Contra l’astènia primaveral, una visita als Aiguamolls de l’Empordà

En arribar la primavera el meu cos pateix canvis de tota mena. Els metges parlen d’alteracions de l’estat anímic, que es tradueixen en canvis d’humor, alteracions que afecten a la vitalitat, provoquen cansament i també certa manca d’energia. Són simptomes més o meys lleus que descriuen un estat general amb un nom sense sonoritat, poc modulable i una mica anodin, al que l’afegeixen l’adjectiu primaveral. Si per mi fos, m’estalviaria de pronunciar-lo, però fa ja un grapat d’anys que circula arreu i és difícil desfer-se’n. Diuen els experts que fa referència al cansanci provocat pel canvi estacional. També expliquen que hi ha una pèrdua de gana —inclosa la sexual— , adobada amb tristesa, amb un rajolí de dificultat per a la concentració, un xic d’irritabilitat i potser una mica d’hipotensió arterial, entre molts altres símptomes.

Com que estava astènic —es diu molt en aquesta època quan un es troba cansat— amb el canvi d’estació, el 28 de març vaig enfilar cap als Aiguamolls de l’Empordà, per tal de tornar la meva vitalitat al seu nivell habitual. En arribar-hi, vaig adonar-me’n que no em mancaven ni energia ni gana de cap mena, el cansament havia quedat  arraconat i el nivell de vitalitat començava a superar la meva mitjana normal. Em sentia plenament vital, preparat per enfrontar-me a valones i cames llargues amb el sistema hormonal hiperevolucionat, cogullades melodioses, cruixidells monotemàtics, caderneres pujades de vermell, i gafarrons que derrotxaven notes frenèticament. El Matà era una olla a pressió, on desenes de valones escorcollaven els prats inundats, vigilades de ben a prop per una multitud de cames llargues.

Caderenera

Realment la panoràmica era tot un goig. Diverses espècies de limícols recorrien els antics arrossars. Al menys 73 cames llargues caminaven desmanegats per tot l’antic arrossar. Acostumo a dir que els cames llargues fan estiu a les maresmes i camps inundats. Són ocells que es fan veure, negres per sobra i blancs per sota engalanen la maresma amb sons i colors.

Molt més discretes, però igual d’abundants, resulten les valones. I ja els hi convé, de mida mitjana, recorren la plana anegada cercant invertebrats. Són més audibles que visibles, pero sempre les reconeixerem pel seu motejat blanc sobre fons marronós i un caparró relativament gran en relació al seu coll curt i prim. Si vola, ens deixarà veure el carpó blanc i quadrangular, un element diagnòstic de l’espècie.

Un “quiero y no puedo” és el corriol petit, que vol passar desapercebut —és la seva estratègia—, però resulta massa cridaner. No en te prou amb pregonar el seu territori amb un vol esperonat, exclamant cri-cri-cri, no en te prou amb córrer darrere un potencial competidor, aixecar el cos i exposar la banda negra que creua el seu pit, no en té prou amb mostrar un blanc i negre... Corriols grossos i camanegres també hi eren presents, però es dedicaven a alimentar-se sense fer tant d’enrenou.

Més discrets, els becadells, es mostraven refiats, potser confiant en el seu plumatge críptic, però semblaven oblidar que aquesta característica tan eficientent entre la vegetació, no serveix de res quan s’alimenten en aigües obertes.

Els calidris també ho intenten (passar desapercebuts). Encara vesteixen el seu plumatge hivernal, i són ben pocs els que comencen a lluir la llibrea estival, i si ho fan és només parcialmente. Territs variants, menuts, becllargs i batallaires sondejaven el fang amb certa tranquilitat, fins que un esparver  vulgar sobrevolà la zona. Aquesta amenaça però va ser ràpidament escampada per la gamba roja vulgar amb el seu tiu-tiu inigualable, davant la impassibilitat d’un solitari pòlit cantaire. En companyia de les gambes roges, les gambes verdes i les gambes roges pintades sondejaven les aigües més profundes, i allà on no arribaven altres limícols, s’alimentaven els tètols cuanegres mercè al seu llarg bec.

Per enrecordar-nos que l’hivern encara es resistia a marxar restaven un “puñaín” (com diuen a la meva terra) d’oques. Diuen alguns que poden tenir un origen domèstic, però no és rar que alguns exemplars allarguin la seva estada a zones d’hivernada tradicionals, com ara els Aiguamolls de l’Empordà.

Xarxets comuns, ànecs cullarots i grisets, ànecs collverds, una parella d’oques egípcies i algun xarrasclet completaven l’elenc d’ànàtides presents. L’any passat, per aquestes dates, els aiguamolls estaven plens de xarrasclets, va ser un any excepcionalment bo per a l’espècie. Enguany però destaca per la pobresa d’observacions, molt pocs exemplars i molt escampats.

Moltes altres espècies ocupaven els arrossars del Matà, fotges, polles d’aigua, cigonyes blanques, bernats pescaires, martinets blancs; a més d’algunes orenetes vulgars, cuablanques i cueretes grogues, encara restaven grassets de muntanya i un solitari reietó. També algun agró roig i un nutrid grup de capons reials, tres dels quals estaven anellats. Em deixo moltes coses, i la llista és molt mes llarga. La jornada va ser intensa i esgotadora, però vaig tornar cap a Barcelona amb les piles ben carregades i l’astènia oblidada en algun calaix dels meus records.

Anellament a Abrera

Ja fa anys que col·laboro amb el Xavi Larruy en jornades d’anellament, unes en el marc de l’educació ambiental (Serra de Marina, riu Besòs) i altres de caire més científic (seguiment de les poblacions d’ocells del riu Llobregat a Abrera). Avui he estat precisament a Abrera, en companyia de molt bona gent, en Javier Oliver, el Joan Castelló, la Sandra i l’Elena, en Sergi Sales i en Xavi.  Ha estat una jornada molt interessant, amb espècies com el colltort Jynx torquilla o el tord ala-roig Turdus iliacus, dels que es van anellar sengles exemplars.

Aquí us deixo algunes fotos dels meus ocells preferits d’aquesta jornada d’anellament.

Colltort

Tord ala-roig. Oi, que no es nota!

Femella de pinsà en actitud poc amistosa. L'enten.

Pardal de bardissa esperant que s'acabe la sessió de fotos per "darse el piro".

Sabeu qui és aquest personatge amb la cua tan trintxada?

Observacions al Besòs

Fa molt de temps que no parlo de les observacions del Besòs, i no perquè no n’hi hagi, que n’hi ha i ben bones (sempre a escala Besòs), sinó perquè ho vaig endarrerint i finalment acabo fent altres coses. Així de simple. Doncs bé, fins aquí hem arribat. Avui toca parlar del Besòs. I sense més dilació us explico algunes de les cites més interessants.

A més del ja famós mosquiter de doble ratlla que es va instal·lar durant una setmana al Parc del Litoral a Sant Adrià de Besòs, i d’un altre que dies després es va veure a La Catalana, hi ha hagut moltes altres observacions interessants a escala local. Entre les anàtides cal destacar dues femelles d’ànecs cuallargs, que van romandre uns dies associades a grups d’ànecs collverds. Qualsevol cita d’anàtida que no sigui collverd, resulta interessant, si a més es tracta d’una estada de dies, l’interés creix exponencialment, i si a més es tracta d’ànec cuallarg, la cita és de gran valor.

Foto d'arxiu

Però d’anàtides, tret aquesta observació, ha estat més aviat fluix. Una mica millor, ha estat el pas de limícoles. Al llarg de la tardor, es van veure diferents espècies, entre elles el remenarocs, que es va localitzar a la desembocadura. Però d’entre tots cal destacar la presència al novembre d’un pòlit cantaire (Numenius phaeopus) que va caure en una xarxa japonesa durant una jornada d’anellament. I una llarga estada de dues gambes verdes als trams finals del riu. En un lloc com el Besòs, amb tantes molèsties, aquest fet adquireix un valor molt significatiu. De mica en mica s’aprecien avenços en la millora de les condicions del riu. Encara resta molt a fer, però pels que hi anem sovint aquestes millores són apreciables.

Les darreres observacions de limícoles corresponen a una fredaluga i un territ variant a la desembocadura fa pocs dies. La fredeluga no va estar-se gaire estona. Una persona va accedir amb un gos a la llera i ho va foragitar tot. Aquest és una dels temes pendents sobre el que les autoritats competents han d’actuar.

Per finalitzar em trasllado riu amunt fins a Montcada i Reixac. Avui, 28 de novembre vaig participar en una jornada d’anellament adreçada al públic i dirigida pel biòleg i ornitòleg, Xavi Larruy. Una jornada destacada no només per la quantitat d’ocells que van anellar (vora 80), sinò i sobretot per la seva varietat d’espècies, un total de 16, que si afegim les observades però no capturades ens dóna un total de 36 espècies. Trenta-sis espècies d’aus que desapareixerien si desapareix la vegetació que els proporciona aliment i refugi. Recordem que entre els plans de l’anterior govern municipal de Montcada i Reixac, estava convertir les vores del riu en un camp de gespa, al estil del que actualment hi ha a Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià de Besòs. Formes i diversitat, front homogeneitat i linealitat, trieu.

Homogeneitat i linealitat

Forma i diversitat

Mallarenga blava

Repicatalons femella

Xivitona adulta

Titella 

Pardal de bardissa

Teixidor

Ocells del Barcelonès: el trencapinyes

L’evolució mai és capritxoca. De generació en generació, els diferents organismes es van traspassant trets, que els humans considerem com a bonics unes vegades, estrambòtics altres, originals de tant en tant, singulars, i molts cops increiblement espectaculars. Per què un organisme adopta determinades formes, colors o comportaments (exemples, aquests, conseqüència de l’evolució)?. Ho fa per selecció natural, que és la pedra angular de la Teoria de l’Evolució.

Aquest primer paràgraf em serveix d’introducció per presentar-vos una ioja de l’ornitofauna barcelonina, el trencapinyes. Es tracta d’un ocell realment curiós. No tan sols pel color vermell que presenta el plumatge del mascle, verd el de les femelles i ataronjat el dels joves mascles. Però allò que més crida l’atenció, i de ben segur, el tret menys visible a cop d’ull, és el seu bec, no el color.

Hi ha milers d’espècies de vertebrats al nostre planeta, però no em ve al cap ninguna altra espècie que mostri aquesta característica, mandíbules creudes. Bé, tampoc és així exactament. En realitat només estan creuades al seu tram final. Per si no m’he explica bé, aquí us deixo una foto.

© http://wikifaunia.com/aves/piquituerto/

Piquituerto en castellà o crossbill en anglès, fan referència a aquesta característica que defineix l’espècie. Són noms molt encertats realment, però a mi m’agrada especialment el nom català, trencapinyes, ja que són les pinyes el seu aliment quasi exclusiu, i en conseqüència els pins, l’espècie vegetal a la que va lligada evolutivament.

Els pins pertanyen a l’ordre de les coníferes, el grup més important de ginospermes, que va ser dominant allà pel Paleozòic. En agrupar-se, formen els anomenats boscos de coníferes, que és precisament on viuen els trencapinyes.

Tothom coneix les pinyes, i tothom sap de la dificultat d’extreure els seus fruits, el pinyons. Nosoltres podem fer-ho amb l’ajud de la nostra tecnologia, però el trencapinyes (Loxia recurvirostra) va desenvolupar una eina fantàstica. El seu bec únic, li permet extreure  els pinyos del con i amilentar-se d’un recurs molt abundant i poc utilitzat per altres espècies. Potser l’esquirol sigui el seu principal competidor. Però hi ha moltes espècies de coníferes. I la resposta evolutiva, ha estat la diversificació dels trencapinyes. Com que les coníferes es distribueixen a les zones boreals i templades de l’hemisferi nord, només aquí trobarem els trencapinyes, que s’han diferenciat bàsicament en quatre espècies: el trecapinyes, que a més de a Catalunya al trobem per tota Euràsia; el trencapinyes becgros, que viu als boscos boreals del nord-oest de Rússia i Escandinàvia; el trencapinyes escocès, que com el seu nom indica, viu a Escòcia; i finalment el trencapinyes d’ala blanca, que habita la taiga d’Euràsia i Amèrica del nord.

http://pajaros-pololo.es/piquituerto-franjeadoloxia-leucoptera-bifasciataestandar/ 

http://biologoybecario.blogspot.com.es/2011/03/piquituertos-i.html

http://escociatours.com/naturaleza-de-escocia-viaje-fotografico-aves-parte-ii/

Veure trencapinyes a Catalunya és molt fàcil al Pirineu i serres prepirinenques, tret el sector nord-oriental de la serralada, dominat per boscos caducifolis i esclerofils. Nuclis reproductors menys importants habiten les pinedes de la Catalunya central, la Serralada Litoral i els ports de Tortosa. Al Barcelonès apareix principalment a la tardor, tot i que pot criar a zones litorals molt properes, i els millors llocs per veure’l són els turons de la Serra de Marina i Collserola, que sobrevolen a la cerca del seu recurs principal, les pinyes. És molt important memoritzar el seu reclam,  ja que es tracta d’un ocell petit no sempre fàcil de veure.

Hàbitat de trencapinyes a Tuixén-Lavansa (Solsonès)  

Femella

Mascles

Colorines

Me gustan los colores. Disfruto combinádolos, compartiéndolos, enseñandolos, lo habitual en un maestro de Primaria. Siempre digo que la vida son colores, aunque también se puede vivir sin ellos, pese al dolor que pueda generar. Preguntádselo a aquel paciente de Oliver Sacks, que tan bien describe en su libro Un antropólogo en Marte (Editorial Anagrama). El señor I., en pleno apogeo de su carrera artística –era pintor-, sufrió una acromatopsia y pasó de ver el mundo en color a percibirlo todo en una gama de grises. Adiós a los colores. Pero en su caso, no creo que le dijera adiós a los colorines. És pura intuición.

A veces pienso en el señor I., sobretodo cuando voy en el metro o paseo por algunos barrios de mi ciudad. Son momentos realmente desgraciados. Me siento –salvando las distancias− un poco señor I., no puedo ver los colorines. Sé que están ahí porque los escucho, escucho sus trinos. Están ahí, los veo balanceados de un lado a otro, mientras describen un arco, marcado por el ritmo del caminante que los mantiene atrapados en su atracción de trapo. Los colorines cantan, asidos, del todo incómodos y asustados, a su percha. Puedo sentirlos. Sólo sentirlos. Están atrapados en esa atracción de trapo, una celda de 13,3 x 23,2 x 19,1 o tal vez de 16,1 x 20,1 x 18,8 [unidad de medida: centímetros].

Cada año se cazan miles de jilgueros. Digo miles, porque se desconoce la cifra real de los que acaban bajo las redes o enganchados a ramitas impregnadas de pegamento. Se hace con el consentimiento de las autoridades, que emiten decretos para una “captura sostenible”. Y todo en pro de una tradición para disfrutar del canto de unas aves, como si no fuera posible y suficiente con salir al parque, campos y jardines de nuestras ciudades para disfrutar de esas notas que los convierten en objetos tan codiciados por algunos.

Según cálculos de SEO/BirdLife, cada año se capturan en torno a un millón (unidad seguida de seis ceros) de fringílidos para su “adiestramiento” en el canto. Resulta significativo que la Federació Catalana de Caça se expresara en estos términos: “Volem agrair la perseverança i l’esforç realitzat dins el món federatiu, ocellaire i polític. I no podem oblidar tampoc, que aquest procés ha estat possible gràcies a la col·laboració i implicació de la Conselleria d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural.” Lo hacía en el 2014 en relación a la aprobación de un proyecto de Decreto, que permitirá la captura en vivo y la tenencia de aves fringílidas durante el periodo 2014-2018. Pero la cosa no queda aquí. También se felicitan porque en “2014 hem aconseguit el Decret de Control de Predadors, el Decret de regulació de la comercialització de Carn de Caça i en poc temps haurem assolit el decaptura de fringíl·lids”.  En octubre de 2014, se aprobaba tal decreto. Que cada uno saque sus propias conclusiones.

Se me olvidaba. No soy pajarero ni ocellaire. Quizás ornitólogo AFICIONADO. O quizás tan sólo me gusta ver aves.

Aus urbanes: un capsigrany

Després d’una jornada molt intensa a l’escola, aquesta tarda m’he apropat al parc de Diagonal Mar per fer una ullada a la primavera, relaxar vista i oïdes, i gaudir de la olor de la gespa després de tants dies seguits d'asfalt i formigó.

A l’estany gran estaven les oques domèstiques que volten entre aquest parc i el de la Ciutadella, un grup petit de gavians argentats (Larus michahellis) i una solitaria gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus). Entre els salzes que comencen a brollar, s’alimentaven alguns mosquiters comuns, mentre un mascle de Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) cantava sorprenentment alient als passejants. No era l’únic. Aquesta espècie ara està en pas cap al nord i vaig veure algun exemplar més.

Tallarol de casquet

Els que també cantaven com bojos, es perseguien, proclamaven i defensaven ferotges el seu territori, eren els gafarrons (Serinus serinus). I és que la primavera ja fa dies que es nota. Potser l’evidència més clara ha estat l’observació d’un Capsigrany (Lanius senator). És el segon que veig en els darrers cinc dies, i un altre que s'afegeix als ja observats a la zona. Una observació d’aquesta mena en un parc urbà és realment tonificant.

Però que les hormones estan alterades per la primavera, ho han deixat ben clar una parella de polles d’aigua (Gallinula chloropus), que en enfosqui-se el dia han sortir del seu amagatall entre les canyes per fer el Romeo i la Julieta.

L’arribada de la foscor l’han aprofitat també els ardeids que sovintejen les vores de l’estany. Més tranquils sense la presència de la gent, un parell de matinets blancs (Egretta garzetta), dos bernats pescaires (Ardea cinerea) i un Esplugabous (Bubulcus ibis) han entrar a l’estany, els tres últims garabé de nit.

Doncs en una tranquil·la i curta passejada he pogut gaudir de vint espècies d’aus, i un regal sempre tan benvingut en la ciutat com ara un Capsigrany.

Bona nit i gràcies per la visita.