L'ORNITONIGMA

diumenge, 30 de desembre de 2012

Bon any 2013


S’acaba l’any i m’ha semblat bona idea compartir aquest darrer dia amb una de les observacions que més vaig gaudir, un mascle jove de Bitxac siberià (Saxicola maurus/stejnegeri) que vaig veure gràcies al Xavier Larruy al setembre del 2010.

Bon any 2013 i molt bones observacions!!



Una trobada inesperada


La natura mai deixarà de sorprendre’ns. La tarda del 14 de desembre en Xavi Larruy va tenir una trobada inesperada a la desembocadura del riu Besòs. Una grua (Grus grus) havia triat aquest lloc tan inusual per l’espècie per fer una escala en el seu viatge migratori cap al sud. Pels que no coneixeu aquesta part del riu, penseu que es tracta d’un tram molt urbanitzat amb una alta densitat de població i medioambientalment molt degradat, tot i la millora substancial dels darrers anys. Es a dir, probablement l’ùltim lloc on s’aturaria una grua.


A Catalunya les grues no són rares ni molt menys. De fet són migradors regulars durant la tardor i enguany, degut a un fort temporal de vent, ha estat excepcionalment bo. Tanmateix, és poc habitual trobar-les aturades (la majoria d’observacions corresponen a exemplars en migració activa), i quan això passa apareixen a espais d’una certa entitat, que els hi donen bones garanties de seguretat. Per això la sorpresa d’en Xavi va ser ben grossa en comprovar que l’ocell s’hi quedava a passar la nit. A l’endemà havia volat riu amunt i s’alimentava a uns 900 metres de la desembocadura. El dia 17, la vaig veure al mateix lloc alimentant-se tranquil·lament a la llera del riu.

Quan un ocell d’aquestes característiques apareix en un lloc tan desubicat, el primer que es pensa és que pot tenir alguna mena de problema. L’estat físic de l’au però semblava perfecte, amb un plomatge en molt bon estat i un comportament propi d’un ocell sà. L’arribada d’una espècie com la grua va ser un fet purament casual i puntual, però potser no ha estat tant casual. En les darreres setmanes, hi ha hagut canvis importants a la desembocadura del Besòs. La prohibició de la pesca a les vores del tram final del riu ha alleugerat molt la pressió sobre l’entorn. Mesures d’aquest mena són les que poden fer del riu un oasi per les aus en un litoral tant urbanitzat, alhora que un oaisi pels ciutadans que podran disfrutar d’aquest retall de natura rescatada. De mica en mica se’n va fent camí.
                                                           

dilluns, 24 de desembre de 2012

Un any més vull felicitar-vos les festes i desitjar-vos un bon 2013.


Solución al Ornitonigma de noviembre


El protagonista de este Ornitonigma presenta un par de características propias de un ave paseriforme adaptada al medio terrestre, compartidas por casi todas las especies propuestas. Por un lado, un plumaje de tonos cálidos, ocráceos y terrosos que le permiten fundirse con su entorno. Por otra parte, una patas extraordinariamente largas que inducen a pensar en un caminador-corredor ágil y rápido. En este sentido, las dos familias de aves paseriformes que mejor se ajustan a este patrón son Alaudidae y Motacillidae. En ambas se agrupan un conjunto de especies muy bien adaptadas a los terrenos abiertos, donde el camuflaje y la adaptación a la carrera son elementos fundamentales.

El ejemplar de la fotografía presenta un plumaje caracterizado por los tonos ocráceos de las partes superiores, marcados por un profuso listado oscuro sobre el píleo, el manto y las escapulares. Las cobertoras alares y las terciares oscuras con bordes pálidos y castaño rojizos destacan frente al resto de las partes superiores. Los flancos color ante, se diluyen hacia el vientre blanco, y la cola larga y oscura parece tener los bordes claros. Además se aprecia claramente como las terciarias cubren la totalidad de la proyección primaria, un rasgo propio de la gran mayoría de les especies de la familia Motacillidae. Finalmente resalta la longitud de las patas, enfatizada por la postura erguida que mantiene el ejemplar.

Un factor importante en la identificación de muchas especies, es la datación. Los patrones de plumaje varían con la edad, y dos especies muy distintas de adultos, pueden resultar muy parecidas en sus plumajes juveniles o inmaduros. Si nos fijamos, vemos que se diferencian dos tipos de grandes cobertoras: las más externas presentan un orlado ante-blancuzco, que contrasta con el orlado castaño rojizo de las internas. Esto nos indica que ha habido una muda parcial, lo cual apunta a un ejemplar de primer invierno. La morfología también es otro elemento a tener en cuenta. El ave de la fotografía es desgarbada y algo desproporcionada, destacando la cabeza especialmente voluminosa en relación al cuerpo.

Hasta aquí ya he mencionado algunas características que permiten descartar una de las especies propuestas, la Alondra (Alauda arvensis), pero me quiero centrar en dos de ellos. Por una parte, un rasgo morfológico, la ausencia de proyección primaria, notable en las alondras. El otro es postural. Esa actitud erguida es impropia de esa especie, de echo tiende a hacer más bien lo contrario, agazaparse contra el suelo. Si a ello añadimos la ausencia patente de cresta y los tarsos excesivamente largos para una Alondra, se puede descartar definitivamente.

A partir de aquí hay que discriminar entre las especies del género Anthus. El Bisbita campestre (A. campestris) presenta un plumaje mucho más pálido y poco contrastado en general, si bien los jóvenos son más marcados, pierden este patrón una vez mudados. El tono del plumaje es más pajizo, menos cálido, con los bordes de cobertoras y terciarias menos contrastados. Estructuralmente es mucho más proporcionado, con patas y cola más cortas. Además, cuando se yergue, no lo hace de una manera tan acusada como el ejemplar de la fotografía, que parece buscar la verticalidad.

Anthus campestris

 En cuanto al Bisbita de Godlewski (A. godlewski), poco os puedo contar en base a mi experiencia, ya que es nula con esta especie. Por la gente que lo ha visto y lo que he leído, tiende a parecerse más a un Anthus pequeño, tanto en plumaje como en comportamiento, que a uno de los grandes bisbitas. Un rasgo importante, aunque no sé si plenamente diagnóstico, es el patrón de las coberteras medianas, que tiende a ser más romo que en Anthus richardi, el cual las tiene más apuntadas.

El ave de la fotografía es en definitiva un Bisbita de Richard (Anthus richardi) de primer invierno, que observé el invierno pasado en los Aiguamolls de l’Empordà (Girona). Aquí os dejo una secuencia de fotografías. Disfrutadlas y gracias por vuestra participación.



dissabte, 1 de desembre de 2012

L'Ornitonigma de desembre

Ja és desembre, i mentre acabo d'enllestir la resposta a l'últim Ornitonigma, aquí us deixo l'últim del 2012. Com a curiositat, dir-vos que és l'única imatge que tinc i la vaig identificar a casa. Ni me'n recordava d0'aquesta foto. 

Molta sort.


Algunes dades de la costa del Garraf


Per raons de feina no he tingut gaires oportunitats per a surtir, però el poc que he fet ha estat interessant. El 17/11/12, vaig fer una part de la costa del Garraf, en concret el tram litoral entre Vilanova i la Geltrú i Cubelles. A les platjes de Vilanova, els habituals estols mixtos de làrids i xatracs becllargs, amb una clara predominància de gavines capnegres (Larus melanocephalus).  Una tret característic de les platges vilanovenges és la seva gran amplada. Això dóna una relativa traquil·litat als grup de gavines i xatracs que trien aquest indret per a descansar. Entre el port i les platges vaig comptar un total de 144 gavines capnegres, 108 gavians foscos (Larus fuscus) i 23 gavians argentats (Larus michahellis).
Més enllà de la platja, la vegetación de front dunar, molt deteriorada, ofereix espai per ocell d’ambients oberts. En aquesta ocasió cal destacar la presència d’un puput (Upupa epops) que s’hi alimentava.



En el límit sud de la comarca del Garraf desemboca el riu Foix. Antigament formava un delta, avui desaparegut per la expansió urbanística. A dia d’avui la presió antròpica és molt gran i son poques les aus que s’hi aturen. Malgrat que de vegades s’hi veuen coses molt interessants. Aquestes condicions són favorables per les espècies més tolerants, de manera que em vaig trobar el que preveia: ánecs collverds, Corb marí gros, Martinet blanc, Bernat pescaire, polles d’aigua, i una fotja de 1er hivern com a dada més interessant.






En el límit amb Cunit, s’extén una de les poques franjes dunars que resten al Garraf. Zona de cria del Corriol camanegre, és durant aquests mesos de finals de la tardor, un dels millors llocs per observar estols de Cruixidell (Emberiza calandra). Ena trentena d’exemplars, compartien l’espai amb un estol mixt de fringíl·lids (verdums, caderneres i passarells).



La jornada la vaig tancar al pont de Mercabarna (El Prat, Baix Llobregat), on continuava l’estol de morrells de cap roig (Aythya ferina), entre els qual hi havia una femella amb placa nasal verd fluix i codi negre IDI (pel color de la placa sembla marcat a França).

El retorn de V583


Ja està entre nosaltres una vella amiga. Des que el 22 de maig del 2009 fos anellada a Hirsholm, Frederikshavn (Dinamarca) per Tommy Pedersen, hivern rere hivern V583 tria les platges de Volanova i la Geltrú esperant el retorn de la primavera.


Aquest any he fet poques visites a la zona. La vaig veure el 17 de novembre, però de ben segur que ja hi era abans. Les arribades més primerenques se situan al voltant de finals de setembre. Si tot va bé la tindrem un any més fins a finals de mar, quan enfilarà el seu viatge al sud d’Escandinavia.

diumenge, 18 de novembre de 2012

Retalls de natura


Són dos quarts de sis de la matinada quan sona el despertador. Encara falta una hora per l’alba. Obro la finestra i sento la frescor. Durant la nit ha pluvisquejat i l’ambient està carregat d’humitat. Tot i que encara no ha clarejat, un pit-roig ja anuncia la seva presència. Ho fa amb certa discrecció, al contrari que una merla, que llunyana, brinda les seves notes melodioses de manera contundent. Entre el mar d’asfalt, encara es pot prendre el pols a la natura. Més enllà del formigó (no cal anar gaire lluny), el progrés ha deixat illes de natura desmantellada, algunes tan petites que ni tan sols apareixen als mapes, i si existeixen és perquè ho fan en la memòria d’un pocs.  És difícil, per no dir impossible, trobar un tros de terra del voltant de Barcelona, que no hagi estat remogut.

Avui me’n vaig a veure ocells que s’aprofiten i viuen (no sobreviuen) en la terra remoguda per l’arada. I també aniré a veure els que viuen a tocar de la terra remoguda per les màquines. Avui faré ornitologia tranquil·la (com gairabé sempre), saltant de illa en illa (com gairabé sempre).

Sortir de Barcelona és un viatge de llarga durada. Costa deixar-la enrrera. Així de llarga és la seva ombra. En travessar el Llogregat, entre la autovia de Castelldefels i la serralada, encara es conserva una zona agrícola que s’estén entre els termes municipals d’El Prat de Llobregat, Viladecans i Sant Boi de Llobregat. Hectàrees de terreny del delta que han sobreviscut a l’expansió urbanística, i que són dedicats majoritàriament a diferents tipus d’aprofitament agrícola més o menys beneficiosos per a l’entorn. Entremig, encara es conserven també petites zones humides de gran fragilitat.

Les ferides del delta

N’hi ha dos en règim de protecció especialment interessants: Can Dimoni i Reguerons. Ambdues zones estan envoltades per camps de conreu i canals de reg, que resulten ideals per passar el día observant una gran diversitat d’ocells: en un matí he observat 54 espècies. El més destacat, un jove de Becplaner (Platalea leucorodia) a Reguerons.


Llistat d'espècies observades: 
Ànec collverd
Fotja
Galerida cristata
Mallarenga emplomallada
Faisà
Xivita
Titella
Mallarenga blava
Cabusset
Xivitona
Grasset de muntanya
Mallarenga carbonera
Corb marí gros
Gavina vulgar
Cuereta torrentera
Teixidor
Esplugabous
Gavià argentat
Cuereta blanca
Garsa
Martinet blanc
Gavià fosc
Pit-roig
Estornell vulgar
Bernat pescaire
Cotorreta de pit gris
Bitxac comú
Estornell negre
Becplaner
Tudó
Cotxa fumada
Pardal comú
Arpella vulgar
Colom roquer
Rossinyol bord
Pardal xarrec
Esparver vulgar
Tòrtota turca
Trist
Bec de coral senegalès
Aligot comú
Blauet
Tallarol de casquet
Pinsà comú
Xoriguer comú
Picot verd
Tallarol capnegre
Gafarró
Polla d’aigua
Alauda arvensis
Mosquiter comú
Cadernera

La Cotxa fumada escorcolla els habitatges humans
Un dels ocells que millor s'adapta als canvis, la Garsa.
A partir de la tardor, els camps s'omplen de pinsans.
Des de la seva atalaia, aquest aligot no em treu l'ull.
L'esplugabous se'n surt prou bé a la plana deltaica.
Les caderneres omplen de color els camps. Malauradament, el Delta és territori comantxe i moltes acabaran en mans dels ocellaires.

Després de fer una aturada al migdia per cruspir-me un bon entrepà, he tornat a travessar el riu Llobregat. És un riu ferit, domesticat, adulterat, conduït.  Li han marcat el camí, fins i tot allà on s’aboca al mar. La vida, però, s’afanya i allà on no hi havia res, ara es veu una orla de canyís a banda i banda. Els sediments es precipiten a certes zones, i de mica en mica es generen hàbitats que van conformant el nou tram de riu. Algunes d’aquestes zones resulten especialment atractives per alguns ocells aquàtics. Espècies molt ubiqües com l’Ànec collverd, gavines i gavians  apareixen molt ràpid. D’altres molt més exigents como ara els flamencs o les polles blaves triguen més a establir-se. El cas és que en el nou tram de riu vaig poder gaudir de 268 exemplars de 18 espècies d’aus aquàtiques, entre les que destacaven un grup de 47 morrells de cap roig (Aythya ferina), 1 becplaner jove, 8 flamencs joves i 3 polles blaves (Porphyrio porphyrio).

Llistat d'espècies observades: 
Oca vulgar
Martinet blanc
Fotja
Ànec griset
Bernat pescaire
Becadell comú
Xarxet comú
Becplaner
Gamba verda
Ànec collverd
Flamenc
Xivitona
Morell cap-roig
Polla d’aigua
Gavina vulgar
Corb marí gros
Polla blava
Gavià argentat

Fotja a l'esquerre i femella de Morell cap-roig a la dreta.

Així va concloure un dia entre retalls de natura a cinc minuts de la gran ciutat. Val la pena mantenir-los, conservar-los i millorar-los, i sobretot recordar que hi són. 

diumenge, 11 de novembre de 2012

Flamecs anellats


Es tracta d’una de les aus més emblemàtiques de Catalunya. Al delta de l’Ebre, s’hi troba una de les més importants poblacions reproductores més o menys regulars de la Península Ibèrica i una de les poques de la Meditarrània occidental. Els flamencs es poden veure al llarg de tot l’any a gran part del territori, però és durant la època migratòria quan es possible trobar-los a indrets poc usuals.


Els darrers dies vaig tenir l’oportunitat de gaudir-los als Aiguamolls de l’Empordà, a uns arrosars de la carretera d’El Pinell i aquesta mateixa tarda al riu Llobregat a l’alçada d’El Prat. La gran majoria eren juvenils, alguns marcats amb anelles de PVC amb el codi assignat a Catalunya. És a dir, es tracta d’ocells anellats a la colònia de la Punta de la Banya del Delta de l’Ebre (anella blanca amb codi negre de quatre dígits amb una barra vertical entre el primer i el segon dígit). Aquí teniu les dades dels diferents exemplars.

El 3/11/12 vaig observar un grup de 14 exemplars juvenils, quatre dels quals portaven anella, a uns arrossars de la carretera d’El Pinell, Torroella de Montgrí (Girona):

  • Juvenil amb codi X|LVJ (de dalt a baix) a la tíbia dreta i anella metàl·lica a l’esquerra.
  • Juvenil amb codi X|NNX (de dalt a baix) a la tíbia esquerra i anella metàl·lica a la dreta.



  • Juvenil amb codi X|PTJ (de dalt a baix) a la tíbia dreta i anella metàl·lica a l’esquerra.



  • Juvenil amb codi X|PBF (de dalt a baix) a la tíbia dreta i anella metàl·lica a l’esquerra.


Aquella meteixa tarda, a l’estany d’El Cortalet, Aiguamolls de l’Empordà (Girona) vaig veure un altre exemplar anellat:

  • Juvenil amb codi X|PHL (de dalt a baix) a la tíbia dreta i anella metàl·lica a l’esquerra.


Avui, 11/11/12, he fet dues noves lectures en un grup de 8 exs. que romanien al riu Llobregat a l’alçada d’El Prat:

  • Juvenil amb codi X|SNF (de dalt a baix) a la tíbia dreta i anella metàl·lica a l’esquerra.
  • Juvenil amb codi X|PBT (de dalt a baix) a la tíbia dreta i anella metàl·lica a l’esquerra.


Aquí us deixo un vídeo d’aquestes aus tan espectaculars enregistrat a l'estany d'El Cortalet.