L'ORNITONIGMA

dilluns, 29 de febrer de 2016

Griva cerdana al Maresme

Hi ha vegades que la sort es troba de costat, n’hi ha d’altres que està esperant directament de front. Això em va passar el diumenge 21 de febrer al Bell Racó, una zona de bosc mediterrani a prop d’Argentona. En sortir de l’autovia C-60, vaig agafar el camí que porta cap al Bell Recó i que passa sota el viaducte on anys enrere criava una parella d’oreneta cua-rogenca Cecropis daurica. En tombar la corva cap a la dreta, una silueta aturada a les branques baixes d’un arbre va cridar la meva atenció. Era un paseriforme mitjà, del tipus tord o merla, però més contundent. Va ser cosa de segons adonar-me que tenia al davant una griva cerdana Turdus pilaris. La sorpresa va ser doble quan un segon exemplar va volar per sobre en direcció a un camp llaurat. Segons després el primer exemplar va fer el mateix camí.


Vaig avançar uns metres per tal de trobar una bona posició per fotografiar-los. Es movien pel terra llaurat a la vora de l’arbreda que resegueia el camí. Malauradament no van durar gaire. El camí és molt freqüentat per corredors, passejants i ciclistes els caps de setmana. En apropar-se un grup de ciclistes van fugir cap a l’altre banda del camp i no els vaig tornar a veure.


Aquesta observació és força interessant, doncs la griva cerdana, tot i ser un hivernant regular, és poc abundant i la seva distribució està restringida fundamentalment al sector pirinenc, les serralades prepirinenques i el massís del Montseny. No obstant això, les seves poblacions hivernants són molt fluctuants d’un hivern a un altre, tant en nombre d’exemplars com pel que fa a la seva distribució hivernal. Tot així la seva presència en les serralades litorals és molt escasa, d’aquí l’interés d’aquesta observació.    

dimecres, 24 de febrer de 2016

Santa Fe del Montseny

El 13 de febrer vaig pujar a Sant Fe del Montseny. Era dissabte i no esperava veure gaire cosa. En cap de setmana i sense matinar massa, tendeixo a rebaixar les espectatives. I no ho faig per manca d’eines per enfrontar la frustració, sinó per sentit de la realitat. Només volia gaudir d’una estona en la natura després d’una setmana molt enfeinada. Gaudir i només són dues paraules clau si em proposo anar a Santa Fe del Monteseny en dissabte. Nucli espiritual del dominguerisme montsenyenc, Santa Fe, és principi i fi d’un bon nombre de rutes a través de la fageda. Són rutes ben senyalitzades, que guien mansament al visitant a través del bosc. Estem tan acostumats a què ens diguin què hem de fer i per on hem d’anar que és difícil sortir-se de la trajectoria que marca el sender. Són les normes, i les normes s’han de complir. Però a mi les normes no m’agraden massa, tret que les poso jo mateix (volia dir, em poso). Una norma, que forma part del meu catàleg normatiu, em llança a reseguir els corriols poc trepijats. Aquells mig invisibles, on la fullaraca arriba per sobre del turmell. Quan els enfilo noto una mena de màgia, i en un tres i no res em trobro al bell mig de la fageda: deixo d’escoltar cap altre soroll que no sigui el propi de la natura, entre els quals està el silenci i el bategar del meu cor. La fageda hivernal és el bosc que més s’assembla a un desert. De vegades només existeix la meva respiració, humida.


La fageda és territori exclusiu d’uns pocs. Hàbitat de cosmopolites i especialistes. (anem d’un extrem a l’altre), viure a la fageda és un esport extrem. Un d’aquests agosarats, que practiqua la vida a la fageda, és la mallarenga d’aigua.



De sempre he sentit un gran interés per aquesta espècie, i d’ençà que visc a Catalunya encara més. La mallarenga d’aigua és una especie que em vincula amb els meus origens com a ornitòleg. Ben estesa al meu país d’origen, Astúries, representa la bona salut del bosc amb la seva presència; o els problemes de conservació de les florestes, si es fa evident la seva absència, quan no és allà on havia de ser-hi. En Astúries s’estimen unes 17.000-31.000 parelles (García, E. 2014). A Catalunya, pel contrari, la seva distribució és molt més discontinua i està lligada al sector septentrional. Prefereix els boscos humits de tipus sentreeuropeu a qualsevol altre floresta. Per això les fagedes i rouredes del Montseny marquen el límit meridional de la seva àrea de distribució mudial(Baucells-Colomer, J. 2004).





Quan camino per la fageda, m’agrada aturar-me i esperar. Tot arriba pel que sap esperar. Sinò digueu-li a les granotes pirinenques, que per aquestes dates s’acosten a les basses d’aigua prop la riera de Santa Fe per participar en una gran orgia comunitària (el sentit de comunitat està molt desenvolupat en les granotes). El frenesí copulador fa tremolar la superficie de l’aigua. Desenes de exemplars busquen a qui agafar-se. Arriba un moment en què és només questió de necessitat, la necessitat de reproduir-se i ja no importa el gènere. Els mascles amb els seus esperons s’engaxen innexorablement a la femella, i tant és que aquesta estigui acompanyada d’un o de dos o més mascles, el menage a troi no és una cosa excepcional entre el anurs.



La granota roja no és l’única que té les hormones pujades. Mallarengues carboneres i pica-soques blaus s’esmeren en assenyalar els límits territorials. És febrer, però les temperatures suaus engeguen el sistema hormonal que els obliga a cantar com a bojos, a contestar-se els uns als altres, i ves amb compte no t’apropis gaire als meus dominis... tret que siguis una femella de la meva espècie.



Era tan sua la temperatura que a mig mati vaig aturar-me a la vora d’un bosc de ribera per treurem el paravents. En ajupir-me per deixar la motxilla al terra, una becada va aixecar el vol. Tornava cap al cotxe. Era un lloc molt freqüentat, quant de temps hi romaria allocada contra el terra amagada de les mirades absents? DE les mirades absents parlaré un altre dia. Ara us deixo amb la mirada estraviada de la becada.

http://www.casaubieto.com/comprar/laminas-de-patrice-berthon/becada-de-bartosin


BIBLIOGRAFIA:

  • Baucells-Colomer, J. 2004. Mallarenga d’aigua Parus palustris.  In Estrada, J. , Pedrocchi, V. Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Atlas dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp 124-125Institut Català d'Ornitologia (ICO) /Lynx Edicions, Barcelona.
  • García, E. 2014. Parus palustris. Pp. 444-445. In García, E; García-Rovés, P.; Vigil Morán, A.; Alonso Cuetos, L. M.; Fernández Pajuelo, M. A.; Silva González, G.; Pascual Stevens, D. & Álvarez, D. (Eds.). Atlas de las aves nidificantes de Asturies (1990-2010). Coordinadora Ornitolóxica d’Asturies. Avilés.

dilluns, 15 de febrer de 2016

Mallarengues i els seus parents

Si haguéssim de fer una gràfica que representés l’abundància d’ocells a un parc urbà en termes de biodiversitat, segurament la primavera i la tardor serien el pics, en tant que l’estiu, i sobretot l’hivern, estarien a les valls. Al llarg de la primavera i durant tota la tardor, se solapen ocells migrants amb residents, i apurant molt, hivernants tardans o primerencs. A l’hivern però només tenim els residents i alguns hivernants, la qual cosa fa que el parc sembli més buit. I de fet ho està, una disminució de recursos, equival a un empobriment en el nombre d’espècies, que no necessàriament en el nombre d’exemplars.

Entre els ocells que es queden amb nosoltres, hi ha un grup que es busquen molt bé la vida. Són petits, els agrada anar en grup i es fan sentir prou bé. Es tracta dels pàrids (Família Paridae) i els seus parents, alguns allunyats i d’altres no tant. La majoria són menuts i nerviosos, però amb caràcter. Són atrevits, decidits i fins i tot agosserats.

Mallarenga blava

En una passejada que vaig fer pel Parc de Ca l’Arnús i Can Solei el 4 de febrer vaig detectar totes les espècies de pàrids presents a Catalunya, tret la mallarenga d’aigua, que té uns requeriments molt més espècífics i resulta molt menys cosmopolita que la resta dels seus parents. Des qui parlem concretament? Parlem de la mallarenga petita Periparus ater, la emplomallada Lophophanes cristatus, la blava Cyanistes caeruleus i la carbonera Parus major. També hi era la mallarenga cuallarga Aegithalos caudatus, que tot i que comparteix el nom vernacle, pertany a una altra família (Aegithalidae). La llista augmenta en afegir-se els dos ocells més petits d’Europa, el bruel Regulus ignicapilla i el reietó Regulus regulus.



Amb l’entrada de la tardor, aquestes espècies acostumen a barrejar-se i formar estols mixtos, que nomadean pels boscos i la campinya a la recerca d’aliment. Agrupar-se els comporta importants avantatges com ara trobar recursos tròfics amb més facilitat, o protegir-se amb més eficàcia de potencials depredadors.  


Aquí us deixo amb fotos dels protagonistes. Disfruteu-los.

Mallarenga emplomallada
Mallarenga cuallarga 
Mallarenga petita
Mallarenga carbonera

dimecres, 10 de febrer de 2016

Poques aus, la figuera de moro i la cotxinilla

El passat 3 de febrer vaig fer un tomb per la Serra de Marina. El recorregut va començar als peus del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Des d’allà vaig seguir una riera en direcció sud-est, per després girar cap al nord i travessar la Serra de Can Mas fins La Vallensana. Un cop allà dalt, vaig endinsar-me pel matollar fins arribar de nou al monestir. El paisatge és el típic d’una serra mediterrània litoral, garriges amb clapes de pi pinyer, alguna zona d’alzina i allà on les condicions ho permeten, esquàlides rouredes. Una part d’aquest recorregut està dintre del Par Natural de la Serralada de Marina, que juntament amb la Serralada Litoral, conformen una superficie protegida de més de 19.400 ha. El conjunt ha estat declarat ZEC (Zona d’Especial Conservació) i forma part de la Xarxa Natura 2000.


Les espècies d’aus habituals són les pròpies d’un entorn mediterrani d’aquestes característiques. El dia 3 de febrer no va ser una jornada especialment fructifera. En total vaig registrar 21 espècies:
  1. Tudó Columba palumbus
  2. Titella Anthus pratensis
  3. Cargolet Troglodytes troglodytes
  4. Pardal de bardissa Prunella modularis
  5. Tallareta cuallarga Sylvia undata
  6. Tallarol capnegre Sylvia melanocephala
  7. Tallarol de casquet Sylvia atricapilla
  8. Mosquiter comú Phylloscopus collybita
  9. Bruel Regulus ignicapilla
  10. Pit-roig Erithacus rubecula
  11. Mallarenga petita Periparus ater
  12. Mallarenga emplomallada Lophophanes cristatus
  13. Mallarenga blava Cyanistes caeruleus
  14. Mallarenga carbonera Parus major
  15. Mallarenga cuallarga Aegithalos caudatus
  16. Gaig Garrulus glandarius
  17. Garsa Pica pica
  18. Pinsà comú Fringilla coelebs
  19. Gafarró Serinus serinus
  20. Cadernera Carduelis carduelis

La majoria són espècies sedentàries que es poden veure tot l’any a la zona. D’altres com la titella, el pardal de bardissa o el cargolet, només hi arriben per a passar l’hivern. Malgrat aquesta llista tan pobra, la zona acull un bon nombre d’espècies, però aquest no era el dia i l’hivern tan suau que tenim fa que hi baixen pocs ocells del centre i nord d’Europa.

Tallarol capnegre (mascle de 1r hivern)
Mallarenga carbonera. Probablement femella per la "corbata" negra fina i estreta.
Mallarenga petita.
Però no és això, ni de bon tros, el que més em preocupa en aquesta zona del parc. Un dels problemes més greus és l’expansió de la figuera de moro Opuntia ficus-indica, un càctus d’origen americà, clasificat com a espècie invasora, i que s’ha establert a gran part del territori esdevenint un greu problema de conservació. L’Opuntia té un gran potencial colonitzador. Recordo que als vols del 2003 em vaig posar en contacte amb el Departament de Medi Ambient per explicar el problema de com alguns hortolans es dedicaven a plantar aquesta espècie per tot arreu. Va arribar un moment en què la superficie invaida era tal, que vaig donar la batalla per perduda, fins aquest 3 de febrer.



Herbassars colonitzats per figuera de moro.

En arribar a l’inici del meu recorregut vaig adonar-me que hi havia alguna cosa al paisatge que havia canviat —podeu deduir que feia temps que no hi anava—. Quan vaig passar al costat de les primeres figueres de moro, vaig entendre el motiu. Tots els peus estaven coberts d’una mena de capa blanquinosa amb aspecte de cutó. Em vaig posar més que content. Per fi tenia un aliat! Havia arribat la cotxinilla del nopal Dactylopius coccus.
FONT: https://es.wikipedia.org/wiki/Dactylopius_coccus
Figueres de moro infestades per cotxinilla del nopal.
El Dactylopius coccus és un petit insecte hemípter, que presenta un accentuat dimorfisme sexual. Els mascles són insectes voladors, en tant que les femelles passen la seva vida a les pales de les figueres de moro suclant la seva sàvia. Una figuera de moro infestada languideix lentament fins la mort. Potser les cotxinilles no acabaran amb totes les figueres de moro, però segur que reduiran la seva població. D’altra banda, espero i desitjo, que aquesta infestació de cotxinilla no sea tractada en actuar sobre una espècie que ha estat catalogada com invasora.


Bé, avui no he parlat gaire d’ocells, però de ben segur que si el paisatge reupera el seu estat original, tornaré a fer-ho amb força. D’aquí a uns dies vindrà una mica de fred i tornaré a pujar a la serralada. Ja us aniré informant.

dissabte, 6 de febrer de 2016

A la recerca d'ocells alpins

El Parc Natural del Montseny, declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO, és un crisol d’ecosistemes. A les parts més baixes i de solana domina un ambient típicament mediterrani, cap als 900 m.s.n.m. apareixen els hàbitats eurosiberians, i a les cotes més elevades trobem els ambients boreoalpins. Cada ambient determina la configuració de la flora i de la fauna.

Els cims presenten poca diversitat, en gran mesura degut a la poca extensió que representen respecte del conjunt. Al Montseny la vegetació dominant d’aquest ambient és el matollar de ginebró Juniperus communis ssp. alpina. Un ambienta tan pobre i poc diversificat acull una fauna escasa quant a nombre d’espècies. Ens podem trobar amb algunes espècies cosmopolites, com ara la cotxa fumada Phoenicurus ochruros, però el més interessant són les espècies adaptades a l’estatge alpí, que durant la tardor-hivern baixen d’altitud buscant zones més favorables. Dues d’aquestes espècies són el cercavores Prunella collaris i el pardal d’ala blanca Montifringilla nivalis.


Matollar de ginebró

El 9 de desembre del 2015 vaig veure un pardal d’ala blanca al Turó de l’Home. Anava acompanyat del Javier Valladares. Aquell dia també van trobar un petit grup de cercavores al Turó de l’Home. El 29 de gener vaig tornar a pujar-hi. Era un matí mig ennovulat, una mica ventós i fred. El fred que pot fer a més de 1.600 m. sobre el nivell del mar en un hivern inusualment calurós.

Els ocells van trigar a aparèixer. Quan dic els ocells, em refereixo a qualsevol espècie. Les primeres hores van ser realment àrides, fredes i ventoses. Després de pujar al Turó de l’Home i comprovar que estava desert, vaig enfrontar la carena que porta a Les Agudes. Al coll de Sesbasses, abans d’enfilar cap al Turó del Catiu d’Or, una cornella Corvus corone em va sobrevolar. Amb la seva veu ronca i cuclejant, semblava voler desanimar-me. No ho va aconseguir en aquell moment, però després de recórrer mitja carena amb l’observació només d’algun pit-roig Erithacus rubecula i algun pardal de bardissa Prunella modularis casi faig mitja volta. Va estar el vol sobtat d’un parell de perdius, el que em va animar a continuar. Era la primera vegada que les observava per aquella zona. En apropar-me a la base del Puig de Sacarbassa, vaig haver de deixar pas a un grup de corredors de muntanya. El corriol era massa estret i darrere meu s’abocava una pelada tartera. Va ser amb el tercer corredor quan vaig sentir un so mig d’alosa mig de bitxac. Vaig veure a les hores un ocell que s’aturava sobre les roques de la tartera. En enfocar-lo amb els prismàtics, en vaig veure un altre, i després un altre. Allí estaven. Un total de 14 cercavores i un pardal d’ala blanca cercaven aliment entre les roques. Es desplaçaven caminant o en curts vols que els van portar fins el cim del Puig de Sacarbassa, on es van estar una estona abans de volar fins la base de Les Agudes. 

Puig de Sacarbassa
Cercavores 
Pardal d'ala blanca

El camí de tornada s’em va fer realment curt. De sobte van començar a aparèixer els ocells: un grup de grives cerdanes Turdus pilaris, un parell de tords ala-roig Turdus iliacus, alguna griva Turdus viscivorus. Era moment de tornar cap a casa.

Ornitonigma de febrer

Aquí està el segon repte de l'any. És una mmica més difícil que l'anterior, però no gaire més. Com sempre, podeu deixar el vostre vot a la columna de la dreta. Sort i gràcies per participar-hi.



NOTA: 
Per alguna raó, el web no em deixa penjar l'enquesta. Podeu deixar les vostres respostes als comentaris. Disculpeu les molèsties.

Por alguna razón, la web no me deja colgar la encuesta. Podéis dejar vuestras respuestas en los comentarios. Disculpad las molestias.

divendres, 5 de febrer de 2016

Solució a l'Ornitonigma de gener

Ja m’agradaria que hagués estat un Catharus ustulatus. La meva experiència amb aquesta espècie de petit tord americà es limita a un breu contacte visual en un bosc entre Mont-real i el Quebec durant el passat estiu. L’ocell de la fotografia és molt més comú. La seva cua no és llarga ni rovellada com la d’un rossinyol comú Luscinia megarhynchos, per tant podem descartar aquesta espècie. Un tord comú Turdus philomelos presenta un aspecte més robust, amb ales i cua proporcionalment més llargues, amb la projecció primaria més acentuada. Les potes serien més gruixudes. Quant les parts superiors haurien de ser d’un to marró més càlid i no marró-olivàcees com a la fotografia.



El que veiem a la foto és un ocell rodanxó, de cap proporcionalment gros, copacte i cua curt. Si ens fixem en els costats del coll, apreciarem un to clarament gris, que es correspon a la vora grisa que des del front i pels costats voreja la cara i pit ataronjats del pit-roig, que és el nostre protagonista d’aquest Ornitonigma.

El delta del Llobregat i jo. Camí de la reconciliació

Durant els primers anys de la meva estada a Catalunya, vaig ser un visitant incondicional del Delta del Llobregat. De mica en mica les meves visites es van anar espaiant, fins que van resultar merament puntuals. Una de les raons per les que vaig deixar d’anar-hi, si no la raó, va ser la sensació que tenia d’estar en una mena de parc urbà. L’esbarjo i el gaudir de la natura no han d’estar necessariament enfrontats, són absolutament compatibles. Però les característiques de l’espai determinen els usos i la manera d’actuar. El parc de la Ciutadella a Barcelona és un retall de natura artificial al bell mig de la gran ciutat que permet desenvolupar tot un seguit d’activitats, des de la mera contemplació, passant per activitats lúdiques, artístiques o esportives.

Bassa de les Pollencres
El Remolar-Filipines és un vestigi d’un sistema deltaic que anys enrere ocupava una gran extensió. Aquest, tot i ser un entorn molt controlat i relativament modificat, continua conservant aquesta esència salvatge de la que manca qualsevol parc urbà. És per això que el visitant ha de tenir molta cura des del primer moment que el trepitja. El fet de visitar-lo ja genera un impacte, el com ho fem representa un impacte afegit. Tenir un espai com el delta del Llobregat a la vora de Barcelona és un luxe. Des dels seus aguaits es pot gaudir d’espècies emblemàtiques com ara flamencs o becplaners. Durant els passos migratoris milers d’ocells el trien per fer escala en el seu viatge. I a l’hivern es converteix en refugi de un bon nombre d’ocells aquàtics.

Però alguna cosa passa als espais del Delta del Llobregat. Recordo un dia que vaig haver de demanar una mica de silenci a l’aguait de la Maresma del Remolar. Allò semblava un diumenge al parc de la Ciutadella. És veritat que no em corresponia a mi fer-ho, però ho vaig creure del tot necessari. Això, que podria ser una anècdota, es va acabar convertint en quelcom quotidià. Si a això afegim l’escursament dels horaris de visita i la massificació, els espais del delta del Llobregat van deixar de tenir tot l’atractiu original, malauradament, que feia que hi anès tan sovint. D’ençà vaig prendre la decisió, ja no hi vaig tornar en cap de setmana. I com que treballo per setmana, simplement hi vaig deixar d’anar. Però el meu esperit és conciliador i de mica en mica vaig tornar a apropar-me als espais tancats del delta del Llobregat (la resta del deIta mai l’he abandonada).  

La Maresma


Aquesta tardor-hivern vaig fer un parell de visites, totes dues al Remolar-Filipines. La primera visita em va decebre. Gran part de la maresma estava seca i pràcticament no hi havia ocells. La segona vegada, al gener, va resultar molt més engrescadora. A la Maresma hi romania un estol de fredelugues. Entremig hi havia daurades grosses i algun territ variant. D’anecs no hi havia gran quantitat, però estava relativament entretingut: unes poques oques, cullerots, xarxets, ànecs blancs... I per sobre de tot destacaven un becplaner de 1r hivern i un grup de flamencs. Hi havia pocs ocells i també poca gent. Potser tota hi era a la zona de El Prat. Potser estic equivocat, però alguna cosa passa al delta del Llobregat.

Estol de fredelugues, daurades grosses, becadells i territs variants. Al fons, l'aparcament de la nova terminal de l'aeroport de Barcelona. L'ampliació de l'aeroport va representar una dramàtica agressió als aiguamolls del parc. 

Becplaner entre corbs marins grossos i parella de cullarots.

Mascle d'ànec cullerot.


Cada hivern, un petit grup d'oques vulgars passa l'hivern a les reserves del delta.

Flamenc a la maresma del Remolar.

dimarts, 2 de febrer de 2016

Dia Mundial de les zones humides: el Besòs i la Tordera

Avui se celebra el Dia Mundial de les Zones Humides, ecosistemes cada cop més escasos, de gran complexitat i molt fràgils. Es dóna la paradoxa que davant la destrucció d’una zona humida per la construcció d’algun tipus d’infraestructura, es compensa amb una altra de zona humida d’origen antròpic. Per exemple, jo em carrego un tram de riu amb un excel·lent bosc de ribera, i a canvi planto aquí una bassa i tots contents. I en efecte quedem molt contents. Comencen a arribar ànecs, alguna limícola, i depenent de l’entitat de la zona humida, potser fins i tot hi arribin  flamencs, becplaners i altres espècies més exigents. L’extrem de la paradoxa és que aquella zona pot arribar a assolir algun nivell de protecció, el mateix o un altre de diferent del que tenia la zona destruida. Vaja, el món a l’inrevés. Exemples n’hi ha, però no en citaré per ser de tots, o si més no de la majoria de la gent que ens movem en aquest món, de sobres coneguts.

Estava amb això del Dia Mundial de les Zones Humides. Suposo que em pertoca parlar dels seus problemes de conservació; de la dificultat per sensibilitzar, no només a la població, sinó també a les administracions, que algunes no s’assebenten que també són població; dels seus valors etc., etc. I a més a més fer-ho des de la mesura i la correcció política. Doncs avui tinc un altre tarannà. I tot i els avenços i les millores que s’han aconseguit al Besòs, la zona que més visito, encara resta molt per fer-hi. Al Besòs i a la desembocadura de la Tordera. I és que estic fart de:

  •  Anar a la desembocadura de la Tordera i veure com circulen quads per la llera.
  • Anar a la desembocadura de la Tordera i veure com determinada gent deixa anar als seus gossos lliurement en un espai protegit, amb les conseqüències que això té per a la fauna.
  • Veure tot això, trucar als agents rurals i que no es presentin.
  • Anar al rio Besòs i comprovar que les seves vores s’han convertit en un pipi-can.
  • Anar al riu Besòs i veure que els gossos campen lliures com a la desembocadura de la Tordera, entren a la llera del riu i ho espanten tot.
  • Trucar a la Guàrdia Urbana de Sant Adrià de Besòs per a denunciar pràctiques prohibides al riu i que no es presentin.
  • Veure com les senyalitzacions resulten més que invisibles per un percentatge altíssim de persones...



Aquesta darrera bàsicament incloeix la resta de les meves queixes. Queixes, sí, perquè aprofito aquest Dia de les Zones Humides per demanar respecte pels espais de menor entitat, però no menys importants, que dia rere dia soporten una pressió que els fa difícilment sostenibles. De solucions n’hi ha, però sembla ser que no són políticament populars.

Frente al enojo, relajación: un recorrido por el Besòs

Hoy me he levantado bastante enojado. No explico los motivos, porque no habría cuaderno de bitácora lo suficientemente grande para recogerlos. En lugar de ello, os contaré qué medidas he adoptado.

Todo el mundo sabe —o eso me han dicho, que el enojo se quita con relajación. Quién no ha pasado por esa experiencia en la que alguien con voz suave y tono mesurado te dice: “Vamos, relájate y respira profundo, y no pienses en eso, piensa en otra cosa. Todo se arreglará”. ¡Pues claro que todo se arreglará! Una solución es no pensar en eso, pensar en otra cosa y dejar que el río siga su curso. ¡Vaya, ya lo he dicho, puñetas! Tengo que volver a empezar.

Respiro profundamente y comienzo con mi imaginería. ¡Ah, perdón, me olvidaba de una cosa importante! Hay que respirar desde el diafragma e imaginar la respiración de abajo hacia arriba, siempre de abajo hacia arriba, sino la hemos cagado. Continuo... Entonces recurro a mi memoria, busco un paisaje agradable y trato de ubicar una experiencia que elimine la tensión que me provoca ese sentimiento de enojo.

“Estoy a orillas del río Besòs, en su llanura aluvial. Frente a mi se extiende una extensa chopera, la más extensa de la llanura aluvial del Besòs. Es la pollancreda de l’Alomar. Un hermoso sotobosque de chavolas ilegales cubre gran parte de su extensión. Afortunadamente las autoridades son ciegas, sordas y tontas, y además no pueden hacer nada, nunca pueden hacer nada. Sobre mi cabeza un ratonero sobrevuela la arboleda. Soñaba con hacer su nido en uno de los chopos, pero el lugar es demasiado tranquilo”.

Este ejercicio tan sencillo de relajación se puede combinar con una forma de pensamiento más eficaz, lo que los especialistas llaman reestructuración cognitiva. Así evitaré exageraciones y dramatismos, acaloramientos e insultos. Conseguiré ser más razonable y justo con los demás. Y dicho esto, retiro lo de “las autoridades son tontas”, y también lo de que “nunca pueden hacer nada”.  Sobretodo lo de nunca, porqué al decir nunca, caigo en la imprecisión y parece que no haya solución al problema. Perdonad por el paréntesis. Continuo con mi ejercicio de relajación.

“El suave murmullo del agua me traslada río abajo. De entre las cañas me llegan unas voces. Alguien juega a que un pájaro persigue a otro pájaro. No, no es un juego. Es ese arte antiguo que sirve para la caza de volatería (según la RAE). El cetrero, que es quien practica ese arte, camina por la orilla. Las aves se levantan a su paso y entonces lanza a su azor contra ellas. Veo decenas de pájaros sobrevolando el río. Vuelan arriba y abajo, describiendo círculos en un aparente desorden. Parece que quieran posarse, pero es sólo parte del juego. Les encanta volar, por eso tienen alas”.


¡Qué bueno, comienzo a sentirme mejor! Siento que otro sentimiento desplaza a la ira. Y lamento haber usado la expresión “contra ellas”. Seguro que las intenciones del cetrero nada tienen que ver con oposición o enfrentamiento.

“Ahora estoy tumbado sobre la verde hierba. A mi alrededor los niños juegan y la gente pasea con sus perros. Afortunadamente van sueltos y sin bozal. Libres y contentos, se lanzan al agua. Persiguen a los patos y a las gaviotas. Quieren compartir su alegría con el resto de criaturas. Pero no sólo con los animales, también con las plantas. A ellas, y a la Tierra, les devuelven lo que ella tan generosamente les otorgó. Lo hacen ante la cara de satisfacción de sus propietarios, de los responsables de su tenencia. Satisfechos, continuan con sus juegos. Mientras tanto decenas, cientos de personas disfrutan también de la verde hierba y del gris asfalto.”



Cada vez me siento mejor. Aunque mi dominio de la reestructuración cognitiva está aun a nivel de principiante, noto que mi enojo se va diluyendo. Quizás tenía la falsa crencia de que todos los problemas tienen solución. Quizás no sea así. Quizás mi enojo no sea tan sano y natural y deba enfrentar los problemas en lugar de encontrar una solución.

“Es un lugar privilegiado. Es donde el río se une al mar. Es un lugar lleno de sensualidad, donde un cuerpo se funde con otro cuerpo. Es un lugar límpio, nítido. La brisa marina, el verde de los tamarindos, el rumor de las olas, el fluir de las aguas de la central térmica. Estoy en el paraiso. Estoy en la desembocadura del Besòs.”

Ahora podré enfrentar el día con mejor predisposición, sin ira ni frustración. Ahora podré asomarme al río Besòs más sano, más comunicativo, con mejor humor. Ahora que sé que el Ayuntamiento de Montcada i Reixac le dará al río un “tracte especial per tal de preservar-ne la biodiversitat existent”, me voy tranquilo.

dilluns, 1 de febrer de 2016

Gavots a Catalunya: una bona temporada

Hi ha dues espècies d’ocells marins que li donen al Mediterrani cert punt d’exotisme durant l’hivern. Exotisme en el sentit de quelcom diferent, sobretot en aquests temps de certa sequera ornitològica al mar. La seva observació ens trasllada a les fredes aigues del Mar del Nord o fins i tot de l’oceà Glacial Àrtic. Perquè el gavot Alca torda i el fraret Fratercula arctica són ocells del nord, que un cop acavada la reproducció, i després de mudar el seu plumatge, migren cap al sud. Afortunadament un bon grapat, voregen l’estret de Gibraltar i entren a la Mediterrània occidental, on passaran bona part de l’hivern.
 
Gavots a l'illa d'Hornoya (Noruega)
El fraret és un ocell pelàgic, de mar endins, la qual cosa fa que resulti molt difícil veure’l des de terra. Tanmateix al gavot li agrada el litoral, i això fa que sigui fàcil de veure des de platges o penya-segats. Els gavots comencen a entrar al Mediterrani a finals de la tardor, però el flux més important ho fa al desembre-gener. És aleshores quan els trobem, bé solitari o bé formant petits grups, alimentant-se davant les costes sorrenques. I és que a casa nostra, els gavots trien principalment aquest tipus de litoral.

La majoria dels gavots que veiem a Catalunya provenen de les colònies de cria de les Illes Britàniques, que compta amb una població estimada en 187.100 exemplars, la qual cosa representa el 20,2% de la població mundial de l’espècie. Una dada gens despreciable. El que passa a les Illes Britàniques és el reflex del que passarà a les nostres nostres costes. A les temporades 1969-70 i 1985-88, els gavots van augmentar al voltant d’un 13% a les seves colònies de cria. Després d’un periode d’estabilitat entre finals dels anys 1980 i principis dels 1990, es va registrar un dramàtic augment. Però a partir del 2005 la tendència es va invertir. Les hipòtesis són diverses. Des d’una càrrega poblacional no compatible amb la disponibilitat de recursos (àrees de nidificació i disponibilitat d’aliment), fins la merma de la població d’exemplars adults per causes diveres, fonamentalment d'origen antròpic. Malgrat un lleuger aument registrat als volts del 2010, la tendència poblacional continua sent negativa, amb una baixa productivitat, que afecta als gavots que entren a la Mediterrànea.




La productividad era força estable al periode 1986-1993, però d’encà aquí ha davallat de forma significativa. Aquesta baixa productivitat està relacionada amb l’escassetat d’aliment. Tot i que també està la hipòtesi de l’augment global de les temperatures a la superficie del mar. Sigui como sigui, sembla que totes dues estan relacionades. L'espècie, encara que és molt fluctuant s'ha tornat escasa al Mediterrani, conseqüència probablement de la succesió de les males temporades de cria al nord d'Europa (Illes Britàniques).

Fa un dies vaig poder gaudir de l’observació d’aquesta espècie en companyia dels meus amics Xescu Macià i Xavier Larruy. A les costes del nord del Maresme vam veure més de 20 exemplars. Comentaven precisament l’escassetat de gavots els darres anys i l'aparent abundància d’aquest hivern. Especulaven sobre aquests agrupaments que van gaudir en una assolejada jornada. Aquest és un any bo pel gavot. Però una espècie tan fluctuant és difícil d’interpretar. Tot i que som optimistes, també som realistes. I és que al gavot no només l’afecten les condicions climàtolòqgiques. La sobrepesca, els vertits contaminants i certes arts de pesca són causa cabdal en la seva rarificació a la costa mediterrània els darrers anys.

M’acomiado amb un video d’un grup de gavots pescant davant les platges de Pineda de Mar al Maresme.

Salut i bones obsevacions!



BIBLIOGRAFIA:

Join Nature Conservation Committee:http://jncc.defra.gov.uk/page-2899