida, de tonos menos intensos, y faltaría entre los rasgos diagnósticos más importantes, esa expresión facial tan característica determinada por una ceja larga, pálida y bien marcada desde las bridas hasta casi la parte exterior de las cobertoras auriculares.

En definitiva, se trata de un Bisbita alpino (Anthus spinoletta), que debido a las circunstancias meteorológicas, había adoptado una postura encogida. Esto, sumado al desgaste que presentaba el plumaje, nos hizo pasar un buen rato. Fijaos en las partes inferiores color ante uniforme con estriado marronuzco en los flancos a modo de pinceladas; el supercilio blancuzco; las partes superiores marrones con un estriado oscuro muy suave, que parecen casi lisas; el diseño cefálico propio de la especie;  y la longitud de las terciarias, que casi alcanzan la punta de las primarias.