Estepes: daurada i piocs salvatges

En relació amb l’anterior entrada, aquí us deixo dos videos de dues joies de les estepes, el pioc salvatge Otis tarda i l’àliga daurada Aquila chrisaetos. La primera és exclusiva d’aquest tipus d’hàbitat i molt ocasionalment algun exemplar es deixa veure pels secans més occidentals de la plana de Lleida.

L’àliga daurada no és un ocell estrictament estepari. Més propi de la serralades pirinenques i altres sistemes muntanyosos, alguns exemplars inmadurs, que encara no tenen territori, sovint apareixen a zones estèpiques on abunden les seves preses, principalment el conill.

Con mis prismáticos a cuestas: del Atlántico a la Meseta

El 3 de enero enfilamos camino hacia el este. Dejar Galicia no es fácil. Y no nólo en lo sentimental, también en lo físico. Parece que sea ella la que no quiere dejarte marchar, la carretera se eterniza y a cada kilometro recorrido parece que se le sumen dos más. Al final aparece ese cartel que indica que se acaba esa esquina noroeste, pero todo parece seguir igual. El descenso hacia la meseta es paulatino, no hay un tránsito brusco, hasta que de golpe los ocres dominan el paisaje y el horizonte pierde su verticalidad y Galicia da paso a la meseta castellabo leonesa.

Muy próximo a Benavente se encuentra una de las mejores zonas esteparias de la península, que extiende hacia el este de manera ininterrumpida como un tapiz de formas suaves y onduladas. Villafáfila es un paraiso para miles de ánsares. Allí pasan el invierno, alimentándose en los campos de cereal o en las propias lagunas, hasta que allá por febrero su reloj interno les dice que es hora de volver al norte, algunos a lugares tan lejanos como las frías tundras siberianas, para críar.

Entre los muchos miles de ánsares comunes (Anser anser), es posible encontrar otras especies más raras. En esta ocasión, topé con un grupo de nueve ánsares caretos que disfruté junto a Toño Salazar, Cristian Osorio y Graciela Fernández Arrojo entre otros. Junto a ellos un tarro canelo (Tadorna ferruginea) también se dejaba ver. Mientras en la laguna de Barillos disfrutamos como enanos con el Ánsar indio (Anser indicus) que está invernando en las salinas.

Pero Villafáfila sólo fue el preámbulo. Casi 90km hacia el este está la localidad palentina de Fuentes de Nava. Y a tiro de piedra la laguna de La Nava. Allí otros miles de ánsares comunes rompían el silencio de la estepa y sus voces nasales llegaban de todas partes. El grup más nutrido se alimentaba en unos campos al norte de la laguna. Comencé a observar la gran bandada, hasta que apareció un ánsar careto, y luego y otro, y más allá otros más y así hasta 61... ¡Sí, 61! No daba crédito. Un grupo de 16 barnaclas cariblancas animaban la gran mancha gris con su policromado plumaje. Hubo un momento en que parte del bando se levantó. Al final contéotros 14 ánsares caretos en otro campo cercano a la laguna, que bien podrían pertenecer al gran grupo inicial.

Ensimismado en los ánsares no recorrí más que campos y campos, lo que me dio la oportunidad de disfrutar de una de las aves más impresionantes de Europa, la Avutarda. Las habíamos visto en Villafáfila, pero aquí sorprendimos, o más bien nos sorprendió, un enorme bando en vuelo de 152 exs.

Y con esa magnífica imagen en la retina, de nuevo emprendimos camino hacia el este. 

Secà de Bellpuig, vespre.

L’endamà de la nit de Sant Joan, un cel seré amagava un sol tòrrid que em va obligar a ajornar la sortida fins ben entrada la tarda. Com si estiguessim en plena canícula, els camps de Bellpuig estaven gairebé deserts de vida. No obstant això, el paisatge era esplèndid: camps ocres i grogencs s’estenien planers i finits fins un horitzó llunyà, trencat suaument pel blau del cel. Però els camps estaven deserts  només en apariència. Tant sols calia parar l’orella per adonar-se’n  de que tot estava allà, esperant que el sol ragés en sua inclinació i minvés la calor. Calia fixar la mirada per adonar-se que qui movia el blat no era pas el vent, que estava absent. Calia tenir paciència per veure sortir del camp una mare perdiu (Alectoris rufa) alerta als seus tretze perdigons, travessant el camí a corre-cuita per ficar-se entre els matolls de l’altre vora. Mare perdiu sap bé el que es fa, ja que ella i la seva llocada són el pa de cada dia de molts depredadors.

Perdiu

Més discrets que a la nit, els torlits (Burhinus oedicnemus) continuaven fidels als seus camps. El seu plomatge críptic i la seva actitud discreta, els ajudava a passar desapersebuts. Això és fonamental quan es té el niu a terra a l’abast de qualsevol boca afamada. Només un discret cap que sobresortia del cereal tallat delatava la seva presència. L’altre membre de la parella, mentrestant, romania a l’ampar d’uns matolls pendent de qualsevol potencial perill. El meu cotxe no l’hi semblava pas. I és que no gaire lluny d’allí voltaven un mascle jove d’Esparvé cendrós (Circus pygargus) i dues femelles d’Arpella (Circus aeroginosus), amb el seu típic vol rasant.

Torlit

La calor era un signe molt clar de que feia uns dies havia arribat l’estiu, però havia un detall no passava desapercebut: els camps estaven gairebé buits de calàndries. Vaig veure només tres exemplars solitaris cantant molt discretament. Què se’n havien marxat? En certa manera sí. Aquest era el símptoma més clar del canvi d’estació. Les calàndries (Melanocorypha calandra) havien abandonat els seus territoris de nidificació per a concentrar-se en grans grups a la recerca d’aliments. Endinsant-me al secar vaig topar amb un gan estol de 170 ex. que anava de camp en camp amb gran xivarri. En grups més petits fent el propi, estaven els puputs (Upupa epops). Buscant insectes a la vora dels camins amb el bec llargarut, obrint i tancat la cresta.

Puput

A mesura que avançava el vespre, l’activitat anava in crescendo. Els mascles de sisó (Tetrax tetrax) que feia unes setmana proclamaven els seus territoris, es mantenien ara més apaivagats i estaven canviant la librea nupcial a un plomatge més discret. La seva territorialitat havia minvat i es podien veure petits grups.

Sisó mascle.

Sisó femella

Enfilats a les seves atalaies, normalment les branques superiors d’un atmeller, el gaig blaus (Coracias graculus) deixava anar el seu cant ronc i estrident.  Exótic i esquiu, sempre pendent del seu voltant, juntament amb el Puput i els abellarols posaven la nota de color a un indret on els ocres i els marrons són la nota dominant. Fins a vuit exemplars vaig veure.

Tant identificatiu són els sisons a aquestes planes, como ho són els masos. Edificacions que s’aixequen aquí i allà i que fan servir la pagesia. Alguns, com el Mas del Coix, daten del segle XVI. Són elements propis d’aquest paisatge i la seva integració és tal, que algunes espècies no hi serien sense els masos. El cas més significatiu és sens dubte el del Xoriger petit (Falco naumanni). Aquest petit falcó els fan servir per ubicar els seus nius. Però no són els únics. Tota una comunitat d’aus coexisteix en aquestes construccions: Xoriguers vulgar (Falco tinnunculos), siselles (Columba oenes), mussols (Athene noctua), òlibes (Tyto alba) o el mateix Gaig blau, que sovint hi instal·len els seus nius. Probablement ja no tornaré a la plana de Lleida fins després de l’estiu. Però quan ho faci, ho faré amb ganes i il·lusió. Lleida mai decep.