Joca de corbs marins al Besòs

No és rar veure corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo) al riu Besòs entre Montcada i Reixac i la desembocadura. Tampoc és rar trobar-los riu amunt. De fet és una espècie que en els darrers anys ha incrementat els seus contingents hivernants a tota la conca del Besòs, des de la seva desembocadura fins la plana del Vallès. La millora de la qualitat de les aigües i el consegüent creixement de les poblacions de peixos, derivades de les actuacions de recuperació ambiental del Besòs, han estat clau en l’assentament d’aquesta espècie a gran part de la conca fluvial. Fins ara el tram final del riu Besòs representava només un àrea d’alimentació pels corbs marins grossos, que cada matí arribaven de les diferents joques que hi ha al litoral barcelonès. Ho feien en solitari o petits grups.

Amb els seus 130 cm d’envergadura i gairebé 2 kg. de pes, aquest ocell no passa fàcilment desapercebut. Quan no està pescant a l’aigua, està descansant sobre les roques emergents, illes de còdols o rescloses del riu. Moltes vegades ho fa amb les ales esteses, per tal que el seu plomatge s’assequi al sol i al vent després de les sessions d’immersió. Aquesta és una característica pròpia de tots els corbs marins: el seu plomatge no és completament impermeable; això els facilita la immersió, però té el seu inconvenient, al cap d’un temps han de sortir de l’aigua per assecar-se les plomes i restaurar-les per a un vol plenament efectiu.

La vesprada del passat 3 de desembre, en Javier Valladares, tornava d‘una de les seves passejades habituals pel riu. Havia pujat fins a Montcada. En arribar a l’alçada de Ferrolan, va veure un grup de set corbs marins grossos ajocats a les branques d’un arbre a la vora del riu. Li va semblar estrany, i amb raó: és una hora en la que els corbs marins acostumen a ser als seus dormidors. Va marxar i allí els va deixar. Via Whatsapp ens ho va comunicar. Ens van quedar amb la mosca darrera l’orella. Uns dies després van confirmar la nostra sospita: un grup de corbs marins grossos passava la nit al riu. Si el dia 3 de desembre eren 7 exemplars, els dia 13 hi havia 15 ex. Però atenció, que una mica més avall del pont de Guipúscoa es va trobar un altre dormidor amb 4 ex. I la cosa no termina aquí. El gener es van detectar 10 ex. Dormint a Montcada i Reixac. D’ençà que es va descobrir, al tram baix del riu Besòs han estan dormint entre 15 i 4 corbs marins grossos.

Aquest és un fet absolutament inèdit al riu. Però per què els corbs marins grossos es van instal·lar al tram final del riu Besòs? Durant molt de temps, els corbs marins grossos es concentraven cada vespre a uns eucaliptus de la riba del riu Llobregat al seu pas pel delta que forma el riu abans d’abocar-se al mar. L’any passat, alguna autoritat molt competent va decidir que aquells arbrers s’havien de tallar... I els van tallar. Com que els corbs marins van haver de buscar-se la vida, i davant la mancança d’una arbrada prou important, es van dispersar per zones pròximes. Una d’elles ha estat el riu Besòs. Nosaltres, veïns d’aquest riu, i que ens ho estimem, estem més que contents de tenir aquests nous veïns, que si ja enriquien el riu durant el dia, ara ho fan també a la nit. Però millor hauria estat que haguessin respectat el seu dormidor del Llobregat. Que els corbs marins grossos estiguin dormint al Besòs, és suposadament una conseqüència d’una mala decisió. 

El cormorán moñudo

El cormorán moñudo es una especie politípica de amplia distribución europea, donde vive aproximadamente el 75% de sus efectivos. Las principales poblaciones se encuentran en las Islas Británicas, con más de 47.000 parejas reproductoras, casi la mitad de la población europea (Tucker, G.M &; Heath, M.F., 1994), que se estima en unas 87.000-96.000 parejas (Martí, R. & del Moral, J.C., 2003). Sin embargo en los últimos años (2000-2013) en la Gran Bretaña, las poblaciones de la especie han sufrido un notable declive, cuantificado en torno al 38%  (http://www.rspb.org.uk/Images/sukb2015_tcm9-409524.pdf). En el Mediterréneo cría la subespecie desmarestii, que cuenta en las Islas Baleares con su mayor población. El Atlas de las Aves Reproductoras de España (Martí, R. &; del Moral, J.C., 2003) estima su población reproductora en 4.390 parejas, de las que 1.930 crían en el Mediterráneo.

Grupo de cormoranes moñudos en las Rías Baixas, Galicia. Subespecie aristotelis.

La població catalana reproductora es muy pequeña, en torno a las 18-25 parejas (Carboneras et alli., 2004). No así la población invernante, que se nutre básicamente de aves provenientes de las Baleares (donde crían más de 2.000 parejas), y se extiende por la mayor parte del litoral catalán. En la comarca del Barcelonès es una especie cada vez más abundante entre los meses de junio y diciembre.

Juvenil de la subespecie desmarestii. Sant Adrià de Besòs, Barcelona.

Tanto la escasa población reproductora como el gran número de invernantes, están sujetos a numerosas amenazas. Durante la época de cría, las parejas reproductoras están expuestas a la frecuentación humana de una costa agredida por el turismo masivo. Pero son sin duda las actividades pesqueras (almadravas, tramallos, palangre o pesca deportiva), las que producen mayor índice de mortalidad debido a la captura accidental. En este sentido, SEO/BirdLife desarrolla programas para reducir ese riesgo y minimizar el impacto.

Cormorán moñudo atrapado en un trasmallo. © Fernando Fonticiella

Ayer tuve la oportunidad, gracias a un aviso de Xavi Larruy, de disfrutar de la observación de un numeroso grupo de esta fantástica especie, que pescaba frente a las orillas de la playa de Montgat. Aquí tenéis un vídeo de una parte del grupo.

Aquí os dejo un enlace al blog del grupo de trabajo del Cormorán moñudo el el Mediterráneo ibérico: http://cormoranmediterraneoiberico.blogspot.com.es/

BIBLIOGRAFIA:

• Álvarez, D.; Muntaner, J. & Velando, A. 2003 Cormorán moñudo, Phalacrocorax aristotelis. En R. Martí y J.C. del Moral (Eds.): Atlas de las Aves Reproductoras de España, pp. 102-103. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Sociedad Española de Ornitología. Madrid.
• Carboneras, C., Hontangas, J. & Feliu, P. 2004. Corb marí emplomallat Phalacrocorax aristotelis.  In Estrada, J. , Pedrocchi, V. Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Atlas dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp 124-125Institut Català d'Ornitologia (ICO) /Lynx Edicions, Barcelona.
• Gutiérrez, R. 2011. Corb marí emplomallat Phalacrocorax aristotelis.  In Herrando, S., Brotons, L., Estrada, J. , Guallar, S. & Antón, M. (eds.). Atlas dels ocells de Catalunya a l'hivern 2006-2009. Pp 174-175. Institut Català d'Ornitologia (ICO) / Lynx Edicions, Barcelona.
• Tucker, G.M. & Heath, M.F. (1994) Birds in Europe: their conservation status. Cambridge, U.K.: BirdLife International (BirdLife Conservation Series no. 3).

Visita als Aiguamolls de l'Empurdà

El dissabte passat vaig fer una visita als Aiguamolls de l’Empurdà. Aquí us deixo una petita mostra del més interessant. Disfruteu-la!

Estany de la Massona

Ànecs cuallargs

Ànecs xiuladors

Grissets i mascle de xarxet comú. 

Mascle de ànec collverd i xarxets comuns.

Xarxets comuns

Als visitants hivernals habituals, s’afegien tres rareses. Una d’elles, el Phalacrocorax pygmaeus, observada per primera vegada a la Península Ibèrica.

Con mis prismáticos a cuestas: hacia el sur de Galicia

El 28 de diciembre, Día de los Santos Inocentes, la humedad de la habitación de aquel hostal calaba hasta los huesos, era aún noche cerrada y no se sentían ni los raitanes, que son bien madrugadores. Y como no hay dos sin tres, comenzaba a llover y el viento no parecía que fuera a dar tregua. Como se suele decir, sarna con gusto no pica, pero como decía mi abuela... mortifica. Un desayuno de los de antes ayuda a sobrellevarlo mejor y aquella tortilla que me comí, llena de tropezones del compango (término más apropiado para referirse al acompañamiento de la fabada) del caldo gallego, disparó mi colesterol y disipó toda sensación de frío.

Lires es la Galicia más auténtica. Encaramado en una suave pendiente, se refugia del oceano, pocas veces sereno, las más embravecido, tras una pequeña ría que sorprende por la cantidad de cormoranes grandes, garzas reales y gaviotas que la utilizan. Como dijo Ángel González: “¿Cómo/solar tan diminuto/puede ser compartido/por una población tan numerosa?” Para el poeta era todo un misterio y se preguntaba qué “regulará tal prodigio”. En el caso de Lires noo hay tales incertezas: una piscifactoría aboca a la ría gran cantidad de alimento que atrae a cientos de aves piscívoras.

Con la marea baja, cientos de gaviotas descansaban sobre los bajíos. En los tejados había otros tantos cientos, y en la desembocadura de la ría descansaba el resto. La búsqueda de la smithsonianus, aparentemente fácil, no lo iba a ser tanto. Así fue que me pasé la mañana mirando gaviota por gaviota, descubrí varias argénteas adultas, unas cuantas inmaduras, hice alguna lectura con escaso éxito debido al fuerte viento. Me trasladé al otro lado de la playa de Nemines, donde encontré 6 gaviotas canas de primer invierno y un primer invierno de gaviota tridáctila (Rissa tridactyla). Óscar Llama me dio algunas indicaciones, pero no había manera, Barrilete no estaba allí. Al medio día me puse a revisar otra vez todos los bandos. Comenzé por la bocana de la ría. El movimiento de gaviotas era continuo. Un grupo llegó del mar y se posó junto al gran bando que dormía sobre la arena mojada. ¡Y allí estaba! ¡Enorme! ¡Monstruosa, destacando como una pálido gavión y empequeñeciendo a las patiamarillas y sombrías de su alrededor! Se acicaló un poco el pecho y se sentó como el resto de gaviotas. La cabeza guardada entre las plumas del dorso, alineada frente al fuerte viento del suroeste. Así se quedó tiempo y más tiempo, hasta que un paseante levantó todo el bando, y de la misma manera que llegó, desapareció.

Antes de bajar para A Ramallosa (sur de la ría de Vigo), me detuve en el puerto de Corcubión. Allí me sorprendió un charrán común (Sterna hirundo) luciendo su librea estival en pleno invierno.

Desde mi “base de operaciones” en Ramallosa (Nigrán), prospecté toda la costa sur entre el río Lagares en Vigo y el esteiro do Miño, en la frontera con Portugal. Buenas cantidades de limícolas en playas, rías y ensenadas, pero lo más destacado fue la presencia abundante de negrones comunes (Melanitta nigra), que quizás esté relacionada con el excepcional paso de migrantes que se registró en la Estaca de Bares el pasado otoño. Un ejemplar en el peqeño puerto de Santa María de Oia el día 29 fue el primero que localicé. El mismo día vi otros 4 exs. en el puerto de A Garda. Entre el Areal de Calzoa y la playa de Samil en Vigo, contabilizé 14 exs. el día 30, y entré 14 y 19 vi entre Paxón i Arealoura. El día 1 de enero eran 15 los que había en esa zona, 4 frente al Monte Lourido y 11 en la playa Ladeira (Baiona). Ese mismo día continuaba el de Santa María de Oia y los 4 exs. de A Guarda. Todos eran hembras y machos jóvenes.

La zona estaba animada, con colimbos chicos (Gavia stellata) en las playas de Patos y Arealoura (Nigrán) y dos ejemplares más en la desembocadura del Miño, frente a Caminha. Alcas y zampullines cuellinegros también estaban presentes, siendo para las primeras uno de los mejores años que recuerdo en los últimos inviernos.

Entre limícolas, gaviotas, alcatraces y aves buceadoras concluyó mi estancia en Galicia. La vuelta estaba al caer y nos esperaban miles de ánsares. Nos esperaban porque el trayecto de vuelta lo hice en compañía de Miquel, a quien tengo que agradecer su inmensa paciencia. 

Maresme: entre mar i muntanyes

Entre la serralada Litoral i la mar Mediterrània, s’extén de nord a sud la comarca del Maresme. Al llarg d’aquesta estreta franja de terra, hi ha zones de gran interés ornitològic que ens poden dónar grans moments de goig. L’1 de novembre vaig estar des de ben aviat a l’Espinal per a controlar la migració. El flux de rapinyaires, que ja no té la força de les primeres setmanes de la tardor, no ens va decebre: fins les 13.30 h. el Jordi Sala, el Joan Grajera i en petit Jordi "superulls” comptabilitzàrem un mínim de 38 rapinyaires. Les dues espècies dominants fórem l’Aligot comú (Buteo buteo) i L’Esparver vulgar (Accipiter nisus), però també van passar un parell d’aligots vespers (Pernis aviporus), arpelles (Circus aeroginosus), astors (A. gentilis), xoriguers (Falco tinnunculus) i fins i tot una possible Àguila pescadora (Pandion haliaetus).

Les rapinyaires no varen ser els únics migrants. Res a veure amb el flux de dies enrrere provocat pel fort temporal de vent, el matí, però, fou força bo per la migració de corbs marins grans (Phalacrocorax carbo), potser més de cent exemplars; a més a més van assistir a un goteig continu de passeriformes, principalment pinsans (Fringilla coelebs), però també 7 pinsans mecs (Fringilla montifringilla), dues femelles de pinsà boroner (Pyrrhula pyrrhula), aloses (Alauda arvensis), cotolius (Lullula arborea), titelles (Anthus pratensis), cueretes blanca i torrentera (Motacilla alba i M. cinerea), Pardal de bardissa (Prunella modularis), passarells (Carduelis cannabina), lluers (C. spinus) o trencapinyes (Loxia curvirostra). Si el matí va ser interssant, la tarda fou tot un festival d’aligots. Malauradament m’ho vaig predre, però va quedar ben enregistrat pel Jordi Sala.

Des de la serralada vaig anar al litoral. Primer a la platja del Cabaió en Arenys de Mar, on continuava la Gavina vulgar polonesa amb anella blanca i codi negre amb l’inscripció TANA. Aquest cop acompanyada d’un bon nombre de gavines capnegres (Larus melanocephalus), on estaven representats tots el grups d’edat i una desena llarga de xatracs becllargs.

Primer hivern (esquerre) i adult (dreta) de Gavina capnegra. 

Segon hivern de Gavina capnegra.

Xatracs bec-llargs i gavines vulgars.

La jornada la vaig acomiadar a la gola de la Tordera. Baixava aigua com feia temps que no ho veia, i amb tanta força que havia trencat la barra de sorra, connectant el riu amb el mar, anegant les vores i fent desaparèixer illots i d’altres punts de repós dels ocells. Tot plegat, i afegit a la gran afluència de gent pròpia d’un dia festiu, va fer que la visita fos una mica estèril. El més destacat va ser una femella d’Ànec cuallarg (Anas acuta) sobrevolant la desembocadura. Li va costar decidir-se a entrar-hi, però finalment ho va fer en companyia d’un grup de collverds. També sedimentats, hi havia un petit grup d’ànecs grisets (Anas strepera). Per sobre unes endarrerides orenetes vulgars (Hirundo rustica), que feien colla amb uns pocs roquerols (Ptyonoprogne rupestris), animaven amb el seu vol acrobàtic la vesprada festiva.

Femella d'Ànec cuallarg.

A la plana deltaica vaig veure el primer Repicatalons (Emberiza schoeniclus) de la temporada. Des d’una bona atalaia, un Aligot romandava hieràtic a l’aguait d’alguna possible presa, sobrevolant a curta distància també guaitava un Esparver vulgar. I bones raons tenia, doncs els camps estaven farcits d’ocellets, especialment cueretes blanques i titelles, però també gafarrons (Serinus serinus), alguna cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) i les mimètiques cogullades (Galerida cristata).

Cotxa fumada

Gafarró

Titella 

Aligot 

Estornells vulgars

Vaig esperar la posta de Sol entre el camps de conreu, no fos el cas que tinguès alguna sorpresa en forma de Torlit, però amb vaig conformar amb una càlida i silenciosa posta de Sol.

Badalona: aigües litorals

Ahir, 12 de maig, vaig tenir l'oportunitat de fer una petita sortida al mar a bord del "Ciutat de Badalona", un quetx clàxic bastit a Dinamarca al 1929. Tant sols vàrem endinsar-nos unes 4 milles. Tot i així, poder gaudir de l'espectacle que les aus marines ofereixen al seu medi sempre val la pena.

Malgrat que el recorregut de poc més de una hora i mitja no donava per anar gaire lluny, vàrem observar un total d'11 espècies:

• Mascarell (Morus bassanus): 3 inmadurs en direcció sud.
• Corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis desmarestii): 3 joves de l'any.
• Baldriga cendrosa (Calonectris diomedea diomedea): 6 exs.

• Baldriga balear (Puffinus mauretanicus): > 60 exs.

• Baldriga mediterrània (P. yelkouan): 1 ex.

• Gavina capnegra (Larus melanocephalus): 12 exs.

• Gavina corsa (Larus audouinii): > 50

Exemplar de 2n any calendari

Exemplar de 3r any calendari

Adult

Exemplar anellat amb codi XHL.

• Gavià argentat (Larus michahellis michahellis): > 50
• Xatrac becllarg (Sterna sandvicensis): 16
• Paràsit gros (Stercorarius skua): 1
• Paràsit cuapunxagut (Stercoraris parasiticus): 4 exs. Tots en direcció nord. 

Exemplar inmadur de fase fosca.

Piscívors al Besòs

Com vaig conclure a l’últim post, la desembocadura del Besòs va donar unes poques sorpreses. Si bé per algunes espècies, com ja vaig esmentar al post anterior, la cosa va malament, pels piscívors el riu s’està consolidant com una zona interessant. El Corb marí gros és habitual en la desembocadura i l’1/05/11 hi havia un exemplar de 1r estiu. Espècies com ara el Martinet blanc (Egretta garzetta) o el Bernant pescaire (Ardea cinerea), són comuns pràcticament tot l’any, amb pics d’abundància durant les migracions i l’hivern.

D’altres espècies més escasses són cada cop més freqüents i regulars. Això és especialment notori amb el Martinet ros (Ardeola ralloides). El cap de setmana passat vaig veure un exemplar, dissabte i diumenge, al canal de la bassa vella. Utilitza les vores per a pescar i les clapes de canyís per amagar-se en cas necessari.

Però si hi ha una espècie en particular que cada cop sovinteja més el Besòs, és el Martinet de nit (Nycticorax nycticorax). Diumenge día 1 de maig, vaig aixecar un exemplar adult a les canyes del parc fluvial. Després de sobrevolar la zona una estona, va baixar a l’illa gran, on va desaparèixer entre la vegetació. Aquí us deixo una de les foto que en vaig fer.

Gavines a Vilanova i la Geltrú

Ahir a la platja de Sant Cristòfol de Vilanova i la Geltrú, em vaig trobar amb dues conegudes. Dos exemplars de Gavià fosc (Larus fuscus) anellats a Dinamarca en el marc del projecte de Kjeld Tommy Pedersen.

El primer és un exemplar adult amb anella blava i codi blanc V.583. Ha estat registrada per la zona des del 2009, i es comporta com un hivernant. Aquesta temporada va ser localitzat per primer cop el 24/09/19 (Marc Olivé).

El segon exemplar  és un 2n hivern amb anella groga i codi negre V3SJ. Aquest ocell l’hivern passat es movia principalment pel port de Tarragona i la seva àrea d’influència. A finals de març es va registrar la seva presència a Vilanova, on va romandre fins al 16 d’abril. Ahir va ser el primer registre d’aquesta tardor. A veure quin és el seu comportament.


Per veure una foto de la evolució de la seva muda, podei clicar aquí.

A més a més vaig veure un exemplar de Gavià argentat (Larus michahellis) anellat a la illa de Menorca amb anella taronja i codi negre B1HA. Podeu consultar informació sobre el projecte en aquest enllaç: www.skuasl.org

D’exemplars anellats no en vaig localitzar més, tot i que hi havia una bon grapat de gavines i gavians. Com que vaig arribar a la tarda, només vaig poder controlar la platja de Sant Cristòfol i el port. I varen surtir les següents xifres:

Chroicocephalus ridibundus: 206

Larus melanocephalus: 100

Larus fuscus: 158

Larus michahellis: 96

Al port també hi havia:

Phalacrocorax carbo: 8

Sterna sandvicensis: 2

Marines al Maresme

Els darrers dies he estat molt pendent del temps. El temporal que s’ha instal·lat  a la península, i que està resultant especialment virulent a les costes atlàntica i  cantàbrica, s’està notant també a Catalunya, encara que de manera molt més suau, si més no a la costa central.

Punt d'observació des del port de Premià.

Aquesta tarda, aprofitant un parell d’hores lliures, m’he apropat a Premià de Mar per tal de veure si la ventada havia tingut algun efecte sobre els moviments de les aus marines de la zona. El vent bufava flux de component variable, predominant el nord i el  nordoest. I a la mar hi havia una mica de maror amb una mar de fons de component sudoest. Realment estava tranquil, res a veure amb les condicions del nord de la Península. 

En una hora i mitja d'observació, vaig registrar 163 exemplars de 12 espècies diferents. La majoria volaven direcció sud, tret de les baldrigues balear i metiterrània, el gavot (el primer que veig aquesta temporada) i algunes gavines rialleres, que a darrere hora, com cada vespre, pujaven de la conca del Besòs cap als seus dormidors. Destacar també l’observació de dues aloses (Alauda arvensis) que han entrat des del mar. 

Tot seguit podeu veure les xifres del cens:

Baldriga cendrosa (Calonectris diomedea): 6

Baldriga balear (Puffinus mauretanicus): 1

Baldriga mediterrània (P. yelkouan): 2

Mascarell (Morus bassanus): 27

Corb marí gros (Phalacrocorax carbo): 5

Gavina capnegre (Larus melanocephalus): 46

Gavina riallera (Chroicocephalus ridibundus): 15

Gavina corsa (Larus audouinii): 2

Gavià fosc (Larus fuscus): 3

Gavià argentat (Larus michahellis): 47

Xatrac bec-llarg (Sterna sandvicensis): 8

Gavot (Alca torda): 1

Primer hivern de Gavina capnegre (arxiu)

Gavina corsa (arxiu)

Corb marí gros suís

L’11 de setembre vaig veure a Cal Tet un juvenil de Corb marí gros (Phalacracorax carbo) amb una anella de PVC al tars.  Després d'enviar el registre, ahir vaig rebre l'historial de l'exemplar, a través de l’encarregat del projecte, Jacques Laesser, de l’institut Ornitològic Suís.

Es tracta d’un exemplar que va ser anellat com a  poll el 17/06/10 a la localitat suïssa de Fanel (Neuchâtel). Es tracta doncs d'un exemplar de la subespècie sinensis (n'hi ha dues subespècies: carbo, que ocupa la façana atlàntica, criant a les costes de les Illes Britàniques i França principalment; i sinensis que viu a les zones humides de centreeuropa).

Als 86 dies del seu anellament, va ser localitzat a Cal Tet, El Prat de Llobregat (Barcelona). Havia recorregut una distància de 743 km en direcció sudoeste. 

Aquesta és una zona amb una bona població hivernant, a veure si es queda a passar l’hivern entre nosaltres.

Distància entre el punt d'anellament i el punt d'observació a Catalunya.