Morell d'ulls grocs al Delta del Llobregat

El passat 6 de desembre, en Joan Carles Bellido Campano (OrnithoCat) trobava un morell d’ulls grocs (Bucephala clangula) als Espais Naturals del Riu, el que coneixem col·loquialment com Cal Tet i Ca l’Arana, al terme municipal del Prat de Llobregat. Es tractava d’un exemplar tipus femella, que finalment va se determinat com a femella de primer hivern, és a dir, era un ocell que havia nascut la primavera anterior.

El morell d’ulls grocs és un hivernant força rar a la Península Ibèrica. A Catalunya no es presentava des del 2010, quan en Stephen Christopher i altres observadors van trobar un exemplar a Amposta, Delta de l’Ebre, el 7 de febrer. Al Delta del Llobregat, l’espècie no es registrava des de l’hivern 2006-2007, quan un exemplar, també femella, hi va romandre a la llacuna de Cal Tet durant uns dies.

Doncs bé, aquest hivern, els veïns i veïnes de les rodalies del Delta del Llobregat, podem gaudir d’aquest petit ànec, propi de latituds més septentrionals d’Euràsia i Amèrica del Nord. És una estada considerablement llarga.

L’exemplar es mou entre la llacuna de Cal Tet i la llacuna de Ca l’Arana, a la platja del mateix nom. No resulta fàcil de veure. Ho vaig intentar a principis de desembre. Era un dia força ventós i es va mantenir tota la tarda ocult entre el canyís que voreja la banda est de Cal Tet. Uns dies després, en companyia d'en Javier Valladares, el vaig gaudir a la llacuna del Cal Tet. El vent també bufava fort, i l’ocell que era força lluny, no parava de cabussar-se, perquè el morell d'ulls grocs és un ànec cabussador, que busca el seu aliment sota l’aigua. Malgrat tot el vaig gaudir.

 

Llacuna de Ca l'Arana

Va ser en una visita a Cal Tet, el 29 de gener, quan vaig tenir la sort de tenir-lo just davant l’observatori de Cat Tet. S’alimentava i a estones romania a la superficie arreglant-se el plomatge. Va ser una tarda excepcional i intima (hi era sol a l’aguait), amb aquesta espècie nòrdica que tan poques vegades visita les nostres contrades. Us deixoi amb un video en el que podeu observar la seva conducta alimenticia.

-->

Híbrid d’Egretta garzetta x gularis al Delta del Llobregat

De tant en tant es veu alguna Egretta amb morfo fosc. En algun moment, per dir-ho d’una manera rimbombant, històricament, s’havia especulat que els martinets blancs “tacats de gris” eren juvenils de martinet dels esculls Egretta gularis. Exemplars amb aquest tipus de plomatge, es veien al sud i est de la Península, i ocasionalment a l’interior (Extremadura, Salamanca...). L’extensió de gris és molt variable d’uns exemplars a d’altres i més evoluciona amb el temps. Aquella hipòtesi es va enfonsar en constatar-se l’hibridació entre Egretta garzetta i Egretta gularis.

Vaig tenir l’oportunitat d’observar dos exemplars d’aquest tipus, un al 2013 al Parc Diagonal Mar de Barcelona (cliqueu aquí per accedir a l’enllaç)  i un altre als camps del Delta del Llogregat (cliqueu aquí per veure imatges) . Tots dos eren individus ben variables pel que feia al patró del plomatge, però subtilment diferents d’Egretta garzetta, quant a estructura (bàsicamente forma i tamany del bec i relació entre la mida de tarsos i tíbies (insisteixo en què era molt subtil). Però no només això, un altre element discriminatori era la coloració de les parts no emplomades. Però jutgeu vosaltres mateixos a partir de les fotografies que podeu trobar als enllaços.

Aquesta tarda del 25 de maig, he tingut l’oportunitat de veure un altre exemplar. Malauradament va ser una observació molt breu. Estava a l’aguait de les pollancres, observant mig avorrit el ànecs que descansaven a les illes de la llacuna, quan des de l’extrem occidental van sortir un parell de martinets. El primer era un marinet blanc Egretta garzetta i el seguia un martinet fosc amb clapes blanques. A l’instant vaig encendre el llum d’alarma. Els dos martinets es van aturar darrere uns jocs una mica lluny. Vaig apuntar amb la càmara de fotos cap aquell punt i axí que va treure el cap, vaig disparar una ràfaga. Volia una foto, només que fos testimonial. Tant ràpid com va treure el cap, el va amagar, però no vaig deixar de controlar aquella zona, i de sobte els dos martinets van aixecar el vol. El meu índex va prémer el disparador. Un clic-clic-clic metàl·lic i ametrallador trenca el sepulcal silenci. L’híbrid d’Egretta garzetta x gularis resta inmortalitzat.

Com sempre, seran benvingudes totes les opinions.

Salut i gràcies per seguir aquest blog.

Sobre la corneja cenicienta en Cataluña y España. Un caso inédito en el Delta del Llobregat

La corneja cenicienta Corvus cornix, hasta hace relativamente poco considerada como subespecie de la corneja negra Corvus corone, es una especie ampliamente extendida en el Paleártico a través de gran parte de Eurasia. En Europa se reproduce a través del norte y este del continente. También ocupa la Península Itálica y las grandes islas del Mediterráneo occidental (Córcega, Cerdeña y Sicilia).

Distribución de Corvus cornix en el Paleártico occidental. Poblaciones estrictamente migradoras (naranja), sedentarias o parcialmente migradoras (lila), áreas de invernada (azul).

Corvus cornix. Estonia. Julio de 2007

CITAS EN ESPAÑA

En la Península Ibérica es un divagante raro, con citas en el tercio norte peninsular, especialmente en el cuadrante nororiental. Además de varios registros históricos en Burgos y Galicia, recogidos por Gil Lletget, en Asturias me constan dos registros más, uno de 1 ex. cazado en septiembre de 1976 en Tuenu (La Villa), y otro de 1 ex. observado en La Telaya (Cuideiru) el 25 de octubre de 1984. De Juana (2006) recoge observaciones en Cataluña: 1 ex. en Ripoll (Girona) el 9 de julio de 1981, y un par de citas y una observación en septiembre de 1984 en la comarca de Osona. De Juana (2006) también incluye los cuatro registros homologados por el Comité de Rarezas de SEO/BirdLife, tres de Cataluña y uno de Galicia, todos primaverales. Más recientemente constan un registro de 1 ex. en Ajo (Cantabria) el 27 de mayo de 2013 .

NUEVAS CITAS EN CATALUÑA

Desde el 2007 se han prodigado las observaciones de corneja cenicienta en diferentes puntos de Cataluña. El 27 de enero se observa un ave en los arrozales de La Gallinera, Castelló d’Empuries (Girona); el 13 de julio de 2008, aparece un ejemplar en Coromines, Santa Maria de Corcó, Osona (Barcelona); también en 2008, el 16 de noviembre, se observa un ave en Bellcaire d’Empuries, Baix Empordà (Girona). Hasta el 2012 no hay nuevos registros. Se detecta un ejemplar en Platja d’Aro (Girona) el 28 de marzo, que está al menos hasta el 28 de abril. Poco después, el 28 de mayo, aparece un ave en Pals, que por cercanía bien podría tratarse del mismo ejemplar, y que permanece en la zona hasta el 20 de junio. El 9 de marzo de 2013, se registra la presencia de un ejemplar en Cal Tet, Delta del Llobregat, El Prat de Llobregat (Barcelona). El 25 de marzo de 2013, se observa otro ejemplar en Torroella de Montgrí (Girona). El 6 de mayo de 2014, se detecta un ejemplar en l’Ampolla (Tarragona). El 10 de mayo se observa un ejemplar en diferentes puntos del delta del Llobregat. En este mismo lugar se detecta otro ejemplar entre el 15 y el 23 de mayo de 2015. El 26 de agosto de 2015 vuelve a verse otro ejemplar en l’Ampolla. Este año 2016 se detectan dos ejemplares el 14 de mayo en la antigua desembocadura del río Llobregat, Prat del Llobregat (Barcelona), que a día de hoy, 22 de mayo, permanecen en el casco urbano del Prat de Llobregat.

Distribución mensual de las citas de corneja cenicienta en Cataluña.

La mayoría de las citas son primaverales, concentrándose en los meses de marzo y mayo. De Juana (2006) atribuye estas llegadas a una “prolongación de las observaciones que tienen lugar en el sudeste de Francia, de origen presumiblemente italiano.”

SOBRE LA NUEVA OBSERVACIÓN DEL LLOBREGAT

El 14 de mayo de 2016, Jordi Clavell, Marc Domènech Andreu y Raúl Bastida Vives descobrian un par de cornejas cenicientas en la antigua desembocadura del río Llobregat. El día 17 uno de los ejemplares fue observado en el casco urbano del Prat de Llobregat por Mark Iranzo Borkner, se alimentaba en un descampado, después volaba a un tejado y finalmente desaparecía. El día 19 era localizado por Carles Oliver. La mañana del día 21 eran localizados los dos ejemplares. Lo más interesante, era que recogían ramas y las llevaban a algún sitio no localizado. Ese mismo día por la tarde, me desplacé hasta la población, localicé la pareja recogiendo ramas y otros materiales, que llevaban a una hilera de cipreses en la rotonda entre la avenida Onze de Setembre y la calle coronel Sanfeliu. Parece que la pareja estan en un proyecto de nido. De momento toca vigilar y estar atentos a lo que pudiera ser un intento de reproducción de esta especie divagante.

Os dejo con unas fotos de los dos ejemplares y un breve video de uno de ellos, donde se observa como recoge material.

Uno de los ejemplares con material en el pico.

Otro de los ejemplares también con material en el pico.

BIBLIOGRAFÍA

• Álvarez-Balbuena García, F.; Vigil Morán, A.; Álvarez Laó, C.M.; Carballal del Valle, M.E.; García Sánchez, E. & García Cañal, J.A. (2000). Aves raras y escasas en Asturies. Coordinadora Ornitolóxica d’Asturies. Avilés.
• De Juana, E. (2006). Aves raras de España. Un catálogo de las especies de presentación ocasional. Lynx Ediciones. Barcelona.
• http://www.ornitho.cat (Recopilación de citas de corneja cenicienta en Cataluña).
• http://other.museucienciesjournals.cat/files/MZ-vol-6-1980-pp-161.pdf (CITA DE CORNEJA CENICIENTA (CORVUS CORONE CORNIX) EN ASTURIAS)

Zenaida huilota en el Delta del Llobregat

La zenaida huilota Zenaida macroura es un columbiforme neártico que se distribuye ampliamente por América del Norte y Central, desde el sur de Canadá hasta el istmo dePanamá. Está presente también en las Bahamas y en las Antillas Mayores. La especie se presenta muy raramente en Europa, con unos pocos registros en Alemania, Dinamarca, Suecia, Gran Bretaña, Irlanda e Islandia. En las Islas Azores se registró un individuo en Corvo en noviembre de 2005 y otro en octubre de 2008, ambas citas de otoño que apuntan a un llegada natural de la especie.

Saint-André, Quebec, Canadá

El pasado día 1/V/16, Guillem Izquierdo Aranega encontró un ejemplar de esta especie en el aparcamiento exterior de la Reserva Natural del Remolar-Filipines, en el Delta del Llobregat (Viladecans, Barcelona). Fue visto por bastantes observadores hasta el día 13, que fue localizado por Stephen Christopher. Yo pude disfrutarlo el 4 de mayo con JordiSala y Alba. De plumaje impecable y actitud de ejemplar salvaje, nos preguntábamos sobre su origen. Las citas de las Azores despejan cualquier duda sobre la llegada natural de esta especie a Europa, bien por sus propios medios bien en viaje asistido (“ship-assisted”). Su comportamiento desconfiado también puede apuntar a ese supuesto origen salvaje, pero no hay que olvidar que: a) es una especie fácil de encontrar en colecciones particulares; y b) ejemplares escapados de cautividad pueden adoptar comportamientos propios de la especie en estado salvaje. En este sentido, aprovecho a mencionar que en la visita que hice al este de Canadá el verano pasado, resultó ser una especie muy común en áreas suburbanas con un comportamiento muy confiado. Nunca sabremos con seguridad si su origen es natural o si es un ejemplar escapado de una colección, pero una cosa si es segura, no tenía ningún tipo de anilla, y los avicultores acostumbran a anillar a todos sus pájaros.

Març al delta del Llobregat

Acaba de passar el març, un estira i arronja entre l’hivern i la primavera. Per un ornitòlec pot ser o molt avorrit o especialment emocionant. Encara resten alguns hivernants, malgrat que de certes espècies no en queden gaires, i puntualment s’observen els primers migrants estivals. És un estadi entre el “encara no ha acabat” i el “està a punt de començar”. Al Delta del Llobregat, corbs marins grossos, fredalugues, daurades i oques revifen l’esència d’un hivern esmorteit. Orenetes vulgars, cuablanques i de ribera s’anticipen a la primavera que tan precisament apareix marcada al calendari, però els roquerols ens recorden que a les muntanyes encara és ple hivern. Falciots primerencs dibuixen la geografia al cel. Són observacions per començar a obrir boca, per escalfar prismàtics, en un tres i no res s’inicia el gran espectacle de la migració primaveral, i ja no seran observacions puntuals, serà un allau de migrants, un flux més o menys regular capaç de despertar tota mena de passions.

El 12 de març vaig visitar la desembocadura del riu Llobregat i els “Espais Naturals del Delta” (Cal Tet i Cal Nani). Entre el pont de Mercabarna i el nou pont del Polígon Indrustrial Pratenc romania un petit estol de morells de cap roig Aythya ferina . Entre ells dormitava l’híbrid d’Aythya ferina x nyroca, que porta tot l’hivern entre Cal Tet i el riu Llobregat.

Riu avall un estol d’ànecs grisets Anas strepera s’alimentava en les aigües tèrvoles del riu. Les gavines rialleres i els gavians argentats descansaven a les illes sorrenques, mentre una trentena de flamencs ballaven claquet. Sobtadament gavines i gavians van aixecar el vol al voltant d’una ombra ampla i fosca. Durant uns segons, o potser minuts, van ser la seu cohorte fins que un cop aturada la van oblidar. L’àguila pescadora necessita, com tots els ocells, mantenir el seu plomatge en perfecte estat. Allò va ser una parada tècnica per acicalar-se amb aigua fresca. Era l’únic que l’interesava. Un cop arreglat el seu plumatge va tornar a enlairar-se i la cohorte de gavinas i gavians la va acompanyar una estona camí de la desembocadura per si de cas...

Al cap d’una estona enfilava el camí que porta a Cal Tet. En apropar-me a les maresmes de Cal Nani, vaig veure un parell de capons reials. Sembla mentida que un ocell tan gros passi tan desapercebut, potser sigui la presbícia que acompanya a l’edat, però eren 17 els capons reials que sondejaven el fang a la recerca de preses. Un d’ells portava una anella blanca de pvc al tars, que en realitat havia d’anar a la tíbia, amb codi 0J9W. Espero que aquest entrebanc no li representi una amputació. El seu caminar en aquell moment era prou bo, i demostrava, com la resta, la seva destresa en la captura del cranc americà Procambarus clarkii.

La primera parada a Cal Tet la vaig fer des de l’observatori del Sabogal. El panorama representava prou bé la idea del que per a mi és el mes de març. Uns pocs xibecs Netta rufina, alguns cullarots Anas clypeata, un grapat de xarxets Anas crecca dormitant a la vora de l’aigua, i diverses fotges escampades arreu de la llacuna. Sobre la herba pasturaven un parell d’oques Anser anser, que no sabia ben bé si eren hivernants genuïns o bé formaven part del grup d’oques asilvestrades que tenen el seu origen en els exemplars que anys enrere es van alliberar al Parc Diagonal Mar de Barcelona.

D’entre les mases de canyís brollava la veu tremolosa del cabusset Tachybaptus ruficollis, alguns es deixaven veure com una bola de cotó flotant sobre la superficie de l’aigua.

També cabussador, però molt més compacte, el morell de caproig cercava el seu aliment al fons de la llacuna, invertebrats sobretot, que s’amaguen entre el fang, formen part de la seva dieta. Es un ànec que es reprodueix en baix nombre al delta del Llobregat, i que també manté una petita població hivernant, que es mou entre el riu i les llacunes deltaiques.

No puc acabar aquesta entrada sense esmentar un dels meus passeriformes més estimats, el repicatalons. Encara no entenc el perquè del seu nom vernacle. Tan m’és, aquest moviment de cua és insuperable.

El delta del Llobregat i jo. Camí de la reconciliació

Durant els primers anys de la meva estada a Catalunya, vaig ser un visitant incondicional del Delta del Llobregat. De mica en mica les meves visites es van anar espaiant, fins que van resultar merament puntuals. Una de les raons per les que vaig deixar d’anar-hi, si no la raó, va ser la sensació que tenia d’estar en una mena de parc urbà. L’esbarjo i el gaudir de la natura no han d’estar necessariament enfrontats, són absolutament compatibles. Però les característiques de l’espai determinen els usos i la manera d’actuar. El parc de la Ciutadella a Barcelona és un retall de natura artificial al bell mig de la gran ciutat que permet desenvolupar tot un seguit d’activitats, des de la mera contemplació, passant per activitats lúdiques, artístiques o esportives.

Bassa de les Pollencres

El Remolar-Filipines és un vestigi d’un sistema deltaic que anys enrere ocupava una gran extensió. Aquest, tot i ser un entorn molt controlat i relativament modificat, continua conservant aquesta esència salvatge de la que manca qualsevol parc urbà. És per això que el visitant ha de tenir molta cura des del primer moment que el trepitja. El fet de visitar-lo ja genera un impacte, el com ho fem representa un impacte afegit. Tenir un espai com el delta del Llobregat a la vora de Barcelona és un luxe. Des dels seus aguaits es pot gaudir d’espècies emblemàtiques com ara flamencs o becplaners. Durant els passos migratoris milers d’ocells el trien per fer escala en el seu viatge. I a l’hivern es converteix en refugi de un bon nombre d’ocells aquàtics.

Però alguna cosa passa als espais del Delta del Llobregat. Recordo un dia que vaig haver de demanar una mica de silenci a l’aguait de la Maresma del Remolar. Allò semblava un diumenge al parc de la Ciutadella. És veritat que no em corresponia a mi fer-ho, però ho vaig creure del tot necessari. Això, que podria ser una anècdota, es va acabar convertint en quelcom quotidià. Si a això afegim l’escursament dels horaris de visita i la massificació, els espais del delta del Llobregat van deixar de tenir tot l’atractiu original, malauradament, que feia que hi anès tan sovint. D’ençà vaig prendre la decisió, ja no hi vaig tornar en cap de setmana. I com que treballo per setmana, simplement hi vaig deixar d’anar. Però el meu esperit és conciliador i de mica en mica vaig tornar a apropar-me als espais tancats del delta del Llobregat (la resta del deIta mai l’he abandonada).  

La Maresma

Aquesta tardor-hivern vaig fer un parell de visites, totes dues al Remolar-Filipines. La primera visita em va decebre. Gran part de la maresma estava seca i pràcticament no hi havia ocells. La segona vegada, al gener, va resultar molt més engrescadora. A la Maresma hi romania un estol de fredelugues. Entremig hi havia daurades grosses i algun territ variant. D’anecs no hi havia gran quantitat, però estava relativament entretingut: unes poques oques, cullerots, xarxets, ànecs blancs... I per sobre de tot destacaven un becplaner de 1r hivern i un grup de flamencs. Hi havia pocs ocells i també poca gent. Potser tota hi era a la zona de El Prat. Potser estic equivocat, però alguna cosa passa al delta del Llobregat.

Estol de fredelugues, daurades grosses, becadells i territs variants. Al fons, l'aparcament de la nova terminal de l'aeroport de Barcelona. L'ampliació de l'aeroport va representar una dramàtica agressió als aiguamolls del parc. 

Becplaner entre corbs marins grossos i parella de cullarots.

Mascle d'ànec cullerot.

Cada hivern, un petit grup d'oques vulgars passa l'hivern a les reserves del delta.

Flamenc a la maresma del Remolar.

El pati del darrere

Una mirada diferent al Delta del Llobregat i la comarca del Baix Llobregat.


http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/el-pati-del-darrera/video/5567858/

Opinión sobre una noticia del Delta del Llobregat

El 3 de novembre, el diario La Vanguardia describía un par de recorridos para descubrir, en palabras del propio diario, el Delta del Llobregat, dos rutas propuestas por el Consorci Delta del Llobregat.  

Conurbación en el Delta del Llobregst

La primera de las rutas comienza por la mañana en las instalaciones del "Centro de Recuperación de Animales Marítimos (CRAM) con el objetivo de conocer las especies que habitan en la zona y las actividades que se desempeñan desde este centro para contribuir a su preservación”.  No sé si la palabra preservación hace referencia al entorno, es decir al delta, o a los animales que ingresan en ese centro. “Esta visita”, continua el diario, “ayudará a concienciarnos sobre los riesgos a los que se enfrentan los animales que viven en este ecosistema”. Y yo me pregunto, ¿es necesario acudir a un centro de estas características para concienciarse de los riesgos a los que se enfrenta la fauna deltaica o no basta con darse un paseo por todo el delta? Ambas cosas son necesarias. No está de más una visita a un centro de estas características, como tampoco lo está un "paseo" por toda la plana deltaica para explorar, observar, reconocer y diagnosticar el estado del delta. Pero considerando que el CRAM se dedica básicamente a la protección del medio marino y las especies que lo habitan, resulta cuanto menos poco preciso por parte del diario el uso del término ecosistema. Un delta es básicamente un accidente geográfico que se origina por la aportación de sedimentos de un río en su tramo final, donde convergen tierra y mar. Lo hacen en perfecta conjunción. Y los organismos que lo habitan confluyen tanto en un medio, el terrestre, como en el otro, el acuático.

Playa y formación dunar desde el mirador de Cal Francès.

Pero los deltas son terrenos históricamente apetecibles por el hombre. Son llanos y fructíferos, pero también son indómitos. Y ante ellos, sólo cabe adaptarse o domesticarlos. El delta del Llobregat no sólo ha sido domesticado, prácticamente ha sido aniquilado. Lo que vemos hoy, son sólo vestigios de un pasado, algunos recreados. Poco o nada del delta del Llobregat queda por remover. Pero continuemos con la noticia.

Construcción de la terminal T1 del aeropuerto de El Prat visto desde la Maresma. Luego vendría el parquing. Se perdió una zona de reproducción de aguilucho lagunero.

Destaca el diario los establecimientos de restauración de El Prat donde comer, también las playas de Viladecans que disfrutar. Pero “si aún quedan fuerzas, los espacios naturales del Remolar-Filipines, donde hay un mirador”. Pues si señores, puestos a ensalzar el delta, hablemos de sus restaurantes y de sus playas (pero sin mencionar su valor ambiental) y dejemos en la recámara aquellos espacios naturales emblemáticos (residuales o artificiales) del delta. Una vez bajada la fartura con un paseo por la "playina", vayamos a visitar la Maresma o la Bassa de les pollancres. Por cierto, se me olvidaba, si queréis visitar el corazón del delta, id a Cal Gana, dice la noticia, desde donde llegaréis “por un camino hacia la playa, (...) que pasará por puntos de interés como la reconstruida Granja de la Ricarda. Al final del camino se llegará a los miradores de aviones, cercanos al Aeropuerto (sic), desde donde se podrá ver desde cerca como toman tierra los aeroplanos”, a lo que yo añado, todo un emblema del Delta.

Bassa de les Pollancres

La Vidala