L'ORNITONIGMA

dimecres, 15 de març de 2017

Bon hivern per al becadell sord al Besòs

Recordo que vaig llegir fa un temps que el marró era, si no el color més comú a la natura sí un dels més abundants. On vius acaba, d’una manera o d’altra, per modelar el teu cos i el teu comportament com a espècie. Integrar-se amb l’entorn, és un bon recurs de supervivència per a moltes espècies, ajuda a amagar-se dels depredadors, a passar desapercebut. I en temes de camuflatge n’hi ha autèntics experts. Al riu Besòs en tenim un, el becadell sord (Lymnocryptes minimus).


Sempre lligat a zones humides, aquest petit limícola busca zones de vegetació esclarissada en canals o vores fangoses dels cursos fluvials. La seva estratègia de supervivència, no només es basa en l’extraordinari camuflatge que li proporciona el seu plomatge críptic, sinó també en la seva conducta discreta: acostuma a romandre mig allocat, quan es mou ho fa molt lentament i amb moviments espasmòdics, caracteritzats per un suau però constant, ininterromput balanceig del cos. A més a més cal afegir el tret conductual més característic i que probablement li dóna el seu nom vernacle, becadell sord.

Com la gran majoria de les aus, no tan sols té una magnífica visió, sinó també una oïda extraordinàriament fina. Al mínim soroll, romandrà immòbil, estirat contra el terra i confiant en que el seu plomatge el mimetitzarà amb l’entorn. Si finalment davant l’amenaça aixeca el vol, ho farà en l’últim moment, quan, en aquest cas, l’observador, ignorant de la seva presència, estigui a una distància extraordinàriament curta, tan a la vora que estigui a punt de trepitjar-lo. Llavors volarà, i ho farà d’un forma explosiva per tornar a guarir-se no gaire lluny. Però si pot evitar-ho, hi romandrà encriptat entre la vegetació esmorteïda fins que desaparegui la presumpta amenaça. En realitat el becadell sord ens ha sentit perfectament, ha vigilat la nostra aproximació i ha esperat a l’últim moment per sortir volant, simplement ha utilitzat la seva estratègia de supervivència que tan bo resultat li dóna, mantenir-se absolutament immòbil.                                                                                             

                                                          
La dificultat de detecció de l’espècia és tan gran, que resulta molt difícil estimar quants Lymnocryptes passen l’hivern a les nostres contrades. A l’Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009, s’estima una hivernada de 542-678 exemplars. El riu Besòs és un dels punts calents per a la hivernada de l’espècie a Catalunya. Aquesta tardor-hivern ha estat especialment bona al tram final del riu, al seu pas pels termes municipals de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. El primer exemplar es va registrar el 20/X/16, d’ençà fins ara es van anar localitzant diversos individus a diferents punts del riu, solitaris, en parelles o formant diferents grups de fins a 4 exemplars. Al mes de gener s’han estimat almenys 9 exemplars, més de la meitat dels quals estaven al tram més baix, el que travessa el municipi de Sant Adrià. En els propers dies, l’espècie es farà cada cop més escassa, fins que desaparegui fins la propera tardor.


divendres, 3 de març de 2017

Morell d'ulls grocs al Delta del Llobregat

El passat 6 de desembre, en Joan Carles Bellido Campano (OrnithoCat) trobava un morell d’ulls grocs (Bucephala clangula) als Espais Naturals del Riu, el que coneixem col·loquialment com Cal Tet i Ca l’Arana, al terme municipal del Prat de Llobregat. Es tractava d’un exemplar tipus femella, que finalment va se determinat com a femella de primer hivern, és a dir, era un ocell que havia nascut la primavera anterior.

El morell d’ulls grocs és un hivernant força rar a la Península Ibèrica. A Catalunya no es presentava des del 2010, quan en Stephen Christopher i altres observadors van trobar un exemplar a Amposta, Delta de l’Ebre, el 7 de febrer. Al Delta del Llobregat, l’espècie no es registrava des de l’hivern 2006-2007, quan un exemplar, també femella, hi va romandre a la llacuna de Cal Tet durant uns dies.

Doncs bé, aquest hivern, els veïns i veïnes de les rodalies del Delta del Llobregat, podem gaudir d’aquest petit ànec, propi de latituds més septentrionals d’Euràsia i Amèrica del Nord. És una estada considerablement llarga.


L’exemplar es mou entre la llacuna de Cal Tet i la llacuna de Ca l’Arana, a la platja del mateix nom. No resulta fàcil de veure. Ho vaig intentar a principis de desembre. Era un dia força ventós i es va mantenir tota la tarda ocult entre el canyís que voreja la banda est de Cal Tet. Uns dies després, en companyia d'en Javier Valladares, el vaig gaudir a la llacuna del Cal Tet. El vent també bufava fort, i l’ocell que era força lluny, no parava de cabussar-se, perquè el morell d'ulls grocs és un ànec cabussador, que busca el seu aliment sota l’aigua. Malgrat tot el vaig gaudir.


 
Llacuna de Ca l'Arana

Va ser en una visita a Cal Tet, el 29 de gener, quan vaig tenir la sort de tenir-lo just davant l’observatori de Cat Tet. S’alimentava i a estones romania a la superficie arreglant-se el plomatge. Va ser una tarda excepcional i intima (hi era sol a l’aguait), amb aquesta espècie nòrdica que tan poques vegades visita les nostres contrades. Us deixoi amb un video en el que podeu observar la seva conducta alimenticia.


-->

dijous, 3 de novembre de 2016

Vuelve el Ornitonigma. Una de pícidos

Ya es hora de resucitar este blog después de un largo, muy largo estiaje y ya bien encarrilado el curso académico, que lleva mucho trabajo, y sólo me permite salir a ver pájaros...  y poco más. En todo este tiempo han pasado muchas cosas, pero a estas alturas no resulta ni prudente ni efectivo ni eficiente ponerme a relatarlas y menos aún describirlas. De modo que no me queda otra cosa que priorizar entre lo urgente y lo importante. Pero con que urgente no hay nada e importante hay muy poco, cumpliré con mi deber de dar respuesta a un ornitonigma que planteé allá por un ya lejano mes de mayo.

Fue en mayo como digo, cuando planteé dos retos, un pájaro carpintero del género Dendrocopos y un granívoro de la familia de los fringílidos o quizás de los escribanos. Comencemos por los primeros.

Las especies del género Dendrocopos

Todas las especies del género Dendrocopos se caracterizan por presentar un plumaje pio (blanco y negro) con zonas de un rojo más o menos intenso, limitadas al pileo-nuca y vientre-infracobertoras caudales. En la Península Ibérica están presentes cuatro de las cinco especies (D. major, D. medius, D. leucotos y D. minor). La quinta especie D. syriacus, se distribuye por Europa oriental y Oriente Medio hasta Irán.

Nuestro pájaro enigmático

El ave del reto cuenta con todos los rasgos de los carpinteros píos: combinación de plumas blancas y negras en las partes superiores, partes inferiores blancuzcas, y rojo en la cabeza y la cloaca.



De las tres especies propuestas, dos se parecen mucho y otra tiene un rasgo muy divergente: la extensión del rojo sobre el píleo. A diferencia de major y syriacus, solamente medius presenta el píleo completamente rojo, sin nada de negro. Quizás alguien diga: “¡Ey, los juveniles de las otras dos especies también tienen todo el píleo rojo!” “Sí”, respondo. “Pero fijaos que está bordeado de negro en su parte inferior”. Si algo llama la atención del pico mediano, entre otras cosas, es esa expresión “limpia” e “inocente”. Podemos descartar pues al pico mediano.


Juvenil de pico picapinos

Nuestro dilema se reduce entonces al pico picapinos y al pico sirio. Ambos son muy parecidos, con píleo negro y mancha roja en la nuca. ‘¡Atención! ¡Mancha roja en la nuca como nuestra ave! Este rasgo sólo se da en los machos de ambas especies. Por tanto ya podemos acotar un poco más, se trata de un macho. ¿Y qué diferencia a los machos de ambas especies?

  • La extensión del rojo en la nuca es major en syriacus que en major.
  • Cobertoras auriculares completamente bordeadas de negro en major y sólo en su parte inferior en syriacus (el negro en la cara se limita a una franja que nace en la base del pico y recorre el cuello longitudinalmente, sin esa franja tan característica de major que nace perpendicular y se une a la nuca).
  • Plumas de la base del pico negras en major y blancas en syriacus.
  • Rectrices externas moteadas de blanco en major y básicamente negras, sin apenas moteado en syriacus.
  • Pico notablemente más largo en syriacus.
  • El rojo de la cloaca mucho más intenso en major que en syriacus.

 
Macho adulto de pico picapinos
http://www.biolib.cz/en/image/id25248/
Estas son la principales diferencias. Si además os digo que el ejemplar que os propongo fue fotografiado en un parque de la ciudad de Jerusalén en la primavera de 2010, seguro que nadie duda de la identidad de la especie: pico sirio (Dendrocopos syriacus).

Pico sirio

Pronto volveré con la segunda parte de la solución de este ornitonigma.


Saludos y gracias por seguir ahí.