Xoriguers urbans

Xoriguers urbans

Piscívors al Besòs

Com vaig conclure a l’últim post, la desembocadura del Besòs va donar unes poques sorpreses. Si bé per algunes espècies, com ja vaig esmentar al post anterior, la cosa va malament, pels piscívors el riu s’està consolidant com una zona interessant. El Corb marí gros és habitual en la desembocadura i l’1/05/11 hi havia un exemplar de 1r estiu. Espècies com ara el Martinet blanc (Egretta garzetta) o el Bernant pescaire (Ardea cinerea), són comuns pràcticament tot l’any, amb pics d’abundància durant les migracions i l’hivern.

D’altres espècies més escasses són cada cop més freqüents i regulars. Això és especialment notori amb el Martinet ros (Ardeola ralloides). El cap de setmana passat vaig veure un exemplar, dissabte i diumenge, al canal de la bassa vella. Utilitza les vores per a pescar i les clapes de canyís per amagar-se en cas necessari.

Però si hi ha una espècie en particular que cada cop sovinteja més el Besòs, és el Martinet de nit (Nycticorax nycticorax). Diumenge día 1 de maig, vaig aixecar un exemplar adult a les canyes del parc fluvial. Després de sobrevolar la zona una estona, va baixar a l’illa gran, on va desaparèixer entre la vegetació. Aquí us deixo una de les foto que en vaig fer.

Migració al Besòs (I)

Aquest cap de setmana va ser un intensiu al Besòs amb una escapadeta a veure marines. Situant-nos en el temps, estem en el moment àlgid de la migració prenupcial, aquella en què les aus que viatjaren a l’Àfrica subsahariana a la tardor fan el viatge de retorn cap a les seves àrees de reproducció a Europa. Unes es quedaran per les nostres contrades, d’altres en canvi volaran fins a zones llunyanes del nord del continent.

En la seva ruta cap al nord, les aus fan diverses escales per recuperar-se i fer acopi de greixos, que seran el seu combustible en la etapa següent. La desembocadura del riu Besòs és un bon lloc per trobar aquest migradors transaharians: arbredes, matolls i vegetació roderal de la vora del riu suministren els invertebrats que necessiten, proteines que transformaran en greixos amb els que poder afrontar el següent vol de centenars de kilòmetres.

Passeriformes

Però per veure’ls cal que hagi sedimentació de migrants i no sempre es donen les condicions adients. Després de les forts pluges de dijous, sospito que divendres va ser un bon moment. Però així que les condicions milloren, si els exemplars estan en condicions, reprenen ràpidament el viatge. Dissabte al matí vaig intentar-ho, i també diumenge. Però amb dues jornades varen ser d’una austeritat absoluta. Només vaig veure una Boscarla de canyar (Acrocephalus scispaceus) i cinc cueretes grogues (Motacilla flava) el dissabte; i diumenge, tres cueretes grogues (Motacilla flava), una Boscarla dels joncs (Acrocephalus schoenobaenus) i dos Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca). No obstant això, encara resten díes per gaudir de la migració i esperar una bona sedimentació.

Motacilla flava iberiae (mascle)

Limícols

La migració és un fenòmen que abasta a la gran majoria de les espècies d’aus i un dels grups més destacats en aquest sentit, és el dels limícols. La majoría d’espècies en aquesta època es desplacen fins a les terres boreals i àrtiques del nord d’Europa i Àsia. La migració primaveral d’aquestes aus és ràpida. Tenen pressa per arribar a les zones de cria i aprofitar el breu però intès estiu àrtic. El Besòs, tot i tenir potencial per actuar com a punt d’escala en la seva ruta migratòria, és en l’actualitat un indret poc adient, ja quela conjugació diversos factors ambientals i socials  condicionen negativament la possibilitat de sedimentació de limícols migradors. Malgrat aquestes condicions desfavorables n’és possible veure. Aquest dies per exemple, hi romanen una femella de Cames llargues (Himantopus himantopus) i un Bec d’alena (Recurvirostra avosetta). Aquestes dues citacions són excepcionals. La primera perquè és el primer cop que es té constància de una presència tan continuada d’un mateix exemplar, si més no porta quatre dies, quan l’habitual es que hi romanguin unes hores. El segon cas, és destacable perquè per primera vegada un Bec d’alena sedimenta al riu, i a més més ho fa durant tant de temps, quatre dies! El contrapunt, és que això permet veure el poc recanvi d’exemplars i com només els exemplars més confiats són capaços de fer front a la pressió d’un ambient tant humanitzat. S’ha de dir que la vora sud del riu té l’accés tancat al public, i aquest factor ha estat determinant en la continuitat del Bec d’alena.

I avui explico fins aquí, perquè si d’unes espècies no ha estat gaire bé, d’altres ha estat força millor. Fins la propera entrada que serà molt aviat.

Garces immigrants

 http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20110428/54146614439/la-urraca-emigra-del-campo-a-la-ciudad-y-se-hace-fuerte-en-barcelona.html

La urraca emigra del campo a la ciudad y se hace fuerte en Barcelona

La voracidad de esta ave afecta a las especies pequeñas que crían en ramas de arboles, eludiendo a palomas y cotorras

Barcelona | 28/04/2011 - 16:58h

Barcelona. (EFE).- El nombre de su especie lo dice todo: "Pica pica". Es la urraca, una inteligente ave que abandona su hábitat rural para instalarse en la ciudad, donde se ha convertido en gran predadora de nidos y pollos de otros pajaros, como pasa en Barcelona con 500 ejemplares que están imponiendo su "tiranía".

Comen de todo, pero los huevos y los pollos de aves pequeñas como mirlos, verdecillos o jilgueros son su "menú favorito" y de hecho, explica a Efe Joan Carles Senar, jefe de investigación del Museo de Ciencias Naturales de Barcelona, están empezando a poner en peligro la biodiversidad de la fauna urbana, por lo que este experto, que ha elaborado un censo de estas aves, cree que se debería intervenir frente a una especie tan voraz.

Aunque esta población de medio millar de ejemplares no puede considerarse una plaga -como ocurre con las ubicuas palomas y podría apuntarse ya con la molesta colonia de cotorras argentinas- la urraca está "sobrerrepresentada" en Barcelona.

Asediadas en el medio rural y agrícola, donde se suele disparar a sus nidos, en la última década las urracas, una especie autóctona de la península, han recalado en las ciudades, una migración detectada también en muchas urbes españolas y del resto de Europa, donde se han adaptado rápidamente utilizando los recursos urbanos, sin predadores que les molesten.

Según el censo, la densidad de urracas en la capital catalana es de 0,8 ejemplares por cada diez hectáreas (medida usada para estos cálculos), aunque en algunos puntos de la ciudad, como los parques de la Ciutadella o el Guinardó y en Montjuïc, puede haber entre 8 y 15 individuos por diez hectáreas, valores que superan de largo los registros del medio rural (0,5 por diez hectáreas).

La voracidad de la urraca afecta a las especies pequeñas que crían en ramas de arboles, ya que las que lo hacen en huecos o agujeros (carboneros, herrerillos...) están fuera de su alcance.

Teniendo como cuartel general los parques, este córvido de pico y ojos negros, que puede llegar a vivir 13 años, va árbol por árbol, buscando los nidos de sus víctimas sin que otras aves le molesten.

Lamentablemente, "no se atreve" con los nidos de las especies "plaga" como palomas o cotorras, especies más grandes contra las que la "pica pica", considerada la 'zorra de las aves' por su inteligencia y carácter predador, prefiere no enfrentarse.

Además de los pájaros silvestres, también suelen atacar a canarios, periquitos y otras aves domésticas que los barceloneses tienen en las terrazas y que en ocasiones sus propietarios se encuentran muertos en sus jaulas, sin saber los motivos: "Pues son las urracas", remarca Senar.
 El Museo de Ciencias Naturales ha promovido el censo para analizar el rápido crecimiento de este ave, que suele anidar en árboles, sobre todo plátanos, donde construye un nido muy grande cubierto con una especie de campana de ramitas, para protegerlo.

Además de por su voracidad, la urraca es también conocida por su afición a las cosas que brillan, objetos que suelen acumular en sus nidos, como bien recordarán los amantes de Tintin en 'Las joyas de la Castafiore', donde el robo cometido por una pequeña ladrona aérea se convertía en "mcguffin" de aquella genial comedia bufa de Hergé.

Migradors a Barcelona

La migració és un dels fenòmens més espectaculars de la natura. Molts vertebrats i d’alguns invertebrats s’impliquen en aquesta aventura tan arriscada com costosa. Però, què és la migració? Segur que qualsevol científic ho explicaria millor que jo, però per entendre’ns, és el conjunt de desplaçaments que els animals efectuen per aprofitar condicions favorables que es presenten de manera temporal. Aquests desplaçaments poden ser tan latitudinals com altitudinals o d’una altra mena com la que fan algunes aus marines, i normalment estan lligats a la presència o absència d’aliment. La migració requereix d’un elevat cost energètic, d’aquí que per tal que una espècie sigui migradora ha d’haver un diferencial positiu entre el cost i el benefici. Les aus poden migrar en grans fronts o bé fer una migració més “linial” seguint la costa, xarxes fluvials o carenes muntanyoses. N’hi ha moltes estratègies en funció de l’espècie.

Un factor determinant en la migració és la meteorologia. Les condicions meteorològiques, segons siguin favorables o no, poden afavorir o frenar el procés. Ocells tant petits com els paseriformes són molt sensibles a determinats fenòmens meteorològics. Ahir diumenge ho vaig poder constatar a Barcelona. Un matí plujós va seguir a una nit plujosa i no va ser fins el migdia que van començar a obrir-se algunes clarianes. Era el moment perfecte per sortir i apropar-se al litoral.

En primer lloc vaig anar a la desembocadura del Besòs. Era al voltant de les quatre de la tarda i no es pot dir que hagués una gran sedimentació. Uns quants mosquiters comuns (Phylloscopus collybita), algun Tallarol de casquest (Sylvia atricapilla) i un parell de tords (Turdus philomelos) va ser el que vaig veure al parc del Litoral. A la desembocadura, però, varen aparèixer els primers migrans subsaharians: una Piula dels arbres (Anthus trivialis) i una femella de Cotxa cua-roja (Phoenicurus phoenicurus). Tot seguit vaig anar al parc de la Pau, però hi havia tanta gent que tret d’algun mosquiter no vaig veure res més. Amb poca esperança i una mica per inèrcia vaig enfilar cap al parc de Diagonal Mar... i vingo!

No hi havia gran quantitat d’ocells, però un mascle de Cotxa cua-roja, un Mosquiter de passa (Philloscopus trochilus), un Mosquiter pàl·lid (P. bonelli) i una femella de Merla de pit blanc (Turdus torquatus) dexaven constància dels efectes de la pluja del matí. Migradors que es van veure obligats a sedimentar fins que les condicions meteorològiques tornessin a ser favorables. Si això es dóna en un pic de migració, la sedimentació de moixons pot arribar a ser espectacular.

Fotografies testimonials de la Merla de pit blanc

Una visita al Foix

Claveguera, aquest riu fa fàstic, a veure si l’Ajuntament fa alguna cosa... Comentaris d’aquesta mena són els que sento molt sovint cada vegada que vaig a la desembocadura del Foix a Cubelles. Vivim en un món que cada cop mira més però veu menys, que sent però no escolta. Com una il·lustre vocera de la ignorància va dir un cop: “El planeta está al servicio del hombre y no el hobre al servicio del planeta”. Aquestes paraules no són exclussivitat seva. És un pensament força estès i les conseqüències són palmàries a tots els nivells. En aquest món esquizofrènic assistim a incongruències paradigmàtiques: millorar destruint, treure per posar, netejar eliminant... Doncs bé. Vet aquí que malgrat els esforços continus per “posar la coses al nostre gust”, la vida és tossuda i insisteix en demostrar-nos que resisteix. Fins quan, però? I vol mostrar-nos la seva cara, si aprenem a veure. La constatació està en aquest petit espaí del sud del Garraf: la desembocadura del Foix.

El riu en efecte està molt tocat, resten quatre clapes de vegetació orinigal, les molèsties són continues i importants (al tràfeg de gent cal afegir els gossos, deslligats evidentment, i els pescadors) i la desembocadura ha perdut la seva naturalesa primigènia i a hores d’ara és més aviat un parc d’oci. En un lloc d’aquestes caràcterístiques és possible veure ocells (no conten el ànecs, les oques i els cignes introduits per l’Ajuntament)? Doncs, sí.

A una banda del riu hi ha dues estretes orles de canyís (estretes i curtes), que están a tocar de la carretera. Tot i així és possible veure-hi coses, i de vegades molt interessants. El 16 de març eren refugi d’un Rascló (Rallus aquaticus), una Fotga (Fulica atra) i una Boscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon), espècie que a Catalunya es paga cara. Entre el canyís i els joncs també voltaven un Trist (Cisticola juncidis) i un Rossinyol bord (Cettia cetti).

Boscarla mostatxuda

Les polles d’aigua (Gallinula chloropus) i les gavines rialleres (Chroicocephalus ridibundus) molt més versàtils s’aprofitaven de la “generositat” de la gent envers els ànecs domèstics i són molt habituals; podrien ser-ho també les gavines capnegres (Larus melanocephalus), que n’hi havia dos, però és aquesta una espècie molt menys tolerant, malgrat que n’hi hagi individus molt confiats.

Tot i les molèsties, un Martinet blanc (Egretta garzetta) prospectava les vores del riu, fins que els gossos s’acostaven massa i es disparava el seu llindar d’estrés. Compartía les vores amb cueretes blanques (Motacilla alba) i una Cuereta torrentera (M. Cinerea). Més tolerant envers els humans eren els espulgabous (Bubulcus ibis): dos exemplars feien cas omís dels passajants, però només dels que passaven sense autar-se, perquè el primer que es va aturar i atansar a la vora del riu, els va foragitar... i adéu.

La resta d’espècies que vaig veure són més tolerants i estan més adaptades als espais urbanitzats: Tórtora turca (Streptopelia decaocto), Pit-roig (Erithacus rubecula), Merla (Turdus merula), Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), Mosquiter (Phylloscopus collybita), Cadernera (Carduelis carduelis), un grapat de gafarrons (Serinus serinus), pardals comuns i un pardal xarrec (Passer montanus).

Pardal xarrec

I per finalitzar comentar que vaig veure els meus dos primers colits grisos (Oenanthe oenanthe) de la temporada a la mateixa plana litoral on cantava una Cogullada (Galerida cristata), que com vaig dir al principi, malgrat la mala qualitat de l’entorn aprofita el que resta d’aquest litoral tan maltactat, però que és la demostració de què la vida lluita amb força, només cal donar oportunitat i mirar més enllà dels nostres propis interessos.

Moltes gràcies per haver-me “escoltat”.

Una reflexió sobre l'aigua

Avui s’ha celebrat el Dia Mundial de l’Aigua sota el lema "Aigua per a les Ciutats: Responent al desafiament urbà". La qüestió és força important. La població urbana al món creix de manera exponencial i la demanda d’aigua es multiplica cada dia. La conseqüència més inmediata és que més de 850 milions de persones no tenen accès a l’aigua potable. Estem davant un greu problema de desigualtat social i d’una crisi ambiental d’una magnitud difícil de ponderar.

Fins no fa gaire, l’aigua era tractada com si fos un recurs ilimitat. Tanmateix només un 2,5 % de l’aigua del planeta és dolça, i  al voltant d’un 70% d’aquesta aigua està congelada! Tractem doncs amb un recurs limitat i no renovable. He dit tractem? Doncs ho sento. Volia dir mal-tractem. Actuacions pensades des de l’utilitarisme més economicista, han provocat un desequilibri del cicle hídric. Sobreexplotació, deforestació, gestió ineficaç, irresponsabilitat o contaminació són termes que giren al voltant d’aquesta crisi. Crisi que és molt present. Una realitat contundent que no acabem d’empassar-nos. Una manca de conciència general i en certa manera estimulada, que aposta per l’abús en comptes de la sostenibilitat i l’ús racional. Fixem-nos si no com augmenta el consum d’aigua embotellada.

Quan explico el cicle de l’aigua als nens sempre acabo parlant d’una de les principals fonts d’aigua: els rius. L’aigua és creadora d’ecosistemes i portadora de nutrients, i els rius són esencials en aquest procés. Elements fonamentals per a la vida són transportats per aquestes artèries.  Malgrat aquesta importància tan vital, són maltractats, fins a un punt alarmant i indignant. La sobreexplotació, la gestió ineficaç, quan no l’agressió directa, han reduit la productivitat d’aquests ecosistemes, avocant-los, de vegades, a autèntiques catàstrofes ambientals. Molts rius quan arriben a zones amb una gran pressió urbana, perden la seva condició natural i es transformen en altres coses. Aquestes corrents estan amenaçades per infraestructures de tota mena, i el seu impacte ambiental mai serà subsanat pels beneficis que aquelles  puguin generar.

Els rius, però, no són només importants per la seva funció ecològica, resultan un actiu social molt estimable. Generen nous espais d’oci i contribueixen a la millora de la qualitat de vida. La seva gestió però és poc democràtica i es trenc amb un principi bàsic que va ser acordat en la Conferència Internacional sobre l’Aigua y el Medi Ambient, que es va celebrar a Dublín el 1992. Diu així: “El desarrollo y manejo de los recursos hídricos deben basarse en un enfoque participativo que incluyan a los usuarios, los planificadores y a quienes definen las políticas a todo nivel.” Això no s’està complint. Moltes mesures es prenen en funció de determinats interesos alients a l’interès general i greument perjudicials per l’ecosistema. Si parlem de la gestió d’un bé comú, tan escàs i limitat, penso que la ciutadania té molt a dir.

Una nova conciència s’està escampant entre els ciutadans, però encara calen canvis profunds en la manera de veure (i de viure) la natura. És una conciència encara massa antropocèntrica i massa allunyada de la realitat ambiental. Per la meva banda, continuaré explicant als nens i nenes de l’escola, que són els rius, com són, com van ser i com volem que siguin. I sobretot, que cada cop que obrin l’aixeta s’adonin de la ioia que hi flueix.