L'ORNITONIGMA

dijous, 3 de novembre del 2016

Vuelve el Ornitonigma. Una de pícidos

Ya es hora de resucitar este blog después de un largo, muy largo estiaje y ya bien encarrilado el curso académico, que lleva mucho trabajo, y sólo me permite salir a ver pájaros...  y poco más. En todo este tiempo han pasado muchas cosas, pero a estas alturas no resulta ni prudente ni efectivo ni eficiente ponerme a relatarlas y menos aún describirlas. De modo que no me queda otra cosa que priorizar entre lo urgente y lo importante. Pero con que urgente no hay nada e importante hay muy poco, cumpliré con mi deber de dar respuesta a un ornitonigma que planteé allá por un ya lejano mes de mayo.

Fue en mayo como digo, cuando planteé dos retos, un pájaro carpintero del género Dendrocopos y un granívoro de la familia de los fringílidos o quizás de los escribanos. Comencemos por los primeros.

Las especies del género Dendrocopos

Todas las especies del género Dendrocopos se caracterizan por presentar un plumaje pio (blanco y negro) con zonas de un rojo más o menos intenso, limitadas al pileo-nuca y vientre-infracobertoras caudales. En la Península Ibérica están presentes cuatro de las cinco especies (D. major, D. medius, D. leucotos y D. minor). La quinta especie D. syriacus, se distribuye por Europa oriental y Oriente Medio hasta Irán.

Nuestro pájaro enigmático

El ave del reto cuenta con todos los rasgos de los carpinteros píos: combinación de plumas blancas y negras en las partes superiores, partes inferiores blancuzcas, y rojo en la cabeza y la cloaca.



De las tres especies propuestas, dos se parecen mucho y otra tiene un rasgo muy divergente: la extensión del rojo sobre el píleo. A diferencia de major y syriacus, solamente medius presenta el píleo completamente rojo, sin nada de negro. Quizás alguien diga: “¡Ey, los juveniles de las otras dos especies también tienen todo el píleo rojo!” “Sí”, respondo. “Pero fijaos que está bordeado de negro en su parte inferior”. Si algo llama la atención del pico mediano, entre otras cosas, es esa expresión “limpia” e “inocente”. Podemos descartar pues al pico mediano.


Juvenil de pico picapinos

Nuestro dilema se reduce entonces al pico picapinos y al pico sirio. Ambos son muy parecidos, con píleo negro y mancha roja en la nuca. ‘¡Atención! ¡Mancha roja en la nuca como nuestra ave! Este rasgo sólo se da en los machos de ambas especies. Por tanto ya podemos acotar un poco más, se trata de un macho. ¿Y qué diferencia a los machos de ambas especies?

  • La extensión del rojo en la nuca es major en syriacus que en major.
  • Cobertoras auriculares completamente bordeadas de negro en major y sólo en su parte inferior en syriacus (el negro en la cara se limita a una franja que nace en la base del pico y recorre el cuello longitudinalmente, sin esa franja tan característica de major que nace perpendicular y se une a la nuca).
  • Plumas de la base del pico negras en major y blancas en syriacus.
  • Rectrices externas moteadas de blanco en major y básicamente negras, sin apenas moteado en syriacus.
  • Pico notablemente más largo en syriacus.
  • El rojo de la cloaca mucho más intenso en major que en syriacus.

 
Macho adulto de pico picapinos
http://www.biolib.cz/en/image/id25248/
Estas son la principales diferencias. Si además os digo que el ejemplar que os propongo fue fotografiado en un parque de la ciudad de Jerusalén en la primavera de 2010, seguro que nadie duda de la identidad de la especie: pico sirio (Dendrocopos syriacus).

Pico sirio

Pronto volveré con la segunda parte de la solución de este ornitonigma.


Saludos y gracias por seguir ahí.

divendres, 10 de juny del 2016

Nota sobre la temporada de cría del chorlitejo patinegro en el Garraf. Temporada 2016

Entre el 2010 y el 2013, realicé un seguimiento de las parejas reproductoras de chorlitejo patinegro Charadrius alexadrinus en la comarca del Garraf, Barcelona Podéis consultar los siguientes enlaces: chaale1, chaale2, chaale3, chaale4), La especie, otrora abundante en gran parte del litoral, está actualmente reducida a unas pocas parejas en contados enclaves.

Hembra reproductora de cholitejo patinegro en Cubelles.

Esta primavera en Barcelona, sólo la podemos encontrar como reperoductora en el Delta del Llobregat (2 parejas esta temporada en la playa de Ca l’Arana), Vilanova y la Geltrú (1), El Prat de Vilanova (?) y Cubelles (1). En el Maresme crió hasta tiempos recientes en Premià de Mar, de donde desapareció hace tres temporadas. Su situción es, como se ve, muy crítica. En este enlace se puede ver la distribución de los enclaves.

En un recuento realizado a finales de mayo en la comarca del Garraf, constaté la reproducción de tan solo dos parejas. En la riera que desemboca en la playa de Ribes Roges, en Vilanova i la Geltrú, había una pareja con dos pollos ya bastante crecidos. Otro punto de cría tradicional es la playa Llarga, al Prat de Vilanova. Aquí no detecté ningún indicio de cría, ni tan sólo la presencia de la especie. Quizás pudo deberse a la importante ocuopación de la playa por los bañistas. La segunda y última pareja ocupaba la zona dunar de la térmica de Cubelles. En este caso los adultos aún estaban incubando.


Las zonas disponibles, año a año van reduciéndose, pero hay cambios significativos por parte de la Administración, el acordonamiento de las áreas de cría. En el caso de la playa de Ribes Roges, la zona acordonada es tan reducida que parece casi una broma. No obstante, la pareja reproductora parece estar sacando adelante a un par de pollos. En cuanto a la zona de la térmica de Cubellas, toda el área ha sido acordonada, lo que representa un gran éxito para las parejas que incuban. Pero las zonas de alimentación siguen sufriendo una fuerte presión, lo cual condicionará sin duda el éxito de la reproducción.


Poco a poco se van dando pasos hacia delante en la conservación de esta especie tan emblemática de nuestro litoral. A las medidas preventivas, como el acordonamiento, cabe sumar las de promición (educación ambiental) y, las punitivas. Ambas seguro que consideradas, y las primeras quizás ya implementadas. Respecto de las últimas, la Administración ha de ser valiente y coherente, porque también son necesarias, muy necesarios.

Zona de cría en la térmica de Cubelles. 

dijous, 2 de juny del 2016

Sortida (virtual) amb la marinada i altres històries d'ocells marins

En una entrada anterior d’aquest blog comentava de la proximitat d’una nova sortida en barca. Es tractava d’una sortida des del port d’Arenys de Mar al canó de la Tordera. Un fet gairebé segur va esdevenir probable, i a mesura que s’apropava el moment era ja només possible, finalment no es va fer realitat. Coses que passen quan la il·lusió està cega davant els impondeerables. Vaja, què malauradament no hi vaig poder anar! Aquell dia, l’”imponderable” ja estava controlat, però em vaig estimar més no arriscar-me i fer bondat. Va ser un dia prudent, només vaig sortir per veure les cornelles emmantellades del Prat del Llobregat. Unes milles mar endins mentrestant, davant la costa del Maresme, es va celebrar un festival de marines entre ocells de tempesta Hydrobates pelagicus melitensis, baldrigues balears Puffinus mauretanicus i cendroses Calonectris diomedea, i fins i tot una baldriga mediterrània Puffinus mediterranea. Gràcies al Jaume Castellà i al Dani Glez. Martí, que a través de Whatsapp van retrasmetre la travessia, i a les fotos de l’Enric Badosa, en Carles Pibernat, el Raúl Calderón i el Ricard Busquets, vaig gaudir com un mico de la meva travessia virtual i en diferit. No obstant això a estic desitjant tornar a sentir l’olor de la Mediterrània a bord de la Marinada.

Hidrobates pelagicus melitensis

Calonectris diomedea

Puffinus yelkouan

Puffinus mauretanicus. Aquest exemplar porta un geolocalitzador al tars.

Però la virtualitat la deixo per aquests moments extrems, com ara aquell marcat pels imponderables. Així que vaig poder, vaig fer una sortida mar endins, tot l’endins que em va permetre el meu telescopi. La primera va ser des del dic exterior del port de Premià de Mar, que diuen de Llevant, era el 24 de maig al voltant de les 16:30h. No feia gaire que havia plegat de la feina. Els ocells passaven majoritàriment cap al sud, balgrigues cendroses solitàries o en grups laxos i petits, cap baldriga balear, i alguna gavina corsa Larus audouinii, que s’acostava a la platja, però no acabava de decidir si el lloc era prou segur com per fer-hi una aturada. De ben segur que el kite-surf te molt a veure amb davallada brutal d’aquesta espècie en aquest punt del litoral maresmenc.

Larus audouinii subadulta.

Aquella tarda, que va ser més d’esbarjo que no pas de seguiment d’ocells (no en passaven gaires), va esdevenir inèdita, per mi,  amb el pas cap al sud d’un grup de 5 capons reials Plegadis falcinellus. També va passar, en aquest cas cap al nord, algun corb marí emplomallat Phalacrocorax aristotelis desmarestii (per a consultar informació sobre aquesta espècie a Catalunya, visiteu el blog Cormorán moñudo en el Mediterráneo ibérico).

A l’endemà, vaig tornar a mirar a mar quatre hores abans de la vesprada, el millor moment per veure aus marines a Catalunya, però aquesta vegada des del Prat del Llobregat. Va anar molt millor pel que fa a baldrigues balears i cendroses, amb desenes d’exemplars volant cap al sud, fins i tot vaig detectar una baldriga mediterrània. No van faltar les gavines corses, molt abundants si tenin present la proximitat de la colònia reproductora de la desembocadura del riu Llobregat. També un parell de mascarells Morus bassanus de 2n any calendari i 2 paràrits grossos Stercorarius skua.

El darrer dia d’observació, el vaig fer des del Port de la tèrmica de Cubelles, un lloc aparenment poc adient, però que sempre em va gratificar amb bones observacions. De baldrigues van passar totes les espècies de la Mediterrània, la més abundant la balear, i en aquest cas, totes cap a nord. Però el millor de tot sens dubte, va ser l’observació de 4 ocells de tempesta Hydrobates pelagicus metitensis, un que va passar molt a prop i un grup de 3 exemplars, que encara que força més lluny que el primer, els vaig gaudir durant més d’un minut, tot un goig!


No vull acabar sense donar les gràcies a l'Enric Badosa i a en Ricard Busquets per permètre'm publicar les fantàstiques fotes que vam fer de baldrigues i ocells de tempesta. Espero acompanyar-los en properes sortides. 

dilluns, 30 de maig del 2016

Cita de gamarús a un parc de Badalona

El passat 22 de maig estava llegint al llit, potser una mica desvetllat, eren dos quarts de dues de la matinada (01:30 a.m.) i a aquesta hora acostumo a estar com una soca. Des del meu dormitori, que dóna directament al parc de Can Solei i Ca l'Arnús de Badalona, escoltava com cada nit el concert que ofereixen incasàblement els tòtils que hi vivuen, i que en aquesta època estan especialment actius. Escara que no estava gaire atent als sons nocturs, vaig adonar-me en un parell de vegades, que entre les veus dels tòtils s'intercalava una altra de ben diferent, més greu i força coneguda. Ràpidament vaig deixar la lectura de Tu rostro mañana de Javier Marías, per a sortir al balcó i confirmar que es tractava d'un gamarús Strix aluco.

El gamarús és el rapinyaire nocturn més estès i abundant de Catalunya. No resulta rar trobar-lo a àrees urbanes i suburbanes. El parc de Can Solei i Ca l'Arnús té una estructuta arbòria prou complexa com per acollir a aquesta espècie, però fins ara mai l'havia detectada. En escoltar-lo, vaig adonar-me que el cant diferia una mica del convencional, típic o com voleu dir-li. Parlant amb un amic asturià sobre aquest aspecte, em va explicar que els gamarusos joves, com la majoria de les espècies d'ocells, assagen les diferents vocalitzacions. De mica en mica van pèrfeccionant el seu cant. D'altra banda, sembla que els adults estan vocalment més actius a primera hora de la nit i abans del trecar d'alba. Mentre els exemplars inmadurs canten més entrada la nit. Atès la seva fenologia reproductora (desembre-juny) a Catalunya i no havent estat detectat en dies posteriors, és molt probable que es tractés d'un exemplar inmadur en dispersió. Aquesta representa la meva primera cita para l'espècie a Badalona i al cas urbà de la ciutat. Crida l'atenció la seva proximitat al mar.

dimecres, 25 de maig del 2016

Híbrid d’Egretta garzetta x gularis al Delta del Llobregat

De tant en tant es veu alguna Egretta amb morfo fosc. En algun moment, per dir-ho d’una manera rimbombant, històricament, s’havia especulat que els martinets blancs “tacats de gris” eren juvenils de martinet dels esculls Egretta gularis. Exemplars amb aquest tipus de plomatge, es veien al sud i est de la Península, i ocasionalment a l’interior (Extremadura, Salamanca...). L’extensió de gris és molt variable d’uns exemplars a d’altres i més evoluciona amb el temps. Aquella hipòtesi es va enfonsar en constatar-se l’hibridació entre Egretta garzetta i Egretta gularis.

Vaig tenir l’oportunitat d’observar dos exemplars d’aquest tipus, un al 2013 al Parc Diagonal Mar de Barcelona (cliqueu aquí per accedir a l’enllaç)  i un altre als camps del Delta del Llogregat (cliqueu aquí per veure imatges) . Tots dos eren individus ben variables pel que feia al patró del plomatge, però subtilment diferents d’Egretta garzetta, quant a estructura (bàsicamente forma i tamany del bec i relació entre la mida de tarsos i tíbies (insisteixo en què era molt subtil). Però no només això, un altre element discriminatori era la coloració de les parts no emplomades. Però jutgeu vosaltres mateixos a partir de les fotografies que podeu trobar als enllaços.

Aquesta tarda del 25 de maig, he tingut l’oportunitat de veure un altre exemplar. Malauradament va ser una observació molt breu. Estava a l’aguait de les pollancres, observant mig avorrit el ànecs que descansaven a les illes de la llacuna, quan des de l’extrem occidental van sortir un parell de martinets. El primer era un marinet blanc Egretta garzetta i el seguia un martinet fosc amb clapes blanques. A l’instant vaig encendre el llum d’alarma. Els dos martinets es van aturar darrere uns jocs una mica lluny. Vaig apuntar amb la càmara de fotos cap aquell punt i axí que va treure el cap, vaig disparar una ràfaga. Volia una foto, només que fos testimonial. Tant ràpid com va treure el cap, el va amagar, però no vaig deixar de controlar aquella zona, i de sobte els dos martinets van aixecar el vol. El meu índex va prémer el disparador. Un clic-clic-clic metàl·lic i ametrallador trenca el sepulcal silenci. L’híbrid d’Egretta garzetta x gularis resta inmortalitzat.



Com sempre, seran benvingudes totes les opinions.


Salut i gràcies per seguir aquest blog.

diumenge, 22 de maig del 2016

Sobre la corneja cenicienta en Cataluña y España. Un caso inédito en el Delta del Llobregat

La corneja cenicienta Corvus cornix, hasta hace relativamente poco considerada como subespecie de la corneja negra Corvus corone, es una especie ampliamente extendida en el Paleártico a través de gran parte de Eurasia. En Europa se reproduce a través del norte y este del continente. También ocupa la Península Itálica y las grandes islas del Mediterráneo occidental (Córcega, Cerdeña y Sicilia).

Distribución de Corvus cornix en el Paleártico occidental. Poblaciones estrictamente migradoras (naranja), sedentarias o parcialmente migradoras (lila), áreas de invernada (azul).

Corvus cornix. Estonia. Julio de 2007

CITAS EN ESPAÑA

En la Península Ibérica es un divagante raro, con citas en el tercio norte peninsular, especialmente en el cuadrante nororiental. Además de varios registros históricos en Burgos y Galicia, recogidos por Gil Lletget, en Asturias me constan dos registros más, uno de 1 ex. cazado en septiembre de 1976 en Tuenu (La Villa), y otro de 1 ex. observado en La Telaya (Cuideiru) el 25 de octubre de 1984. De Juana (2006) recoge observaciones en Cataluña: 1 ex. en Ripoll (Girona) el 9 de julio de 1981, y un par de citas y una observación en septiembre de 1984 en la comarca de Osona. De Juana (2006) también incluye los cuatro registros homologados por el Comité de Rarezas de SEO/BirdLife, tres de Cataluña y uno de Galicia, todos primaverales. Más recientemente constan un registro de 1 ex. en Ajo (Cantabria) el 27 de mayo de 2013 .


NUEVAS CITAS EN CATALUÑA

Desde el 2007 se han prodigado las observaciones de corneja cenicienta en diferentes puntos de Cataluña. El 27 de enero se observa un ave en los arrozales de La Gallinera, Castelló d’Empuries (Girona); el 13 de julio de 2008, aparece un ejemplar en Coromines, Santa Maria de Corcó, Osona (Barcelona); también en 2008, el 16 de noviembre, se observa un ave en Bellcaire d’Empuries, Baix Empordà (Girona). Hasta el 2012 no hay nuevos registros. Se detecta un ejemplar en Platja d’Aro (Girona) el 28 de marzo, que está al menos hasta el 28 de abril. Poco después, el 28 de mayo, aparece un ave en Pals, que por cercanía bien podría tratarse del mismo ejemplar, y que permanece en la zona hasta el 20 de junio. El 9 de marzo de 2013, se registra la presencia de un ejemplar en Cal Tet, Delta del Llobregat, El Prat de Llobregat (Barcelona). El 25 de marzo de 2013, se observa otro ejemplar en Torroella de Montgrí (Girona). El 6 de mayo de 2014, se detecta un ejemplar en l’Ampolla (Tarragona). El 10 de mayo se observa un ejemplar en diferentes puntos del delta del Llobregat. En este mismo lugar se detecta otro ejemplar entre el 15 y el 23 de mayo de 2015. El 26 de agosto de 2015 vuelve a verse otro ejemplar en l’Ampolla. Este año 2016 se detectan dos ejemplares el 14 de mayo en la antigua desembocadura del río Llobregat, Prat del Llobregat (Barcelona), que a día de hoy, 22 de mayo, permanecen en el casco urbano del Prat de Llobregat.

Distribución mensual de las citas de corneja cenicienta en Cataluña.

La mayoría de las citas son primaverales, concentrándose en los meses de marzo y mayo. De Juana (2006) atribuye estas llegadas a una “prolongación de las observaciones que tienen lugar en el sudeste de Francia, de origen presumiblemente italiano.”


SOBRE LA NUEVA OBSERVACIÓN DEL LLOBREGAT

El 14 de mayo de 2016, Jordi Clavell, Marc Domènech Andreu y Raúl Bastida Vives descobrian un par de cornejas cenicientas en la antigua desembocadura del río Llobregat. El día 17 uno de los ejemplares fue observado en el casco urbano del Prat de Llobregat por Mark Iranzo Borkner, se alimentaba en un descampado, después volaba a un tejado y finalmente desaparecía. El día 19 era localizado por Carles Oliver. La mañana del día 21 eran localizados los dos ejemplares. Lo más interesante, era que recogían ramas y las llevaban a algún sitio no localizado. Ese mismo día por la tarde, me desplacé hasta la población, localicé la pareja recogiendo ramas y otros materiales, que llevaban a una hilera de cipreses en la rotonda entre la avenida Onze de Setembre y la calle coronel Sanfeliu. Parece que la pareja estan en un proyecto de nido. De momento toca vigilar y estar atentos a lo que pudiera ser un intento de reproducción de esta especie divagante.
Os dejo con unas fotos de los dos ejemplares y un breve video de uno de ellos, donde se observa como recoge material.




Uno de los ejemplares con material en el pico.
Otro de los ejemplares también con material en el pico.


BIBLIOGRAFÍA
  • Álvarez-Balbuena García, F.; Vigil Morán, A.; Álvarez Laó, C.M.; Carballal del Valle, M.E.; García Sánchez, E. & García Cañal, J.A. (2000). Aves raras y escasas en Asturies. Coordinadora Ornitolóxica d’Asturies. Avilés.
  • De Juana, E. (2006). Aves raras de España. Un catálogo de las especies de presentación ocasional. Lynx Ediciones. Barcelona.
  • http://www.ornitho.cat (Recopilación de citas de corneja cenicienta en Cataluña).
  • http://other.museucienciesjournals.cat/files/MZ-vol-6-1980-pp-161.pdf (CITA DE CORNEJA CENICIENTA (CORVUS CORONE CORNIX) EN ASTURIAS)

dissabte, 21 de maig del 2016

Zenaida huilota en el Delta del Llobregat

La zenaida huilota Zenaida macroura es un columbiforme neártico que se distribuye ampliamente por América del Norte y Central, desde el sur de Canadá hasta el istmo dePanamá. Está presente también en las Bahamas y en las Antillas Mayores. La especie se presenta muy raramente en Europa, con unos pocos registros en Alemania, Dinamarca, Suecia, Gran Bretaña, Irlanda e Islandia. En las Islas Azores se registró un individuo en Corvo en noviembre de 2005 y otro en octubre de 2008, ambas citas de otoño que apuntan a un llegada natural de la especie.

Saint-André, Quebec, Canadá
El pasado día 1/V/16, Guillem Izquierdo Aranega encontró un ejemplar de esta especie en el aparcamiento exterior de la Reserva Natural del Remolar-Filipines, en el Delta del Llobregat (Viladecans, Barcelona). Fue visto por bastantes observadores hasta el día 13, que fue localizado por Stephen Christopher. Yo pude disfrutarlo el 4 de mayo con JordiSala y Alba. De plumaje impecable y actitud de ejemplar salvaje, nos preguntábamos sobre su origen. Las citas de las Azores despejan cualquier duda sobre la llegada natural de esta especie a Europa, bien por sus propios medios bien en viaje asistido (ship-assisted”). Su comportamiento desconfiado también puede apuntar a ese supuesto origen salvaje, pero no hay que olvidar que: a) es una especie fácil de encontrar en colecciones particulares; y b) ejemplares escapados de cautividad pueden adoptar comportamientos propios de la especie en estado salvaje. En este sentido, aprovecho a mencionar que en la visita que hice al este de Canadá el verano pasado, resultó ser una especie muy común en áreas suburbanas con un comportamiento muy confiado. Nunca sabremos con seguridad si su origen es natural o si es un ejemplar escapado de una colección, pero una cosa si es segura, no tenía ningún tipo de anilla, y los avicultores acostumbran a anillar a todos sus pájaros.




dijous, 19 de maig del 2016

Bufet a l'aire lliure

Per a mi el contacte amb la natura no és una qüestió esencial, el contacte amb la natura és per a mi una qüestió vital. Pertanyo a una espècie esencialment adaptativa, una espècie que genera entorns i s’hi adapta, o altrament dit adapta els entorns a les seves necessitats. Aquesta versatilitat sembla no tenir límits, amb tot el que això representa. Es tracta d’una versatilitat que moltes vegades se salda amb l’oblit: “Els que vivim a les grans ciutats anem a la natura per esbarjo”, em deia un bon amic. I cadascú ho fa en funció de les seves necessitats. Alguns necessiten anar molt lluny, d’altres es conformen amb aquell espai verd no necessàriament s’ha d’associar amb aquest color— que tenen més a prop. Jo també ho faig, així que puc m’escapo i revifo aquell outsider que porto ben dintre. Però si vaig a la natura, no és per evadir-me, ho faig per impregnar-me, per a reforçar un record intrínsec a la meva naturalesa humana. Potser ens hem oblidat d’aquest vessant de la nostra humanitat. Quan vaig a la natura ho faig lliure de qualsevol cosa que anestesi els meus sentits, o si més no ho intento. No porto més música que la que el propi entorn m’ofereix, ni necessito una descàrrega extra d’adrenalina, ja m’esgarrifo només de sentir les notes d’un rossinyol. La natura és una gran fonoteca, però s’ha de tenir la voluntat d’escoltar, voluntat i consciència, perquè realment és l’únic que ens cal. Gaudir de la natura és sentir la natura, així de sezill. Però és realment senzill? És necessari anar a la natura? No és natura tot allò que ens envolta?

Jo no sóc gens urnanita, però he de viure a la ciutat —‘haig de’ vol dir obligació—. He tingut moments durs, sobretot perquè provenc d’un entorn mig rural, per això des de fa anys amb van qualificar com a outsider simplement perquè evitava la ciutat. No obstant això em sento relativament a gust. Allò que la natura urbana m’ofereix, juntament amb la meva pròpia aportació, he aconseguit estar sempre en contacte amb ella, amb la natura. A les meves plantes, i al meu petit hort, he afegit un buffet per a comensals emplomallats. Tinc bàsicament tres clients, que per ordre de freqüentació són la mallarenga blava, la cotxa fumada i la mallarenga carbonera. Ocasionalment em visiten estornells, algun mosquiter, de tant en tant una garse tafanera o alguna cotorreta de pit gris molt golafra, però aquesta només està interessada en les figues. Són agraits i confiats. La que més goig em fa és la mallarenga blava. Per què? Perquè és agosserada, agraida i confiada, tasta tots el menus: cacahuets, llavors i bola de greix. D’ella se’n aprofita la cotxa fumada, que i tot i tenir cucs de la farina al seu abast, s’estima més les restes que deixa caure la seva companya blaveta. Però quan arriba la mallarenga carbonera, tothom fuig, és la macarra del barri. Però com deia, la mallarenga blava és molt agosserada.





Sóc nou i haig d’experimentar.




Sortida en barca per la badia de Roses

S’apropa una nova sortida en barca, i aprofito a recordar l’última que vaig fer. Va ser el 10 d’abril. Organitzada per SEO/Catalunya, van sortir des del port de Roses unes poques milles mar en dins. Dir unes poques milles mar endins, potser molt o poc ser poc. Per exemple, unes poques milles mar endins representa al Maresme allunyar-se prou de la costa com per poder gaudir prou bé dels ocells estrictament marins. La cosa canvia, però, quan necessites més de dues milles per apropar-te a unes condicions minimament favorables pels ocells pelàgics. És el que passa amb la badia de Roses. Arrecerada contra el massís granític del Cap de Creus, acull no obstant una interessant població d’ocells marins.

Cap Norfeu i massís del Cap de Creus.

Una mica tard per a les calàbries (Gavia sp.), vam poder gaudir, però, d’altres cabussadors molt especials. Els gavots Alca torda, en altres temps molt abundants al litoral català, són ara hivernants molt escassos, que tenen a la badia de Roses un dels seus indrets principals. La majoria dels que arriben a aquestes contrades son aus juvenils, que mudaran només ua part del seu plumatge, sense adquirir aquest aspecte de pingüí tan característic del adults. Són els nostres pingüins del nord.




Durant la travessia van observar espècies tan interessants com l’ocell de tempesta Hydrobates pelagicus melitensis (subespecie mediterránea del paiño europeo), o la gavina menuda Hydrocoleus minutus, aleshores en plena migració cap a les seves àrees de cria. També cap a les seves àrees de reproducció estaven els mascarells Morus bassanus. Ara és difícil veure adults, potser encara volta algun, però la majoria dels que resten son inmadurs i subdults que estiuejaran a aigues meridionals de les seves colònies de cria.



Els grans protagonistes de la jornada varen ser les gavines. Ens va costar, però van aconseguir, gràcies al peix que es llançava, un bon estol de gavians argentats Larus michahellis michahellis. Al gran estol de argentats es van afegir primer alguna gavina capnegra Larus melanocephalus, una poques gavines rialleres Croicocephalus ridibundus, i finalment un parell de gavines corses Larus audouinii, espècie molt escasa al nor de la Mediterrània. I així van tornar a port, escoltats per gavines i gavians. I aquests, vigilats de ben aprop per un parell de paràsits grossos Stercorarius skua, més interessats en els descarts de pesca que en piratejars als gavians. Va ser una sortida pobre en espècies, amb molt poques baldrigues, dominada per un vent del sud, que va bufar ben fort des de mig matí, però era l’Empordà, on el vent mana.

Gavià argentat de 2n any calendari.
Gavina capnegra de 2n estiu

Gavina capnegra de 1r estiu.
Gavina corsa adulta.
Paràsit gros.

dimarts, 17 de maig del 2016

Sortida en barca a Roses

S’apropa una nova sortida en barca, i aprofito a recordar l’última que vaig fer. Va ser el 10 d’abril. Organitzada per SEO/Catalunya, van sortir des del port de Roses unes poques milles mar en dins. Dir unes poques milles mar endins, potser molt o poc ser poc. Per exemple, unes poques milles mar endins representa al Maresme allunyar-se prou de la costa com per poder gaudir prou bé dels ocells estrictament marins. La cosa canvia, però, quan necessites més de dues milles per apropar-te a unes condicions minimament favorables pels ocells pelàgics. És el que passa amb la badia de Roses. Arrecerada contra el massís granític del Cap de Creus, acull no obstant una interessant població d’ocells marins.

Una mica tard per a les calàbries (Gavia sp.), vam poder gaudir, però, d’altres cabussadors molt especials. Els gavots Alca torda, en altres temps molt abundants al litoral català, són ara hivernants molt escassos, que tenen a la badia de Roses un dels seus indrets principals. La majoria dels que arriben a aquestes contrades son aus juvenils, que mudaran només ua part del seu plumatge, sense adquirir aquest aspecte de pingüí tan característic del adults. Són els nostres pingüins del nord.



Durant la travessia van observar espècies tan interessants com l’ocell de tempesta Hydrobates pelagicus melitensis (subespecie mediterránea del paiño europeo), o la gavina menuda Hydrocoleus minutus, aleshores en plena migració cap a les seves àrees de cria. També cap a les seves àrees de reproducció estaven els mascarells. Ara és difícil veure adults, potser encara volta algun, però la majoria dels que resten son inmadurs i subdults que estiuejaran a aigues meridionals de les seves colònies de cria.


Els grans protagonistes de la jornada varen ser les gavines. Ens va costar, però van aconseguir, gràcies al peix que es llançava, un bon estol de gavians argentats Larus michahellis michahellis. Al gran estol de argentats es van afegir primer alguna gavina capnegra Larus melanocephalus, una poques gavines rialleres Croicocephalus ridibundus, i finalment un parell de gavines corses Larus audouinii, espècie molt escasa al nor de la Mediterrània. I així van tornar a port, escoltats per gavines i gavians. I aquests, vigilats de ben aprop per un parell de paràsits grossos Stercorarius parasiticus, més interessats en els descarts de pesca que en piratejars als gavians. Va ser una sortida pobre en espècies, amb molt poques baldrigues, dominada per un vent del sud, que va bufar ben fort des de mig matí, però era l’Empordà, on el vent mana.

Larus melanocehalus (a baix), Larus m. michahellis (a dalt).

Larus melancephalus (2n esti
Larus melanocephalus (1r estiu).
Larus michahellis michahellis (1r estiu).


Stercorarius skua

Larus audounii