En arribar la primavera el meu cos pateix
canvis de tota mena. Els metges parlen d’alteracions de l’estat anímic, que es
tradueixen en canvis d’humor, alteracions que afecten a la vitalitat, provoquen
cansament i també certa manca d’energia. Són simptomes més o meys lleus que descriuen
un estat general amb un nom sense sonoritat, poc modulable i una mica anodin,
al que l’afegeixen l’adjectiu primaveral. Si per mi fos, m’estalviaria de pronunciar-lo,
però fa ja un grapat d’anys que circula arreu i és difícil desfer-se’n. Diuen
els experts que fa referència al cansanci provocat pel canvi estacional. També expliquen
que hi ha una pèrdua de gana —inclosa la sexual— , adobada amb tristesa, amb un rajolí de dificultat per a la
concentració, un xic d’irritabilitat i potser una mica d’hipotensió arterial,
entre molts altres símptomes.
Com que estava astènic —es diu molt en aquesta època quan un es troba cansat— amb el canvi d’estació, el 28 de març vaig enfilar cap als Aiguamolls
de l’Empordà, per tal de tornar la meva vitalitat al seu nivell habitual. En
arribar-hi, vaig adonar-me’n que no em mancaven ni energia ni gana de cap mena, el
cansament havia quedat arraconat i
el nivell de vitalitat començava a superar la meva mitjana normal. Em sentia
plenament vital, preparat per enfrontar-me a valones i cames llargues
amb el sistema hormonal hiperevolucionat, cogullades
melodioses, cruixidells monotemàtics,
caderneres pujades de vermell, i gafarrons que derrotxaven notes frenèticament.
El Matà era una olla a pressió, on desenes de valones escorcollaven els prats
inundats, vigilades de ben a prop per una multitud de cames llargues.
 |
| Caderenera |
Realment la panoràmica era tot un goig. Diverses
espècies de limícols recorrien els antics arrossars. Al menys 73 cames llargues
caminaven desmanegats per tot l’antic arrossar. Acostumo a dir que els cames
llargues fan estiu a les maresmes i camps inundats. Són ocells que es fan
veure, negres per sobra i blancs per sota engalanen la maresma amb sons i
colors.
Molt més discretes, però igual d’abundants,
resulten les valones. I ja els hi convé, de mida mitjana, recorren la plana
anegada cercant invertebrats. Són més audibles que visibles, pero sempre les
reconeixerem pel seu motejat blanc sobre fons marronós i un caparró relativament
gran en relació al seu coll curt i prim. Si vola, ens deixarà veure el carpó
blanc i quadrangular, un element diagnòstic de l’espècie.
Un “quiero
y no puedo” és el corriol petit,
que vol passar desapercebut —és la seva estratègia—, però resulta massa cridaner.
No en te prou amb pregonar el seu territori amb un vol esperonat, exclamant cri-cri-cri, no en te prou amb córrer
darrere un potencial competidor, aixecar el cos i exposar la banda negra que
creua el seu pit, no en té prou amb mostrar un blanc i negre... Corriols
grossos i camanegres també hi eren presents, però es dedicaven a alimentar-se
sense fer tant d’enrenou.
Més discrets, els becadells, es mostraven refiats, potser confiant en el seu plumatge
críptic, però semblaven oblidar que aquesta característica tan eficientent
entre la vegetació, no serveix de res quan s’alimenten en aigües obertes.
Els calidris
també ho intenten (passar desapercebuts). Encara vesteixen el seu plumatge
hivernal, i són ben pocs els que comencen a lluir la llibrea estival, i si ho
fan és només parcialmente. Territs
variants, menuts, becllargs i batallaires sondejaven el fang amb certa tranquilitat, fins que un esparver vulgar sobrevolà
la zona. Aquesta amenaça però va ser ràpidament escampada per la gamba roja vulgar amb el seu tiu-tiu inigualable, davant la
impassibilitat d’un solitari pòlit
cantaire. En companyia de les gambes roges, les gambes verdes i les gambes
roges pintades sondejaven les aigües més profundes, i allà on no arribaven
altres limícols, s’alimentaven els tètols
cuanegres mercè al seu llarg bec.
Per enrecordar-nos que l’hivern encara es
resistia a marxar restaven un “puñaín”
(com diuen a la meva terra) d’oques.
Diuen alguns que poden tenir un origen domèstic, però no és rar que alguns
exemplars allarguin la seva estada a zones d’hivernada tradicionals, com ara
els Aiguamolls de l’Empordà.
Xarxets
comuns, ànecs
cullarots i grisets, ànecs collverds, una parella d’oques egípcies i algun xarrasclet
completaven l’elenc d’ànàtides presents. L’any passat, per aquestes dates, els
aiguamolls estaven plens de xarrasclets, va ser un any excepcionalment bo per a
l’espècie. Enguany però destaca per la pobresa d’observacions, molt pocs
exemplars i molt escampats.
Moltes altres espècies ocupaven els arrossars
del Matà, fotges, polles d’aigua, cigonyes blanques, bernats
pescaires, martinets blancs; a
més d’algunes orenetes vulgars, cuablanques i cueretes grogues, encara restaven grassets de muntanya i un solitari reietó. També algun agró
roig i un nutrid grup de capons reials, tres dels quals estaven
anellats. Em deixo moltes coses, i la llista és molt mes llarga. La jornada va
ser intensa i esgotadora, però vaig tornar cap a Barcelona amb les piles ben
carregades i l’astènia oblidada en algun calaix dels meus records.
