Martinet blanc al parc de Ca l'Arnús

Pels que no el coneixeu, el parc de Can Solei i Ca l’Arnús, és la zona verda més important de la ciutat de Badalona. Es tracta d’11 Ha d’ambients forestals frondosos, jardins amb arbres ornamentals, fonts i estanyols, horts, i un petit espai dedicat a la flora mediterrània. La finca va pertànyer a la família Arnús, d’aquí el seu nom, que al 1859 construí una gran casa d’estiueig a una part de l’antiga finca de Can Solei. Al voltant de la casa, Evarist Arnús va encarregar la construcció d’un gran jardí romàntic amb els elements propis que s’estilaven en aquella època. Un espai d’aquestes característiques actua com a focus d’atracció per a multitud d’ocells en una àrea tan col·lapsada pel formigó com és el barcelonès nord.

Fins ara s’0han registrat al voltant d’un centenar d’ocells que en diferents èpoques de l’any utilitzen els diferents ambients del parc. Els estanys no són una excepció. De petita mida, són freqüentats per blauets durant la tardor-hivern, algun ànec collverd i bernats pescaires. Aquests últims són de presència regular al llarg de l’any, atrets per les carpes (Cyprinus carpio) ornamentals introduïdes. Fins ara eren aquestes tres les úniques espècies d’ocells aquàtics registrats al parc de Ca l’Arnús, però des del mes de gener s’ha d’afegir una quarta espècie, el martinet blanc (Egretta garzetta).

A continuació teniu un vídeo de l’exemplar vorejant el llac romàntic del parc.

Híbrid d’Egretta garzetta x gularis al Delta del Llobregat

De tant en tant es veu alguna Egretta amb morfo fosc. En algun moment, per dir-ho d’una manera rimbombant, històricament, s’havia especulat que els martinets blancs “tacats de gris” eren juvenils de martinet dels esculls Egretta gularis. Exemplars amb aquest tipus de plomatge, es veien al sud i est de la Península, i ocasionalment a l’interior (Extremadura, Salamanca...). L’extensió de gris és molt variable d’uns exemplars a d’altres i més evoluciona amb el temps. Aquella hipòtesi es va enfonsar en constatar-se l’hibridació entre Egretta garzetta i Egretta gularis.

Vaig tenir l’oportunitat d’observar dos exemplars d’aquest tipus, un al 2013 al Parc Diagonal Mar de Barcelona (cliqueu aquí per accedir a l’enllaç)  i un altre als camps del Delta del Llogregat (cliqueu aquí per veure imatges) . Tots dos eren individus ben variables pel que feia al patró del plomatge, però subtilment diferents d’Egretta garzetta, quant a estructura (bàsicamente forma i tamany del bec i relació entre la mida de tarsos i tíbies (insisteixo en què era molt subtil). Però no només això, un altre element discriminatori era la coloració de les parts no emplomades. Però jutgeu vosaltres mateixos a partir de les fotografies que podeu trobar als enllaços.

Aquesta tarda del 25 de maig, he tingut l’oportunitat de veure un altre exemplar. Malauradament va ser una observació molt breu. Estava a l’aguait de les pollancres, observant mig avorrit el ànecs que descansaven a les illes de la llacuna, quan des de l’extrem occidental van sortir un parell de martinets. El primer era un marinet blanc Egretta garzetta i el seguia un martinet fosc amb clapes blanques. A l’instant vaig encendre el llum d’alarma. Els dos martinets es van aturar darrere uns jocs una mica lluny. Vaig apuntar amb la càmara de fotos cap aquell punt i axí que va treure el cap, vaig disparar una ràfaga. Volia una foto, només que fos testimonial. Tant ràpid com va treure el cap, el va amagar, però no vaig deixar de controlar aquella zona, i de sobte els dos martinets van aixecar el vol. El meu índex va prémer el disparador. Un clic-clic-clic metàl·lic i ametrallador trenca el sepulcal silenci. L’híbrid d’Egretta garzetta x gularis resta inmortalitzat.

Com sempre, seran benvingudes totes les opinions.

Salut i gràcies per seguir aquest blog.

Crónica de abril en el río Besòs

El pasado mes de abril fue escepcionalmente bueno en cuanto a observaciones de Alcaudón común de la subespécie balear (Lanius senator badius). El primero apareció en el parc de La pau, lo observó Xavier Larruy el 1 de abril. El segundo lo vio también Xavier Larruy en La Catalana, una zona que desgraciadamente se urbanizará en un futuro, el día 16, durante una visita con el Grup d’Ornitologia del Centre Excursionista de Terrassa. Cinco días más tarde, en una nueva visita,  Xavier Larruy (a partir de ahora Xavi) y yo localizamos otro ejemplar.

Lanius senator badius. La robustez del pico o la ausencia de blanco en la base de las primarias son algunos que lo diferencian de la subespecie nominal.

El 25 de abril aparecía otro ejemplar a la altura de Santa Coloma de Gramanet. Esta vez lo disfrutaban Xavi y Dionisio Sanz. Finalmente, el día 27, Xavi registraba otro individuo, esta vez en la desembocadura, esos 400 metros desangelados de la Administración entre el mar y el primer puente de los muchos que atraviesan el río. El alcaudón común balear es una subespecie endémica de las islas baleares, que se presenta de manera regular en el litoral catalán durante la migración primaveral. Pero no és el único endemismo que visita el Besòs.

Simultáneamente a la observación del alcaudón balear, Xavi y quien estas líneas escribe disfrutamos de un papamoscas grisbalear Muscicapa striata balearica. Fue el día 21. Lo observamos, lo fotografiamos y lo filmamos, confirmamos las características que lo identificaban como subespecie, y disfrutamos como enanos en un lugar olvidado, que temporada tras temporada no deja de ofrecernos todo tipo de maravillas naturales. ¿No se merece Sant Adrià de Besòs un espacio verde de calidad al lado del río? ¿No tenemos ya bastante hormigón a nuestro alrededor? Si los gestores supieran lo que acontece cada día en estas pocas hectareas, quizás cambiarían de idea. Pero para ello es necesario saber mirar, no sólo ver.  

Abril es un mes de migrantes. Hubo días espléndidos, donde no faltaron las collalbas grises Oenanthe oenanthe, los papamoscas cerrojillos Ficedula hypoleuca, las currucas carrasqueñas Sylvia cantillans (con este taxón no me aclaro) y zarcera Sylvia communis, los mosquiteros musicales Phylloscopus trochilus, y papialbos Phylloscopus bonelli, algún cuco Cuculus canorus, o alguna golondrina daúrica Cecropis daurica entre los bandos de golondrinas comunes, colirrojos reales Phoenicurus phoenicurus, tórtolas comunes Streptopelia turtur, y por supuesto alcaudones comunes Lanius senator senator.

Macho de collaba gris

Curruca zarcera

Macho de papamoscas cerrojillo 

Alcaudón común de la ssp. senator.

Pero el Besòs nos brindó también especies tan escasas en este entorno como la collaba rubia Oenanthe hispanica, con 3 ejemplares observados por Xavi el día 12, un día muy animado de pajarillos, y otro ejemplar el día 16, detectado por Javier Valladares, o los mosquiteros silbadores Phylloscopus sibilatrix, que vimos Xavi y yo en La Catalana el 22 de abril. ¡Vaya día eo 22 de abril! No sólo vimos los silbadores, el badius o el striata balearica, lo mejor de todo, que fue “bimbo” (expresión que hace referencia a primera observación) para la zona, fueron dos escribanos hortelanos Emberiza hortulana. Esta observación, disparó el ritmo de nuestras pulsaciones. Son de esos días que uno nunca olvida. El 22 de abril de 2016 quedará grabado en nuestra memoria como un día destacado (¡qué poco adjetivo para tan gran día!). No menos ilusionante fue la buscarla pintoja Llocustela naevia que Xavi escuchó en la desembocadura el día 28. No faltaron observaciones de garza imperial Ardea purpurea, con un ejemplar el día 18 a la altura de Santa Coloma de Gramanet.

Por más que nos hemos esforzado, esta primavera no está siendo especialmente buena para limícolas, al menos en lo que llevamos de temporada. Abril comenzó con un dato especialmente espectacular, 28 cigüeñuelas Himantopus himatopus en la desembocadura, que observó Xavi el primer día del mes. Llovia, ergo poca frecuentación humana y las aves se paran en la desembocadura. Es una ecuación tan fácil, que no entiendo cómo la admistración no acaba de resolverla, eliminando naturalmente  la variable meteorológica. Cuatro más aparecieron en la desembocadura al día siguiente, las vio Javier Valladares. Una gran observación fue la que hizo Jaume Campderròs el 9 de abril. Vio un zarapito trinador Numenius phaeopus el día 9, que pudo documentar con unas fotografías magníficas.

El 24 de abril, Xavi observó en la desembocadura varios chorlitejos grandes Charadrius hiaticula y patinegros Charadrius alexandrinus, formando un bando mixto con correlimos tridáctilos Calidris alba. No cito al andarríos chico o al chorlitejo chico, que se vieron diariamente en el río.

Por el contrario, fue bastante bueno de marinas, destacando una pagaza piquirroja Sterna caspia el día 20, 3 pagazas piconegras Sterna nilotica el 28 de abril y un fumarel cariblanco Chlidonias hybridus volando río arriba el día 17.

Quiero acabar esta crónica con una observación que disparó la adrenalina de muchos de nosotros. El 5 de abril, Javier Valladares descubrió un macho de lavandera blanca enlutada Motacilla alba yarrellii, propia de las Islas Británicas. Consiguió fotografiarla. Estábamos más que ilusionados, pero una mirada detallada a las fotografías nos desinfló. Motas grises en las cobertoras y otros detallas que ahora no mencionaré delataban un probable híbrido alba x yarrellii. Pero tranquilos, que aquí hay mucho tesón y tarde o temprano caerá.

Contra l’astènia primaveral, una visita als Aiguamolls de l’Empordà

En arribar la primavera el meu cos pateix canvis de tota mena. Els metges parlen d’alteracions de l’estat anímic, que es tradueixen en canvis d’humor, alteracions que afecten a la vitalitat, provoquen cansament i també certa manca d’energia. Són simptomes més o meys lleus que descriuen un estat general amb un nom sense sonoritat, poc modulable i una mica anodin, al que l’afegeixen l’adjectiu primaveral. Si per mi fos, m’estalviaria de pronunciar-lo, però fa ja un grapat d’anys que circula arreu i és difícil desfer-se’n. Diuen els experts que fa referència al cansanci provocat pel canvi estacional. També expliquen que hi ha una pèrdua de gana —inclosa la sexual— , adobada amb tristesa, amb un rajolí de dificultat per a la concentració, un xic d’irritabilitat i potser una mica d’hipotensió arterial, entre molts altres símptomes.

Com que estava astènic —es diu molt en aquesta època quan un es troba cansat— amb el canvi d’estació, el 28 de març vaig enfilar cap als Aiguamolls de l’Empordà, per tal de tornar la meva vitalitat al seu nivell habitual. En arribar-hi, vaig adonar-me’n que no em mancaven ni energia ni gana de cap mena, el cansament havia quedat  arraconat i el nivell de vitalitat començava a superar la meva mitjana normal. Em sentia plenament vital, preparat per enfrontar-me a valones i cames llargues amb el sistema hormonal hiperevolucionat, cogullades melodioses, cruixidells monotemàtics, caderneres pujades de vermell, i gafarrons que derrotxaven notes frenèticament. El Matà era una olla a pressió, on desenes de valones escorcollaven els prats inundats, vigilades de ben a prop per una multitud de cames llargues.

Caderenera

Realment la panoràmica era tot un goig. Diverses espècies de limícols recorrien els antics arrossars. Al menys 73 cames llargues caminaven desmanegats per tot l’antic arrossar. Acostumo a dir que els cames llargues fan estiu a les maresmes i camps inundats. Són ocells que es fan veure, negres per sobra i blancs per sota engalanen la maresma amb sons i colors.

Molt més discretes, però igual d’abundants, resulten les valones. I ja els hi convé, de mida mitjana, recorren la plana anegada cercant invertebrats. Són més audibles que visibles, pero sempre les reconeixerem pel seu motejat blanc sobre fons marronós i un caparró relativament gran en relació al seu coll curt i prim. Si vola, ens deixarà veure el carpó blanc i quadrangular, un element diagnòstic de l’espècie.

Un “quiero y no puedo” és el corriol petit, que vol passar desapercebut —és la seva estratègia—, però resulta massa cridaner. No en te prou amb pregonar el seu territori amb un vol esperonat, exclamant cri-cri-cri, no en te prou amb córrer darrere un potencial competidor, aixecar el cos i exposar la banda negra que creua el seu pit, no en té prou amb mostrar un blanc i negre... Corriols grossos i camanegres també hi eren presents, però es dedicaven a alimentar-se sense fer tant d’enrenou.

Més discrets, els becadells, es mostraven refiats, potser confiant en el seu plumatge críptic, però semblaven oblidar que aquesta característica tan eficientent entre la vegetació, no serveix de res quan s’alimenten en aigües obertes.

Els calidris també ho intenten (passar desapercebuts). Encara vesteixen el seu plumatge hivernal, i són ben pocs els que comencen a lluir la llibrea estival, i si ho fan és només parcialmente. Territs variants, menuts, becllargs i batallaires sondejaven el fang amb certa tranquilitat, fins que un esparver  vulgar sobrevolà la zona. Aquesta amenaça però va ser ràpidament escampada per la gamba roja vulgar amb el seu tiu-tiu inigualable, davant la impassibilitat d’un solitari pòlit cantaire. En companyia de les gambes roges, les gambes verdes i les gambes roges pintades sondejaven les aigües més profundes, i allà on no arribaven altres limícols, s’alimentaven els tètols cuanegres mercè al seu llarg bec.

Per enrecordar-nos que l’hivern encara es resistia a marxar restaven un “puñaín” (com diuen a la meva terra) d’oques. Diuen alguns que poden tenir un origen domèstic, però no és rar que alguns exemplars allarguin la seva estada a zones d’hivernada tradicionals, com ara els Aiguamolls de l’Empordà.

Xarxets comuns, ànecs cullarots i grisets, ànecs collverds, una parella d’oques egípcies i algun xarrasclet completaven l’elenc d’ànàtides presents. L’any passat, per aquestes dates, els aiguamolls estaven plens de xarrasclets, va ser un any excepcionalment bo per a l’espècie. Enguany però destaca per la pobresa d’observacions, molt pocs exemplars i molt escampats.

Moltes altres espècies ocupaven els arrossars del Matà, fotges, polles d’aigua, cigonyes blanques, bernats pescaires, martinets blancs; a més d’algunes orenetes vulgars, cuablanques i cueretes grogues, encara restaven grassets de muntanya i un solitari reietó. També algun agró roig i un nutrid grup de capons reials, tres dels quals estaven anellats. Em deixo moltes coses, i la llista és molt mes llarga. La jornada va ser intensa i esgotadora, però vaig tornar cap a Barcelona amb les piles ben carregades i l’astènia oblidada en algun calaix dels meus records.

Observacions a l'Empordà

Diumenge passat va ser quelcom més que el “bimbazo” de l’Arpella pàl·lida russa (Circus macrourus). Una visita als Aiguamolls de l’Empordà poques vegades sempre resulta més que profitosa, especialment si vius a Barcelona o dintre la la gran conurbació metropolitana. 

En conjunt vam veure 101 espècies d’ocells, i això que va ser un dia molt magra en migrants estivals. Va destacar l’observació de tres oques egípcies (Alopochen aegyptiaca), una parella a El Cortalet i un exemplar solitari a la depuradora de l’estany Europa.

Malgrat l’època, una mica tardana per anàtides, encara restaven un bon grapat d’ànecs cullarots (Anas clypeata), molts xarxets comuns (A. crecca) i un bon nombre de ànecs grisets (A. strepera), amb alguna parella fent bullir l’aigua.

Barrejats, hi havia un petit grup d’ànecs xiuladors (A. penelope), diversos ànecs cuallargs (A. acuta) i algun xarrasclet (A. querquedula).

Entre El Matà, Vilaüt i alguna bassa dispersa, vàrem gaudir de 19 espècies de limícols (bec d’alena, cames llargues, torlit, corriol petit, corriol gros, corriol camanegre, pigre gris, fredaluga, territ variant, territ menut, valona, xivita, xivitona, gamba roja vulgar, gamba roja pintada, gamba verda, tètol cuanegre, becut i becadell comú). No van faltar ni gavines, ni gavians, i entre els destacar 3 gavines corses (Larus audouinii) a una bassa a prop de Cinclaus.

Tampoc van decebre les rapinyaires. A l’observació de l’Arpella pàl·lida russa, es va afegir àguila marcenca, milà negre, arpella vulgar, aligot, astor, xoriguer comú i falcó pelegrí.

Pel contrari va ser molt fluixa la presència de paseriformes migratòris, amb observacions quasibé anecdòtiques d’oreneta (Hirundo rustica), piula dels arbres (Anthus triviualis),  bitxac rogenc (Saxicola rubetra), boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus), o mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus). L’única espècie amb xifres acceptables va ser la cuereta groga (Motacilla flava).

També entre els paseriformes, encara que aquests no migratoris, destacar l’observació de dos pardals roquers (Petronia petronia) als Tres Ponts.

Molt interessant va ser l’observació de diversos estols de capons reials (Plegadis falcinellus) a El Cortalet i Vilaüt, un grup de 16 grues (Grus grus) a Vilaüt i un Becplaner (Platalea leucorodia)  inmadur també a aquest darrer indret.

El dia el vam tancar amb grups de martinets de nit escampant-se pels camps dels Tres Ponts i un grup de agrons roigs (Ardea purpurea) sobrevolant-nos amb el seu àsper “crrec”.