L'ORNITONIGMA

dimarts, 26 de gener del 2016

Passejada hivernal per Ca l'Arnús

Malgrat aquest hivern tan suau, al parc de Can Solei-Ca l’Arnús de Badalona es respira un aire plenament hivernal. Els roquerols que van aparèixer a la tardor encara i són, tot i que en nombre molt inferior. Al voltant d’uns 4 exemplar són els que sobrevolen habitualment el parc. Els pit-rojos són probablement els passeriformes més nombrosos. Ocupen tots els ambients del parc, des del passejos més ombrívols del jardí romàntic, fins els tarongers de la zona d’horts.
Pit-rog

També nombroses i fàcilment detectables són les mallarengues. En aquesta època acostumen a moure’s en grup, per la qual cosa és possible que al llarg del recorregut que faig pugui trobar molt poques o cap i de sobte, al cap d’una estona, atopar un grup nombrós i divers. I és que durant la tardor-hivern les diverses espècies de mallarengues s’agrupen en estols mixtos per a cercar aliment i defensar-se del depredadors. El 18 de gener hi eren totes les espècies de mallarengues, tret la mallarenga d’aigua, que té unes necessitats ecològiques molt més específiques i rarament surt de l’entorn de boscos humids del terç nord de Catalunya.

Mallarenga emplomallada
Mallarenga petita

Mosquiters, tallarols de casquet i capnegre no van fallar. Com tampoc ho van fer les dues espècies d’estornells. La novitat va ser un petit estol de gratapalles, que fins ara no hi havia vist. Però les que mai fallen, i aquestes sí que són molt, molt detectables, son les cotorres. Al parc n’hi ha una bona població de cotorretes de pit gris i és l’única zona del Barcelonès nord, que jo sàpiga, on es reprodueix la cotorra de kramer. Algún dia en parlaré. De moment us deixo algunes fotos de diversos exemplars.






Salut i molts ocells!

dilluns, 25 de gener del 2016

Estepes: daurada i piocs salvatges

En relació amb l’anterior entrada, aquí us deixo dos videos de dues joies de les estepes, el pioc salvatge Otis tarda i l’àliga daurada Aquila chrisaetos. La primera és exclusiva d’aquest tipus d’hàbitat i molt ocasionalment algun exemplar es deixa veure pels secans més occidentals de la plana de Lleida.


L’àliga daurada no és un ocell estrictament estepari. Més propi de la serralades pirinenques i altres sistemes muntanyosos, alguns exemplars inmadurs, que encara no tenen territori, sovint apareixen a zones estèpiques on abunden les seves preses, principalment el conill.


diumenge, 24 de gener del 2016

Todo depende de los ojos con que se mire (Basado en hechos reales)

Todo depende de los ojos con que se mire, aunque no sólo se necesitan ojos para mirar. “¡Pero hombre, cómo se te ocurre entrar a ese pueblo a comer!” Digo ese, como podría decir cualquier otro pueblo del Segrià en la Plana de Lleida. Os explicaré brevemente la historia.

Entre Galicia y Barcelona hay aproximadamente unos 1.200 km. En mil doscientos kilómetros los paisajes se suceden como fotogramas de una larga película de más de 12 horas. A través de la carretera, paisajes y sensaciones se entrecruzan y generan toda clase de sentimientos. Nos seducen, los aborrecemos, nos sorprenden, nos aburren, nos estremecen, los ignoramos... Imaginad a ese viajero que sale de la costa atlántica de Galicia, que está acostumbrado a vivir de cara al mar, que descansa cada tarde su vista en un cálido horizonte, que tiene a sus espaldas un verde infinito y monótono, el verde azulado del eucaliptal. Ese viajero deja atrás las suaves montañas gallegas, desciende hacia las llanuras cerealistas leonesas, se alegra al encontrarse con las estribaciones de la abrupta cordillera Cantábrica en el norte de Burgos y Palencia, y entonces comienza a descender hacia la depresión del Ebro.

Al principio son los viñedos riojanos los que rigen el paisaje. Las colinas cada vez más suaves dan paso a la estepa cerealista. Al pasar Zaragoza, el secano se acentua y cobra todo su vigor en los Monegros. Asi pasa Zaragoza y Huesca. Ese viajero que nunca había visto un paisaje semejante, estépico, casi predesértico, siente mucha curiosidad. El asombro del principio va dando paso a un visto-uno-visto-todos. Comenta que tiene su aquello. Pero súbitamente ese paisaje árido, ocre y desarbolado se transforma. El verde vuelve a los márgenes de la autopista, el vacío estépico se llena de construcciones, pueblos aquí y pueblos allá. No sabé ubicar ese paisaje. Mientras contempla y trata de poner nombre a esos nuevos estímulos, llega la hora de comer. Sale de la autovía y busca un restaurante. Un cartel le da la bienvenida a una pequeña población de la ribera del río Segre. “Feo, es feo”. Por fin le pudo poner un nombre a su sensación. Después de comer en un bar cualquiera de la autopista, continuó camino hacia Barcelona pensando en lo feo que era aquello.

Tomillar de Alfés

¡Qué paisaje! Cuando sentimos esta exclamación nos vienen a la mente abruptas montañas, playas tropicales, verdes selvas, bucólicas campiñas, pero pocas veces imaginaremos áridas llanuras, resecas estepas o desnudos cerros. La idea del paisaje ya viene de fábrica y hay que romper con muchos prejuicios para poder disfrutar realmente de esas zonas que no serán fotos de postal, si no es como puestas de sol. Yo soy un acérrimo defensor de las bondades de la plana de Lleida. Basta detenerse, y dejarse llevar por los sentidos para apreciar la belleza de su paisaje. Una belleza que lamentablemente está muy fracturada, que se esconde tras los regadíos, las infraestructuras y todo tipo de agresiones. Donde parece que no hay nada, cabe detenerse y esperar. Campos de cereal, tomillares, garrigas, prados secos terofíticos, nos ofrecen una sorprendente biodiversidad. Y como ya he escrito demasiado, os dejo con algunas imágenes que dan fe de ello. Yo me voy a charlar con ese viajero.


Alcaraván
Chorlito carambolo
Clot de la Unilla 
Plans de la Unilla
Calandria 
Sisones

dijous, 21 de gener del 2016

Mosquiter fosc als Aiguamolls

Aquesta temporada tardohivernal ha estat molt fructífera quant a mosquiter rars a Catalunya. Va començar amb una invasió de mosquiters de doble ratlla Phylloscopus inornatus, amb desenes de registres. Quan ja davallava l’arribada d’inornatus, en Manolo García Tarrasón va trobar un mosquiter de Hume Phylloscopus humei a Montjuïc (Barcelona). Però la cosa no acaba aquí, el  18/X/15 en Xavier Idigoras i Jaione Echarte van localitzar un exemplar de mosquiter fosc Phylloscopus fuscatus a Mas Pinell, Pals (Girona). Posteriorment, el 28 de novembre van capturar un altre exemplar a l’Estació Biològica de Canal Vell (Delta de l’Ebre). I com que no hi ha dos sense tres (sic), el 8/I/15 en Mique Àngel Fuentes i en Gerard Dalmau van trobar un tercer exemplar a Les Molleroses (Aiguamolls de l’Empurdà, que ja roman si més no 10 dies a la zona. Jo vaig anar a veure’l a l’endamà de la seva localització. El 17 de gener vaig tornar amb el Jordi Sala i la Sílvia Cols.

El mosquiter fosc fa honor al seu nom. El to del seu plomatge recorda al d’un rossinyol bord Cettia cetti, però més apagat. Destaca el seu patró cefàlic molt marcat, amb una ampla llista superciliar pàl·lida que arriba ben bé als costats de la nuca, i està vorejada per una llista ocular oscura fosc ben definida. L’estructura era molt sembant a la d’un mosquiter comú Phylloscopus collybita, però amb potes clarament més llargues. Però el que més cridava l’atenció sens dubta era el seu comportament. Aquest exemplar es movia tota l’estona molt aprop de l’aigua. Cercava aliment entre els peus d’una filera de tamarius, la bardissa i unes clapes de boga amb moviments àgils i nervioosos. Pràcticament no s’aturava. És clarament un mosquiter de terra. Com deia un amic: “En un transecte estandar de passeriformes, aquest ocell no hi surt”... tret que coneguis el seu reclam, una barreja entre tallarol i bitxac. Aquí us deixo amb un vídeo molt, molt breu.


dilluns, 18 de gener del 2016

Cigonyes anellades: Aiguamolls de l'Empordà

La cigonya blanca Ciconia cinonia compte amb una població reproductora a Catalunya de 201 parelles. Una part d’aquesta població (anelles blanques amb codi negre), que es comporta com a sedentària, es nodreix durant l’hiver d’ocells centreeuropeus, principalment d’Alemanya (codis DER, DEW) i Suïssa (codi HES). Les àrees d’hivernada se superposen amb les de reproducció, de tal manera que durant aquestes dates són la plana empordanesa i la plana de Lleida, les zones que apleguen el gruix de la població hivernant, estimada a Catalunya en 312-806 exemplars.

El 9 de gener vaig fer una escapada als Aiguamolls de l’Empordà. A l’estanys de El Cortalet romanien més de 250 cigonyes, algunes d’elles anellades. Aquestes són les lectures que vaig poder fer.

1) Anella platejada/metàl·lica amb codi H787 a tíbia esquerra.

2) Anella platejada/metàl·lica amb codi 5338 a tíbia dreta.

3) Anella blanca amb codi negre TV1 a tíbia dreta. Va ser observat a la zona el 6/I/XII per Paco Torres.


4) Adult amb anella blanca i codi negre AFYW a tíbia dreta. Anellat a Neuwiller-les-Sarvene, Bas-Rhin (França), és des d’aleshores un hivernant regular als Aiguamolls de l’Empurdà. La data d’arribada més primerenca és el 3/IX/11 (Oriol Clarabuch).



5) Adult amb anella blanca i codi negre 76V9 a tíbia dreta. Aquest exemplar va se anellat com a poll el 28/V/07 al P N. dels Aiguamolls de l’Empordà (Girona). D’ençà al seu anellament va ser observat a Olost (Osona, Barcelona) el 22/I/12, a l’abocador de Pedret i Marzà (Alt Empordà, Girona) i a Peralada (Alt Empordà, Girona).




6) Anella blanca amb codi negre AGWZ a tíbia dreta i anella metàl·lica a tíbia esquerra. Aquest exemplar va ser observar per 1r cop a l’abocador de Pedret i Marzà (Alt Empordà, Girona) el 29/XI/08 (M.Pauly, A. Cama & A. Ollé). Al novembre del 2009 va ser localitzat a l’abocador de Montoliu, Lleida (A. Tamás i Gerard Bota), però és en general un habitual dels Aiguamolls de l’Empordà i les seves rodalies.



7) Anella blanca amb codi negre BUHM a tíbia dreta i anella metàl·lica a tíbia esquerra. Va ser observat a la zona el 8/X/15 per Eva Solanes.

8) Anella blanca amb codi negre BUXU a tíbia dreta i anella metàl·lica a tíbia esquerra.

9) Anella blanca amb codi negre MAH9. Va ser observat a la zona el 3/VI/11 per l’Oriol Clarabuch.



10) Anella octogonal negra amb codo blanc AFT47-DER.

11) Anella octogonal negra amb codo blanc AH400-DER a tíbia esquerra.

12) Anella octogonal negra amb codo blanc AK021-DER a tíbia dreta.



13) Anella octogonal negra amb codo blanc AK159-DER a tíbia dreta.

14) Anella octogonal negra amb codo blanc AK555-DER a tíbia dreta.

15) Anella octogonal negra amb codo blanc A3888-DER a tíbia esquerra.

16) Anella octogonal negra amb codo blanc A5084-DER a tíbia esquerra.



17) Anella octogonal negra amb codo blanc A3858-DER a tíbia esquerra.

18) Anella octogonal negra amb codo blanc A5684-DER a tíbia esquerra.


19) Anella octogonal negra amb codo blanc AH752-DER a tíbia esquerra.

20) Anella octogonal negra amb codo blanc 6X641-DEW a tíbia esquerra.


21) Anella octogonal negra amb codo blanc 3X332-DEW a tíbia esquerra.



22) Anella octogonal negra amb codo blanc SE356-HES a tíbia esquerra. Va ser observat a la zona el 4/XII/11 per Manuel Caamaño.

23) Anella octogonal negra amb codo blanc SE401-HES a tíbia dreta.



24) Anella octogonal negra amb codo blanc SG500-HES a tíbia dreta.



25) Anella octogonal negra amb codo blanc SG707-HES a tíbia esquerra.


BIBLIOGRAFIA:
  • Sargatal-Vicens, J., Jiménez-mur, P.J. & Gispert, A. 2011. Cigonya blanca Ciconia ciconia. In Herrando S., Brotons, L., Estrada, J., Guallar, S. & Anton M. (eds.) 2011. Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009. Institut Català d’Ornitologia / Lynx Edicions, Barcelona.
  • Sargatal, J., Gispert, A. & Sánchez, D. 2004. Cigonya blanca Ciconia ciconia. In Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando S. (eds.). Atles dels ocells nidificants de Catalunya a l’hivern 1999-2002. Pp. 144-145. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions, Barcelona.

dissabte, 16 de gener del 2016

Apunts sobre l'aligot comú: conductes inusuals

L’aligot comú Buteo buteo és potser una de les rapinyaires més visibles del nostre entorn, i no només perquè sigui la que presenta un población més nombrosa i estesa per pràcticament tot el territori [entre 1.334-1.473 parelles a Catalunya segons Baucells-Colomer, J. & Solé, J. (2004)], sinó també pel seu costum d’atalaiar-se sobre senyals, pals de la llum o torres elèctriques de les vores de carreteres i autopistes. Quantes vegades circulant en cotxe amb el meu nebot he sentit:

—Tio Manu, tio Manu, un àguila!
—Ho sembla, però no ho és, Diego. És un aligot comú. És com una àguila però més petita— li explico. Aleshores comencem a repasar les seves característiques i el recorregut se li fa molt més curt.

Doncs recordeu, gairabé el 100 per cent de les vegades que veiem un “àguila” atalaida a la vora de la carretera, és en realitat un aligot, rapinyaire molt més petita, però igual de maca que les grans àguiles.

Perseguits durant dècades, els aligots són animals desconfiats. En passar al seu costat no es mouen. De fet el mantenir-se quiet sobre un punt elevat forma part de la seva estratègia de caça. Des del seu punt elevat localitzen les seves preses, mamífers petits i mitjants. Són caçadors amb un tarannà pacient. Pacients no vol dir confiats. Anys de persecució, els ha tornat temerosos de tot allò humà, i basta aturar el cotxe una mil·lèssima de segon perquè aixequen el vol i es perdin en la frondositat del bosc proper. Aquesta actitud temerosa que tenen a la totalitat de la Península Ibérica contrata amb la dels aligots que durant la seva migració travessen Israel. Encara recordo les diferentes ocasions que vaig poder gaudir de aligots comuns d’estepa Buteo buteo vulpinus a menys de 10 m. del meu cotxe. I és que a Israel no es caça (o això crec).


De vegades però, un es troba exemplars amb un altre tarannà —una amiga en clau de broma em deia que són els que els hi agrada posar. Com aquell parell que us mostro a les fotos. Tant de bo fos sempre així! Què és el que cal perquè la fauna es torni més refiada, o altrament dit, visqui més tranquil·la? (no calen respostes a aquesta pregunta retòrica).

Aligot comú a un post de la via del tren. Desembre 2015.
Ni em mira.
Potser l'edat té res a veure.


BIBLIOGRAFIA:

  • Baucells-Colomer, J. & Solé, J. 2004. Aligot comú Buteo buteo. In Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Atlas del ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp. 176-177. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions, Barcelona.

dimecres, 13 de gener del 2016

Les oques de galta blanca de La Roca

La presència d’oques és un recordatori de què som a l’estació més freda del any, malgrat que aquest any l’hivern sembla més aviat una primavera fresca. I potser aquestes temperatures tan inusualment elevades que venim patint darrerament, siguin la causa de què hagin baixat tan poques anàtides del centre i nord d’Europa a les nostres contrades. D’oques n’han baixat més aviat poques, com vaig poder comprovar durant les vacances de Nadal a les llacunes de Villafáfila (Zamora) i La Nava (Palencia), dues de les localitats més importants en la hivernada d'aquestes espècies a la Península. És veritat que allà es comptaven per milers, però molts milers menys del que és habitual en altres temporades.

Grup d'oques vulgars a Villafáfila.
Catalunya té una població hivernal molt més humild. En el millor dels anys poden arribar a poc més de 800 el nombre d’exemplars que passen l’hivern al país, la majoria concentrades al Delta de l’Ebre i als Aiguamolls de l’Empordà, i unes poques al delta del Llobregat i altres zones humides.

Oques vulgars als Aiguamolls de l'Empurdà.

La oca vulgar Anser anser és l’única espècie de presència regular. De tant en tant apareixen altres espècies. És el cas de l’oca de galta blanca Branta leucopsis, que compta amb unes poques citacions a diferents indrets del territori. Es tracta d’una oca petita originaria de Groenlàndia, les illes Svalbard i algun punt del nord de Rússia. A la Europa continental existeixen diverses poblaciones introduïdes, principalment al Bàltic. El 2 de gener, en Javi Mendoza va trobar un petit estol de 5 ex. al camp de golf Vilalba (La Roca del Vallès, Vallès oriental). El grup, que encara hi roman, acostuma a pasturar als camps de gespa de la instal·lació esportiva i passa bones estones a la bassa de rec del camp de golf, que com que està tancada al públic, poden descansar tranquil·les entre corbs marins grossos i ànecs collverds.




Quan es descobreix una anàtida rara, sempre surt el dubte sobre el seu origen salvatge o domèstic. Arreu d’Europa existeixen nombroses col·lecions d’ànecs, oques i cignes. Moltes fan una tenència responsable anellant els exemplars i incapacitar-los per al vol. Altres però permeten la seva reproducció i gairabé no prenen mesures per evitar escapaments. Les cinc oques de galta blanca no tenen cap mena de marca, presenten un aspecte d’ocell salvatge i la seva conducta no fa pensar en un origen domèstic, però tractant-se d’anàtides sempre ens quedarà el dubte.

dimarts, 12 de gener del 2016

Solución al Ornitonigma de diciembre: zampullín cuellirrojo

En Europa podemos observar un máximo de cinco especies de somormujos. Una de ellas, de carácter divagante, resulta muy excepcional, me refiero al zampullín picogrueso Podilymbus podiceps. Las cuatro especies restantes están presentes en la Península Ibérica bien como reproductoras (zampullín chico, zampullín cuellinegro y solormujo lavanco) o bien como invernantes (zampullín cuellirrojo y somormujo cuellirrojo). Habitan aguas continentales durante la época de reproducción, pero en el otoño-invierno se trasladan a costas y estuarios, produciéndose en algunos de ellos concentraciones muy importantes.

La identificación de estas especies es bastante sencilla mientras lucen su librea estival, muy llamativa en todas ellas, pero puede volverse mucho más complicada cuando en otoño mudan a plumajes más sobrios y apagados, en los que dominan los tonos pardo-grisáceos, blancos y negros en diversos matices. Para afinar en la identificación cabe entonces la combinación de elementos tales como el patrón del plumaje, la estructura del ave y su comportamiento. Para un observador bien familiarizado con este grupo, quizás no resultará demasiado difícil hacer identificaciones a larga distancia o en condiciones meteorológicas poco favorables, pero para los más noveles puede parecer un reto casi imposible. Y es que a la dificultad que representa la similitud de los plumajes de las diferentes especies, hay que añadir su carácter de especies buceadoras, que hace que muchas veces la observación se reduzca a los breves instantes que el ejemplar pasa en la superficie.



El Ornitonigma de diciembre nos enfrentaba a dos ejemplares en plumaje invernal del género Podiceps. De las cuatro opciones propuestas (cristatus, grisegena, auritus y nigricollis), fue auritus la más votada. Felicidades pues a los acertantes porque se trata exactamente de esa especie. Pero veamos por qué.



De entre los pequeños zampullines, el zampullín cuellirrojo Podiceps auritus es, el que desde un punto de vista estructural, resulta más parecido a un somormujo. De hecho es habitualmente descrito como un somormujo en miniatura. La frente huidiza casi en linea con el pico, el pronunciado ángulo en la unión entre el píleo y la nuca y las blancas mejillas conforman una cabeza de aspecto triangular semejante a la de los somormujos lavanco y cuellirrojo. Al igual que estos, suele mantener el cuerpo bastante hundido y el plumaje más apelmazado y de aspecto menos algodonoso que los otros zampullines.

Para distinguirlo del zampullín cuellinegro, hay que fijarse además en la extensión y forma del negro en la cara. En auritus, el negro que cubre la cabeza parte desde la base del pico hasta la nuca en línea recta, y está claramente delimitado de las mejillas blancas. El ojo queda a nivel de la línea de demarcación. Por el contrario, nigricollis presenta unas mejillas menos contrastadas, debido a que el negro de la cabeza se extiende hacia abajo, integrando el ojo y formando una línea curva que delimita la parte oscura de la parte clara. Es además menos contratado, mucho más grisáceo. Estructuralmente también es diferente. Destaca por su frente muy pronunciada, que le da a la cabeza un aspecto más redondeado. El pico está ligeramente curvado hacia arriba (en auritus es recto). Los flancos se ven más algodonosos y su línea de flotación está más elevada. Recuerda más a un zampullín chico Tachybaptus ruficollis que a un somormujo.

Podiceps nigricollis

¿Y cómo lo diferenciamos de los somomujos? 
El mayor riesgo de confusión está quizás con el somormujo cuellirrojo. Éste es estructuralmente más robusto, de cuello corto y grueso, con un pico fuerte en forma de daga. El patrón del plumaje, aunque es muy parecido, difiere en algunos aspectos. El somormujo cuellirrojo también presenta una cabeza negra, pero a diferencia de auritus, el negro no está bien delimitado y se funde con las mejillas claras “ensuciándolas”. Un dato importante, grisegena normalmente se sumerge con un pequeño salto al estilo de los cormoranes, muy diferente de como lo hacen las otras especies del género. Para ver fotos de esta especie os dejo este enlace a la página de Jesús Menéndez.


Comentar finalmente que la foto fue realizada en las marismas de Santoña (Cantábria). El único punto de la Península Ibérica donde las cinco especies coinciden con cierta regularidad.

divendres, 8 de gener del 2016

Ornitonigma de enero

Comienza un nuevo año y con él, una nueva tanda de mystery birds. Mientras acabo de redactar la solución al último Ornitonigma de 2015, os dejo con el primer reto de este 2016. Para ir calentando motores he pensado en algo fácil. 

Hasta pronto y gracias por participar.