Zenaida huilota en el Delta del Llobregat

La zenaida huilota Zenaida macroura es un columbiforme neártico que se distribuye ampliamente por América del Norte y Central, desde el sur de Canadá hasta el istmo dePanamá. Está presente también en las Bahamas y en las Antillas Mayores. La especie se presenta muy raramente en Europa, con unos pocos registros en Alemania, Dinamarca, Suecia, Gran Bretaña, Irlanda e Islandia. En las Islas Azores se registró un individuo en Corvo en noviembre de 2005 y otro en octubre de 2008, ambas citas de otoño que apuntan a un llegada natural de la especie.

Saint-André, Quebec, Canadá

El pasado día 1/V/16, Guillem Izquierdo Aranega encontró un ejemplar de esta especie en el aparcamiento exterior de la Reserva Natural del Remolar-Filipines, en el Delta del Llobregat (Viladecans, Barcelona). Fue visto por bastantes observadores hasta el día 13, que fue localizado por Stephen Christopher. Yo pude disfrutarlo el 4 de mayo con JordiSala y Alba. De plumaje impecable y actitud de ejemplar salvaje, nos preguntábamos sobre su origen. Las citas de las Azores despejan cualquier duda sobre la llegada natural de esta especie a Europa, bien por sus propios medios bien en viaje asistido (“ship-assisted”). Su comportamiento desconfiado también puede apuntar a ese supuesto origen salvaje, pero no hay que olvidar que: a) es una especie fácil de encontrar en colecciones particulares; y b) ejemplares escapados de cautividad pueden adoptar comportamientos propios de la especie en estado salvaje. En este sentido, aprovecho a mencionar que en la visita que hice al este de Canadá el verano pasado, resultó ser una especie muy común en áreas suburbanas con un comportamiento muy confiado. Nunca sabremos con seguridad si su origen es natural o si es un ejemplar escapado de una colección, pero una cosa si es segura, no tenía ningún tipo de anilla, y los avicultores acostumbran a anillar a todos sus pájaros.

Poques aus, la figuera de moro i la cotxinilla

El passat 3 de febrer vaig fer un tomb per la Serra de Marina. El recorregut va començar als peus del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Des d’allà vaig seguir una riera en direcció sud-est, per després girar cap al nord i travessar la Serra de Can Mas fins La Vallensana. Un cop allà dalt, vaig endinsar-me pel matollar fins arribar de nou al monestir. El paisatge és el típic d’una serra mediterrània litoral, garriges amb clapes de pi pinyer, alguna zona d’alzina i allà on les condicions ho permeten, esquàlides rouredes. Una part d’aquest recorregut està dintre del Par Natural de la Serralada de Marina, que juntament amb la Serralada Litoral, conformen una superficie protegida de més de 19.400 ha. El conjunt ha estat declarat ZEC (Zona d’Especial Conservació) i forma part de la Xarxa Natura 2000.

Les espècies d’aus habituals són les pròpies d’un entorn mediterrani d’aquestes característiques. El dia 3 de febrer no va ser una jornada especialment fructifera. En total vaig registrar 21 espècies:

1. Tudó Columba palumbus
2. Titella Anthus pratensis
3. Cargolet Troglodytes troglodytes
4. Pardal de bardissa Prunella modularis
5. Tallareta cuallarga Sylvia undata
6. Tallarol capnegre Sylvia melanocephala
7. Tallarol de casquet Sylvia atricapilla
8. Mosquiter comú Phylloscopus collybita
9. Bruel Regulus ignicapilla
10. Pit-roig Erithacus rubecula
11. Mallarenga petita Periparus ater
12. Mallarenga emplomallada Lophophanes cristatus
13. Mallarenga blava Cyanistes caeruleus
14. Mallarenga carbonera Parus major
15. Mallarenga cuallarga Aegithalos caudatus
16. Gaig Garrulus glandarius
17. Garsa Pica pica
18. Pinsà comú Fringilla coelebs
19. Gafarró Serinus serinus
20. Cadernera Carduelis carduelis

La majoria són espècies sedentàries que es poden veure tot l’any a la zona. D’altres com la titella, el pardal de bardissa o el cargolet, només hi arriben per a passar l’hivern. Malgrat aquesta llista tan pobra, la zona acull un bon nombre d’espècies, però aquest no era el dia i l’hivern tan suau que tenim fa que hi baixen pocs ocells del centre i nord d’Europa.

Tallarol capnegre (mascle de 1r hivern)

Mallarenga carbonera. Probablement femella per la "corbata" negra fina i estreta.

Mallarenga petita.

Però no és això, ni de bon tros, el que més em preocupa en aquesta zona del parc. Un dels problemes més greus és l’expansió de la figuera de moro Opuntia ficus-indica, un càctus d’origen americà, clasificat com a espècie invasora, i que s’ha establert a gran part del territori esdevenint un greu problema de conservació. L’Opuntia té un gran potencial colonitzador. Recordo que als vols del 2003 em vaig posar en contacte amb el Departament de Medi Ambient per explicar el problema de com alguns hortolans es dedicaven a plantar aquesta espècie per tot arreu. Va arribar un moment en què la superficie invaida era tal, que vaig donar la batalla per perduda, fins aquest 3 de febrer.

Herbassars colonitzats per figuera de moro.

En arribar a l’inici del meu recorregut vaig adonar-me que hi havia alguna cosa al paisatge que havia canviat —podeu deduir que feia temps que no hi anava—. Quan vaig passar al costat de les primeres figueres de moro, vaig entendre el motiu. Tots els peus estaven coberts d’una mena de capa blanquinosa amb aspecte de cutó. Em vaig posar més que content. Per fi tenia un aliat! Havia arribat la cotxinilla del nopal Dactylopius coccus.

FONT: https://es.wikipedia.org/wiki/Dactylopius_coccus

Figueres de moro infestades per cotxinilla del nopal.

El Dactylopius coccus és un petit insecte hemípter, que presenta un accentuat dimorfisme sexual. Els mascles són insectes voladors, en tant que les femelles passen la seva vida a les pales de les figueres de moro suclant la seva sàvia. Una figuera de moro infestada languideix lentament fins la mort. Potser les cotxinilles no acabaran amb totes les figueres de moro, però segur que reduiran la seva població. D’altra banda, espero i desitjo, que aquesta infestació de cotxinilla no sea tractada en actuar sobre una espècie que ha estat catalogada com invasora.

Bé, avui no he parlat gaire d’ocells, però de ben segur que si el paisatge reupera el seu estat original, tornaré a fer-ho amb força. D’aquí a uns dies vindrà una mica de fred i tornaré a pujar a la serralada. Ja us aniré informant.

Parc de Ca l'Arnús. Notes sobre la seva avifauna

A l’ultima entrada al blog, hi parlava de l’amenaça que representen els gats asilvestrats per la biodiversitat del parc de Ca l’Arnús i Can Solei de Badalona. Ahir al matí vaig fer una passejada pel parc. Era un dia assolejat i fred, més propi del febrer que no pas del novembre. No sé si era a causa del fred, però els ocells estaven una mica més callats del que és habitual a primeres hores del matí. No obstant això, vaig contactar 28 espècies d’ocells, una xifra gens despreciable per un parc urbà. Pel que fa al nombre d’exemplars, resulta difícil donar una xifra en tractar-se de passeriformes, però un mínim de 140 exemplars hi havia. És molt poc ortodox això que dic, ja que quan parlem de passeriformes normalment ens referim a densitats. En qualsevol cal el que tracto de dir és que a Badalona tenim un espai verd que val la pena cuidar.

D’entre totes les espècies que vaig veure, destaco els reietons (Regulus regulus). Hi havia un mínim de 7 ex. Una xifra contundent per una espècie que normalment es presenta en normbres més modestos. Aquesta tardor però està resultant excepcionalment bona per aquesta espècie, que s’està detectant en nombres força importants arreu de Catalunya, i Barcelona i el Barcelonès no ha quedat al marge.

A més de reitons, hi havia bruels, l’altra espècie del génere Regulus a Europa; cinc espècies de mallarengues (carbonera Parus major, blava Cyanistes caeruleus, petita Periparus ater i emplomallada Lophophanes cristatus, a més de la cuallarga Aegithalos caudatus); nombrosos pit-rogos (Erithacus rubecula); algunes merles (Turdus merula); un bon estol de pardal xarrec (Passer montanus); petits grups de tudons (Columba palumbus); els dos estornells (Sturnus vulgaris i S. unicolor); unes poques cotxes fumades (Phoenicurus ochruros); més cueretes blanques (Motacilla alba) que les darreres vegades; un parell de titelles (Anthus pratensis); pocs mosquiters (Phylloscopus collybita) i fringílids (només va sortir verdum Chloris chloris i gafarró Serinus serinus); alguna garsa (Pica pica); tan sols un roquerol (Ptyonoprogne rupestris); i així fins arribar a les 28 espècies. Aquí us deixo amb algunes fotografies. Disfruteu-les i disfruteu dels vostres parcs.

 

Tudó

Pardal xarrec

Mallarenga petita

Mallarenga emplomallada

Mascle de cotxa fumada

Secà de Bellpuig, vespre.

L’endamà de la nit de Sant Joan, un cel seré amagava un sol tòrrid que em va obligar a ajornar la sortida fins ben entrada la tarda. Com si estiguessim en plena canícula, els camps de Bellpuig estaven gairebé deserts de vida. No obstant això, el paisatge era esplèndid: camps ocres i grogencs s’estenien planers i finits fins un horitzó llunyà, trencat suaument pel blau del cel. Però els camps estaven deserts  només en apariència. Tant sols calia parar l’orella per adonar-se’n  de que tot estava allà, esperant que el sol ragés en sua inclinació i minvés la calor. Calia fixar la mirada per adonar-se que qui movia el blat no era pas el vent, que estava absent. Calia tenir paciència per veure sortir del camp una mare perdiu (Alectoris rufa) alerta als seus tretze perdigons, travessant el camí a corre-cuita per ficar-se entre els matolls de l’altre vora. Mare perdiu sap bé el que es fa, ja que ella i la seva llocada són el pa de cada dia de molts depredadors.

Perdiu

Més discrets que a la nit, els torlits (Burhinus oedicnemus) continuaven fidels als seus camps. El seu plomatge críptic i la seva actitud discreta, els ajudava a passar desapersebuts. Això és fonamental quan es té el niu a terra a l’abast de qualsevol boca afamada. Només un discret cap que sobresortia del cereal tallat delatava la seva presència. L’altre membre de la parella, mentrestant, romania a l’ampar d’uns matolls pendent de qualsevol potencial perill. El meu cotxe no l’hi semblava pas. I és que no gaire lluny d’allí voltaven un mascle jove d’Esparvé cendrós (Circus pygargus) i dues femelles d’Arpella (Circus aeroginosus), amb el seu típic vol rasant.

Torlit

La calor era un signe molt clar de que feia uns dies havia arribat l’estiu, però havia un detall no passava desapercebut: els camps estaven gairebé buits de calàndries. Vaig veure només tres exemplars solitaris cantant molt discretament. Què se’n havien marxat? En certa manera sí. Aquest era el símptoma més clar del canvi d’estació. Les calàndries (Melanocorypha calandra) havien abandonat els seus territoris de nidificació per a concentrar-se en grans grups a la recerca d’aliments. Endinsant-me al secar vaig topar amb un gan estol de 170 ex. que anava de camp en camp amb gran xivarri. En grups més petits fent el propi, estaven els puputs (Upupa epops). Buscant insectes a la vora dels camins amb el bec llargarut, obrint i tancat la cresta.

Puput

A mesura que avançava el vespre, l’activitat anava in crescendo. Els mascles de sisó (Tetrax tetrax) que feia unes setmana proclamaven els seus territoris, es mantenien ara més apaivagats i estaven canviant la librea nupcial a un plomatge més discret. La seva territorialitat havia minvat i es podien veure petits grups.

Sisó mascle.

Sisó femella

Enfilats a les seves atalaies, normalment les branques superiors d’un atmeller, el gaig blaus (Coracias graculus) deixava anar el seu cant ronc i estrident.  Exótic i esquiu, sempre pendent del seu voltant, juntament amb el Puput i els abellarols posaven la nota de color a un indret on els ocres i els marrons són la nota dominant. Fins a vuit exemplars vaig veure.

Tant identificatiu són els sisons a aquestes planes, como ho són els masos. Edificacions que s’aixequen aquí i allà i que fan servir la pagesia. Alguns, com el Mas del Coix, daten del segle XVI. Són elements propis d’aquest paisatge i la seva integració és tal, que algunes espècies no hi serien sense els masos. El cas més significatiu és sens dubte el del Xoriger petit (Falco naumanni). Aquest petit falcó els fan servir per ubicar els seus nius. Però no són els únics. Tota una comunitat d’aus coexisteix en aquestes construccions: Xoriguers vulgar (Falco tinnunculos), siselles (Columba oenes), mussols (Athene noctua), òlibes (Tyto alba) o el mateix Gaig blau, que sovint hi instal·len els seus nius. Probablement ja no tornaré a la plana de Lleida fins després de l’estiu. Però quan ho faci, ho faré amb ganes i il·lusió. Lleida mai decep.

Sant Jeroni de la Murtra, 13/05/08

El passat dia 13 de maig vaig detectar els primers polls de Puput Upupa epops a la zona de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona). Es tractava d’un adult amb dos juvenils. A banda, però, un parell de mascles cantant a dos punts diferent, un escoltat i l’altre vist. Fins ara només tenia constància de la reproducció a la zona d’una parella, però enguany sembla que hi ha un altre mascle territorial establert, que no vaig detectar fins ara. En aquesta espècie s’han constatat casos de poliàndria, per tant existeix la possibilitat de que sigui un femella unida a dos mascles. A veure si puc confirmar alguna cosa al respecte.

També volta per les rodalies del monestir un jove de Cucut reial Clamator glandarius, que encara continua sent alimentat pels seus pares adoptius, una parella de garses Pica pica.

Clamator glandarius jove sent alimentant per una garsa.

Altres espècies s’afanyen buscant aliments per a les seves llocades. Així els polls dels bitxacs comuns Saxicola torquatus (dels quals tinc localitzades dues parelles) o els dels tallarols capnegres Sylvia melanocephala deuen estar a punt d’abandonar el niu.

Saxicola torquatus, mascle.

Tanmateix altres espècies d’arribada més tardana, com ara el Rossinol Luscinia megarhynchos o la Bosqueta vulgar Hippolais polyglotta estan en els moments més intensos de la seva activitat canora. Dels primers en tinc controlats uns 10 mascles territorials, en tant que de la segona tant sols dos.

Luscinia megarhynchos, mascle cantant.

Hippolais polyglotta

A més de l’esmentat, també vaig observar/escoltar una parella de xoriguers Falco tinnunculus, 3 faisans Phasianus colchicus, tudons Columba palumbus, un Mussol Athene noctua, un solitari Ballester Apus melba, i diversos grups de falciots A. apus i orenetes Hirundo rustica; dos petits grups d’abellarols Merops apiaster, un Picot verd Picus viridis, un Merlot Turdus merula, més d’una decena de Trist Cisticola juncidis, 7 rossinols bords Cettia cetti, un parell de mascles cantant de Mosquiter pàl·lid Phylloscopus bonelli, una Mallarenga petita Parus ater, a més de mallarengues blava, carbonera i cuallarga (P. caeruleus, P. major i Aegithalos caudatus respectivament), també un parell de mascles cantant de Raspinell Certhia brachydactyla, una parella de Gaig blau Garrulus glandarius i diverses garses Pica pica, un bon nombre de gafarrons Serinus serinus (mascles cantant i parelles), algun mascle cantor de Verdum Carduelis chloris, una Cadernera C. Carduelis...

Merops apiaster (foto d'arxiu).

Cettia cetti

De migrants sedimentats tan sols en vaig detectar una Boscarla de canyar Acrocephalus scirpaceus i diversos papamosques grisos Muscicapa striata (en aquest cas resulta difícil diferenciar entre els efectius nidificants –rarament més d’una parella- i els efectius migrants).



Muscicapa striata

12/04: Desembocadura del Riu Besòs

Després d’aquestes dies de temporal, he aprofitat el dia d’avui per apropar-me a la desembocadura del riu Besòs. A trencar de l’alba ja era al Parc del Litoral. El matí es presentava ennuvolat i de tant en tant queia algun ruixat molt feble, el vent bufava moderat de component variable est a nord-est. Aparentment un bon dia per trobar-me amb una caiguda important de migrants. Tanmateix, les prediccions (o més aviat les espectatives) no sempre es cumpleixen i m’he trobat una sedimentació més aviat fluixa o molt fluixa. Per exemple, de passariformes migrants tant sols n'he vist un Mosquiter de passa Phylloscopus trochilus, tres papamosques grisos Muscicapa striata i un parell de femelles de Mastegatatxes Ficedula hypoleuca; a més a més, d’una Buscarla de canyar Acrocephalus scirpaceus cantant, un mascle cantant de Bosqueta vulgar Hippolais polyglotta, una Tallareta vulgar Sylvia communis, un Tallarol de casquest S. atricapilla i un Tallarol Capnegre S. melanocephala (en aquest cas no es tracta d’un migrant, però si d’una citació tardana per a l’espècie). També hi havia un estol d’11 cueretes grogues Motacilla flava i dos bitxacs rogencs Saxicola rubetra (un mascle i una femella); i al parc del Litoral, un preciós mascle d’Oriol Oriolus oriolus.

Muscicapa striata

Tampoc la entrada de limícols ha estat gens destacable. Només un parell de corriols grossos Charadrius hiaticula, un Territ tresdits Calidris alba, una Valona Tringa glareola i un parell de xivitones Actitis hypoleucos; a més dels corriols petits Charadrius dubius habituals, però fins i tot d’aquest últims n'havia baixat el nombre, probablement degut a la crescuda del riu i a la manca de zones adienes alternatives. No obstant això, el principal problema pels limícols s'agreuja si considerem que la presencia permanent de pescadors a les ribes es constant, i ocupen les millors zones, per tant menstres aquest factor hi sigui present, poca cosa podem esperar. Mireu la fotografia il·lustrativa (i això no és més que una part molt petita). D'altra banda, a la platja del Parc de la Pau, hi havia un altre grup molt petit format per tres corriols grossos i tres territs becsllargs C. ferruginea.

Desembocadura del riu plena de gom a gom de pescadors. Aquest fet es relativament recent i afecta bàsicament aquesta zona del riu. Es tracta d'una zona molt estimada per diverses espècies de limícols i el Martinet blanc Egretta garzetta.

Charadrius hiaticula (femella) i Calidris alba (foto inferior).

El més destacable del matí ha estat sens dubte un parell de martinets rossos Ardeola ralloides, que descansaven al tram que hi ha passat el pont de la Renfe. També hi havia set Espulgabous Bubulcus ibis, un Martinet blanc Egretta garzetta i un Bernat pescaire Ardea cinerea inmadur .

Ardeola ralloides

Finalment comentar que continua present la parella de tòrtores turques al Parc del Litoral, que fins ara no criaven a la zona, i ja han aparegut els primers juvenils d'estornells Sturnus vulgaris (un adult alimentava un jove cuacurt, que s'amagava al peu d'un arbre).


Streptopelia decaocto





Sturnus vulgaris, adult i jove (foto inferior).

27/04/08: algunes dades fenològiques a Sant Jeroni de la Murtra (Badalona)

Ahir vaig veure la primera Tòrtora Streptopelia turtur de la temporada a Sant Jeroni de la Murtra (Badalona). Curiosament va coincidir amb el primer registre a la zona de La Tordera (podeu veure el bloc d’en Xavi Romera).

Aquesta espècie recent arribada s’afegeix, doncs, al grup d’espècies reproductores a la zona. Els més primerecs com ara el Bitxat comú Saxicola torquatus o el Tallarol capnegre Sylvia melanocephala, ja estan ben enfainats alimentant les seves llocades. Així doncs, al recorregut que hi faig habitualment hi havia dues parelles del primer, una mostrant signes d’alarma davant la meva presència, i l’altra portant becada (els dos membres de la parella). De Tallarol capnegre, en vaig descubrir un niu gràcies a a un serp verda Malpolon monspessulanus. La parella de tallarols va muntar un enrenou tant gran davant la presència del potencial depredador, que no hi havia cap mena de dubte de què el niu era molt a prop. Una dosi de paciència i una prudent distància, em van permetre veure, un cop passat el perill, com feien entrades i sortides a uns matolls duent becada i treient sacs fecals.

Sylvia melanocephala, mascle.

I mentre uns ja van tant avançats, d’altres encara estan començant. Així hi havia una intensa activitat canora dels estivals que no fan gaire dies que han arribat: un mascle de Puput Upupa epops, cinc mascles de Rossinyol Luscinia megarhynchos i un mascle de Mosquiter pàl·lid Phylloscopus bonelli. Als estivals s’han d’afegir els residents: un Tudó Columba palumbus cantant des d’un pi, un Merlot Turdus merula cantant des d’una alzina, diversos mascles de Trist Cisticola juncidis i Rossinyol bord Cettia cetti, un mascle de Tallarol de Casquet S. atricapilla i un bon nombre de gafarrons Serinus serinus entre d’altres...

Upupa epops

Columba palumbus

Turdus merula, mascle.