L'ORNITONIGMA

dimecres, 15 de març de 2017

Bon hivern per al becadell sord al Besòs

Recordo que vaig llegir fa un temps que el marró era, si no el color més comú a la natura sí un dels més abundants. On vius acaba, d’una manera o d’altra, per modelar el teu cos i el teu comportament com a espècie. Integrar-se amb l’entorn, és un bon recurs de supervivència per a moltes espècies, ajuda a amagar-se dels depredadors, a passar desapercebut. I en temes de camuflatge n’hi ha autèntics experts. Al riu Besòs en tenim un, el becadell sord (Lymnocryptes minimus).


Sempre lligat a zones humides, aquest petit limícola busca zones de vegetació esclarissada en canals o vores fangoses dels cursos fluvials. La seva estratègia de supervivència, no només es basa en l’extraordinari camuflatge que li proporciona el seu plomatge críptic, sinó també en la seva conducta discreta: acostuma a romandre mig allocat, quan es mou ho fa molt lentament i amb moviments espasmòdics, caracteritzats per un suau però constant, ininterromput balanceig del cos. A més a més cal afegir el tret conductual més característic i que probablement li dóna el seu nom vernacle, becadell sord.

Com la gran majoria de les aus, no tan sols té una magnífica visió, sinó també una oïda extraordinàriament fina. Al mínim soroll, romandrà immòbil, estirat contra el terra i confiant en que el seu plomatge el mimetitzarà amb l’entorn. Si finalment davant l’amenaça aixeca el vol, ho farà en l’últim moment, quan, en aquest cas, l’observador, ignorant de la seva presència, estigui a una distància extraordinàriament curta, tan a la vora que estigui a punt de trepitjar-lo. Llavors volarà, i ho farà d’un forma explosiva per tornar a guarir-se no gaire lluny. Però si pot evitar-ho, hi romandrà encriptat entre la vegetació esmorteïda fins que desaparegui la presumpta amenaça. En realitat el becadell sord ens ha sentit perfectament, ha vigilat la nostra aproximació i ha esperat a l’últim moment per sortir volant, simplement ha utilitzat la seva estratègia de supervivència que tan bo resultat li dóna, mantenir-se absolutament immòbil.                                                                                             

                                                          
La dificultat de detecció de l’espècia és tan gran, que resulta molt difícil estimar quants Lymnocryptes passen l’hivern a les nostres contrades. A l’Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009, s’estima una hivernada de 542-678 exemplars. El riu Besòs és un dels punts calents per a la hivernada de l’espècie a Catalunya. Aquesta tardor-hivern ha estat especialment bona al tram final del riu, al seu pas pels termes municipals de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. El primer exemplar es va registrar el 20/X/16, d’ençà fins ara es van anar localitzant diversos individus a diferents punts del riu, solitaris, en parelles o formant diferents grups de fins a 4 exemplars. Al mes de gener s’han estimat almenys 9 exemplars, més de la meitat dels quals estaven al tram més baix, el que travessa el municipi de Sant Adrià. En els propers dies, l’espècie es farà cada cop més escassa, fins que desaparegui fins la propera tardor.


divendres, 3 de març de 2017

Morell d'ulls grocs al Delta del Llobregat

El passat 6 de desembre, en Joan Carles Bellido Campano (OrnithoCat) trobava un morell d’ulls grocs (Bucephala clangula) als Espais Naturals del Riu, el que coneixem col·loquialment com Cal Tet i Ca l’Arana, al terme municipal del Prat de Llobregat. Es tractava d’un exemplar tipus femella, que finalment va se determinat com a femella de primer hivern, és a dir, era un ocell que havia nascut la primavera anterior.

El morell d’ulls grocs és un hivernant força rar a la Península Ibèrica. A Catalunya no es presentava des del 2010, quan en Stephen Christopher i altres observadors van trobar un exemplar a Amposta, Delta de l’Ebre, el 7 de febrer. Al Delta del Llobregat, l’espècie no es registrava des de l’hivern 2006-2007, quan un exemplar, també femella, hi va romandre a la llacuna de Cal Tet durant uns dies.

Doncs bé, aquest hivern, els veïns i veïnes de les rodalies del Delta del Llobregat, podem gaudir d’aquest petit ànec, propi de latituds més septentrionals d’Euràsia i Amèrica del Nord. És una estada considerablement llarga.


L’exemplar es mou entre la llacuna de Cal Tet i la llacuna de Ca l’Arana, a la platja del mateix nom. No resulta fàcil de veure. Ho vaig intentar a principis de desembre. Era un dia força ventós i es va mantenir tota la tarda ocult entre el canyís que voreja la banda est de Cal Tet. Uns dies després, en companyia d'en Javier Valladares, el vaig gaudir a la llacuna del Cal Tet. El vent també bufava fort, i l’ocell que era força lluny, no parava de cabussar-se, perquè el morell d'ulls grocs és un ànec cabussador, que busca el seu aliment sota l’aigua. Malgrat tot el vaig gaudir.


 
Llacuna de Ca l'Arana

Va ser en una visita a Cal Tet, el 29 de gener, quan vaig tenir la sort de tenir-lo just davant l’observatori de Cat Tet. S’alimentava i a estones romania a la superficie arreglant-se el plomatge. Va ser una tarda excepcional i intima (hi era sol a l’aguait), amb aquesta espècie nòrdica que tan poques vegades visita les nostres contrades. Us deixoi amb un video en el que podeu observar la seva conducta alimenticia.


-->