Ocells a La Catalana

En les teoritzacions al voltant de la creació de vincles d’intimitat entre les persones, l’atracció interpersonal ha estat conceptualitzada per la psicologia social com un dels elements preliminars per establir una relació. Expliquen diversos autors que es tracta d’un procés en el qual operen bàsicament tres factors: la proximitat física, l’atractiu físic i la semblança en actituds i opinions. És evident que la proximitat física ajuda en la familiarització i en la construcció de les relacions. Què dir de l’atractiu físic? L’amor ens entra pels ulls, però aquest factor que esdevé a priori fonamental, va minvant amb el pas del temps. El tercer factor no és cosa menor. Com ens sentim millor, amb persones amb les que compartim creències, valors, opinions o amb aquelles que pensem que no tenen res a veure amb nosaltres?

Segur que algú (o molts) de vosaltres us preguntareu, i a què ve tot això? Jo en realitat volia parlar d’ocells? Bé, no només d’ocells, sinó de veure ocells en un lloc concret, i de com vaig establir un intens vincle amb aquest indret. És un lloc pròxim, però no és GENS atractiu i…Home! Realment amb resulta molt difícil, si nó del tot impossible, contrastar/comparar opinions, actituds… Però el vincle hi és. Hi és i molt fort. Es tracta de La Catalana. Deixeume que us la descrigui una mica.

La Catalana és un barri de Sant Adrià de Besòs que ocupa la banda sud del tram final del ríu. Té els seus orígens a començaments del segle XX. Era la residència dels treballadors de l’empresa Catalana de Gas i Electricitat, que l'any 1917 ja gestionaba una central tèrmica ubicada al municipi. La seva ubicació geogràfica, el desenvolupament d’infraestructures urbanes metropolitanes al seu voltant i la dificultat de connexió amb la xarxa urbana tant de Barcelona com de Sant Adrià de Besòs, varen contribuir al seu aïllament. A La Catalana sempre s’ha respirat un aire de marginalitat, la sensació d’inseguretat és permanent. És un lloc que no convida gaire al paseig. Potser no sigui just amb el barri que va ser, cases baixes amb el seu pati i hortet, entre carrers arbrarts, però és el que més s’ajusta a la realitat actual, la que jo vaig conèixer i conec.

Aleshores perquè vaig a veure ocells a un lloc com aquest? Primer perquè està a prop. Sí, el factor proximitat ha estat important. No només està a prop de Badalona, on visc, també està a tocar del riu Besòs, que visito sovint, i que estimo. I de l’atractiu físic, què en dius?, pensareu. A veure, bonic no hi és. Algú pot pensar, t’ha tocat ballar amb la més lletja. Potser sí, encara que he estat jo qui ha triat. A La Catalana li he trobat les seves bondats. Insegura, sí, però molt tranquil·la també. És aquest punt de marginalitat el que manté a la gent allunyada i al seu si puc tenir la sensació de trobar-me fora de la gran ciutat, envoltat d’arbres i frescor. De runes, bruticia i abandonament també, però això no sembla important pels ocells. Ells busquen tranquil·litat. Tinc a prop de casa això que tant trobo a faltar. És una realitat dramàticament finita, però cada petita estona que paso dintre és un moment d’eterninat. És llavors quan sento que entra en joc el tercer factor. Tinc un diàleg intern amb aquest indret deixat de la mà de Déu, on la ciutat ha aixecat muralles modernes que permeten a l’agró roig descansar tranquil, on els migrants es concentren per recuperar-se del trajecte recorregut. On nidifiquen la cadernera i el gafarrò. I on també se'ls dóna caça. Un lloc marginal però agraït per aquells que desitgem un xic de tranquil·litat en la remor de la gran ciutat.

Parella d'anecs collverds

Aquesta tarda, La Catalana era plena. Mosquiters de passa, tallarols de casquest, cotxes cua-roges, orenetes i altre veïnat resident o circunstancial l'havien fet seva, com cada dia. Ara la ciutat ha posat els ulls sobre La Catalana. Uns ulls depredadors. Jo li demanaria a la ciutat (sí, a vostès) que si s'ha de fer (que es farà), que ho faci bé per una vegada. És un impossible? Segurament. La Catalana està perduda, però per demanar que no quedi. 

Mascle de Cotxa cua-roja

PD: Ha passat la letargia hivernal.

El Ornitonigma de Enero

Nuevo año, nuevo reto. Y esta vez no es un reto fácil. Aquí va el primer ornitonigma del 2014. La mayoría de las veces, por no decir casi todas, la observación de un ave sólo permite preciar detalles generales, un aspecto determinado o un comportamiento concreto. En base a elementos, a veces tan vagos, hacemos la identificación. Imaginaos un día soleado de verano en un estuario gallego donde en un intermareal se alimentan, lejanos, un grupo de limícolas. Forzamos el zoom de nuestro telescópio, pero la intensa reverberación aún empeora más las condiciones de observación.

Pues bien, eso es lo que os propongo hoy, una imagen poco nítida de un limícola mediano que bien podría ser por fechas, un Tringa totanus, un Tringa stagnatilis, un Tringa glareola, o incluso un ¡Tringa flavipes! Se admiten apuestas. Nos vemos en febrero con la solución.

Solución al ornitonigma de setiembre

El título de esta entrada es totalmente asincrónico con estas fechas. El 2013 y especialmente el último trimestre no fue demasiado bueno para ver aves. Mucha carga de trabajo y poco tiempo. Pero al menos voy a saldar esta pequeña deuda con mi paciente público :-)

El ave de la foto bien podría ser un Andarríos chico (Actitis hypoleucos), pero en realidad se trata de un  Correlimos de Temminck (Calidris temminckii). No haré ahora un análisis exhaustivo, pero fijaros que ambas especies comparten características comunes, aunque en el campo son bastante fáciles de diferenciar. Aquí os dejo unas fotos del ejemplar en cuestión, y de un Andarríos chico, para que vosotros mismos saquéis las analogías y diferencias.

Muchas gracias por seguir este blog y Feliz Año 2014.

Y aquí una foto de andarríos chico:

Juvenil de Águila moteada en Catalunya

Este otoño ha sido pródigo en observaciones de Águila moteada (Aquila clanga), una especie catalogada como rara. El 2 de septiembre, Tonn, el ejemplar radiomarcado en Estonia que desde hace unos años pasa el invierno en el entorno del embalse de El Hondo (Alicante), reapareció en esa zona. Dos ejemplares más se vieron a lo largo del mes de octubre. A finales de octubre se observaron sendos ejemplares en Navarra, aunque uno de ellos no pudo ser determinado con seguridad a nivel específico, con lo que el registro quedó finalmente como Aquila clanga/pomarina. El 17 de noviembre Gerard Dalmau y Miguel Ángel Fuentes localizaron un ejemplar de 1er invierno en los arrozales de Pals (Girona), donde permaneció más de una semana. El día 27 ese mismo ejemplar fue relocalizado en la R.N. Remolar-Filipines (Delta del Llobregat), donde estuvo localizado hasta el 1 de diciembre. El ave se movió por una extensa área entre El Remolar, Cal Tet (Prat de Llobregat) y alcazó el entorno del Hospitalet del Llobregat, siguiendo el curso del río. Casi de manera simultánea, se observó otro ejemplar en Vilanova i La Geltrú (Garraf). 

És esta una especie muy rara en la Península Ibérica, con unas pocas citas, que en los últimos años, sin embargo, se está haciendo más regular merced al pequeño contingente invernante en el embalse de El Hondo. 

Junto a Joan Grajera, tuve la suerte de observarla en los arrozales de Pals el día antes de que desapareciera de allí. Todo un lujo que después pude compartir con Jaume Castellà, Jordi Sala, Juan Bécares, Merche, Carlos y el pequeño Unai. Aquí os dejo un vídeo de esta magnífica ave.

Fuentes:

• Rare Birds in Spain
• Natura i Medi Ambient a l'Hospitalet de Llobregat
• Ornitho.cat

Gavina menuda a la Tordera

Fa uns dies vaig poder gaudir d’una de les meves gavines preferides. Es tracta del més petit d’entre tots el làrids que freqüenten el nostre litoral, la Gavina menuda. A Catalunya és un hivernant molt escàs. Els seus hàbits pelàgics fan que sigui dificil de veure, però de tant en tant apareixen a les desembocadures de rius i rieras. És el cas de La Tordera, on vaig trobar dos exemplars adults alimentant-se a la gola del riu. Aquesta zona és un dels millors indrets de tot Catalunya per veure aquesta petita gavina. Al març no és gens rar trobar concentracions que fàcilment poden superar els 300 ex.

L'Ornitonigma de setembre

Aquest mes l'ornitonigma va de limícoles. Setembre és el millor mes per gaudir d'aquestes aus. Ara estan en migració cap al sud. L'exemplar de la foto és una xivitona (Actitis hypoleucos) o potser el menys comú Territ de Temminck? 

Us animo a donar la vostra opinió.

Limícolas en el Delta del Ebro

Después de un largo e intenso verano en Galicia, rematado con un deseado “bimbo” (un Correlimos semipalmeado en la laguna de A Frouixeira, en Valdoviño), ya vuelvo a estar por tierras catalanas. Llegaba con ganas de emociones fuertes, y las viví el pasado domingo en compañía de Jordi Sala. Recién llegado y pese al cansancio de un largo viaje en coche, hicimos una escapada al Delta del Ebro, donde disfrutamos de fantásticas observaciones de límicolas raros: 1 Pluvialis fulva, 2 Charadrius morinellus, 1 juvenil de Calidris melanotos y 1 Tryngites subruficollis. Cerramos la jornada con un 1er invierno de Motacilla citreola.

Aquí os dejo unos vídeos de varios de ellos.

No quiero cerrar esta entrada sin dar mi más sincero agradecimiento a Josep Tantull y a Roser Solé, que nos ayudaron a localizar al Chorlito dorado siberiano.