L'ORNITONIGMA

dimecres, 29 de maig del 2013

Una mica més de Mallorca

Ahir vaig publicar una entrada sobre els papamosques gris de les Balears. Va ser un visita molt interessant on a més de observar aquesta singular espècie vaig veure diversos exemplars d'altres espècies rares a la Península. 

Vaig quedar sorprés per la presència del Xarxec marbrenc (Marmaronetta angustirostris), del que vaig observar una parella una tarde i 4 exs. a l'endemà. Tots a S'Albubera. 




A Cap Fomentor els falcons de la Reina (Falco eleonorae) van oferir tot un espectacle de vol. Primer un grup de 4 exs. i més tard una parella en vol nupcial. Un dia més tard, vaig veure altres 2 exs. caçant insectes a S'Albufera.





No va faltar la subespècie endèmica de l'illa del Capsigrany (Lanius senator ssp. badius). Molt escàs a tot el territori que vaig recòrrer, la meitat oriental de l'illa.



I naturalment vaig veure els dos tallarols illencs, la Tallareta balear (Sylvia balearica) i el Tallarol de Moltoni (Sylvia (cantillans) moltonii), de les que malauradament no vaig poder aconseguir fotografia.

Mallorca sempre és una bona destinació per veure ocells a la primavera. Jo em feia un grapat d'anys que no hi era. Després d'aquesta visita, de ben segur que el parèntesi no serà tan dilatat. A 3o minuts de Barcelona i a un preu prou asequible és la destinació perfecta per visitar en el moments calents de la migració. No defrauda.

dilluns, 27 de maig del 2013

Nota breu sobre el Papamosques gris balear


Fa unes setmanes vaig passar tres dies a l’illa de Mallorca. Durant l’estada vaig observar una espècie força comuna als diferents ambients de l’illa, el Papamosques gris (Muscicapa striata). Aquesta espècie, que s’estén per gran part del Paleàrtic, apareix a les Illes Balears representada per una població amb rang de subespècie, ssp. balearica.

Uns aclariments previs
Les espècies són grups de poblacions que estan en contacte, el que permet mantenir un flux genètic entre inmigrants i emigrants de diferents ents poblacionals. Aquesta barreja manté les espècies més o menys homogènies, amb diferències de vegades tan subtils, que de poc serveixen  a un observador per diferenciar-les al camp. Tanmateix, el fet insular afavoreix un aïllament més intés que fa que aquestes divergències subtils prenguin prou consistència com per poder convertir-se en trets diferenciadors dels exemplars de les diferents poblacions.

A les Illes Balears ha passat una mica això. El flux genètic entre inmigrants i emigrants ha estat prou contingut com per a generar diferències significatives amb altres poblacions. No és l’únic cas a la Mediterrània, ja que a les illes de Còrsega i Sardenya, hi trobem la ssp. tyrrhenica i al Mediterrani oriental, la ssp. neumanni, que s’estén cap a l’est des del Pròxim Orient a través del Caucàs fins la Sibèria central.

Com podem reconèixer al Papamosques gris de les Balears?
Hi ha trets biomètrics, estructurals i de plomatge que permeten la diferenciació. Pel que fa als primers, cap tenir l’ocells en mà. En aquest sentit, fa un dies en Marc Illa va publicar un post molt interessant al seu blog, que us animo a visitar. Aquí tractaré només d'aquells trets que ens ajudaran a diferenciar-lo al camp: l’estructura i el plomatge. Però abans un matís molt important, només parlo d’exemplars adults o si més no de segon any calendari!

Noteu el fons blanquinós de front i pili, que fa destacar el ratllat fosc.

Flancs blanquinosos en comptes d'ocracis. Estan nets, sense estriat.

En un primer cop d’ull, crida l’atenció l’aspecte molt més lluminós i net del plomatge, en comparació als exemplars de la subespècie nominal striata. Hem de fixar-nos en aspectes com el front i pili blanquinosos amb ratllat fosc; les parts inferiors més pàl·lides i molt poc marcades; el llistat pectoral sembla difuminat o garabé absent; mentre els flancs están aparenment nets, mostrant un to blanquinós. Les parts superiors són gris marronoses pàl·lides. Sobre aquest fons, l’ull negre és molt cridaner.

L'ull fosc descata molt sobre la cara pàl·lida.

En contrast, striata resulta molt més marcat per tot el cos, especialment la pitera, amb estries que arriben als flancs, tenyits d’un to més ocraci o beigue. Les parts superios tendeixen més al gris fosc, inclosos front i pili. Comparat, resulta molt més brut i menys contrastat.  

Pit molt estriat.

Flancs ocracis. L'estriat del pit arriba fins als flancs.

Estructuralment ambdues subespècies són molt semblants, però la mida més petita de balearica pot recordar un Fycedula. Un altra cosa interessant que crida l’atenció en vol és el contràs de la cua força fosca amb el cos pàl·lid.

A Catalunya hi ha uns quants registres d’aquest taxón, un al parc Diagonal Mar de Barcelona. Atenció al papamosques grisos d’aspecte pàl·lid!


dijous, 23 de maig del 2013

Cancó a la Plana de Lleida


El passat cap de setmana vaig estar per la plana de Lleida. Amb un ambient plujós i una fresca inusual per aquestes dates, vaig poder gaudir de l’explosió de sons i colors propis d’aquesta època. Aquí us deixo una petita mostra per a compartir.


Amagats entre herbassals xisclaven els sisons.


Alguns, més agossarats, ho feien a un descampat.


I s'havien d'esforçar, per poder fer-se escoltar. 
Les calàndries, arreu, des del cel o des del terra, 
abocaven un cabal 
de notes interminable. 
L'aire volien copar.



A la vora del camí, corretejava la Terrarola. 
Alguna també cantava 
sobre els camps entre calàndries 
i ho feien amb passió 
contribuint a l'enrenou.


De tant en tant s'amagaven
 d'una ombra molt inquietant. 
L'Esparver cendrós voltava, baixava o s'enlairava, 
per després girar i tombar, 
sobre el camps que escorcollava.




Difícil ho tindrà però amb les gangues 
que, sempre alertes, 
ben amagades i quietes, 
l'observaven des del terra.




Tot vigilat pel mussol
que mirava amb ulls rodons
 al seu veí sobre el terra; 
no el confonguis amb una pedra!


dimecres, 22 de maig del 2013

Solución al ornitonigma de abril


Aún recuerdo cuando comencé en esto de la ornitología, los quebraderos de cabeza que me dieron los limícolas, y que aún e siguen dando de vez en cuando. Entonces el abanico de guías de identificación era mucho más limitado, la óptica era de peor calidad y las cámaras de fotos... ¡Vaya, que no había pelas! No obstante, tuve la suerte de tener cerca de casa uno de esos santuarios para las aves limícolas: la ensenada de Llodero en la ría de Avilés (Asturies). Allí compartí horas y horas de observación con grandes maestros en la identificación de aves, como Elías García Sánchez y César Álvarez Laó. Un fuerte abrazo para ambos. El reto del mes de abril era identificar un limícola que en aquellos tiempos resultaba bastante escaso por aquellos lares. Posteriormente se volvió más frecuente, hasta casi igualarse con su pariente más cercano.



Las fotografías a veces engañan, pero parece tratarse de un ave de tamaño mediano, longilinea y elegante. Se alimenta en aguas profundas, por lo que se puede intuir de patas y cuello largos. El plumaje es poco llamativo, con partes superiores, cuello y pecho marrón grisáceas y partes inferiores blancuzcas. A simple vista no hay ningún rasgo que resulte especialmente llamativo, sólo un suave orlado blanco cremoso en cobertoras y terciarias. Cabe recordar que los limícolas pasan por diferentes plumajes. Durante la época reproductora suelen mostrar diseños llamativos, en contraste con las libreas más modestas que lucen fuera del periodo reproductor. Igualmente, juveniles y adultos muestran patrones diferenciales, aunque ambos convergen en un plumaje invernal muy semejante. Dicho esto y basándonos en los rasgos que apreciamos a primera vista, se puede decir, sin temor a equivocarnos, que el ave de la fotografía luce una librea invernal.

Analicemos las diferentes especies propuestas. En el caso del Archibebe común (Tringa totanus), las cobertoras alares y las terciarias muestran un moteado oscuro, que está ausente en el ave de la fotografía. Estructuralmente además es menos estilizado y longilíneo.

El Archibebe claro (T. nebularia) es más estilizado. Sin embargo, el plumaje es de un gris menos marronéceo, más oscuro, con el cuello rayado sobre fondo pálido, no tan uniforme como el ejemplar de la fotografía. Además, las escapulares, cobertoras alares más internas y terciarias presentan un borde pálido a modo de muescas, característica que tampoco se observa en nuestro ejemplar.

Descartado el géro tringa, nos quedan las dos especies de Limosa. La aguja colipinta (Limosa lapponica) es una candita poco probable. ¿Por qué? Estructuralmente difiere bastante del ejemplar de la fotografía. Son aves en general más panzudas y compactas, mostrando un aspecto menos elegante y estilizado. El patrón del plumaje en invierno es mucho más contrastado, con el centro de las plumas oscuro y bordes claros, pudiendo presentar los ejemplares de primer invierno un patrón más contrastado con muescas pálidas especialmente visibles en grandes cobertoras y terciarias.

Limosa lapponica (invierno) con Calidris alpina.
Nos encontramos, por tanto, ante la última posibilidad, la Aguja colinegra (Limosa limosa), un ave de aspecto uniforme con dos tonalidades: marrón grisáceo en cabeza, cuello, parte superior del pecho y partes superiores; y partes inferiores blancas. 

Limosa limosa

diumenge, 19 de maig del 2013

El xot



La més petita de les rapinyaires nocturnes presents a Catalunya està ben representada a la Serra de Marina, on la poden trobar des de finals de març fins ben entrada la tardor. És fàcil de localitzar pel seu cant característic, un “tioo” que emet en seqüències cada dos o tres segons des que arriba dels seus quartes africans d’hivernada, fins que comença la reproducció. Malgrat que a finals de juliol es pot sentir cantar un altre cop, tot i que amb molta menys intensitat que a la primavera. Li agraden els ambient de mosaic, evitant les mases forestals denses i las zones muntanyoses per sobre dels 1000 m.s.n.m.

Hàbitat del Xot a l'entorn de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona)


Des d’un punt de vista tròfic, s’assembla més a un paseriforme insectívor que no pas a la típica rapinyaire nocturna. Amb un ventall de preses que van des de coleòpters, ortòpters i lepidòptes de mida mitjana fins a micromamífers i ocells petits durant l’època reproductora. Aquesta dieta tan específica determina el seu caràcter migratori.

La població catalana, amb una població estimada en unes 5.430 – 7.599 parelles ha patit una devallada aproximada d’un 13%. Això té molt a veure amb el níxol tròfic de l’espècie (ús de pesticides i caràcter migratori de les poblacions). Altres amenaces citades a la bibliografia son la transformació de l’hàbitat, els usus agrícoles, la caça, l’expoli de niu i l’atropellament. També representa un factor important de declivi, la manca de cavitats per niar, degut a les polítiques forestals actuals.

La instal·lació de caixes niu, la conservació d’arbres vells, el control de l’ús de pesticides i el retorn a pràctiques agroganaderes que afavoreixen l’hàbitat del xot, són mesures adreçades a la conservació de l’espècie i l’augment de les seves poblacions.

La vessant badalonina de la Serra de Marina és un bon lloc per gaudir d’aquest “petit duc”. Aquest any les parelles han tornat a ocupar els seus territoris i el seu “tiooo” acompanya les meves passejades nocturnes, em reconforta i em relaxa. Compateixo amb vosaltres uns moments que vaig viure fa uns dies.







BIBLIOGRAFIA:

  • Baucells Colomer, J. (ed.) (2010). Els rapinyaires nocturs de Catalunya. Biologia, gestió i conservació de les vuit espècies de rapinyaires nocturns catalans i els seus hàbitats. Jordi Baucells Colomer.
  • Abella, J. C. 2004. Xot Otus scops. In Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp. Institut Català d'Ornitologia (ICO)/Lynx Educions, Barcelona.

Limícols al Besòs


De mica en mica es fa camí. Ja fa uns mesos des que van prohibir la pesca a la desembocadura del riu Besòs i l’efecte és més que positiu. Mai serà un Ca l’Arana o un delta de la Tordera, però aquesta primavera visitar la desembocadura del riu és tot un goig. Sempre es troba alguna cosa, que si un dia un grupet de cames-llargues, un altre una parella de corriols grossos, a l’endamà un estol de gavines corses... I no només és el fet de veure limícols i d’altres espècies aquàtiques en un moment puntual. El més interessant (i el gran avanç) és que els exemplars troben la tranquil·litat necessaria per romandre-hi hores. Aquest és el canvi substancial.

La desembocadura encara té greus problemes, però s’està aconseguin reduïr significativament el nombre de persones que hi romanen hores i hores. Tot un gran pas endavant. Ara algú passeja, s’hi apropa i després se’n va. Sembla poc, però n'és suficient perquè els exemplars més tolerants que trien la desembocadura com a lloc de repós i d’alimentació en la seva migració, hi poguin romandre un temps. La situació anterior resultava dramàtica. Les fotografies següents són només una petita mostra del desgavell en què s'havia convertir aquest espai. Era una veritable ocupació que a més de foragitar tota mena d'ocells, convertia la zona en un abocador.





Un altre factor que contribueix a la sedimemntació de limícols, és el col.lector que surt des del parc del Litoral cap a la desembocadura. Les aigües que hi aboca, eviten que la barra de sorra invaeixi l’escullera i crea una petita ensenada de fang on poden alimentar-se les diferents espècies. Des del parc de la Pau, a la banda de Barcelona, es pot observar molt bé el moviment d'aquests ocells sense pertorbar-los. Amb un telescopi o simplement amb binocles, disfrutareu d’aquestes interessants aus.

En el temps que porten de migració, s'han registrat almenys 14 espècies de limícols, a més d’altres especies d'cells aquàtics molt interessants com ara el Xatrac gros. Aquí us deixo amb una petita mostra gràfica. Disfruteu-la.












dimecres, 15 de maig del 2013

L'Ornitonigma de maig

Aquí teniu l'espècie d'aquest mes a identificar. Va ser capturada per anellament la tardor passada. 

Gràcies per la vostra participació.


dimarts, 14 de maig del 2013

Crònica d'una llevantada


Un dels reptes que la natura imposa a les aus migratòries és la meteorologia. Certes condicions meteorològiques poden influir positivament en el viatge migratori. N’hi ha d’altres, però, que provoquen justament l’efecte contrari. Tempestes, borrasques i altres fenòmens adversos poden resultar devastadors, desviant els migrants de les seves rutes principals i produïnt sedimentacions massives d'exemplars. Això és el que va passar els darrers quatre dies d’abril al litoral català. Una forta llevantada, acompanyada de ruixats d’intensitat feble i moderada, va provocar una important sedimentació de passeriformes, fent que espècies amb rutes migratòries més orientals s’aturessin de forma massiva a diversos llocs. Aquesta situació meteorològica, que va analitzar en Ricard Gutiérrez al seu blog Rare Birds in Spain, va ser el desencadecant d’un festival de rareses, entre les que va sobresortir, pel gran nombre d’observacions arreu del litoral, el Papamosques de collar (Ficedula albicollis).

Durant aquests quatre dies, em vaig dedicar intensament a prospectar diversos punts del litoral del Barcelonès nord i algunes zones del Garraf, i els resultats varen ser magnífics. La zona del Besòs la vaig fer acompanyat de vegades per en Xavi Larruy i una tarda a Cubelles i a Vilanova i la Geltrú la vaig compartir amb el Vittorio Pedrocchi.

L’INICI
El dia 25 en Xavi em va comunicar que a un tram del riu Besòs hi havia una important concentració de cueretes grogres (Motacilla flava ssp.), entre les que destacava un mascle amb trets propis de la subespècie feldegg. La tarda de l’endemà l’exemplar encara hi romania. A la zona hi havia també una bona concentració d’orenetes (Hirundo rustica). Riu avall vaig veure diverses especècies transaharianes como ara Oreneta de ribera (Riparia riparia), Còlit gris (Oenanthe oenanthe), Mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus), Papamosques gris (Muscicapa striata) i un inesperat Mosquiter ibèric (Phylloscopus ibericus) al barri de La Catalana. El pronòstic meteorològic del dia 27 engrescava a sortir. S'esperaven vents forts de llevant i pluja al llarg de tot el dia .



27 D’ABRIL
Després d’una nit d’intensa pluja, a trencar d’alba el temps va donar una petita treva. El festival havia començat. En Xavi Larruy prospectava els trams alts del riu en direcció a la desembocadura. Mentre el Guillermo Rodríguez i el Manolo García Tarrasón es van encarregar del Parc del Litoral, jo vaig recòrrer la desembocadura del Besòs i el parc de la Pau. Els efectes del temporal eren evidents. Al parc del Litoral, hi van estimar uns 20-30 exs. de Mosquiter xiulaire (Phylloscopus sibilatrix), un migrant regular però escàs que poques vegades es presenta en aquestes quantitats. A l’altre banda de la desembocadura, on la presència de arbres de fulla plana és quasi anecdòtica, vaig trobar altres 5 exs, que es movien entre tamarius, associats a un bon nombre de mosquiters de passa. Malgrat la pluja, que no minvava, vaig continuar prospectant el parc. A uns tamarius aïllats vaig localitzar un grup de mosquiters de passa i entre ells va saltar la primera alerta, un Tallarol xerraire (Sylvia curruca) que brincava entre les branques. Tot el grup es va desplaçar cap uns matolls, on no va poder ser relocalitzat. La pluja, cada cop més intensa, va obligar a susprendre la recerca als quatre observadors que allí ens trobaven.



Vaig deixar el Besòs amb un goig que feia temps que no sentia. No només per les observacions extraordinàries de sílvids, també per la parella de limícols que s’alimentaven a la barra de sorra de la desembocadura, un Batallaire (Philomachus pugnax) i una gamba roja (Tringa totanus), fet afavorit no només pel mal temps, sinó també per la nova mesura de gestió engegada a la desembocadura: la prohibició de la pesca. No hi havia ningú i els bitxos estaven tranquils!


Una consulta al ràdar del Meteocat aconsellava desplaçar-se una mica cap al sud, on les precipitacions semblaven menys probables. A les 12:40 hi era a la plaja de Sant Cristòfol (Vilanova i la Geltrú). Allí romania un petit grup de gavines capnegres i corses. Entre elles s’alimentaven tres corriols camanegres (Charadrius alexandrinus) i un Territ tres dits (Calidris alba). Tot seguit vaig anar a la desembocadura del Foix (Cubelles), on vaig veure   una Valona (Tringa glareola), un altre mosquiter xiulador, un Mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli), a més d'altres migradors com ara Còlit gris o Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca). Al port de la tèrmica, m’hi vaig trobar amb el Vittorio. Entre la vegetació de les dunes, hi van veure un Hortolà (Emberiza hortulana), més còlits grisos i un bon grapat de bitxacs rogencs (Saxicola rubetra). Unes hores abans, en Vittorio havia vist un bon grup de fumarells carablancs (Chlidonias hybridus) i xatracs menuts (Sternula albifrons), que un cop millorades les condicions meteorològiques van reprendre el viatge. També va ser destacada l'observació d’una Gavina cendrosa (Larus canus) de 2n any calendari anellada a Irlanda.




Com que estaven al cas de les nombroses observacions de Papamosques de collar, van intentar diversos punts d’interés, tot i que sense gaire èxit. Més sort, però, vam tenir amb el mosquiter xiulare, que el vam trobar a un petit parc de la ciutat de Vilanova i la Geltrú, i és que realment la costa n’estava farcida.


28 D’ABRIL
A les sis del matí la llevantada continuava colpejant la costa. Malgrat aixo calia intentar relocalitzar el Tallarol xerraire al parc de la Pau, per tal d’aconseguir algun document gràfic. Vaja, una foto! La realitat és que hi havia menys bitxos que el dia anterior (per exemple, de mosquiter xiulaire només en vaig veure un) i la recerca no va ser fructífera. La desembocadura però em va recompensar amb el “recanvi” de limícols. Si el dia anterior hi havia batallaires (al final n’eren dos) i una gamba roja, aquest cop vaig veure 4 corriols grossos (Charadrius hiaticula) i 6 xivitones (Actitis hypoleucos). A la platja del Fòrum, vaig veure altres dos corriols.



Des de la desembocadura vaig anar a La Catalana, on vaig trobar més mosquiters xiulaires, mastegatatxes i alguna cuereta groga. Mestre prospectava la zona, vaig rebre un missatge d’en Xavi, que es trobava riu amunt. El missatge deia: “cervinus!!!” “Veus, home de poca fe com hi era possible!” Casualitats de la vida, hores abans havien parlat de la possibilitat que hi aparegués, però en Xavi ho dubtava per la manca d’hàbitat adient. Una llevantada tanmateix és un “qualsevols cosa és possible”.

Al migdia em vaig trobar amb el Xavi, després d’un àpat lleuger al McDonals de l’Alcampo de Sant Adrià de Besòs entre mastegatatxes, mosquiters xiulares i de passa, tallareta vulgar (Sylvia communis) i altres migrants “aterrats” pel temporal. Quin goig! Un goig que va continuar al Parc del Litoral i a la desembocadura del Besòs en trobar una Bosqueta icterina (Hippolais icterina) cantant a la vora del riu.




El dia el vam tancar amb un rècord històric pel Besòs: un estol de 10 gambes verdes (Tringa nebularia). Molt a prop encara hi era l’Anthus cervinus.

29 D'ABRIL
Després de sortir de la feina vaig acostar-me a la desembocadura del Besòs a fer una ullada ràpida. Encara refermava el temporal. La desembocadura estaba animada amb un petit grup de limícols a la barra de sorra (1 Corriol petit, 3 corriols grossos, 1 Tèrrit becllarg i una xivitona). El més impresionant però varen ser els dos xatracs grossos que pescaven entre la desembocadura i el tram final del riu. Tot un goig per als sentits en una zona tan castigada com aquesta. Aquí us deixo unes imatges. I recordeu, quan s'apropi una llevantada, prepareu els binocles.






Solución al Ornitonigma de marzo


¿Quién no ha estado alguna vez en el campo observando aves, cuando de repente una silueta esbelta cruza el cielo con batidos de alas rápidos y poco profundos para de golpe quedar suspendida sobre su vertical y observar el terreno que hay bajo ella? Esa acción, denominada cernirse, da nombre a dos pequeños falcónidos que crían en la Península Ibérica: el Cernícalo vulgar (Falco tinnunculus) y el Cernícalo primilla (Falco naumanni). El primero de ellos, muy común a lo largo de todo el año, tiene una amplia distribución por el territorio peninsular, donde ocupa una extensa variedad de hábitats. El segundo, en cambio, resulta mucho más escaso y está casi exclusivamente ligado a los cultivos de secano del medio mediterráneo, aunque en época postnupcial aparece —a veces formando importantes concentraciones— en la fachada cantabroatlántica.

Dado que el primilla es una especie migradora de larga distancia, que está ausente durante todo el invierno, quebraderos de cabeza para los ornitólogos ibéricos comienzan a partir de marzo, cuando ambas especies se vuelven simpátricas en muchas áreas. Hembras e inmaduros son, en principio, los que presentan mayores dificultades de identificación. Sin embargo, los machos de ambas especies también comparten un plumaje muy parecido que aconseja prudencia.

A grandes rasgos, ambos presentan cabeza grisácea, partes superiores castaño rojizas y partes inferiores ocráceas más o menos intensas y más o menos moteadas. Pero eso a grandes rasgos, porque centrándonos en los detalles, vemos que sus patrones difieren notablemente.

El cernícalo primilla muestra un aspecto mucho más límpio, menos marcado, destacando la ausencia de moteado oscuro en el dorso, escapulares y cobertoras alares, siendo las grandes cobertoras y las terciarias de un tono gris azulado, rasgo que resulta diagnóstico, aunque no siempre fácil de apreciar. Ademas muestra el pecho de un color anaranjado o asalmonado uniforme con un matiz apastelado y con un ligero moteado poco llamativo. La cara, de un tono gris azulado, es limpia, con ausencia de bigotera y otras marcas faciales, lo que le da una expresión suave y gentil.

El cernícalo vulgar es muy parecido, pero se diferencia entre otras cosas por el moteado de las partes superiores, incluidas las cobertoras alares, que no son azuladas (GC), sino castaño rojizas. Ese moteado varía entre individuos y con la edad aparece más espaciado o ausente de algunas partes.

Cuando están posados, las puntas de las alas de los naumanii alcanzan el extremo de la cola, en contraposición a tinnunculus que muestran las alas más cortas y la cola más larga.
El diseño de la cabeza, como ya he citado, es también distintivo, con un patrón más marcado en tinnunculus frente al diseño liso y sencillo de los machos adultos de naumanii, a pesar de que algunos ejemplares pueden presentar una fina bigotera. Finalmente, cabe destacar la marca subterminal oscura en forma de flecha que presentan las plumas del manto, escapulares, cobertoras alares y terciarias que muestra tinnunculus, frente a las partes superiores lisas de naumani.


El ejemplar de la fotografía exhibe algunos rasgos propios de tinnunculus, que están muy poco destacados. En el caso del diseño facial, donde una suave bigotera y una muy discreta linea oscura postocular, junto a la práctica ausencia de listado oscuro, recuerdan al diseño cefálico propio de los primillas. Sin embargo, la tonalidad más clara del gris de la cabeza y las mejillas blanquecinas descartan tal posibilidad. Si además, nos fijamos en el moteado oscuro de las cobertoras medianas, y pecho demasiado marcado para un naumanii, podemos asegurar que se trata de un macho adulto de Cernícalo vulgar (Falco tinnunculus). En las fotografias que acompañan esta breve descripción se pueden apreciar los rasgos típicos de la especie.