Estepes: daurada i piocs salvatges

En relació amb l’anterior entrada, aquí us deixo dos videos de dues joies de les estepes, el pioc salvatge Otis tarda i l’àliga daurada Aquila chrisaetos. La primera és exclusiva d’aquest tipus d’hàbitat i molt ocasionalment algun exemplar es deixa veure pels secans més occidentals de la plana de Lleida.

L’àliga daurada no és un ocell estrictament estepari. Més propi de la serralades pirinenques i altres sistemes muntanyosos, alguns exemplars inmadurs, que encara no tenen territori, sovint apareixen a zones estèpiques on abunden les seves preses, principalment el conill.

Apunts sobre l'aligot comú: conductes inusuals

L’aligot comú Buteo buteo és potser una de les rapinyaires més visibles del nostre entorn, i no només perquè sigui la que presenta un población més nombrosa i estesa per pràcticament tot el territori [entre 1.334-1.473 parelles a Catalunya segons Baucells-Colomer, J. & Solé, J. (2004)], sinó també pel seu costum d’atalaiar-se sobre senyals, pals de la llum o torres elèctriques de les vores de carreteres i autopistes. Quantes vegades circulant en cotxe amb el meu nebot he sentit:

—Tio Manu, tio Manu, un àguila!

—Ho sembla, però no ho és, Diego. És un aligot comú. És com una àguila però més petita— li explico. Aleshores comencem a repasar les seves característiques i el recorregut se li fa molt més curt.

Doncs recordeu, gairabé el 100 per cent de les vegades que veiem un “àguila” atalaida a la vora de la carretera, és en realitat un aligot, rapinyaire molt més petita, però igual de maca que les grans àguiles.

Perseguits durant dècades, els aligots són animals desconfiats. En passar al seu costat no es mouen. De fet el mantenir-se quiet sobre un punt elevat forma part de la seva estratègia de caça. Des del seu punt elevat localitzen les seves preses, mamífers petits i mitjants. Són caçadors amb un tarannà pacient. Pacients no vol dir confiats. Anys de persecució, els ha tornat temerosos de tot allò humà, i basta aturar el cotxe una mil·lèssima de segon perquè aixequen el vol i es perdin en la frondositat del bosc proper. Aquesta actitud temerosa que tenen a la totalitat de la Península Ibérica contrata amb la dels aligots que durant la seva migració travessen Israel. Encara recordo les diferentes ocasions que vaig poder gaudir de aligots comuns d’estepa Buteo buteo vulpinus a menys de 10 m. del meu cotxe. I és que a Israel no es caça (o això crec).

De vegades però, un es troba exemplars amb un altre tarannà —una amiga en clau de broma em deia que són els que els hi agrada posar. Com aquell parell que us mostro a les fotos. Tant de bo fos sempre així! Què és el que cal perquè la fauna es torni més refiada, o altrament dit, visqui més tranquil·la? (no calen respostes a aquesta pregunta retòrica).

Aligot comú a un post de la via del tren. Desembre 2015.

Ni em mira.

Potser l'edat té res a veure.

BIBLIOGRAFIA:

• Baucells-Colomer, J. & Solé, J. 2004. Aligot comú Buteo buteo. In Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Atlas del ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp. 176-177. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions, Barcelona.

Ruido

Nací en una zona tranquila de un barrio tranquilo de los suburbios de Uvieo. Mi tolerancia al ruido es casi cero, entendiendo como ruido el conjunto de sonidos que se considera molesto. Quizás es una percepción muy subjetiva de alguien acostumbrado a despertarse con las primeras luces del sol y toda la pléyade de sonidos que la acompañan ¡Qué contrate entre la palabra sonido y la palabra ruido! Igual es el contrate fonológico entre la suavidad del sonido /s/ y la contundencia del sonido /r/. Oviedo está dentro del Estado español y España es un estado ruidoso, el segundo más ruidoso del mundo después del Japón. Sinceramente no me lo imaginaba, lo de el Japón.

Como estado pertenecemos a un conjunto de países sensibles al ruido, la Unión Europea. Toda una legislación nos ampara y protege de la contaminación acústica. La legislación europea marca el nivel del ruido en los 55 decibelios durante el día, y en los 45 durante la noche. Nuestro país además ha desarrollado esta legislación en diferentes leyes, códigos y ordenanzas municipales. Aún así, la contaminación acústica es una de las que mayor incidencia tiene en nuestra calidad de vida. Pero no sólo en la nuestra, también el la de multitud de especies que comparten nuestro entorno urbano y rural. A partir de los 70 decibelios, la contaminación acústica es muy perjudicial para cualquier forma de vida (perdonad esta inexactitud, tengo clara la idea pero no como trasladarla al lenguaje escrito). Antes de cerrar este párrafo, quiero aclarar una cosa, la peligrosidad del ruido depende no sólo de su nivel (que se mide en decibelios), sino también del tiempo que dura la exposición, es decir, de su continuidad.

Estrés, irritabilidad, ansiedad, dificultad de concentración, bajo rendimiento escolar en los escolares y toda una serie de sintomatologías, son patologías provocadas por el ruido. Los efectos no son sólo individuales, también tienen un carácter social (incomunicación). ¿Pero cómo afecta el ruido a especies que viven en entornos no urbanos, en entornos naturales? O simplemente, ¿cómo afectan a otras especies?

Eso es lo que tratará d’explicar la La Estación Biológica del P.N. de Collserola en un estudio sobre la relación entre la contaminación acústica y las aves rapaces. “Se trata de saber "el umbral" de ruido, ha dicho Cabañeros, director del proyecto. Dentro de un año sabremos los resultados. Yo de momento se como le afecta al Águila culebrera.

Comença el festival de rapis!

El mes de setembe és especialment il·lusionant per un ornitòleg. Milions d’ocells viatgen des de les seves zones de cría de l’hemisferi nord fins les terres que els acolliran durant l’hivern. Algunes es quedaran per les nostres contrades, altres però volaran més enllà del tròpic o encara molt més lluny. Ho fan seguint autopistes invisibles a l’ull humà i utilitzant estratègies tan diverses que el seu estudi ha generat rius de tinta.

Existeixen llocs privilegiats on aquest fenòmen es manifesta en la seva màxima expressió: Estaca de Bares a Galícia per les aus marines, l’Estret de Gibraltar al sud de la península per les aus planejadores o el Delta de l’Ebre per limícoles, són alguns llocs on es pot gaudir d’aquesta meravella.

Jo tinc la fortuna de viure al costat d’una carena de serres pròximes al litoral que conformen una via migratòria prou important per a miles de rapinyaires. Quan s’apropa la temporada ja sento una mena de negit i un impúls irrefenable d’enfilar-me a la nostra atalaia i observar el cel. Dic nostra, perquè comparteixo aquests moments amb els meus amics. Comparteixo l’adrenalina del descobriment, els coneixements, l’incertesa devant algunes observacions, i perquè no també l’avorriment. L’Espinal és un lloc humild, on els “rapis” acostumen a passar alt i lluny, però no penseu que això és un handicap, contrariament és una font permanente d’aprenentage.

Dissabte i diumenge hem fet una bona pila d’hores d’observació, ha estat un tastet, un preludi del que està per venir, un tastet que ens ha brindat la possibilitat de veure 1 àguila percadora, 1 àguila marcenca, más de 28 arpelles, 2 esparvers cendrosos, al menys 4 aligots vespers, no menys de 5 esparvers vulgars, algun astor, pocs xoriguers, diversos falcons mostatxuts, 1 falcó de la reina i un falcó pelegrí.

Falco tinnunculus

Femella adulta de Circus pygargus

Juvenil de Circus pygargus

Falco subbuteo

That's all folks! Ja aniré explicant com evoluciona la temporada que acaba de començar.

Fins aviat!

Observacions a l'Empordà

Diumenge passat va ser quelcom més que el “bimbazo” de l’Arpella pàl·lida russa (Circus macrourus). Una visita als Aiguamolls de l’Empordà poques vegades sempre resulta més que profitosa, especialment si vius a Barcelona o dintre la la gran conurbació metropolitana. 

En conjunt vam veure 101 espècies d’ocells, i això que va ser un dia molt magra en migrants estivals. Va destacar l’observació de tres oques egípcies (Alopochen aegyptiaca), una parella a El Cortalet i un exemplar solitari a la depuradora de l’estany Europa.

Malgrat l’època, una mica tardana per anàtides, encara restaven un bon grapat d’ànecs cullarots (Anas clypeata), molts xarxets comuns (A. crecca) i un bon nombre de ànecs grisets (A. strepera), amb alguna parella fent bullir l’aigua.

Barrejats, hi havia un petit grup d’ànecs xiuladors (A. penelope), diversos ànecs cuallargs (A. acuta) i algun xarrasclet (A. querquedula).

Entre El Matà, Vilaüt i alguna bassa dispersa, vàrem gaudir de 19 espècies de limícols (bec d’alena, cames llargues, torlit, corriol petit, corriol gros, corriol camanegre, pigre gris, fredaluga, territ variant, territ menut, valona, xivita, xivitona, gamba roja vulgar, gamba roja pintada, gamba verda, tètol cuanegre, becut i becadell comú). No van faltar ni gavines, ni gavians, i entre els destacar 3 gavines corses (Larus audouinii) a una bassa a prop de Cinclaus.

Tampoc van decebre les rapinyaires. A l’observació de l’Arpella pàl·lida russa, es va afegir àguila marcenca, milà negre, arpella vulgar, aligot, astor, xoriguer comú i falcó pelegrí.

Pel contrari va ser molt fluixa la presència de paseriformes migratòris, amb observacions quasibé anecdòtiques d’oreneta (Hirundo rustica), piula dels arbres (Anthus triviualis),  bitxac rogenc (Saxicola rubetra), boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus), o mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus). L’única espècie amb xifres acceptables va ser la cuereta groga (Motacilla flava).

També entre els paseriformes, encara que aquests no migratoris, destacar l’observació de dos pardals roquers (Petronia petronia) als Tres Ponts.

Molt interessant va ser l’observació de diversos estols de capons reials (Plegadis falcinellus) a El Cortalet i Vilaüt, un grup de 16 grues (Grus grus) a Vilaüt i un Becplaner (Platalea leucorodia)  inmadur també a aquest darrer indret.

El dia el vam tancar amb grups de martinets de nit escampant-se pels camps dels Tres Ponts i un grup de agrons roigs (Ardea purpurea) sobrevolant-nos amb el seu àsper “crrec”.

La importància d'esmorzar sà

Des de ben petit els meus pares van insistir molt en la necessitat de fer un bon àpat de bon matí. Res d’un parell de galetes i un got de llet. Eren, especialment ma mare, molt insistents, perquè si l’esmorzar ja era força contundent, no vull ni explicar-vos el moment de l’entrepà de migmatí, hi havia dies de patiment. Aquell entrepà, fet amb tot el carinyo d’una mare, acabava més d’una vegada amagat entre els matolls del pati. Sí, sí, matolls. A la meva escola, hi havia matolls i fins i tot una petita bassa plena d’anfibis. Malgrat aquells moments, haig de dir que estic molt agraït als meus progenitors per generar en mi aquest ànim de sortir cada matí amb el dipòsit ben ple de combustible energètic, requisit necessari per gaudir d’una intensa jornada d’observació d’ocells.

Si als meus pares els estic agraït, en Jaume Castellà encara ho estic més. I ara us explico. Diumenge passat, en Jordi Sala, en Jaume i jo varem acostar-nos als Aiguamolls de l’Empordà per intentar veure Arpella pàl·lida russa. Feia dies que per l’Empordà voltaven diversos exemplars. Ja eren les vuit del matí, d’un dia lluminós i seré, quan exploraven els camps de Cinclaus, un dels indrets on s’havia observat, si més no, un exemplar. Tanmateix les arpelles, siguin pàl·lides o no, russes o de qualsevol altra contrada, tenen el costum de volar d’un camp a un altre, saltar-se dos més i explorar-ne el següent. Ho fan amb un vol capritxós: és directe i sostingut quan, sobtadament, fan un gir impossible. Si és arran de terra millor. Amb aquest panorama vam començar a recòrrer camins, pistes i carreteres, i més camins, pistes i carreteres. Després d’haver prospectat tota la plana amb un resultat profitós, però sense haver-hi detectat l’arpella (la pàl·lida russa), vam optar per situar-nos a un turó des d’on teniem molt bona perspectiva de tota la campinya.

Milans negres, torlits amb “subidones” hormonals, becuts sondejant el terra d’un camp llaurat, una puput fent-se lloc entre el insistent, monòton i omnipresent cant dels trits i cruixidells, adobat amb les notes més melòdiques de les cogullades. Aquesta sinfònia es va trencar amb un: "Atenció, Circus!" Al nordest de la nostra posició una rapinyaire pàl·lida, gràcil i esbelta va aparèixer disparant totes les alarmes. Era un mascle adult (?) de cos gris pàlid i contrastades puntes negres a les ales. La vam seguir a través del telescopi durant una estona fins que la vam perdre. Massa lluny per fer una identificació segura. Tot i així la perspectiva era bona i prou estimulant. A pas ràpid vam arribar als cotxes i sense predre un minut, vam enfilar cap als camps que previament havíem prospectat i que ara prospectava un Circus sp. El principi de prudència per sobre de tot.

La cerca va ser intensa. Un acolorit Bitxac rogenc ens va “entretenir” una estona.

Finalment després de cercar sense gaire èxit vam optar per mirar uns camps una mica més allunyats cap on s’havia adreçat el Circus. Havíem de passar un altre cop per Cinclaus i en Jaume, amb molt bon seny, va decidir que havíem de repostar. La perspectiva d’un bon àpat em va entusiasmar. Algú es va resignar. Tocaba una hamburguesa amb patates, unes olivetes i uns talls de llonganissa per acompanyar, tot regat amb una cervessa ben fresqueta. Allí, a la terrassa del restaurant estaven esperant, prismàtics a l’abast, quan en Jordi va cridar (sí, cridar): MACROURUS!! Estaven en el moment indicat, al lloc indicat, fent el que tocava, esmorzar. Durant  uns quants minuts aquest preciós rapinyaire propi de l’est d’Europa i de les estepes de l’Àsia central es va deixar vaure a plaer. El vam poder compartir amb el Gerard Dalmau, que arribava en aquell moment.  De mica en mica va anar agafant alçada cinclejant fins agafar prou alçada com per fer-se un puntet difícil de localitzar. Potser va decidir que era el moment de continuar camí cap als seu territoris orientals, o potser l’arribada d’una gran Àguila marcenca el va impulsar a buscar una zona més tranquil·la.

Si no hagués estat per aquest esmorzar, el nostre dipòsit no estaria igual de ple. Ja teníem benzina per la resta del dia, al cos i a l’esperit.

Juvenil de Águila moteada en Catalunya

Este otoño ha sido pródigo en observaciones de Águila moteada (Aquila clanga), una especie catalogada como rara. El 2 de septiembre, Tonn, el ejemplar radiomarcado en Estonia que desde hace unos años pasa el invierno en el entorno del embalse de El Hondo (Alicante), reapareció en esa zona. Dos ejemplares más se vieron a lo largo del mes de octubre. A finales de octubre se observaron sendos ejemplares en Navarra, aunque uno de ellos no pudo ser determinado con seguridad a nivel específico, con lo que el registro quedó finalmente como Aquila clanga/pomarina. El 17 de noviembre Gerard Dalmau y Miguel Ángel Fuentes localizaron un ejemplar de 1er invierno en los arrozales de Pals (Girona), donde permaneció más de una semana. El día 27 ese mismo ejemplar fue relocalizado en la R.N. Remolar-Filipines (Delta del Llobregat), donde estuvo localizado hasta el 1 de diciembre. El ave se movió por una extensa área entre El Remolar, Cal Tet (Prat de Llobregat) y alcazó el entorno del Hospitalet del Llobregat, siguiendo el curso del río. Casi de manera simultánea, se observó otro ejemplar en Vilanova i La Geltrú (Garraf). 

És esta una especie muy rara en la Península Ibérica, con unas pocas citas, que en los últimos años, sin embargo, se está haciendo más regular merced al pequeño contingente invernante en el embalse de El Hondo. 

Junto a Joan Grajera, tuve la suerte de observarla en los arrozales de Pals el día antes de que desapareciera de allí. Todo un lujo que después pude compartir con Jaume Castellà, Jordi Sala, Juan Bécares, Merche, Carlos y el pequeño Unai. Aquí os dejo un vídeo de esta magnífica ave.

Fuentes:

• Rare Birds in Spain
• Natura i Medi Ambient a l'Hospitalet de Llobregat
• Ornitho.cat

Migrants i sorpresa al Besòs

Com deia al post anterior, ahir a la tarda vaig poder fer una escapada per prendre el pols a la migració. Vaig recòrrer la desembocadura del Besòs i alguna zona propera. Vaig trobar els migrans habituals per aquestes dates (Cotxa cua-roja, Tallarol de garriga, Mosquiter de passa, Còlit gris...) Vaja! Una tarda poc destacada si no hagués estat per una primerenca observació de Bosqueta vulgar (Hippolais polyglotta) a La Catalana, on a més amés, ben amagat entre les branques altes d’una acàcia, romania un adult d’Agró roig (Ardea purpurea).

Còlit gris

És sorprenent com alguns ocells busquen estratègies per poder utilitzar el riu. Durant el dia les espècies més sensibles al tràfec de persones busquen zones tranquil·les on amagar-se. El caràcter marginal de La Catalana, que no anima gens ni mica al passeig, fa d’aquest lloc un espai tranquil per diverses espècies d’ardeids. Aquesta zona està pendent de ser urbanitzada. Actualment les obres estan paralitzades, però en un termini no gaire llunà desapareixerà aquest petit oasi. Què passarà amb aquesta fauna, és de moment una incògnita. No obstant això, hi ha hagut una millora relativa de les condicions a la desembocadura del riu. La prohibició de la pesca ha reduït de forma significativa la presència permanent de gent a les vores, la qual cosa permet que alguns estols migratoris s’hi aturin a descansar o alimentar-se. Així vaig poder veure un grup de cames-llargues al tram final del riu, que compartien la llera amb algunes gavines corses (Larus audouinii) i un Martinet ros (Ardeola ralloides).

Als tamarius del parc de la Pau, un Capsigrany (Lanius senator) reclamava amb nerviosisme davant la proximitat d’un gos. Als matolls ajardinats cantaven tímidament alguns pit-rojos, mentre a la gespa cinc esplugabous (Bubulcus ibis) aprofitaven els últims raigs de llum.

A última hora del vespre, vaig tornar a La Catalana per vigilar les vores del riu i intentar treure alguna Porzana, però aquest no sembla un any gaire bo. El que em va sorpredre va ser la presència d’una rapinyaire mitjana caçant rat-penats des d’una atalaia. Es tractava d’un Falcó de Harris (Parabuteo unicinctus), que el Xavi Larruy havia vist al matí. Aquesta és una espècie neàrtica, que resulta comú en cetreria. Aquí us deixo una foto testimonial amb les últimes llums del dia.

Aiguamolls, vent i cuabarrada

Abans d'ahir, com vaig comentar en un post anterior, es va celebrar el Dia Mundial de les Zones Humides. Un bon lloc per gaudir d’aquesta efemèride és sens dubta el P.N. dels Aiguamolls de l’Empordà. I cap allà vam enfilar ben aviat el Xescu Macià i jo. Malauradament el temps no acompanyava. El vent bufava de component nord amb ratxes tan fortes, que dificultava molt l’observació i va resultar impossible controlar el mar o els camps de conrreu, que estaven plens d’ocellets, ben arrambats al terra per protegir-se del vent. Després de valorar la situació, vam fer allò que resultava més sensat, aprofitar el refugi que ens oferien els diferents aguaits escampats arreu del parc. 

A El Cortalet, ànecs i oques reposaven estoiques sobre les aigues agitades pel vent. De vegades feien volades per intentar trobar un lloc més ben protegit, sense gaire èxit. Les cigonyes, que hi eren en gran nombre, es mantenien de cara al vent, sense alimentar-se, aguantant la ventada i evitant volar. Entre el canyís o bé a la seva vora, buscaven refugi ànecs, bernats pescaires i agrons blancs. Altres, com els ànecs cullarots, s’alimentaven com un dia qualsevol, cabussant-se o nedant en cercle per a flitrar les aigues que ascendien.

De sobte, tots es van aixecar. Entre la confusió van descobrir el motiu, una gran sil·lueta fosca. Es tractava d’una àguila cuabarrada de 2n any calendari, que va intentar capturar un ànec cullarot, que es va salvar pels péls. El Cortalet va quedar literalment buit. Només quan l’àguila va desaparèixer, varen començar a tornar les oques, els ànecs i les cigonyes, però la zona “zero”, la del atac, s’hi va quedar virtualment deserta. Va ser tot un luxe disfrutar d’aquesta experiència a tan curta distància. Sens dubte el millor de tota la jornada.

Intent de reproducció de Aquila pomarina a Catalunya

Aquest matí he tingut coneixement d'una notícia sense precedents a la península Ibèrica. Al web del Raptor Research surt publicat un article d'en Josep Bosch i el Bernd-Ulrich Meyburg sobre l'intent de reproducció de l'Àguila pomerània (Aquila pomarina) a Catalunya en les temporades 2011 i 2012. Aquí teniu l'enllaç al pdf de l'article.

http://www.raptor-research.de/pdfs/a_sp100p/a_sp157_Bosch_Meyburg_2012_vogelwelt.pdf

Con mis prismáticos a cuestas: norte de Galicia

Tener familia en Asturies y también en Galicia tiene grandes ventajas. Dos buenos sitios para pajarear. En Galicia me esperaban dos especies que tenía muchas ganas de ver: la Gaviota argéntea americana (Larus smithsonianus), que desde hace años se ve en Lires; y sobretodo la hembra de Negrón careto (Melanitta perspicillata), que apareció a finales de noviembre en la ría de Ortigueira. Esta última especie hace años que se me resiste. Han sido muchas las horas pasadas en cabos asturianos y gallegos obserbando la migración, y aún más las rías y costas prospectadas, donde observé cientos de negrones... pero el careto siempre me dio esquinazo, incluso un ejemplar que estuvo un tiempo en Xixón hace ya unos cuantos años.

Para llegar a Ortigueira fuí siguiendo el litoral, parando en campos de cultivo, playas y puertos. Como comenté en el post anterior, el Cantábrico occidental es un lugar excepcional para la observación de gaviotas argénteas, que comparten campos y playas con sombrías y canas (Larus canus). Pero sin duda es el mejor de los lugares para ver gaviones, y su numero se incrementa gradualmente a medida que se avanza hacia el oeste.

De entre todos los sitios, hay uno especialmente bueno: el puerto de Burela. No es que haya uno gran cantidad. Es la proporción con respecto al total de gaviotas lo que llama la atención. Allí se pueden observar ejemplares de todas las edades.

1r invierno

2º invierno

Adulto

Otra fenómeno que se incrementa cuando se avanza hacia Galicia, es el número y la intensidad de las precipitaciones. Hasta el momento el tiempo había acompañado, pero ya en el occidente de Asturies dio un giró de 180º. Un viento intenso con chubascos intermitentes fueron la tónica del viaje. En Ortigueira hubo momentos especialmente intensos. Era ya tarde cuando llegué a la ría y el viento racheado junto con la lluvia dificultaban mucho la observación. Las aguas agitadas era lo peor que podía pasar para la detección de especies buceadoras. Por un momento perdí la esperanza de ver el negrón careto. Aquí la intervención de Ricardo Hevia fue fundamental. Gracias a las indicaciones de Cosme Damián, quien me puso en contacto con Ricardo, pude conseguir mi deseado objetivo.  Aquel día la suerte definitivamente estaba de mi parte. Mientras esperaba a Ricardo, un Elanio (Elanus caeruleus) me sobrevoló durante unos instantes en vuelo de caza.

Era 27 de diciembre. Estaba de camino hacia Lires, donde esperaba encontrar a “Barrilete”, la Larus smithsonianus que tantos quebraderos de cabeza dio a expertos "gaviotólogos", y pensaba que en unas horas sería el día de los Santos Inocentes...

Maresme: entre mar i muntanyes

Entre la serralada Litoral i la mar Mediterrània, s’extén de nord a sud la comarca del Maresme. Al llarg d’aquesta estreta franja de terra, hi ha zones de gran interés ornitològic que ens poden dónar grans moments de goig. L’1 de novembre vaig estar des de ben aviat a l’Espinal per a controlar la migració. El flux de rapinyaires, que ja no té la força de les primeres setmanes de la tardor, no ens va decebre: fins les 13.30 h. el Jordi Sala, el Joan Grajera i en petit Jordi "superulls” comptabilitzàrem un mínim de 38 rapinyaires. Les dues espècies dominants fórem l’Aligot comú (Buteo buteo) i L’Esparver vulgar (Accipiter nisus), però també van passar un parell d’aligots vespers (Pernis aviporus), arpelles (Circus aeroginosus), astors (A. gentilis), xoriguers (Falco tinnunculus) i fins i tot una possible Àguila pescadora (Pandion haliaetus).

Les rapinyaires no varen ser els únics migrants. Res a veure amb el flux de dies enrrere provocat pel fort temporal de vent, el matí, però, fou força bo per la migració de corbs marins grans (Phalacrocorax carbo), potser més de cent exemplars; a més a més van assistir a un goteig continu de passeriformes, principalment pinsans (Fringilla coelebs), però també 7 pinsans mecs (Fringilla montifringilla), dues femelles de pinsà boroner (Pyrrhula pyrrhula), aloses (Alauda arvensis), cotolius (Lullula arborea), titelles (Anthus pratensis), cueretes blanca i torrentera (Motacilla alba i M. cinerea), Pardal de bardissa (Prunella modularis), passarells (Carduelis cannabina), lluers (C. spinus) o trencapinyes (Loxia curvirostra). Si el matí va ser interssant, la tarda fou tot un festival d’aligots. Malauradament m’ho vaig predre, però va quedar ben enregistrat pel Jordi Sala.

Des de la serralada vaig anar al litoral. Primer a la platja del Cabaió en Arenys de Mar, on continuava la Gavina vulgar polonesa amb anella blanca i codi negre amb l’inscripció TANA. Aquest cop acompanyada d’un bon nombre de gavines capnegres (Larus melanocephalus), on estaven representats tots el grups d’edat i una desena llarga de xatracs becllargs.

Primer hivern (esquerre) i adult (dreta) de Gavina capnegra. 

Segon hivern de Gavina capnegra.

Xatracs bec-llargs i gavines vulgars.

La jornada la vaig acomiadar a la gola de la Tordera. Baixava aigua com feia temps que no ho veia, i amb tanta força que havia trencat la barra de sorra, connectant el riu amb el mar, anegant les vores i fent desaparèixer illots i d’altres punts de repós dels ocells. Tot plegat, i afegit a la gran afluència de gent pròpia d’un dia festiu, va fer que la visita fos una mica estèril. El més destacat va ser una femella d’Ànec cuallarg (Anas acuta) sobrevolant la desembocadura. Li va costar decidir-se a entrar-hi, però finalment ho va fer en companyia d’un grup de collverds. També sedimentats, hi havia un petit grup d’ànecs grisets (Anas strepera). Per sobre unes endarrerides orenetes vulgars (Hirundo rustica), que feien colla amb uns pocs roquerols (Ptyonoprogne rupestris), animaven amb el seu vol acrobàtic la vesprada festiva.

Femella d'Ànec cuallarg.

A la plana deltaica vaig veure el primer Repicatalons (Emberiza schoeniclus) de la temporada. Des d’una bona atalaia, un Aligot romandava hieràtic a l’aguait d’alguna possible presa, sobrevolant a curta distància també guaitava un Esparver vulgar. I bones raons tenia, doncs els camps estaven farcits d’ocellets, especialment cueretes blanques i titelles, però també gafarrons (Serinus serinus), alguna cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) i les mimètiques cogullades (Galerida cristata).

Cotxa fumada

Gafarró

Titella 

Aligot 

Estornells vulgars

Vaig esperar la posta de Sol entre el camps de conreu, no fos el cas que tinguès alguna sorpresa en forma de Torlit, però amb vaig conformar amb una càlida i silenciosa posta de Sol.