Martinet blanc al parc de Ca l'Arnús

Pels que no el coneixeu, el parc de Can Solei i Ca l’Arnús, és la zona verda més important de la ciutat de Badalona. Es tracta d’11 Ha d’ambients forestals frondosos, jardins amb arbres ornamentals, fonts i estanyols, horts, i un petit espai dedicat a la flora mediterrània. La finca va pertànyer a la família Arnús, d’aquí el seu nom, que al 1859 construí una gran casa d’estiueig a una part de l’antiga finca de Can Solei. Al voltant de la casa, Evarist Arnús va encarregar la construcció d’un gran jardí romàntic amb els elements propis que s’estilaven en aquella època. Un espai d’aquestes característiques actua com a focus d’atracció per a multitud d’ocells en una àrea tan col·lapsada pel formigó com és el barcelonès nord.

Fins ara s’0han registrat al voltant d’un centenar d’ocells que en diferents èpoques de l’any utilitzen els diferents ambients del parc. Els estanys no són una excepció. De petita mida, són freqüentats per blauets durant la tardor-hivern, algun ànec collverd i bernats pescaires. Aquests últims són de presència regular al llarg de l’any, atrets per les carpes (Cyprinus carpio) ornamentals introduïdes. Fins ara eren aquestes tres les úniques espècies d’ocells aquàtics registrats al parc de Ca l’Arnús, però des del mes de gener s’ha d’afegir una quarta espècie, el martinet blanc (Egretta garzetta).

A continuació teniu un vídeo de l’exemplar vorejant el llac romàntic del parc.

Cita de gamarús a un parc de Badalona

El passat 22 de maig estava llegint al llit, potser una mica desvetllat, eren dos quarts de dues de la matinada (01:30 a.m.) i a aquesta hora acostumo a estar com una soca. Des del meu dormitori, que dóna directament al parc de Can Solei i Ca l'Arnús de Badalona, escoltava com cada nit el concert que ofereixen incasàblement els tòtils que hi vivuen, i que en aquesta època estan especialment actius. Escara que no estava gaire atent als sons nocturs, vaig adonar-me en un parell de vegades, que entre les veus dels tòtils s'intercalava una altra de ben diferent, més greu i força coneguda. Ràpidament vaig deixar la lectura de Tu rostro mañana de Javier Marías, per a sortir al balcó i confirmar que es tractava d'un gamarús Strix aluco.

El gamarús és el rapinyaire nocturn més estès i abundant de Catalunya. No resulta rar trobar-lo a àrees urbanes i suburbanes. El parc de Can Solei i Ca l'Arnús té una estructuta arbòria prou complexa com per acollir a aquesta espècie, però fins ara mai l'havia detectada. En escoltar-lo, vaig adonar-me que el cant diferia una mica del convencional, típic o com voleu dir-li. Parlant amb un amic asturià sobre aquest aspecte, em va explicar que els gamarusos joves, com la majoria de les espècies d'ocells, assagen les diferents vocalitzacions. De mica en mica van pèrfeccionant el seu cant. D'altra banda, sembla que els adults estan vocalment més actius a primera hora de la nit i abans del trecar d'alba. Mentre els exemplars inmadurs canten més entrada la nit. Atès la seva fenologia reproductora (desembre-juny) a Catalunya i no havent estat detectat en dies posteriors, és molt probable que es tractés d'un exemplar inmadur en dispersió. Aquesta representa la meva primera cita para l'espècie a Badalona i al cas urbà de la ciutat. Crida l'atenció la seva proximitat al mar.

Mallarengues i els seus parents

Si haguéssim de fer una gràfica que representés l’abundància d’ocells a un parc urbà en termes de biodiversitat, segurament la primavera i la tardor serien el pics, en tant que l’estiu, i sobretot l’hivern, estarien a les valls. Al llarg de la primavera i durant tota la tardor, se solapen ocells migrants amb residents, i apurant molt, hivernants tardans o primerencs. A l’hivern però només tenim els residents i alguns hivernants, la qual cosa fa que el parc sembli més buit. I de fet ho està, una disminució de recursos, equival a un empobriment en el nombre d’espècies, que no necessàriament en el nombre d’exemplars.

Entre els ocells que es queden amb nosoltres, hi ha un grup que es busquen molt bé la vida. Són petits, els agrada anar en grup i es fan sentir prou bé. Es tracta dels pàrids (Família Paridae) i els seus parents, alguns allunyats i d’altres no tant. La majoria són menuts i nerviosos, però amb caràcter. Són atrevits, decidits i fins i tot agosserats.

Mallarenga blava

En una passejada que vaig fer pel Parc de Ca l’Arnús i Can Solei el 4 de febrer vaig detectar totes les espècies de pàrids presents a Catalunya, tret la mallarenga d’aigua, que té uns requeriments molt més espècífics i resulta molt menys cosmopolita que la resta dels seus parents. Des qui parlem concretament? Parlem de la mallarenga petita Periparus ater, la emplomallada Lophophanes cristatus, la blava Cyanistes caeruleus i la carbonera Parus major. També hi era la mallarenga cuallarga Aegithalos caudatus, que tot i que comparteix el nom vernacle, pertany a una altra família (Aegithalidae). La llista augmenta en afegir-se els dos ocells més petits d’Europa, el bruel Regulus ignicapilla i el reietó Regulus regulus.

Amb l’entrada de la tardor, aquestes espècies acostumen a barrejar-se i formar estols mixtos, que nomadean pels boscos i la campinya a la recerca d’aliment. Agrupar-se els comporta importants avantatges com ara trobar recursos tròfics amb més facilitat, o protegir-se amb més eficàcia de potencials depredadors.  

Aquí us deixo amb fotos dels protagonistes. Disfruteu-los.

Mallarenga emplomallada

Mallarenga cuallarga 

Mallarenga petita

Mallarenga carbonera

Poques aus, la figuera de moro i la cotxinilla

El passat 3 de febrer vaig fer un tomb per la Serra de Marina. El recorregut va començar als peus del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Des d’allà vaig seguir una riera en direcció sud-est, per després girar cap al nord i travessar la Serra de Can Mas fins La Vallensana. Un cop allà dalt, vaig endinsar-me pel matollar fins arribar de nou al monestir. El paisatge és el típic d’una serra mediterrània litoral, garriges amb clapes de pi pinyer, alguna zona d’alzina i allà on les condicions ho permeten, esquàlides rouredes. Una part d’aquest recorregut està dintre del Par Natural de la Serralada de Marina, que juntament amb la Serralada Litoral, conformen una superficie protegida de més de 19.400 ha. El conjunt ha estat declarat ZEC (Zona d’Especial Conservació) i forma part de la Xarxa Natura 2000.

Les espècies d’aus habituals són les pròpies d’un entorn mediterrani d’aquestes característiques. El dia 3 de febrer no va ser una jornada especialment fructifera. En total vaig registrar 21 espècies:

1. Tudó Columba palumbus
2. Titella Anthus pratensis
3. Cargolet Troglodytes troglodytes
4. Pardal de bardissa Prunella modularis
5. Tallareta cuallarga Sylvia undata
6. Tallarol capnegre Sylvia melanocephala
7. Tallarol de casquet Sylvia atricapilla
8. Mosquiter comú Phylloscopus collybita
9. Bruel Regulus ignicapilla
10. Pit-roig Erithacus rubecula
11. Mallarenga petita Periparus ater
12. Mallarenga emplomallada Lophophanes cristatus
13. Mallarenga blava Cyanistes caeruleus
14. Mallarenga carbonera Parus major
15. Mallarenga cuallarga Aegithalos caudatus
16. Gaig Garrulus glandarius
17. Garsa Pica pica
18. Pinsà comú Fringilla coelebs
19. Gafarró Serinus serinus
20. Cadernera Carduelis carduelis

La majoria són espècies sedentàries que es poden veure tot l’any a la zona. D’altres com la titella, el pardal de bardissa o el cargolet, només hi arriben per a passar l’hivern. Malgrat aquesta llista tan pobra, la zona acull un bon nombre d’espècies, però aquest no era el dia i l’hivern tan suau que tenim fa que hi baixen pocs ocells del centre i nord d’Europa.

Tallarol capnegre (mascle de 1r hivern)

Mallarenga carbonera. Probablement femella per la "corbata" negra fina i estreta.

Mallarenga petita.

Però no és això, ni de bon tros, el que més em preocupa en aquesta zona del parc. Un dels problemes més greus és l’expansió de la figuera de moro Opuntia ficus-indica, un càctus d’origen americà, clasificat com a espècie invasora, i que s’ha establert a gran part del territori esdevenint un greu problema de conservació. L’Opuntia té un gran potencial colonitzador. Recordo que als vols del 2003 em vaig posar en contacte amb el Departament de Medi Ambient per explicar el problema de com alguns hortolans es dedicaven a plantar aquesta espècie per tot arreu. Va arribar un moment en què la superficie invaida era tal, que vaig donar la batalla per perduda, fins aquest 3 de febrer.

Herbassars colonitzats per figuera de moro.

En arribar a l’inici del meu recorregut vaig adonar-me que hi havia alguna cosa al paisatge que havia canviat —podeu deduir que feia temps que no hi anava—. Quan vaig passar al costat de les primeres figueres de moro, vaig entendre el motiu. Tots els peus estaven coberts d’una mena de capa blanquinosa amb aspecte de cutó. Em vaig posar més que content. Per fi tenia un aliat! Havia arribat la cotxinilla del nopal Dactylopius coccus.

FONT: https://es.wikipedia.org/wiki/Dactylopius_coccus

Figueres de moro infestades per cotxinilla del nopal.

El Dactylopius coccus és un petit insecte hemípter, que presenta un accentuat dimorfisme sexual. Els mascles són insectes voladors, en tant que les femelles passen la seva vida a les pales de les figueres de moro suclant la seva sàvia. Una figuera de moro infestada languideix lentament fins la mort. Potser les cotxinilles no acabaran amb totes les figueres de moro, però segur que reduiran la seva població. D’altra banda, espero i desitjo, que aquesta infestació de cotxinilla no sea tractada en actuar sobre una espècie que ha estat catalogada com invasora.

Bé, avui no he parlat gaire d’ocells, però de ben segur que si el paisatge reupera el seu estat original, tornaré a fer-ho amb força. D’aquí a uns dies vindrà una mica de fred i tornaré a pujar a la serralada. Ja us aniré informant.

Passejada hivernal per Ca l'Arnús

Malgrat aquest hivern tan suau, al parc de Can Solei-Ca l’Arnús de Badalona es respira un aire plenament hivernal. Els roquerols que van aparèixer a la tardor encara i són, tot i que en nombre molt inferior. Al voltant d’uns 4 exemplar són els que sobrevolen habitualment el parc. Els pit-rojos són probablement els passeriformes més nombrosos. Ocupen tots els ambients del parc, des del passejos més ombrívols del jardí romàntic, fins els tarongers de la zona d’horts.

Pit-rog

També nombroses i fàcilment detectables són les mallarengues. En aquesta època acostumen a moure’s en grup, per la qual cosa és possible que al llarg del recorregut que faig pugui trobar molt poques o cap i de sobte, al cap d’una estona, atopar un grup nombrós i divers. I és que durant la tardor-hivern les diverses espècies de mallarengues s’agrupen en estols mixtos per a cercar aliment i defensar-se del depredadors. El 18 de gener hi eren totes les espècies de mallarengues, tret la mallarenga d’aigua, que té unes necessitats ecològiques molt més específiques i rarament surt de l’entorn de boscos humids del terç nord de Catalunya.

Mallarenga emplomallada

Mallarenga petita

Mosquiters, tallarols de casquet i capnegre no van fallar. Com tampoc ho van fer les dues espècies d’estornells. La novitat va ser un petit estol de gratapalles, que fins ara no hi havia vist. Però les que mai fallen, i aquestes sí que són molt, molt detectables, son les cotorres. Al parc n’hi ha una bona població de cotorretes de pit gris i és l’única zona del Barcelonès nord, que jo sàpiga, on es reprodueix la cotorra de kramer. Algún dia en parlaré. De moment us deixo algunes fotos de diversos exemplars.

Salut i molts ocells!

Parc de Ca l'Arnús. Notes sobre la seva avifauna

A l’ultima entrada al blog, hi parlava de l’amenaça que representen els gats asilvestrats per la biodiversitat del parc de Ca l’Arnús i Can Solei de Badalona. Ahir al matí vaig fer una passejada pel parc. Era un dia assolejat i fred, més propi del febrer que no pas del novembre. No sé si era a causa del fred, però els ocells estaven una mica més callats del que és habitual a primeres hores del matí. No obstant això, vaig contactar 28 espècies d’ocells, una xifra gens despreciable per un parc urbà. Pel que fa al nombre d’exemplars, resulta difícil donar una xifra en tractar-se de passeriformes, però un mínim de 140 exemplars hi havia. És molt poc ortodox això que dic, ja que quan parlem de passeriformes normalment ens referim a densitats. En qualsevol cal el que tracto de dir és que a Badalona tenim un espai verd que val la pena cuidar.

D’entre totes les espècies que vaig veure, destaco els reietons (Regulus regulus). Hi havia un mínim de 7 ex. Una xifra contundent per una espècie que normalment es presenta en normbres més modestos. Aquesta tardor però està resultant excepcionalment bona per aquesta espècie, que s’està detectant en nombres força importants arreu de Catalunya, i Barcelona i el Barcelonès no ha quedat al marge.

A més de reitons, hi havia bruels, l’altra espècie del génere Regulus a Europa; cinc espècies de mallarengues (carbonera Parus major, blava Cyanistes caeruleus, petita Periparus ater i emplomallada Lophophanes cristatus, a més de la cuallarga Aegithalos caudatus); nombrosos pit-rogos (Erithacus rubecula); algunes merles (Turdus merula); un bon estol de pardal xarrec (Passer montanus); petits grups de tudons (Columba palumbus); els dos estornells (Sturnus vulgaris i S. unicolor); unes poques cotxes fumades (Phoenicurus ochruros); més cueretes blanques (Motacilla alba) que les darreres vegades; un parell de titelles (Anthus pratensis); pocs mosquiters (Phylloscopus collybita) i fringílids (només va sortir verdum Chloris chloris i gafarró Serinus serinus); alguna garsa (Pica pica); tan sols un roquerol (Ptyonoprogne rupestris); i així fins arribar a les 28 espècies. Aquí us deixo amb algunes fotografies. Disfruteu-les i disfruteu dels vostres parcs.

 

Tudó

Pardal xarrec

Mallarenga petita

Mallarenga emplomallada

Mascle de cotxa fumada

Ca l'Arnús, ocells i gats: una difícil convivència

El passat 15 de novembre es va celebrar una jornada d’anellament d’aus oberta al públic al Parc de Ca l’Arnús (Badalona). Ca l’Arnús, i el veí parc de Can Solei, formen una extensa àrea verda de gairabé 11ha. Té el disseny propi dels antics jardins romàntics del segle XIX, amb arbredes frondoses i ombríboles, que embolcallen els camins que segueix el passejant. Molt del gust de l’època, un sotobosc ben dens remata cada racó de l’espai. Diversos estanyols, basses i fonts, a més de coves i rocalles, trenquen la sempre present verdor de pins, teixos, còculs i margallons. Plàtans, algun roure i altres espècies caducifòlies recorden el trànsit de les estacions. Arbres centenaris dominen les capsales. A les vores del parc apareixen espais més oberts, amb fruiters, alzines i petits horts.

D’aquesta diversitat d’ambients brolla tota una interessant diversitat faunística. El grup de vertebrats millor representat és el de les aus, amb unes 57 espècies registrades. Però no falten anfibis, rèptils i petits mamífers com ara els rat-penats. Un oasi de vida entre la autopista C-32, per la que diàriament circulen milers de vehicles, i els carrers Seu d’Urgell, Sant Bru i Riera de Canyadó. Un lloc tranquil per a la fauna, o potser no?

Aquest parc amaga una trampa mortal per molts petits vertebrats salvatges, la majoria espècies protegides.  Dins el parc, hi viu una colònia de gats asilvestrats, sostinguda artificialment amb aliment i aigua de forma diària. I potser molts es preguntaran, on és el problema? Diversos estudis demostren com l’instint depredador d’aquests animals té un impacte devastador sobre la fauna salvatge. Només als EUA, les xifres del seu impacte són aclaparadores. Es calculen que són responsables de la mort d’entre 1.400 i 3.700 milions d’ocells, i entre 6.900 i 20.700 milions de mamífers... a l’any!!!! Si voleu llegir l’estudi senser cliqueu aquí.

Menjadora de gats
al parc de Ca l'Arnús.

Aquest impacte és extrapolable a d’altres zones i Catalunya no és una excepció. A nivell mundial, les dades també són esgarrifoses: un 14% de les espècies d’aus, mamífers i rèptils estan en perill d’extinció com a conseqüència de l’impacte dels gats (domèstics i asilvestrats), segons la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa).

Aquesta colònia de gats del parc de Ca l’Arnús-Can Solei, té el seu epicentre a un terreny tancat, gestionat per l’Ajuntament. Dins aquest recinte, es precisament on es desenvolupen les activitats d’educació ambiental adreçades a promocionar la fauna del parc. Per raons que desconec, compta amb una alimentadora tamany industrial amb prou pinso per mantenir ben satisfeta tota una colònia de gats. Aquesta circunstància, i la troballa de restes d’ocells suposadament capturats pels gats, ens va obligar a estar molt a l’aguait durant el desenvolupament de l’activitat d’anellament.

La puput, un potencial reproductor al parc.

Des d’aquí es vol denunciar aquesta situació a l’ajuntament de Badalona, responsable implicat en la gestió del parc. De la mateixa manera, es proposen mesures com ara la captura dels animals implicats i la seva estirilització i trasllat a centres adients. Aquest és un problema ambiental de gran magnitud que amenaça la biodiversitat d’un indret emblemàtic de Badalona. Cal una actuació contundent per part de l’Ajuntament i les altres administracions competents.

Per acabar us deixo amb algunes fotos d'ocells típics d'aquest parc.

El bauet aprofita l'estany del parc per alimentar-se dels petits peixos que hi viuen.  

A les zones més obertes, espot trobar al gratapalles. 

També de zones obertes és la cuereta blanca, que incrementa el seu nombre durant la tardor i l'hivern. 

Dues espècies de pardal viuen al parc. El pardal xarrec és menys urbà i al parc hi té una de les més importants poblacions reproductores de Badalona.

El bruel és un reproductor del parc. Durant la tardó i l'hivern, se li afegeix el seu cosí, el reietó.

La mallarenga cuallarga és una de les espècies més comunes del parc.

A partir de setembre els mosquiters comuns comencen a arribar al parc. Hi seran fins la primavera, quan retornaran a les seves àrees de cria.

La mallarenga carbonera és una de les espècies que es reprodueix al parc.

Tant durant la primavera com durant la tardor, podem gaudir d'aquesta espècie migratòria, el mosquiter de passa.

Mascle de tallarol capnegre. Aquest bonic ocell, molt abundant a la serralada, sovinteja el parc tot l'any.