Griva cerdana al Maresme

Hi ha vegades que la sort es troba de costat, n’hi ha d’altres que està esperant directament de front. Això em va passar el diumenge 21 de febrer al Bell Racó, una zona de bosc mediterrani a prop d’Argentona. En sortir de l’autovia C-60, vaig agafar el camí que porta cap al Bell Recó i que passa sota el viaducte on anys enrere criava una parella d’oreneta cua-rogenca Cecropis daurica. En tombar la corva cap a la dreta, una silueta aturada a les branques baixes d’un arbre va cridar la meva atenció. Era un paseriforme mitjà, del tipus tord o merla, però més contundent. Va ser cosa de segons adonar-me que tenia al davant una griva cerdana Turdus pilaris. La sorpresa va ser doble quan un segon exemplar va volar per sobre en direcció a un camp llaurat. Segons després el primer exemplar va fer el mateix camí.

Vaig avançar uns metres per tal de trobar una bona posició per fotografiar-los. Es movien pel terra llaurat a la vora de l’arbreda que resegueia el camí. Malauradament no van durar gaire. El camí és molt freqüentat per corredors, passejants i ciclistes els caps de setmana. En apropar-se un grup de ciclistes van fugir cap a l’altre banda del camp i no els vaig tornar a veure.

Aquesta observació és força interessant, doncs la griva cerdana, tot i ser un hivernant regular, és poc abundant i la seva distribució està restringida fundamentalment al sector pirinenc, les serralades prepirinenques i el massís del Montseny. No obstant això, les seves poblacions hivernants són molt fluctuants d’un hivern a un altre, tant en nombre d’exemplars com pel que fa a la seva distribució hivernal. Tot així la seva presència en les serralades litorals és molt escasa, d’aquí l’interés d’aquesta observació.    

Solució a l'Ornitonigma de gener

Ja m’agradaria que hagués estat un Catharus ustulatus. La meva experiència amb aquesta espècie de petit tord americà es limita a un breu contacte visual en un bosc entre Mont-real i el Quebec durant el passat estiu. L’ocell de la fotografia és molt més comú. La seva cua no és llarga ni rovellada com la d’un rossinyol comú Luscinia megarhynchos, per tant podem descartar aquesta espècie. Un tord comú Turdus philomelos presenta un aspecte més robust, amb ales i cua proporcionalment més llargues, amb la projecció primaria més acentuada. Les potes serien més gruixudes. Quant les parts superiors haurien de ser d’un to marró més càlid i no marró-olivàcees com a la fotografia.

El que veiem a la foto és un ocell rodanxó, de cap proporcionalment gros, copacte i cua curt. Si ens fixem en els costats del coll, apreciarem un to clarament gris, que es correspon a la vora grisa que des del front i pels costats voreja la cara i pit ataronjats del pit-roig, que és el nostre protagonista d’aquest Ornitonigma.

Anellament a Abrera

Ja fa anys que col·laboro amb el Xavi Larruy en jornades d’anellament, unes en el marc de l’educació ambiental (Serra de Marina, riu Besòs) i altres de caire més científic (seguiment de les poblacions d’ocells del riu Llobregat a Abrera). Avui he estat precisament a Abrera, en companyia de molt bona gent, en Javier Oliver, el Joan Castelló, la Sandra i l’Elena, en Sergi Sales i en Xavi.  Ha estat una jornada molt interessant, amb espècies com el colltort Jynx torquilla o el tord ala-roig Turdus iliacus, dels que es van anellar sengles exemplars.

Aquí us deixo algunes fotos dels meus ocells preferits d’aquesta jornada d’anellament.

Colltort

Tord ala-roig. Oi, que no es nota!

Femella de pinsà en actitud poc amistosa. L'enten.

Pardal de bardissa esperant que s'acabe la sessió de fotos per "darse el piro".

Sabeu qui és aquest personatge amb la cua tan trintxada?

Parc de Ca l'Arnús. Notes sobre la seva avifauna

A l’ultima entrada al blog, hi parlava de l’amenaça que representen els gats asilvestrats per la biodiversitat del parc de Ca l’Arnús i Can Solei de Badalona. Ahir al matí vaig fer una passejada pel parc. Era un dia assolejat i fred, més propi del febrer que no pas del novembre. No sé si era a causa del fred, però els ocells estaven una mica més callats del que és habitual a primeres hores del matí. No obstant això, vaig contactar 28 espècies d’ocells, una xifra gens despreciable per un parc urbà. Pel que fa al nombre d’exemplars, resulta difícil donar una xifra en tractar-se de passeriformes, però un mínim de 140 exemplars hi havia. És molt poc ortodox això que dic, ja que quan parlem de passeriformes normalment ens referim a densitats. En qualsevol cal el que tracto de dir és que a Badalona tenim un espai verd que val la pena cuidar.

D’entre totes les espècies que vaig veure, destaco els reietons (Regulus regulus). Hi havia un mínim de 7 ex. Una xifra contundent per una espècie que normalment es presenta en normbres més modestos. Aquesta tardor però està resultant excepcionalment bona per aquesta espècie, que s’està detectant en nombres força importants arreu de Catalunya, i Barcelona i el Barcelonès no ha quedat al marge.

A més de reitons, hi havia bruels, l’altra espècie del génere Regulus a Europa; cinc espècies de mallarengues (carbonera Parus major, blava Cyanistes caeruleus, petita Periparus ater i emplomallada Lophophanes cristatus, a més de la cuallarga Aegithalos caudatus); nombrosos pit-rogos (Erithacus rubecula); algunes merles (Turdus merula); un bon estol de pardal xarrec (Passer montanus); petits grups de tudons (Columba palumbus); els dos estornells (Sturnus vulgaris i S. unicolor); unes poques cotxes fumades (Phoenicurus ochruros); més cueretes blanques (Motacilla alba) que les darreres vegades; un parell de titelles (Anthus pratensis); pocs mosquiters (Phylloscopus collybita) i fringílids (només va sortir verdum Chloris chloris i gafarró Serinus serinus); alguna garsa (Pica pica); tan sols un roquerol (Ptyonoprogne rupestris); i així fins arribar a les 28 espècies. Aquí us deixo amb algunes fotografies. Disfruteu-les i disfruteu dels vostres parcs.

 

Tudó

Pardal xarrec

Mallarenga petita

Mallarenga emplomallada

Mascle de cotxa fumada

Ca l'Arnús, el pulmó verd

Badalona és una ciutat compacta amb poques zones verdes. Si a més a més afegim la moda dels parcs urbars durs, és a dir, zones obertes enrajolades amb quatre arbrets, el panorama resulta terriblement desolador. El nostre organisme, diuen psicòlegs i altres profesionals de la salut, respon malament a tanta verticalitat, línia recta i formigó, necessita de l’asimetria, les variacions de colors, de textures, i d’olors. La ciutat, segons sigui la seva planificació, pot ser el nostre aliat o bé el nostre enemic. Una ciutat funciona com un gran organisme, cada element té la seva tasca i la mancança d’algun dels seus elements representa simplement una disfunció, que inexorablement ens afecta.

Badalona, per la seva idiosincràsia, té una mancança històrica de zones verdes, com moltes altres ciutats catalanes de l’àrea metropilitana de Barcelona. Les poques que n’hi ha, estan simplement congestionades. Algun dia faré una entrada sobre aquest tema, però ara anem a tractar la qüestió que ens ocupa. Al nord de la ciutat de Badalona, trobem dos parcs, en realitat dues finques limítrofes que conformen la gran zona verda dels casc urbà badaloní. Es tracta del parc de Ca l’Arnús i Can Solei. El seu origen es remonta a finals del segle XIX (1870-1880), justament a les pstrimeries del Romanticisme, una etapa revolucionaria quant a la concepció de la natura, l’home i la vida. De fet, una passejada pel parc, és una passejada per la llibertat, la llibertat de formes, d’espais i de disseny.

Ca l’Arnús i Can Solei són aproximadament 11 hectàrees de naturalesa domesticada, que la natura salvatge acomoda i utilitza. Res queda buit, ni els seus estanyols, on els tòtils fan les seves postes. Ara que tinc la sort de viure a tocar del parc, m’ho miro amb més deteniment. Una passejada matinera pels seus ambients ben diferents, des de les seves arbredes més tancades a les zones de gespa ben obertes, ens obre les portes a una gran diversitat. Aquest matí, per exemple, he pogut contactar 28 espècies d’ocells, una xifra gens despreciable per un lloc tan humanitzat. Només cal deixar-se portar, obrir ben els ulls, parar l’orella i deixar de banda els estrils físics i mentals que formen part de la nostra vida quotidiana. I ara gaudiu de les fotos d’alguns ocells que he pogut fotografiar.

Cuereta blanca, una especie habitual a les zones obertes del parc.

La mallarenga carbonera és fàcil de veure a qualsevol punt del parc.

El pardal xarrec és el pardal propi del parc. Li agraden els margens de bosc.

La puput és un ocell que es veu durant els passos migratoris. Com a molts ocells, li agraden els banys de sorra per alliberar-se dels seus paràsits.

La cotxa fumada arriba a la tardor i se'n va a la primavera.

Un dels ocells més bonics del parc.

la mallarenga cuallarga és un ocell de grup. Si et trobes una sola et dono un premi.

Dos foranis, la cotorreta de pit gris, molt comuna; i la cotorra de Kramer, no tan abundant però fàcil de veure

Jornades d'anellament al riu Besòs: tardor

Més d’un cop he manifestat la necessitat de fer una gestió valenta sobre els petits humedals del litoral català. A tothom li ve al cap espais com ara els Aiguamolls de l’Empordà, el Delta del Llobregat o el Delta de l’Ebre, o d’altres de menor entitat com ara els Muntanyans de Torredembarra o el delta de la Tordera per citar alguns. Tanmateix hi ha un grapat de rius, rieres i rierols que desemboquen al mar i que malgrat el seu reduït tamany o els seus condicionants socioambientals, són vitals en un litoral mancat d’aquests tipus d’hàbitats com és el català.  Són cèl·lules petites però esencials en un teixit d’humedals litorals, malauraament malbaratats per una gestió miope i molt egoista.

La seva importància resta palesa durant les temporades migratòries, quan actuen com a petites estacions de repostatge que poden determinar el destí d’un ocell o grup d’ocells migrants. És el cas dels trams finals, per exemple, del riu Besòs. Des  de la seva desembocadura fins l’aiguabarreig amb el Ripoll se succeixen una sèrie d’espais que esdeveneixen capdalts per un munt d’espècies de paseriformes.

Els darrers anys es desenvolupen, al llarg de la tardor, diverses jornades d’anellament d’ocells a diferents trams del ríu. Es tracta de conscienciar a la població (i també a les Administracions, que al cap i a la fi són les que prenen decicions ) de la necessitat de conservar, millorar i mantenir els hàbitats riberencs per la sostenibilitat d’aquestes poblacions d’ocells migratoris. El manteniment d’aquests hàbitats no només beneficia als ocells migratoris, també als residents, als hivernants i a tota mena de bestioles (vertebrats o invertebrats) que viuen al riu o al seu voltant. Inclosos evidentment els humans.

Aquí us deixo unes imatges de les darreres jornades d’anellament a Montcada i Reixac i Santa Coloma de Gramanet que reflecteixen totat aquesta diversitat.

Boscarla de canyar. Espècie reproductora i migrador abundant i comú.

Cuereta torrentera. Espècie en pas i hivernt comú. 

Mascle de cotxa blava. Espècie en pas i hivernant molt escàs. 

Mosquiter comú. Especie en pas i hivernant comú.

Femella de tallarol caonegre. Espècie comuna i reproductora molt escasa. 

Rossinyol. Espècie en pas i hivernant molt ocasional. 

Femella de tallarol de garriga. ESpecie molt comuna en pas i hivernant excepcional.

Femella de repicatalons. Espècie escasa en pas. 

Mascle de 1r any calendari de tallarol capnegre.

Coses de la migració

El bitxac rogenc és una espècie comuna a gran part de Catalunya durant els pasos migratoris. El seu costum de posar-se sobre talaies per caçar, el fa ben visible. És molt detectable.

La migració és un moment molt delicat per molts ocells. Hi ha diversos estudis sobre l’ecologia de la sedimentació que tracten d’explicar els procesos que intervenen  en l’organització espai-temporal, les caigudes de migrants, les aturades durant el viatge, el temps d’estada i molts altres factors. Espècies i poblacions difereixen en la velocitat i estratègies de migració. Són molts els factors que intervenen en l’eficàcia i èxit del procés mifratori (dieta, comportament alimentari, selecció d’hàbitat, edat...). Sembla que l’edat és un factor important. Segons diversos estudies hi ha una diferència substàncial entre la primera i segona migració. Així doncs, sembla que la primera migració està principalment controlada per un comportament endògen. En tant que els procesos migratoris posteriors tenen un caràcter més facultatiu, de tal manera que els migrants són capaços d’adaptar el procés a modificacions i millora de l’eficàcia. Tot plegat és resultat de l’experiència.

Fa uns dies vaig anar a posar bensina. Imagineu-vos una bensinera en un entorn molt urbanitzat amb algun jardinet, i quan dic jardinet vull dir uns pams de gespa amb un matoll al mig. Un movimemnt fugaç em va cridar l’atenció. Alguna cosa havia caigut a terra. En mirar el matoll, veig un ocellet a dalt de tot. Des de la seva talaia, un bitax rogenc juvenil (Saxicola rubetra) controlava el seu petit domini.

Potser la seva inexperiència el va portar a aturar-se en aquell hàbitat tan marginal i poc productiu. Potser no va ser la seva inexperiència i va ser una qüestió d’absoluta necessitat. Jo em vaig alegrar perquè la seva presència enriquia l’entorn, però pel seu futur m’hagués estimat més un lloc ben diferent que l’asegurés un repós més productiu i eficaç. Encara li resten molts quilòmetres fins al seu destí més enllà del Sahara. Espero, que tal i com diuen els estudis, aquesta experiència formi part d’aquest procés en la millora de l’eficàcia dels seus futurs moviments migratoris.

Migrants i sorpresa al Besòs

Com deia al post anterior, ahir a la tarda vaig poder fer una escapada per prendre el pols a la migració. Vaig recòrrer la desembocadura del Besòs i alguna zona propera. Vaig trobar els migrans habituals per aquestes dates (Cotxa cua-roja, Tallarol de garriga, Mosquiter de passa, Còlit gris...) Vaja! Una tarda poc destacada si no hagués estat per una primerenca observació de Bosqueta vulgar (Hippolais polyglotta) a La Catalana, on a més amés, ben amagat entre les branques altes d’una acàcia, romania un adult d’Agró roig (Ardea purpurea).

Còlit gris

És sorprenent com alguns ocells busquen estratègies per poder utilitzar el riu. Durant el dia les espècies més sensibles al tràfec de persones busquen zones tranquil·les on amagar-se. El caràcter marginal de La Catalana, que no anima gens ni mica al passeig, fa d’aquest lloc un espai tranquil per diverses espècies d’ardeids. Aquesta zona està pendent de ser urbanitzada. Actualment les obres estan paralitzades, però en un termini no gaire llunà desapareixerà aquest petit oasi. Què passarà amb aquesta fauna, és de moment una incògnita. No obstant això, hi ha hagut una millora relativa de les condicions a la desembocadura del riu. La prohibició de la pesca ha reduït de forma significativa la presència permanent de gent a les vores, la qual cosa permet que alguns estols migratoris s’hi aturin a descansar o alimentar-se. Així vaig poder veure un grup de cames-llargues al tram final del riu, que compartien la llera amb algunes gavines corses (Larus audouinii) i un Martinet ros (Ardeola ralloides).

Als tamarius del parc de la Pau, un Capsigrany (Lanius senator) reclamava amb nerviosisme davant la proximitat d’un gos. Als matolls ajardinats cantaven tímidament alguns pit-rojos, mentre a la gespa cinc esplugabous (Bubulcus ibis) aprofitaven els últims raigs de llum.

A última hora del vespre, vaig tornar a La Catalana per vigilar les vores del riu i intentar treure alguna Porzana, però aquest no sembla un any gaire bo. El que em va sorpredre va ser la presència d’una rapinyaire mitjana caçant rat-penats des d’una atalaia. Es tractava d’un Falcó de Harris (Parabuteo unicinctus), que el Xavi Larruy havia vist al matí. Aquesta és una espècie neàrtica, que resulta comú en cetreria. Aquí us deixo una foto testimonial amb les últimes llums del dia.

Migrants al Besòs

Ja fa dies que es nota la migració. Abans de la Setmana Santa van aparèixer els primers ballesters (Apus melba) pel meu barri de Badalona. Al riu Besòs el goteig de migratns ha estat continuu i cada cop més intens.

Entre el més destacat, un 2n any calendari de Gavina capblanca (Chroicocephalus genei) a Santa Coloma de Gramanet (obs. de Xavi Larruy) a finals de març. Diversos gruos de cames-llargues (Himantopus himantopus) es van veure a la desembocadura en les darreeres setmanes (obs: Javier Tella i Xavi Larruy). No han faltat tallarols de garriga (Sylvia cantillans), boscarles de canyar (Acrocephalus scirpaceus), cotxes cua-roja (Phoenicurus phoenicurus), agró roig (Ardea purpurea) i algun Cruixidell (Emberiza calandra). Però el més destacat, potser varen ser una Oenanthe hispanica i una Locustella luscinoides. 

Aquesta tarda tindré oportunitat de fer una escapada. A veure què m'hi trobo.

Salutacions i bones observacions!

Quique Carballal

Solució a l'Ornitonigma de gener

En un reciente viaje a Israel, tuve la oportunidad de ejercitarme con una de los grupos más complejos de paseriformes, las collalbas. El plumaje de los machos de las distintas especies que habitan el Paleártico occidental presenta rasgos los suficientemente distintivos como para hacer una identificación más certera. Aún así, la dificultad puede llegar a ser muy alta en especies muy emparentadas. En el caso de las hembras, los problemas de identificación se multiplican. Algunas especies llegan a ser tan parecidas, que añadido a su variabilidad intraespecífica, la identificación en campo puede llegar a ser virtualmente imposible.

De las cuatro especies propuestas, las tres últimas son especialmente similares de aspecto y estructura, con pico delicado, cabeza redondeada y cola relativamente larga. Hay detalles que son importantes, pero no siempre fáciles de comprobar en campo, como por  ejemplo la proyección de las primarias.

Atendiendo a este rasgo, la Collaba pía (Oenanthe pleschanka) presenta una proyección primaria igual o claramente mayor que la longitud de las terciarias. En la Collalba rubia oriental (Oenanthe melanoleuca), por el contrario, es más corta o en todo caso, sólo un poco lígeramente mayor. Si nos fijamos en el ejemplar de la fotografía vemos que el patrón cuadra más con esta segunda especie.

Otro rasgo importante es el dibujo de la cola. Todas presentan un dibujo en forma de T negra sobre fondo blanco. En la Collalba gris (Oenanthe oenanthe) y en la Collalba de Finsch (O. finschii), la franja negra caudal es de un ancho unforme desde las rectrices centrales a las más externas. Todo lo contrario a pleschanka i melanoleuca, que presentan un patrón variable, donde la anchura del negro es mayor en los extremos, debido al raquis oscuro y a la extensión del negro hacia la base de la pluma en ambas hemibanderas, especialmente en la externa. Vemos que este detalle es bien visible en el ejemplar de la fotografía. Este último rasgo nos ayuda a descartar a oenante y finschii y a centrarnos en las otras dos especies.

Las hembras de pleschanka i melanoleuca pueden resultar bastante difíciles de distinguir y según algunos autores, en según qué momentos es virtualmente imposible hacerlo. El plumaje de pleschanka varía entre el marrón ceniciento y el marrón grisáceo con tintes oliváceos, normalmente es algo más oscura que melanoleuca, pero algunas tienen las partes superiores virtualmente idénticas. No obstante, el plumaje pardo arenoso, con lados del pecho y flancos anaranjados y partes inferiores color ante amarillento, me lleva a pensar que se trata de una hembra de Oenanthe melanoleuca.

Cualquier aportación que complemente esta breve discusión será bienvenida. Muchas gracias y hasta la próxima. Aquí os dejo con otra foto del ejemplar.