L'ORNITONIGMA

dimarts, 18 de novembre del 2014

Reflexions sobre una jornada escolar al camp


Normalment parlo d’ocells en aquest blog, però avui parlaré de nens i nenes que surten a estudiar la natura. Això és el que han fet aquesta jornada els meus alumnes de 5è de Primària. Hem visitat la conca del riu Besòs per comprovar in situ les diferències entre el tram alt d’un riu, el tram mitjà i la seva desembocadura al tram baix. També la seva flora i fauna. En arribar a l’escola després d’un llarg dia de camp, els he demanat la seva opinió sobre la sortida. Intuïa la seva resposta, però no esperava que ho fessin amb tanta contundència, cosa que m’ha agradat especialment. Els hi va semblar avorrida i estaven una mica desabuts. Com és això? −vaig pensar.  Jo la vaig gaudir molt. Us imagineu fer classe al costat d’un torrent d’aigua, amb pit-rojos parlotejant i merles cridaneres sota un sostre de fulles tremoloses? Alguna cosa havia passat. Intentem esbrinar-la. I aquí va la meva reflexió. Abans, però, deixeu-me que faci una breu descripció dels escenaris.

El torrent
La jornada va començar a la riera de Martinet, un petit curs fluvial que baixa cap a Aiguafreda a la comarca d’Osona. Feia fred, el lloc era ombrívol, però ple d’estímuls excitants. Hi van arribar després d’una petita caminada sota un bosc ple de sorolls. Allí van treure les seves fitxes, van escoltar les explicacions molt interessants de la monitoria, van observar arbres propis d’un bosc de ribera i descobrir els macroinvertebrats que habiten aquelles aigües tortes, gèlides i transparents.





El pont
Era ja el mig dia quan van seure a sobre d’un pont que travessava el riu Congost, a prop de Granollers. Un indret representatiu del que és el tram mitjà d’un riu. La zona ja està més humanitzada. És molt visible l’impacte de l’acció humana. Van seure i escoltar. Van inferir les diferències entre aquest tram mitjà i el tram alt que havien visitat abans. Van mesurar la temperatura de l’aigua, com havien fet al torrent, per tal de comparar-les. Van escoltar la història de les espècies exòtiques vegetals, el seu impacte i el maneig que se’n fa. Van apuntar a les seves fixes. Van veure alguns ocells a un dossier de fotografies. Es van emocionar amb una cuereta blanca que voltava per una platja de còdols una mica allunyada. Després es van aixecar i tots plegats vàrem anar a dinar.



La desembocadura
La desembocadura del riu Besòs va ser l’última parada del recorregut. Van escoltar la història del riu, de la seva degradació i del seu procés de recuperació (naturalització?). Van veure un bernat pescaire, molt majestàtic, aturat sobre una roca de l’escollera. També un martinet blanc, pescant i volant (com els agrada veure volar als ocells!). Aquí ja no van omplir les seves fitxes, perquè anaven curts de temps. Van continuar escoltant, encara que alguns miraven el riu (estaven distrets, no els interessava l’explicació o potser observaven?).



Nens decebuts
Avorrit, feixuc, divertida la primera activitat.... Aquests van ser els comentaris que més van repetir en fer la seva valoració. “És que no ens deixaven fer res!” −es queixaven alguns. “Podíem buscar animalots” −proposaven altres. “Volia fer un recorregut. No mola només mirar!” −deien alguns. Van surtir contents i amb il·lusió i van tornar... Com van tornar? Que cadascú posi el adjectiu que millor s’ajusti.

Mentre escrivia el text, el verb que més es repetia era escoltar. Escoltar està bé i es necessari. Us puc dir que al principi escoltaven activament, estaven interessats. Però si només es queda en això, passen a ser agents passius d’un procés que de mica en mica veuen més allunyat i no el senten com a propi, no el fan seu. Necessiten (volien) tocar, buscar, investigar, moure’s. Una sortida al camp no es poc quedar en un diàleg (desequilibrat) entre monitors/mestres i alumnes. Si és així no deixa de ser un llibre de text en un altre format, una conferència a la que no volen (ni estan preparats per) assistir. Ells volen ser agents actius, descobridors, investigadors de camp, col·leccionistes d’emocions (“Mireu, allà camina una cuereta blanca”. “La veig, la veig!”). Volen participar de l’acció, ser actors de l’episodi que s’està desenvolupant davant els seus ulls, integrar-se a l'escenari. Si volem futurs ciutadans compromesos amb la conservació i la defensa de l’entorn natural, els hem de donar l’oportunitat. I el camí està en la acció, no com a simples receptors d’informació.

Aquesta és una reflexió espontània i ràpida a partir d’una experiència. Els que us dediqueu a l’Educació ambiental inciteu-los a interaccionar amb l’entorn. No us preocupeu si es mollen o es taquen amb fang, si surten del camí o s’aturen per mirar una èruga que travessa el corriol. Estan desitjant fer-ho. Si els pares protesten, el tutor (jo) ja s’encarregarà de tranquil·litzar-los i explicar-lis els perquès.

divendres, 17 d’octubre del 2014

Què penseu d’aquesta gavina?


Què penseu d’aquesta gavina? És aquesta una pregunta que pot ser recurrent davant determinats exemplars, que en certes ocasions poden generar dubtes d’identificació. Tanmateix cal fer una precisió sobre la frase anterior: la pregunta és molt més recurrent davant les espècies grosses i mitjanes (gavians) que no pas amb les espècies petites (gavines), les quals en general presenten molta menys variabilitat i per tant menys dificultat d’identidicació.

Un cas particular
Fa un dies, un company em va enviar la foto d’una gavina, per tal que l’hi donés la meva opinió. Vaig veure les fotos a través del mòbil i  a cop d’ull em va semblar un 2n hivern de gavina capnegra (Larus melanocephalus). Refieu-vos sempre de la vostra intuición! Doncs bé, anava caminant cap a la feina mentre mirava les fotos un cop i un altre, llavors vaig començar a dubtar al temps que intercanviava una sèrie de missatges breus amb aquest company. Per què aquests dubtes us preguntareu?  L’observador, al seu missatge parlava d’una gavina un “pel estranya”. Terrible adjectiu aquest, que fa disparar totes les alarmes, fluir la imaginació i bullir el desig. “Potser una canus? No”, vaig pensar. A aquest exemplar li mancaven trets, o altrament dit li sobraven per ser una gavina cendrosa. "I si es tractés d’un hibrid?" Llavors hauria de veure coses que no hi veia. Aleshores vaig posar fre a l’imaginació, tancar l’aixeta del desig i obrir les portes a la raó i les dades objectives. Jo veia clarament una gavina capnegra, cosa que vaig confirmar en tenir l’oportunitat de veure les fotos amb más deteniment i sobretot millor qualitat.



Què va passar aleshores?
En la meva opinió, va ser la manera de rebre i gestionar l’informació. Penseu que la subjectivitat és una propietat que s’ajusta a l’opinió i els interessos de la persona, que respon a experiències emocionals. En tant que l’objectivitat suposa tractar els conceptes des de la distància, evitant l’implicació personal el més possible. Per tant m’havia de limitar simplement a les dades concretes de què disposava.

I quines eren aquestes dades?
L’exemplar mostrava les característiques pròpies que identifiquen una gavina de tamany petit-mitjà tipus ridibundus o melanocephalus. Estructuralment resultava compacta, amb un cap quadrangular i gros en relació al cos. El coll gruixut afegeia robustessa al conjunt. Cridava l’atenció, però, el bec relativament petit, delicat i puntxagut, d’un color carn ataronjat i amb taques fosques difuses i irregulars a la meitat distal. Malgrat aquest aspecte feble la base resultava ampla i prou bé insertada al cap. Tot plegat es podia correspondre perfectament al patró d’una femella de tamany petit de Larus melanocephalus.

Quant al plumatge, destacava el cap blanquinòs sense el traços foscos característics, que melanocephalus aviat presenta en aquest tram d’edat (2n any calendari). No obstant això, sí que s’apreciava una mica de negre vora l’ull i les mitges llunes blanques que l’envolten per la part superior i inferior, tot i que aquest tret a distància era poc conspicuo en aquest exemplar. Les parts superiors eren d’un gris força pàl·lid i mostrava les primàries negres amb puntes blanques pròpies d’una gavina capnegra de 2n hivern.


En vol s’apreciaven ales amples, especialment en la convergència amb el cos, i puntes arrodonides. Les primàries més externes (P10-P7) presentaven puntes negres. També presentava negre a la base de les tres primàries més externes, que s’estenia cap a la punta en un traç gruixut, aprimant-se a la metitat de la longitud de la ploma per seguir la vora del ràquis fins fusionar-se amb la punta negra. La meitat final de la primària més exterior era completament blanca. La resta de l’ala no mostrava cap altre patró. L’efecte recordava en certa manera el patró d’un adult de Larus thayeri o Larus glaucoides kumlieni com es pot veure a la làmina de sota.

2n hivern de gavina capnegra amb el típic patró de primàries

Per què descartar altres possibilitats?
Més amunt he comentat la possilitat de què fos una gavina cendrosa o potser un híbrid. Era una possibilitat, que ni de lluny s’apropava a la probabilitat. Home, ja m’hauria fet il·lusió que hagués estat una canus!

Aquesta foto era la responsable de tal pensament. Un ocell de cap molt arrodonit, bec aparenment feble i petit; ull molt destacat sobre un fons blanc. Estava veient aquella expressió amable que molts observadors d’aus associem a les gavines cendroses. Però no era del tot amable! A més a més el gris del mantell era massa clar, les terciàries no formaven “esglaó” ni tenien la mitja lluna blanca que contrasta amb el gris blavós de les parts superiors; la proyecció primària era massa curta, amb les puntes de les primàries poc espaides entre si; li mancava el típic perfil longilineo i estilitzat. Però no només això. El color del bec no es corresponia amb l’esperat per una canus i estructuralment era clarament diferent, amb les dues mandíbules més aviat rectes i paral·les acabades en una punta roma gairabé quadrada, en comptes de la punta fina i clamament corbada cap avall típica de canus.  Amb això i la descripció del patró alar que he fet abans, ja tenia prou i suficient per descatar aquesta espècie.

Sobre la possibilitat d’un híbrid, recomano consultar aquestes pàgines:


Què hauria passat al camp? 
Probablement m’hauria concentrat en els detalls que tenia al davant, hagués anotat un exemplar de gavina capnegre i no l’hi hauria donat més importància. O potser no. Mai ho sabré. La percepció visual treballa així. Ull i cervell treballant conjuntament per donar un sentit racional a allò que estem visualitzant, però sempre amb el pes, gens despreciable, de l’experiencia individual. Tot plegat organitza i interpreta l’estimul percebut. Oi que heu viscut aquesta experiència alguna vegada! Valoreu-la, perquè és la nostra font permanent d’aprenentatge.

diumenge, 7 de setembre del 2014

Comença el festival de rapis!


El mes de setembe és especialment il·lusionant per un ornitòleg. Milions d’ocells viatgen des de les seves zones de cría de l’hemisferi nord fins les terres que els acolliran durant l’hivern. Algunes es quedaran per les nostres contrades, altres però volaran més enllà del tròpic o encara molt més lluny. Ho fan seguint autopistes invisibles a l’ull humà i utilitzant estratègies tan diverses que el seu estudi ha generat rius de tinta.

Existeixen llocs privilegiats on aquest fenòmen es manifesta en la seva màxima expressió: Estaca de Bares a Galícia per les aus marines, l’Estret de Gibraltar al sud de la península per les aus planejadores o el Delta de l’Ebre per limícoles, són alguns llocs on es pot gaudir d’aquesta meravella.

Jo tinc la fortuna de viure al costat d’una carena de serres pròximes al litoral que conformen una via migratòria prou important per a miles de rapinyaires. Quan s’apropa la temporada ja sento una mena de negit i un impúls irrefenable d’enfilar-me a la nostra atalaia i observar el cel. Dic nostra, perquè comparteixo aquests moments amb els meus amics. Comparteixo l’adrenalina del descobriment, els coneixements, l’incertesa devant algunes observacions, i perquè no també l’avorriment. L’Espinal és un lloc humild, on els “rapis” acostumen a passar alt i lluny, però no penseu que això és un handicap, contrariament és una font permanente d’aprenentage.



Dissabte i diumenge hem fet una bona pila d’hores d’observació, ha estat un tastet, un preludi del que està per venir, un tastet que ens ha brindat la possibilitat de veure 1 àguila percadora, 1 àguila marcenca, más de 28 arpelles, 2 esparvers cendrosos, al menys 4 aligots vespers, no menys de 5 esparvers vulgars, algun astor, pocs xoriguers, diversos falcons mostatxuts, 1 falcó de la reina i un falcó pelegrí.

Falco tinnunculus
Femella adulta de Circus pygargus
Juvenil de Circus pygargus
Falco subbuteo

That's all folks! Ja aniré explicant com evoluciona la temporada que acaba de començar.

Fins aviat!


divendres, 5 de setembre del 2014

Reflexiones naturales: malditas algas


Una persona con un trípode y un telescopio; una playa en marea baja abierta al Atlántico; una marea baja que descubre sus secretos y un par de señoras de fino olfato con ganas de poner verde al alcalde del pueblo. Cuatro ingredientes que conforman el relato de un día cualquiera, un día como ayer por ejemplo.

El telescopio
Siempre que salgo a ver pájaros acostumbro a llevar el telescopio montado en el trípode. Siempre que llevo el trípode acostumbro a sentir algún comentario. (Casi) siempre que escucho esos comentarios me viene una sonrisa, a veces una sonrisa con toda su mala leche, otras intento reconducir el comentario. Me gusta ser cortés. Eso, reconducir el comentario, es muy importante (ser cortés no lo es menos), porque lo que va anclado a mi trípode nunca es una cámara, es siempre un objeto tubular con unas lentes internas, que permiten acercar algún elemento lejano, que despierta mi interés, para observarlo con más detalle. Como he dicho al principio del párrafo, se llama telescopio y es una herramienta muy útil para el observador de aves.

Los telescopios eran antaño algo bastante ajeno a casi todo el mundo, especialmente estos llamados terrestres. Su uso estaba más relacionado con la observación del cielo nocturno y quizás otro tipo de usos en los que no quiero entrar ahora, pero pocos se imaginaban a alguien con el ojo enganchado al ocular mirando pájaros, y con razón, pues esto es algo relativamente reciente. Quizás por eso persiste la idea en el imaginario colectivo, de que todo lo que está sobre un trípode es una cámara. Volviendo a los telescopios astronómicos. Esos sí que eran más conocidos. Yo de niño quise tener uno y casi lo consigo. Al final lo cambié por unos prismáticos.

La playa
Una playa es una extensión de arena donde confluyen el mar y la tierra. Mar y Tierra no se unen bruscamente en las playas, se fusionan en un ir y venir continuo. Sin embargo, sabedora del carácter impetuoso del Mar, la Tierra decidió protegerse de su genio con un ondulado abrigo de dunas, acumulaciones de arena que irónicamente generó el Mar, seguro que también conocedor de su cambiante carácter. Antes había muchas dunas. Ahora quedan menos y el Mar se come a la Tierra.



La marea
Con matemática periodicidad, el Mar se aleja y se acerca de la Tierra. En realidad se trata de un juego gravitacional entre el Sol y la Luna, que afecta al nivel del mar. Aproximadamente cada seis horas el paisaje costero cambia, y lo hace por completo. El cambio afecta a todos los sentidos. Con la marea baja, la vista ve fango, arena, rocas, algas donde antes sólo había agua; el oído se despierta con el trino de los zarapitos o la llamada siempre temerosa de los archibebes; el tacto se sorprende de la viscosidad del fango; el olfato atrapa múltiples olores; mientras el gusto espera paciente sentado en una mesa empuñando cuchillo y tenedor.



Un par de señoras de fino olfato
Dos señoras de fino olfato y otros delicados sentidos acostumbran a pasear cada día por encima de la playa. No lo pueden hacer por las dunas, porque donde había dunas ahora hay unas cosas de hormigón o madera, les llaman paseos y prosperan por doquier. Suelen hacerlo con la marea alta, el paseo. ¡El mar es tan bonito! Ahora sin embargo la marea está baja y se les nota algo turbadas. Su fino olfato se irrita con el olor de las algas. Son algas pardas que viven enganchadas al fondo rocoso, donde prosperan. Cuando baja la marea, quedan expuestas al Sol y desprenden un cierto olor, un aroma que en mi tierra conocemos como olor a ocle. Un aroma particular y propio de las costas atlánticas y cantábricas.

A unos metros de ellas, un hombre planta su trípode para prospectar el intermareal. Han soplado vientos fuertes del suroeste y es época de migración de limícolas, esas pequeñas aves zancudas típicas de los intermareales.
Su expresión se relaja cuando se dirigen a él. Se sienten un poco aliviadas. Por fin alguien podrá filmar el paisaje, colgarlo en la Red y denunciar el estado de abandono de la playa, una playa llena de algas pestilentes, una pestilencia que provoca nauseas. El hombre les explica que el artefacto no es una cámara, sinó un telescopio, aunque ese detalle parece no importarles e insisten en el estado lamentable de la playa y en la necesidad de denunciarlo. El hombre les explica entonces cómo es una playa, y como es y debe de seguir siendo esa playa en particular. En su explicación usa la palabra natural. Las señoras, con el remilgo propio que viste la arrogancia, arrinconan a la palabra natural.

Natural, ¿es natural que yo sienta nauseas cuando paseo por la playa?
¿Acaso es natural todo lo que expulsa el mar?
Naturalmente que sí, señoras.
¡Buen provecho!. Y continúan su camino.

dimarts, 26 d’agost del 2014

Respuesta al Ornitonigma de Enero (!!!)



Hace ya meses que no actualizo el blog y ahora que se acaba el verano ya toca saldar deudas. Entre lo urgente y lo importante, ¿qué es lo primero?, pues dar la solución al Ornitonigma del mes de Enero. ¡Vaya vértigo!

Hagamos un poco de memoria. La propuesta estaba entre cuatro especies del género Tringa, un grupo de aves limícolas que se caracterizan por su aspecto esbelto, con pico y patas largos y coloridos. En concreto eran el archibebe común (Tringa totanus), el andarríos bastardo (Tringa glareola), el archibebe fino (Tringa stagnatilis) y el archibebe patigualdo chico (Tringa flavipes). Las dos primeras son especies comunes en ambos pasos; el tercero un visitante regular, principalmente en el  arco mediterráneo; y el último un divagante Neártico, que se presenta fundamentalmente en otoño en las costas gallegas. Esto en términos generales. En el contexto gallego, donde fue tomada la fotografía, la cosa varía ligeramente. Tringa totanus sigue siendo una especie bastante común; mucho más escaso, pero regular, resulta el andarríos bastardo; mientras que las otras dos especies son sendas rarezas, aunque paradójicamente es mucho más raro Tringa stagnatilis que T. flavipes. Aclarados estos términos, vamos a analizar el ave en cuestión.

La fotografía, de muy baja calidad por la distancia y la reverberación, muestra un ave de patas largas y tonalidad amarillenta, cuerpo estilizado, aunque según la perspectiva y la postura puede parecer más o menos compacto con el pecho algo protuberante, poca proyección primaria  y cuello aparentemente corto. El pico parece oscuro, recto y de longitud media, no excesivamente largo. Las partes superiores muestran tonos marrón cálido y están bien delimitadas de las inferiores, que son de un blanco inmaculado. Los lados del cuello están un poco "manchados" y en alguna foto parece que el pecho está marcado, aunque bien delimitado del vientre. Presenta además un patrón cefálico bastante evidente, con una lista superciliar clara, que parte de la frente y se prolonga por encima y detrás del ojo hacia la nuca. 

¿Es un archibebe común?
La respuesta es no. Veamos el porqué. El archibebe común, un limícola de tamaño mediano que estructuralmente se aproxima bastante al ejemplar de la fotografía, resulta más compacto y robusto, con el cuello generalmente más largo. Éstas apreciaciones personales tienen su carga de subjetividad y en consecuencia restan valor diagnóstico a esos detalles. Si acudimos a rasgos más objetivos como el plumaje o la coloración de las partes no emplumadas, nos daremos cuenta que el archibebe común a distancia se ve más uniforme, sin ese contraste tan marcado claro-oscuro entre partes superiores e inferiores, y éstas generalmente están bastante fusionadas y marcadas. En cualquier caso, si se diera ese contraste, nunca sería tan marcado y siempre aparecería más difuminado en la línea de confluencia. En algunos ejemplares jóvenes este rasgo puede estar algo más acentuado, pero siempre se aprecian márgenes (especialmente en el pecho y parte superior del vientre) donde se fusionan los tonos blancos y marronáceos. Pero supongamos que la luz brillante de una tarde soleada provoca ese blanco tan intenso, que delimita perfectamente los tonos marrones de las partes superiores de los tonos pálidos de las inferiores. En ese caso, a la distancia a la que fue tomada la fotografía, se apreciaría perfectamente el color rojo anaranjado, más o menos intenso, de las patas, e incluso el pico bicolor con la base rojo brillante; o esos mismos tonos con más tendencia al naranja en el caso de los ejemplares juveniles. Finalmente cabe comentar la ausencia de un diseño facial destacado, rasgo que si presenta el ejemplar de la foto.

Juvenil de archibebe común


¿Se trata entonces de un andarríos bastardo?
El andarríos bastardo era la segunda de mis propuestas. Este pequeño Tringa, grácil e inquieto, es ligero y estilizado, de apariencia frágil, aunque en algunos momentos pueda parecer más rechoncho y compacto, efecto en parte provocado por la corta o nula proyección de las alas sobre la punta de la cola. Comparado con otros andarríos tiene el cuello largo, pero es de entre las cuatro especies propuestas la que lo tiene más corto, rematado siempre en una cabeza más bien pequeña, con un patrón cefálico bien marcado: lista superciliar blanco cremoso, que se prolonga hasta la parte posterior del ojo y alcanza casi el borde exterior de la nuca; en su parte inferior está delimitada por una brida oscura, y en la superior por el píleo oscuro casi a modo de capirote. Con respecto a las partes no emplumadas, a distancia el pico se ve oscuro y las patas claras de un color que varía entre diversos tonos de amarillo más o menos intenso en función de la luz, pero en general tiende hacia el amarillo verdoso.

Esta descripción se ajusta bastante al ejemplar de la fotografía, pero continuemos con las otras dos especies.



¿Qué pasa con los archibebes fino y patigualdo chico?
El archibe fino es probablemente el más estilizado, elegante y delicado de todos. Destaca por su cuerpo longilíneo, producto de una larga proyección primaria y cuello largo y fino, característica que comparte con el patigualdo chico, aunque éste tiene una proyección primaria mucho más acentuada. Las patas son muy largas. Especialmente destaca la longitud de las tibias, muy largas. Sus andares recuerdan en cierto modo al de una cigüeñuela (Himantopus himantopus), con la popa muy levantada en relación a la parte anterior del cuerpo. El pico, completamente oscuro, es muy fino y recto, y proporcionalmente el más largo de entre las cuatro especies de Tringa comentadas. El color de las patas es más bien verdoso, aunque en determinadas condiciones de luz puedan parecer amarillentas. En cuanto al plumaje, sí que presenta un claro contraste entre partes superiores oscuras e inferiores muy blancas, pero a diferencia del ejemplar de las fotografías éstas son de un tono grisáceo y no marronáceo. Además tiene una mancha oscura a nivel del hombro que está ausente en nuestra ave. Muestra un diseño cefálico más destacado que totanus o flavipes: cabeza muy pálida con amplia frente blanca, que se extiende a modo de supercilio hasta detrás del ojo. Este detalle nos puede despistar, pero hemos de tener dos cosas en cuenta: la parte anterior del cuello, generalmente muy blanca, se fusiona con la frente, creando una gran área pálida en la base del pico, que diluye el diseño facial; la segunda cosa, es consecuencia de lo anterior, el conjunta gener una expresión limpia con rasgos poco acentuados.



Queda por último el archibebe patigualdo chico. Este divagante neártico estructuralmente es bastante parecido a stagnatilis. Al igual que él, su cuerpo es estilizado y longilíneo, pero con una proyección primaria mucho más acentuada. El cuello es también bastante largo y la cabeza está rematada por un pico negro, largo  y recto. Las patas son también largas y finas, pero en este caso de un amarillo intenso y brillante, nada que ver con el amarillo mas apagado del ejemplar de la foto. El plumaje es marrón por encima y blanco por debajo, pero con cuello y parte superior del pecho estriados. Ambas tonalidades están claramente delimitadas como en el ave de la foto, pero las diferencias estructurales y la ausencia de un diseño facial acentuado (carece de supercilio, tan solo tiene una brida oscura y una franja blanca desde la base del pico hasta la parte anterior del ojo), acaban por descartarlo.

En resumen, el ave misteriosa es un andarríos bastardo. Tamaño pequeño, pico oscuro, corto y recto, patas largas, verdoso amarillentas; promimente supercilio; y partes superiores marrones contrastando con las inferiores blancas son rasgos que identifican a la especie.






Gracias por la lectura y espero estar con todos vosotros más a menudo.


dijous, 10 d’abril del 2014

Observacions a l'Empordà


Diumenge passat va ser quelcom més que el “bimbazo” de l’Arpella pàl·lida russa (Circus macrourus). Una visita als Aiguamolls de l’Empordà poques vegades sempre resulta més que profitosa, especialment si vius a Barcelona o dintre la la gran conurbació metropolitana. 

En conjunt vam veure 101 espècies d’ocells, i això que va ser un dia molt magra en migrants estivals. Va destacar l’observació de tres oques egípcies (Alopochen aegyptiaca), una parella a El Cortalet i un exemplar solitari a la depuradora de l’estany Europa.



Malgrat l’època, una mica tardana per anàtides, encara restaven un bon grapat d’ànecs cullarots (Anas clypeata), molts xarxets comuns (A. crecca) i un bon nombre de ànecs grisets (A. strepera), amb alguna parella fent bullir l’aigua.




Barrejats, hi havia un petit grup d’ànecs xiuladors (A. penelope), diversos ànecs cuallargs (A. acuta) i algun xarrasclet (A. querquedula).





Entre El Matà, Vilaüt i alguna bassa dispersa, vàrem gaudir de 19 espècies de limícols (bec d’alena, cames llargues, torlit, corriol petit, corriol gros, corriol camanegre, pigre gris, fredaluga, territ variant, territ menut, valona, xivita, xivitona, gamba roja vulgar, gamba roja pintada, gamba verda, tètol cuanegre, becut i becadell comú). No van faltar ni gavines, ni gavians, i entre els destacar 3 gavines corses (Larus audouinii) a una bassa a prop de Cinclaus.



Tampoc van decebre les rapinyaires. A l’observació de l’Arpella pàl·lida russa, es va afegir àguila marcenca, milà negre, arpella vulgar, aligot, astor, xoriguer comú i falcó pelegrí.




Pel contrari va ser molt fluixa la presència de paseriformes migratòris, amb observacions quasibé anecdòtiques d’oreneta (Hirundo rustica), piula dels arbres (Anthus triviualis),  bitxac rogenc (Saxicola rubetra), boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus), o mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus). L’única espècie amb xifres acceptables va ser la cuereta groga (Motacilla flava).


També entre els paseriformes, encara que aquests no migratoris, destacar l’observació de dos pardals roquers (Petronia petronia) als Tres Ponts.

Molt interessant va ser l’observació de diversos estols de capons reials (Plegadis falcinellus) a El Cortalet i Vilaüt, un grup de 16 grues (Grus grus) a Vilaüt i un Becplaner (Platalea leucorodia)  inmadur també a aquest darrer indret.


El dia el vam tancar amb grups de martinets de nit escampant-se pels camps dels Tres Ponts i un grup de agrons roigs (Ardea purpurea) sobrevolant-nos amb el seu àsper “crrec”.

dimecres, 9 d’abril del 2014

La importància d'esmorzar sà


Des de ben petit els meus pares van insistir molt en la necessitat de fer un bon àpat de bon matí. Res d’un parell de galetes i un got de llet. Eren, especialment ma mare, molt insistents, perquè si l’esmorzar ja era força contundent, no vull ni explicar-vos el moment de l’entrepà de migmatí, hi havia dies de patiment. Aquell entrepà, fet amb tot el carinyo d’una mare, acabava més d’una vegada amagat entre els matolls del pati. Sí, sí, matolls. A la meva escola, hi havia matolls i fins i tot una petita bassa plena d’anfibis. Malgrat aquells moments, haig de dir que estic molt agraït als meus progenitors per generar en mi aquest ànim de sortir cada matí amb el dipòsit ben ple de combustible energètic, requisit necessari per gaudir d’una intensa jornada d’observació d’ocells.


Si als meus pares els estic agraït, en Jaume Castellà encara ho estic més. I ara us explico. Diumenge passat, en Jordi Sala, en Jaume i jo varem acostar-nos als Aiguamolls de l’Empordà per intentar veure Arpella pàl·lida russa. Feia dies que per l’Empordà voltaven diversos exemplars. Ja eren les vuit del matí, d’un dia lluminós i seré, quan exploraven els camps de Cinclaus, un dels indrets on s’havia observat, si més no, un exemplar. Tanmateix les arpelles, siguin pàl·lides o no, russes o de qualsevol altra contrada, tenen el costum de volar d’un camp a un altre, saltar-se dos més i explorar-ne el següent. Ho fan amb un vol capritxós: és directe i sostingut quan, sobtadament, fan un gir impossible. Si és arran de terra millor. Amb aquest panorama vam començar a recòrrer camins, pistes i carreteres, i més camins, pistes i carreteres. Després d’haver prospectat tota la plana amb un resultat profitós, però sense haver-hi detectat l’arpella (la pàl·lida russa), vam optar per situar-nos a un turó des d’on teniem molt bona perspectiva de tota la campinya.

Milans negres, torlits amb “subidones” hormonals, becuts sondejant el terra d’un camp llaurat, una puput fent-se lloc entre el insistent, monòton i omnipresent cant dels trits i cruixidells, adobat amb les notes més melòdiques de les cogullades. Aquesta sinfònia es va trencar amb un: "Atenció, Circus!" Al nordest de la nostra posició una rapinyaire pàl·lida, gràcil i esbelta va aparèixer disparant totes les alarmes. Era un mascle adult (?) de cos gris pàlid i contrastades puntes negres a les ales. La vam seguir a través del telescopi durant una estona fins que la vam perdre. Massa lluny per fer una identificació segura. Tot i així la perspectiva era bona i prou estimulant. A pas ràpid vam arribar als cotxes i sense predre un minut, vam enfilar cap als camps que previament havíem prospectat i que ara prospectava un Circus sp. El principi de prudència per sobre de tot.

La cerca va ser intensa. Un acolorit Bitxac rogenc ens va “entretenir” una estona.
Finalment després de cercar sense gaire èxit vam optar per mirar uns camps una mica més allunyats cap on s’havia adreçat el Circus. Havíem de passar un altre cop per Cinclaus i en Jaume, amb molt bon seny, va decidir que havíem de repostar. La perspectiva d’un bon àpat em va entusiasmar. Algú es va resignar. Tocaba una hamburguesa amb patates, unes olivetes i uns talls de llonganissa per acompanyar, tot regat amb una cervessa ben fresqueta. Allí, a la terrassa del restaurant estaven esperant, prismàtics a l’abast, quan en Jordi va cridar (sí, cridar): MACROURUS!! Estaven en el moment indicat, al lloc indicat, fent el que tocava, esmorzar. Durant  uns quants minuts aquest preciós rapinyaire propi de l’est d’Europa i de les estepes de l’Àsia central es va deixar vaure a plaer. El vam poder compartir amb el Gerard Dalmau, que arribava en aquell moment.  De mica en mica va anar agafant alçada cinclejant fins agafar prou alçada com per fer-se un puntet difícil de localitzar. Potser va decidir que era el moment de continuar camí cap als seu territoris orientals, o potser l’arribada d’una gran Àguila marcenca el va impulsar a buscar una zona més tranquil·la.

Si no hagués estat per aquest esmorzar, el nostre dipòsit no estaria igual de ple. Ja teníem benzina per la resta del dia, al cos i a l’esperit.