Solución al Ornitonigma de diciembre: zampullín cuellirrojo

En Europa podemos observar un máximo de cinco especies de somormujos. Una de ellas, de carácter divagante, resulta muy excepcional, me refiero al zampullín picogrueso Podilymbus podiceps. Las cuatro especies restantes están presentes en la Península Ibérica bien como reproductoras (zampullín chico, zampullín cuellinegro y solormujo lavanco) o bien como invernantes (zampullín cuellirrojo y somormujo cuellirrojo). Habitan aguas continentales durante la época de reproducción, pero en el otoño-invierno se trasladan a costas y estuarios, produciéndose en algunos de ellos concentraciones muy importantes.

La identificación de estas especies es bastante sencilla mientras lucen su librea estival, muy llamativa en todas ellas, pero puede volverse mucho más complicada cuando en otoño mudan a plumajes más sobrios y apagados, en los que dominan los tonos pardo-grisáceos, blancos y negros en diversos matices. Para afinar en la identificación cabe entonces la combinación de elementos tales como el patrón del plumaje, la estructura del ave y su comportamiento. Para un observador bien familiarizado con este grupo, quizás no resultará demasiado difícil hacer identificaciones a larga distancia o en condiciones meteorológicas poco favorables, pero para los más noveles puede parecer un reto casi imposible. Y es que a la dificultad que representa la similitud de los plumajes de las diferentes especies, hay que añadir su carácter de especies buceadoras, que hace que muchas veces la observación se reduzca a los breves instantes que el ejemplar pasa en la superficie.

El Ornitonigma de diciembre nos enfrentaba a dos ejemplares en plumaje invernal del género Podiceps. De las cuatro opciones propuestas (cristatus, grisegena, auritus y nigricollis), fue auritus la más votada. Felicidades pues a los acertantes porque se trata exactamente de esa especie. Pero veamos por qué.

De entre los pequeños zampullines, el zampullín cuellirrojo Podiceps auritus es, el que desde un punto de vista estructural, resulta más parecido a un somormujo. De hecho es habitualmente descrito como un somormujo en miniatura. La frente huidiza casi en linea con el pico, el pronunciado ángulo en la unión entre el píleo y la nuca y las blancas mejillas conforman una cabeza de aspecto triangular semejante a la de los somormujos lavanco y cuellirrojo. Al igual que estos, suele mantener el cuerpo bastante hundido y el plumaje más apelmazado y de aspecto menos algodonoso que los otros zampullines.

Para distinguirlo del zampullín cuellinegro, hay que fijarse además en la extensión y forma del negro en la cara. En auritus, el negro que cubre la cabeza parte desde la base del pico hasta la nuca en línea recta, y está claramente delimitado de las mejillas blancas. El ojo queda a nivel de la línea de demarcación. Por el contrario, nigricollis presenta unas mejillas menos contrastadas, debido a que el negro de la cabeza se extiende hacia abajo, integrando el ojo y formando una línea curva que delimita la parte oscura de la parte clara. Es además menos contratado, mucho más grisáceo. Estructuralmente también es diferente. Destaca por su frente muy pronunciada, que le da a la cabeza un aspecto más redondeado. El pico está ligeramente curvado hacia arriba (en auritus es recto). Los flancos se ven más algodonosos y su línea de flotación está más elevada. Recuerda más a un zampullín chico Tachybaptus ruficollis que a un somormujo.

Podiceps nigricollis

¿Y cómo lo diferenciamos de los somomujos? 

El mayor riesgo de confusión está quizás con el somormujo cuellirrojo. Éste es estructuralmente más robusto, de cuello corto y grueso, con un pico fuerte en forma de daga. El patrón del plumaje, aunque es muy parecido, difiere en algunos aspectos. El somormujo cuellirrojo también presenta una cabeza negra, pero a diferencia de auritus, el negro no está bien delimitado y se funde con las mejillas claras “ensuciándolas”. Un dato importante, grisegena normalmente se sumerge con un pequeño salto al estilo de los cormoranes, muy diferente de como lo hacen las otras especies del género. Para ver fotos de esta especie os dejo este enlace a la página de Jesús Menéndez.

Comentar finalmente que la foto fue realizada en las marismas de Santoña (Cantábria). El único punto de la Península Ibérica donde las cinco especies coinciden con cierta regularidad.

La sega del canyís al riu Besòs

Aquest matí he fet una passejada pels trams mitjans del riu Besòs, entre Santa Coloma de Gramanet i Montcada i Reixac. Em venia de gust passejar pel riu, però amb tranquil·litat, i aquest sector és sens dubte el menys freqüentat. Es tracta també de una de les millors zones per a la fauna. Ja des de Baró de Viver, a la marge dreta del riu, es pot disfrutar d’una petita franja de bosc de ribera, que comença a desenvolupar-se i resulta molt atractiva pels ocells. Mosquiters i tallarols i d’altres espècies de paseriformes, hi troben una bona zona d’alimentació i refugi.

Mosquiter comú

Més amunt comença una zona d’aiguamolls artificials. Es tracta de parceles de canyís (Phragmites australis) i prats inundables que realitzen els tractament terciari d’un 30% de les aigües de la depuradora de Montcada i Reixac. Es tracta d’un ecosistema d’importància cabdal durant les èpoques de migració, a més de ser únic indret de reproducció de la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) i potser del balquer (Acrocephalus arundinaceus). Són poc més de 7 ha sobre un substrat de grava, que mitjançant processos fisicoquímics i biològics milloren la qualitat de l’aigua que torna al riu Besòs. 

Cada any per aquestes dates, l’autoritat competent sega el canyís per tal que les reaccions bioquímiques que s’hi produeixen siguin més eficients amb el rebrot. A ningú se li escapa l’impacte que això té sobre l’ornitofauna. D’un dia per un altre, desapareix refugi i una important font d’aliment. La visió és impactant, tot i que es manté una franja vora el riu, que a més de fer de pantalla vegetal, genera amagatalls i aliment. Malgrat tot, l’impacte és molt important.

Però on uns perden, d’altres surten guanyant. Pinsans comuns (Fringila coelebs), pardals (Passer domesticus i P. montanus), cueretes i titelles (Motacilla sp. i Anthus pratensis) o esplugabous (Bubulcus ibis) aprofiten els recursos que les tiges de canyís feien inaccesibles. Aquest matí un estol de més de 70 pardals xarrecs, un bon grapat de cueretes blanques, algunes titelles i pardals comuns, tres esplugabous, unas poques cotxes fumades (Phoenicurus ochruros), uns pocs gratapalles (Emberiza cirlus), garses (Pica pica), pit-rojos (Erithacus rubecula) i algun bitxac comú (Saxicola rubetra), aprofitaven llavors i petits invertebrats posats al descobert per un tractor que treballava les parceles.

Cuereta blanca 

Pinsà comú (femella)

Pinsà comú (mascle)

Cotxa fumada (femella)

Pardal xarrec

Mentrestant al riu la vida seguia el curs habitual. Tres xivites (Tringa ochropus) i diverses cueretes blanques i torrenteres exploraven les vores de las illes de còdols o vadeaven les agües cercant invertebrats. Decenes de gavines rialleres i grupes d’ànecs collverds (Anas plathyrynchos) reposaven sobre descansaven o s’alimentaven, fent volades en aproximar-se algun vianant. Més tímides, les polles d’aigua (Gallinula chloropus) apenes s’allunyaven de les canyes mentre un petit grup de cabussets (Tachybaptus ruficollis) exploraven el fons de les aigües més profundes i tranquil·les frenades por una resclosa.

Xivita

Mascle d'ànec collverd 

Gavines rialleres adultes

Cabusset

El Besòs és el gran pulmó verd de la gran conurbació formada per Barcelona, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià de Besòs. Durant anys maltractat, de mica en mica va recuperant la seva dignitat. Coneixe’l i explorar-lo és el camí per estimar-lo. Som un “puñadín” els que trepijent aquest racó del nord del Barcelonès, un “puñadín” que creix molt a poc a poc, com ho fa la natura al llarg del riu, ho fa a poc a poc, amb ajud i molt d’esforç, i sempre sense abaixar la guàrdia.

Bassa del Rec Comtal. Hábitat utilitzat per la cotxa blava, martinet blanc i blauet entre d'altres.

Entre Pineda i la Tordera

Ahir a la tarda vaig estar fent un recorregut entre la platja de Pineda de Mar i la gola de la Tordera. Les condicions del mar eren relativament bones per veure cabussadores, però les úniques que en vaig trobar, van estar els cabussons emplomallats, un total de 20 exs. a la zona de Santa Susanna. 

Davant la platja de Pineda, pescava un petit estol de balgrigues balears i mediterrànies (Puffinus mauretanicus i P. yelkouan). Cap al nord va passar un Paràsit gros (Stercorarius skua). Des de la gola de la Tordera vaig veure un Paràsit cuapunxagut (S. parasiticus), també en direcció nord, però aquest no va deixar passar l'oportunitat d'empeitar el grup de gavines rialleres que descansaven a prop de la desembocadura. 

Molt destacat va ser també l'observació d'una femella de Xibec (Netta ruffina) al riu. Era l'únic interessant entre el centenar d'ànecs collverds que hi romanien. 

Per finalitzar us deixo amb unes fotos de la jornada.

Mosquiter comú

Pinsà

Gafarró

Con mis prismáticos a cuestas: Cantabria

El 21 de diciembre de 2012 me despedí de mis compañeros de trabajo con un pantagruélico festín. Semejante atracón a punto estuvo de dejarme fuera de servicio durante unos días, pero las ganas de emprender camino hacia el Cantábrico y Galicia resultaron el mejor los remedios frente a ese uso y abuso de la comidas en fechas navideñas. Con diferencia, fue uno de los peores viajes que recuerdo y cuando finalmente llegué a Santoña, mi cuerpo me pedía un poco de bondad, aunque sólo fuera un poco. De buen gusto se la hubiera dado, pero mi mente, mis ojos y mis oídos ya estaban a otra cosa. El canto aflautado de los zarapitos reales (Numenius arquata) había alcanzado con fuerza lo más profundo de mi cerebro y todos mis sentidos estaban ya alerta y preparados para lo que se avecinaba, que no era poco. Santoña nunca es poco.

Con la marea a media altura, limícolas y anátidas se alimentaban por doquier en las orillas fangosas, mientras en los canales los zampullines cuellinegros (Podiceps nigricollis) se zambullian bajo las aguas. En la superficie recordaban pequeños y desaliñados pompones de lana.

Podiceps nigricollis

Las marismas de Santoña son un hervidero de vida y cuando el tiempo corre, uno no sabe muy bien a dónde ir. Así que después de echar un rápido vistazo al pólder de Escalante, donde un Águila pescadora (Pandion haliaetus) daba buena cuenta de un múgel, un nutrido bando de ánsares comunes (Anser anser) pacía la hierba fresca bajo la atenta mirada de unos alcaravanes (Burhinus oedicnemus), que hacían todo lo posible por pasar desapercibidos, enfilé hacia el puerto de Santoña, donde esperaba ver algún colimbo.

Gavia immer

El pequeño puerto de Santoña es un balcón abierto al gran estuario. En la lejanía se adivinan miles de patos, sobre las islas descansan las gaviotas y los cormoranes grandes, y al borde de los diques se alimentan, descansan o se acicalan colimbos, alcas (Alca torda) y zampullines cuellinegros. Y allí estaban todos, fieles a su cita anual como no podía ser de otro modo. Las blanquinegras alcas, los zampullines de ojos encendidos y los grandes colimbos con sus poderosos picos lanceolados. Todo un placer para la vista y un deleite para el espíritu. Mi estómago ya no me molestaba. Una cena ligera y un mullido colchón me esperaban en Escalante.

El 23 de diciembre recobradas las fuerzas con la ayuda de un buen desayuno, salía de Escalante en dirección a las marismas. Con las primeras luces del alba me detuve en el pólder. Bajo el cielo sereno y despejado,  los ánsares se anunciaban con sus graznidos nasales. En cuanto la luz me lo permitió, me puse a escudriñar los prados. Las siluetas pronto comenzaron a definirse y en menos que canta un gallo una luz intensa lo inundaba todo. Entre el grupo de ánsares destacaba uno más pequeño y compacto, de cuello corto y oscuro, rematado por una cabeza más pequeña en la que se apreciaba un pico corto y en gran parte oscuro, tan solo el extremo final estaba resaltado por una banda clara. Era un Ánsar piquicorto (Anser brachyrhynchus). El ejemplar llevaba en la zona desde el 12 de diciembre.

No fueron las únicas ocas que vi ese día. Frente al puerto de Santoña, un par de barnaclas carinegras (Branta bernicla) se alimentaban en un intermareal junto a otras anátidas. Al final acabé viendo nueve de estos gansos más típicos de los fangos intermareales. Varios colimbos grandes continuaban por la zona del puerto, pero lo que más despertó mi interés fue un par de bisbitas costeros que rebuscaban entre los mejillones de un dique expuestos por la bajamar.

Santoña es famosa, entre otras muchas cosas, por el gran contingente de zampullines cuellinegros invernantes. Y entre tanto cuellinegro, no resulta extraño que se cuele algún cuellirrojo (Podiceps auritus), lo difícil es encontrarlo. Tras un par de horas escudriñando las aguas abiertas de la marisma y muchos canales, acabé encontrando tres ejemplares desde la carretera que atraviesa la marisma, esa gran herida que en su día proyectó y ejecutó un infausto personaje. Pues allí estaban, los tres calándose continuamente, cerca de donde reposaba una hembra de Eider común (Somateria mollissima).

Dos de los Podiceps auritus

Tras un saldo tan positivo en Santoña, decidí probar suerte con el Ánsar chico (Anser erythropus) que desde hacía unas semanas se veía por el embalse del Ebro. Cuandio llegué a la zona donde acostumbraba a verse, me encontré con un grupo de SEO que lo estaban buscando sin éxito. Recorrí todos los sitios posibles: Lanchares, la Riva, La Costana, Bustamante. Ánsares comunes conté alrededor de 300 exs. Entre ellos, un grupo de 26 ánsares caretos (Anser albifrons), pero ni rastro del Ánsar chico. Disfruté de los caretos durante un buen rato, además de otras aves de la zona, destacando un Picogordo (Coccothraustes coccothraustes).

A última hora de a tarde, vi que muchos ánsares alzaban el vuelo en dirección al pantano. Los encontré concentrándose en un entrante de la Riva. Allí estaban los comunes, los caretos... y ¡el chico! ¡Bimbo, bimbazo! Con las ganas que tenía de ver esta especie, el viaje hasta Uvieo fue un paseo. Al día siguiente tocaba gavioteo por la costa central asturiana, pero eso lo dejo para otro capítulo.

Birding a Lleida

El passat 7 de gener, en Xescu Macià, el Miquel Vall-llosera i un present várem fer una jornada maratoniana pel sud de la comarca del Segrià. Ens va acompanyar un cel seré, l’absència de vent i les ganes de treure un bon grapat d’espècies d’aquesta àrea de la plana de Ponent.

En un recorregut que va començar al pantà d’Utxesa, per continuar pels pantans de Cemelis i Gran, prospectant els secans fins arribar a Alfès i acabar a prop de la ciutat de Lleida vam observàrem 90 espècies d’ocells. Ens va faltar el Sisó o el Torlit entre les espècies de secà, tot i visitar indrets molt adients, però varen surtir d’altres molt destacades com veureu tot seguit.

Cigne mut (Cygnus olor): 7 exs. al pantà d’Utxesa.

Ànec blanc (Tadorna tadorna): 1 ex. al pantà Gran d'Alcarràs.

Morrell de collar (Aythya collaris) : 1 mascle adult al pantà Gran, que roman a la zona des de la tardor.

Cabussó collnegre (Podiceps nigricollis): 1 ex. al pantà de Cemelis.

Agró blanc (Casmerodius albus): 2 exs. al pantà d’Utxesa; i al menys 5 exs. al riu Segre al seu pas per Torres de Segre.

Gamba roja pintada (Tringa erythropus): 1 ex. al pantà d’Utxesa.

Ganga (Pterocles alchata): 13 ex. a Alfès menjant a un camp de blat.

Duc (Bubo bubo): Una pareja observats al vespre.

Mussol banyut (Asio otus): 1-2 exs. a prop d’Albatàrrec en vol de caça.

Colltort (Jyns torquilla): 1 ex. al pantà d’Utxesa.

Mallarenga de bigotis (Panurus biarmicus): un mínim de 20 ex. al pantà d’Utxesa.

La jornada va ser destacable pel que fa a determinades espècies, però també per l’absència d’altres comunes o pel baix nombre de paseriformes hivernants en aquest hivern tan inusual, especialment pel que fa a les espècies de tords, de les quals vàrem veure només Turdus philomelos i T. viscivorus.

Galícia, Astúries: de raresa en raresa

Hi ha moltes maneres de disfrutar de les aus, i ahir vaig experimentar una d’elles. Aprofitant la meva estada al Cantàbric i que havia de viatjar d’Uvieo a Vigo, vaig dissenyar la ruta per fartucarme de rareses. I vaja si en vaig quedar tip! El concepte de raresa està clarament definit, però a nivell subjectiu és molt més ampli. Així, per a mi, que visc al Mediterrani, el ventall s'esten a tot un seguit d’espècies habituals a la costa cantabro-atlàntica i rares, molt rares o absents de l’àmbit mediterrani. És per això que un prat ple de gavines és un motiu prou contundent per fer una frenada i fer una ullada, una ullada adreçada a cercar una de les meves gavines preferides, la Gavina cendrosa (Larus canus), que sent una especial atracció pels prats humits de l’occident asturià. Era res més que intuició: aquell prat d’Otur estava petat de gavines cendroses: un adult i 12 ex. de 1r hivern. No varen ser les úniques, però, a la platja de Penarronda un grup de set 1rs hiverns, un 2n hivern i un preciós adult voltaven entre la platja i un conrreu proper, fent de cohorte a un tractor que traballava la terra.

Gavines cendroces i rialleres.

A partir d’aquí vaig estar molt ben acompanyat dels meus amics David Álvarez i Gilberto, qui amb una precisió absoluta ens va localitzar les vuit oques de bec curt (Anser brachyrhyncus) que des de mitjants de desembre es mouen entre els prats de Villadún (Asturies) i la bassa de Rinlo (Lugo). Simplement genial, veure com s’alimentament de l’herva sucosa. Quina imatge més hivernal!

A l’altra banda de la ría de l’Eo continua la rasa costera, trencada de sobte per la sinuosa esquerda de la ría de Foz. Aquí varen gaudir de les estratègies de pesca (creiem que d’això es tractava) d’un grup de sis becs de serra grossos (Mergus merganser). Déu n’hi do, quin "jari" que van muntar!

A la ría de Foz, vaig acomiadar-m'hi dels meus amics i vaig enfilar cap a Vigo. Abans, però, vaig fer la darrera aturada a la llacuna de Riocaldo, a prop de la localitat de Begonte (Lugo), on després de dos anys, vaig veure el Cabusset becgròs (Podilymbus podiceps), que de cabusset té poc, em va sorprendre el seu tamany; i una femella de Morell de collar (Aythya collaris), potser l’ocell amb el que més vaig gaudir en tot el dia. L’indret em va enamorar, i encara més quan vaig veure que hi havia una de les meves espècies favorites, una Calàbria grossa (Gavia inmer) jove.

Així vaig tancar l’any 2010, amb un bon grapat de rareses i la meva adrenalina disparada. El 2011 l’he obert amb la meva estimada “Chispita”, el Gavinot polar (Larus glaucoides), que continua fidel a l’Areal de Calzoa, Vigo. Com deia David, es podria escriure un conte amb el títol: “La Gaviota pòlar que no le gustaba el frío”.

Bon i millor any 2011.

Del Maresme a El Garraf

Cap de setmana marí. Així he passat els darrers dos dies, recorrent el litoral al nord i sud de Barcelona, mirant trams de costa entre Arenys de Mar i la desembocadura de La Tordera, dissabte; i entre Vilanova i la Geltrú i Cubelles, diumenge.

Dissabte a trecar d’alba, sota un mant de pluja moderada, vaig arribar a la platja del Cavaió, entre Arenys i Canet. La vaig recórrer de cap a peus, però res de nou respecte de la setmana anterior, tret d’un petit grup de pinsans (Fringilla coelebs). Fins i tot puc dir que n’hi havia menys, d’ocellets, doncs l’estol de gratapalles havia minvat molt (només 11 ex.) i dels passarells ni senyal. En canvi havia augmentat el nombre de gafarrons (Serinus serinus), que arribava als 41 ex. (n’hi havia un amb anella).

Gratapàlles (mascle)

Gafarró femella/1r hivern amb anella.

Gafarró mascle

Estornell

De marines estava tan buit, que la presència d’un Mascarell a prop del port semblava gairabé anecdòtica. I és que a part d’això, estaven els habituals: gavines rialleres, tres gavines capnegres, una quinzena de gavians argentats i 22 corbs marins grossos.

Encara havia de pujar uns pocs kilòmetres més per treure suc a la sortida.

A Sant Pol ja hi van aparèixer els primers signes de moviment. En direcció nord varen passar un grup de 19 xarxets (Anas crecca) i cap al sud un estol de 67 baldrigues balears (Puffinus mauretanicus) i una Mediterrànea (P. yelkouan). També en direcció sud vaig veure un grup de corbs marins grossos volant força alt, indici de migració activa, que potser tingui relació amb l’onada de fred. Però el gruix de marines el vaig trobar entre Pineda i Santa Susanna. Per la zona es movia un gran estol de baldrigues balears, un mínim de 580 ex.; i al menys vaig identificar 11 yelkouan, encara que dubto que n’hi hagués gaires més. 

Puffinus mauretanicus i yelkouan (marcada amb una flecha). Veure també fotos següents.

La penúltima.

Aquest gran grup es movia en una franja propera a la platja plena de gavines rialleres i capnegres, que es concentraven principalment a la zona de sortida del emisari. De rialleres vaig parar de contar en arribar a les 500 i de capnegres, n’hi havia un mínim de 200. Això afegit a la “gavinada” (paraula “inventada” per a referirme a un grup molt gran de gavines de diverses espècies) que hi havia a la desembocadura de La Tordera, feia al voltant de les 2000 rialleres i de les 700 capnegres.

Estol de gavines rialleres i capnegres amb algun gavià.

Però aquí no acaba la cosa. Molt a prop de la vora s’alimentaven 16 cabussons emplomallats (Podiceps cristatus). Ho confeso, anava amb la intenció de trobar calàbries i gavots (aquests últims s’han enrarit moltíssim; els primers ja és normal que ho siguin, de rars). Ni uns ni altres. Però l’esbelta silueta dels cabussons emplomallats i la gràcil elegància del seu posat, varem servir per gaudir encara més de la jornada.

Jornada que vaig finalitzar a la desembocadura de La Tordera, on a més de la “gavinada”, continuaven els quatre ànecs blancs (Tadorna tadorna), acompanyats de 4 ànecs xiulaires (A. penelope), 49 xarxets i els collverds habituals, que aquest cop feien més “bultu” que la vegada anterior, n’hi havia 70.

Si dissabte vaig sortir amb pluja, diumenge va lluir el Sol. La idea era començar per les platges i el port de Vilanova i la Geltrú, per a trobar gavines anellades. De gavines, més aviat poques, i en aquesta època principalment gavians foscos i gavines capnegres. I pel que fa a anelles, només la vella amiga danesa V.583, que és una habitual de la zona i considerant que va ser anellada com adulta, probablement porta molts anys visitant-nos.

Les observacions a Vilanova les vaig compartir amb l’amic Marc Olivé, amb qui vaig tenir la sort de veure un estol de 12 grues (Grus grus) volar mar endins en direcció sudest (també hi havia un altre observador, però no recordo el seu nom, mil disculpes). Com el dia anterior, les baldrigues balears van estar-hi presents, amb un grup d’uns 40 ex. obserbat des de la platja de Sant Cristòfol, i algún exemplar davant la platja de Ribes-roges.

En el trajecte a Cubelles, vaig fer escala a la Platja Llarga, però poca cosa hi vaig veure. Va estar molt més interessant la desembocadura del Foix, on hi havia una Fotja (Fulica atra), 127 gavines capnegres, 3 gavians foscos, 2 cabussons collnegre (Podiceps nigricollis) i un cabussó emplomallat. Per la zona volta un Bec de serra mitjà, però no el vaig trobar. Aquest cop, vaig acabar el matí a la tèrmica de Cubelles, on el més destacat va ser l’observació de 9 cruixidells (Emberiza calandra).

Aquesta serà la darrera entrada que faig des de Catalunya enguany. La propera la enviaré des d’Astúries. Bones festes i bona entrada d’any!

Algunes gavines a Vilanova i la Gletrú, 14/02/09

Ahir a la tarda, nova jornada de gavines a Vilanova i la Geltrú (Garraf), però considerant que era dissabte, vaig posar molt baix el “llistó de les expectatives”. I en efecte, la cosa estava molt més que fluixa. Les platges estaven plenes de gent i gossos, i a la de Sant Cristòfol fins i tot i hi havia un tot terreny (sense comentaris). Evidentment la presència de gavines i gavians era testimonial. Com que el port era tancat, vaig haver de mirar-lo des del dic exterior. A dins encara romanien tres gavinetes de tres dits Rissa tridactyla, i en uns dels molls descasava un estol d’uns 150 gavians foscos Larus fuscus, encara que massa lluny per poder escombrar-lo detingudament per cercar anelles o veure si s’hi amagava alguna altre cosa interessant (fa uns dies hi voltava un L. argentatus.

En un grupet que estava més a prop vaig poder fer la lectura d’una anella. Un exemplar adult del projecte holandès de Norman Van Swelm: anella verde amb codi blanc ES92 al tars esquerre i sense anella metàl·lica.





A més a més, tres gavines corses a una altre part del port.

Quant a d'altres espècies, res especialment destacable. A un dels dics interiors del port hi havia 41 corbs marins Phalacrocorax carbo i a l’exterior, just davant la platja de Sant Critòfol, un Cabussó emplomallat Podiceps cristatus mudant a plomatge nupcial.

Dies de cens d'hivernants

Aquests darrers dies he estat de cens a diferents llocs de la costa catalana, i naturalment al riu Besòs, una de les zones humides que més freqüento. En el tram de riu comprés entre la desembocadura i el nucli urbà de Montcada i Reixac han sortit coses interessants. De cabussets Tachybaptus ruficollis, per exemple, n’hi ha un mínim de 4 exemplars entre Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramanet, i s’han detectat entre 2 i 3 ex. a Montcada i Reixac. A aquesta darrera localitat continuen les xivites Tringa ochropus, que ben bé podrien ser 4 ex. Una de les espècies que més ha costat de detectar, ha estat sens dubte el Rascló Rallus aquaticus. Jo personalment no hi vaig trobar cap, la descoberta dels diferents individus ha estat possible gràcies a la tasca persistent d’en Xavi Larruy. S’han detectat un exemplar a Sant Adrià, tres més a Santa Coloma i un a Montcada. De ben segur que n’hi ha més, però els costums esquius de la espècie i les dificultat inherents per a una prospecció correcta d’aquest ambient riberenc, dificulta la localització de més exemplars. A més a més, per alguna raó pràcticament no hi ha contactes sonors, són gairebé tots registres visuals. El perquè d'aquest comportament tant sorprenentment silenciós és encara un misteri (podria estar relacionat amb l'estructura i qualitat de l’hàbitat?). En aquests darrers dies , els becadells Gallinago gallinago també s’han deixar veure una mica més. Igual que el Rascló, són de difícil detectabilitat. Així doncs s’han registrat menys de cinc exemplars repartits entre Santa Coloma i Montcada. També cal destacar l'hibernada enguany d’Esparver Accipiter nisus i Aligot Buteo buteo. Del primer s’ha detectat a tots els trams del riu, en tant que del segon només a Sant Adrià i a Santa Coloma. Finalment comentar que per fi ha sortit la Cotxa blava Luscinia svecica: un exemplar a Santa Coloma i un altre als canyissars de Montcada.

Pel que fa a la costa, vaig censar juntament amb el Xavi Larruy un tram del Maresme nord, entre Calella i Malgrat de Mar. Les condicions meteorològiques no van ser precisament les més favorables, no obstant això varen aconseguir veure unes 3-4 calabries grosses Gavia inmer (més informació aquí i aquí) i diversos cabussons emplomallats Podiceps cristatus. En canvi de gavots Alca torda, cap ni un, sequera total. És potser aquesta absència el més destacable i probablement té relació amb el fracàs reproductor a les seves colònies al Mar del Nord. Per últim, destacar l’observació d’un Paràsit cuapunxagut Stercoraius parasiticus volant cap al nord.

Darreres observacions al Besòs

Aquests darrers dies he fet diverses sortides al riu Besòs entre la desembocadura i Montcada i Reixac. No hi ha hagut gaires coses noves, però han sortit algunes dades interessants. Per exemple , el 3/12/08 al dic del port del Fòrum hi havia un 1r hivern de Corb marí emplomallat Phalacrocorax aristotelis desmarestii. Aquesta espècies tot i que cada cop s’observa amb més freqüència continua sent bastant escassa a la zona. El mateix dia, associat a un grup de roquerols, vaig veure, juntament amb el Xavi Larruy, una Oreneta cuablanca Delichon urbicum a l’alçada de Sant Adrià. Pel que fa als roquerols, hi havia, si més no, una vintena. És sorprenent aquesta dada, ja que fins ara a la zona de la desembocadura tan sols s’havia registrat una sola vegada. I seguint amb primeres observacions, destacar un grup de 8 becs de coral senegalesos Estrilda astrild al parc de la Pau (1a citació de l’espècie a aquest indret).

Avui dia 5, a Santa Coloma continuava l’adult de Gavià fosc Larus fuscus, que ja havia estat observat el 28/11/08.

I les que encara continuen pel municipi de Montcada i Reixac, són les xivites Tringa ochropus. El 28/11/08 hi havia 3-4 exemplars, avui he vist 6 ex. i m’esforçat a comprovar que no fossin els mateixos exemplars utilitzant diferents trams del riu: una parella s’alimentava justament en el límit entre Montcada i Santa Coloma de Gramanet, un tercer exemplar ho feia en solitari gairabé un kilòmetre més amunt, al pas pel nucli urbà de Montcada hi havia una altra parella, i sota el pont que hi ha un kilòmetre abans de l’aiguabarreig Besòs-Ripoll, hi havia un altre exemplar (aquí he pogut comprovar que els altre dos continuaven al mateix lloc).

Actitis hypoleuca

Molt interessant també el gran nombre de mosquiters Phylloscopus collybita comptabilitzats avui al tram entre Santa Coloma i Montcada: un mínim de 159 ex., 40 del quals al menys s’alimentaven a les llacunes del rec Comtal, a Montcada.

Per últim, comentar l’observació de 2 Cabussets Tachybaptus ruficollis poc després de traspassar el límit entre els dos municipis.