L'ORNITONIGMA

diumenge, 30 de desembre del 2012

Bon any 2013


S’acaba l’any i m’ha semblat bona idea compartir aquest darrer dia amb una de les observacions que més vaig gaudir, un mascle jove de Bitxac siberià (Saxicola maurus/stejnegeri) que vaig veure gràcies al Xavier Larruy al setembre del 2010.

Bon any 2013 i molt bones observacions!!



Una trobada inesperada


La natura mai deixarà de sorprendre’ns. La tarda del 14 de desembre en Xavi Larruy va tenir una trobada inesperada a la desembocadura del riu Besòs. Una grua (Grus grus) havia triat aquest lloc tan inusual per l’espècie per fer una escala en el seu viatge migratori cap al sud. Pels que no coneixeu aquesta part del riu, penseu que es tracta d’un tram molt urbanitzat amb una alta densitat de població i medioambientalment molt degradat, tot i la millora substancial dels darrers anys. Es a dir, probablement l’ùltim lloc on s’aturaria una grua.


A Catalunya les grues no són rares ni molt menys. De fet són migradors regulars durant la tardor i enguany, degut a un fort temporal de vent, ha estat excepcionalment bo. Tanmateix, és poc habitual trobar-les aturades (la majoria d’observacions corresponen a exemplars en migració activa), i quan això passa apareixen a espais d’una certa entitat, que els hi donen bones garanties de seguretat. Per això la sorpresa d’en Xavi va ser ben grossa en comprovar que l’ocell s’hi quedava a passar la nit. A l’endemà havia volat riu amunt i s’alimentava a uns 900 metres de la desembocadura. El dia 17, la vaig veure al mateix lloc alimentant-se tranquil·lament a la llera del riu.

Quan un ocell d’aquestes característiques apareix en un lloc tan desubicat, el primer que es pensa és que pot tenir alguna mena de problema. L’estat físic de l’au però semblava perfecte, amb un plomatge en molt bon estat i un comportament propi d’un ocell sà. L’arribada d’una espècie com la grua va ser un fet purament casual i puntual, però potser no ha estat tant casual. En les darreres setmanes, hi ha hagut canvis importants a la desembocadura del Besòs. La prohibició de la pesca a les vores del tram final del riu ha alleugerat molt la pressió sobre l’entorn. Mesures d’aquest mena són les que poden fer del riu un oasi per les aus en un litoral tant urbanitzat, alhora que un oaisi pels ciutadans que podran disfrutar d’aquest retall de natura rescatada. De mica en mica se’n va fent camí.
                                                           

dilluns, 24 de desembre del 2012

Un any més vull felicitar-vos les festes i desitjar-vos un bon 2013.


Solución al Ornitonigma de noviembre


El protagonista de este Ornitonigma presenta un par de características propias de un ave paseriforme adaptada al medio terrestre, compartidas por casi todas las especies propuestas. Por un lado, un plumaje de tonos cálidos, ocráceos y terrosos que le permiten fundirse con su entorno. Por otra parte, una patas extraordinariamente largas que inducen a pensar en un caminador-corredor ágil y rápido. En este sentido, las dos familias de aves paseriformes que mejor se ajustan a este patrón son Alaudidae y Motacillidae. En ambas se agrupan un conjunto de especies muy bien adaptadas a los terrenos abiertos, donde el camuflaje y la adaptación a la carrera son elementos fundamentales.

El ejemplar de la fotografía presenta un plumaje caracterizado por los tonos ocráceos de las partes superiores, marcados por un profuso listado oscuro sobre el píleo, el manto y las escapulares. Las cobertoras alares y las terciares oscuras con bordes pálidos y castaño rojizos destacan frente al resto de las partes superiores. Los flancos color ante, se diluyen hacia el vientre blanco, y la cola larga y oscura parece tener los bordes claros. Además se aprecia claramente como las terciarias cubren la totalidad de la proyección primaria, un rasgo propio de la gran mayoría de les especies de la familia Motacillidae. Finalmente resalta la longitud de las patas, enfatizada por la postura erguida que mantiene el ejemplar.

Un factor importante en la identificación de muchas especies, es la datación. Los patrones de plumaje varían con la edad, y dos especies muy distintas de adultos, pueden resultar muy parecidas en sus plumajes juveniles o inmaduros. Si nos fijamos, vemos que se diferencian dos tipos de grandes cobertoras: las más externas presentan un orlado ante-blancuzco, que contrasta con el orlado castaño rojizo de las internas. Esto nos indica que ha habido una muda parcial, lo cual apunta a un ejemplar de primer invierno. La morfología también es otro elemento a tener en cuenta. El ave de la fotografía es desgarbada y algo desproporcionada, destacando la cabeza especialmente voluminosa en relación al cuerpo.

Hasta aquí ya he mencionado algunas características que permiten descartar una de las especies propuestas, la Alondra (Alauda arvensis), pero me quiero centrar en dos de ellos. Por una parte, un rasgo morfológico, la ausencia de proyección primaria, notable en las alondras. El otro es postural. Esa actitud erguida es impropia de esa especie, de echo tiende a hacer más bien lo contrario, agazaparse contra el suelo. Si a ello añadimos la ausencia patente de cresta y los tarsos excesivamente largos para una Alondra, se puede descartar definitivamente.

A partir de aquí hay que discriminar entre las especies del género Anthus. El Bisbita campestre (A. campestris) presenta un plumaje mucho más pálido y poco contrastado en general, si bien los jóvenos son más marcados, pierden este patrón una vez mudados. El tono del plumaje es más pajizo, menos cálido, con los bordes de cobertoras y terciarias menos contrastados. Estructuralmente es mucho más proporcionado, con patas y cola más cortas. Además, cuando se yergue, no lo hace de una manera tan acusada como el ejemplar de la fotografía, que parece buscar la verticalidad.

Anthus campestris

 En cuanto al Bisbita de Godlewski (A. godlewski), poco os puedo contar en base a mi experiencia, ya que es nula con esta especie. Por la gente que lo ha visto y lo que he leído, tiende a parecerse más a un Anthus pequeño, tanto en plumaje como en comportamiento, que a uno de los grandes bisbitas. Un rasgo importante, aunque no sé si plenamente diagnóstico, es el patrón de las coberteras medianas, que tiende a ser más romo que en Anthus richardi, el cual las tiene más apuntadas.

El ave de la fotografía es en definitiva un Bisbita de Richard (Anthus richardi) de primer invierno, que observé el invierno pasado en los Aiguamolls de l’Empordà (Girona). Aquí os dejo una secuencia de fotografías. Disfrutadlas y gracias por vuestra participación.



dissabte, 1 de desembre del 2012

L'Ornitonigma de desembre

Ja és desembre, i mentre acabo d'enllestir la resposta a l'últim Ornitonigma, aquí us deixo l'últim del 2012. Com a curiositat, dir-vos que és l'única imatge que tinc i la vaig identificar a casa. Ni me'n recordava d0'aquesta foto. 

Molta sort.


Algunes dades de la costa del Garraf


Per raons de feina no he tingut gaires oportunitats per a surtir, però el poc que he fet ha estat interessant. El 17/11/12, vaig fer una part de la costa del Garraf, en concret el tram litoral entre Vilanova i la Geltrú i Cubelles. A les platjes de Vilanova, els habituals estols mixtos de làrids i xatracs becllargs, amb una clara predominància de gavines capnegres (Larus melanocephalus).  Una tret característic de les platges vilanovenges és la seva gran amplada. Això dóna una relativa traquil·litat als grup de gavines i xatracs que trien aquest indret per a descansar. Entre el port i les platges vaig comptar un total de 144 gavines capnegres, 108 gavians foscos (Larus fuscus) i 23 gavians argentats (Larus michahellis).
Més enllà de la platja, la vegetación de front dunar, molt deteriorada, ofereix espai per ocell d’ambients oberts. En aquesta ocasió cal destacar la presència d’un puput (Upupa epops) que s’hi alimentava.



En el límit sud de la comarca del Garraf desemboca el riu Foix. Antigament formava un delta, avui desaparegut per la expansió urbanística. A dia d’avui la presió antròpica és molt gran i son poques les aus que s’hi aturen. Malgrat que de vegades s’hi veuen coses molt interessants. Aquestes condicions són favorables per les espècies més tolerants, de manera que em vaig trobar el que preveia: ánecs collverds, Corb marí gros, Martinet blanc, Bernat pescaire, polles d’aigua, i una fotja de 1er hivern com a dada més interessant.






En el límit amb Cunit, s’extén una de les poques franjes dunars que resten al Garraf. Zona de cria del Corriol camanegre, és durant aquests mesos de finals de la tardor, un dels millors llocs per observar estols de Cruixidell (Emberiza calandra). Ena trentena d’exemplars, compartien l’espai amb un estol mixt de fringíl·lids (verdums, caderneres i passarells).



La jornada la vaig tancar al pont de Mercabarna (El Prat, Baix Llobregat), on continuava l’estol de morrells de cap roig (Aythya ferina), entre els qual hi havia una femella amb placa nasal verd fluix i codi negre IDI (pel color de la placa sembla marcat a França).

El retorn de V583


Ja està entre nosaltres una vella amiga. Des que el 22 de maig del 2009 fos anellada a Hirsholm, Frederikshavn (Dinamarca) per Tommy Pedersen, hivern rere hivern V583 tria les platges de Volanova i la Geltrú esperant el retorn de la primavera.


Aquest any he fet poques visites a la zona. La vaig veure el 17 de novembre, però de ben segur que ja hi era abans. Les arribades més primerenques se situan al voltant de finals de setembre. Si tot va bé la tindrem un any més fins a finals de mar, quan enfilarà el seu viatge al sud d’Escandinavia.