L'ORNITONIGMA

dijous, 28 d’abril del 2016

Contra l’astènia primaveral, una visita als Aiguamolls de l’Empordà

En arribar la primavera el meu cos pateix canvis de tota mena. Els metges parlen d’alteracions de l’estat anímic, que es tradueixen en canvis d’humor, alteracions que afecten a la vitalitat, provoquen cansament i també certa manca d’energia. Són simptomes més o meys lleus que descriuen un estat general amb un nom sense sonoritat, poc modulable i una mica anodin, al que l’afegeixen l’adjectiu primaveral. Si per mi fos, m’estalviaria de pronunciar-lo, però fa ja un grapat d’anys que circula arreu i és difícil desfer-se’n. Diuen els experts que fa referència al cansanci provocat pel canvi estacional. També expliquen que hi ha una pèrdua de gana inclosa la sexual , adobada amb tristesa, amb un rajolí de dificultat per a la concentració, un xic d’irritabilitat i potser una mica d’hipotensió arterial, entre molts altres símptomes.

Com que estava astènic es diu molt en aquesta època quan un es troba cansatamb el canvi d’estació, el 28 de març vaig enfilar cap als Aiguamolls de l’Empordà, per tal de tornar la meva vitalitat al seu nivell habitual. En arribar-hi, vaig adonar-me’n que no em mancaven ni energia ni gana de cap mena, el cansament havia quedat  arraconat i el nivell de vitalitat començava a superar la meva mitjana normal. Em sentia plenament vital, preparat per enfrontar-me a valones i cames llargues amb el sistema hormonal hiperevolucionat, cogullades melodioses, cruixidells monotemàtics, caderneres pujades de vermell, i gafarrons que derrotxaven notes frenèticament. El Matà era una olla a pressió, on desenes de valones escorcollaven els prats inundats, vigilades de ben a prop per una multitud de cames llargues.

Caderenera
Realment la panoràmica era tot un goig. Diverses espècies de limícols recorrien els antics arrossars. Al menys 73 cames llargues caminaven desmanegats per tot l’antic arrossar. Acostumo a dir que els cames llargues fan estiu a les maresmes i camps inundats. Són ocells que es fan veure, negres per sobra i blancs per sota engalanen la maresma amb sons i colors.



Molt més discretes, però igual d’abundants, resulten les valones. I ja els hi convé, de mida mitjana, recorren la plana anegada cercant invertebrats. Són més audibles que visibles, pero sempre les reconeixerem pel seu motejat blanc sobre fons marronós i un caparró relativament gran en relació al seu coll curt i prim. Si vola, ens deixarà veure el carpó blanc i quadrangular, un element diagnòstic de l’espècie.



Un “quiero y no puedo” és el corriol petit, que vol passar desapercebut —és la seva estratègia—, però resulta massa cridaner. No en te prou amb pregonar el seu territori amb un vol esperonat, exclamant cri-cri-cri, no en te prou amb córrer darrere un potencial competidor, aixecar el cos i exposar la banda negra que creua el seu pit, no en té prou amb mostrar un blanc i negre... Corriols grossos i camanegres també hi eren presents, però es dedicaven a alimentar-se sense fer tant d’enrenou.




Més discrets, els becadells, es mostraven refiats, potser confiant en el seu plumatge críptic, però semblaven oblidar que aquesta característica tan eficientent entre la vegetació, no serveix de res quan s’alimenten en aigües obertes.





Els calidris també ho intenten (passar desapercebuts). Encara vesteixen el seu plumatge hivernal, i són ben pocs els que comencen a lluir la llibrea estival, i si ho fan és només parcialmente. Territs variants, menuts, becllargs i batallaires sondejaven el fang amb certa tranquilitat, fins que un esparver  vulgar sobrevolà la zona. Aquesta amenaça però va ser ràpidament escampada per la gamba roja vulgar amb el seu tiu-tiu inigualable, davant la impassibilitat d’un solitari pòlit cantaire. En companyia de les gambes roges, les gambes verdes i les gambes roges pintades sondejaven les aigües més profundes, i allà on no arribaven altres limícols, s’alimentaven els tètols cuanegres mercè al seu llarg bec.



Per enrecordar-nos que l’hivern encara es resistia a marxar restaven un “puñaín” (com diuen a la meva terra) d’oques. Diuen alguns que poden tenir un origen domèstic, però no és rar que alguns exemplars allarguin la seva estada a zones d’hivernada tradicionals, com ara els Aiguamolls de l’Empordà.



Xarxets comuns, ànecs cullarots i grisets, ànecs collverds, una parella d’oques egípcies i algun xarrasclet completaven l’elenc d’ànàtides presents. L’any passat, per aquestes dates, els aiguamolls estaven plens de xarrasclets, va ser un any excepcionalment bo per a l’espècie. Enguany però destaca per la pobresa d’observacions, molt pocs exemplars i molt escampats.




Moltes altres espècies ocupaven els arrossars del Matà, fotges, polles d’aigua, cigonyes blanques, bernats pescaires, martinets blancs; a més d’algunes orenetes vulgars, cuablanques i cueretes grogues, encara restaven grassets de muntanya i un solitari reietó. També algun agró roig i un nutrid grup de capons reials, tres dels quals estaven anellats. Em deixo moltes coses, i la llista és molt mes llarga. La jornada va ser intensa i esgotadora, però vaig tornar cap a Barcelona amb les piles ben carregades i l’astènia oblidada en algun calaix dels meus records.

dimarts, 26 d’abril del 2016

Alcaudón común balear en La Catalana

En la última entrada de este blog comentaba el encuentro con un papamoscas gris de la subespecie balear (Muscicapa striata balearica) en La Catalana. Sin embargo no fue este el único encuentro con un ave de las islas del Mediterráneo occidental. Unas horas antes, Xavier Larruy habia observado un Alcaudón común balear Lanius senator ssp. badius. Mientras observábamos y fotografiábamos al papamoscas gris, un movimiento en un árbol aislado captó nuestra atención. Nada más enfocar vimos un alcaudón común medio escondido entre las ramas medias del árbol. Intentamos situarnos en mejor posición y justo en ese momento el alcaudón alzó el vuelo. Fue entonces cuando nos dimos cuente que de la aparente ausencia de parche blanco en las primarias externas. A pàrtir de ese momento, toda nuestra atención se focalizó en ese alcaudón. No podíamos asegurarlo con absoluta certeza, pero ambos sospechábamos de la posibilidad de que fuera un ejemplar de la subespecie badius de alcaudón común. Para mí, primera observación en territorio peninsular y ¡encima en el Besòs!




El Alcaudón común se distribuye por casi toda la cuenca mediterránea, alcanzando el sur de Alemania, Suiza, y todas aquellas áreas de Europa occidental con clima mediterráneo o submediteráneo. Se distinguen tres subespecies: senator, que ocupa el norte de África, Europa continental y oeste de Turquía; niloticus, que se distribuye a través del este de Turquía y Oriente Próximo; y badius, que ocupa las islas del Mediterráneo occidental. Esta última subespecie se caracteriza por presentar menos negro en la frente; ausencia de banda blanca (o en caso de estar presente aparece a penas visible) en las primarias externas; y pico más potente y de aspecto cuadrangular. Me consta que hay otros rasgos determinantes, pero hasta aquí llegan mis conocimientos. Nuestro ejemplar cumplía con todas y cada una de las características mencionadas (aunque una de ellas es muy subjetiva y sólo puede ser comprobada en mano). Aquí os dejo las fotos que le pude tomar para que juzguéis por vosotros mismos.

Saludos y gracias por seguir este blog.


divendres, 22 d’abril del 2016

Papamosques balear a La Catalana

En el preàmbul de Sant Jordi, l’escola bull com un cuit on es barregen tota mena d’emocions i sentiments. Setmanes de preparació dels Jocs Florals, i encara més setmanes d’assaig de l’obra de teatre de la llegenda d’aquell cavaller que va matar un drac ferotge que tenia esfereit a tot un poble, van deixar el meu cos, però sobretot el meu cap, trasvalsats. Necessitava una cura d’emergència i el que tenia més a l’abast, afortunadament, era el riu Besòs. Tanmateix, ahir, en comptes d’anar al riu, vaig anar a La Catalana, una zona marginal entre les marginals, que és tot un oasi verd en aquest món de formigó que és el Barcelonès malauradament té els dies comptats, el formigó és implacable, però d’això ja en parlaré un altre dia. En Xavi Larruy, voltava per la zona. Vaig parlar amb ell. Hores abans havia detectat un buscarler pintat Llocustella naevia i un bon grapat de currocs Sterna nilotica a la desembocadura del riu.

A dos quarts de sis (17:30) travessava el pont de Cristòfol de Moura cap a La Catalana. Descobrim aquest suburbi marginal darrere una filera d’oms que avencen en direcció Barcelona. És una zona que sempre prospecto amb atenció i sobretot amb precaució, qualitat absolutament necessària si es vo visitar aquest espai socialment tan degradat. La primavera passada ens va regalar un tallarol de garriga balear —abans Sylvia moltonii, ara Sylvia subalpina, crec—, i durant la tardor del 2015, s’hi va instal·lar un mosquiter de doble ratlla Phylloscopus inornatus uns quants dies. En traspassar-lo va sortir volant un papamosques, era un papamosques gris Muscicapa striata, però cridava l’atenció el seu aspecte lluminós i especialment pàl·lid. No havien passat cinc minuts, quan veig al Xavi Larruy entran a La Catalana. Ràpidament li comunico l’observació i la sospita de què es tracti d’un exemplar de la subespècie balear (Muscicapa striata ssp. balearica). Entre tots dos van aconseguir fer un bon grapat de fotos.

Moment en què vaig descobrir el papamosques.


El papamosques gris és una espècie politípica. Les diferents subespècies es diferencien bàsicament per la tonalitat del seu plomatge. Tanmateix són diferències subtils difíls en moltes ocasions d’apreciar al camp. A la Península Ibèrica cria la ssp. nominal striata, però a les Balears viu la ssp. balearica, més pàl·lida, amb el front més blanc i les parts inferiors també blanques (més ocres en la subespècie nominal). La ssp. balearica es caracteritza per parts superios d’un marró pàl·lid, estriat molt difús i parts inferiors blanquinoses (el pili té com a color base el blanc). Molt important és que els flancs i les infracobertores alars són blanquinoses. El primer tret s’aprecia bé, del segon van intentar aconseguir instantanees, però va resultar força dificultòs, hi ha algun enregistrament en video, però s’aprecia de forma molt fugaç. Malgrat tot, tots els trets apunten a la subespècie balear. Aquí us deixo unes fotos per tal que pugueu treure les vostres pròpies conclusions.






divendres, 8 d’abril del 2016

Crònica del març al riu Besòs

Fa uns dies parlava del març al delta del Llobregat. Ara us faig cinc cèntincs del que es va vaure al tram baix del Besòs el mes passat.

El dia 6 van aparèixer els primers corriols petits Charadrius dubius. D’ençà aleshores ha estat un goteig permanent de primeres observacions d’estivals. Oreneta de ribera, ballesters i 2 orenetes cua-rogenques Cecropis daurica, que va descobrir en Javier Valladares el dia 7 a Santa Coloma de Gramanet el dia 7, i que van romandre si més no fins al dia 18.




El dia 8, en Xavier Larruy va trobar un martinet menut Ixobrychus minutus i una boscarla mostatxuda Acrocephalus melanopogon al tram de Sant Adrià. També es va observar una gamba roja vulgar Tringa totanus, que s’hi va estar fins el 15 de març. El dia 10, en Xavier registrava un corriol gros Charadrius hiaticula a la desembocadura, i el dia 12 un paràsit aturat a uns centenars de metres de la desembocadura del riu, amb moltes probabilitats que hi fos pomarinus.

Al tram de Montcada i Reixac, en Xavier Larruy va veure una polla pintada Porzana porzana i una altra oreneta cuarogenca el dia 13. Riu avall, molt a prop de la desembocadura, va veure com un torlit Burhinus oedicnemus intenta aturar-se. Finalment sembla que ho va fer a l’esplanada que hi ha a tocar del Parc del Litoral. Aquell mateix dia apareixia la primera valona Tringa glareola de la temporada.

Dos passeriformes interessants es van detectar a meitat de mes. D’una banda un cruixidell Emberiza calandra a ala desembocadura, espècie regular, però molt escasa. L’altra representa una primera cita per a la zona, una griva cerdana Turdus pilaris al tram de Santa Coloma.

L’última desena de mes la cosa es va anar diversificant, cames-llargues Himantopus himantopus, corriols petits i gamba roja van aparèixer a la llera del riu; puputs Upupa epops, cueretes grogues Motacilla flava,  tallaretes vulgars Sylvia communis i tallarols de garriga S. cantillans, a més de mosquiters de passa Phylloscopus trochilus i algun capsigrany Lanius senator, van ocupar les marges del riu. És només el començament. El pròleg del que està venint cap a nosaltres, allò que desperta passions, que posa els grups de whatsapp en ebullició, és la primavera que ens canvia el ritme, sobretot als que ens dediquem a mirar ocells.

dilluns, 4 d’abril del 2016

Març al delta del Llobregat

Acaba de passar el març, un estira i arronja entre l’hivern i la primavera. Per un ornitòlec pot ser o molt avorrit o especialment emocionant. Encara resten alguns hivernants, malgrat que de certes espècies no en queden gaires, i puntualment s’observen els primers migrants estivals. És un estadi entre el “encara no ha acabat” i el “està a punt de començar”. Al Delta del Llobregat, corbs marins grossos, fredalugues, daurades i oques revifen l’esència d’un hivern esmorteit. Orenetes vulgars, cuablanques i de ribera s’anticipen a la primavera que tan precisament apareix marcada al calendari, però els roquerols ens recorden que a les muntanyes encara és ple hivern. Falciots primerencs dibuixen la geografia al cel. Són observacions per començar a obrir boca, per escalfar prismàtics, en un tres i no res s’inicia el gran espectacle de la migració primaveral, i ja no seran observacions puntuals, serà un allau de migrants, un flux més o menys regular capaç de despertar tota mena de passions.


El 12 de març vaig visitar la desembocadura del riu Llobregat i els “Espais Naturals del Delta” (Cal Tet i Cal Nani). Entre el pont de Mercabarna i el nou pont del Polígon Indrustrial Pratenc romania un petit estol de morells de cap roig Aythya ferina . Entre ells dormitava l’híbrid d’Aythya ferina x nyroca, que porta tot l’hivern entre Cal Tet i el riu Llobregat.



Riu avall un estol d’ànecs grisets Anas strepera s’alimentava en les aigües tèrvoles del riu. Les gavines rialleres i els gavians argentats descansaven a les illes sorrenques, mentre una trentena de flamencs ballaven claquet. Sobtadament gavines i gavians van aixecar el vol al voltant d’una ombra ampla i fosca. Durant uns segons, o potser minuts, van ser la seu cohorte fins que un cop aturada la van oblidar. L’àguila pescadora necessita, com tots els ocells, mantenir el seu plomatge en perfecte estat. Allò va ser una parada tècnica per acicalar-se amb aigua fresca. Era l’únic que l’interesava. Un cop arreglat el seu plumatge va tornar a enlairar-se i la cohorte de gavinas i gavians la va acompanyar una estona camí de la desembocadura per si de cas...


Al cap d’una estona enfilava el camí que porta a Cal Tet. En apropar-me a les maresmes de Cal Nani, vaig veure un parell de capons reials. Sembla mentida que un ocell tan gros passi tan desapercebut, potser sigui la presbícia que acompanya a l’edat, però eren 17 els capons reials que sondejaven el fang a la recerca de preses. Un d’ells portava una anella blanca de pvc al tars, que en realitat havia d’anar a la tíbia, amb codi 0J9W. Espero que aquest entrebanc no li representi una amputació. El seu caminar en aquell moment era prou bo, i demostrava, com la resta, la seva destresa en la captura del cranc americà Procambarus clarkii.




La primera parada a Cal Tet la vaig fer des de l’observatori del Sabogal. El panorama representava prou bé la idea del que per a mi és el mes de març. Uns pocs xibecs Netta rufina, alguns cullarots Anas clypeata, un grapat de xarxets Anas crecca dormitant a la vora de l’aigua, i diverses fotges escampades arreu de la llacuna. Sobre la herba pasturaven un parell d’oques Anser anser, que no sabia ben bé si eren hivernants genuïns o bé formaven part del grup d’oques asilvestrades que tenen el seu origen en els exemplars que anys enrere es van alliberar al Parc Diagonal Mar de Barcelona.




D’entre les mases de canyís brollava la veu tremolosa del cabusset Tachybaptus ruficollis, alguns es deixaven veure com una bola de cotó flotant sobre la superficie de l’aigua.



També cabussador, però molt més compacte, el morell de caproig cercava el seu aliment al fons de la llacuna, invertebrats sobretot, que s’amaguen entre el fang, formen part de la seva dieta. Es un ànec que es reprodueix en baix nombre al delta del Llobregat, i que també manté una petita població hivernant, que es mou entre el riu i les llacunes deltaiques.




No puc acabar aquesta entrada sense esmentar un dels meus passeriformes més estimats, el repicatalons. Encara no entenc el perquè del seu nom vernacle. Tan m’és, aquest moviment de cua és insuperable.