Crónica de abril en el río Besòs

El pasado mes de abril fue escepcionalmente bueno en cuanto a observaciones de Alcaudón común de la subespécie balear (Lanius senator badius). El primero apareció en el parc de La pau, lo observó Xavier Larruy el 1 de abril. El segundo lo vio también Xavier Larruy en La Catalana, una zona que desgraciadamente se urbanizará en un futuro, el día 16, durante una visita con el Grup d’Ornitologia del Centre Excursionista de Terrassa. Cinco días más tarde, en una nueva visita,  Xavier Larruy (a partir de ahora Xavi) y yo localizamos otro ejemplar.

Lanius senator badius. La robustez del pico o la ausencia de blanco en la base de las primarias son algunos que lo diferencian de la subespecie nominal.

El 25 de abril aparecía otro ejemplar a la altura de Santa Coloma de Gramanet. Esta vez lo disfrutaban Xavi y Dionisio Sanz. Finalmente, el día 27, Xavi registraba otro individuo, esta vez en la desembocadura, esos 400 metros desangelados de la Administración entre el mar y el primer puente de los muchos que atraviesan el río. El alcaudón común balear es una subespecie endémica de las islas baleares, que se presenta de manera regular en el litoral catalán durante la migración primaveral. Pero no és el único endemismo que visita el Besòs.

Simultáneamente a la observación del alcaudón balear, Xavi y quien estas líneas escribe disfrutamos de un papamoscas grisbalear Muscicapa striata balearica. Fue el día 21. Lo observamos, lo fotografiamos y lo filmamos, confirmamos las características que lo identificaban como subespecie, y disfrutamos como enanos en un lugar olvidado, que temporada tras temporada no deja de ofrecernos todo tipo de maravillas naturales. ¿No se merece Sant Adrià de Besòs un espacio verde de calidad al lado del río? ¿No tenemos ya bastante hormigón a nuestro alrededor? Si los gestores supieran lo que acontece cada día en estas pocas hectareas, quizás cambiarían de idea. Pero para ello es necesario saber mirar, no sólo ver.  

Abril es un mes de migrantes. Hubo días espléndidos, donde no faltaron las collalbas grises Oenanthe oenanthe, los papamoscas cerrojillos Ficedula hypoleuca, las currucas carrasqueñas Sylvia cantillans (con este taxón no me aclaro) y zarcera Sylvia communis, los mosquiteros musicales Phylloscopus trochilus, y papialbos Phylloscopus bonelli, algún cuco Cuculus canorus, o alguna golondrina daúrica Cecropis daurica entre los bandos de golondrinas comunes, colirrojos reales Phoenicurus phoenicurus, tórtolas comunes Streptopelia turtur, y por supuesto alcaudones comunes Lanius senator senator.

Macho de collaba gris

Curruca zarcera

Macho de papamoscas cerrojillo 

Alcaudón común de la ssp. senator.

Pero el Besòs nos brindó también especies tan escasas en este entorno como la collaba rubia Oenanthe hispanica, con 3 ejemplares observados por Xavi el día 12, un día muy animado de pajarillos, y otro ejemplar el día 16, detectado por Javier Valladares, o los mosquiteros silbadores Phylloscopus sibilatrix, que vimos Xavi y yo en La Catalana el 22 de abril. ¡Vaya día eo 22 de abril! No sólo vimos los silbadores, el badius o el striata balearica, lo mejor de todo, que fue “bimbo” (expresión que hace referencia a primera observación) para la zona, fueron dos escribanos hortelanos Emberiza hortulana. Esta observación, disparó el ritmo de nuestras pulsaciones. Son de esos días que uno nunca olvida. El 22 de abril de 2016 quedará grabado en nuestra memoria como un día destacado (¡qué poco adjetivo para tan gran día!). No menos ilusionante fue la buscarla pintoja Llocustela naevia que Xavi escuchó en la desembocadura el día 28. No faltaron observaciones de garza imperial Ardea purpurea, con un ejemplar el día 18 a la altura de Santa Coloma de Gramanet.

Por más que nos hemos esforzado, esta primavera no está siendo especialmente buena para limícolas, al menos en lo que llevamos de temporada. Abril comenzó con un dato especialmente espectacular, 28 cigüeñuelas Himantopus himatopus en la desembocadura, que observó Xavi el primer día del mes. Llovia, ergo poca frecuentación humana y las aves se paran en la desembocadura. Es una ecuación tan fácil, que no entiendo cómo la admistración no acaba de resolverla, eliminando naturalmente  la variable meteorológica. Cuatro más aparecieron en la desembocadura al día siguiente, las vio Javier Valladares. Una gran observación fue la que hizo Jaume Campderròs el 9 de abril. Vio un zarapito trinador Numenius phaeopus el día 9, que pudo documentar con unas fotografías magníficas.

El 24 de abril, Xavi observó en la desembocadura varios chorlitejos grandes Charadrius hiaticula y patinegros Charadrius alexandrinus, formando un bando mixto con correlimos tridáctilos Calidris alba. No cito al andarríos chico o al chorlitejo chico, que se vieron diariamente en el río.

Por el contrario, fue bastante bueno de marinas, destacando una pagaza piquirroja Sterna caspia el día 20, 3 pagazas piconegras Sterna nilotica el 28 de abril y un fumarel cariblanco Chlidonias hybridus volando río arriba el día 17.

Quiero acabar esta crónica con una observación que disparó la adrenalina de muchos de nosotros. El 5 de abril, Javier Valladares descubrió un macho de lavandera blanca enlutada Motacilla alba yarrellii, propia de las Islas Británicas. Consiguió fotografiarla. Estábamos más que ilusionados, pero una mirada detallada a las fotografías nos desinfló. Motas grises en las cobertoras y otros detallas que ahora no mencionaré delataban un probable híbrido alba x yarrellii. Pero tranquilos, que aquí hay mucho tesón y tarde o temprano caerá.

Poques aus, la figuera de moro i la cotxinilla

El passat 3 de febrer vaig fer un tomb per la Serra de Marina. El recorregut va començar als peus del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Des d’allà vaig seguir una riera en direcció sud-est, per després girar cap al nord i travessar la Serra de Can Mas fins La Vallensana. Un cop allà dalt, vaig endinsar-me pel matollar fins arribar de nou al monestir. El paisatge és el típic d’una serra mediterrània litoral, garriges amb clapes de pi pinyer, alguna zona d’alzina i allà on les condicions ho permeten, esquàlides rouredes. Una part d’aquest recorregut està dintre del Par Natural de la Serralada de Marina, que juntament amb la Serralada Litoral, conformen una superficie protegida de més de 19.400 ha. El conjunt ha estat declarat ZEC (Zona d’Especial Conservació) i forma part de la Xarxa Natura 2000.

Les espècies d’aus habituals són les pròpies d’un entorn mediterrani d’aquestes característiques. El dia 3 de febrer no va ser una jornada especialment fructifera. En total vaig registrar 21 espècies:

1. Tudó Columba palumbus
2. Titella Anthus pratensis
3. Cargolet Troglodytes troglodytes
4. Pardal de bardissa Prunella modularis
5. Tallareta cuallarga Sylvia undata
6. Tallarol capnegre Sylvia melanocephala
7. Tallarol de casquet Sylvia atricapilla
8. Mosquiter comú Phylloscopus collybita
9. Bruel Regulus ignicapilla
10. Pit-roig Erithacus rubecula
11. Mallarenga petita Periparus ater
12. Mallarenga emplomallada Lophophanes cristatus
13. Mallarenga blava Cyanistes caeruleus
14. Mallarenga carbonera Parus major
15. Mallarenga cuallarga Aegithalos caudatus
16. Gaig Garrulus glandarius
17. Garsa Pica pica
18. Pinsà comú Fringilla coelebs
19. Gafarró Serinus serinus
20. Cadernera Carduelis carduelis

La majoria són espècies sedentàries que es poden veure tot l’any a la zona. D’altres com la titella, el pardal de bardissa o el cargolet, només hi arriben per a passar l’hivern. Malgrat aquesta llista tan pobra, la zona acull un bon nombre d’espècies, però aquest no era el dia i l’hivern tan suau que tenim fa que hi baixen pocs ocells del centre i nord d’Europa.

Tallarol capnegre (mascle de 1r hivern)

Mallarenga carbonera. Probablement femella per la "corbata" negra fina i estreta.

Mallarenga petita.

Però no és això, ni de bon tros, el que més em preocupa en aquesta zona del parc. Un dels problemes més greus és l’expansió de la figuera de moro Opuntia ficus-indica, un càctus d’origen americà, clasificat com a espècie invasora, i que s’ha establert a gran part del territori esdevenint un greu problema de conservació. L’Opuntia té un gran potencial colonitzador. Recordo que als vols del 2003 em vaig posar en contacte amb el Departament de Medi Ambient per explicar el problema de com alguns hortolans es dedicaven a plantar aquesta espècie per tot arreu. Va arribar un moment en què la superficie invaida era tal, que vaig donar la batalla per perduda, fins aquest 3 de febrer.

Herbassars colonitzats per figuera de moro.

En arribar a l’inici del meu recorregut vaig adonar-me que hi havia alguna cosa al paisatge que havia canviat —podeu deduir que feia temps que no hi anava—. Quan vaig passar al costat de les primeres figueres de moro, vaig entendre el motiu. Tots els peus estaven coberts d’una mena de capa blanquinosa amb aspecte de cutó. Em vaig posar més que content. Per fi tenia un aliat! Havia arribat la cotxinilla del nopal Dactylopius coccus.

FONT: https://es.wikipedia.org/wiki/Dactylopius_coccus

Figueres de moro infestades per cotxinilla del nopal.

El Dactylopius coccus és un petit insecte hemípter, que presenta un accentuat dimorfisme sexual. Els mascles són insectes voladors, en tant que les femelles passen la seva vida a les pales de les figueres de moro suclant la seva sàvia. Una figuera de moro infestada languideix lentament fins la mort. Potser les cotxinilles no acabaran amb totes les figueres de moro, però segur que reduiran la seva població. D’altra banda, espero i desitjo, que aquesta infestació de cotxinilla no sea tractada en actuar sobre una espècie que ha estat catalogada com invasora.

Bé, avui no he parlat gaire d’ocells, però de ben segur que si el paisatge reupera el seu estat original, tornaré a fer-ho amb força. D’aquí a uns dies vindrà una mica de fred i tornaré a pujar a la serralada. Ja us aniré informant.

Mosquiter fosc als Aiguamolls

Aquesta temporada tardohivernal ha estat molt fructífera quant a mosquiter rars a Catalunya. Va començar amb una invasió de mosquiters de doble ratlla Phylloscopus inornatus, amb desenes de registres. Quan ja davallava l’arribada d’inornatus, en Manolo García Tarrasón va trobar un mosquiter de Hume Phylloscopus humei a Montjuïc (Barcelona). Però la cosa no acaba aquí, el  18/X/15 en Xavier Idigoras i Jaione Echarte van localitzar un exemplar de mosquiter fosc Phylloscopus fuscatus a Mas Pinell, Pals (Girona). Posteriorment, el 28 de novembre van capturar un altre exemplar a l’Estació Biològica de Canal Vell (Delta de l’Ebre). I com que no hi ha dos sense tres (sic), el 8/I/15 en Mique Àngel Fuentes i en Gerard Dalmau van trobar un tercer exemplar a Les Molleroses (Aiguamolls de l’Empurdà, que ja roman si més no 10 dies a la zona. Jo vaig anar a veure’l a l’endamà de la seva localització. El 17 de gener vaig tornar amb el Jordi Sala i la Sílvia Cols.

El mosquiter fosc fa honor al seu nom. El to del seu plomatge recorda al d’un rossinyol bord Cettia cetti, però més apagat. Destaca el seu patró cefàlic molt marcat, amb una ampla llista superciliar pàl·lida que arriba ben bé als costats de la nuca, i està vorejada per una llista ocular oscura fosc ben definida. L’estructura era molt sembant a la d’un mosquiter comú Phylloscopus collybita, però amb potes clarament més llargues. Però el que més cridava l’atenció sens dubta era el seu comportament. Aquest exemplar es movia tota l’estona molt aprop de l’aigua. Cercava aliment entre els peus d’una filera de tamarius, la bardissa i unes clapes de boga amb moviments àgils i nervioosos. Pràcticament no s’aturava. És clarament un mosquiter de terra. Com deia un amic: “En un transecte estandar de passeriformes, aquest ocell no hi surt”... tret que coneguis el seu reclam, una barreja entre tallarol i bitxac. Aquí us deixo amb un vídeo molt, molt breu.