Crónica de abril en el río Besòs

El pasado mes de abril fue escepcionalmente bueno en cuanto a observaciones de Alcaudón común de la subespécie balear (Lanius senator badius). El primero apareció en el parc de La pau, lo observó Xavier Larruy el 1 de abril. El segundo lo vio también Xavier Larruy en La Catalana, una zona que desgraciadamente se urbanizará en un futuro, el día 16, durante una visita con el Grup d’Ornitologia del Centre Excursionista de Terrassa. Cinco días más tarde, en una nueva visita,  Xavier Larruy (a partir de ahora Xavi) y yo localizamos otro ejemplar.

Lanius senator badius. La robustez del pico o la ausencia de blanco en la base de las primarias son algunos que lo diferencian de la subespecie nominal.

El 25 de abril aparecía otro ejemplar a la altura de Santa Coloma de Gramanet. Esta vez lo disfrutaban Xavi y Dionisio Sanz. Finalmente, el día 27, Xavi registraba otro individuo, esta vez en la desembocadura, esos 400 metros desangelados de la Administración entre el mar y el primer puente de los muchos que atraviesan el río. El alcaudón común balear es una subespecie endémica de las islas baleares, que se presenta de manera regular en el litoral catalán durante la migración primaveral. Pero no és el único endemismo que visita el Besòs.

Simultáneamente a la observación del alcaudón balear, Xavi y quien estas líneas escribe disfrutamos de un papamoscas grisbalear Muscicapa striata balearica. Fue el día 21. Lo observamos, lo fotografiamos y lo filmamos, confirmamos las características que lo identificaban como subespecie, y disfrutamos como enanos en un lugar olvidado, que temporada tras temporada no deja de ofrecernos todo tipo de maravillas naturales. ¿No se merece Sant Adrià de Besòs un espacio verde de calidad al lado del río? ¿No tenemos ya bastante hormigón a nuestro alrededor? Si los gestores supieran lo que acontece cada día en estas pocas hectareas, quizás cambiarían de idea. Pero para ello es necesario saber mirar, no sólo ver.  

Abril es un mes de migrantes. Hubo días espléndidos, donde no faltaron las collalbas grises Oenanthe oenanthe, los papamoscas cerrojillos Ficedula hypoleuca, las currucas carrasqueñas Sylvia cantillans (con este taxón no me aclaro) y zarcera Sylvia communis, los mosquiteros musicales Phylloscopus trochilus, y papialbos Phylloscopus bonelli, algún cuco Cuculus canorus, o alguna golondrina daúrica Cecropis daurica entre los bandos de golondrinas comunes, colirrojos reales Phoenicurus phoenicurus, tórtolas comunes Streptopelia turtur, y por supuesto alcaudones comunes Lanius senator senator.

Macho de collaba gris

Curruca zarcera

Macho de papamoscas cerrojillo 

Alcaudón común de la ssp. senator.

Pero el Besòs nos brindó también especies tan escasas en este entorno como la collaba rubia Oenanthe hispanica, con 3 ejemplares observados por Xavi el día 12, un día muy animado de pajarillos, y otro ejemplar el día 16, detectado por Javier Valladares, o los mosquiteros silbadores Phylloscopus sibilatrix, que vimos Xavi y yo en La Catalana el 22 de abril. ¡Vaya día eo 22 de abril! No sólo vimos los silbadores, el badius o el striata balearica, lo mejor de todo, que fue “bimbo” (expresión que hace referencia a primera observación) para la zona, fueron dos escribanos hortelanos Emberiza hortulana. Esta observación, disparó el ritmo de nuestras pulsaciones. Son de esos días que uno nunca olvida. El 22 de abril de 2016 quedará grabado en nuestra memoria como un día destacado (¡qué poco adjetivo para tan gran día!). No menos ilusionante fue la buscarla pintoja Llocustela naevia que Xavi escuchó en la desembocadura el día 28. No faltaron observaciones de garza imperial Ardea purpurea, con un ejemplar el día 18 a la altura de Santa Coloma de Gramanet.

Por más que nos hemos esforzado, esta primavera no está siendo especialmente buena para limícolas, al menos en lo que llevamos de temporada. Abril comenzó con un dato especialmente espectacular, 28 cigüeñuelas Himantopus himatopus en la desembocadura, que observó Xavi el primer día del mes. Llovia, ergo poca frecuentación humana y las aves se paran en la desembocadura. Es una ecuación tan fácil, que no entiendo cómo la admistración no acaba de resolverla, eliminando naturalmente  la variable meteorológica. Cuatro más aparecieron en la desembocadura al día siguiente, las vio Javier Valladares. Una gran observación fue la que hizo Jaume Campderròs el 9 de abril. Vio un zarapito trinador Numenius phaeopus el día 9, que pudo documentar con unas fotografías magníficas.

El 24 de abril, Xavi observó en la desembocadura varios chorlitejos grandes Charadrius hiaticula y patinegros Charadrius alexandrinus, formando un bando mixto con correlimos tridáctilos Calidris alba. No cito al andarríos chico o al chorlitejo chico, que se vieron diariamente en el río.

Por el contrario, fue bastante bueno de marinas, destacando una pagaza piquirroja Sterna caspia el día 20, 3 pagazas piconegras Sterna nilotica el 28 de abril y un fumarel cariblanco Chlidonias hybridus volando río arriba el día 17.

Quiero acabar esta crónica con una observación que disparó la adrenalina de muchos de nosotros. El 5 de abril, Javier Valladares descubrió un macho de lavandera blanca enlutada Motacilla alba yarrellii, propia de las Islas Británicas. Consiguió fotografiarla. Estábamos más que ilusionados, pero una mirada detallada a las fotografías nos desinfló. Motas grises en las cobertoras y otros detallas que ahora no mencionaré delataban un probable híbrido alba x yarrellii. Pero tranquilos, que aquí hay mucho tesón y tarde o temprano caerá.

Papamosques balear a La Catalana

En el preàmbul de Sant Jordi, l’escola bull com un cuit on es barregen tota mena d’emocions i sentiments. Setmanes de preparació dels Jocs Florals, i encara més setmanes d’assaig de l’obra de teatre de la llegenda d’aquell cavaller que va matar un drac ferotge que tenia esfereit a tot un poble, van deixar el meu cos, però sobretot el meu cap, trasvalsats. Necessitava una cura d’emergència i el que tenia més a l’abast, afortunadament, era el riu Besòs. Tanmateix, ahir, en comptes d’anar al riu, vaig anar a La Catalana, una zona marginal entre les marginals, que és tot un oasi verd en aquest món de formigó que és el Barcelonès —malauradament té els dies comptats, el formigó és implacable, però d’això ja en parlaré un altre dia. En Xavi Larruy, voltava per la zona. Vaig parlar amb ell. Hores abans havia detectat un buscarler pintat Llocustella naevia i un bon grapat de currocs Sterna nilotica a la desembocadura del riu.

A dos quarts de sis (17:30) travessava el pont de Cristòfol de Moura cap a La Catalana. Descobrim aquest suburbi marginal darrere una filera d’oms que avencen en direcció Barcelona. És una zona que sempre prospecto amb atenció i sobretot amb precaució, qualitat absolutament necessària si es vo visitar aquest espai socialment tan degradat. La primavera passada ens va regalar un tallarol de garriga balear —abans Sylvia moltonii, ara Sylvia subalpina, crec—, i durant la tardor del 2015, s’hi va instal·lar un mosquiter de doble ratlla Phylloscopus inornatus uns quants dies. En traspassar-lo va sortir volant un papamosques, era un papamosques gris Muscicapa striata, però cridava l’atenció el seu aspecte lluminós i especialment pàl·lid. No havien passat cinc minuts, quan veig al Xavi Larruy entran a La Catalana. Ràpidament li comunico l’observació i la sospita de què es tracti d’un exemplar de la subespècie balear (Muscicapa striata ssp. balearica). Entre tots dos van aconseguir fer un bon grapat de fotos.

Moment en què vaig descobrir el papamosques.

El papamosques gris és una espècie politípica. Les diferents subespècies es diferencien bàsicament per la tonalitat del seu plomatge. Tanmateix són diferències subtils difíls en moltes ocasions d’apreciar al camp. A la Península Ibèrica cria la ssp. nominal striata, però a les Balears viu la ssp. balearica, més pàl·lida, amb el front més blanc i les parts inferiors també blanques (més ocres en la subespècie nominal). La ssp. balearica es caracteritza per parts superios d’un marró pàl·lid, estriat molt difús i parts inferiors blanquinoses (el pili té com a color base el blanc). Molt important és que els flancs i les infracobertores alars són blanquinoses. El primer tret s’aprecia bé, del segon van intentar aconseguir instantanees, però va resultar força dificultòs, hi ha algun enregistrament en video, però s’aprecia de forma molt fugaç. Malgrat tot, tots els trets apunten a la subespècie balear. Aquí us deixo unes fotos per tal que pugueu treure les vostres pròpies conclusions.

Griva cerdana al Maresme

Hi ha vegades que la sort es troba de costat, n’hi ha d’altres que està esperant directament de front. Això em va passar el diumenge 21 de febrer al Bell Racó, una zona de bosc mediterrani a prop d’Argentona. En sortir de l’autovia C-60, vaig agafar el camí que porta cap al Bell Recó i que passa sota el viaducte on anys enrere criava una parella d’oreneta cua-rogenca Cecropis daurica. En tombar la corva cap a la dreta, una silueta aturada a les branques baixes d’un arbre va cridar la meva atenció. Era un paseriforme mitjà, del tipus tord o merla, però més contundent. Va ser cosa de segons adonar-me que tenia al davant una griva cerdana Turdus pilaris. La sorpresa va ser doble quan un segon exemplar va volar per sobre en direcció a un camp llaurat. Segons després el primer exemplar va fer el mateix camí.

Vaig avançar uns metres per tal de trobar una bona posició per fotografiar-los. Es movien pel terra llaurat a la vora de l’arbreda que resegueia el camí. Malauradament no van durar gaire. El camí és molt freqüentat per corredors, passejants i ciclistes els caps de setmana. En apropar-se un grup de ciclistes van fugir cap a l’altre banda del camp i no els vaig tornar a veure.

Aquesta observació és força interessant, doncs la griva cerdana, tot i ser un hivernant regular, és poc abundant i la seva distribució està restringida fundamentalment al sector pirinenc, les serralades prepirinenques i el massís del Montseny. No obstant això, les seves poblacions hivernants són molt fluctuants d’un hivern a un altre, tant en nombre d’exemplars com pel que fa a la seva distribució hivernal. Tot així la seva presència en les serralades litorals és molt escasa, d’aquí l’interés d’aquesta observació.    

Solució a l'Ornitonigma de gener

Ja m’agradaria que hagués estat un Catharus ustulatus. La meva experiència amb aquesta espècie de petit tord americà es limita a un breu contacte visual en un bosc entre Mont-real i el Quebec durant el passat estiu. L’ocell de la fotografia és molt més comú. La seva cua no és llarga ni rovellada com la d’un rossinyol comú Luscinia megarhynchos, per tant podem descartar aquesta espècie. Un tord comú Turdus philomelos presenta un aspecte més robust, amb ales i cua proporcionalment més llargues, amb la projecció primaria més acentuada. Les potes serien més gruixudes. Quant les parts superiors haurien de ser d’un to marró més càlid i no marró-olivàcees com a la fotografia.

El que veiem a la foto és un ocell rodanxó, de cap proporcionalment gros, copacte i cua curt. Si ens fixem en els costats del coll, apreciarem un to clarament gris, que es correspon a la vora grisa que des del front i pels costats voreja la cara i pit ataronjats del pit-roig, que és el nostre protagonista d’aquest Ornitonigma.

Nota breu sobre el Papamosques gris balear

Fa unes setmanes vaig passar tres dies a l’illa de Mallorca. Durant l’estada vaig observar una espècie força comuna als diferents ambients de l’illa, el Papamosques gris (Muscicapa striata). Aquesta espècie, que s’estén per gran part del Paleàrtic, apareix a les Illes Balears representada per una població amb rang de subespècie, ssp. balearica.

Uns aclariments previs

Les espècies són grups de poblacions que estan en contacte, el que permet mantenir un flux genètic entre inmigrants i emigrants de diferents ents poblacionals. Aquesta barreja manté les espècies més o menys homogènies, amb diferències de vegades tan subtils, que de poc serveixen  a un observador per diferenciar-les al camp. Tanmateix, el fet insular afavoreix un aïllament més intés que fa que aquestes divergències subtils prenguin prou consistència com per poder convertir-se en trets diferenciadors dels exemplars de les diferents poblacions.

A les Illes Balears ha passat una mica això. El flux genètic entre inmigrants i emigrants ha estat prou contingut com per a generar diferències significatives amb altres poblacions. No és l’únic cas a la Mediterrània, ja que a les illes de Còrsega i Sardenya, hi trobem la ssp. tyrrhenica i al Mediterrani oriental, la ssp. neumanni, que s’estén cap a l’est des del Pròxim Orient a través del Caucàs fins la Sibèria central.

Com podem reconèixer al Papamosques gris de les Balears?

Hi ha trets biomètrics, estructurals i de plomatge que permeten la diferenciació. Pel que fa als primers, cap tenir l’ocells en mà. En aquest sentit, fa un dies en Marc Illa va publicar un post molt interessant al seu blog, que us animo a visitar. Aquí tractaré només d'aquells trets que ens ajudaran a diferenciar-lo al camp: l’estructura i el plomatge. Però abans un matís molt important, només parlo d’exemplars adults o si més no de segon any calendari!

Noteu el fons blanquinós de front i pili, que fa destacar el ratllat fosc.

Flancs blanquinosos en comptes d'ocracis. Estan nets, sense estriat.

En un primer cop d’ull, crida l’atenció l’aspecte molt més lluminós i net del plomatge, en comparació als exemplars de la subespècie nominal striata. Hem de fixar-nos en aspectes com el front i pili blanquinosos amb ratllat fosc; les parts inferiors més pàl·lides i molt poc marcades; el llistat pectoral sembla difuminat o garabé absent; mentre els flancs están aparenment nets, mostrant un to blanquinós. Les parts superiors són gris marronoses pàl·lides. Sobre aquest fons, l’ull negre és molt cridaner.

L'ull fosc descata molt sobre la cara pàl·lida.

En contrast, striata resulta molt més marcat per tot el cos, especialment la pitera, amb estries que arriben als flancs, tenyits d’un to més ocraci o beigue. Les parts superios tendeixen més al gris fosc, inclosos front i pili. Comparat, resulta molt més brut i menys contrastat.  

Pit molt estriat.

Flancs ocracis. L'estriat del pit arriba fins als flancs.

Estructuralment ambdues subespècies són molt semblants, però la mida més petita de balearica pot recordar un Fycedula. Un altra cosa interessant que crida l’atenció en vol és el contràs de la cua força fosca amb el cos pàl·lid.

A Catalunya hi ha uns quants registres d’aquest taxón, un al parc Diagonal Mar de Barcelona. Atenció al papamosques grisos d’aspecte pàl·lid!

Més informació: http://www.raco.cat/index.php/AnuariOrnitologic/article/download/106223/151385

Crònica d'una llevantada

Un dels reptes que la natura imposa a les aus migratòries és la meteorologia. Certes condicions meteorològiques poden influir positivament en el viatge migratori. N’hi ha d’altres, però, que provoquen justament l’efecte contrari. Tempestes, borrasques i altres fenòmens adversos poden resultar devastadors, desviant els migrants de les seves rutes principals i produïnt sedimentacions massives d'exemplars. Això és el que va passar els darrers quatre dies d’abril al litoral català. Una forta llevantada, acompanyada de ruixats d’intensitat feble i moderada, va provocar una important sedimentació de passeriformes, fent que espècies amb rutes migratòries més orientals s’aturessin de forma massiva a diversos llocs. Aquesta situació meteorològica, que va analitzar en Ricard Gutiérrez al seu blog Rare Birds in Spain, va ser el desencadecant d’un festival de rareses, entre les que va sobresortir, pel gran nombre d’observacions arreu del litoral, el Papamosques de collar (Ficedula albicollis).

Durant aquests quatre dies, em vaig dedicar intensament a prospectar diversos punts del litoral del Barcelonès nord i algunes zones del Garraf, i els resultats varen ser magnífics. La zona del Besòs la vaig fer acompanyat de vegades per en Xavi Larruy i una tarda a Cubelles i a Vilanova i la Geltrú la vaig compartir amb el Vittorio Pedrocchi.

L’INICI

El dia 25 en Xavi em va comunicar que a un tram del riu Besòs hi havia una important concentració de cueretes grogres (Motacilla flava ssp.), entre les que destacava un mascle amb trets propis de la subespècie feldegg. La tarda de l’endemà l’exemplar encara hi romania. A la zona hi havia també una bona concentració d’orenetes (Hirundo rustica). Riu avall vaig veure diverses especècies transaharianes como ara Oreneta de ribera (Riparia riparia), Còlit gris (Oenanthe oenanthe), Mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus), Papamosques gris (Muscicapa striata) i un inesperat Mosquiter ibèric (Phylloscopus ibericus) al barri de La Catalana. El pronòstic meteorològic del dia 27 engrescava a sortir. S'esperaven vents forts de llevant i pluja al llarg de tot el dia .

27 D’ABRIL

Després d’una nit d’intensa pluja, a trencar d’alba el temps va donar una petita treva. El festival havia començat. En Xavi Larruy prospectava els trams alts del riu en direcció a la desembocadura. Mentre el Guillermo Rodríguez i el Manolo García Tarrasón es van encarregar del Parc del Litoral, jo vaig recòrrer la desembocadura del Besòs i el parc de la Pau. Els efectes del temporal eren evidents. Al parc del Litoral, hi van estimar uns 20-30 exs. de Mosquiter xiulaire (Phylloscopus sibilatrix), un migrant regular però escàs que poques vegades es presenta en aquestes quantitats. A l’altre banda de la desembocadura, on la presència de arbres de fulla plana és quasi anecdòtica, vaig trobar altres 5 exs, que es movien entre tamarius, associats a un bon nombre de mosquiters de passa. Malgrat la pluja, que no minvava, vaig continuar prospectant el parc. A uns tamarius aïllats vaig localitzar un grup de mosquiters de passa i entre ells va saltar la primera alerta, un Tallarol xerraire (Sylvia curruca) que brincava entre les branques. Tot el grup es va desplaçar cap uns matolls, on no va poder ser relocalitzat. La pluja, cada cop més intensa, va obligar a susprendre la recerca als quatre observadors que allí ens trobaven.

Vaig deixar el Besòs amb un goig que feia temps que no sentia. No només per les observacions extraordinàries de sílvids, també per la parella de limícols que s’alimentaven a la barra de sorra de la desembocadura, un Batallaire (Philomachus pugnax) i una gamba roja (Tringa totanus), fet afavorit no només pel mal temps, sinó també per la nova mesura de gestió engegada a la desembocadura: la prohibició de la pesca. No hi havia ningú i els bitxos estaven tranquils!

Una consulta al ràdar del Meteocat aconsellava desplaçar-se una mica cap al sud, on les precipitacions semblaven menys probables. A les 12:40 hi era a la plaja de Sant Cristòfol (Vilanova i la Geltrú). Allí romania un petit grup de gavines capnegres i corses. Entre elles s’alimentaven tres corriols camanegres (Charadrius alexandrinus) i un Territ tres dits (Calidris alba). Tot seguit vaig anar a la desembocadura del Foix (Cubelles), on vaig veure   una Valona (Tringa glareola), un altre mosquiter xiulador, un Mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli), a més d'altres migradors com ara Còlit gris o Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca). Al port de la tèrmica, m’hi vaig trobar amb el Vittorio. Entre la vegetació de les dunes, hi van veure un Hortolà (Emberiza hortulana), més còlits grisos i un bon grapat de bitxacs rogencs (Saxicola rubetra). Unes hores abans, en Vittorio havia vist un bon grup de fumarells carablancs (Chlidonias hybridus) i xatracs menuts (Sternula albifrons), que un cop millorades les condicions meteorològiques van reprendre el viatge. També va ser destacada l'observació d’una Gavina cendrosa (Larus canus) de 2n any calendari anellada a Irlanda.

Com que estaven al cas de les nombroses observacions de Papamosques de collar, van intentar diversos punts d’interés, tot i que sense gaire èxit. Més sort, però, vam tenir amb el mosquiter xiulare, que el vam trobar a un petit parc de la ciutat de Vilanova i la Geltrú, i és que realment la costa n’estava farcida.

28 D’ABRIL

A les sis del matí la llevantada continuava colpejant la costa. Malgrat aixo calia intentar relocalitzar el Tallarol xerraire al parc de la Pau, per tal d’aconseguir algun document gràfic. Vaja, una foto! La realitat és que hi havia menys bitxos que el dia anterior (per exemple, de mosquiter xiulaire només en vaig veure un) i la recerca no va ser fructífera. La desembocadura però em va recompensar amb el “recanvi” de limícols. Si el dia anterior hi havia batallaires (al final n’eren dos) i una gamba roja, aquest cop vaig veure 4 corriols grossos (Charadrius hiaticula) i 6 xivitones (Actitis hypoleucos). A la platja del Fòrum, vaig veure altres dos corriols.

Des de la desembocadura vaig anar a La Catalana, on vaig trobar més mosquiters xiulaires, mastegatatxes i alguna cuereta groga. Mestre prospectava la zona, vaig rebre un missatge d’en Xavi, que es trobava riu amunt. El missatge deia: “cervinus!!!” “Veus, home de poca fe com hi era possible!” Casualitats de la vida, hores abans havien parlat de la possibilitat que hi aparegués, però en Xavi ho dubtava per la manca d’hàbitat adient. Una llevantada tanmateix és un “qualsevols cosa és possible”.

Al migdia em vaig trobar amb el Xavi, després d’un àpat lleuger al McDonals de l’Alcampo de Sant Adrià de Besòs entre mastegatatxes, mosquiters xiulares i de passa, tallareta vulgar (Sylvia communis) i altres migrants “aterrats” pel temporal. Quin goig! Un goig que va continuar al Parc del Litoral i a la desembocadura del Besòs en trobar una Bosqueta icterina (Hippolais icterina) cantant a la vora del riu.

El dia el vam tancar amb un rècord històric pel Besòs: un estol de 10 gambes verdes (Tringa nebularia). Molt a prop encara hi era l’Anthus cervinus.

29 D'ABRIL

Després de sortir de la feina vaig acostar-me a la desembocadura del Besòs a fer una ullada ràpida. Encara refermava el temporal. La desembocadura estaba animada amb un petit grup de limícols a la barra de sorra (1 Corriol petit, 3 corriols grossos, 1 Tèrrit becllarg i una xivitona). El més impresionant però varen ser els dos xatracs grossos que pescaven entre la desembocadura i el tram final del riu. Tot un goig per als sentits en una zona tan castigada com aquesta. Aquí us deixo unes imatges. I recordeu, quan s'apropi una llevantada, prepareu els binocles.

Migradors al Besòs

Aquest matí després de molts mesos d’absència he tornar a trepijar la desembocadura del Besòs. Ha estat una visita més breu del previst, però molt sucosa. En el 700 m que vaig recòrrer des de la desembocadura he contactat 9 espècies de migradores transaharians que en total sumaven 61 exemplars. L’espècie més nombrosa ha estat la Boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus), seguit del Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca). En el ranking els seguien el Tallarol de garriga (Sylvia cantillans), el Rossinyol comú (Luscinia megarhynchos), el Mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus), la cotxa cua-roja (Phoenicurus phoenicurus), la Bosqueta vulgar (Hippolais polyglotta), l’oreneta vulgar (Hirundo rustica) i, per últim, la Tallareta vulgar (Sylvia communis).

Acrocephalus scirpaceus 

Ficedula hypoleuca

Una altre observació molt interessant ha estat un jove de Martinet de nit (Nycticorax nycticorax) que es va ficar al recinte de la piscina del Parc del Litoral.

Les millors observacions al Segrià

Feia temps que tenia pendent una visita a les planes de Ponent. Dresprés de tot un estiu a les costes gallegues, trobava a faltar els camins polsegosos d’aquestes zones estepàries. Així, aprofitant una oportunitat inesperada, vaig passar els darrers dos dies (i mig) a la comarca del Segrià. Dos dies que varen resultar força productius. Tot seguit faig un recull de les observacions més destacades.

Cigne mut (Cygnus olor): Un total de 19 exs. al patà d’Utxesa el 4/09/12, entre el quals hi havia una parella amb 3 juvenils i una altra amb 4.

Xarrasclet (Anas querquedula): Un estol de 49 exs. al patà d’Utxesa el 4/09/12.

Aligot vesper (Pernis apivorus): 5 exs. sobrevolant la timoneda d’Alfès el 3/09/12.

Corriol pit-roig (Charadrius morinellus): 24 ex. a un camp d’Alfès el 3/09/12.

Fumarell negre (Chlidonies niger): 7 exs. al patà d’Utxesa el 4/09/12.

Ganga (Pterocles alchata): Al voltant de 20 exs. a la timoneda d’Alfès el 3/09/12. El grup més gran va ser d’11 exs, entre el que hi havia dues femelles amb polls. El resta diverses volades de 5 i 2 exs. Varen estar molt actives al capvespre.

Picot graser petit (Dendrocopos minor): Una femella al parc de la Mitjana de Lleida el 5/09/12.

Oreneta de ribera (Riparia riparia): Al voltant de 840 ex. al patà d’Utxesa el 4/09/12.

Trobat (Anthus campestris): Un exemplar a la timoneda d’Alfès el 3/09/12.

Mallarenga de bigotis (Panurus biarmicus): Al menys 3 exs. al patà d’Utxesa el 4/09/12.

A més de les espècies esmentades, cal comentar que hi havia bona sedimentació de migrants, entre els que destacaven l’Abellarol (Merops apiaster), el Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca) i el Mosquiter de passa (Phylloscopus trochillus); més escasos però fàcilment detectables, el Còlit gris (Oenanthe oenanthe),  la Tallareta vulgar (Sylvia communis), el Tallarol gros (S. borin) i el Papamosques gris (Muscicapa striata).

Merops apiaster

Ficedula hypoleuca

Oenanthe oenanthe

Finalment, va resultar molt interessant, la visita al pantà de Camelis. El nivell d’agua era molt baix i les condicions eren molt bones per a limícoles. En un recompte que vaig fer la tarda del día 4/09/12 van surtir: 6 cames llargues (Himantopus himantopus), 223 fredalugues (Vanellus vanellus), 25 corriols petits (Charadrius dubius), 4 corriols grossos (Charadrius hiaticula), 1 Territ menut (Calidris minuta), 2 becadells comuns (Gallinago gallinago), 1 Gamba verda (Tringa nebularia), 3 valones (T. glareola), 6 xivites (T. ochropus) i 2 xivitones (Actitis hypoleucos). Deu espècies i més de 270 exs. no està gens malament per un indret tan petit. Us animo a visitar-lo. I vull donar les gràcies al José Guerra que em va informar de les condicions del patà.