Nota sobre la temporada de cría del chorlitejo patinegro en el Garraf. Temporada 2016

Entre el 2010 y el 2013, realicé un seguimiento de las parejas reproductoras de chorlitejo patinegro Charadrius alexadrinus en la comarca del Garraf, Barcelona Podéis consultar los siguientes enlaces: chaale1, chaale2, chaale3, chaale4), La especie, otrora abundante en gran parte del litoral, está actualmente reducida a unas pocas parejas en contados enclaves.

Hembra reproductora de cholitejo patinegro en Cubelles.

Esta primavera en Barcelona, sólo la podemos encontrar como reperoductora en el Delta del Llobregat (2 parejas esta temporada en la playa de Ca l’Arana), Vilanova y la Geltrú (1), El Prat de Vilanova (?) y Cubelles (1). En el Maresme crió hasta tiempos recientes en Premià de Mar, de donde desapareció hace tres temporadas. Su situción es, como se ve, muy crítica. En este enlace se puede ver la distribución de los enclaves.

En un recuento realizado a finales de mayo en la comarca del Garraf, constaté la reproducción de tan solo dos parejas. En la riera que desemboca en la playa de Ribes Roges, en Vilanova i la Geltrú, había una pareja con dos pollos ya bastante crecidos. Otro punto de cría tradicional es la playa Llarga, al Prat de Vilanova. Aquí no detecté ningún indicio de cría, ni tan sólo la presencia de la especie. Quizás pudo deberse a la importante ocuopación de la playa por los bañistas. La segunda y última pareja ocupaba la zona dunar de la térmica de Cubelles. En este caso los adultos aún estaban incubando.

Las zonas disponibles, año a año van reduciéndose, pero hay cambios significativos por parte de la Administración, el acordonamiento de las áreas de cría. En el caso de la playa de Ribes Roges, la zona acordonada es tan reducida que parece casi una broma. No obstante, la pareja reproductora parece estar sacando adelante a un par de pollos. En cuanto a la zona de la térmica de Cubellas, toda el área ha sido acordonada, lo que representa un gran éxito para las parejas que incuban. Pero las zonas de alimentación siguen sufriendo una fuerte presión, lo cual condicionará sin duda el éxito de la reproducción.

Poco a poco se van dando pasos hacia delante en la conservación de esta especie tan emblemática de nuestro litoral. A las medidas preventivas, como el acordonamiento, cabe sumar las de promición (educación ambiental) y, las punitivas. Ambas seguro que consideradas, y las primeras quizás ya implementadas. Respecto de las últimas, la Administración ha de ser valiente y coherente, porque también son necesarias, muy necesarios.

Zona de cría en la térmica de Cubelles. 

La Tordera, el morell xocolater i la desconservació

No és la primera vegada ni serà l’última que em manifesto en favor dels petits humedals que més mal que bé resisteixen malmesos arreu del litoral català. Entre els Aiguamolls de l’Empordà a Girona i el Delta del Llobregat a Barcelona, estan el delta de la Tordera i la desembocadura del Besòs. És del primer del que vull parlar en aquesta entrada.

Dels 8 km2 que ocupa el delta, la major part està ocupada per usos agrícoles extensius. Tot així en aquelles parcel·les sense conrear és possible veure migradors aturats durant les temporades de pas. Aquesta pressió no només es limita a la plana deltàica, la zona de la desembocadura, capaç d’acollir moltes espècies de limícols, ardeids, làrids, anàtides i altres ocells aquàtics, pateix tota mena de perturbacions. Campings d’amanyada legalitat disparen la freqüentació humana, propietaris de gossos irresponsables trenquen la tranquilitat de l’espai, fins i tot és possible veure quads o motos de trial circulant pel bell mig de la llera. Tot això passa a un espai declarat com a EIN (Espai d’Interés Natural), integrat en una zona ZEPA (Zona d’especial Interés per a les Aus), que compta amb un PEIN (afegiu Plan a EIN). Un despropòsit majúscul sobre un indret, que viu l’ostracisme de l’Administració i del cos d’agents Rural de la comarca (no hi ha gaire diferència entre trucar-los o no trucar-los, que jo sàpiga, mai venen). Malgrat tot, aquest espai tan agredit, encara pot acollir ioies de la nostra fauna, com ara el morell xocolater (Aythya nyroca), o una de les millors poblacions reproductores de corriol petit (Charadrius dubius) de tot Catalunya.

Corriol petiot

A finals d’abril, vaig trobar un mascle de morell xocolater alimentant-se a la desembocadura. Estava una mica lluny, i ho comprenc, l'acompanyava un ànec blanc (Tadorna tadorna), altre espècie singular al país.

   

Poques aus, la figuera de moro i la cotxinilla

El passat 3 de febrer vaig fer un tomb per la Serra de Marina. El recorregut va començar als peus del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Des d’allà vaig seguir una riera en direcció sud-est, per després girar cap al nord i travessar la Serra de Can Mas fins La Vallensana. Un cop allà dalt, vaig endinsar-me pel matollar fins arribar de nou al monestir. El paisatge és el típic d’una serra mediterrània litoral, garriges amb clapes de pi pinyer, alguna zona d’alzina i allà on les condicions ho permeten, esquàlides rouredes. Una part d’aquest recorregut està dintre del Par Natural de la Serralada de Marina, que juntament amb la Serralada Litoral, conformen una superficie protegida de més de 19.400 ha. El conjunt ha estat declarat ZEC (Zona d’Especial Conservació) i forma part de la Xarxa Natura 2000.

Les espècies d’aus habituals són les pròpies d’un entorn mediterrani d’aquestes característiques. El dia 3 de febrer no va ser una jornada especialment fructifera. En total vaig registrar 21 espècies:

1. Tudó Columba palumbus
2. Titella Anthus pratensis
3. Cargolet Troglodytes troglodytes
4. Pardal de bardissa Prunella modularis
5. Tallareta cuallarga Sylvia undata
6. Tallarol capnegre Sylvia melanocephala
7. Tallarol de casquet Sylvia atricapilla
8. Mosquiter comú Phylloscopus collybita
9. Bruel Regulus ignicapilla
10. Pit-roig Erithacus rubecula
11. Mallarenga petita Periparus ater
12. Mallarenga emplomallada Lophophanes cristatus
13. Mallarenga blava Cyanistes caeruleus
14. Mallarenga carbonera Parus major
15. Mallarenga cuallarga Aegithalos caudatus
16. Gaig Garrulus glandarius
17. Garsa Pica pica
18. Pinsà comú Fringilla coelebs
19. Gafarró Serinus serinus
20. Cadernera Carduelis carduelis

La majoria són espècies sedentàries que es poden veure tot l’any a la zona. D’altres com la titella, el pardal de bardissa o el cargolet, només hi arriben per a passar l’hivern. Malgrat aquesta llista tan pobra, la zona acull un bon nombre d’espècies, però aquest no era el dia i l’hivern tan suau que tenim fa que hi baixen pocs ocells del centre i nord d’Europa.

Tallarol capnegre (mascle de 1r hivern)

Mallarenga carbonera. Probablement femella per la "corbata" negra fina i estreta.

Mallarenga petita.

Però no és això, ni de bon tros, el que més em preocupa en aquesta zona del parc. Un dels problemes més greus és l’expansió de la figuera de moro Opuntia ficus-indica, un càctus d’origen americà, clasificat com a espècie invasora, i que s’ha establert a gran part del territori esdevenint un greu problema de conservació. L’Opuntia té un gran potencial colonitzador. Recordo que als vols del 2003 em vaig posar en contacte amb el Departament de Medi Ambient per explicar el problema de com alguns hortolans es dedicaven a plantar aquesta espècie per tot arreu. Va arribar un moment en què la superficie invaida era tal, que vaig donar la batalla per perduda, fins aquest 3 de febrer.

Herbassars colonitzats per figuera de moro.

En arribar a l’inici del meu recorregut vaig adonar-me que hi havia alguna cosa al paisatge que havia canviat —podeu deduir que feia temps que no hi anava—. Quan vaig passar al costat de les primeres figueres de moro, vaig entendre el motiu. Tots els peus estaven coberts d’una mena de capa blanquinosa amb aspecte de cutó. Em vaig posar més que content. Per fi tenia un aliat! Havia arribat la cotxinilla del nopal Dactylopius coccus.

FONT: https://es.wikipedia.org/wiki/Dactylopius_coccus

Figueres de moro infestades per cotxinilla del nopal.

El Dactylopius coccus és un petit insecte hemípter, que presenta un accentuat dimorfisme sexual. Els mascles són insectes voladors, en tant que les femelles passen la seva vida a les pales de les figueres de moro suclant la seva sàvia. Una figuera de moro infestada languideix lentament fins la mort. Potser les cotxinilles no acabaran amb totes les figueres de moro, però segur que reduiran la seva població. D’altra banda, espero i desitjo, que aquesta infestació de cotxinilla no sea tractada en actuar sobre una espècie que ha estat catalogada com invasora.

Bé, avui no he parlat gaire d’ocells, però de ben segur que si el paisatge reupera el seu estat original, tornaré a fer-ho amb força. D’aquí a uns dies vindrà una mica de fred i tornaré a pujar a la serralada. Ja us aniré informant.

Observacions al Besòs

Fa molt de temps que no parlo de les observacions del Besòs, i no perquè no n’hi hagi, que n’hi ha i ben bones (sempre a escala Besòs), sinó perquè ho vaig endarrerint i finalment acabo fent altres coses. Així de simple. Doncs bé, fins aquí hem arribat. Avui toca parlar del Besòs. I sense més dilació us explico algunes de les cites més interessants.

A més del ja famós mosquiter de doble ratlla que es va instal·lar durant una setmana al Parc del Litoral a Sant Adrià de Besòs, i d’un altre que dies després es va veure a La Catalana, hi ha hagut moltes altres observacions interessants a escala local. Entre les anàtides cal destacar dues femelles d’ànecs cuallargs, que van romandre uns dies associades a grups d’ànecs collverds. Qualsevol cita d’anàtida que no sigui collverd, resulta interessant, si a més es tracta d’una estada de dies, l’interés creix exponencialment, i si a més es tracta d’ànec cuallarg, la cita és de gran valor.

Foto d'arxiu

Però d’anàtides, tret aquesta observació, ha estat més aviat fluix. Una mica millor, ha estat el pas de limícoles. Al llarg de la tardor, es van veure diferents espècies, entre elles el remenarocs, que es va localitzar a la desembocadura. Però d’entre tots cal destacar la presència al novembre d’un pòlit cantaire (Numenius phaeopus) que va caure en una xarxa japonesa durant una jornada d’anellament. I una llarga estada de dues gambes verdes als trams finals del riu. En un lloc com el Besòs, amb tantes molèsties, aquest fet adquireix un valor molt significatiu. De mica en mica s’aprecien avenços en la millora de les condicions del riu. Encara resta molt a fer, però pels que hi anem sovint aquestes millores són apreciables.

Les darreres observacions de limícoles corresponen a una fredaluga i un territ variant a la desembocadura fa pocs dies. La fredeluga no va estar-se gaire estona. Una persona va accedir amb un gos a la llera i ho va foragitar tot. Aquest és una dels temes pendents sobre el que les autoritats competents han d’actuar.

Per finalitzar em trasllado riu amunt fins a Montcada i Reixac. Avui, 28 de novembre vaig participar en una jornada d’anellament adreçada al públic i dirigida pel biòleg i ornitòleg, Xavi Larruy. Una jornada destacada no només per la quantitat d’ocells que van anellar (vora 80), sinò i sobretot per la seva varietat d’espècies, un total de 16, que si afegim les observades però no capturades ens dóna un total de 36 espècies. Trenta-sis espècies d’aus que desapareixerien si desapareix la vegetació que els proporciona aliment i refugi. Recordem que entre els plans de l’anterior govern municipal de Montcada i Reixac, estava convertir les vores del riu en un camp de gespa, al estil del que actualment hi ha a Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià de Besòs. Formes i diversitat, front homogeneitat i linealitat, trieu.

Homogeneitat i linealitat

Forma i diversitat

Mallarenga blava

Repicatalons femella

Xivitona adulta

Titella 

Pardal de bardissa

Teixidor

Parc de Ca l'Arnús. Notes sobre la seva avifauna

A l’ultima entrada al blog, hi parlava de l’amenaça que representen els gats asilvestrats per la biodiversitat del parc de Ca l’Arnús i Can Solei de Badalona. Ahir al matí vaig fer una passejada pel parc. Era un dia assolejat i fred, més propi del febrer que no pas del novembre. No sé si era a causa del fred, però els ocells estaven una mica més callats del que és habitual a primeres hores del matí. No obstant això, vaig contactar 28 espècies d’ocells, una xifra gens despreciable per un parc urbà. Pel que fa al nombre d’exemplars, resulta difícil donar una xifra en tractar-se de passeriformes, però un mínim de 140 exemplars hi havia. És molt poc ortodox això que dic, ja que quan parlem de passeriformes normalment ens referim a densitats. En qualsevol cal el que tracto de dir és que a Badalona tenim un espai verd que val la pena cuidar.

D’entre totes les espècies que vaig veure, destaco els reietons (Regulus regulus). Hi havia un mínim de 7 ex. Una xifra contundent per una espècie que normalment es presenta en normbres més modestos. Aquesta tardor però està resultant excepcionalment bona per aquesta espècie, que s’està detectant en nombres força importants arreu de Catalunya, i Barcelona i el Barcelonès no ha quedat al marge.

A més de reitons, hi havia bruels, l’altra espècie del génere Regulus a Europa; cinc espècies de mallarengues (carbonera Parus major, blava Cyanistes caeruleus, petita Periparus ater i emplomallada Lophophanes cristatus, a més de la cuallarga Aegithalos caudatus); nombrosos pit-rogos (Erithacus rubecula); algunes merles (Turdus merula); un bon estol de pardal xarrec (Passer montanus); petits grups de tudons (Columba palumbus); els dos estornells (Sturnus vulgaris i S. unicolor); unes poques cotxes fumades (Phoenicurus ochruros); més cueretes blanques (Motacilla alba) que les darreres vegades; un parell de titelles (Anthus pratensis); pocs mosquiters (Phylloscopus collybita) i fringílids (només va sortir verdum Chloris chloris i gafarró Serinus serinus); alguna garsa (Pica pica); tan sols un roquerol (Ptyonoprogne rupestris); i així fins arribar a les 28 espècies. Aquí us deixo amb algunes fotografies. Disfruteu-les i disfruteu dels vostres parcs.

 

Tudó

Pardal xarrec

Mallarenga petita

Mallarenga emplomallada

Mascle de cotxa fumada

Ca l'Arnús, ocells i gats: una difícil convivència

El passat 15 de novembre es va celebrar una jornada d’anellament d’aus oberta al públic al Parc de Ca l’Arnús (Badalona). Ca l’Arnús, i el veí parc de Can Solei, formen una extensa àrea verda de gairabé 11ha. Té el disseny propi dels antics jardins romàntics del segle XIX, amb arbredes frondoses i ombríboles, que embolcallen els camins que segueix el passejant. Molt del gust de l’època, un sotobosc ben dens remata cada racó de l’espai. Diversos estanyols, basses i fonts, a més de coves i rocalles, trenquen la sempre present verdor de pins, teixos, còculs i margallons. Plàtans, algun roure i altres espècies caducifòlies recorden el trànsit de les estacions. Arbres centenaris dominen les capsales. A les vores del parc apareixen espais més oberts, amb fruiters, alzines i petits horts.

D’aquesta diversitat d’ambients brolla tota una interessant diversitat faunística. El grup de vertebrats millor representat és el de les aus, amb unes 57 espècies registrades. Però no falten anfibis, rèptils i petits mamífers com ara els rat-penats. Un oasi de vida entre la autopista C-32, per la que diàriament circulen milers de vehicles, i els carrers Seu d’Urgell, Sant Bru i Riera de Canyadó. Un lloc tranquil per a la fauna, o potser no?

Aquest parc amaga una trampa mortal per molts petits vertebrats salvatges, la majoria espècies protegides.  Dins el parc, hi viu una colònia de gats asilvestrats, sostinguda artificialment amb aliment i aigua de forma diària. I potser molts es preguntaran, on és el problema? Diversos estudis demostren com l’instint depredador d’aquests animals té un impacte devastador sobre la fauna salvatge. Només als EUA, les xifres del seu impacte són aclaparadores. Es calculen que són responsables de la mort d’entre 1.400 i 3.700 milions d’ocells, i entre 6.900 i 20.700 milions de mamífers... a l’any!!!! Si voleu llegir l’estudi senser cliqueu aquí.

Menjadora de gats
al parc de Ca l'Arnús.

Aquest impacte és extrapolable a d’altres zones i Catalunya no és una excepció. A nivell mundial, les dades també són esgarrifoses: un 14% de les espècies d’aus, mamífers i rèptils estan en perill d’extinció com a conseqüència de l’impacte dels gats (domèstics i asilvestrats), segons la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa).

Aquesta colònia de gats del parc de Ca l’Arnús-Can Solei, té el seu epicentre a un terreny tancat, gestionat per l’Ajuntament. Dins aquest recinte, es precisament on es desenvolupen les activitats d’educació ambiental adreçades a promocionar la fauna del parc. Per raons que desconec, compta amb una alimentadora tamany industrial amb prou pinso per mantenir ben satisfeta tota una colònia de gats. Aquesta circunstància, i la troballa de restes d’ocells suposadament capturats pels gats, ens va obligar a estar molt a l’aguait durant el desenvolupament de l’activitat d’anellament.

La puput, un potencial reproductor al parc.

Des d’aquí es vol denunciar aquesta situació a l’ajuntament de Badalona, responsable implicat en la gestió del parc. De la mateixa manera, es proposen mesures com ara la captura dels animals implicats i la seva estirilització i trasllat a centres adients. Aquest és un problema ambiental de gran magnitud que amenaça la biodiversitat d’un indret emblemàtic de Badalona. Cal una actuació contundent per part de l’Ajuntament i les altres administracions competents.

Per acabar us deixo amb algunes fotos d'ocells típics d'aquest parc.

El bauet aprofita l'estany del parc per alimentar-se dels petits peixos que hi viuen.  

A les zones més obertes, espot trobar al gratapalles. 

També de zones obertes és la cuereta blanca, que incrementa el seu nombre durant la tardor i l'hivern. 

Dues espècies de pardal viuen al parc. El pardal xarrec és menys urbà i al parc hi té una de les més importants poblacions reproductores de Badalona.

El bruel és un reproductor del parc. Durant la tardó i l'hivern, se li afegeix el seu cosí, el reietó.

La mallarenga cuallarga és una de les espècies més comunes del parc.

A partir de setembre els mosquiters comuns comencen a arribar al parc. Hi seran fins la primavera, quan retornaran a les seves àrees de cria.

La mallarenga carbonera és una de les espècies que es reprodueix al parc.

Tant durant la primavera com durant la tardor, podem gaudir d'aquesta espècie migratòria, el mosquiter de passa.

Mascle de tallarol capnegre. Aquest bonic ocell, molt abundant a la serralada, sovinteja el parc tot l'any.

Jornades d'anellament al riu Besòs: tardor

Més d’un cop he manifestat la necessitat de fer una gestió valenta sobre els petits humedals del litoral català. A tothom li ve al cap espais com ara els Aiguamolls de l’Empordà, el Delta del Llobregat o el Delta de l’Ebre, o d’altres de menor entitat com ara els Muntanyans de Torredembarra o el delta de la Tordera per citar alguns. Tanmateix hi ha un grapat de rius, rieres i rierols que desemboquen al mar i que malgrat el seu reduït tamany o els seus condicionants socioambientals, són vitals en un litoral mancat d’aquests tipus d’hàbitats com és el català.  Són cèl·lules petites però esencials en un teixit d’humedals litorals, malauraament malbaratats per una gestió miope i molt egoista.

La seva importància resta palesa durant les temporades migratòries, quan actuen com a petites estacions de repostatge que poden determinar el destí d’un ocell o grup d’ocells migrants. És el cas dels trams finals, per exemple, del riu Besòs. Des  de la seva desembocadura fins l’aiguabarreig amb el Ripoll se succeixen una sèrie d’espais que esdeveneixen capdalts per un munt d’espècies de paseriformes.

Els darrers anys es desenvolupen, al llarg de la tardor, diverses jornades d’anellament d’ocells a diferents trams del ríu. Es tracta de conscienciar a la població (i també a les Administracions, que al cap i a la fi són les que prenen decicions ) de la necessitat de conservar, millorar i mantenir els hàbitats riberencs per la sostenibilitat d’aquestes poblacions d’ocells migratoris. El manteniment d’aquests hàbitats no només beneficia als ocells migratoris, també als residents, als hivernants i a tota mena de bestioles (vertebrats o invertebrats) que viuen al riu o al seu voltant. Inclosos evidentment els humans.

Aquí us deixo unes imatges de les darreres jornades d’anellament a Montcada i Reixac i Santa Coloma de Gramanet que reflecteixen totat aquesta diversitat.

Boscarla de canyar. Espècie reproductora i migrador abundant i comú.

Cuereta torrentera. Espècie en pas i hivernt comú. 

Mascle de cotxa blava. Espècie en pas i hivernant molt escàs. 

Mosquiter comú. Especie en pas i hivernant comú.

Femella de tallarol caonegre. Espècie comuna i reproductora molt escasa. 

Rossinyol. Espècie en pas i hivernant molt ocasional. 

Femella de tallarol de garriga. ESpecie molt comuna en pas i hivernant excepcional.

Femella de repicatalons. Espècie escasa en pas. 

Mascle de 1r any calendari de tallarol capnegre.