Ca l'Arnús, ocells i gats: una difícil convivència

El passat 15 de novembre es va celebrar una jornada d’anellament d’aus oberta al públic al Parc de Ca l’Arnús (Badalona). Ca l’Arnús, i el veí parc de Can Solei, formen una extensa àrea verda de gairabé 11ha. Té el disseny propi dels antics jardins romàntics del segle XIX, amb arbredes frondoses i ombríboles, que embolcallen els camins que segueix el passejant. Molt del gust de l’època, un sotobosc ben dens remata cada racó de l’espai. Diversos estanyols, basses i fonts, a més de coves i rocalles, trenquen la sempre present verdor de pins, teixos, còculs i margallons. Plàtans, algun roure i altres espècies caducifòlies recorden el trànsit de les estacions. Arbres centenaris dominen les capsales. A les vores del parc apareixen espais més oberts, amb fruiters, alzines i petits horts.

D’aquesta diversitat d’ambients brolla tota una interessant diversitat faunística. El grup de vertebrats millor representat és el de les aus, amb unes 57 espècies registrades. Però no falten anfibis, rèptils i petits mamífers com ara els rat-penats. Un oasi de vida entre la autopista C-32, per la que diàriament circulen milers de vehicles, i els carrers Seu d’Urgell, Sant Bru i Riera de Canyadó. Un lloc tranquil per a la fauna, o potser no?

Aquest parc amaga una trampa mortal per molts petits vertebrats salvatges, la majoria espècies protegides.  Dins el parc, hi viu una colònia de gats asilvestrats, sostinguda artificialment amb aliment i aigua de forma diària. I potser molts es preguntaran, on és el problema? Diversos estudis demostren com l’instint depredador d’aquests animals té un impacte devastador sobre la fauna salvatge. Només als EUA, les xifres del seu impacte són aclaparadores. Es calculen que són responsables de la mort d’entre 1.400 i 3.700 milions d’ocells, i entre 6.900 i 20.700 milions de mamífers... a l’any!!!! Si voleu llegir l’estudi senser cliqueu aquí.

Menjadora de gats
al parc de Ca l'Arnús.

Aquest impacte és extrapolable a d’altres zones i Catalunya no és una excepció. A nivell mundial, les dades també són esgarrifoses: un 14% de les espècies d’aus, mamífers i rèptils estan en perill d’extinció com a conseqüència de l’impacte dels gats (domèstics i asilvestrats), segons la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa).

Aquesta colònia de gats del parc de Ca l’Arnús-Can Solei, té el seu epicentre a un terreny tancat, gestionat per l’Ajuntament. Dins aquest recinte, es precisament on es desenvolupen les activitats d’educació ambiental adreçades a promocionar la fauna del parc. Per raons que desconec, compta amb una alimentadora tamany industrial amb prou pinso per mantenir ben satisfeta tota una colònia de gats. Aquesta circunstància, i la troballa de restes d’ocells suposadament capturats pels gats, ens va obligar a estar molt a l’aguait durant el desenvolupament de l’activitat d’anellament.

La puput, un potencial reproductor al parc.

Des d’aquí es vol denunciar aquesta situació a l’ajuntament de Badalona, responsable implicat en la gestió del parc. De la mateixa manera, es proposen mesures com ara la captura dels animals implicats i la seva estirilització i trasllat a centres adients. Aquest és un problema ambiental de gran magnitud que amenaça la biodiversitat d’un indret emblemàtic de Badalona. Cal una actuació contundent per part de l’Ajuntament i les altres administracions competents.

Per acabar us deixo amb algunes fotos d'ocells típics d'aquest parc.

El bauet aprofita l'estany del parc per alimentar-se dels petits peixos que hi viuen.  

A les zones més obertes, espot trobar al gratapalles. 

També de zones obertes és la cuereta blanca, que incrementa el seu nombre durant la tardor i l'hivern. 

Dues espècies de pardal viuen al parc. El pardal xarrec és menys urbà i al parc hi té una de les més importants poblacions reproductores de Badalona.

El bruel és un reproductor del parc. Durant la tardó i l'hivern, se li afegeix el seu cosí, el reietó.

La mallarenga cuallarga és una de les espècies més comunes del parc.

A partir de setembre els mosquiters comuns comencen a arribar al parc. Hi seran fins la primavera, quan retornaran a les seves àrees de cria.

La mallarenga carbonera és una de les espècies que es reprodueix al parc.

Tant durant la primavera com durant la tardor, podem gaudir d'aquesta espècie migratòria, el mosquiter de passa.

Mascle de tallarol capnegre. Aquest bonic ocell, molt abundant a la serralada, sovinteja el parc tot l'any.

Anellament al Besòs: Montcada i Reixac

Dissabte passat, 15 de setembre, vaig participar en una nova jornada d’anellament d’aus al riu Besòs. En aquesta ocasió es va fer a Montcada i Reixac (Vallès occidental), una zona de riu al costat de la ciutat amb parcel·les de canyís i vegetació roderal. Com era d’esperar, per l’època i el tipus d’hàbitat, l’espècie més capturada fou la Boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus).

Es tracta d’un migrador de llarga distància que hiverna al sud del Sahara. Els exemplars adults abandonen les zones de reproducció abans que els joves, principalment a partir de finals de juliol amb un pic a finals d’agost. Al setembre però s’inverteix la proporció d’edats i són els individus juvenils els que resulten més abundants. Això va quedar reflectit en el nombre de captures, on els juvenils representaven sobradament més del 90% del total.

A l’hora de datar-los, hi ha un conjunt de trets que s’han de considerar. Els adults fan una muda complerta a les àrees d’hivernada, per tant quan passen per les nostres contrades el seu plomatge està molt desgastat i aclarit, d'un to gairabé terrós, cosa que es pot observar molt bé en les primàries i rectrius. L’iris, que és de color bru, contrata de manera notable amb la pupil·la. Les aus joves, pel contrari, presenten plomes noves gens o molt poc gastades i d’una coloració molt més rogenca, especialment a la zona del carpó. A més a més, l’ull es veu força fosc, la qual cosa li dóna una expressió facial més suau i amable. A continuació podeu veure diversos exemples.

Juvenil

Adult

Detall de les plomes primàries.

Un altre migrador de llarga distància que vàrem capturar va ésser el Mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus). Aquesta espècie mostra un tret molt característic de les espècies que duen a terme llargues migracions. Es tracta de la longitud de la primàries, les plomes de vol que els serveixen per impulsar-se. Aquestes són molt més llargues que en les espècies sedentàries o migradors de curta o mitja distància, i això es pot veure molt bé en la projecció primària amb l’ala plegada.

En contraposició a les dues espècies anteriors, està el Trist (Cisticola juncidis), un petit ocell, la vida del qual gira al voltant de les aranyes, les seves preses favorites.  És un resident que pot fer desplaçaments curts dintre del territori, lligats a les dispersions postreproductores i les condicions meteorològiques. Fixeu-vos en la seva projecció de primàries molt més curta, que li dóna a les ales un perfil molt més arrodonit. 

A les xarxes van caure altres paseriformes transaharians como ara la Cotxa cua-roja o l'Oreneta vulgar, i d'altres de costums més sedentaris, cas del Rossinyol bor. El fet però d'estar al costar del riu ens va permetre estudiar d'aprop dues espècies d'ocells aquàtics molt representatives del tram baix del Besòs.

D’una banda el Blauet (Alcedo athis), dels que varen estudiar dos exemplars que datàrem com a juvenils i sexàrem com a mascle i femella en funció de l’extensió del color ataronjat a la base de la mandíbula inferior.

L’altra espècie és la Xivitona (Actitis hypoleucos), el limícol més comú del Besòs. En la foto podeu veure un adult/no reproductor, fàcil de reconèixer entre d'altres coses per l'absència de puntejat a la vora de les terciàries, que es veuen bàsicament llises.

I fins aquí pel que fa a anellaments. La propera entrada potser sigui de rapinyaires, que també ens van donar un bon dia mentre ens estaven dedicats a l'anellament.