Recordo que vaig llegir fa un temps que el
marró era, si no el color més comú a la natura sí un dels més abundants. On
vius acaba, d’una manera o d’altra, per modelar el teu cos i el teu
comportament com a espècie. Integrar-se amb l’entorn, és un bon recurs de
supervivència per a moltes espècies, ajuda a amagar-se dels depredadors, a
passar desapercebut. I en temes de camuflatge n’hi ha autèntics experts. Al riu
Besòs en tenim un, el becadell sord (Lymnocryptes minimus).
Sempre lligat a zones humides, aquest petit
limícola busca zones de vegetació esclarissada en canals o vores fangoses dels
cursos fluvials. La seva estratègia de supervivència, no només es basa en l’extraordinari
camuflatge que li proporciona el seu plomatge críptic, sinó també en la seva
conducta discreta: acostuma a romandre mig allocat, quan es mou ho fa molt
lentament i amb moviments espasmòdics, caracteritzats per un suau però constant,
ininterromput balanceig del cos. A més a més cal afegir el tret conductual més
característic i que probablement li dóna el seu nom vernacle, becadell sord.
Com la gran majoria de les aus, no tan sols té
una magnífica visió, sinó també una oïda extraordinàriament fina. Al mínim
soroll, romandrà immòbil, estirat contra el terra i confiant en que el seu
plomatge el mimetitzarà amb l’entorn. Si finalment davant l’amenaça aixeca el
vol, ho farà en l’últim moment, quan, en aquest cas, l’observador, ignorant de
la seva presència, estigui a una distància extraordinàriament curta, tan a la
vora que estigui a punt de trepitjar-lo. Llavors volarà, i ho farà d’un forma
explosiva per tornar a guarir-se no gaire lluny. Però si pot evitar-ho, hi
romandrà encriptat entre la vegetació esmorteïda fins que desaparegui la
presumpta amenaça. En realitat el becadell sord ens ha sentit perfectament, ha
vigilat la nostra aproximació i ha esperat a l’últim moment per sortir volant,
simplement ha utilitzat la seva estratègia de supervivència que tan bo resultat
li dóna, mantenir-se absolutament immòbil.
La dificultat de detecció de l’espècia és tan
gran, que resulta molt difícil estimar quants Lymnocryptes passen l’hivern a les nostres contrades. A l’Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern
2006-2009, s’estima una hivernada de 542-678 exemplars. El riu Besòs és un dels
punts calents per a la hivernada de l’espècie a Catalunya. Aquesta tardor-hivern
ha estat especialment bona al tram final del riu, al seu pas pels termes municipals
de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. El primer exemplar es va
registrar el 20/X/16, d’ençà fins ara es van anar localitzant diversos individus
a diferents punts del riu, solitaris, en parelles o formant diferents grups de
fins a 4 exemplars. Al mes de gener s’han estimat almenys 9 exemplars, més de
la meitat dels quals estaven al tram més baix, el que travessa el municipi de
Sant Adrià. En els propers dies, l’espècie es farà cada cop més escassa, fins
que desaparegui fins la propera tardor.