Más anillas gallegas

Aquí van algunos ejemplares marcados de Gaviota patiamarilla del tipo "lusitanius". Esta forma que cría en las costas cantábricas , Galicia y la mitad norte de Portugal, es algo diferente de la subespecie michahellis. A grandes rasgos y sin ánimo de ser exhaustivo, decir que generalmente es más pequeña, más estilizada y más paticorta (aunque en los machos se da cierto grado de solapamiento). El patrón alar difiere ligeramente de la forma nominal y tiene una muda más tardía.

1) Ejemplar mudando a 2º invierno con anilla de PCV negra y código blanco 013M sobre tarso izquierdo y metal en tarso derecho, observado el 20/VIII/09 en el Regato Muiños, Arealoura, Nigrán (Pontevedra). Pertenece al proyecto gallego de Francisco Docampo.

2) Adulto con anilla de PCV verde y código blanco ZC35 sobre tarso izquierdo y metal en tarso derecho, observado el 26/VIII/09 en la playa de Canido, Vigo (Pontevedra). Pertenece al programa de marcage llevado a cabo en las islas Cies y coordinado por Jorge Mouriño.

3) Adulto con anilla de PCV verde y código blanco ZBAN sobre tarso izquierdo y metal en tarso derecho, observado el 26/VIII/09 en la playa de O Vao, Coruxo, Vigo (Pontevedra). Pertenece al programa de marcage llevado a cabo en las islas Cies y coordinado por Jorge Mouriño.

Sobre el Corb marí emplomallat a Catalunya

http://mediambient.gencat.net/cat/el_departament/sala_de_premsa/notes/CORBMAR_.jsp?ComponentID=175835&SourcePageID=3075#1

El litoral català esdevé un refugi mundial del corb marí emplomallat mediterrani durant l'estiu

El Departament de Medi Ambient i Habitatge ha constatat la importància del litoral català com a refugi de diverses espècies d’aus marines durant determinats períodes de l’any. Aquest és el cas del corb marí emplomallat mediterrani (Phalacrocorax aristotelis desmarestii), del qual s’estima que fins un 10% de la població mundial podria dependre de les costes catalanes durant l’estiu. Des de la Direcció General del Medi Natural cada any es realitza un recompte i mapatge de la població nidificant d’aquesta espècie de corb marí a les àrees protegides on nia. Des de fa uns anys s’ha observat que a l’estiu es dóna un augment important en el nombre de corbs marins emplomallats a les costes catalanes. En alguns indrets s’hi observen concentracions de desenes i fins i tot centenars d’exemplars. Hi ha evidències mitjançant l’observació d’ocells marcats que aquests ocells es desplacen des de les Illes Balears i s’afegeixen a la població local catalana.

La població mundial de corb marí emplomallat de la Mediterrània (Phalacrocorax aristotelis desmarestii)es concentra majoritàriament en illes del litoral Mediterrani, amb només uns pocs centenars de parelles que nien al continent. El litoral mediterrani de la Península acull en conjunt la segona població mundial més important d’aquest tàxon amenaçat, per darrera de Croàcia. A les costes mediterrànies continentals, hi nien unes 60-70 parelles, 40 de les quals a Catalunya (2/3 del total de les de l’estat continental). Aquesta població ha sofert un important procés de recuperació en els darrers anys gràcies als esforços de conservació que s’hi ha esmerçat a Catalunya i ha passat de 14 parelles a les prop de 40 actuals.

Aquesta espècie està classificada com en perill al Libro rojo de las aves de España i d’interès especial per a la Unió Europea i amb un pla d’acció vigent. També és qualificada de vulnerable a l’extinció a Catalunya i la presència de les poblacions nidificants a la costa catalana, sobretot a la Costa Brava, ha servit per designar com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) diversos trams del litoral gironí per preservar-los. Aquest és el cas del litoral del Baix Empordà.

El corb marí emplomallat és una espècie sensible a abocaments d’hidrocarburs i a la captura accidental en arts de palangre. No obstant això, a Catalunya els casos d’incidències d’aquest tipus és insignificant. La presència del corb marí emplomallat a la costa constata un bon estat ambiental del litoral i amb presència suficient de peix, que captura en persecucions submarines mentre neda sota l’aigua. El corb marí és doncs, un ocell bioindicador que requereix d’aigües transparents i en bon equilibri ecològic.

No cal confondre’l amb un parent de la mateixa família, el corb marí gros, que arriba a l’hivern a l’interior de Catalunya i que no és amenaçat. El corb marí emplomallat és estrictament marí. Els adults són negres i verdosos i tenen cresta, els joves són més blancs.

La població més important de l’Estat espanyol és la de les Balears, on el 2006 niava un 20% de la població mundial. Cada vegada queda més clar que les espècies amenaçades no són d’un territori en particular, ni d’on nien ni d’on hivernen, sinó del conjunt d’àrees en què se’ls permet viure. Per això, Catalunya juga un paper vital dins la Mediterrània occidental per a moltes espècies marines.

El cicle vital del corb marí emplomallat es divideix en dos etapes: la nidificació (entre gener i maig) i la dispersió postnupcial (entre juny i desembre). Ambdós períodes requereixen de mètodes d’estudi i gestió diferents. Atesa la fragilitat d’aquesta espècie, del seu caràcter bioindicador de la bona qualitat de les aigües marines i de l’elevada freqüentació turística de les nostres costes a l’estiu, cal conèixer tant els llocs de descans i muda, emparats per la legislació com a zones on les espècies protegides no han de ser pertorbades, com el volum total de la població.

Les dades preliminars de 2008 ens van donar resultats positius a nou de les onze comarques costaneres catalanes, amb màxims a l’Alt Empordà i la Selva. Les costes centrals del Garraf i les del Tarragonès també van registrar resultats positius. En canvi, les primeres dades de 2009 ja donen dos indrets de concentració amb 114 i 115 exemplars a les Illes Medes i Cap de Creus respectivament.

Actualment tècnics i ornitòlegs voluntaris, en col·laboració amb els espais naturals protegits, estan recollint dades per elaborar un mapa i un cens que permetrà conèixer amb precisió el paper postreproductor, ja a hores d’ara important, que té Catalunya respecte d’aquesta espècie amenaçada d’extinció pròpia de la Mediterrània, i eventualment avançar en el que en un futur serà el pla de conservació d’aquesta espècie amenaçada d’extinció.

Otra de blancas

Estoy en la recta final de mis vacaciones. En pocos días, en lugar de los trinos de los zarapitos, serán las llamadas vespertinas de los vencejos reales las que se cuelen por mi ventana. Si este año tuviera que ponerle un color al verano, éste sería el blanco. Sin duda. El blanco de la niebla densa que cada mañana se engullía las rías y playas y desdibujaba las siluetas; el blanco deslucido que exhibía y exhibe la Gaviota Polar que está veraneando en Calzoa, y el blanco de otra gaviota que sin ser Polar, la naturaleza decidió, en uno de esos azares, concederle a su plumaje esa inmaculada tonalidad. Pues bien, este post, como ya indica su título, va de blancos.

Fiel hasta el extremo (porque es el extremo sur de la playa donde siempre me la encuentro) continua la Larus glaucoides al Arenal de Calzoa. Allí estaba los días 20, 26 y 27 de agosto. Me explicaba una paseante que hacía tiempo que se fijaba en esa gaviota. Decía que le veía algo diferente de las demás, tan blanquita, y que le sorprendía su docilidad (u osadía según se mire) cuando la veía pasearse entre la multitud de “playistas” sin dar el más mínimo asomo de miedo o recelo. En alguna ocasión, optaba incluso por acomodarse en toallas desocupadas, hasta que llegaban los propietarios para expulsarla. ¡Y qué decir cuando llegaba la hora de la merienda!, pesada hasta el aburrimiento hasta conseguir su trozo de pan, comentaba la mujer. Estoy seguro de que todavía continuará un tiempo por aquí. Sería estupendo volver por diciembre y verla lucir una espléndida librea de tercer invierno. Aquí os dejo con una foto donde se aprecia como va avanzando la muda y un video donde se acicala el plumaje.

La segunda blancalo es tanto como la primera, pero sin duda tiene un aire mucho más gallego. Se trata de un ejemplar con leucismo o esquizocroismo (el primero hace referencia a la ausencia de pigmentación oscura, lo que le da al plumaje un tono marrón claro; en tanto que el segundo término se refiere a la carencia de pigmentación oscura, que da como resultado una reducción en la intensidad de todos los pigmentos), que encontré en el regato Muiños (Nigrán) el día 20 de agosto. No sé con seguridad si se trata de una fuscus o una michahellis, pero atendiendo a los rasgos estructurales y a las proporciones, me inclino por una michahellis. A ver qué opináis al respecto.

Continua la Gaviota Polar en Vigo

Desde el pasado día 7, la Gaviota Polar que frecuenta el Arenal de Calzoa, en Coruxo, Vigo, ha vuelto a ser localizada los días 10, 14 y 17 de agosto. En realidad cada vez que voy por allí la veo, con lo cual supongo que está tan aquerenciada al lugar, que a penas debe de desplazarse. A diferencia de las Patiamarillas, con las que no socializa demasiado, no se mueve con los cambios de marea, pues durante la bajamar utiliza la zona intermareal y con la pleamar se desplaza a descansar a unas rocas que hay a unas pocas decenas de metros frente a la playa. El desplazamiento más largo, que pude constatar fue a la cercana playa de Samil, donde utilizó una farola como posadero durante la marea alta. Como podéis ver en las fotos, el plumaje presenta un desgaste extremo.

Martinet anellat al Besòs

Una de les darreres observacions més interessants que s'han fet a la desembocadura del Besòs ha estat la d'un Martinet blanc (Egretta garzetta) que en Xavi Larruy va veure a principis de més. Es tractava d'un jove que portava anella de PVCblau-verdós amb el codi N737. Segons li van informar es tracta d'un exemplar anellat aquesta temporada com a poll a la colònia d'ardeides de les Illes Medes (Girona). Segons l'encarregat del projecte d'anellament és la dada més llunyana registrada d'encà que vàrem començar.

El Martinet blanc és una espècie que freqüenta la desembocadura del Besòs durant tot l'any, encara que sempre de manera molt poc nombrosa. Normalment aprofita els dics o les vores de la barra de sorra per a pescar. Riu amunt també es possible veure'l, tot i que de manera molt més escassa.

Un article per a llegir: desembocadura del Besòs

El passat 24 de juliol el diari L'Independent publicava un article d'en Xavi Larruy sobre la problemàtica que afecta a la desembocadura del riu Besòs. Problemes de gestió i manca de determinació de les administracions implicades, han derivat en uns usos inadequats que comporten una pèrdua manifesta de la diversitat ornítica, tot i les obres de millora que s'hi van dur a terme els darres anys.

http://independent.cat/santadria/Independent_99.pdf

El Flamenc del riu Besòs

Xavi Larruy

El passat 11 de març un exemplar de flamenc va intentar aturar-se a la desembocadura del Besòs, però només hi va estar uns segons, ja que la presència de vàries persones el va espantar, segons informa Josep Antolí. L’any passat sí que es va poder observar un flamenc durant 2 dies, també al març, curiosament al tram d’ús públic del Parc Fluvial. Tot indica, doncs, que si la desembocadura tingués tranquil•litat es podria observar anualment el flamenc a Sant Adrià.

Les molèsties humanes continúen en aquest espai natural, de manera que la gran inversió que es realitzà en aquest indret no s’ha traduït, de moment, en un augment de les espècies d’aus reproductores ni de les migratòries. De fet, alguns grups d’ocells ara són força més escassos, com els limícoles i els xatracs.

Cal recordar que l’accés està restringit segons el projecte de restauració i, a més, l’Ajuntament ha col•locat plafons informatius aquesta primavera, però aquestes iniciatives malauradament són insuficients. Mentrestant, la parella de corriol petit (una espècie d’ocell limícol protegit que cada any tracta de criar a la barra de sorra de la desembocadura) no ha aconseguit que hagi sortit cap poll de les diverses postes que ha intentat. Aquest ocell posa els ous a la sorra, de manera que són trepitjats per les persones quan caminen per la zona, ja que són molt difícils de veure. La solució no és fàcil, però si es vol aconseguir que la desembocadura sigui un autèntic espai natural, on es pugui gaudir de l’espectacle de la migració dels ocells o de la reproducció dels corriols, és imprescindible que les persones no entrin dins de la desembocadura.

Per començar, l’Ajuntament hauria de prohibir la pesca dins de la zona, ja que és l’activitat que més impacte ocasiona en la zona, i s’hauria de procurar que aquesta restricció fos efectiva. Aquesta petició es justifica per les redundes dimensions d’aquest espai (els ocells tenen por de l’home i no troben un lloc segur on aturarse, ja que els pescadors s’ubiquen a qualsevol lloc, fins i tot dins de l’aigua); la gran quantitat de deixalles que aboquen una part dels pescadors (brossa que després anirà al mar i després a les platges); i també les trencadisses de la vegetació que fan per poder transitar per la zona (inclosos els tamarius que es van plantar). No obstant això, mentre la Central Tèrmica continuï abocant tanta aigua al riu, la desembocadura continuarà sense poder acollir bona part de les espècies d’ocells aquàtics, ja que impedeix la formació d’illetes i platges on s’alimenten els ocells. A més, la manca d’illetes de còdols impedeix la reproducció d’aus com els cames llargues i els corriols. D’altra banda, al tractar-se d’aigua salada gairebé no pot créixer la vegetació a les escletxes de l’escullera, i com que surt tanta aigua la seva velocitat és excessiva perquè els ocells aquàtics es puguin alimentar adequadament.

La prova de l’efecte de tots aquests impactes és que actualment es veuen més aus aquàtiques al tram de riu que hi ha entre el pont del tren i el pont de Cristòfol Moura (on es permet l’accés) que a la mateixa desembocadura. Això s’explica perquè a l’escullera està creixent força vegetació que fa de pantalla visual, hi ha una illa força gran i no es pesca, de manera que la majoria de les persones caminen per la gespa sense espantar gaire als ocells.

Afortunadament no tot és negatiu: la vegetació plantada comença a guanyar alçària i, si ningú els arrenca, en pocs anys tindrem un bon nombre de tamarius i diversos arbustos, on podran refugiar-se molts ocells de mida petita. A més, la bassa construïda ja presenta força vegetació d’aiguamoll (combogues i canyís), de manera que les aus es poden refugiar millor del trànsit de persones.

Anillas de Gaviota Patiamarilla en Cataluña y Galicia

Aquí van las últimas lecturas que he hecho de Gaviota Patiamarilla (Larus michahellis). Las dos primeras pertenecen a la subespecie nominal michahellis, en tanto que la segunda es un ejemplar del tipo lusitanius.

Larus michahellis michahellis:

1) Adult amb anella de PVC verda i codi blanc PBFN al tars dret i anella metàl·lica a la tíbia dreta; observat el 15/VI/09 al port de Vilanova i La Geltrú, El Garraf, Barcelona. Forma part del projecte que es duu a terme al Delta de l’Ebre (Tarragona).

2) Juvenil con anilla de PVC naranja y código verde 2M8 en tarso derecho y anilla metálica en tarso izquierdo; observado el 02/VIII/09 en Viladesuso, Oia (Pontevedra). Creo que pertenece al programa de marcage que Gustavo Ballesteros y Gonzalo González llevan a cabo en Murcia.

Larus michahellis lusitanius:

1) Adulto con anilla de PVC verde y código blanco ZB74 en tarso derecho y anilla metálica en tarso izquierdo; observado el 06/VIII/09 en el Arenal de Calzoa, Coruxo, Vigo (Pontevedra). Pertenece al programa de marcage llevado a cabo en las islas Cies y coordinado por Jorge Mouriño.