Riu Besòs, 06/IX/09

Després de moltes setmanes d’absència, he tornat al meu estimat Besòs. Si enguany la migració de limícoles està sent molt fluixa, al Besòs, que ha perdut una bona part dels indrets més adients, la seva aparició es pot qualificar de testimonial, segons m’ha explicat en Xavi Larruy. Tant sols els corriols petits i les xivitones són presents de manera regular. Avui no ha estat una excepció, un han estat les úniques espècies que n’he trobat: 10 corriols petits i 4 xivitones.

Per contra, els ardeids han incrementat la seva presència darrerament. El desenvolupament de la vegetació de la vora del riu funciona com a pantalla, aïllant parcialment les seves zones de repòs i alimentació del tràfec de passejants. Això ha permès que en alguns trams s’instal·lin grups conformats per diverses espècies. Aquest matí, per exemple, en un petit tram de riu hi havia 1 Espulgabous (Bubulcus ibis), 11 martinets blancs (Egretta garzetta), 2 bernats pescaire (Ardea cinerea), i un preciós i confiat jove d’Agró roig (A. purpurea). A més a més, volta per la zona un jove de Martinet de nit (Nycticorax nycticorax) que no he aconseguit veure. I fa dies es van veure Agrons blancs.

Les xifres són interessants, però no són les millors. De bernats pescaires, per exemple, n’hi havia pocs, probablement perquè han estat espantats per un pescador que estava dins el riu caminant amunt i avall. De fet quan jo he arribat no hi havia cap ardeid. Ha estat més tard, quan han arribat volant riu avall. Tant sols l’Agró roig s’ha mantingut amagat entre la densa vegetació de la illa que utilitzen.

El riu te un potencial que no pot ser aprofitat per moltes aus aquàtiques, precisament per aquest tipus de molèsties que les diferents administracions implicades en la seva gestió no semblen gaire interessades a solucionar. Tot i així acaben entrant coses, evidentment sempre els més confiats o els que per alguna raó imperiosa es veuen obligats a fer escala. Un cas de confiat és el del jove de Gavina capnegra (Larus melanocephalus) que descansava avui a la barra de sorra a escassos metros dels pescadors.

Pel que fa a passeriformes, destacar la vintena de tallarols de garriga (Sylvia cantillans) que vaig comptar en uns 700 m. de recorregut, un mínim de 13 boscarles de canyar (Acrocephalus scirpaceus), una Bosqueta vulgar (Hippolais polyglotta) i els dos primers tallarols de casquet (Sylvia atricapilla) observats en aquesta migració de tardor.

Panoràmica de la desembocadura del riu Besòs:

Una signatura per la conservació de Gallecs

El meu amic Xesco va fer arribar al fòrum Auscat un e-mail explicant que “des d'un col·lectiu es pretén salvar el que resta de Gallecs”, on “encara hi ha una bona extensió de terrenys agroforestals, amb uns valors naturals inqüestionables. Es pretén evitar que es construeixin més carreteres o que s’ampliï o es desdobli la que resta al nord de l'espai, l'única zona que encara manté un nexe amb altres espais naturals sense barreres importants pel mig. L'ampliació d'aquesta carretera (ara mateix lenta), la conversió en via ràpida i el desdoblament suposa posar la creu final, ja que convertirà Gallecs en una illa. Així mateix, es demana la protecció de l'espai.”

Aquesta zona del Vallès oriental és un dels pocs indrets que es va salvar del desarrollisme que va patir tot l’àrea metropolitana de Barcelona als anys 60 i 70 del s.XX

Hi ha un enllaç on podeu deixar la vostra signatura per tal de col·laborar en la protecció i millora d’aquest espai natural:

http://www.thepetitionsite.com/1/plataforma-per-la-defensa-de-gallecs

Diagonal Mar: Fumarell carablanc, riallera txeca... i una reflexió

Ja fa uns dies que torno a voltar per Barcelona i rodalies, però no ha estat fins abans d’ahir que vaig poder penjar-me el binocles al coll per fer-hi una ullada. Com que va ser en plegant de la feina, no em va quedar gaire temps per aprofitar i vaig decidir apropar-me al Parc Diagonal Mar. Vés per on, que va ser una bona tria, doncs, en arribar-hi vaig veure aturat amb les gavines rialleres un jove de Fumarell carablanc Chlidonias hybridus. Desconec si existeixen observacions d’aus sedimentades al litoral de Barcelona (si que em consten d’exemplars en pas), però resulta molt interessant l’observació d’aquesta espècie en un parc urbà ple de gom a gom.

Entre les gavines rialleres, hi havia un exemplar de 1er hiver amb anella metàl·lica que portava una inscripció de la República Txeca. El codi era el següent: N. MUSEUM / PRAHA / EX 7713

Aquest és el segon registre (personal) que hi ha al parc de gavines rialleres de l’Europa oriental. El primer va ser d’un exemplar polonès observat l’1/02/09.

L’observació del fumarell em va fer pensar sobre el potencial d’alguns parcs per atraure alguns migrants. Aquest en particular disposa d’una orla de vegetació lacustre molt maca, tot i que el fet que tingui una disposició perimetral li resta valor, ja que està permanentment exposada al tràfec de persones, cosa natural en un parc urbà. Per a determinades espècies, això no hauria de suposar un greu problema. El problema és que de tant en tant (i de vegades massa sovint), alguns individus (humans) es comporten com a brètols sense cap consideració envers els seus conciutadans, el propi espai i els essers vius que hi viuen temporalment o ocasionalment. Ahir vaig veure que l’estiu va reduir considerablement la superfície de la làmina d’aigua, la qual cosa va crear una zona de fangs que ben bé podria ser aprofitada per algunes espècies (en ve al cap algun limícol). Això, però, és somniar. Qui seria l’ingenu que s’hi ficaria quan una colla de bàrbars envaeixen l’estany espantant “todo bicho viviente”? Una imatge ho diu tot. Tindran raó els diaris quan parlen del deteriorament de la convivència. En aquest sentit sóc pessimista, però em nego a dir: Què hi farem!

Más anillas gallegas

Aquí van algunos ejemplares marcados de Gaviota patiamarilla del tipo "lusitanius". Esta forma que cría en las costas cantábricas , Galicia y la mitad norte de Portugal, es algo diferente de la subespecie michahellis. A grandes rasgos y sin ánimo de ser exhaustivo, decir que generalmente es más pequeña, más estilizada y más paticorta (aunque en los machos se da cierto grado de solapamiento). El patrón alar difiere ligeramente de la forma nominal y tiene una muda más tardía.

1) Ejemplar mudando a 2º invierno con anilla de PCV negra y código blanco 013M sobre tarso izquierdo y metal en tarso derecho, observado el 20/VIII/09 en el Regato Muiños, Arealoura, Nigrán (Pontevedra). Pertenece al proyecto gallego de Francisco Docampo.

2) Adulto con anilla de PCV verde y código blanco ZC35 sobre tarso izquierdo y metal en tarso derecho, observado el 26/VIII/09 en la playa de Canido, Vigo (Pontevedra). Pertenece al programa de marcage llevado a cabo en las islas Cies y coordinado por Jorge Mouriño.

3) Adulto con anilla de PCV verde y código blanco ZBAN sobre tarso izquierdo y metal en tarso derecho, observado el 26/VIII/09 en la playa de O Vao, Coruxo, Vigo (Pontevedra). Pertenece al programa de marcage llevado a cabo en las islas Cies y coordinado por Jorge Mouriño.

Sobre el Corb marí emplomallat a Catalunya

http://mediambient.gencat.net/cat/el_departament/sala_de_premsa/notes/CORBMAR_.jsp?ComponentID=175835&SourcePageID=3075#1

El litoral català esdevé un refugi mundial del corb marí emplomallat mediterrani durant l'estiu

El Departament de Medi Ambient i Habitatge ha constatat la importància del litoral català com a refugi de diverses espècies d’aus marines durant determinats períodes de l’any. Aquest és el cas del corb marí emplomallat mediterrani (Phalacrocorax aristotelis desmarestii), del qual s’estima que fins un 10% de la població mundial podria dependre de les costes catalanes durant l’estiu. Des de la Direcció General del Medi Natural cada any es realitza un recompte i mapatge de la població nidificant d’aquesta espècie de corb marí a les àrees protegides on nia. Des de fa uns anys s’ha observat que a l’estiu es dóna un augment important en el nombre de corbs marins emplomallats a les costes catalanes. En alguns indrets s’hi observen concentracions de desenes i fins i tot centenars d’exemplars. Hi ha evidències mitjançant l’observació d’ocells marcats que aquests ocells es desplacen des de les Illes Balears i s’afegeixen a la població local catalana.

La població mundial de corb marí emplomallat de la Mediterrània (Phalacrocorax aristotelis desmarestii)es concentra majoritàriament en illes del litoral Mediterrani, amb només uns pocs centenars de parelles que nien al continent. El litoral mediterrani de la Península acull en conjunt la segona població mundial més important d’aquest tàxon amenaçat, per darrera de Croàcia. A les costes mediterrànies continentals, hi nien unes 60-70 parelles, 40 de les quals a Catalunya (2/3 del total de les de l’estat continental). Aquesta població ha sofert un important procés de recuperació en els darrers anys gràcies als esforços de conservació que s’hi ha esmerçat a Catalunya i ha passat de 14 parelles a les prop de 40 actuals.

Aquesta espècie està classificada com en perill al Libro rojo de las aves de España i d’interès especial per a la Unió Europea i amb un pla d’acció vigent. També és qualificada de vulnerable a l’extinció a Catalunya i la presència de les poblacions nidificants a la costa catalana, sobretot a la Costa Brava, ha servit per designar com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) diversos trams del litoral gironí per preservar-los. Aquest és el cas del litoral del Baix Empordà.

El corb marí emplomallat és una espècie sensible a abocaments d’hidrocarburs i a la captura accidental en arts de palangre. No obstant això, a Catalunya els casos d’incidències d’aquest tipus és insignificant. La presència del corb marí emplomallat a la costa constata un bon estat ambiental del litoral i amb presència suficient de peix, que captura en persecucions submarines mentre neda sota l’aigua. El corb marí és doncs, un ocell bioindicador que requereix d’aigües transparents i en bon equilibri ecològic.

No cal confondre’l amb un parent de la mateixa família, el corb marí gros, que arriba a l’hivern a l’interior de Catalunya i que no és amenaçat. El corb marí emplomallat és estrictament marí. Els adults són negres i verdosos i tenen cresta, els joves són més blancs.

La població més important de l’Estat espanyol és la de les Balears, on el 2006 niava un 20% de la població mundial. Cada vegada queda més clar que les espècies amenaçades no són d’un territori en particular, ni d’on nien ni d’on hivernen, sinó del conjunt d’àrees en què se’ls permet viure. Per això, Catalunya juga un paper vital dins la Mediterrània occidental per a moltes espècies marines.

El cicle vital del corb marí emplomallat es divideix en dos etapes: la nidificació (entre gener i maig) i la dispersió postnupcial (entre juny i desembre). Ambdós períodes requereixen de mètodes d’estudi i gestió diferents. Atesa la fragilitat d’aquesta espècie, del seu caràcter bioindicador de la bona qualitat de les aigües marines i de l’elevada freqüentació turística de les nostres costes a l’estiu, cal conèixer tant els llocs de descans i muda, emparats per la legislació com a zones on les espècies protegides no han de ser pertorbades, com el volum total de la població.

Les dades preliminars de 2008 ens van donar resultats positius a nou de les onze comarques costaneres catalanes, amb màxims a l’Alt Empordà i la Selva. Les costes centrals del Garraf i les del Tarragonès també van registrar resultats positius. En canvi, les primeres dades de 2009 ja donen dos indrets de concentració amb 114 i 115 exemplars a les Illes Medes i Cap de Creus respectivament.

Actualment tècnics i ornitòlegs voluntaris, en col·laboració amb els espais naturals protegits, estan recollint dades per elaborar un mapa i un cens que permetrà conèixer amb precisió el paper postreproductor, ja a hores d’ara important, que té Catalunya respecte d’aquesta espècie amenaçada d’extinció pròpia de la Mediterrània, i eventualment avançar en el que en un futur serà el pla de conservació d’aquesta espècie amenaçada d’extinció.

Otra de blancas

Estoy en la recta final de mis vacaciones. En pocos días, en lugar de los trinos de los zarapitos, serán las llamadas vespertinas de los vencejos reales las que se cuelen por mi ventana. Si este año tuviera que ponerle un color al verano, éste sería el blanco. Sin duda. El blanco de la niebla densa que cada mañana se engullía las rías y playas y desdibujaba las siluetas; el blanco deslucido que exhibía y exhibe la Gaviota Polar que está veraneando en Calzoa, y el blanco de otra gaviota que sin ser Polar, la naturaleza decidió, en uno de esos azares, concederle a su plumaje esa inmaculada tonalidad. Pues bien, este post, como ya indica su título, va de blancos.

Fiel hasta el extremo (porque es el extremo sur de la playa donde siempre me la encuentro) continua la Larus glaucoides al Arenal de Calzoa. Allí estaba los días 20, 26 y 27 de agosto. Me explicaba una paseante que hacía tiempo que se fijaba en esa gaviota. Decía que le veía algo diferente de las demás, tan blanquita, y que le sorprendía su docilidad (u osadía según se mire) cuando la veía pasearse entre la multitud de “playistas” sin dar el más mínimo asomo de miedo o recelo. En alguna ocasión, optaba incluso por acomodarse en toallas desocupadas, hasta que llegaban los propietarios para expulsarla. ¡Y qué decir cuando llegaba la hora de la merienda!, pesada hasta el aburrimiento hasta conseguir su trozo de pan, comentaba la mujer. Estoy seguro de que todavía continuará un tiempo por aquí. Sería estupendo volver por diciembre y verla lucir una espléndida librea de tercer invierno. Aquí os dejo con una foto donde se aprecia como va avanzando la muda y un video donde se acicala el plumaje.

La segunda blancalo es tanto como la primera, pero sin duda tiene un aire mucho más gallego. Se trata de un ejemplar con leucismo o esquizocroismo (el primero hace referencia a la ausencia de pigmentación oscura, lo que le da al plumaje un tono marrón claro; en tanto que el segundo término se refiere a la carencia de pigmentación oscura, que da como resultado una reducción en la intensidad de todos los pigmentos), que encontré en el regato Muiños (Nigrán) el día 20 de agosto. No sé con seguridad si se trata de una fuscus o una michahellis, pero atendiendo a los rasgos estructurales y a las proporciones, me inclino por una michahellis. A ver qué opináis al respecto.

Continua la Gaviota Polar en Vigo

Desde el pasado día 7, la Gaviota Polar que frecuenta el Arenal de Calzoa, en Coruxo, Vigo, ha vuelto a ser localizada los días 10, 14 y 17 de agosto. En realidad cada vez que voy por allí la veo, con lo cual supongo que está tan aquerenciada al lugar, que a penas debe de desplazarse. A diferencia de las Patiamarillas, con las que no socializa demasiado, no se mueve con los cambios de marea, pues durante la bajamar utiliza la zona intermareal y con la pleamar se desplaza a descansar a unas rocas que hay a unas pocas decenas de metros frente a la playa. El desplazamiento más largo, que pude constatar fue a la cercana playa de Samil, donde utilizó una farola como posadero durante la marea alta. Como podéis ver en las fotos, el plumaje presenta un desgaste extremo.