Observacions al Besòs

Fa molt de temps que no parlo de les observacions del Besòs, i no perquè no n’hi hagi, que n’hi ha i ben bones (sempre a escala Besòs), sinó perquè ho vaig endarrerint i finalment acabo fent altres coses. Així de simple. Doncs bé, fins aquí hem arribat. Avui toca parlar del Besòs. I sense més dilació us explico algunes de les cites més interessants.

A més del ja famós mosquiter de doble ratlla que es va instal·lar durant una setmana al Parc del Litoral a Sant Adrià de Besòs, i d’un altre que dies després es va veure a La Catalana, hi ha hagut moltes altres observacions interessants a escala local. Entre les anàtides cal destacar dues femelles d’ànecs cuallargs, que van romandre uns dies associades a grups d’ànecs collverds. Qualsevol cita d’anàtida que no sigui collverd, resulta interessant, si a més es tracta d’una estada de dies, l’interés creix exponencialment, i si a més es tracta d’ànec cuallarg, la cita és de gran valor.

Foto d'arxiu

Però d’anàtides, tret aquesta observació, ha estat més aviat fluix. Una mica millor, ha estat el pas de limícoles. Al llarg de la tardor, es van veure diferents espècies, entre elles el remenarocs, que es va localitzar a la desembocadura. Però d’entre tots cal destacar la presència al novembre d’un pòlit cantaire (Numenius phaeopus) que va caure en una xarxa japonesa durant una jornada d’anellament. I una llarga estada de dues gambes verdes als trams finals del riu. En un lloc com el Besòs, amb tantes molèsties, aquest fet adquireix un valor molt significatiu. De mica en mica s’aprecien avenços en la millora de les condicions del riu. Encara resta molt a fer, però pels que hi anem sovint aquestes millores són apreciables.

Les darreres observacions de limícoles corresponen a una fredaluga i un territ variant a la desembocadura fa pocs dies. La fredeluga no va estar-se gaire estona. Una persona va accedir amb un gos a la llera i ho va foragitar tot. Aquest és una dels temes pendents sobre el que les autoritats competents han d’actuar.

Per finalitzar em trasllado riu amunt fins a Montcada i Reixac. Avui, 28 de novembre vaig participar en una jornada d’anellament adreçada al públic i dirigida pel biòleg i ornitòleg, Xavi Larruy. Una jornada destacada no només per la quantitat d’ocells que van anellar (vora 80), sinò i sobretot per la seva varietat d’espècies, un total de 16, que si afegim les observades però no capturades ens dóna un total de 36 espècies. Trenta-sis espècies d’aus que desapareixerien si desapareix la vegetació que els proporciona aliment i refugi. Recordem que entre els plans de l’anterior govern municipal de Montcada i Reixac, estava convertir les vores del riu en un camp de gespa, al estil del que actualment hi ha a Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià de Besòs. Formes i diversitat, front homogeneitat i linealitat, trieu.

Homogeneitat i linealitat

Forma i diversitat

Mallarenga blava

Repicatalons femella

Xivitona adulta

Titella 

Pardal de bardissa

Teixidor

Ca l'Arnús, ocells i gats: una difícil convivència

El passat 15 de novembre es va celebrar una jornada d’anellament d’aus oberta al públic al Parc de Ca l’Arnús (Badalona). Ca l’Arnús, i el veí parc de Can Solei, formen una extensa àrea verda de gairabé 11ha. Té el disseny propi dels antics jardins romàntics del segle XIX, amb arbredes frondoses i ombríboles, que embolcallen els camins que segueix el passejant. Molt del gust de l’època, un sotobosc ben dens remata cada racó de l’espai. Diversos estanyols, basses i fonts, a més de coves i rocalles, trenquen la sempre present verdor de pins, teixos, còculs i margallons. Plàtans, algun roure i altres espècies caducifòlies recorden el trànsit de les estacions. Arbres centenaris dominen les capsales. A les vores del parc apareixen espais més oberts, amb fruiters, alzines i petits horts.

D’aquesta diversitat d’ambients brolla tota una interessant diversitat faunística. El grup de vertebrats millor representat és el de les aus, amb unes 57 espècies registrades. Però no falten anfibis, rèptils i petits mamífers com ara els rat-penats. Un oasi de vida entre la autopista C-32, per la que diàriament circulen milers de vehicles, i els carrers Seu d’Urgell, Sant Bru i Riera de Canyadó. Un lloc tranquil per a la fauna, o potser no?

Aquest parc amaga una trampa mortal per molts petits vertebrats salvatges, la majoria espècies protegides.  Dins el parc, hi viu una colònia de gats asilvestrats, sostinguda artificialment amb aliment i aigua de forma diària. I potser molts es preguntaran, on és el problema? Diversos estudis demostren com l’instint depredador d’aquests animals té un impacte devastador sobre la fauna salvatge. Només als EUA, les xifres del seu impacte són aclaparadores. Es calculen que són responsables de la mort d’entre 1.400 i 3.700 milions d’ocells, i entre 6.900 i 20.700 milions de mamífers... a l’any!!!! Si voleu llegir l’estudi senser cliqueu aquí.

Menjadora de gats
al parc de Ca l'Arnús.

Aquest impacte és extrapolable a d’altres zones i Catalunya no és una excepció. A nivell mundial, les dades també són esgarrifoses: un 14% de les espècies d’aus, mamífers i rèptils estan en perill d’extinció com a conseqüència de l’impacte dels gats (domèstics i asilvestrats), segons la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa).

Aquesta colònia de gats del parc de Ca l’Arnús-Can Solei, té el seu epicentre a un terreny tancat, gestionat per l’Ajuntament. Dins aquest recinte, es precisament on es desenvolupen les activitats d’educació ambiental adreçades a promocionar la fauna del parc. Per raons que desconec, compta amb una alimentadora tamany industrial amb prou pinso per mantenir ben satisfeta tota una colònia de gats. Aquesta circunstància, i la troballa de restes d’ocells suposadament capturats pels gats, ens va obligar a estar molt a l’aguait durant el desenvolupament de l’activitat d’anellament.

La puput, un potencial reproductor al parc.

Des d’aquí es vol denunciar aquesta situació a l’ajuntament de Badalona, responsable implicat en la gestió del parc. De la mateixa manera, es proposen mesures com ara la captura dels animals implicats i la seva estirilització i trasllat a centres adients. Aquest és un problema ambiental de gran magnitud que amenaça la biodiversitat d’un indret emblemàtic de Badalona. Cal una actuació contundent per part de l’Ajuntament i les altres administracions competents.

Per acabar us deixo amb algunes fotos d'ocells típics d'aquest parc.

El bauet aprofita l'estany del parc per alimentar-se dels petits peixos que hi viuen.  

A les zones més obertes, espot trobar al gratapalles. 

També de zones obertes és la cuereta blanca, que incrementa el seu nombre durant la tardor i l'hivern. 

Dues espècies de pardal viuen al parc. El pardal xarrec és menys urbà i al parc hi té una de les més importants poblacions reproductores de Badalona.

El bruel és un reproductor del parc. Durant la tardó i l'hivern, se li afegeix el seu cosí, el reietó.

La mallarenga cuallarga és una de les espècies més comunes del parc.

A partir de setembre els mosquiters comuns comencen a arribar al parc. Hi seran fins la primavera, quan retornaran a les seves àrees de cria.

La mallarenga carbonera és una de les espècies que es reprodueix al parc.

Tant durant la primavera com durant la tardor, podem gaudir d'aquesta espècie migratòria, el mosquiter de passa.

Mascle de tallarol capnegre. Aquest bonic ocell, molt abundant a la serralada, sovinteja el parc tot l'any.

Jornades d'anellament al riu Besòs: tardor

Més d’un cop he manifestat la necessitat de fer una gestió valenta sobre els petits humedals del litoral català. A tothom li ve al cap espais com ara els Aiguamolls de l’Empordà, el Delta del Llobregat o el Delta de l’Ebre, o d’altres de menor entitat com ara els Muntanyans de Torredembarra o el delta de la Tordera per citar alguns. Tanmateix hi ha un grapat de rius, rieres i rierols que desemboquen al mar i que malgrat el seu reduït tamany o els seus condicionants socioambientals, són vitals en un litoral mancat d’aquests tipus d’hàbitats com és el català.  Són cèl·lules petites però esencials en un teixit d’humedals litorals, malauraament malbaratats per una gestió miope i molt egoista.

La seva importància resta palesa durant les temporades migratòries, quan actuen com a petites estacions de repostatge que poden determinar el destí d’un ocell o grup d’ocells migrants. És el cas dels trams finals, per exemple, del riu Besòs. Des  de la seva desembocadura fins l’aiguabarreig amb el Ripoll se succeixen una sèrie d’espais que esdeveneixen capdalts per un munt d’espècies de paseriformes.

Els darrers anys es desenvolupen, al llarg de la tardor, diverses jornades d’anellament d’ocells a diferents trams del ríu. Es tracta de conscienciar a la població (i també a les Administracions, que al cap i a la fi són les que prenen decicions ) de la necessitat de conservar, millorar i mantenir els hàbitats riberencs per la sostenibilitat d’aquestes poblacions d’ocells migratoris. El manteniment d’aquests hàbitats no només beneficia als ocells migratoris, també als residents, als hivernants i a tota mena de bestioles (vertebrats o invertebrats) que viuen al riu o al seu voltant. Inclosos evidentment els humans.

Aquí us deixo unes imatges de les darreres jornades d’anellament a Montcada i Reixac i Santa Coloma de Gramanet que reflecteixen totat aquesta diversitat.

Boscarla de canyar. Espècie reproductora i migrador abundant i comú.

Cuereta torrentera. Espècie en pas i hivernt comú. 

Mascle de cotxa blava. Espècie en pas i hivernant molt escàs. 

Mosquiter comú. Especie en pas i hivernant comú.

Femella de tallarol caonegre. Espècie comuna i reproductora molt escasa. 

Rossinyol. Espècie en pas i hivernant molt ocasional. 

Femella de tallarol de garriga. ESpecie molt comuna en pas i hivernant excepcional.

Femella de repicatalons. Espècie escasa en pas. 

Mascle de 1r any calendari de tallarol capnegre.

Reflexions sobre una jornada escolar al camp

Normalment parlo d’ocells en aquest blog, però avui parlaré de nens i nenes que surten a estudiar la natura. Això és el que han fet aquesta jornada els meus alumnes de 5è de Primària. Hem visitat la conca del riu Besòs per comprovar in situ les diferències entre el tram alt d’un riu, el tram mitjà i la seva desembocadura al tram baix. També la seva flora i fauna. En arribar a l’escola després d’un llarg dia de camp, els he demanat la seva opinió sobre la sortida. Intuïa la seva resposta, però no esperava que ho fessin amb tanta contundència, cosa que m’ha agradat especialment. Els hi va semblar avorrida i estaven una mica desabuts. Com és això? −vaig pensar.  Jo la vaig gaudir molt. Us imagineu fer classe al costat d’un torrent d’aigua, amb pit-rojos parlotejant i merles cridaneres sota un sostre de fulles tremoloses? Alguna cosa havia passat. Intentem esbrinar-la. I aquí va la meva reflexió. Abans, però, deixeu-me que faci una breu descripció dels escenaris.

El torrent

La jornada va començar a la riera de Martinet, un petit curs fluvial que baixa cap a Aiguafreda a la comarca d’Osona. Feia fred, el lloc era ombrívol, però ple d’estímuls excitants. Hi van arribar després d’una petita caminada sota un bosc ple de sorolls. Allí van treure les seves fitxes, van escoltar les explicacions molt interessants de la monitoria, van observar arbres propis d’un bosc de ribera i descobrir els macroinvertebrats que habiten aquelles aigües tortes, gèlides i transparents.

El pont

Era ja el mig dia quan van seure a sobre d’un pont que travessava el riu Congost, a prop de Granollers. Un indret representatiu del que és el tram mitjà d’un riu. La zona ja està més humanitzada. És molt visible l’impacte de l’acció humana. Van seure i escoltar. Van inferir les diferències entre aquest tram mitjà i el tram alt que havien visitat abans. Van mesurar la temperatura de l’aigua, com havien fet al torrent, per tal de comparar-les. Van escoltar la història de les espècies exòtiques vegetals, el seu impacte i el maneig que se’n fa. Van apuntar a les seves fixes. Van veure alguns ocells a un dossier de fotografies. Es van emocionar amb una cuereta blanca que voltava per una platja de còdols una mica allunyada. Després es van aixecar i tots plegats vàrem anar a dinar.

La desembocadura

La desembocadura del riu Besòs va ser l’última parada del recorregut. Van escoltar la història del riu, de la seva degradació i del seu procés de recuperació (naturalització?). Van veure un bernat pescaire, molt majestàtic, aturat sobre una roca de l’escollera. També un martinet blanc, pescant i volant (com els agrada veure volar als ocells!). Aquí ja no van omplir les seves fitxes, perquè anaven curts de temps. Van continuar escoltant, encara que alguns miraven el riu (estaven distrets, no els interessava l’explicació o potser observaven?).

Nens decebuts

Avorrit, feixuc, divertida la primera activitat.... Aquests van ser els comentaris que més van repetir en fer la seva valoració. “És que no ens deixaven fer res!” −es queixaven alguns. “Podíem buscar animalots” −proposaven altres. “Volia fer un recorregut. No mola només mirar!” −deien alguns. Van surtir contents i amb il·lusió i van tornar... Com van tornar? Que cadascú posi el adjectiu que millor s’ajusti.

Mentre escrivia el text, el verb que més es repetia era escoltar. Escoltar està bé i es necessari. Us puc dir que al principi escoltaven activament, estaven interessats. Però si només es queda en això, passen a ser agents passius d’un procés que de mica en mica veuen més allunyat i no el senten com a propi, no el fan seu. Necessiten (volien) tocar, buscar, investigar, moure’s. Una sortida al camp no es poc quedar en un diàleg (desequilibrat) entre monitors/mestres i alumnes. Si és així no deixa de ser un llibre de text en un altre format, una conferència a la que no volen (ni estan preparats per) assistir. Ells volen ser agents actius, descobridors, investigadors de camp, col·leccionistes d’emocions (“Mireu, allà camina una cuereta blanca”. “La veig, la veig!”). Volen participar de l’acció, ser actors de l’episodi que s’està desenvolupant davant els seus ulls, integrar-se a l'escenari. Si volem futurs ciutadans compromesos amb la conservació i la defensa de l’entorn natural, els hem de donar l’oportunitat. I el camí està en la acció, no com a simples receptors d’informació.

Aquesta és una reflexió espontània i ràpida a partir d’una experiència. Els que us dediqueu a l’Educació ambiental inciteu-los a interaccionar amb l’entorn. No us preocupeu si es mollen o es taquen amb fang, si surten del camí o s’aturen per mirar una èruga que travessa el corriol. Estan desitjant fer-ho. Si els pares protesten, el tutor (jo) ja s’encarregarà de tranquil·litzar-los i explicar-lis els perquès.