L'ORNITONIGMA

dissabte, 28 de novembre del 2015

Observacions al Besòs

Fa molt de temps que no parlo de les observacions del Besòs, i no perquè no n’hi hagi, que n’hi ha i ben bones (sempre a escala Besòs), sinó perquè ho vaig endarrerint i finalment acabo fent altres coses. Així de simple. Doncs bé, fins aquí hem arribat. Avui toca parlar del Besòs. I sense més dilació us explico algunes de les cites més interessants.

A més del ja famós mosquiter de doble ratlla que es va instal·lar durant una setmana al Parc del Litoral a Sant Adrià de Besòs, i d’un altre que dies després es va veure a La Catalana, hi ha hagut moltes altres observacions interessants a escala local. Entre les anàtides cal destacar dues femelles d’ànecs cuallargs, que van romandre uns dies associades a grups d’ànecs collverds. Qualsevol cita d’anàtida que no sigui collverd, resulta interessant, si a més es tracta d’una estada de dies, l’interés creix exponencialment, i si a més es tracta d’ànec cuallarg, la cita és de gran valor.

Foto d'arxiu
Però d’anàtides, tret aquesta observació, ha estat més aviat fluix. Una mica millor, ha estat el pas de limícoles. Al llarg de la tardor, es van veure diferents espècies, entre elles el remenarocs, que es va localitzar a la desembocadura. Però d’entre tots cal destacar la presència al novembre d’un pòlit cantaire (Numenius phaeopus) que va caure en una xarxa japonesa durant una jornada d’anellament. I una llarga estada de dues gambes verdes als trams finals del riu. En un lloc com el Besòs, amb tantes molèsties, aquest fet adquireix un valor molt significatiu. De mica en mica s’aprecien avenços en la millora de les condicions del riu. Encara resta molt a fer, però pels que hi anem sovint aquestes millores són apreciables.


Les darreres observacions de limícoles corresponen a una fredaluga i un territ variant a la desembocadura fa pocs dies. La fredeluga no va estar-se gaire estona. Una persona va accedir amb un gos a la llera i ho va foragitar tot. Aquest és una dels temes pendents sobre el que les autoritats competents han d’actuar.



Per finalitzar em trasllado riu amunt fins a Montcada i Reixac. Avui, 28 de novembre vaig participar en una jornada d’anellament adreçada al públic i dirigida pel biòleg i ornitòleg, Xavi Larruy. Una jornada destacada no només per la quantitat d’ocells que van anellar (vora 80), sinò i sobretot per la seva varietat d’espècies, un total de 16, que si afegim les observades però no capturades ens dóna un total de 36 espècies. Trenta-sis espècies d’aus que desapareixerien si desapareix la vegetació que els proporciona aliment i refugi. Recordem que entre els plans de l’anterior govern municipal de Montcada i Reixac, estava convertir les vores del riu en un camp de gespa, al estil del que actualment hi ha a Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià de Besòs. Formes i diversitat, front homogeneitat i linealitat, trieu.

Homogeneitat i linealitat
Forma i diversitat
Mallarenga blava
Repicatalons femella
Xivitona adulta
Titella 
Pardal de bardissa
Teixidor

dijous, 26 de novembre del 2015

Apunts sobre el colltort

Autors: Jordi Prieto i Xavier Larruy
Ahir vaig estar col·laborant en una jornada d’anellament científic que en Xavier Larruy desenvolupa des de fa anys com a part d’un projecte de seguiment d’ocells d’Abrera a l’entorn del riu Llobregat. Va estar una jornada fructífera, amb més de 120 ocells anellats. La espècie més destacada, i de la que només es va capturar un únic exemplar, va ser el colltort (Jyns torquilla).

Colltort és una paraula composta, que etimológicament deriva del substantiu coll i l’adjectiu tort [participi de tòrcer: Deformar (un membre del cos) amb un moviment violent i antinatural de flexió o de girada”, definició pressa del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans]. A partir d’aquestes dues paraules podem inferir fàcilment el seu significat: aquest ocell gira i gira el coll. Però abans d’endinsar-nos en aquest costum tan peculiar, vull fer una repassada ràpida als noms vernacles d’aquesta espècie en d’altres llengües.

Tan accentuat és el seu hàbit de girar el coll, que en castellá li diuen torcecuello, en anglès wryneck (malgrat que wry vol dir ironia, en realitat fa referència a torticolis, que no deixa de ser una manera molt irònica de referir-se a un ocell que en segons quines circumstàncies fa una sèrie de moviments sinuosos amb el seu coll, que fan pensar que ha de sortir mal parat). Torcol¹Foumilier en francès. Tanmateix tant la llingua asturiana com el gallec fan servir noms que deriven del seu cant, en el cas de la primera, Ayayay; i de la seva principal font d’aliment, les formigues, en el cas de la segona, Peto formigueiro. Quant al nom gallec opino que té més a veure amb un criteri ligüístic conseqüència del procés de  normalització de la pròpia llengua.

Els noms vernacles dels animals deriven de diferents fonts: els seus colors, les seves vocalitzacions, algun costum peculiar, d’allò que mengen, el lloc on habiten, el seu comportament, etc. El colltort gira el coll, i ho gira molt i molt, per tant colltort, torcecuello... Però per què ho fa? Només vol cridar l’atenció. Curiós en un ocell de plumatge tan críptic, que és mes fàcil de sentir que no pas de veure.

El seu plumatge li ajuda a passar desapercebut al seu entorn mentre s’alimenta o en qualsevol de les altres seves funcions vitals. Davant una amenaça intenta passar desapercebut, però en percebre que ha estat descobert comença la funció de contorsionisme. Es tracta de desviar l’atenció d’un presumpte agressor amb un moviment hipnòtic que recorda a l’encantador de serps. Però aquesta sinuositat és part tan esencial de la seva vida, que durant el festeig amb la parella, els moviments del coll són els encarregat de generar el vincle. Sigui per amenaça, sigui per atracció sexual, aquest picot torç el coll.

És evident que nosaltres per ell representem una amenaça ben grossa. Aquí teniu una mostra del seu curiós comportament.









 ¹Fixeu-vos en les semblances amb el català.

dimarts, 24 de novembre del 2015

Parc de Ca l'Arnús. Notes sobre la seva avifauna

A l’ultima entrada al blog, hi parlava de l’amenaça que representen els gats asilvestrats per la biodiversitat del parc de Ca l’Arnús i Can Solei de Badalona. Ahir al matí vaig fer una passejada pel parc. Era un dia assolejat i fred, més propi del febrer que no pas del novembre. No sé si era a causa del fred, però els ocells estaven una mica més callats del que és habitual a primeres hores del matí. No obstant això, vaig contactar 28 espècies d’ocells, una xifra gens despreciable per un parc urbà. Pel que fa al nombre d’exemplars, resulta difícil donar una xifra en tractar-se de passeriformes, però un mínim de 140 exemplars hi havia. És molt poc ortodox això que dic, ja que quan parlem de passeriformes normalment ens referim a densitats. En qualsevol cal el que tracto de dir és que a Badalona tenim un espai verd que val la pena cuidar.

D’entre totes les espècies que vaig veure, destaco els reietons (Regulus regulus). Hi havia un mínim de 7 ex. Una xifra contundent per una espècie que normalment es presenta en normbres més modestos. Aquesta tardor però està resultant excepcionalment bona per aquesta espècie, que s’està detectant en nombres força importants arreu de Catalunya, i Barcelona i el Barcelonès no ha quedat al marge.





A més de reitons, hi havia bruels, l’altra espècie del génere Regulus a Europa; cinc espècies de mallarengues (carbonera Parus major, blava Cyanistes caeruleus, petita Periparus ater i emplomallada Lophophanes cristatus, a més de la cuallarga Aegithalos caudatus); nombrosos pit-rogos (Erithacus rubecula); algunes merles (Turdus merula); un bon estol de pardal xarrec (Passer montanus); petits grups de tudons (Columba palumbus); els dos estornells (Sturnus vulgaris i S. unicolor); unes poques cotxes fumades (Phoenicurus ochruros); més cueretes blanques (Motacilla alba) que les darreres vegades; un parell de titelles (Anthus pratensis); pocs mosquiters (Phylloscopus collybita) i fringílids (només va sortir verdum Chloris chloris i gafarró Serinus serinus); alguna garsa (Pica pica); tan sols un roquerol (Ptyonoprogne rupestris); i així fins arribar a les 28 espècies. Aquí us deixo amb algunes fotografies. Disfruteu-les i disfruteu dels vostres parcs.


 
Tudó
Pardal xarrec
Mallarenga petita

Mallarenga emplomallada
Mascle de cotxa fumada

diumenge, 22 de novembre del 2015

Ca l'Arnús, ocells i gats: una difícil convivència

El passat 15 de novembre es va celebrar una jornada d’anellament d’aus oberta al públic al Parc de Ca l’Arnús (Badalona). Ca l’Arnús, i el veí parc de Can Solei, formen una extensa àrea verda de gairabé 11ha. Té el disseny propi dels antics jardins romàntics del segle XIX, amb arbredes frondoses i ombríboles, que embolcallen els camins que segueix el passejant. Molt del gust de l’època, un sotobosc ben dens remata cada racó de l’espai. Diversos estanyols, basses i fonts, a més de coves i rocalles, trenquen la sempre present verdor de pins, teixos, còculs i margallons. Plàtans, algun roure i altres espècies caducifòlies recorden el trànsit de les estacions. Arbres centenaris dominen les capsales. A les vores del parc apareixen espais més oberts, amb fruiters, alzines i petits horts.



D’aquesta diversitat d’ambients brolla tota una interessant diversitat faunística. El grup de vertebrats millor representat és el de les aus, amb unes 57 espècies registrades. Però no falten anfibis, rèptils i petits mamífers com ara els rat-penats. Un oasi de vida entre la autopista C-32, per la que diàriament circulen milers de vehicles, i els carrers Seu d’Urgell, Sant Bru i Riera de Canyadó. Un lloc tranquil per a la fauna, o potser no?

Aquest parc amaga una trampa mortal per molts petits vertebrats salvatges, la majoria espècies protegides.  Dins el parc, hi viu una colònia de gats asilvestrats, sostinguda artificialment amb aliment i aigua de forma diària. I potser molts es preguntaran, on és el problema? Diversos estudis demostren com l’instint depredador d’aquests animals té un impacte devastador sobre la fauna salvatge. Només als EUA, les xifres del seu impacte són aclaparadores. Es calculen que són responsables de la mort d’entre 1.400 i 3.700 milions d’ocells, i entre 6.900 i 20.700 milions de mamífers... a l’any!!!! Si voleu llegir l’estudi senser cliqueu aquí.

Menjadora de gats
al parc de Ca l'Arnús.
Aquest impacte és extrapolable a d’altres zones i Catalunya no és una excepció. A nivell mundial, les dades també són esgarrifoses: un 14% de les espècies d’aus, mamífers i rèptils estan en perill d’extinció com a conseqüència de l’impacte dels gats (domèstics i asilvestrats), segons la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa).

Aquesta colònia de gats del parc de Ca l’Arnús-Can Solei, té el seu epicentre a un terreny tancat, gestionat per l’Ajuntament. Dins aquest recinte, es precisament on es desenvolupen les activitats d’educació ambiental adreçades a promocionar la fauna del parc. Per raons que desconec, compta amb una alimentadora tamany industrial amb prou pinso per mantenir ben satisfeta tota una colònia de gats. Aquesta circunstància, i la troballa de restes d’ocells suposadament capturats pels gats, ens va obligar a estar molt a l’aguait durant el desenvolupament de l’activitat d’anellament.

La puput, un potencial reproductor al parc.
Des d’aquí es vol denunciar aquesta situació a l’ajuntament de Badalona, responsable implicat en la gestió del parc. De la mateixa manera, es proposen mesures com ara la captura dels animals implicats i la seva estirilització i trasllat a centres adients. Aquest és un problema ambiental de gran magnitud que amenaça la biodiversitat d’un indret emblemàtic de Badalona. Cal una actuació contundent per part de l’Ajuntament i les altres administracions competents.

Per acabar us deixo amb algunes fotos d'ocells típics d'aquest parc.

El bauet aprofita l'estany del parc per alimentar-se dels petits peixos que hi viuen.  
A les zones més obertes, espot trobar al gratapalles. 
També de zones obertes és la cuereta blanca, que incrementa el seu nombre durant la tardor i l'hivern. 
Dues espècies de pardal viuen al parc. El pardal xarrec és menys urbà i al parc hi té una de les més importants poblacions reproductores de Badalona.
El bruel és un reproductor del parc. Durant la tardó i l'hivern, se li afegeix el seu cosí, el reietó.
La mallarenga cuallarga és una de les espècies més comunes del parc.
A partir de setembre els mosquiters comuns comencen a arribar al parc. Hi seran fins la primavera, quan retornaran a les seves àrees de cria.
La mallarenga carbonera és una de les espècies que es reprodueix al parc.
Tant durant la primavera com durant la tardor, podem gaudir d'aquesta espècie migratòria, el mosquiter de passa.
Mascle de tallarol capnegre. Aquest bonic ocell, molt abundant a la serralada, sovinteja el parc tot l'any.

dijous, 19 de novembre del 2015

Ocells del Barcelonès: el trencapinyes

L’evolució mai és capritxoca. De generació en generació, els diferents organismes es van traspassant trets, que els humans considerem com a bonics unes vegades, estrambòtics altres, originals de tant en tant, singulars, i molts cops increiblement espectaculars. Per què un organisme adopta determinades formes, colors o comportaments (exemples, aquests, conseqüència de l’evolució)?. Ho fa per selecció natural, que és la pedra angular de la Teoria de l’Evolució.


Aquest primer paràgraf em serveix d’introducció per presentar-vos una ioja de l’ornitofauna barcelonina, el trencapinyes. Es tracta d’un ocell realment curiós. No tan sols pel color vermell que presenta el plumatge del mascle, verd el de les femelles i ataronjat el dels joves mascles. Però allò que més crida l’atenció, i de ben segur, el tret menys visible a cop d’ull, és el seu bec, no el color.

Hi ha milers d’espècies de vertebrats al nostre planeta, però no em ve al cap ninguna altra espècie que mostri aquesta característica, mandíbules creudes. Bé, tampoc és així exactament. En realitat només estan creuades al seu tram final. Per si no m’he explica bé, aquí us deixo una foto.

© http://wikifaunia.com/aves/piquituerto/
Piquituerto en castellà o crossbill en anglès, fan referència a aquesta característica que defineix l’espècie. Són noms molt encertats realment, però a mi m’agrada especialment el nom català, trencapinyes, ja que són les pinyes el seu aliment quasi exclusiu, i en conseqüència els pins, l’espècie vegetal a la que va lligada evolutivament.

Els pins pertanyen a l’ordre de les coníferes, el grup més important de ginospermes, que va ser dominant allà pel Paleozòic. En agrupar-se, formen els anomenats boscos de coníferes, que és precisament on viuen els trencapinyes.

Tothom coneix les pinyes, i tothom sap de la dificultat d’extreure els seus fruits, el pinyons. Nosoltres podem fer-ho amb l’ajud de la nostra tecnologia, però el trencapinyes (Loxia recurvirostra) va desenvolupar una eina fantàstica. El seu bec únic, li permet extreure  els pinyos del con i amilentar-se d’un recurs molt abundant i poc utilitzat per altres espècies. Potser l’esquirol sigui el seu principal competidor. Però hi ha moltes espècies de coníferes. I la resposta evolutiva, ha estat la diversificació dels trencapinyes. Com que les coníferes es distribueixen a les zones boreals i templades de l’hemisferi nord, només aquí trobarem els trencapinyes, que s’han diferenciat bàsicament en quatre espècies: el trecapinyes, que a més de a Catalunya al trobem per tota Euràsia; el trencapinyes becgros, que viu als boscos boreals del nord-oest de Rússia i Escandinàvia; el trencapinyes escocès, que com el seu nom indica, viu a Escòcia; i finalment el trencapinyes d’ala blanca, que habita la taiga d’Euràsia i Amèrica del nord.

http://pajaros-pololo.es/piquituerto-franjeadoloxia-leucoptera-bifasciataestandar/ 
http://biologoybecario.blogspot.com.es/2011/03/piquituertos-i.html
http://escociatours.com/naturaleza-de-escocia-viaje-fotografico-aves-parte-ii/

Veure trencapinyes a Catalunya és molt fàcil al Pirineu i serres prepirinenques, tret el sector nord-oriental de la serralada, dominat per boscos caducifolis i esclerofils. Nuclis reproductors menys importants habiten les pinedes de la Catalunya central, la Serralada Litoral i els ports de Tortosa. Al Barcelonès apareix principalment a la tardor, tot i que pot criar a zones litorals molt properes, i els millors llocs per veure’l són els turons de la Serra de Marina i Collserola, que sobrevolen a la cerca del seu recurs principal, les pinyes. És molt important memoritzar el seu reclam,  ja que es tracta d’un ocell petit no sempre fàcil de veure.

Hàbitat de trencapinyes a Tuixén-Lavansa (Solsonès)  
Femella

Mascles