El passat 22 de maig estava llegint al llit, potser una mica desvetllat, eren dos quarts de dues de la matinada (01:30 a.m.) i a aquesta hora acostumo a estar com una soca. Des del meu dormitori, que dóna directament al parc de Can Solei i Ca l'Arnús de Badalona, escoltava com cada nit el concert que ofereixen incasàblement els tòtils que hi vivuen, i que en aquesta època estan especialment actius. Escara que no estava gaire atent als sons nocturs, vaig adonar-me en un parell de vegades, que entre les veus dels tòtils s'intercalava una altra de ben diferent, més greu i força coneguda. Ràpidament vaig deixar la lectura de Tu rostro mañana de Javier Marías, per a sortir al balcó i confirmar que es tractava d'un gamarúsStrix aluco.
El gamarús és el rapinyaire nocturn més estès i abundant de Catalunya. No resulta rar trobar-lo a àrees urbanes i suburbanes. El parc de Can Solei i Ca l'Arnús té una estructuta arbòria prou complexa com per acollir a aquesta espècie, però fins ara mai l'havia detectada. En escoltar-lo, vaig adonar-me que el cant diferia una mica del convencional, típic o com voleu dir-li. Parlant amb un amic asturià sobre aquest aspecte, em va explicar que els gamarusos joves, com la majoria de les espècies d'ocells, assagen les diferents vocalitzacions. De mica en mica van pèrfeccionant el seu cant. D'altra banda, sembla que els adults estan vocalment més actius a primera hora de la nit i abans del trecar d'alba. Mentre els exemplars inmadurs canten més entrada la nit. Atès la seva fenologia reproductora (desembre-juny) a Catalunya i no havent estat detectat en dies posteriors, és molt probable que es tractés d'un exemplar inmadur en dispersió. Aquesta representa la meva primera cita para l'espècie a Badalona i al cas urbà de la ciutat. Crida l'atenció la seva proximitat al mar.
De tant en tant es veu alguna Egretta amb morfo fosc. En algun moment,
per dir-ho d’una manera rimbombant, històricament, s’havia especulat que els
martinets blancs “tacats de gris” eren juvenils de martinet dels esculls Egretta gularis. Exemplars amb aquest
tipus de plomatge, es veien al sud i est de la Península, i ocasionalment a
l’interior (Extremadura, Salamanca...). L’extensió de gris és molt variable
d’uns exemplars a d’altres i més evoluciona amb el temps. Aquella hipòtesi es
va enfonsar en constatar-se l’hibridació entre Egretta garzetta i Egretta
gularis.
Vaig tenir l’oportunitat d’observar dos
exemplars d’aquest tipus, un al 2013 al Parc Diagonal Mar de Barcelona (cliqueu
aquí per accedir a l’enllaç) i un altre als camps del Delta del Llogregat (cliqueu aquí per veure imatges) .
Tots dos eren individus ben variables pel que feia al patró del plomatge, però
subtilment diferents d’Egretta garzetta,
quant a estructura (bàsicamente forma i tamany del bec i relació entre la mida
de tarsos i tíbies (insisteixo en què era molt subtil). Però no només això, un
altre element discriminatori era la coloració de les parts no emplomades. Però
jutgeu vosaltres mateixos a partir de les fotografies que podeu
trobar als enllaços.
Aquesta tarda del 25 de maig, he tingut
l’oportunitat de veure un altre exemplar. Malauradament va ser una observació
molt breu. Estava a l’aguait de les pollancres, observant mig avorrit el ànecs
que descansaven a les illes de la llacuna, quan des de l’extrem occidental van
sortir un parell de martinets. El primer era un marinet blanc Egretta garzetta
i el seguia un martinet fosc amb clapes blanques. A l’instant vaig encendre el
llum d’alarma. Els dos martinets es van aturar darrere uns jocs una mica lluny.
Vaig apuntar amb la càmara de fotos cap aquell punt i axí que va treure el cap,
vaig disparar una ràfaga. Volia una foto, només que fos testimonial. Tant ràpid
com va treure el cap, el va amagar, però no vaig deixar de controlar aquella
zona, i de sobte els dos martinets van aixecar el vol. El meu índex va prémer
el disparador. Un clic-clic-clic metàl·lic i ametrallador trenca el sepulcal silenci.
L’híbrid d’Egretta garzetta x gularis resta inmortalitzat.
La corneja
cenicientaCorvus cornix, hasta
hace relativamente poco considerada como subespecie de la corneja negra Corvus corone, es una especie
ampliamente extendida en el Paleártico a través de gran parte de Eurasia. En
Europa se reproduce a través del norte y este del continente. También ocupa la
Península Itálica y las grandes islas del Mediterráneo occidental (Córcega,
Cerdeña y Sicilia).
Distribución de Corvus cornix en el Paleártico occidental. Poblaciones estrictamente migradoras (naranja), sedentarias o parcialmente migradoras (lila), áreas de invernada (azul).
Corvus cornix. Estonia. Julio de 2007
CITAS
EN ESPAÑA
En la Península Ibérica es un divagante raro,
con citas en el tercio norte peninsular, especialmente en el cuadrante
nororiental. Además de varios registros históricos en Burgos y Galicia,
recogidos por Gil Lletget, en Asturias me constan dos registros más, uno de 1
ex. cazado en septiembre de 1976 en Tuenu (La Villa), y otro de 1 ex. observado en La Telaya
(Cuideiru) el 25 de octubre de 1984. De Juana (2006) recoge observaciones en
Cataluña: 1 ex. en Ripoll (Girona) el 9 de julio de 1981, y un par de citas y
una observación en septiembre de 1984 en la comarca de Osona. De Juana (2006)
también incluye los cuatro registros homologados por el Comité de Rarezas de
SEO/BirdLife, tres de Cataluña y uno de Galicia, todos primaverales. Más
recientemente constan un registro de 1 ex. en Ajo (Cantabria) el 27 de mayo de
2013 .
NUEVAS
CITAS EN CATALUÑA
Desde el 2007 se han prodigado las
observaciones de corneja cenicienta en diferentes puntos de Cataluña. El 27 de
enero se observa un ave en los arrozales de La Gallinera, Castelló d’Empuries
(Girona); el 13 de julio de 2008, aparece un ejemplar en Coromines, Santa Maria
de Corcó, Osona (Barcelona); también en 2008, el 16 de noviembre, se observa un
ave en Bellcaire d’Empuries, Baix Empordà (Girona). Hasta el 2012 no hay nuevos
registros. Se detecta un ejemplar en Platja d’Aro (Girona) el 28 de marzo, que
está al menos hasta el 28 de abril. Poco después, el 28 de mayo, aparece un ave
en Pals, que por cercanía bien podría tratarse del mismo ejemplar, y que
permanece en la zona hasta el 20 de junio. El 9 de marzo de 2013, se registra
la presencia de un ejemplar en Cal Tet, Delta del Llobregat, El Prat de
Llobregat (Barcelona). El 25 de marzo de 2013, se observa otro ejemplar en
Torroella de Montgrí (Girona). El 6 de mayo de 2014, se detecta un ejemplar en
l’Ampolla (Tarragona). El 10 de mayo se observa un ejemplar en diferentes puntos
del delta del Llobregat. En este mismo lugar se detecta otro ejemplar entre el
15 y el 23 de mayo de 2015. El 26 de agosto de 2015 vuelve a verse otro
ejemplar en l’Ampolla. Este año 2016 se detectan dos ejemplares el 14 de mayo
en la antigua desembocadura del río Llobregat, Prat del Llobregat (Barcelona),
que a día de hoy, 22 de mayo, permanecen en el casco urbano del Prat de
Llobregat.
Distribución mensual de las citas de corneja cenicienta en Cataluña.
La mayoría de las citas son primaverales,
concentrándose en los meses de marzo y mayo. De Juana (2006) atribuye estas
llegadas a una “prolongación de las observaciones que tienen lugar en el
sudeste de Francia, de origen presumiblemente italiano.”
SOBRE LA NUEVA OBSERVACIÓN DEL LLOBREGAT
El 14 de mayo de 2016, Jordi Clavell, Marc
Domènech Andreu y Raúl Bastida Vives descobrian un par de cornejas cenicientas
en la antigua desembocadura del río Llobregat. El día 17 uno de los ejemplares
fue observado en el casco urbano del Prat de Llobregat por Mark Iranzo Borkner,
se alimentaba en un descampado, después volaba a un tejado y finalmente
desaparecía. El día 19 era localizado por Carles Oliver. La mañana del día 21
eran localizados los dos ejemplares. Lo más interesante, era que recogían ramas
y las llevaban a algún sitio no localizado. Ese mismo día por la tarde, me
desplacé hasta la población, localicé la pareja recogiendo ramas y otros
materiales, que llevaban a una hilera de cipreses en la rotonda entre la
avenida Onze de Setembre y la calle coronel Sanfeliu. Parece que la pareja
estan en un proyecto de nido. De momento toca vigilar y estar atentos a lo que
pudiera ser un intento de reproducción de esta especie divagante.
Os dejo con unas fotos de los dos ejemplares y
un breve video de uno de ellos, donde se observa como recoge material.
Uno de los ejemplares con material en el pico.
Otro de los ejemplares también con material en el pico.
BIBLIOGRAFÍA
Álvarez-Balbuena García, F.; Vigil Morán, A.;
Álvarez Laó, C.M.; Carballal del Valle, M.E.; García Sánchez, E. & García
Cañal, J.A. (2000). Aves raras y escasas
en Asturies. Coordinadora Ornitolóxica d’Asturies. Avilés.
De Juana, E. (2006). Aves raras de España. Un
catálogo de las especies de presentación ocasional. Lynx Ediciones. Barcelona.
La zenaida
huilotaZenaida macroura es un columbiforme
neártico que se distribuye ampliamente por América del Norte y Central, desde
el sur de Canadá hasta el istmo dePanamá. Está presente también en las Bahamas
y en las Antillas Mayores. La especie se presenta muy raramente en Europa, con
unos pocos registros en Alemania, Dinamarca, Suecia, Gran Bretaña, Irlanda e
Islandia. En las Islas Azores se registró un individuo en Corvo en noviembre de
2005 y otro en octubre de 2008, ambas citas de otoño que apuntan a un llegada
natural de la especie.
Saint-André, Quebec, Canadá
El pasado día 1/V/16, Guillem Izquierdo
Aranega encontró un ejemplar de esta especie en el aparcamiento exterior de la
Reserva Natural del Remolar-Filipines, en el Delta del Llobregat (Viladecans,
Barcelona). Fue visto por bastantes observadores hasta el día 13, que fue
localizado por Stephen Christopher. Yo pude disfrutarlo el 4 de mayo con JordiSala y Alba. De plumaje impecable y actitud de ejemplar salvaje, nos
preguntábamos sobre su origen. Las citas de las Azores despejan cualquier duda
sobre la llegada natural de esta especie a Europa, bien por sus propios medios
bien en viaje asistido (“ship-assisted”). Su comportamiento
desconfiado también puede apuntar a ese supuesto origen salvaje, pero no hay
que olvidar que: a) es una especie fácil de encontrar en colecciones
particulares; y b) ejemplares escapados de cautividad pueden adoptar
comportamientos propios de la especie en estado salvaje. En este sentido,
aprovecho a mencionar que en la visita que hice al este de Canadá el verano
pasado, resultó ser una especie muy común en áreas suburbanas con un
comportamiento muy confiado. Nunca sabremos con seguridad si su origen es
natural o si es un ejemplar escapado de una colección, pero una cosa si es
segura, no tenía ningún tipo de anilla, y los avicultores acostumbran a anillar
a todos sus pájaros.
Per a mi el contacte amb la natura no és una
qüestió esencial, el contacte amb la natura és per a mi una qüestió vital.
Pertanyo a una espècie esencialment adaptativa, una espècie que genera entorns
i s’hi adapta, o altrament dit adapta els entorns a les seves necessitats.
Aquesta versatilitat sembla no tenir límits, amb tot el que això representa. Es
tracta d’una versatilitat que moltes vegades se salda amb l’oblit: “Els que vivim a les grans ciutats anem a la
natura per esbarjo”, em deia un bon amic. I cadascú ho fa en funció de les
seves necessitats. Alguns necessiten anar molt lluny, d’altres es conformen amb
aquell espai verd —no necessàriament s’ha
d’associar amb aquest color— que tenen més a prop. Jo també ho
faig, així que puc m’escapo i revifo aquell outsider
que porto ben dintre. Però si vaig a la natura, no és per evadir-me, ho faig
per impregnar-me, per a reforçar un record intrínsec a la meva naturalesa
humana. Potser ens hem oblidat d’aquest vessant de la nostra humanitat. Quan
vaig a la natura ho faig lliure de qualsevol cosa que anestesi els meus sentits,
o si més no ho intento. No porto més música que la que el propi entorn
m’ofereix, ni necessito una descàrrega extra d’adrenalina, ja m’esgarrifo només
de sentir les notes d’un rossinyol. La natura és una gran fonoteca, però s’ha
de tenir la voluntat d’escoltar, voluntat i consciència, perquè realment és
l’únic que ens cal. Gaudir de la natura és sentir la natura, així de sezill.
Però és realment senzill? És necessari anar a la natura? No és natura tot allò
que ens envolta?
Jo no sóc gens urnanita, però he de viure a la
ciutat —‘haig de’ vol dir obligació—. He tingut moments durs, sobretot perquè
provenc d’un entorn mig rural, per això des de fa anys amb van qualificar com a
outsider simplement perquè evitava la
ciutat. No obstant això em sento relativament a gust. Allò que la natura urbana
m’ofereix, juntament amb la meva pròpia aportació, he aconseguit estar sempre
en contacte amb ella, amb la natura. A les meves plantes, i al meu petit hort,
he afegit un buffet per a comensals
emplomallats. Tinc bàsicament tres clients, que per ordre de freqüentació són
la mallarenga blava, la cotxa fumada i la mallarenga carbonera. Ocasionalment
em visiten estornells, algun mosquiter, de tant en tant una garse tafanera o
alguna cotorreta de pit gris molt golafra, però aquesta només està interessada
en les figues. Són agraits i confiats. La que més goig em fa és la mallarenga
blava. Per què? Perquè és agosserada, agraida i confiada, tasta tots el menus:
cacahuets, llavors i bola de greix. D’ella se’n aprofita la cotxa fumada, que i
tot i tenir cucs de la farina al seu abast, s’estima més les restes que deixa
caure la seva companya blaveta. Però quan arriba la mallarenga carbonera,
tothom fuig, és la macarra del barri. Però com deia, la mallarenga blava és
molt agosserada.
S’apropa una nova sortida en barca, i aprofito
a recordar l’última que vaig fer. Va ser el 10 d’abril. Organitzada per
SEO/Catalunya, van sortir des del port de Roses unes poques milles mar en dins.
Dir unes poques milles mar endins, potser molt o poc ser poc. Per exemple, unes
poques milles mar endins representa al Maresme allunyar-se prou de la costa com
per poder gaudir prou bé dels ocells estrictament marins. La cosa canvia, però,
quan necessites més de dues milles per apropar-te a unes condicions minimament
favorables pels ocells pelàgics. És el que passa amb la badia de Roses.
Arrecerada contra el massís granític del Cap de Creus, acull no obstant una
interessant població d’ocells marins.
Cap Norfeu i massís del Cap de Creus.
Una mica tard per a les calàbries (Gavia sp.),
vam poder gaudir, però, d’altres cabussadors molt especials. Els gavotsAlca torda, en altres temps molt abundants al litoral català, són
ara hivernants molt escassos, que tenen a la badia de Roses un dels seus indrets
principals. La majoria dels que arriben a aquestes contrades son aus juvenils,
que mudaran només ua part del seu plumatge, sense adquirir aquest aspecte de
pingüí tan característic del adults. Són els nostres pingüins del nord.
Durant la travessia van observar espècies tan
interessants com l’ocell de tempestaHydrobates pelagicus melitensis
(subespecie mediterránea del paiño europeo), o la gavina menuda Hydrocoleus
minutus, aleshores en plena migració cap a les seves àrees de cria. També
cap a les seves àrees de reproducció estaven els mascarellsMorus bassanus. Ara és difícil
veure adults, potser encara volta algun, però la majoria dels que resten son
inmadurs i subdults que estiuejaran a aigues meridionals de les seves colònies
de cria.
Els grans protagonistes de la jornada varen
ser les gavines. Ens va costar, però van aconseguir, gràcies al peix que es
llançava, un bon estol de gavians
argentatsLarus michahellis
michahellis. Al gran estol de argentats es van afegir primer alguna gavina capnegraLarus melanocephalus, una poques gavines rialleresCroicocephalus
ridibundus, i finalment un parell de gavines
corsesLarus audouinii, espècie
molt escasa al nor de la Mediterrània. I així van tornar a port, escoltats per
gavines i gavians. I aquests, vigilats de ben aprop per un parell de paràsits
grossosStercorarius skua, més interessats en els descarts de pesca que
en piratejars als gavians. Va ser una sortida pobre en espècies, amb molt
poques baldrigues, dominada per un vent del sud, que va bufar ben fort des de
mig matí, però era l’Empordà, on el vent mana.
S’apropa una nova sortida en barca, i aprofito
a recordar l’última que vaig fer. Va ser el 10 d’abril. Organitzada per
SEO/Catalunya, van sortir des del port de Roses unes poques milles mar en dins.
Dir unes poques milles mar endins, potser molt o poc ser poc. Per exemple, unes
poques milles mar endins representa al Maresme allunyar-se prou de la costa com
per poder gaudir prou bé dels ocells estrictament marins. La cosa canvia, però,
quan necessites més de dues milles per apropar-te a unes condicions minimament
favorables pels ocells pelàgics. És el que passa amb la badia de Roses.
Arrecerada contra el massís granític del Cap de Creus, acull no obstant una
interessant població d’ocells marins.
Una mica tard per a les calàbries (Gavia sp.),
vam poder gaudir, però, d’altres cabussadors molt especials. Els gavotsAlca torda, en altres temps molt abundants al litoral català, són
ara hivernants molt escassos, que tenen a la badia de Roses un dels seus
indrets principals. La majoria dels que arriben a aquestes contrades son aus
juvenils, que mudaran només ua part del seu plumatge, sense adquirir aquest
aspecte de pingüí tan característic del adults. Són els nostres pingüins del
nord.
Durant la travessia van observar espècies tan
interessants com l’ocell de tempestaHydrobates pelagicus melitensis
(subespecie mediterránea del paiño europeo), o la gavina menuda Hydrocoleus
minutus, aleshores en plena migració cap a les seves àrees de cria. També
cap a les seves àrees de reproducció estaven els mascarells. Ara és difícil
veure adults, potser encara volta algun, però la majoria dels que resten son
inmadurs i subdults que estiuejaran a aigues meridionals de les seves colònies
de cria.
Els grans protagonistes de la jornada varen
ser les gavines. Ens va costar, però van aconseguir, gràcies al peix que es
llançava, un bon estol de gavians
argentatsLarus michahellis
michahellis. Al gran estol de argentats es van afegir primer alguna gavina capnegraLarus melanocephalus, una poques gavines rialleresCroicocephalus
ridibundus, i finalment un parell de gavines
corsesLarus audouinii, espècie
molt escasa al nor de la Mediterrània. I així van tornar a port, escoltats per gavines
i gavians. I aquests, vigilats de ben aprop per un parell de paràsits grossos Stercorarius
parasiticus, més interessats en els descarts de pesca que en piratejars als
gavians. Va ser una sortida pobre en espècies, amb molt poques baldrigues,
dominada per un vent del sud, que va bufar ben fort des de mig matí, però era l’Empordà,
on el vent mana.
Larus melanocehalus (a baix), Larus m. michahellis (a dalt).
