Crónica de abril en el río Besòs

El pasado mes de abril fue escepcionalmente bueno en cuanto a observaciones de Alcaudón común de la subespécie balear (Lanius senator badius). El primero apareció en el parc de La pau, lo observó Xavier Larruy el 1 de abril. El segundo lo vio también Xavier Larruy en La Catalana, una zona que desgraciadamente se urbanizará en un futuro, el día 16, durante una visita con el Grup d’Ornitologia del Centre Excursionista de Terrassa. Cinco días más tarde, en una nueva visita,  Xavier Larruy (a partir de ahora Xavi) y yo localizamos otro ejemplar.

Lanius senator badius. La robustez del pico o la ausencia de blanco en la base de las primarias son algunos que lo diferencian de la subespecie nominal.

El 25 de abril aparecía otro ejemplar a la altura de Santa Coloma de Gramanet. Esta vez lo disfrutaban Xavi y Dionisio Sanz. Finalmente, el día 27, Xavi registraba otro individuo, esta vez en la desembocadura, esos 400 metros desangelados de la Administración entre el mar y el primer puente de los muchos que atraviesan el río. El alcaudón común balear es una subespecie endémica de las islas baleares, que se presenta de manera regular en el litoral catalán durante la migración primaveral. Pero no és el único endemismo que visita el Besòs.

Simultáneamente a la observación del alcaudón balear, Xavi y quien estas líneas escribe disfrutamos de un papamoscas grisbalear Muscicapa striata balearica. Fue el día 21. Lo observamos, lo fotografiamos y lo filmamos, confirmamos las características que lo identificaban como subespecie, y disfrutamos como enanos en un lugar olvidado, que temporada tras temporada no deja de ofrecernos todo tipo de maravillas naturales. ¿No se merece Sant Adrià de Besòs un espacio verde de calidad al lado del río? ¿No tenemos ya bastante hormigón a nuestro alrededor? Si los gestores supieran lo que acontece cada día en estas pocas hectareas, quizás cambiarían de idea. Pero para ello es necesario saber mirar, no sólo ver.  

Abril es un mes de migrantes. Hubo días espléndidos, donde no faltaron las collalbas grises Oenanthe oenanthe, los papamoscas cerrojillos Ficedula hypoleuca, las currucas carrasqueñas Sylvia cantillans (con este taxón no me aclaro) y zarcera Sylvia communis, los mosquiteros musicales Phylloscopus trochilus, y papialbos Phylloscopus bonelli, algún cuco Cuculus canorus, o alguna golondrina daúrica Cecropis daurica entre los bandos de golondrinas comunes, colirrojos reales Phoenicurus phoenicurus, tórtolas comunes Streptopelia turtur, y por supuesto alcaudones comunes Lanius senator senator.

Macho de collaba gris

Curruca zarcera

Macho de papamoscas cerrojillo 

Alcaudón común de la ssp. senator.

Pero el Besòs nos brindó también especies tan escasas en este entorno como la collaba rubia Oenanthe hispanica, con 3 ejemplares observados por Xavi el día 12, un día muy animado de pajarillos, y otro ejemplar el día 16, detectado por Javier Valladares, o los mosquiteros silbadores Phylloscopus sibilatrix, que vimos Xavi y yo en La Catalana el 22 de abril. ¡Vaya día eo 22 de abril! No sólo vimos los silbadores, el badius o el striata balearica, lo mejor de todo, que fue “bimbo” (expresión que hace referencia a primera observación) para la zona, fueron dos escribanos hortelanos Emberiza hortulana. Esta observación, disparó el ritmo de nuestras pulsaciones. Son de esos días que uno nunca olvida. El 22 de abril de 2016 quedará grabado en nuestra memoria como un día destacado (¡qué poco adjetivo para tan gran día!). No menos ilusionante fue la buscarla pintoja Llocustela naevia que Xavi escuchó en la desembocadura el día 28. No faltaron observaciones de garza imperial Ardea purpurea, con un ejemplar el día 18 a la altura de Santa Coloma de Gramanet.

Por más que nos hemos esforzado, esta primavera no está siendo especialmente buena para limícolas, al menos en lo que llevamos de temporada. Abril comenzó con un dato especialmente espectacular, 28 cigüeñuelas Himantopus himatopus en la desembocadura, que observó Xavi el primer día del mes. Llovia, ergo poca frecuentación humana y las aves se paran en la desembocadura. Es una ecuación tan fácil, que no entiendo cómo la admistración no acaba de resolverla, eliminando naturalmente  la variable meteorológica. Cuatro más aparecieron en la desembocadura al día siguiente, las vio Javier Valladares. Una gran observación fue la que hizo Jaume Campderròs el 9 de abril. Vio un zarapito trinador Numenius phaeopus el día 9, que pudo documentar con unas fotografías magníficas.

El 24 de abril, Xavi observó en la desembocadura varios chorlitejos grandes Charadrius hiaticula y patinegros Charadrius alexandrinus, formando un bando mixto con correlimos tridáctilos Calidris alba. No cito al andarríos chico o al chorlitejo chico, que se vieron diariamente en el río.

Por el contrario, fue bastante bueno de marinas, destacando una pagaza piquirroja Sterna caspia el día 20, 3 pagazas piconegras Sterna nilotica el 28 de abril y un fumarel cariblanco Chlidonias hybridus volando río arriba el día 17.

Quiero acabar esta crónica con una observación que disparó la adrenalina de muchos de nosotros. El 5 de abril, Javier Valladares descubrió un macho de lavandera blanca enlutada Motacilla alba yarrellii, propia de las Islas Británicas. Consiguió fotografiarla. Estábamos más que ilusionados, pero una mirada detallada a las fotografías nos desinfló. Motas grises en las cobertoras y otros detallas que ahora no mencionaré delataban un probable híbrido alba x yarrellii. Pero tranquilos, que aquí hay mucho tesón y tarde o temprano caerá.

Crònica del març al riu Besòs

Fa uns dies parlava del març al delta del Llobregat. Ara us faig cinc cèntincs del que es va vaure al tram baix del Besòs el mes passat.

El dia 6 van aparèixer els primers corriols petits Charadrius dubius. D’ençà aleshores ha estat un goteig permanent de primeres observacions d’estivals. Oreneta de ribera, ballesters i 2 orenetes cua-rogenques Cecropis daurica, que va descobrir en Javier Valladares el dia 7 a Santa Coloma de Gramanet el dia 7, i que van romandre si més no fins al dia 18.

El dia 8, en Xavier Larruy va trobar un martinet menut Ixobrychus minutus i una boscarla mostatxuda Acrocephalus melanopogon al tram de Sant Adrià. També es va observar una gamba roja vulgar Tringa totanus, que s’hi va estar fins el 15 de març. El dia 10, en Xavier registrava un corriol gros Charadrius hiaticula a la desembocadura, i el dia 12 un paràsit aturat a uns centenars de metres de la desembocadura del riu, amb moltes probabilitats que hi fos pomarinus.

Al tram de Montcada i Reixac, en Xavier Larruy va veure una polla pintada Porzana porzana i una altra oreneta cuarogenca el dia 13. Riu avall, molt a prop de la desembocadura, va veure com un torlit Burhinus oedicnemus intenta aturar-se. Finalment sembla que ho va fer a l’esplanada que hi ha a tocar del Parc del Litoral. Aquell mateix dia apareixia la primera valona Tringa glareola de la temporada.

Dos passeriformes interessants es van detectar a meitat de mes. D’una banda un cruixidell Emberiza calandra a ala desembocadura, espècie regular, però molt escasa. L’altra representa una primera cita per a la zona, una griva cerdana Turdus pilaris al tram de Santa Coloma.

L’última desena de mes la cosa es va anar diversificant, cames-llargues Himantopus himantopus, corriols petits i gamba roja van aparèixer a la llera del riu; puputs Upupa epops, cueretes grogues Motacilla flava,  tallaretes vulgars Sylvia communis i tallarols de garriga S. cantillans, a més de mosquiters de passa Phylloscopus trochilus i algun capsigrany Lanius senator, van ocupar les marges del riu. És només el començament. El pròleg del que està venint cap a nosaltres, allò que desperta passions, que posa els grups de whatsapp en ebullició, és la primavera que ens canvia el ritme, sobretot als que ens dediquem a mirar ocells.

Març al delta del Llobregat

Acaba de passar el març, un estira i arronja entre l’hivern i la primavera. Per un ornitòlec pot ser o molt avorrit o especialment emocionant. Encara resten alguns hivernants, malgrat que de certes espècies no en queden gaires, i puntualment s’observen els primers migrants estivals. És un estadi entre el “encara no ha acabat” i el “està a punt de començar”. Al Delta del Llobregat, corbs marins grossos, fredalugues, daurades i oques revifen l’esència d’un hivern esmorteit. Orenetes vulgars, cuablanques i de ribera s’anticipen a la primavera que tan precisament apareix marcada al calendari, però els roquerols ens recorden que a les muntanyes encara és ple hivern. Falciots primerencs dibuixen la geografia al cel. Són observacions per començar a obrir boca, per escalfar prismàtics, en un tres i no res s’inicia el gran espectacle de la migració primaveral, i ja no seran observacions puntuals, serà un allau de migrants, un flux més o menys regular capaç de despertar tota mena de passions.

El 12 de març vaig visitar la desembocadura del riu Llobregat i els “Espais Naturals del Delta” (Cal Tet i Cal Nani). Entre el pont de Mercabarna i el nou pont del Polígon Indrustrial Pratenc romania un petit estol de morells de cap roig Aythya ferina . Entre ells dormitava l’híbrid d’Aythya ferina x nyroca, que porta tot l’hivern entre Cal Tet i el riu Llobregat.

Riu avall un estol d’ànecs grisets Anas strepera s’alimentava en les aigües tèrvoles del riu. Les gavines rialleres i els gavians argentats descansaven a les illes sorrenques, mentre una trentena de flamencs ballaven claquet. Sobtadament gavines i gavians van aixecar el vol al voltant d’una ombra ampla i fosca. Durant uns segons, o potser minuts, van ser la seu cohorte fins que un cop aturada la van oblidar. L’àguila pescadora necessita, com tots els ocells, mantenir el seu plomatge en perfecte estat. Allò va ser una parada tècnica per acicalar-se amb aigua fresca. Era l’únic que l’interesava. Un cop arreglat el seu plumatge va tornar a enlairar-se i la cohorte de gavinas i gavians la va acompanyar una estona camí de la desembocadura per si de cas...

Al cap d’una estona enfilava el camí que porta a Cal Tet. En apropar-me a les maresmes de Cal Nani, vaig veure un parell de capons reials. Sembla mentida que un ocell tan gros passi tan desapercebut, potser sigui la presbícia que acompanya a l’edat, però eren 17 els capons reials que sondejaven el fang a la recerca de preses. Un d’ells portava una anella blanca de pvc al tars, que en realitat havia d’anar a la tíbia, amb codi 0J9W. Espero que aquest entrebanc no li representi una amputació. El seu caminar en aquell moment era prou bo, i demostrava, com la resta, la seva destresa en la captura del cranc americà Procambarus clarkii.

La primera parada a Cal Tet la vaig fer des de l’observatori del Sabogal. El panorama representava prou bé la idea del que per a mi és el mes de març. Uns pocs xibecs Netta rufina, alguns cullarots Anas clypeata, un grapat de xarxets Anas crecca dormitant a la vora de l’aigua, i diverses fotges escampades arreu de la llacuna. Sobre la herba pasturaven un parell d’oques Anser anser, que no sabia ben bé si eren hivernants genuïns o bé formaven part del grup d’oques asilvestrades que tenen el seu origen en els exemplars que anys enrere es van alliberar al Parc Diagonal Mar de Barcelona.

D’entre les mases de canyís brollava la veu tremolosa del cabusset Tachybaptus ruficollis, alguns es deixaven veure com una bola de cotó flotant sobre la superficie de l’aigua.

També cabussador, però molt més compacte, el morell de caproig cercava el seu aliment al fons de la llacuna, invertebrats sobretot, que s’amaguen entre el fang, formen part de la seva dieta. Es un ànec que es reprodueix en baix nombre al delta del Llobregat, i que també manté una petita població hivernant, que es mou entre el riu i les llacunes deltaiques.

No puc acabar aquesta entrada sense esmentar un dels meus passeriformes més estimats, el repicatalons. Encara no entenc el perquè del seu nom vernacle. Tan m’és, aquest moviment de cua és insuperable.

Solución al Ornitonigma de febrero: el triguero

Leí en una ocasión que el marrón era el color predominante en la naturaleza. Así de memoria me vienen a la cabeza multitud de organismos que tienen el marrón, en sus múltiples tonalidades, como color de base. Si nos ceñimos a las aves, son también multitud las especies que lo lucen. Una de ellas es la protagonista del Ornitonigma de febrero.

Si la observamos con atención apreciamos que se trata de un paseriforme robusto, voluminoso y relativamente alargado, con patas claras y fuertes. De tonalidades marrón grisáceas por las partes superiores y color ante claro en las inferiores, apenas muestra contrastes, poco más que el que se aprecia en las cobertoras y terciarias, que con sus fondos negruzcos y bordes claros intentan tímidamente romper la monotonía cromática. El manto y las escapulares marrón grisáceas presentan una estria central oscura en forma de daga. El estriado se diluye hacia dorso en forma de moteado y se hace de nuevo más patente en el obispillo. Por su parte, las partes inferiores muestran listas oscuras, de trazado más grueso en la parte superior del pecho, donde parecen concentrarse en una gran mota oscura hacia el centro. El listado se extiende a través de los flancos hacia la cloaca. El vientre y las infracobertoras caudales son lisos. Las terciarias son largas, y aunque no cubren la totalidad de las primarias, éstas presentan muy poca proyección. ¿Cuál de las tres especies se ajusta mejor a este patrón? Veamos una a una.

El gorrión común Passer domesticus es un ave de plumaje más contratado en los machos y más discreto en las hembras. En el caso de los machos, el marrón tiende hacia tonos castaños, más rojizos en algunas zonas y leonados en otras. En el manto destacan unas amplias franjas leonadas, bordeadas de negro, que descienden hacia las escapulares. La nuca y la parte posterior del cuello son lisas y de un tono marrón rojizo. Muestra una llamativa franja blanca en las cobertoras medianas; un panel pardo amarillento en las secundarias con el ala plegada; más proyección primaria; y un llamativo obispillo gris, que en el caso de la fotografía tendría que ser bien visible, cosa que no sucede. Además carece de listado en las partes inferiores grises, con tan sólo el parche negro de la parte superior del pecho formado por el babero.

La hembra, por su parte, es mucho más discreta y uniforme, con tonos marrón grisáceos. No obstante sigue un patrón parecido al del macho, sin listado en partes inferiores y con dos amplias franjas marrón claro y con bordes oscuros a ambos lados del manto. Los rasgos descritos no cuadran con nuestro protagonista. Parece pues que no se trata de un gorrión común.

Las bisbitas son aves esencialmente terrestres y están adaptadas a la vida en el suelo. Sus tonos ocráceos les proporcionan mimetismo, sus patas largas, les permiten corretear entre la hierba, y sus largas terciarias cubren la totalidad de las primarias, protegiéndolas del roce y la abrasión que representa hacer vida en tierra. La posibilidad que planteava dentro de este grupo, era el Bisbita arbóreo Anthus trivialis. Como el ave de la foto, el tono general es marrón claro, con tendencia al beigue o leonado. El manto también está muestra estriado, pero éste aparece como diluido o poco marcado. Cobertoras medianas y grandes son también oscuras, pero muestran un patrón diferente al ave de la foto. Si nos fijamos, vemos que el oscuro no ocupa la totalidad de la pluma, sino aproximadamente el terció final. El oscuro, menos intendo que nuestra ave, surge des del raquis y se extiende hacia abajo, intensificándose gradualmente, es decir, existe un punto de transición, donde los tonos claros se funden con los oscuros. El patrón de nuestra ave es uniforme. Además muestran puntas blancas, ausentes en nuestro ejemplar. Como ya comenté más arriba, las terciarias cubren la totalidad del extremo del ala, y por tanto no existe proyección primaria. Las partes inferiores también están listadas, pero el listado se concentra principalmente en el pecho, siendo muy fino en los flancos y está comnpletamente ausente en el vientre. Hay que añadir que existe un contraste entre los tonos ocráceos de pecho y flancos y el vientre blanco. Con estas características difícilmente puede ser nuestra ave misteriosa.

Si no es un gorrión común ni tampoco un bisbita arbóreo, sólo queda una posibilidad, el Triguero Emberiza calandra. Y en efecto de esta especie se trata. El ejemplar de la foto fue observado en una zona cerealista de Lleida, el pasado otoño. Aquí os dejo con otra imagen suya.

Passejada hivernal per Ca l'Arnús

Malgrat aquest hivern tan suau, al parc de Can Solei-Ca l’Arnús de Badalona es respira un aire plenament hivernal. Els roquerols que van aparèixer a la tardor encara i són, tot i que en nombre molt inferior. Al voltant d’uns 4 exemplar són els que sobrevolen habitualment el parc. Els pit-rojos són probablement els passeriformes més nombrosos. Ocupen tots els ambients del parc, des del passejos més ombrívols del jardí romàntic, fins els tarongers de la zona d’horts.

Pit-rog

També nombroses i fàcilment detectables són les mallarengues. En aquesta època acostumen a moure’s en grup, per la qual cosa és possible que al llarg del recorregut que faig pugui trobar molt poques o cap i de sobte, al cap d’una estona, atopar un grup nombrós i divers. I és que durant la tardor-hivern les diverses espècies de mallarengues s’agrupen en estols mixtos per a cercar aliment i defensar-se del depredadors. El 18 de gener hi eren totes les espècies de mallarengues, tret la mallarenga d’aigua, que té unes necessitats ecològiques molt més específiques i rarament surt de l’entorn de boscos humids del terç nord de Catalunya.

Mallarenga emplomallada

Mallarenga petita

Mosquiters, tallarols de casquet i capnegre no van fallar. Com tampoc ho van fer les dues espècies d’estornells. La novitat va ser un petit estol de gratapalles, que fins ara no hi havia vist. Però les que mai fallen, i aquestes sí que són molt, molt detectables, son les cotorres. Al parc n’hi ha una bona població de cotorretes de pit gris i és l’única zona del Barcelonès nord, que jo sàpiga, on es reprodueix la cotorra de kramer. Algún dia en parlaré. De moment us deixo algunes fotos de diversos exemplars.

Salut i molts ocells!

Observacions al Besòs

Fa molt de temps que no parlo de les observacions del Besòs, i no perquè no n’hi hagi, que n’hi ha i ben bones (sempre a escala Besòs), sinó perquè ho vaig endarrerint i finalment acabo fent altres coses. Així de simple. Doncs bé, fins aquí hem arribat. Avui toca parlar del Besòs. I sense més dilació us explico algunes de les cites més interessants.

A més del ja famós mosquiter de doble ratlla que es va instal·lar durant una setmana al Parc del Litoral a Sant Adrià de Besòs, i d’un altre que dies després es va veure a La Catalana, hi ha hagut moltes altres observacions interessants a escala local. Entre les anàtides cal destacar dues femelles d’ànecs cuallargs, que van romandre uns dies associades a grups d’ànecs collverds. Qualsevol cita d’anàtida que no sigui collverd, resulta interessant, si a més es tracta d’una estada de dies, l’interés creix exponencialment, i si a més es tracta d’ànec cuallarg, la cita és de gran valor.

Foto d'arxiu

Però d’anàtides, tret aquesta observació, ha estat més aviat fluix. Una mica millor, ha estat el pas de limícoles. Al llarg de la tardor, es van veure diferents espècies, entre elles el remenarocs, que es va localitzar a la desembocadura. Però d’entre tots cal destacar la presència al novembre d’un pòlit cantaire (Numenius phaeopus) que va caure en una xarxa japonesa durant una jornada d’anellament. I una llarga estada de dues gambes verdes als trams finals del riu. En un lloc com el Besòs, amb tantes molèsties, aquest fet adquireix un valor molt significatiu. De mica en mica s’aprecien avenços en la millora de les condicions del riu. Encara resta molt a fer, però pels que hi anem sovint aquestes millores són apreciables.

Les darreres observacions de limícoles corresponen a una fredaluga i un territ variant a la desembocadura fa pocs dies. La fredeluga no va estar-se gaire estona. Una persona va accedir amb un gos a la llera i ho va foragitar tot. Aquest és una dels temes pendents sobre el que les autoritats competents han d’actuar.

Per finalitzar em trasllado riu amunt fins a Montcada i Reixac. Avui, 28 de novembre vaig participar en una jornada d’anellament adreçada al públic i dirigida pel biòleg i ornitòleg, Xavi Larruy. Una jornada destacada no només per la quantitat d’ocells que van anellar (vora 80), sinò i sobretot per la seva varietat d’espècies, un total de 16, que si afegim les observades però no capturades ens dóna un total de 36 espècies. Trenta-sis espècies d’aus que desapareixerien si desapareix la vegetació que els proporciona aliment i refugi. Recordem que entre els plans de l’anterior govern municipal de Montcada i Reixac, estava convertir les vores del riu en un camp de gespa, al estil del que actualment hi ha a Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià de Besòs. Formes i diversitat, front homogeneitat i linealitat, trieu.

Homogeneitat i linealitat

Forma i diversitat

Mallarenga blava

Repicatalons femella

Xivitona adulta

Titella 

Pardal de bardissa

Teixidor

Ca l'Arnús, ocells i gats: una difícil convivència

El passat 15 de novembre es va celebrar una jornada d’anellament d’aus oberta al públic al Parc de Ca l’Arnús (Badalona). Ca l’Arnús, i el veí parc de Can Solei, formen una extensa àrea verda de gairabé 11ha. Té el disseny propi dels antics jardins romàntics del segle XIX, amb arbredes frondoses i ombríboles, que embolcallen els camins que segueix el passejant. Molt del gust de l’època, un sotobosc ben dens remata cada racó de l’espai. Diversos estanyols, basses i fonts, a més de coves i rocalles, trenquen la sempre present verdor de pins, teixos, còculs i margallons. Plàtans, algun roure i altres espècies caducifòlies recorden el trànsit de les estacions. Arbres centenaris dominen les capsales. A les vores del parc apareixen espais més oberts, amb fruiters, alzines i petits horts.

D’aquesta diversitat d’ambients brolla tota una interessant diversitat faunística. El grup de vertebrats millor representat és el de les aus, amb unes 57 espècies registrades. Però no falten anfibis, rèptils i petits mamífers com ara els rat-penats. Un oasi de vida entre la autopista C-32, per la que diàriament circulen milers de vehicles, i els carrers Seu d’Urgell, Sant Bru i Riera de Canyadó. Un lloc tranquil per a la fauna, o potser no?

Aquest parc amaga una trampa mortal per molts petits vertebrats salvatges, la majoria espècies protegides.  Dins el parc, hi viu una colònia de gats asilvestrats, sostinguda artificialment amb aliment i aigua de forma diària. I potser molts es preguntaran, on és el problema? Diversos estudis demostren com l’instint depredador d’aquests animals té un impacte devastador sobre la fauna salvatge. Només als EUA, les xifres del seu impacte són aclaparadores. Es calculen que són responsables de la mort d’entre 1.400 i 3.700 milions d’ocells, i entre 6.900 i 20.700 milions de mamífers... a l’any!!!! Si voleu llegir l’estudi senser cliqueu aquí.

Menjadora de gats
al parc de Ca l'Arnús.

Aquest impacte és extrapolable a d’altres zones i Catalunya no és una excepció. A nivell mundial, les dades també són esgarrifoses: un 14% de les espècies d’aus, mamífers i rèptils estan en perill d’extinció com a conseqüència de l’impacte dels gats (domèstics i asilvestrats), segons la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa).

Aquesta colònia de gats del parc de Ca l’Arnús-Can Solei, té el seu epicentre a un terreny tancat, gestionat per l’Ajuntament. Dins aquest recinte, es precisament on es desenvolupen les activitats d’educació ambiental adreçades a promocionar la fauna del parc. Per raons que desconec, compta amb una alimentadora tamany industrial amb prou pinso per mantenir ben satisfeta tota una colònia de gats. Aquesta circunstància, i la troballa de restes d’ocells suposadament capturats pels gats, ens va obligar a estar molt a l’aguait durant el desenvolupament de l’activitat d’anellament.

La puput, un potencial reproductor al parc.

Des d’aquí es vol denunciar aquesta situació a l’ajuntament de Badalona, responsable implicat en la gestió del parc. De la mateixa manera, es proposen mesures com ara la captura dels animals implicats i la seva estirilització i trasllat a centres adients. Aquest és un problema ambiental de gran magnitud que amenaça la biodiversitat d’un indret emblemàtic de Badalona. Cal una actuació contundent per part de l’Ajuntament i les altres administracions competents.

Per acabar us deixo amb algunes fotos d'ocells típics d'aquest parc.

El bauet aprofita l'estany del parc per alimentar-se dels petits peixos que hi viuen.  

A les zones més obertes, espot trobar al gratapalles. 

També de zones obertes és la cuereta blanca, que incrementa el seu nombre durant la tardor i l'hivern. 

Dues espècies de pardal viuen al parc. El pardal xarrec és menys urbà i al parc hi té una de les més importants poblacions reproductores de Badalona.

El bruel és un reproductor del parc. Durant la tardó i l'hivern, se li afegeix el seu cosí, el reietó.

La mallarenga cuallarga és una de les espècies més comunes del parc.

A partir de setembre els mosquiters comuns comencen a arribar al parc. Hi seran fins la primavera, quan retornaran a les seves àrees de cria.

La mallarenga carbonera és una de les espècies que es reprodueix al parc.

Tant durant la primavera com durant la tardor, podem gaudir d'aquesta espècie migratòria, el mosquiter de passa.

Mascle de tallarol capnegre. Aquest bonic ocell, molt abundant a la serralada, sovinteja el parc tot l'any.