Crònica del març al riu Besòs

Fa uns dies parlava del març al delta del Llobregat. Ara us faig cinc cèntincs del que es va vaure al tram baix del Besòs el mes passat.

El dia 6 van aparèixer els primers corriols petits Charadrius dubius. D’ençà aleshores ha estat un goteig permanent de primeres observacions d’estivals. Oreneta de ribera, ballesters i 2 orenetes cua-rogenques Cecropis daurica, que va descobrir en Javier Valladares el dia 7 a Santa Coloma de Gramanet el dia 7, i que van romandre si més no fins al dia 18.

El dia 8, en Xavier Larruy va trobar un martinet menut Ixobrychus minutus i una boscarla mostatxuda Acrocephalus melanopogon al tram de Sant Adrià. També es va observar una gamba roja vulgar Tringa totanus, que s’hi va estar fins el 15 de març. El dia 10, en Xavier registrava un corriol gros Charadrius hiaticula a la desembocadura, i el dia 12 un paràsit aturat a uns centenars de metres de la desembocadura del riu, amb moltes probabilitats que hi fos pomarinus.

Al tram de Montcada i Reixac, en Xavier Larruy va veure una polla pintada Porzana porzana i una altra oreneta cuarogenca el dia 13. Riu avall, molt a prop de la desembocadura, va veure com un torlit Burhinus oedicnemus intenta aturar-se. Finalment sembla que ho va fer a l’esplanada que hi ha a tocar del Parc del Litoral. Aquell mateix dia apareixia la primera valona Tringa glareola de la temporada.

Dos passeriformes interessants es van detectar a meitat de mes. D’una banda un cruixidell Emberiza calandra a ala desembocadura, espècie regular, però molt escasa. L’altra representa una primera cita per a la zona, una griva cerdana Turdus pilaris al tram de Santa Coloma.

L’última desena de mes la cosa es va anar diversificant, cames-llargues Himantopus himantopus, corriols petits i gamba roja van aparèixer a la llera del riu; puputs Upupa epops, cueretes grogues Motacilla flava,  tallaretes vulgars Sylvia communis i tallarols de garriga S. cantillans, a més de mosquiters de passa Phylloscopus trochilus i algun capsigrany Lanius senator, van ocupar les marges del riu. És només el començament. El pròleg del que està venint cap a nosaltres, allò que desperta passions, que posa els grups de whatsapp en ebullició, és la primavera que ens canvia el ritme, sobretot als que ens dediquem a mirar ocells.

Secà de Bellpuig, vespre.

L’endamà de la nit de Sant Joan, un cel seré amagava un sol tòrrid que em va obligar a ajornar la sortida fins ben entrada la tarda. Com si estiguessim en plena canícula, els camps de Bellpuig estaven gairebé deserts de vida. No obstant això, el paisatge era esplèndid: camps ocres i grogencs s’estenien planers i finits fins un horitzó llunyà, trencat suaument pel blau del cel. Però els camps estaven deserts  només en apariència. Tant sols calia parar l’orella per adonar-se’n  de que tot estava allà, esperant que el sol ragés en sua inclinació i minvés la calor. Calia fixar la mirada per adonar-se que qui movia el blat no era pas el vent, que estava absent. Calia tenir paciència per veure sortir del camp una mare perdiu (Alectoris rufa) alerta als seus tretze perdigons, travessant el camí a corre-cuita per ficar-se entre els matolls de l’altre vora. Mare perdiu sap bé el que es fa, ja que ella i la seva llocada són el pa de cada dia de molts depredadors.

Perdiu

Més discrets que a la nit, els torlits (Burhinus oedicnemus) continuaven fidels als seus camps. El seu plomatge críptic i la seva actitud discreta, els ajudava a passar desapersebuts. Això és fonamental quan es té el niu a terra a l’abast de qualsevol boca afamada. Només un discret cap que sobresortia del cereal tallat delatava la seva presència. L’altre membre de la parella, mentrestant, romania a l’ampar d’uns matolls pendent de qualsevol potencial perill. El meu cotxe no l’hi semblava pas. I és que no gaire lluny d’allí voltaven un mascle jove d’Esparvé cendrós (Circus pygargus) i dues femelles d’Arpella (Circus aeroginosus), amb el seu típic vol rasant.

Torlit

La calor era un signe molt clar de que feia uns dies havia arribat l’estiu, però havia un detall no passava desapercebut: els camps estaven gairebé buits de calàndries. Vaig veure només tres exemplars solitaris cantant molt discretament. Què se’n havien marxat? En certa manera sí. Aquest era el símptoma més clar del canvi d’estació. Les calàndries (Melanocorypha calandra) havien abandonat els seus territoris de nidificació per a concentrar-se en grans grups a la recerca d’aliments. Endinsant-me al secar vaig topar amb un gan estol de 170 ex. que anava de camp en camp amb gran xivarri. En grups més petits fent el propi, estaven els puputs (Upupa epops). Buscant insectes a la vora dels camins amb el bec llargarut, obrint i tancat la cresta.

Puput

A mesura que avançava el vespre, l’activitat anava in crescendo. Els mascles de sisó (Tetrax tetrax) que feia unes setmana proclamaven els seus territoris, es mantenien ara més apaivagats i estaven canviant la librea nupcial a un plomatge més discret. La seva territorialitat havia minvat i es podien veure petits grups.

Sisó mascle.

Sisó femella

Enfilats a les seves atalaies, normalment les branques superiors d’un atmeller, el gaig blaus (Coracias graculus) deixava anar el seu cant ronc i estrident.  Exótic i esquiu, sempre pendent del seu voltant, juntament amb el Puput i els abellarols posaven la nota de color a un indret on els ocres i els marrons són la nota dominant. Fins a vuit exemplars vaig veure.

Tant identificatiu són els sisons a aquestes planes, como ho són els masos. Edificacions que s’aixequen aquí i allà i que fan servir la pagesia. Alguns, com el Mas del Coix, daten del segle XVI. Són elements propis d’aquest paisatge i la seva integració és tal, que algunes espècies no hi serien sense els masos. El cas més significatiu és sens dubte el del Xoriger petit (Falco naumanni). Aquest petit falcó els fan servir per ubicar els seus nius. Però no són els únics. Tota una comunitat d’aus coexisteix en aquestes construccions: Xoriguers vulgar (Falco tinnunculos), siselles (Columba oenes), mussols (Athene noctua), òlibes (Tyto alba) o el mateix Gaig blau, que sovint hi instal·len els seus nius. Probablement ja no tornaré a la plana de Lleida fins després de l’estiu. Però quan ho faci, ho faré amb ganes i il·lusió. Lleida mai decep.