Contra l’astènia primaveral, una visita als Aiguamolls de l’Empordà

En arribar la primavera el meu cos pateix canvis de tota mena. Els metges parlen d’alteracions de l’estat anímic, que es tradueixen en canvis d’humor, alteracions que afecten a la vitalitat, provoquen cansament i també certa manca d’energia. Són simptomes més o meys lleus que descriuen un estat general amb un nom sense sonoritat, poc modulable i una mica anodin, al que l’afegeixen l’adjectiu primaveral. Si per mi fos, m’estalviaria de pronunciar-lo, però fa ja un grapat d’anys que circula arreu i és difícil desfer-se’n. Diuen els experts que fa referència al cansanci provocat pel canvi estacional. També expliquen que hi ha una pèrdua de gana —inclosa la sexual— , adobada amb tristesa, amb un rajolí de dificultat per a la concentració, un xic d’irritabilitat i potser una mica d’hipotensió arterial, entre molts altres símptomes.

Com que estava astènic —es diu molt en aquesta època quan un es troba cansat— amb el canvi d’estació, el 28 de març vaig enfilar cap als Aiguamolls de l’Empordà, per tal de tornar la meva vitalitat al seu nivell habitual. En arribar-hi, vaig adonar-me’n que no em mancaven ni energia ni gana de cap mena, el cansament havia quedat  arraconat i el nivell de vitalitat començava a superar la meva mitjana normal. Em sentia plenament vital, preparat per enfrontar-me a valones i cames llargues amb el sistema hormonal hiperevolucionat, cogullades melodioses, cruixidells monotemàtics, caderneres pujades de vermell, i gafarrons que derrotxaven notes frenèticament. El Matà era una olla a pressió, on desenes de valones escorcollaven els prats inundats, vigilades de ben a prop per una multitud de cames llargues.

Caderenera

Realment la panoràmica era tot un goig. Diverses espècies de limícols recorrien els antics arrossars. Al menys 73 cames llargues caminaven desmanegats per tot l’antic arrossar. Acostumo a dir que els cames llargues fan estiu a les maresmes i camps inundats. Són ocells que es fan veure, negres per sobra i blancs per sota engalanen la maresma amb sons i colors.

Molt més discretes, però igual d’abundants, resulten les valones. I ja els hi convé, de mida mitjana, recorren la plana anegada cercant invertebrats. Són més audibles que visibles, pero sempre les reconeixerem pel seu motejat blanc sobre fons marronós i un caparró relativament gran en relació al seu coll curt i prim. Si vola, ens deixarà veure el carpó blanc i quadrangular, un element diagnòstic de l’espècie.

Un “quiero y no puedo” és el corriol petit, que vol passar desapercebut —és la seva estratègia—, però resulta massa cridaner. No en te prou amb pregonar el seu territori amb un vol esperonat, exclamant cri-cri-cri, no en te prou amb córrer darrere un potencial competidor, aixecar el cos i exposar la banda negra que creua el seu pit, no en té prou amb mostrar un blanc i negre... Corriols grossos i camanegres també hi eren presents, però es dedicaven a alimentar-se sense fer tant d’enrenou.

Més discrets, els becadells, es mostraven refiats, potser confiant en el seu plumatge críptic, però semblaven oblidar que aquesta característica tan eficientent entre la vegetació, no serveix de res quan s’alimenten en aigües obertes.

Els calidris també ho intenten (passar desapercebuts). Encara vesteixen el seu plumatge hivernal, i són ben pocs els que comencen a lluir la llibrea estival, i si ho fan és només parcialmente. Territs variants, menuts, becllargs i batallaires sondejaven el fang amb certa tranquilitat, fins que un esparver  vulgar sobrevolà la zona. Aquesta amenaça però va ser ràpidament escampada per la gamba roja vulgar amb el seu tiu-tiu inigualable, davant la impassibilitat d’un solitari pòlit cantaire. En companyia de les gambes roges, les gambes verdes i les gambes roges pintades sondejaven les aigües més profundes, i allà on no arribaven altres limícols, s’alimentaven els tètols cuanegres mercè al seu llarg bec.

Per enrecordar-nos que l’hivern encara es resistia a marxar restaven un “puñaín” (com diuen a la meva terra) d’oques. Diuen alguns que poden tenir un origen domèstic, però no és rar que alguns exemplars allarguin la seva estada a zones d’hivernada tradicionals, com ara els Aiguamolls de l’Empordà.

Xarxets comuns, ànecs cullarots i grisets, ànecs collverds, una parella d’oques egípcies i algun xarrasclet completaven l’elenc d’ànàtides presents. L’any passat, per aquestes dates, els aiguamolls estaven plens de xarrasclets, va ser un any excepcionalment bo per a l’espècie. Enguany però destaca per la pobresa d’observacions, molt pocs exemplars i molt escampats.

Moltes altres espècies ocupaven els arrossars del Matà, fotges, polles d’aigua, cigonyes blanques, bernats pescaires, martinets blancs; a més d’algunes orenetes vulgars, cuablanques i cueretes grogues, encara restaven grassets de muntanya i un solitari reietó. També algun agró roig i un nutrid grup de capons reials, tres dels quals estaven anellats. Em deixo moltes coses, i la llista és molt mes llarga. La jornada va ser intensa i esgotadora, però vaig tornar cap a Barcelona amb les piles ben carregades i l’astènia oblidada en algun calaix dels meus records.

Crònica del març al riu Besòs

Fa uns dies parlava del març al delta del Llobregat. Ara us faig cinc cèntincs del que es va vaure al tram baix del Besòs el mes passat.

El dia 6 van aparèixer els primers corriols petits Charadrius dubius. D’ençà aleshores ha estat un goteig permanent de primeres observacions d’estivals. Oreneta de ribera, ballesters i 2 orenetes cua-rogenques Cecropis daurica, que va descobrir en Javier Valladares el dia 7 a Santa Coloma de Gramanet el dia 7, i que van romandre si més no fins al dia 18.

El dia 8, en Xavier Larruy va trobar un martinet menut Ixobrychus minutus i una boscarla mostatxuda Acrocephalus melanopogon al tram de Sant Adrià. També es va observar una gamba roja vulgar Tringa totanus, que s’hi va estar fins el 15 de març. El dia 10, en Xavier registrava un corriol gros Charadrius hiaticula a la desembocadura, i el dia 12 un paràsit aturat a uns centenars de metres de la desembocadura del riu, amb moltes probabilitats que hi fos pomarinus.

Al tram de Montcada i Reixac, en Xavier Larruy va veure una polla pintada Porzana porzana i una altra oreneta cuarogenca el dia 13. Riu avall, molt a prop de la desembocadura, va veure com un torlit Burhinus oedicnemus intenta aturar-se. Finalment sembla que ho va fer a l’esplanada que hi ha a tocar del Parc del Litoral. Aquell mateix dia apareixia la primera valona Tringa glareola de la temporada.

Dos passeriformes interessants es van detectar a meitat de mes. D’una banda un cruixidell Emberiza calandra a ala desembocadura, espècie regular, però molt escasa. L’altra representa una primera cita per a la zona, una griva cerdana Turdus pilaris al tram de Santa Coloma.

L’última desena de mes la cosa es va anar diversificant, cames-llargues Himantopus himantopus, corriols petits i gamba roja van aparèixer a la llera del riu; puputs Upupa epops, cueretes grogues Motacilla flava,  tallaretes vulgars Sylvia communis i tallarols de garriga S. cantillans, a més de mosquiters de passa Phylloscopus trochilus i algun capsigrany Lanius senator, van ocupar les marges del riu. És només el començament. El pròleg del que està venint cap a nosaltres, allò que desperta passions, que posa els grups de whatsapp en ebullició, és la primavera que ens canvia el ritme, sobretot als que ens dediquem a mirar ocells.

Març al delta del Llobregat

Acaba de passar el març, un estira i arronja entre l’hivern i la primavera. Per un ornitòlec pot ser o molt avorrit o especialment emocionant. Encara resten alguns hivernants, malgrat que de certes espècies no en queden gaires, i puntualment s’observen els primers migrants estivals. És un estadi entre el “encara no ha acabat” i el “està a punt de començar”. Al Delta del Llobregat, corbs marins grossos, fredalugues, daurades i oques revifen l’esència d’un hivern esmorteit. Orenetes vulgars, cuablanques i de ribera s’anticipen a la primavera que tan precisament apareix marcada al calendari, però els roquerols ens recorden que a les muntanyes encara és ple hivern. Falciots primerencs dibuixen la geografia al cel. Són observacions per començar a obrir boca, per escalfar prismàtics, en un tres i no res s’inicia el gran espectacle de la migració primaveral, i ja no seran observacions puntuals, serà un allau de migrants, un flux més o menys regular capaç de despertar tota mena de passions.

El 12 de març vaig visitar la desembocadura del riu Llobregat i els “Espais Naturals del Delta” (Cal Tet i Cal Nani). Entre el pont de Mercabarna i el nou pont del Polígon Indrustrial Pratenc romania un petit estol de morells de cap roig Aythya ferina . Entre ells dormitava l’híbrid d’Aythya ferina x nyroca, que porta tot l’hivern entre Cal Tet i el riu Llobregat.

Riu avall un estol d’ànecs grisets Anas strepera s’alimentava en les aigües tèrvoles del riu. Les gavines rialleres i els gavians argentats descansaven a les illes sorrenques, mentre una trentena de flamencs ballaven claquet. Sobtadament gavines i gavians van aixecar el vol al voltant d’una ombra ampla i fosca. Durant uns segons, o potser minuts, van ser la seu cohorte fins que un cop aturada la van oblidar. L’àguila pescadora necessita, com tots els ocells, mantenir el seu plomatge en perfecte estat. Allò va ser una parada tècnica per acicalar-se amb aigua fresca. Era l’únic que l’interesava. Un cop arreglat el seu plumatge va tornar a enlairar-se i la cohorte de gavinas i gavians la va acompanyar una estona camí de la desembocadura per si de cas...

Al cap d’una estona enfilava el camí que porta a Cal Tet. En apropar-me a les maresmes de Cal Nani, vaig veure un parell de capons reials. Sembla mentida que un ocell tan gros passi tan desapercebut, potser sigui la presbícia que acompanya a l’edat, però eren 17 els capons reials que sondejaven el fang a la recerca de preses. Un d’ells portava una anella blanca de pvc al tars, que en realitat havia d’anar a la tíbia, amb codi 0J9W. Espero que aquest entrebanc no li representi una amputació. El seu caminar en aquell moment era prou bo, i demostrava, com la resta, la seva destresa en la captura del cranc americà Procambarus clarkii.

La primera parada a Cal Tet la vaig fer des de l’observatori del Sabogal. El panorama representava prou bé la idea del que per a mi és el mes de març. Uns pocs xibecs Netta rufina, alguns cullarots Anas clypeata, un grapat de xarxets Anas crecca dormitant a la vora de l’aigua, i diverses fotges escampades arreu de la llacuna. Sobre la herba pasturaven un parell d’oques Anser anser, que no sabia ben bé si eren hivernants genuïns o bé formaven part del grup d’oques asilvestrades que tenen el seu origen en els exemplars que anys enrere es van alliberar al Parc Diagonal Mar de Barcelona.

D’entre les mases de canyís brollava la veu tremolosa del cabusset Tachybaptus ruficollis, alguns es deixaven veure com una bola de cotó flotant sobre la superficie de l’aigua.

També cabussador, però molt més compacte, el morell de caproig cercava el seu aliment al fons de la llacuna, invertebrats sobretot, que s’amaguen entre el fang, formen part de la seva dieta. Es un ànec que es reprodueix en baix nombre al delta del Llobregat, i que també manté una petita població hivernant, que es mou entre el riu i les llacunes deltaiques.

No puc acabar aquesta entrada sense esmentar un dels meus passeriformes més estimats, el repicatalons. Encara no entenc el perquè del seu nom vernacle. Tan m’és, aquest moviment de cua és insuperable.

Crònica d'una llevantada

Un dels reptes que la natura imposa a les aus migratòries és la meteorologia. Certes condicions meteorològiques poden influir positivament en el viatge migratori. N’hi ha d’altres, però, que provoquen justament l’efecte contrari. Tempestes, borrasques i altres fenòmens adversos poden resultar devastadors, desviant els migrants de les seves rutes principals i produïnt sedimentacions massives d'exemplars. Això és el que va passar els darrers quatre dies d’abril al litoral català. Una forta llevantada, acompanyada de ruixats d’intensitat feble i moderada, va provocar una important sedimentació de passeriformes, fent que espècies amb rutes migratòries més orientals s’aturessin de forma massiva a diversos llocs. Aquesta situació meteorològica, que va analitzar en Ricard Gutiérrez al seu blog Rare Birds in Spain, va ser el desencadecant d’un festival de rareses, entre les que va sobresortir, pel gran nombre d’observacions arreu del litoral, el Papamosques de collar (Ficedula albicollis).

Durant aquests quatre dies, em vaig dedicar intensament a prospectar diversos punts del litoral del Barcelonès nord i algunes zones del Garraf, i els resultats varen ser magnífics. La zona del Besòs la vaig fer acompanyat de vegades per en Xavi Larruy i una tarda a Cubelles i a Vilanova i la Geltrú la vaig compartir amb el Vittorio Pedrocchi.

L’INICI

El dia 25 en Xavi em va comunicar que a un tram del riu Besòs hi havia una important concentració de cueretes grogres (Motacilla flava ssp.), entre les que destacava un mascle amb trets propis de la subespècie feldegg. La tarda de l’endemà l’exemplar encara hi romania. A la zona hi havia també una bona concentració d’orenetes (Hirundo rustica). Riu avall vaig veure diverses especècies transaharianes como ara Oreneta de ribera (Riparia riparia), Còlit gris (Oenanthe oenanthe), Mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus), Papamosques gris (Muscicapa striata) i un inesperat Mosquiter ibèric (Phylloscopus ibericus) al barri de La Catalana. El pronòstic meteorològic del dia 27 engrescava a sortir. S'esperaven vents forts de llevant i pluja al llarg de tot el dia .

27 D’ABRIL

Després d’una nit d’intensa pluja, a trencar d’alba el temps va donar una petita treva. El festival havia començat. En Xavi Larruy prospectava els trams alts del riu en direcció a la desembocadura. Mentre el Guillermo Rodríguez i el Manolo García Tarrasón es van encarregar del Parc del Litoral, jo vaig recòrrer la desembocadura del Besòs i el parc de la Pau. Els efectes del temporal eren evidents. Al parc del Litoral, hi van estimar uns 20-30 exs. de Mosquiter xiulaire (Phylloscopus sibilatrix), un migrant regular però escàs que poques vegades es presenta en aquestes quantitats. A l’altre banda de la desembocadura, on la presència de arbres de fulla plana és quasi anecdòtica, vaig trobar altres 5 exs, que es movien entre tamarius, associats a un bon nombre de mosquiters de passa. Malgrat la pluja, que no minvava, vaig continuar prospectant el parc. A uns tamarius aïllats vaig localitzar un grup de mosquiters de passa i entre ells va saltar la primera alerta, un Tallarol xerraire (Sylvia curruca) que brincava entre les branques. Tot el grup es va desplaçar cap uns matolls, on no va poder ser relocalitzat. La pluja, cada cop més intensa, va obligar a susprendre la recerca als quatre observadors que allí ens trobaven.

Vaig deixar el Besòs amb un goig que feia temps que no sentia. No només per les observacions extraordinàries de sílvids, també per la parella de limícols que s’alimentaven a la barra de sorra de la desembocadura, un Batallaire (Philomachus pugnax) i una gamba roja (Tringa totanus), fet afavorit no només pel mal temps, sinó també per la nova mesura de gestió engegada a la desembocadura: la prohibició de la pesca. No hi havia ningú i els bitxos estaven tranquils!

Una consulta al ràdar del Meteocat aconsellava desplaçar-se una mica cap al sud, on les precipitacions semblaven menys probables. A les 12:40 hi era a la plaja de Sant Cristòfol (Vilanova i la Geltrú). Allí romania un petit grup de gavines capnegres i corses. Entre elles s’alimentaven tres corriols camanegres (Charadrius alexandrinus) i un Territ tres dits (Calidris alba). Tot seguit vaig anar a la desembocadura del Foix (Cubelles), on vaig veure   una Valona (Tringa glareola), un altre mosquiter xiulador, un Mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli), a més d'altres migradors com ara Còlit gris o Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca). Al port de la tèrmica, m’hi vaig trobar amb el Vittorio. Entre la vegetació de les dunes, hi van veure un Hortolà (Emberiza hortulana), més còlits grisos i un bon grapat de bitxacs rogencs (Saxicola rubetra). Unes hores abans, en Vittorio havia vist un bon grup de fumarells carablancs (Chlidonias hybridus) i xatracs menuts (Sternula albifrons), que un cop millorades les condicions meteorològiques van reprendre el viatge. També va ser destacada l'observació d’una Gavina cendrosa (Larus canus) de 2n any calendari anellada a Irlanda.

Com que estaven al cas de les nombroses observacions de Papamosques de collar, van intentar diversos punts d’interés, tot i que sense gaire èxit. Més sort, però, vam tenir amb el mosquiter xiulare, que el vam trobar a un petit parc de la ciutat de Vilanova i la Geltrú, i és que realment la costa n’estava farcida.

28 D’ABRIL

A les sis del matí la llevantada continuava colpejant la costa. Malgrat aixo calia intentar relocalitzar el Tallarol xerraire al parc de la Pau, per tal d’aconseguir algun document gràfic. Vaja, una foto! La realitat és que hi havia menys bitxos que el dia anterior (per exemple, de mosquiter xiulaire només en vaig veure un) i la recerca no va ser fructífera. La desembocadura però em va recompensar amb el “recanvi” de limícols. Si el dia anterior hi havia batallaires (al final n’eren dos) i una gamba roja, aquest cop vaig veure 4 corriols grossos (Charadrius hiaticula) i 6 xivitones (Actitis hypoleucos). A la platja del Fòrum, vaig veure altres dos corriols.

Des de la desembocadura vaig anar a La Catalana, on vaig trobar més mosquiters xiulaires, mastegatatxes i alguna cuereta groga. Mestre prospectava la zona, vaig rebre un missatge d’en Xavi, que es trobava riu amunt. El missatge deia: “cervinus!!!” “Veus, home de poca fe com hi era possible!” Casualitats de la vida, hores abans havien parlat de la possibilitat que hi aparegués, però en Xavi ho dubtava per la manca d’hàbitat adient. Una llevantada tanmateix és un “qualsevols cosa és possible”.

Al migdia em vaig trobar amb el Xavi, després d’un àpat lleuger al McDonals de l’Alcampo de Sant Adrià de Besòs entre mastegatatxes, mosquiters xiulares i de passa, tallareta vulgar (Sylvia communis) i altres migrants “aterrats” pel temporal. Quin goig! Un goig que va continuar al Parc del Litoral i a la desembocadura del Besòs en trobar una Bosqueta icterina (Hippolais icterina) cantant a la vora del riu.

El dia el vam tancar amb un rècord històric pel Besòs: un estol de 10 gambes verdes (Tringa nebularia). Molt a prop encara hi era l’Anthus cervinus.

29 D'ABRIL

Després de sortir de la feina vaig acostar-me a la desembocadura del Besòs a fer una ullada ràpida. Encara refermava el temporal. La desembocadura estaba animada amb un petit grup de limícols a la barra de sorra (1 Corriol petit, 3 corriols grossos, 1 Tèrrit becllarg i una xivitona). El més impresionant però varen ser els dos xatracs grossos que pescaven entre la desembocadura i el tram final del riu. Tot un goig per als sentits en una zona tan castigada com aquesta. Aquí us deixo unes imatges. I recordeu, quan s'apropi una llevantada, prepareu els binocles.

Maresme: entre mar i muntanyes

Entre la serralada Litoral i la mar Mediterrània, s’extén de nord a sud la comarca del Maresme. Al llarg d’aquesta estreta franja de terra, hi ha zones de gran interés ornitològic que ens poden dónar grans moments de goig. L’1 de novembre vaig estar des de ben aviat a l’Espinal per a controlar la migració. El flux de rapinyaires, que ja no té la força de les primeres setmanes de la tardor, no ens va decebre: fins les 13.30 h. el Jordi Sala, el Joan Grajera i en petit Jordi "superulls” comptabilitzàrem un mínim de 38 rapinyaires. Les dues espècies dominants fórem l’Aligot comú (Buteo buteo) i L’Esparver vulgar (Accipiter nisus), però també van passar un parell d’aligots vespers (Pernis aviporus), arpelles (Circus aeroginosus), astors (A. gentilis), xoriguers (Falco tinnunculus) i fins i tot una possible Àguila pescadora (Pandion haliaetus).

Les rapinyaires no varen ser els únics migrants. Res a veure amb el flux de dies enrrere provocat pel fort temporal de vent, el matí, però, fou força bo per la migració de corbs marins grans (Phalacrocorax carbo), potser més de cent exemplars; a més a més van assistir a un goteig continu de passeriformes, principalment pinsans (Fringilla coelebs), però també 7 pinsans mecs (Fringilla montifringilla), dues femelles de pinsà boroner (Pyrrhula pyrrhula), aloses (Alauda arvensis), cotolius (Lullula arborea), titelles (Anthus pratensis), cueretes blanca i torrentera (Motacilla alba i M. cinerea), Pardal de bardissa (Prunella modularis), passarells (Carduelis cannabina), lluers (C. spinus) o trencapinyes (Loxia curvirostra). Si el matí va ser interssant, la tarda fou tot un festival d’aligots. Malauradament m’ho vaig predre, però va quedar ben enregistrat pel Jordi Sala.

Des de la serralada vaig anar al litoral. Primer a la platja del Cabaió en Arenys de Mar, on continuava la Gavina vulgar polonesa amb anella blanca i codi negre amb l’inscripció TANA. Aquest cop acompanyada d’un bon nombre de gavines capnegres (Larus melanocephalus), on estaven representats tots el grups d’edat i una desena llarga de xatracs becllargs.

Primer hivern (esquerre) i adult (dreta) de Gavina capnegra. 

Segon hivern de Gavina capnegra.

Xatracs bec-llargs i gavines vulgars.

La jornada la vaig acomiadar a la gola de la Tordera. Baixava aigua com feia temps que no ho veia, i amb tanta força que havia trencat la barra de sorra, connectant el riu amb el mar, anegant les vores i fent desaparèixer illots i d’altres punts de repós dels ocells. Tot plegat, i afegit a la gran afluència de gent pròpia d’un dia festiu, va fer que la visita fos una mica estèril. El més destacat va ser una femella d’Ànec cuallarg (Anas acuta) sobrevolant la desembocadura. Li va costar decidir-se a entrar-hi, però finalment ho va fer en companyia d’un grup de collverds. També sedimentats, hi havia un petit grup d’ànecs grisets (Anas strepera). Per sobre unes endarrerides orenetes vulgars (Hirundo rustica), que feien colla amb uns pocs roquerols (Ptyonoprogne rupestris), animaven amb el seu vol acrobàtic la vesprada festiva.

Femella d'Ànec cuallarg.

A la plana deltaica vaig veure el primer Repicatalons (Emberiza schoeniclus) de la temporada. Des d’una bona atalaia, un Aligot romandava hieràtic a l’aguait d’alguna possible presa, sobrevolant a curta distància també guaitava un Esparver vulgar. I bones raons tenia, doncs els camps estaven farcits d’ocellets, especialment cueretes blanques i titelles, però també gafarrons (Serinus serinus), alguna cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) i les mimètiques cogullades (Galerida cristata).

Cotxa fumada

Gafarró

Titella 

Aligot 

Estornells vulgars

Vaig esperar la posta de Sol entre el camps de conreu, no fos el cas que tinguès alguna sorpresa en forma de Torlit, però amb vaig conformar amb una càlida i silenciosa posta de Sol.

Les millors observacions al Segrià

Feia temps que tenia pendent una visita a les planes de Ponent. Dresprés de tot un estiu a les costes gallegues, trobava a faltar els camins polsegosos d’aquestes zones estepàries. Així, aprofitant una oportunitat inesperada, vaig passar els darrers dos dies (i mig) a la comarca del Segrià. Dos dies que varen resultar força productius. Tot seguit faig un recull de les observacions més destacades.

Cigne mut (Cygnus olor): Un total de 19 exs. al patà d’Utxesa el 4/09/12, entre el quals hi havia una parella amb 3 juvenils i una altra amb 4.

Xarrasclet (Anas querquedula): Un estol de 49 exs. al patà d’Utxesa el 4/09/12.

Aligot vesper (Pernis apivorus): 5 exs. sobrevolant la timoneda d’Alfès el 3/09/12.

Corriol pit-roig (Charadrius morinellus): 24 ex. a un camp d’Alfès el 3/09/12.

Fumarell negre (Chlidonies niger): 7 exs. al patà d’Utxesa el 4/09/12.

Ganga (Pterocles alchata): Al voltant de 20 exs. a la timoneda d’Alfès el 3/09/12. El grup més gran va ser d’11 exs, entre el que hi havia dues femelles amb polls. El resta diverses volades de 5 i 2 exs. Varen estar molt actives al capvespre.

Picot graser petit (Dendrocopos minor): Una femella al parc de la Mitjana de Lleida el 5/09/12.

Oreneta de ribera (Riparia riparia): Al voltant de 840 ex. al patà d’Utxesa el 4/09/12.

Trobat (Anthus campestris): Un exemplar a la timoneda d’Alfès el 3/09/12.

Mallarenga de bigotis (Panurus biarmicus): Al menys 3 exs. al patà d’Utxesa el 4/09/12.

A més de les espècies esmentades, cal comentar que hi havia bona sedimentació de migrants, entre els que destacaven l’Abellarol (Merops apiaster), el Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca) i el Mosquiter de passa (Phylloscopus trochillus); més escasos però fàcilment detectables, el Còlit gris (Oenanthe oenanthe),  la Tallareta vulgar (Sylvia communis), el Tallarol gros (S. borin) i el Papamosques gris (Muscicapa striata).

Merops apiaster

Ficedula hypoleuca

Oenanthe oenanthe

Finalment, va resultar molt interessant, la visita al pantà de Camelis. El nivell d’agua era molt baix i les condicions eren molt bones per a limícoles. En un recompte que vaig fer la tarda del día 4/09/12 van surtir: 6 cames llargues (Himantopus himantopus), 223 fredalugues (Vanellus vanellus), 25 corriols petits (Charadrius dubius), 4 corriols grossos (Charadrius hiaticula), 1 Territ menut (Calidris minuta), 2 becadells comuns (Gallinago gallinago), 1 Gamba verda (Tringa nebularia), 3 valones (T. glareola), 6 xivites (T. ochropus) i 2 xivitones (Actitis hypoleucos). Deu espècies i més de 270 exs. no està gens malament per un indret tan petit. Us animo a visitar-lo. I vull donar les gràcies al José Guerra que em va informar de les condicions del patà. 

Crònica d'un dia plujós

“A mal tiempo, buena cara”. Així diu una dita castellana. Aquesta frase, hi té molt de resignació, però per un ornitòleg la resignació es transforma en alegria (si més no per a mi). La borrasca obre tot un capítol de possibilitats, i encara més en plena època migratòria. Jo ho veig d’aquesta manera: la pluja espanta la gent, la gent no va a les platges, les platges queden buides, els ocells tenen tranquil·litat (que és el que més necessiten en aquests moments tan crítics), apareixen zones inundades que són un potencial refugi de limícoles i d’altres espècies... i podria continuar. Però no tot són flors i violes, la pluja dificulta l’observació, la roba mullada i els peus humits empipen, però al cap hi tens “imatges” del que pot estar per venir. Agafeu doncs els binocles, un anorac (el paraigües no cal, ens mollarem igual) i vingueu a visitar la costa de Vilanova i la Geltrú, ens esperen coses interessants.

És dilluns, 3 de maig, les previsions meteorològiques són del pitjor, s’espera un dia de pluja persistent. Amb el cotxe, m’adreço a la desembocadura de El Foix. La pluja és de tal intensitat que és del tot impossible fer-hi una ullada. Giro cua cap al port de Vilanova. Als pantalans del moll, hi descansen estoiques, sota la pluja, set gavines corses (Larus audouinii) i un segon any calendari de Gavià argentat (Larus michahellis), mentre 31 orenetes (Hirundo rustica) desafien la pluja i el vent. A la plaja de Sant Cristòfol no hi ha res, res de res, de manera que faig mitja volta i me’n vaig a la platja de Ribes Roges.

La pluja continua cient, no amb tanta intensitat, però suficient com per a fer l’observació força incomoda. La meva salvació és un quiosc de música que hi ha al passeig a tocar de la riera. I sorpresa! A banda i banda de la riera, la zona de dunes ha quedat força inundada. A la platja hi destaca un bon estol de gavines i xatracs: 27 gavines capnegres (Larus melanocephalus), 22 ex. de 1r estiu, 2 de 2n estiu i 3 adults; 36 gavines rialleres (L. ridibundus), 60 gavines corses (Larus audouinii), de les quals dos eren exemplars de 1er estiu; un adult de Gavià fosc (L. fuscus);  a més de 27 gavians argentats (Larus michahellis) inmadurs; quan a xatracs, n’hi havia 29 becllargs (Sterna sandvicensis) i un adult de Xatrac comú (S. hirundo).

Gavines capnegres amb Gavina cosa i Gavià argentat:

Xatracs becllargs, gavines rialleres, corses i gavians argentats:

Xatrac comú amb xatracs becllargs i gavina riallera:

Pel que fa a les gavines corses, hi havia algunes que duien anella de lectura a distància. Tot seguit exposo els resultats:

a) Adult amb anella blanca i codi negre AYLF al tars dret i anella metàl·lica a l’esquerre.

b) Adult amb anella blanca i codi negre AUXD al tars esquerre i anella metàl·lica al dret.

c) Adult amb anella blanca i codi negre ARW6 al tars dret i anella metàl·lica a l’esquerre. Aquest exemplar va ser anellat al Delta de l’Ebre al juny del 2005 i porta a la zona des de finals de març.

d) Adult amb anella blanca i codi negre ATUB al tars dret i anella metàl·lica a l’esquerre.

e) Adult amb anella blanca i codi negre AXTW al tars dret i anella metàl·lica a l’esquerre.

f) Adult amb anella blanca i codi negre AX88 al tars dret i anella metàl·lica a l’esquerre.

g) Adult amb anella blanca i codi negre AHYH al tars esquerre i anella metàl·lica al dret.

Però no eren només gavines el que hi havia. A la riera descansava un grup de 8 becs d’alena (Recurvirostra avosetta) i les vores de la riera i les basses dels costats eren un bullir de limícoles (considerant les característiques de l’espai). En conjunt vaig comptabilitzar: 27 corriols grossos (Charadrius hiaticula); tres mascles i una femella de Corriol camanegre (C. Alexandrinus); 7 territs de tres dits (Calidris alba); un Territ variant (C. Alpina); 3 territs de Temminck (C. temminckii); 3 gambes roges (Tringa totanus); una Valona (T. glareola); i una Xivitona (Actitis hypoleucos). En total 55 límícoles de nou espècies diferents.

Becs d'alena:

Territ variant, territs de tres dits i Corriol gros:

Territ de Temminck:

Valona:

Quant a passeriformes, l’estrella va ser una Piula gola-roja (Anthus cervinus), a més hi havia una Oreneta de ribera (Riparia riparia), una Piula dels arbres (A. trivialis), tres cueretes grogues (Motacilla flava), quatre cueretes blanques (M. alba), un Pit-roig (Erithacus rubecula) i una femella de Còlit gris (Oenanthe oenanthe). En aquest sentit, la sedimentació de passeriformes no va semblar fàcil de detectar (no vaig poder prospectar gaire ni bé). No obstant això, cal destacar la sedimentació d’orenetes vulgars (Hirundo rustica), amb un mínim de 500 ex. i més tard (parlo del migdia) vaig veure un flux permanent d’exemplars cap al sud, amb la qual cosa ben bé podien sobrepasar el miler d’exemplars.

Una ocasió com aquesta havia de ser compartida, de manera que vaig trucar al Vittorio perquè gaudís de l’espectacle. En Vittorio va anar a la tarda, mentre jo prospectava la desembocadura de El Foix, i el dia no va decebre. El que jo havia vist al matí ell va fegir 4 ocells de tempesta (Hydrobates pelàgicus)!!!, un inmadur de Mascarell (Morus bassana), un Martinet blanc (Egretta garzetta), el nombre de corriols camanegre havia pujat a 6; també va aparèixer un Territ becllarg (Calidris ferruginea); un Fumarell carablanc (Chlidonias hybrida); i de passeriformes un Papamosques gris (Muscicapa striata). Espectacular!

A la desembocadura de El Foix, el cabal del riu havia pujat tant que les zones adients per a limícoles havien desaparegut sota les aigües, només vaig veure un Corriol camanegre, una Xivitona i una Xivita (Tringa ochropus)! A més a més, continuaven les dues fotges (Fulica atra). Entre el tamarius rondava una Tallareta vulgar (Sylvia communis); hi havia 2 mascles i una femella de Còlit gris; i igual que a Vilanova descatava la gran quantitat d’orenetes vulgars, però aquí hi havia una altre sorpresa, una Oreneta cua-rogenca (Hirundo daurica). La tarda la vaig tancar observant un estol de gavines corses parades a la platja Llarga.

EPÍLEG

La tarda del 4 de maig ja no pluvia, fins i tot havia sortit el sol. A la platja de Ribes Roges la gent (no gaire) ja passejava. Els territs de Temminck encara hi eren (aquest cop vaig comptar 4; en Vittorio els havia vist al matí), una gamba roja encara voltava per la zona. La previsió meteorològica pels propers dies és de millora.

Us deixo amb unes fotos dels quatre exemplars de Territ de Temminck que vaig prendre el 4/05/10. Bona nit i gràcies per la vostra visita.