L'ORNITONIGMA

dijous, 10 d’abril de 2014

Observacions a l'Empordà


Diumenge passat va ser quelcom més que el “bimbazo” de l’Arpella pàl·lida russa (Circus macrourus). Una visita als Aiguamolls de l’Empordà poques vegades sempre resulta més que profitosa, especialment si vius a Barcelona o dintre la la gran conurbació metropolitana. 

En conjunt vam veure 101 espècies d’ocells, i això que va ser un dia molt magra en migrants estivals. Va destacar l’observació de tres oques egípcies (Alopochen aegyptiaca), una parella a El Cortalet i un exemplar solitari a la depuradora de l’estany Europa.



Malgrat l’època, una mica tardana per anàtides, encara restaven un bon grapat d’ànecs cullarots (Anas clypeata), molts xarxets comuns (A. crecca) i un bon nombre de ànecs grisets (A. strepera), amb alguna parella fent bullir l’aigua.




Barrejats, hi havia un petit grup d’ànecs xiuladors (A. penelope), diversos ànecs cuallargs (A. acuta) i algun xarrasclet (A. querquedula).





Entre El Matà, Vilaüt i alguna bassa dispersa, vàrem gaudir de 19 espècies de limícols (bec d’alena, cames llargues, torlit, corriol petit, corriol gros, corriol camanegre, pigre gris, fredaluga, territ variant, territ menut, valona, xivita, xivitona, gamba roja vulgar, gamba roja pintada, gamba verda, tètol cuanegre, becut i becadell comú). No van faltar ni gavines, ni gavians, i entre els destacar 3 gavines corses (Larus audouinii) a una bassa a prop de Cinclaus.



Tampoc van decebre les rapinyaires. A l’observació de l’Arpella pàl·lida russa, es va afegir àguila marcenca, milà negre, arpella vulgar, aligot, astor, xoriguer comú i falcó pelegrí.




Pel contrari va ser molt fluixa la presència de paseriformes migratòris, amb observacions quasibé anecdòtiques d’oreneta (Hirundo rustica), piula dels arbres (Anthus triviualis),  bitxac rogenc (Saxicola rubetra), boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus), o mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus). L’única espècie amb xifres acceptables va ser la cuereta groga (Motacilla flava).


També entre els paseriformes, encara que aquests no migratoris, destacar l’observació de dos pardals roquers (Petronia petronia) als Tres Ponts.

Molt interessant va ser l’observació de diversos estols de capons reials (Plegadis falcinellus) a El Cortalet i Vilaüt, un grup de 16 grues (Grus grus) a Vilaüt i un Becplaner (Platalea leucorodia)  inmadur també a aquest darrer indret.


El dia el vam tancar amb grups de martinets de nit escampant-se pels camps dels Tres Ponts i un grup de agrons roigs (Ardea purpurea) sobrevolant-nos amb el seu àsper “crrec”.

dimecres, 9 d’abril de 2014

La importància d'esmorzar sà


Des de ben petit els meus pares van insistir molt en la necessitat de fer un bon àpat de bon matí. Res d’un parell de galetes i un got de llet. Eren, especialment ma mare, molt insistents, perquè si l’esmorzar ja era força contundent, no vull ni explicar-vos el moment de l’entrepà de migmatí, hi havia dies de patiment. Aquell entrepà, fet amb tot el carinyo d’una mare, acabava més d’una vegada amagat entre els matolls del pati. Sí, sí, matolls. A la meva escola, hi havia matolls i fins i tot una petita bassa plena d’anfibis. Malgrat aquells moments, haig de dir que estic molt agraït als meus progenitors per generar en mi aquest ànim de sortir cada matí amb el dipòsit ben ple de combustible energètic, requisit necessari per gaudir d’una intensa jornada d’observació d’ocells.


Si als meus pares els estic agraït, en Jaume Castellà encara ho estic més. I ara us explico. Diumenge passat, en Jordi Sala, en Jaume i jo varem acostar-nos als Aiguamolls de l’Empordà per intentar veure Arpella pàl·lida russa. Feia dies que per l’Empordà voltaven diversos exemplars. Ja eren les vuit del matí, d’un dia lluminós i seré, quan exploraven els camps de Cinclaus, un dels indrets on s’havia observat, si més no, un exemplar. Tanmateix les arpelles, siguin pàl·lides o no, russes o de qualsevol altra contrada, tenen el costum de volar d’un camp a un altre, saltar-se dos més i explorar-ne el següent. Ho fan amb un vol capritxós: és directe i sostingut quan, sobtadament, fan un gir impossible. Si és arran de terra millor. Amb aquest panorama vam començar a recòrrer camins, pistes i carreteres, i més camins, pistes i carreteres. Després d’haver prospectat tota la plana amb un resultat profitós, però sense haver-hi detectat l’arpella (la pàl·lida russa), vam optar per situar-nos a un turó des d’on teniem molt bona perspectiva de tota la campinya.

Milans negres, torlits amb “subidones” hormonals, becuts sondejant el terra d’un camp llaurat, una puput fent-se lloc entre el insistent, monòton i omnipresent cant dels trits i cruixidells, adobat amb les notes més melòdiques de les cogullades. Aquesta sinfònia es va trencar amb un: "Atenció, Circus!" Al nordest de la nostra posició una rapinyaire pàl·lida, gràcil i esbelta va aparèixer disparant totes les alarmes. Era un mascle adult (?) de cos gris pàlid i contrastades puntes negres a les ales. La vam seguir a través del telescopi durant una estona fins que la vam perdre. Massa lluny per fer una identificació segura. Tot i així la perspectiva era bona i prou estimulant. A pas ràpid vam arribar als cotxes i sense predre un minut, vam enfilar cap als camps que previament havíem prospectat i que ara prospectava un Circus sp. El principi de prudència per sobre de tot.

La cerca va ser intensa. Un acolorit Bitxac rogenc ens va “entretenir” una estona.
Finalment després de cercar sense gaire èxit vam optar per mirar uns camps una mica més allunyats cap on s’havia adreçat el Circus. Havíem de passar un altre cop per Cinclaus i en Jaume, amb molt bon seny, va decidir que havíem de repostar. La perspectiva d’un bon àpat em va entusiasmar. Algú es va resignar. Tocaba una hamburguesa amb patates, unes olivetes i uns talls de llonganissa per acompanyar, tot regat amb una cervessa ben fresqueta. Allí, a la terrassa del restaurant estaven esperant, prismàtics a l’abast, quan en Jordi va cridar (sí, cridar): MACROURUS!! Estaven en el moment indicat, al lloc indicat, fent el que tocava, esmorzar. Durant  uns quants minuts aquest preciós rapinyaire propi de l’est d’Europa i de les estepes de l’Àsia central es va deixar vaure a plaer. El vam poder compartir amb el Gerard Dalmau, que arribava en aquell moment.  De mica en mica va anar agafant alçada cinclejant fins agafar prou alçada com per fer-se un puntet difícil de localitzar. Potser va decidir que era el moment de continuar camí cap als seu territoris orientals, o potser l’arribada d’una gran Àguila marcenca el va impulsar a buscar una zona més tranquil·la.

Si no hagués estat per aquest esmorzar, el nostre dipòsit no estaria igual de ple. Ja teníem benzina per la resta del dia, al cos i a l’esperit.




divendres, 4 d’abril de 2014

Ocells a La Catalana


En les teoritzacions al voltant de la creació de vincles d’intimitat entre les persones, l’atracció interpersonal ha estat conceptualitzada per la psicologia social com un dels elements preliminars per establir una relació. Expliquen diversos autors que es tracta d’un procés en el qual operen bàsicament tres factors: la proximitat física, l’atractiu físic i la semblança en actituds i opinions. És evident que la proximitat física ajuda en la familiarització i en la construcció de les relacions. Què dir de l’atractiu físic? L’amor ens entra pels ulls, però aquest factor que esdevé a priori fonamental, va minvant amb el pas del temps. El tercer factor no és cosa menor. Com ens sentim millor, amb persones amb les que compartim creències, valors, opinions o amb aquelles que pensem que no tenen res a veure amb nosaltres?

Segur que algú (o molts) de vosaltres us preguntareu, i a què ve tot això? Jo en realitat volia parlar d’ocells? Bé, no només d’ocells, sinó de veure ocells en un lloc concret, i de com vaig establir un intens vincle amb aquest indret. És un lloc pròxim, però no és GENS atractiu i…Home! Realment amb resulta molt difícil, si nó del tot impossible, contrastar/comparar opinions, actituds… Però el vincle hi és. Hi és i molt fort. Es tracta de La Catalana. Deixeume que us la descrigui una mica.

La Catalana és un barri de Sant Adrià de Besòs que ocupa la banda sud del tram final del ríu. Té els seus orígens a començaments del segle XX. Era la residència dels treballadors de l’empresa Catalana de Gas i Electricitat, que l'any 1917 ja gestionaba una central tèrmica ubicada al municipi. La seva ubicació geogràfica, el desenvolupament d’infraestructures urbanes metropolitanes al seu voltant i la dificultat de connexió amb la xarxa urbana tant de Barcelona com de Sant Adrià de Besòs, varen contribuir al seu aïllament. A La Catalana sempre s’ha respirat un aire de marginalitat, la sensació d’inseguretat és permanent. És un lloc que no convida gaire al paseig. Potser no sigui just amb el barri que va ser, cases baixes amb el seu pati i hortet, entre carrers arbrarts, però és el que més s’ajusta a la realitat actual, la que jo vaig conèixer i conec.

Aleshores perquè vaig a veure ocells a un lloc com aquest? Primer perquè està a prop. Sí, el factor proximitat ha estat important. No només està a prop de Badalona, on visc, també està a tocar del riu Besòs, que visito sovint, i que estimo. I de l’atractiu físic, què en dius?, pensareu. A veure, bonic no hi és. Algú pot pensar, t’ha tocat ballar amb la més lletja. Potser sí, encara que he estat jo qui ha triat. A La Catalana li he trobat les seves bondats. Insegura, sí, però molt tranquil·la també. És aquest punt de marginalitat el que manté a la gent allunyada i al seu si puc tenir la sensació de trobar-me fora de la gran ciutat, envoltat d’arbres i frescor. De runes, bruticia i abandonament també, però això no sembla important pels ocells. Ells busquen tranquil·litat. Tinc a prop de casa això que tant trobo a faltar. És una realitat dramàticament finita, però cada petita estona que paso dintre és un moment d’eterninat. És llavors quan sento que entra en joc el tercer factor. Tinc un diàleg intern amb aquest indret deixat de la mà de Déu, on la ciutat ha aixecat muralles modernes que permeten a l’agró roig descansar tranquil, on els migrants es concentren per recuperar-se del trajecte recorregut. On nidifiquen la cadernera i el gafarrò. I on també se'ls dóna caça. Un lloc marginal però agraït per aquells que desitgem un xic de tranquil·litat en la remor de la gran ciutat.






Parella d'anecs collverds



Aquesta tarda, La Catalana era plena. Mosquiters de passa, tallarols de casquest, cotxes cua-roges, orenetes i altre veïnat resident o circunstancial l'havien fet seva, com cada dia. Ara la ciutat ha posat els ulls sobre La Catalana. Uns ulls depredadors. Jo li demanaria a la ciutat (sí, a vostès) que si s'ha de fer (que es farà), que ho faci bé per una vegada. És un impossible? Segurament. La Catalana està perduda, però per demanar que no quedi. 




Mascle de Cotxa cua-roja
PD: Ha passat la letargia hivernal.