A la recerca d'ocells alpins

El Parc Natural del Montseny, declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO, és un crisol d’ecosistemes. A les parts més baixes i de solana domina un ambient típicament mediterrani, cap als 900 m.s.n.m. apareixen els hàbitats eurosiberians, i a les cotes més elevades trobem els ambients boreoalpins. Cada ambient determina la configuració de la flora i de la fauna.

Els cims presenten poca diversitat, en gran mesura degut a la poca extensió que representen respecte del conjunt. Al Montseny la vegetació dominant d’aquest ambient és el matollar de ginebró Juniperus communis ssp. alpina. Un ambienta tan pobre i poc diversificat acull una fauna escasa quant a nombre d’espècies. Ens podem trobar amb algunes espècies cosmopolites, com ara la cotxa fumada Phoenicurus ochruros, però el més interessant són les espècies adaptades a l’estatge alpí, que durant la tardor-hivern baixen d’altitud buscant zones més favorables. Dues d’aquestes espècies són el cercavores Prunella collaris i el pardal d’ala blanca Montifringilla nivalis.

Matollar de ginebró

El 9 de desembre del 2015 vaig veure un pardal d’ala blanca al Turó de l’Home. Anava acompanyat del Javier Valladares. Aquell dia també van trobar un petit grup de cercavores al Turó de l’Home. El 29 de gener vaig tornar a pujar-hi. Era un matí mig ennovulat, una mica ventós i fred. El fred que pot fer a més de 1.600 m. sobre el nivell del mar en un hivern inusualment calurós.

Els ocells van trigar a aparèixer. Quan dic els ocells, em refereixo a qualsevol espècie. Les primeres hores van ser realment àrides, fredes i ventoses. Després de pujar al Turó de l’Home i comprovar que estava desert, vaig enfrontar la carena que porta a Les Agudes. Al coll de Sesbasses, abans d’enfilar cap al Turó del Catiu d’Or, una cornella Corvus corone em va sobrevolar. Amb la seva veu ronca i cuclejant, semblava voler desanimar-me. No ho va aconseguir en aquell moment, però després de recórrer mitja carena amb l’observació només d’algun pit-roig Erithacus rubecula i algun pardal de bardissa Prunella modularis casi faig mitja volta. Va estar el vol sobtat d’un parell de perdius, el que em va animar a continuar. Era la primera vegada que les observava per aquella zona. En apropar-me a la base del Puig de Sacarbassa, vaig haver de deixar pas a un grup de corredors de muntanya. El corriol era massa estret i darrere meu s’abocava una pelada tartera. Va ser amb el tercer corredor quan vaig sentir un so mig d’alosa mig de bitxac. Vaig veure a les hores un ocell que s’aturava sobre les roques de la tartera. En enfocar-lo amb els prismàtics, en vaig veure un altre, i després un altre. Allí estaven. Un total de 14 cercavores i un pardal d’ala blanca cercaven aliment entre les roques. Es desplaçaven caminant o en curts vols que els van portar fins el cim del Puig de Sacarbassa, on es van estar una estona abans de volar fins la base de Les Agudes. 

Puig de Sacarbassa

Cercavores 

Pardal d'ala blanca

El camí de tornada s’em va fer realment curt. De sobte van començar a aparèixer els ocells: un grup de grives cerdanes Turdus pilaris, un parell de tords ala-roig Turdus iliacus, alguna griva Turdus viscivorus. Era moment de tornar cap a casa.

Anellament a Abrera

Ja fa anys que col·laboro amb el Xavi Larruy en jornades d’anellament, unes en el marc de l’educació ambiental (Serra de Marina, riu Besòs) i altres de caire més científic (seguiment de les poblacions d’ocells del riu Llobregat a Abrera). Avui he estat precisament a Abrera, en companyia de molt bona gent, en Javier Oliver, el Joan Castelló, la Sandra i l’Elena, en Sergi Sales i en Xavi.  Ha estat una jornada molt interessant, amb espècies com el colltort Jynx torquilla o el tord ala-roig Turdus iliacus, dels que es van anellar sengles exemplars.

Aquí us deixo algunes fotos dels meus ocells preferits d’aquesta jornada d’anellament.

Colltort

Tord ala-roig. Oi, que no es nota!

Femella de pinsà en actitud poc amistosa. L'enten.

Pardal de bardissa esperant que s'acabe la sessió de fotos per "darse el piro".

Sabeu qui és aquest personatge amb la cua tan trintxada?

Entre cercavores i pardal d'ala blanca

Ahir al matí  vaig fer una cimera i mitja al massís del Montseny, el Turó de l’Home i una part les Agudes (sense arribar al cim). El perquè d’una i mig és fàcil d’explicar: el temps no ens va regalar minuts, s’havia d’anar a treballar. Hi ha un altre per què i és el per què he anat al Montseny un 9 de decembre. Pot semblar casualitat però no ho és. Potser un dia ho explicaré.

El dia prometia, assolellat amb núbols trencats. Durant la pujada cap al Turó de l’Home (més de 1.700 m.s.n.m.) vam tenir, en Javier Valladares i jo, la primera trobada interessant, un parell de grives cerdanes (Turdus pilaris) associades a un grup de grives (Turdus viscivorus). Però aquest no era l’objectiu. L’objectiu era un ocell molt semblant a un pardal. Encara que d’un gènere diferent, Montifringilla, l’associem al nostres pardals per la seva relativa semblança i algunes vocalitzacions que hi recordem. Bé, això ho dic jo, perquè els taxònoms, tot i estar inscrit en un gènere propi, el van incloure a la família Passeridae, és a dir la dels pardals.

Fa uns dies, va aparèixer publicat a l’OrnithoCat, l’observació d’un exemplar al Turó de l’Home. Ahir ho vam intentar el Javi Valladares i jo, sense èxit. Sense èxit al Turó de l’Home. Des d’aquest cim vèiem la carena que porta fins Les Agudes. “I si ho intetem?", ens van dir. En menys d’un segon i mig enfilavem cap allà.

Un que camica amb cama i mitja, va dir: “Continua tu, que jo he de fer parada en boxes”.  En sortir de “boxes” sento que en Javier em diu alguna cosa que no arribo a entendre, però quan veig que els seus binoculars enfilen cap una roca grossa, engego motors. M’estava diem pardal d’ala blaca. Vam trigar una bona estona a relocalitzar-lo. Això sí que mola. Quan l’adrenalina de l’emoció s’afegeix al carburant que genera el desig, res pot aturar-te. Finalment el van trobar. En Javier deia que era tímid, encara que no ho semblava gaire

El vam poder gaudir durant una bona estona. Aquí us deixo unes fotos.

Un cop vist el pardal d’ala blanca, vam tornar al Turó de l’Home a la recerca dels cercavores (Prunella collaris), que no havíem vist al principi. En arribar al cim, vaig sentenciar amb una veu segura i contundent: “Res de res”, sense adonar-me que a dos escasos metres rere meu, cinc cercavores rastrejaven el terra buscant aliment. Un matí rodó i una tornada a la cotidianeitat vertical de la gran ciutat plena de satisfació.

Solución al Ornitonigma 2x1

El último Ornitonigma era doble. Se planteaba la identificación de dos especies capturadas para anillamiento, a partir del estudio detallado de sus partes superiores, sus patrones alares y el diseño de sus colas, que era lo que básicamente se podía apreciar en las fotografías. El plumaje de ambas especies es marrón con un estriado oscuro formado por la parte interna de las plumas. Se trata de un tipo de plumaje críptico que responde a la necesidad de confundirse con su entorno. En este sentido son muy parecidas. Sin embargo, si nos fijamos en el patrón de las alas (llamativa en uno y lisa en el otro) o la cola (extremos redondeados en uno y muy apuntados en el otro), se aprecian diferencias muy sustanciales.

Ornitonigma de octubre

Comencemos por el que titulé como Ornitonigma de octubre. Se trata de un ave con plumaje críptico, pero que en mano está plena de detalles: banda beigue que atraviesa de lado a lado el centro de las primarias; cobertoras grandes (hemibandera externa) y medianas con anchas puntas blancuzcas, que contrastan con el resto de la pluma marrón-negruzca; y rectrices muy apuntadas que recuerdan la punta de la cola de un pájaro carpintero (detalle muy importante). Destacan también las terciarias oscuras con bordes blancuzcos, así como las estrechas bandas longitudinales color ante de las hemibanderas externas de las primarias, y el extremo apical blancuzco de las primarias. En conjunto, el ala presenta un patrón bastante complejo y llamativo. Un patrón muy diferente al que muestran el Bisbita común (Anthus pratensis) y la Terrera común (Calandrella brachydactyla). Así lo entendieron acertadamente el 90% de los votantes de este ornitonigma. Se trataba de un Agateador común (Certhia brachydactyla), que fue capturado en una sesión de anillamiento en Gallecs, Vallès occidental (Barcelona).

Bisbita pratense

Terrera común

Detalle de la cola del agateador común. Los extremos de las rectrices apuntados y rígidos le sirven como punto de apoyo cuando trepa por los troncos y ramas de los árboles. 

Agateador común

En cuanto al segundo Ornitonigma, el de noviembre. Se planteaban cuatro posibilidades: Bisbita común, Acentor común, Buscarla pintoja y Buitrón. Antes de comenzar a descartar, hagamos una breve descripción de lo que vemos.

Como en el primer caso, se trata de un ave donde se combina el marrón en tonos más oscuros y más claros. Pero a diferencia de la anterior, no se aprecia un contraste acentuado. En mi opinión es un ave más bien lisa, con un bondo marrón y estriado negruzco desde el píleo hasta las covertotas alares. Plumas de vuelo uniformes sin marcas llamativas y cola más bien corta y redondeada. Un ave bastante discreta, que en el fondo es lo que pretende ser si no fuera por su canto.

¿Podría ser una buscarla pintoja? Según un 14% de los votantes, sí. Veamos cómo es una buscarla pintoja en otoño. Esencialmente es un pájaro de pequeño tamaño marrón-verdoso con un suave estriado oscuro. Un rasgo característico de todos los miembros del género Locustella, al que pertenece la Buscarla pintoja, es una cola muy ancha con la rectrices graduadas desde las externas más cortas a las centrales mucho más largas. Además, como migrador transahariano que es, la proyección primaria está bien acusada.

Nuestro ejemplar, por el contrario, es más bien marrón claro con un estriado grueso y cola redondeada y en apari apenas graduada. La proyección primaria es muy corta, apenas sobresale de la punta de las terciarias. Difícil encaje con una buscarla pintoja.

http://www.birding.se/birds/foto/grashoppsangare.htm

Podría ser un Bisbita común, si no fuera por el patrón del ala, el rayado mucho más grueso, la cola corta, redondeada y en apariencia poco graduada, la ausencia de rectrices externas claras, y otros muchos rasgos que todos conocéis y no hace falta enumerar.

El acentor común es también un ave de plumaje estriado, pero a diferencia del ejemplar del Ornitonigma de noviembre, el plumaje es de un color castaño-rojizo con matices grisáceos en el cuello. Ninguna de estos rasgos aparecen en nuestro ejemplar. Como tampoco aparecen las puntas blancas que presenta en las coberteras medianas y grandes.

Por lo tanto sólo nos queda una posibilidad, que se trate de un Buitrón (Cisticola juncidis). Esta fue la opción del 85% de los 21 votos emitidos. Vemos que el ala es bastante uniforme, con primarias pardo-grisáceas y cobertoras alares negruzcas con anchos bordes ante-blancuzco. Partes superiores color ante con un ancho estriado oscuro. Obsérvese el obispillo castaño-rojizo. Cola corta con manchas subterminales oscuras y bordes blancuzcos, excepto las centrales.

Cercavores al Montseny

El cercavores és una espècie que cria a les cotes més altes de les grans serralades del centre i sud del Paleàrtic. El trobem des de la Serrala Cantábrica al sud-oest d’Europa, fins les altes muntanyes del Japó. A Catalunya  cria a l’eix aixial dels Pirineus i algunes serres prepirinenques més meridionals. Està absent però de la part més oriental de la serralada (Rafa N. in Estrada, J., Pedrocchi, V. Brotons, L. & Herrando, S. 2004).

Fora de l’època de reproducció apareix a altres zones més meridionals del país, sempre lligat a l’alta montanya, tot i que no resulta rar a cotes per sota del 900 m.s.n.m. Fins i tot als peny-segats marins del Garraf.

Ahir vaig trobar un grup de 7 ex. al voltant del Turó de l’Home (1.705 m.s.n.m.). Quatre exemplars s’alimentaven gairabé al mateix cim, la resta ho feia al prats alpins que el voregen. Aquí us deixo unes fotos i un video de diferents individus.

BIBLIOGRAFIA:

Rafa N. 2004. Cercavores Prunella modularis. In Estrada, J., Pedrocchi, V. Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Atles del ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp. 372-373. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions, Barcelona.

Grues a Badalona

La primera vegada que vaig aquesta tardor a la zona de Sant Jeroni de la Murtra i bingo: un estol de 13 grues Grus grus sobrevolen l’indret en direcció sud-oest a les 9:13 h. És la primera citació que en tinc, tot i ser una espècie citada anualment en migració postnupcial a diversos punts de la serralada litoral, mai l’havia vista per aquestes contrades.

D’altra banda, res gaire destacable. Els hivernants habituals, com ara el Pardal de bardissa Prunella modularis o el Sit negre Emberiza cia, ja hi eren presents en nombres petits. El més interessant, a banda de les grues, ha estat l’observació de dos puputs Upupa epops i dos reietons Regulus regulus, espècie molt poc freqüent aquí.