Sortida (virtual) amb la marinada i altres històries d'ocells marins

En una entrada anterior d’aquest blog comentava de la proximitat d’una nova sortida en barca. Es tractava d’una sortida des del port d’Arenys de Mar al canó de la Tordera. Un fet gairebé segur va esdevenir probable, i a mesura que s’apropava el moment era ja només possible, finalment no es va fer realitat. Coses que passen quan la il·lusió està cega davant els impondeerables. Vaja, què malauradament no hi vaig poder anar! Aquell dia, l’”imponderable” ja estava controlat, però em vaig estimar més no arriscar-me i fer bondat. Va ser un dia prudent, només vaig sortir per veure les cornelles emmantellades del Prat del Llobregat. Unes milles mar endins mentrestant, davant la costa del Maresme, es va celebrar un festival de marines entre ocells de tempesta Hydrobates pelagicus melitensis, baldrigues balears Puffinus mauretanicus i cendroses Calonectris diomedea, i fins i tot una baldriga mediterrània Puffinus mediterranea. Gràcies al Jaume Castellà i al Dani Glez. Martí, que a través de Whatsapp van retrasmetre la travessia, i a les fotos de l’Enric Badosa, en Carles Pibernat, el Raúl Calderón i el Ricard Busquets, vaig gaudir com un mico de la meva travessia virtual i en diferit. No obstant això a estic desitjant tornar a sentir l’olor de la Mediterrània a bord de la Marinada.

Hidrobates pelagicus melitensis

Calonectris diomedea

Puffinus yelkouan

Puffinus mauretanicus. Aquest exemplar porta un geolocalitzador al tars.

Però la virtualitat la deixo per aquests moments extrems, com ara aquell marcat pels imponderables. Així que vaig poder, vaig fer una sortida mar endins, tot l’endins que em va permetre el meu telescopi. La primera va ser des del dic exterior del port de Premià de Mar, que diuen de Llevant, era el 24 de maig al voltant de les 16:30h. No feia gaire que havia plegat de la feina. Els ocells passaven majoritàriment cap al sud, balgrigues cendroses solitàries o en grups laxos i petits, cap baldriga balear, i alguna gavina corsa Larus audouinii, que s’acostava a la platja, però no acabava de decidir si el lloc era prou segur com per fer-hi una aturada. De ben segur que el kite-surf te molt a veure amb davallada brutal d’aquesta espècie en aquest punt del litoral maresmenc.

Larus audouinii subadulta.

Aquella tarda, que va ser més d’esbarjo que no pas de seguiment d’ocells (no en passaven gaires), va esdevenir inèdita, per mi,  amb el pas cap al sud d’un grup de 5 capons reials Plegadis falcinellus. També va passar, en aquest cas cap al nord, algun corb marí emplomallat Phalacrocorax aristotelis desmarestii (per a consultar informació sobre aquesta espècie a Catalunya, visiteu el blog Cormorán moñudo en el Mediterráneo ibérico).

A l’endemà, vaig tornar a mirar a mar quatre hores abans de la vesprada, el millor moment per veure aus marines a Catalunya, però aquesta vegada des del Prat del Llobregat. Va anar molt millor pel que fa a baldrigues balears i cendroses, amb desenes d’exemplars volant cap al sud, fins i tot vaig detectar una baldriga mediterrània. No van faltar les gavines corses, molt abundants si tenin present la proximitat de la colònia reproductora de la desembocadura del riu Llobregat. També un parell de mascarells Morus bassanus de 2n any calendari i 2 paràrits grossos Stercorarius skua.

El darrer dia d’observació, el vaig fer des del Port de la tèrmica de Cubelles, un lloc aparenment poc adient, però que sempre em va gratificar amb bones observacions. De baldrigues van passar totes les espècies de la Mediterrània, la més abundant la balear, i en aquest cas, totes cap a nord. Però el millor de tot sens dubte, va ser l’observació de 4 ocells de tempesta Hydrobates pelagicus metitensis, un que va passar molt a prop i un grup de 3 exemplars, que encara que força més lluny que el primer, els vaig gaudir durant més d’un minut, tot un goig!

No vull acabar sense donar les gràcies a l'Enric Badosa i a en Ricard Busquets per permètre'm publicar les fantàstiques fotes que vam fer de baldrigues i ocells de tempesta. Espero acompanyar-los en properes sortides. 

Arenys de mar. Entre marines i rorqual

Sempre he estat un apassionat dels ocells marins. Normalment acostumo a observar-los des de terra, menys sovint embarcant en algun vaixell per gaudir-los de ben aprop al seu hàbitat natural. Això vaig fer aquesta primavera un parell de cops. La primera sortida la vaig fer en companyia d’un bon grapat d’apassionats dels ocells des d’Arenys de Mar. La segona, recorreguí la bàdia de Roses en la sortida que anualment ortganitza SEO/Catalunya.

El 2 d’abril deixaven darrere el port d’Arenys de Mar al voltant de les 8:30 h. del matí. El cel estava ennuvolat, la visibilitat era bona i el mar estava força tranquil. Aviat vam aconseguir fer-nos amb una cohort de gavians escoltant l’estela del vaixell, o més aviat de la barca. Un bon estol de gavians seguint l’estela de la barca és garantia quasi bé de bones observacions d’altres ocells marins. No havien sortit gaire —estariem a l’alçada de Canet de Mar—, quan va saltar la primera “alerta”.  Es tractava d’un exemplar de 1r hivern de gavineta de tres dits Rissa tridactyla. El dia abans, l’Enric Badosa havia observat un exemplar al port d’Arenys de Mar, probablement el mateix que ara estavem veient. No va estar-se gaire a la nostre estela, però suficient com per gaudir de ben aprop d’aquesta gavina tan escasa a les aigües mediterrànies.

A l’estol de gavians argentats Larus michahellis, també s’afegí algunes gavines capnegres L. malanocephalus i vulgars Croicocephalus ridibundus, un parell de corses L. audouinii i dos gavians foscos L. fuscus.

Larus michahellis de 2n any calendari 

Larus audouinii adulta

Croicocephalus ridibundus de 2n any calendari

Larus fuscus adulta (dreta) competint per descarte amb inmadurs de Larus michahellis.

Quan sobtadament l’estol de gavines i gavians deixa l’estela de la barca, s’ajunten en un grup compacte i guanyen altura, vol dir que s’acosta un potencial perill inminent. I a mar obert el perill es presenta en forma de situela oscura, d’ales amples i vol aparentment lent i pesat.  El paràsit gros Stercorarius skua però es torna increiblement veloç i àgil quan inicia l’atac i l’estratègia de les gavines és el mateix que el de moltes espècies pressa sociables, siguin mamífers, ocells o peixos, formar un agrupament dens per tal de dificultar l’atac del depredador. Durant la travessia, dos paràsits grossos es van apropar a la nostra barca, i tot i que acostumen a seguir els vaixells per aprofitar els descartes de pesca, aquesa vegada estaven només interessats en empaitar gavians.

De mida més petite i estructura molt més lleugera, és el paràsit cuapunxagut Stercorarius parasiticus. Dos exemplars van passar en direcció nord, però sense interessar-se gens ni mica per l’aviam que portaven a popa.

Una excepció pel que fa al comportament de les gavines, és el de la gavina menuda Hydrocoleus minutus. Aquesta espècie que hiverna a la Mediterrània i que ara es concentra en grans grups migratoris que enfilen cap a les seves àrees de reproducció septentrionals, rarament acostumen a apropar-se a la barca. S’alimentent de criatures plactòniques que captura a la suferfície de l’aigua amb el seu característic vol com de papallona. De menudes, en váurem veure un bon grapat. Algunes al voltant d’un gran roqual que va trobar en Enric Badosa a unes 4 milles del litoral.

Continuavem avançant i acostant-nos al canó de la Tordera. Tothom parlava acaloradament de l’observació de la balena, sens dubte la gran sorpresa de la jornada. Però no li treien l’ull a l’horitzó. Unes poques baldrigues balears i mediterrànies (Puffinus mauretanicus i yelkouan respectivament) passaven a banda i banda de l’embarcació. Durant tota l’estona havien vist un tràfec intermitent d’estols d’aquest dos únics representants del gènere Puffinus a la Mediterrànea. Molt semblants quant a estructura i coloració, una sèrie de detalls permeten la seva identificació si les condiciones i la distància ho permeten.

Els que sí se senten atrets són xatracs i mascarells Morus bassanus. A la Mediterrània tenim bàsicament el xatrac becllarg Thalasseus sandvichensis i el comú Sterna hirundo. El més abuntant és el becllarg, i per dates i ubicació, el de més probable aparició. Individus aïllats intenten aprofitar-se dels descartes de la barca, però sense gaire èxit per la competència dels gavians i el tamany del peix, massa gran per ells.

Els que no tenen problemes amb el tamany, són els mascarells. Per aquestes dates encara resten alguns hivernants, majoritariament inmadurs, que s’acosten per tafanejar i si veuen l’oportunitat no dubtaran a fer un dels seus espectaculars picats

Morus bassanus de 2n any calendari

Ja de tornada, vam veure un gavot Alca torda volant sota l’horitzó en direcció sud. Fa uns anys era una espècie comuna a tota la Mediterrània occidental. Ara s’ha rarificat de tal manera, que la seva observació és tot un esdeveniment. En arribar a port vam fer comptes, aquelles poques hores del matí resultaren força profitoses. Van fallar algunes espècies, però això i la sortida a la badia de Roses ho deixem per un altre capítol.

Griva cerdana al Maresme

Hi ha vegades que la sort es troba de costat, n’hi ha d’altres que està esperant directament de front. Això em va passar el diumenge 21 de febrer al Bell Racó, una zona de bosc mediterrani a prop d’Argentona. En sortir de l’autovia C-60, vaig agafar el camí que porta cap al Bell Recó i que passa sota el viaducte on anys enrere criava una parella d’oreneta cua-rogenca Cecropis daurica. En tombar la corva cap a la dreta, una silueta aturada a les branques baixes d’un arbre va cridar la meva atenció. Era un paseriforme mitjà, del tipus tord o merla, però més contundent. Va ser cosa de segons adonar-me que tenia al davant una griva cerdana Turdus pilaris. La sorpresa va ser doble quan un segon exemplar va volar per sobre en direcció a un camp llaurat. Segons després el primer exemplar va fer el mateix camí.

Vaig avançar uns metres per tal de trobar una bona posició per fotografiar-los. Es movien pel terra llaurat a la vora de l’arbreda que resegueia el camí. Malauradament no van durar gaire. El camí és molt freqüentat per corredors, passejants i ciclistes els caps de setmana. En apropar-se un grup de ciclistes van fugir cap a l’altre banda del camp i no els vaig tornar a veure.

Aquesta observació és força interessant, doncs la griva cerdana, tot i ser un hivernant regular, és poc abundant i la seva distribució està restringida fundamentalment al sector pirinenc, les serralades prepirinenques i el massís del Montseny. No obstant això, les seves poblacions hivernants són molt fluctuants d’un hivern a un altre, tant en nombre d’exemplars com pel que fa a la seva distribució hivernal. Tot així la seva presència en les serralades litorals és molt escasa, d’aquí l’interés d’aquesta observació.    

Gavots a Catalunya: una bona temporada

Hi ha dues espècies d’ocells marins que li donen al Mediterrani cert punt d’exotisme durant l’hivern. Exotisme en el sentit de quelcom diferent, sobretot en aquests temps de certa sequera ornitològica al mar. La seva observació ens trasllada a les fredes aigues del Mar del Nord o fins i tot de l’oceà Glacial Àrtic. Perquè el gavot Alca torda i el fraret Fratercula arctica són ocells del nord, que un cop acavada la reproducció, i després de mudar el seu plumatge, migren cap al sud. Afortunadament un bon grapat, voregen l’estret de Gibraltar i entren a la Mediterrània occidental, on passaran bona part de l’hivern.

 

Gavots a l'illa d'Hornoya (Noruega)

El fraret és un ocell pelàgic, de mar endins, la qual cosa fa que resulti molt difícil veure’l des de terra. Tanmateix al gavot li agrada el litoral, i això fa que sigui fàcil de veure des de platges o penya-segats. Els gavots comencen a entrar al Mediterrani a finals de la tardor, però el flux més important ho fa al desembre-gener. És aleshores quan els trobem, bé solitari o bé formant petits grups, alimentant-se davant les costes sorrenques. I és que a casa nostra, els gavots trien principalment aquest tipus de litoral.

La majoria dels gavots que veiem a Catalunya provenen de les colònies de cria de les Illes Britàniques, que compta amb una població estimada en 187.100 exemplars, la qual cosa representa el 20,2% de la població mundial de l’espècie. Una dada gens despreciable. El que passa a les Illes Britàniques és el reflex del que passarà a les nostres nostres costes. A les temporades 1969-70 i 1985-88, els gavots van augmentar al voltant d’un 13% a les seves colònies de cria. Després d’un periode d’estabilitat entre finals dels anys 1980 i principis dels 1990, es va registrar un dramàtic augment. Però a partir del 2005 la tendència es va invertir. Les hipòtesis són diverses. Des d’una càrrega poblacional no compatible amb la disponibilitat de recursos (àrees de nidificació i disponibilitat d’aliment), fins la merma de la població d’exemplars adults per causes diveres, fonamentalment d'origen antròpic. Malgrat un lleuger aument registrat als volts del 2010, la tendència poblacional continua sent negativa, amb una baixa productivitat, que afecta als gavots que entren a la Mediterrànea.

La productividad era força estable al periode 1986-1993, però d’encà aquí ha davallat de forma significativa. Aquesta baixa productivitat està relacionada amb l’escassetat d’aliment. Tot i que també està la hipòtesi de l’augment global de les temperatures a la superficie del mar. Sigui como sigui, sembla que totes dues estan relacionades. L'espècie, encara que és molt fluctuant s'ha tornat escasa al Mediterrani, conseqüència probablement de la succesió de les males temporades de cria al nord d'Europa (Illes Britàniques).

Fa un dies vaig poder gaudir de l’observació d’aquesta espècie en companyia dels meus amics Xescu Macià i Xavier Larruy. A les costes del nord del Maresme vam veure més de 20 exemplars. Comentaven precisament l’escassetat de gavots els darres anys i l'aparent abundància d’aquest hivern. Especulaven sobre aquests agrupaments que van gaudir en una assolejada jornada. Aquest és un any bo pel gavot. Però una espècie tan fluctuant és difícil d’interpretar. Tot i que som optimistes, també som realistes. I és que al gavot no només l’afecten les condicions climàtolòqgiques. La sobrepesca, els vertits contaminants i certes arts de pesca són causa cabdal en la seva rarificació a la costa mediterrània els darrers anys.

M’acomiado amb un video d’un grup de gavots pescant davant les platges de Pineda de Mar al Maresme.

Salut i bones obsevacions!

BIBLIOGRAFIA:

Join Nature Conservation Committee:http://jncc.defra.gov.uk/page-2899

El cormorán moñudo

El cormorán moñudo es una especie politípica de amplia distribución europea, donde vive aproximadamente el 75% de sus efectivos. Las principales poblaciones se encuentran en las Islas Británicas, con más de 47.000 parejas reproductoras, casi la mitad de la población europea (Tucker, G.M &; Heath, M.F., 1994), que se estima en unas 87.000-96.000 parejas (Martí, R. & del Moral, J.C., 2003). Sin embargo en los últimos años (2000-2013) en la Gran Bretaña, las poblaciones de la especie han sufrido un notable declive, cuantificado en torno al 38%  (http://www.rspb.org.uk/Images/sukb2015_tcm9-409524.pdf). En el Mediterréneo cría la subespecie desmarestii, que cuenta en las Islas Baleares con su mayor población. El Atlas de las Aves Reproductoras de España (Martí, R. &; del Moral, J.C., 2003) estima su población reproductora en 4.390 parejas, de las que 1.930 crían en el Mediterráneo.

Grupo de cormoranes moñudos en las Rías Baixas, Galicia. Subespecie aristotelis.

La població catalana reproductora es muy pequeña, en torno a las 18-25 parejas (Carboneras et alli., 2004). No así la población invernante, que se nutre básicamente de aves provenientes de las Baleares (donde crían más de 2.000 parejas), y se extiende por la mayor parte del litoral catalán. En la comarca del Barcelonès es una especie cada vez más abundante entre los meses de junio y diciembre.

Juvenil de la subespecie desmarestii. Sant Adrià de Besòs, Barcelona.

Tanto la escasa población reproductora como el gran número de invernantes, están sujetos a numerosas amenazas. Durante la época de cría, las parejas reproductoras están expuestas a la frecuentación humana de una costa agredida por el turismo masivo. Pero son sin duda las actividades pesqueras (almadravas, tramallos, palangre o pesca deportiva), las que producen mayor índice de mortalidad debido a la captura accidental. En este sentido, SEO/BirdLife desarrolla programas para reducir ese riesgo y minimizar el impacto.

Cormorán moñudo atrapado en un trasmallo. © Fernando Fonticiella

Ayer tuve la oportunidad, gracias a un aviso de Xavi Larruy, de disfrutar de la observación de un numeroso grupo de esta fantástica especie, que pescaba frente a las orillas de la playa de Montgat. Aquí tenéis un vídeo de una parte del grupo.

Aquí os dejo un enlace al blog del grupo de trabajo del Cormorán moñudo el el Mediterráneo ibérico: http://cormoranmediterraneoiberico.blogspot.com.es/

BIBLIOGRAFIA:

• Álvarez, D.; Muntaner, J. & Velando, A. 2003 Cormorán moñudo, Phalacrocorax aristotelis. En R. Martí y J.C. del Moral (Eds.): Atlas de las Aves Reproductoras de España, pp. 102-103. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Sociedad Española de Ornitología. Madrid.
• Carboneras, C., Hontangas, J. & Feliu, P. 2004. Corb marí emplomallat Phalacrocorax aristotelis.  In Estrada, J. , Pedrocchi, V. Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Atlas dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp 124-125Institut Català d'Ornitologia (ICO) /Lynx Edicions, Barcelona.
• Gutiérrez, R. 2011. Corb marí emplomallat Phalacrocorax aristotelis.  In Herrando, S., Brotons, L., Estrada, J. , Guallar, S. & Antón, M. (eds.). Atlas dels ocells de Catalunya a l'hivern 2006-2009. Pp 174-175. Institut Català d'Ornitologia (ICO) / Lynx Edicions, Barcelona.
• Tucker, G.M. & Heath, M.F. (1994) Birds in Europe: their conservation status. Cambridge, U.K.: BirdLife International (BirdLife Conservation Series no. 3).

Comença el festival de rapis!

El mes de setembe és especialment il·lusionant per un ornitòleg. Milions d’ocells viatgen des de les seves zones de cría de l’hemisferi nord fins les terres que els acolliran durant l’hivern. Algunes es quedaran per les nostres contrades, altres però volaran més enllà del tròpic o encara molt més lluny. Ho fan seguint autopistes invisibles a l’ull humà i utilitzant estratègies tan diverses que el seu estudi ha generat rius de tinta.

Existeixen llocs privilegiats on aquest fenòmen es manifesta en la seva màxima expressió: Estaca de Bares a Galícia per les aus marines, l’Estret de Gibraltar al sud de la península per les aus planejadores o el Delta de l’Ebre per limícoles, són alguns llocs on es pot gaudir d’aquesta meravella.

Jo tinc la fortuna de viure al costat d’una carena de serres pròximes al litoral que conformen una via migratòria prou important per a miles de rapinyaires. Quan s’apropa la temporada ja sento una mena de negit i un impúls irrefenable d’enfilar-me a la nostra atalaia i observar el cel. Dic nostra, perquè comparteixo aquests moments amb els meus amics. Comparteixo l’adrenalina del descobriment, els coneixements, l’incertesa devant algunes observacions, i perquè no també l’avorriment. L’Espinal és un lloc humild, on els “rapis” acostumen a passar alt i lluny, però no penseu que això és un handicap, contrariament és una font permanente d’aprenentage.

Dissabte i diumenge hem fet una bona pila d’hores d’observació, ha estat un tastet, un preludi del que està per venir, un tastet que ens ha brindat la possibilitat de veure 1 àguila percadora, 1 àguila marcenca, más de 28 arpelles, 2 esparvers cendrosos, al menys 4 aligots vespers, no menys de 5 esparvers vulgars, algun astor, pocs xoriguers, diversos falcons mostatxuts, 1 falcó de la reina i un falcó pelegrí.

Falco tinnunculus

Femella adulta de Circus pygargus

Juvenil de Circus pygargus

Falco subbuteo

That's all folks! Ja aniré explicant com evoluciona la temporada que acaba de començar.

Fins aviat!

Entre Pineda i la Tordera

Ahir a la tarda vaig estar fent un recorregut entre la platja de Pineda de Mar i la gola de la Tordera. Les condicions del mar eren relativament bones per veure cabussadores, però les úniques que en vaig trobar, van estar els cabussons emplomallats, un total de 20 exs. a la zona de Santa Susanna. 

Davant la platja de Pineda, pescava un petit estol de balgrigues balears i mediterrànies (Puffinus mauretanicus i P. yelkouan). Cap al nord va passar un Paràsit gros (Stercorarius skua). Des de la gola de la Tordera vaig veure un Paràsit cuapunxagut (S. parasiticus), també en direcció nord, però aquest no va deixar passar l'oportunitat d'empeitar el grup de gavines rialleres que descansaven a prop de la desembocadura. 

Molt destacat va ser també l'observació d'una femella de Xibec (Netta ruffina) al riu. Era l'únic interessant entre el centenar d'ànecs collverds que hi romanien. 

Per finalitzar us deixo amb unes fotos de la jornada.

Mosquiter comú

Pinsà

Gafarró

Maresme: entre mar i muntanyes

Entre la serralada Litoral i la mar Mediterrània, s’extén de nord a sud la comarca del Maresme. Al llarg d’aquesta estreta franja de terra, hi ha zones de gran interés ornitològic que ens poden dónar grans moments de goig. L’1 de novembre vaig estar des de ben aviat a l’Espinal per a controlar la migració. El flux de rapinyaires, que ja no té la força de les primeres setmanes de la tardor, no ens va decebre: fins les 13.30 h. el Jordi Sala, el Joan Grajera i en petit Jordi "superulls” comptabilitzàrem un mínim de 38 rapinyaires. Les dues espècies dominants fórem l’Aligot comú (Buteo buteo) i L’Esparver vulgar (Accipiter nisus), però també van passar un parell d’aligots vespers (Pernis aviporus), arpelles (Circus aeroginosus), astors (A. gentilis), xoriguers (Falco tinnunculus) i fins i tot una possible Àguila pescadora (Pandion haliaetus).

Les rapinyaires no varen ser els únics migrants. Res a veure amb el flux de dies enrrere provocat pel fort temporal de vent, el matí, però, fou força bo per la migració de corbs marins grans (Phalacrocorax carbo), potser més de cent exemplars; a més a més van assistir a un goteig continu de passeriformes, principalment pinsans (Fringilla coelebs), però també 7 pinsans mecs (Fringilla montifringilla), dues femelles de pinsà boroner (Pyrrhula pyrrhula), aloses (Alauda arvensis), cotolius (Lullula arborea), titelles (Anthus pratensis), cueretes blanca i torrentera (Motacilla alba i M. cinerea), Pardal de bardissa (Prunella modularis), passarells (Carduelis cannabina), lluers (C. spinus) o trencapinyes (Loxia curvirostra). Si el matí va ser interssant, la tarda fou tot un festival d’aligots. Malauradament m’ho vaig predre, però va quedar ben enregistrat pel Jordi Sala.

Des de la serralada vaig anar al litoral. Primer a la platja del Cabaió en Arenys de Mar, on continuava la Gavina vulgar polonesa amb anella blanca i codi negre amb l’inscripció TANA. Aquest cop acompanyada d’un bon nombre de gavines capnegres (Larus melanocephalus), on estaven representats tots el grups d’edat i una desena llarga de xatracs becllargs.

Primer hivern (esquerre) i adult (dreta) de Gavina capnegra. 

Segon hivern de Gavina capnegra.

Xatracs bec-llargs i gavines vulgars.

La jornada la vaig acomiadar a la gola de la Tordera. Baixava aigua com feia temps que no ho veia, i amb tanta força que havia trencat la barra de sorra, connectant el riu amb el mar, anegant les vores i fent desaparèixer illots i d’altres punts de repós dels ocells. Tot plegat, i afegit a la gran afluència de gent pròpia d’un dia festiu, va fer que la visita fos una mica estèril. El més destacat va ser una femella d’Ànec cuallarg (Anas acuta) sobrevolant la desembocadura. Li va costar decidir-se a entrar-hi, però finalment ho va fer en companyia d’un grup de collverds. També sedimentats, hi havia un petit grup d’ànecs grisets (Anas strepera). Per sobre unes endarrerides orenetes vulgars (Hirundo rustica), que feien colla amb uns pocs roquerols (Ptyonoprogne rupestris), animaven amb el seu vol acrobàtic la vesprada festiva.

Femella d'Ànec cuallarg.

A la plana deltaica vaig veure el primer Repicatalons (Emberiza schoeniclus) de la temporada. Des d’una bona atalaia, un Aligot romandava hieràtic a l’aguait d’alguna possible presa, sobrevolant a curta distància també guaitava un Esparver vulgar. I bones raons tenia, doncs els camps estaven farcits d’ocellets, especialment cueretes blanques i titelles, però també gafarrons (Serinus serinus), alguna cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) i les mimètiques cogullades (Galerida cristata).

Cotxa fumada

Gafarró

Titella 

Aligot 

Estornells vulgars

Vaig esperar la posta de Sol entre el camps de conreu, no fos el cas que tinguès alguna sorpresa en forma de Torlit, però amb vaig conformar amb una càlida i silenciosa posta de Sol.