Solución al Ornitonigma 2x1

El último Ornitonigma era doble. Se planteaba la identificación de dos especies capturadas para anillamiento, a partir del estudio detallado de sus partes superiores, sus patrones alares y el diseño de sus colas, que era lo que básicamente se podía apreciar en las fotografías. El plumaje de ambas especies es marrón con un estriado oscuro formado por la parte interna de las plumas. Se trata de un tipo de plumaje críptico que responde a la necesidad de confundirse con su entorno. En este sentido son muy parecidas. Sin embargo, si nos fijamos en el patrón de las alas (llamativa en uno y lisa en el otro) o la cola (extremos redondeados en uno y muy apuntados en el otro), se aprecian diferencias muy sustanciales.

Ornitonigma de octubre

Comencemos por el que titulé como Ornitonigma de octubre. Se trata de un ave con plumaje críptico, pero que en mano está plena de detalles: banda beigue que atraviesa de lado a lado el centro de las primarias; cobertoras grandes (hemibandera externa) y medianas con anchas puntas blancuzcas, que contrastan con el resto de la pluma marrón-negruzca; y rectrices muy apuntadas que recuerdan la punta de la cola de un pájaro carpintero (detalle muy importante). Destacan también las terciarias oscuras con bordes blancuzcos, así como las estrechas bandas longitudinales color ante de las hemibanderas externas de las primarias, y el extremo apical blancuzco de las primarias. En conjunto, el ala presenta un patrón bastante complejo y llamativo. Un patrón muy diferente al que muestran el Bisbita común (Anthus pratensis) y la Terrera común (Calandrella brachydactyla). Así lo entendieron acertadamente el 90% de los votantes de este ornitonigma. Se trataba de un Agateador común (Certhia brachydactyla), que fue capturado en una sesión de anillamiento en Gallecs, Vallès occidental (Barcelona).

Bisbita pratense

Terrera común

Detalle de la cola del agateador común. Los extremos de las rectrices apuntados y rígidos le sirven como punto de apoyo cuando trepa por los troncos y ramas de los árboles. 

Agateador común

En cuanto al segundo Ornitonigma, el de noviembre. Se planteaban cuatro posibilidades: Bisbita común, Acentor común, Buscarla pintoja y Buitrón. Antes de comenzar a descartar, hagamos una breve descripción de lo que vemos.

Como en el primer caso, se trata de un ave donde se combina el marrón en tonos más oscuros y más claros. Pero a diferencia de la anterior, no se aprecia un contraste acentuado. En mi opinión es un ave más bien lisa, con un bondo marrón y estriado negruzco desde el píleo hasta las covertotas alares. Plumas de vuelo uniformes sin marcas llamativas y cola más bien corta y redondeada. Un ave bastante discreta, que en el fondo es lo que pretende ser si no fuera por su canto.

¿Podría ser una buscarla pintoja? Según un 14% de los votantes, sí. Veamos cómo es una buscarla pintoja en otoño. Esencialmente es un pájaro de pequeño tamaño marrón-verdoso con un suave estriado oscuro. Un rasgo característico de todos los miembros del género Locustella, al que pertenece la Buscarla pintoja, es una cola muy ancha con la rectrices graduadas desde las externas más cortas a las centrales mucho más largas. Además, como migrador transahariano que es, la proyección primaria está bien acusada.

Nuestro ejemplar, por el contrario, es más bien marrón claro con un estriado grueso y cola redondeada y en apari apenas graduada. La proyección primaria es muy corta, apenas sobresale de la punta de las terciarias. Difícil encaje con una buscarla pintoja.

http://www.birding.se/birds/foto/grashoppsangare.htm

Podría ser un Bisbita común, si no fuera por el patrón del ala, el rayado mucho más grueso, la cola corta, redondeada y en apariencia poco graduada, la ausencia de rectrices externas claras, y otros muchos rasgos que todos conocéis y no hace falta enumerar.

El acentor común es también un ave de plumaje estriado, pero a diferencia del ejemplar del Ornitonigma de noviembre, el plumaje es de un color castaño-rojizo con matices grisáceos en el cuello. Ninguna de estos rasgos aparecen en nuestro ejemplar. Como tampoco aparecen las puntas blancas que presenta en las coberteras medianas y grandes.

Por lo tanto sólo nos queda una posibilidad, que se trate de un Buitrón (Cisticola juncidis). Esta fue la opción del 85% de los 21 votos emitidos. Vemos que el ala es bastante uniforme, con primarias pardo-grisáceas y cobertoras alares negruzcas con anchos bordes ante-blancuzco. Partes superiores color ante con un ancho estriado oscuro. Obsérvese el obispillo castaño-rojizo. Cola corta con manchas subterminales oscuras y bordes blancuzcos, excepto las centrales.

Maresme: entre mar i muntanyes

Entre la serralada Litoral i la mar Mediterrània, s’extén de nord a sud la comarca del Maresme. Al llarg d’aquesta estreta franja de terra, hi ha zones de gran interés ornitològic que ens poden dónar grans moments de goig. L’1 de novembre vaig estar des de ben aviat a l’Espinal per a controlar la migració. El flux de rapinyaires, que ja no té la força de les primeres setmanes de la tardor, no ens va decebre: fins les 13.30 h. el Jordi Sala, el Joan Grajera i en petit Jordi "superulls” comptabilitzàrem un mínim de 38 rapinyaires. Les dues espècies dominants fórem l’Aligot comú (Buteo buteo) i L’Esparver vulgar (Accipiter nisus), però també van passar un parell d’aligots vespers (Pernis aviporus), arpelles (Circus aeroginosus), astors (A. gentilis), xoriguers (Falco tinnunculus) i fins i tot una possible Àguila pescadora (Pandion haliaetus).

Les rapinyaires no varen ser els únics migrants. Res a veure amb el flux de dies enrrere provocat pel fort temporal de vent, el matí, però, fou força bo per la migració de corbs marins grans (Phalacrocorax carbo), potser més de cent exemplars; a més a més van assistir a un goteig continu de passeriformes, principalment pinsans (Fringilla coelebs), però també 7 pinsans mecs (Fringilla montifringilla), dues femelles de pinsà boroner (Pyrrhula pyrrhula), aloses (Alauda arvensis), cotolius (Lullula arborea), titelles (Anthus pratensis), cueretes blanca i torrentera (Motacilla alba i M. cinerea), Pardal de bardissa (Prunella modularis), passarells (Carduelis cannabina), lluers (C. spinus) o trencapinyes (Loxia curvirostra). Si el matí va ser interssant, la tarda fou tot un festival d’aligots. Malauradament m’ho vaig predre, però va quedar ben enregistrat pel Jordi Sala.

Des de la serralada vaig anar al litoral. Primer a la platja del Cabaió en Arenys de Mar, on continuava la Gavina vulgar polonesa amb anella blanca i codi negre amb l’inscripció TANA. Aquest cop acompanyada d’un bon nombre de gavines capnegres (Larus melanocephalus), on estaven representats tots el grups d’edat i una desena llarga de xatracs becllargs.

Primer hivern (esquerre) i adult (dreta) de Gavina capnegra. 

Segon hivern de Gavina capnegra.

Xatracs bec-llargs i gavines vulgars.

La jornada la vaig acomiadar a la gola de la Tordera. Baixava aigua com feia temps que no ho veia, i amb tanta força que havia trencat la barra de sorra, connectant el riu amb el mar, anegant les vores i fent desaparèixer illots i d’altres punts de repós dels ocells. Tot plegat, i afegit a la gran afluència de gent pròpia d’un dia festiu, va fer que la visita fos una mica estèril. El més destacat va ser una femella d’Ànec cuallarg (Anas acuta) sobrevolant la desembocadura. Li va costar decidir-se a entrar-hi, però finalment ho va fer en companyia d’un grup de collverds. També sedimentats, hi havia un petit grup d’ànecs grisets (Anas strepera). Per sobre unes endarrerides orenetes vulgars (Hirundo rustica), que feien colla amb uns pocs roquerols (Ptyonoprogne rupestris), animaven amb el seu vol acrobàtic la vesprada festiva.

Femella d'Ànec cuallarg.

A la plana deltaica vaig veure el primer Repicatalons (Emberiza schoeniclus) de la temporada. Des d’una bona atalaia, un Aligot romandava hieràtic a l’aguait d’alguna possible presa, sobrevolant a curta distància també guaitava un Esparver vulgar. I bones raons tenia, doncs els camps estaven farcits d’ocellets, especialment cueretes blanques i titelles, però també gafarrons (Serinus serinus), alguna cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) i les mimètiques cogullades (Galerida cristata).

Cotxa fumada

Gafarró

Titella 

Aligot 

Estornells vulgars

Vaig esperar la posta de Sol entre el camps de conreu, no fos el cas que tinguès alguna sorpresa en forma de Torlit, però amb vaig conformar amb una càlida i silenciosa posta de Sol.

Cotoliu

Solució a l'Ornitonigma de setembre

Las cuatro especies propuestas pertenecen a la familia de los alaudidos, aves de espacios abiertos, muy terrestres y que en general presentan tonos pardo terrosos, que las ayuda a mimetizarse con su entorno. La mayoría presentan crestas piliales.

El ejemplar de la fotografía muestra un plumaje muy desgastado de tonos pardo grisáceos en las partes superiores, mientras que las inferiores son blanquecinas con el pecho profusamente listado de oscuro y leves tonos castaño-ante a los lados. La gargante se aprecia de un blanco más luminoso, que se extiende hacia los lados del cuello y posteriormente asciende, rodeando las cobertoras auriculares. Estas últimas aparecen enmarcadas en su parte superior por una lista ocular oscura, encima de la cual se intuye una lista superciliar blancuzca de un tono semejante al de la garganta. Otros detalles que se obserban es un fino rayado oscuro en el píleo, el cual parece gris, pero se intuyen tonos pardo rojizos. El conjunto descrito nos hace pensar en una especie con un patrón cefálico destacado y llamativo, sin cresta apreciable, o en todo caso muy poco destacada. No obstante, el extremo del píleo apsarece apuntado y ciertamente sobresaliente, lo cual nos puede hacer sospechar en la presencia de una pequeña cresta (en este caso plegada). Si bien es verdad que la postura del ave no ayuda demasiado en la apreciación de dicho rasgo.

Tanto desgaste y abrasión hace que muchos rasgos diagnósticos ligados al diseño y patrón del plumaje queden relegados a un segundo plano. Sin embargo, hay algo que llama la atención en ese conjunto pardo grisáceo uniforme, y son las grandes cobertoras primarias negras, que contrastan de manera llamativa con el resto del ala.

Siempre es necesario atender a los detalles morfológicos y estructurales, ya que nos pueden aportar datos muy importantes para realizar una identificación precisa, y en un caso de estas característica es aún, si cabe, más importante. El ave de la foto tiene un aspecto rechoncho, la cola es relativamente corta y la cabeza proporcionalmente grande en relación al cuerpo. La proyección primaria es corta, aún así las terciarias distan de alcanzar la punta de las primarias. Finalmente vemos que tiene un pico fino y puntiagudo.

Una vez valorados todos estos detalles, se puede asegurar que se trata de un adulto de Totovía (Lullula arborea). El modelo facial contrastado, las cobertoras primarias negras y la cola corta, serían suficientes para descartar a las otras tres especies.

Secà de Bellpuig, vespre.

L’endamà de la nit de Sant Joan, un cel seré amagava un sol tòrrid que em va obligar a ajornar la sortida fins ben entrada la tarda. Com si estiguessim en plena canícula, els camps de Bellpuig estaven gairebé deserts de vida. No obstant això, el paisatge era esplèndid: camps ocres i grogencs s’estenien planers i finits fins un horitzó llunyà, trencat suaument pel blau del cel. Però els camps estaven deserts  només en apariència. Tant sols calia parar l’orella per adonar-se’n  de que tot estava allà, esperant que el sol ragés en sua inclinació i minvés la calor. Calia fixar la mirada per adonar-se que qui movia el blat no era pas el vent, que estava absent. Calia tenir paciència per veure sortir del camp una mare perdiu (Alectoris rufa) alerta als seus tretze perdigons, travessant el camí a corre-cuita per ficar-se entre els matolls de l’altre vora. Mare perdiu sap bé el que es fa, ja que ella i la seva llocada són el pa de cada dia de molts depredadors.

Perdiu

Més discrets que a la nit, els torlits (Burhinus oedicnemus) continuaven fidels als seus camps. El seu plomatge críptic i la seva actitud discreta, els ajudava a passar desapersebuts. Això és fonamental quan es té el niu a terra a l’abast de qualsevol boca afamada. Només un discret cap que sobresortia del cereal tallat delatava la seva presència. L’altre membre de la parella, mentrestant, romania a l’ampar d’uns matolls pendent de qualsevol potencial perill. El meu cotxe no l’hi semblava pas. I és que no gaire lluny d’allí voltaven un mascle jove d’Esparvé cendrós (Circus pygargus) i dues femelles d’Arpella (Circus aeroginosus), amb el seu típic vol rasant.

Torlit

La calor era un signe molt clar de que feia uns dies havia arribat l’estiu, però havia un detall no passava desapercebut: els camps estaven gairebé buits de calàndries. Vaig veure només tres exemplars solitaris cantant molt discretament. Què se’n havien marxat? En certa manera sí. Aquest era el símptoma més clar del canvi d’estació. Les calàndries (Melanocorypha calandra) havien abandonat els seus territoris de nidificació per a concentrar-se en grans grups a la recerca d’aliments. Endinsant-me al secar vaig topar amb un gan estol de 170 ex. que anava de camp en camp amb gran xivarri. En grups més petits fent el propi, estaven els puputs (Upupa epops). Buscant insectes a la vora dels camins amb el bec llargarut, obrint i tancat la cresta.

Puput

A mesura que avançava el vespre, l’activitat anava in crescendo. Els mascles de sisó (Tetrax tetrax) que feia unes setmana proclamaven els seus territoris, es mantenien ara més apaivagats i estaven canviant la librea nupcial a un plomatge més discret. La seva territorialitat havia minvat i es podien veure petits grups.

Sisó mascle.

Sisó femella

Enfilats a les seves atalaies, normalment les branques superiors d’un atmeller, el gaig blaus (Coracias graculus) deixava anar el seu cant ronc i estrident.  Exótic i esquiu, sempre pendent del seu voltant, juntament amb el Puput i els abellarols posaven la nota de color a un indret on els ocres i els marrons són la nota dominant. Fins a vuit exemplars vaig veure.

Tant identificatiu són els sisons a aquestes planes, como ho són els masos. Edificacions que s’aixequen aquí i allà i que fan servir la pagesia. Alguns, com el Mas del Coix, daten del segle XVI. Són elements propis d’aquest paisatge i la seva integració és tal, que algunes espècies no hi serien sense els masos. El cas més significatiu és sens dubte el del Xoriger petit (Falco naumanni). Aquest petit falcó els fan servir per ubicar els seus nius. Però no són els únics. Tota una comunitat d’aus coexisteix en aquestes construccions: Xoriguers vulgar (Falco tinnunculos), siselles (Columba oenes), mussols (Athene noctua), òlibes (Tyto alba) o el mateix Gaig blau, que sovint hi instal·len els seus nius. Probablement ja no tornaré a la plana de Lleida fins després de l’estiu. Però quan ho faci, ho faré amb ganes i il·lusió. Lleida mai decep.

Març a Ponent

El mes de març és un temps de transició, la natura encara no s’ha tret l’hivern de sobre, però ja comença a vestir-se de primavera. Moltes aus hivernants ens abandonen i d’algunes espècies només queden les escurrialles (perdó per l’expressió), alhora que arriba l’avantguarda dels migrans estivals que ja tornen dels seus refugis hivernals africans. Aquest temps, d’un pas enrere i dos endavant, m’agrada especialment a la Plana de Lleida. Els camps canvien l’austeritat hivernal pel color verd dels brots de blat, i els cruixidells i les calàndries desbordades, omplen l’ambient amb el seu cant.

Març, falsa primavera, diu una dita. En efecte, ho sembla per moments, com el dia 1, que vaig veure tres orenetes vulgars sobrevolant l’estany d’Ivars, poc després de veure una femella d’Esmerla (Falco columbarius), una especie estival solapant-se amb una hivernant en un dia d'aquells que no fa fred pero millor no treure’s l’abric. Aquesta era la postal del primer y tercer dia de març a l’estany d’Ivars. 

A l’estany encara hi restaven un grapat d’ànecs hivernants. El dia 1 hi havia com a mínim 3 ànecs xiuladors (Anas penelope), 2 ànecs grissets (A. strepera), 82 xarxets (A. crecca), 292 ànecs collverds (A. platyrhynchos), 1 Ànec cuallarg (A. acuta), 131 (194 ex. el 4/03/11) ànecs cullerots (A. clypeata) i 1 Morrell de cap roig (Aythya ferina). Molts encara hi romandran uns dies més, i potser se solapin amb d’altres que arribaran del sud per substituir-los. Entretant els locals, com ara el Cabussó emplomallat (Podiceps cristatus), comencen a guarnir-se amb les seves gales, les hormones s’estan despertant, i els rituals de corteig s’insinuen, quan no són clarament explícts. 

Cabussó emplomallat

Ànecs cullarots mascles

D’altres espècies, que senten també l’arribada de la primavera, veuen com alguns dels seus congèneres se’ls afegeixen durant uns dies. És el cas de la Gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus). A l’estany d’Ivars n’hi ha una colònia, però en aquesta època als locals i als hivernants que encara hi resten , se’ls afegeixen molts migrants que es desplacen cap al nord. Així, el vespre del dia 1 vaig assistir a una concentració espectacular de gavines rialleres: més de 3000 exemplars s’havien aplegat per passar la nit en la seguretat de les aigües d’aquesta zona humida. Entre elles, va aparèixer una altra espècie de gavina molt lligada a l’hivern, la Gavina cendrosa (Larus canus); n’hi havia dos exemplars, ambdos de 1r hivern el 4/03/11. Aquell va ser un dia destacat pel que fa a gavines, ja que a les esmentades, cal afegir un parell de gavines menudes (Hydrocoloeus minutus), 4 gavians foscos (Larus fuscus) i 113 gavians argentats (L. michahellis).

Tot i que anar a l’estany d’Ivars, és sempre un plaer, la visita a la Plana de Lleida anava adreçada principalment a visitar i recòrrer els secans. Quan camino per aquestes planes inmenses sento que només existeixo jo, les calàndries (Malanocorypha calandra), els cruixidells (Emberiza calandra) i una sensació d’infinut, menys per les calàndries, és clar, que ho abasten tot amb el seu cant, i quan sona un xoriguer, vés amb compta que és una calàndria! Són molt bones imitadores, i gràcies a elles vaig sentir el meu primer virtual Abellarol de la temporada.

Calàndria

Molts exemplars ja començaven a marcar territori, però encara es podien veure grans estols alimentant-se als camps de blat, sobrevolant-los. El grups de vegades estaven barrejats amb aloses (Alauda arvensis) i cruixidells, encara que aquests últims s’estimaven més parar-se a dalt un matoll o un atmeller i deixar anar el seu cant monòton i irritant.

Per posar un exemple de com estaven els secans, el 2 de març en un recorregut de 3 km pel secà de Bellpuig, vaig detectar 140 ex. calàndries. Entremig una femella d’Esmerla que els va donar una mica de canya sense gaire èxit. Alguns grups de fringílids trencaven l'hegemonia de les calàndries. Els passarells (Carduelis cannabina) els vaig veure en tres estols de 26, 30 i 19 ex. i algun altre solitari, mentre que les caderneres (C. carduelis) estaven aplegades en un gran estol de 111 ex., tot un espectacle de color cada cop que aixecaven el vol; i els pinsans (Fringilla coelebs) van ser els més escasos, com era d’esperar, amb tant sols vuit exemplars, la sorpresa però la va donar precisament un petit grup d’aquesta espècie, ja que dels cinc que n’hi havia, un era un Pinçà mec (Fringilla montifringilla). Tornem-hi: un altre ressagat hivernal, que contrastava amb l'alè estival de l'única Puput (Upupa epops) que hi vaig veure. D'altres estepàries estava més aviat fluix: de sisons per exemple només en vaig veure dos. Els residents van destacar en general per la seva escassetat: a tot el secà només vaig veure dues perdius (Alectoris rufa), un Botxi meridional (Lanius meridionalis) i només vaig trobar un úninc mas ocupat per quatre xixelles (Columba oenas). De rapinyaires tres quarts del mateix, a més de l'Esmerla, tres milans reials (Milvus milvus), una femella d'Arpella (Circus aeroginosus) i dos xoriguers (Falco tinnunculos).

Xixelles

Botxí

La sensació d’hivern sí que va sser més notòria a Gerb. Uns kilometres més al nord els secans van ser substituits per arbredes i per camps de fruiters. A diferència de Bellpuig, la petita vall de Gerb estava plena de pinsans i entre els diversos grups, vaig veure altres dos pinsans mecs. Entre els fruiters abundaven els tords (Turdus philomelos), amb un mínim de 28 ex., també un solitari Tord ala-roig (T. iliacus) i als camps més oberts alguna Griva (T. viscivorus). El més destacat però varen ser tres durbecs (Coccothraustes coccothraustes) que vaig veure a la pollancreda que hi ha al partidor de Gerb, un lloc tradicional per observar aquesta espècie.

Griva

L’embassament, pel contrari, era poc engrescador. Collverds fins a 121, tres parelles de grissets, un Cabusset (Tachybaptus ruficollis), 18 cabussons emplomallats, 53 corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo) a l’allocador, un Martinet blanc (Egretta garzetta), quatre bernats pescaires (Ardea cinerea) i 31 fotges. Més content que un gíjol, vaig tornar cap a Lleida. L’endamà m’esperaven els secans del sud.

3 de març

Cruixidell

En sintonia amb el secà de Bellpuig, Alfès era domini absolut de calàndries i cruixidells. A trencar d’alba enfilava la pista que porta cap a la timoneda d’Alfès. Abans d’arribar-hi, hi ha un trecall que va cap al sud. Una filera d’atmellers trenca l’horitzó i la boira matinal difumina les siluetes, les siluetes dels cinc milans reials i l’arpella que van passar la nit a les branques i que esperaven amb paciència els primeres escalfors d’un Sol incipient i tímid que mai va acabar de sortir. Sota un cel gris i amenaçant, va transcòrrer el matí. Considerant la monòtona homogeneitat dels resultats dels secans (l’abril serà el contrast), vaig optar per cercar una espècie talismà: el Colit negre (Oenanthe leucura).

A aquest colit, li agraden les zones seques i nues, i gens planes, per això cal buscar zones roquelloses i amb pendent. Al sud de la timoneda d’Alfès hi ha un lloc que reuneix totes aquestes condicions i on es factible veure l’espècie. I cap allà que hi vaig anar. Vaig tenir molta sort, després de veure Merla blava (Monticola solitarius) diverses vegades, finalment vaig trobar un mascle de Colit negre que es va deixar veure força bé.

En aquell moment, va començar a ploure, i ho va fer de valent. No obstant això, vaig continuar i entre xafac i xafac anava observant. Així va ser com em vaig trobar amb una mirada que no em treia els ulls de sobre. Al furat d’un penyassagat uns ulls grocs i rodons m’observaben amb atenció. Era un Duc (Bubo bubo), que al seu amagatall esperava l’arribada de la nit. Mentres  l'observaba pel telescopi, recordava això que els dic als nens de primer cada tarda de conte a la biblioteca: orelles d’elefant, ulls de mussol i boca de pinyó. Potser estaria bé dir-lis només: pareu atenció com ho fa un mussol (bona vista, bona oïda i molt silenciós).

La pluja no em va deixar gaires opcions. Vaig recòrrer camps, mirar basses aquí i allà, i finalment vaig decidir anar a Utxesa, per tal de veure els allocadors de rapinyaires. A l’inmens canyissar de l’embassament, no només dormen rapinyaires, també ho fan milers de moixons. Em van explicar, per exemple, que es van estimar fins un milió d’estornells els que hi dormen a l’hivern. Les meves xifres, però, són molt més modestes, la qual cosa no les fa menys fascinants: 340 gralles (Corvus monedula) no està gens malament. El cas és que moltes rapinyaires utilitzen el canyís per allocar-s’hi, principalment arpelles vulgars i pàl·lides (Circus cyaneus): quatre femelles del primer i 5 femelles i 1 mascle del segon, vaig controlar aquell vespre plujós. D’altres, en canvi, el fan servir per procura-se un bon àpat abans que es posi el sol, tal com va fer una Esmerla atenta a l’entrada de passarells i cruixidells.

Finalment caldria parlar una mica d’aquàtiques, ja que parlem d’una zona humida.  Pero l’embassament d’Utxesa no destaca especialment en aquest sentit en aquesta època. Comentar tan sols que vaig veure sis cignes muts (Cygnus cygnus), probablement del mateix grup de vuit exemplars que havia vist a la tardor.

                  

4 de març

Toca tornar al asfalt i al formigó, canviar l’horitzontalitat relaxant per la verticalitat de la ciutat. Abans, però, em vaig aturar a l’estany d’Ivars. Una parada amb sort, gavina menuda, gavina cendrosa, polla blava (Porhyrio porhyrio), i un ocellet molt estimat per tots els amants de les aus, una cotxa blava (Luscinia svecica), dos exemplars que tornen cap a les seves àrees de reproducció al nord d’Europa.

El Besòs aquest matí...

Tot i haver arribar ben d’hora per tal d’evitar la gentada habitual d’un dia festiu, la cosa estava més aviat fluixeta. El més interessant va ser l’observació d’un Esparver al tramfinal de la desembocadura. Volava ríu avall i es va ficar a una clapa de tamarius (Tamarix sp.) després d’haver fet una gran espantada entre els ocells que voltaven per allí.  És interessant l’observació, doncs es tracta de la segona citació de l'espècie aquesta tardor al mateix punt del ríu. Destacar també el registre d’una Alosa (Alauda arvensis) sedimentada a la desembocadura;  i l’observació de dos adults i un 1r hivern de gavina capnegra (Larus melanocephalus) sedimentats amb les rialleres. A prop del límit de Santa Coloma, hi havia cinc gralles (Corvus monedula), que personalment és el grup més gran que he vist fins ara.

El mar estava una mica més animat. Entre el port del Fòrum i el port de Badalona, pescaven una Baldriga balear (Puffinus mauretanicus), dos adults i un jove de Mascarell (Morus bassanus), un 1r hivern de Gavina capnegra i dos xatracs bec-llargs (Sterna sandvicensis).

Riu Besòs a Montcada i Reixac, 14/03/09

Març és un mes de transició, es nota la davallada de moltes espècies hivernants i encara estant per arribar la majoria de les estivals. Aquesta “incertesa” ens acompanya cada vegada que sortim al camp i ens preguntem quin dia tocarà avui, si serà la pujada d’adrenalina lligada a l’observació d’una nova arribada, serà una jornada normal, o quedarem inmersos en l’austeritat més crua. Doncs bé, dissabte a primera hora del matí em platejava aquestes qüestions mentre viatjava en metro fins a l’estació de Baró de Viver. Pensava recòrrer el tram del riu Besòs entre Santa Coloma de Gramanet i Montcada i Reixac. A un ritme més aviat lleuger vaig recórrer el camí fins la resclosa que hi ha a l’altura de la subestació elèctrica situada en els límits dels dos municipis. Bufava un vent lleuger i durant el recorregut no vaig veure cap cosa que resultés prou interessant com per aturar-me.

En arribar a la resclosa vaig veure la primera de les cinc xivitones Actitis hypoleuca que vaig veure en tot el matí. La petita platja era aprofitada també per una Xivita Tringa ochropus i un Corriol petit Charadrius dubius. De xivites, en vaig veure un total de 7 ex., front les dues que havia vist uns quinze dies abans. És nota que estan migrant perquè apareixen a llocs diferents dels de la hivernada i en major nombre. Els corriols també van ocupant les lleres i reclamant el seu terreny (vaig sentir i veure un mascle cantant i fent vols territorials sobre una illa del riu).

Charadrius dubius

Abans reflexionava sobre la naturalesa del març (ornitològicament parlant) i el matí del dissabte 14 va ser molt auster. Els efectius hivernants havien fet una davallada molt important. Per exemple, vaig comptar un 63 % menys de titelles Anthus pratensis, un 42% menys de cueretes blanques Motacilla alba, un 50% menys de pit-roigs Erithacus rubecula, i un 37% menys de mosquiters Phylloscopus collybita, per citar alguns dels casos més representatius. La disminució en el nombre de gavines vulgars Larus ridibundus també va ser notable, un 51% menys. D’altra banda, va destacar l’absència de Repicatalons Emberiza schoeniclus i Gratapalles E. cirlus.

Motacilla alba

Larus ridibundus

Així doncs, el matí va ser monocromàtit i monocord. Els rossinyols bords Cettia cetti i especialment els Trits Cisticola juncidis cantaven arreu, invaïnt l’aire amb les seves veus. Molt destacable va ser la quantitat de Trist, respecte de la visita anterior fa quinze dies, vaig comptar el triple d’exemplars, especialment a la zona dels canyissars de depuració. Però no eren els únics que cantaven, altres residents també ho feien, com ara una Cogullada Galerida cristata (les últimes parelles que crien al tram final del Besòs, ho fan a Montcada), i els Gafarrons Serinus serinus, que posaven tot el seu esforç a fer-se sentir ben lluny. Altres residents, com els collverds Anas platyrhynchos ja estaven amb els seus polls: sendes femelles amb 6 i 16 polls respectivament.

Cisticola juncidis

A la bassa del Rec Comtal continuava el mascle de Cotxa blava Luscinia svecica, l'únic exemplar que vaig veure. També hi havia una Cuereta groga Motacilla flava (les altres dues les vaig veure a les ribes del nucli urbà de Montcada). També continuava el Martinet blanc Egretta garzetta que ens ha acompanyat gran part de l’hivern. I el que no vaig localitzar, va ser al Blauet Alcedo atthis , malgrat que un veí em va dir que el va veure un parell de dies abans.

Luscinia svecica

I el recorregut al vaig acabar amb l’observació d’un Grasset de muntanya Anthus spinoletta, mudant a plomatge estival, i un parell d’orenetes Hirundo rustica fent el seu vol acrobàtic sobre la superfície del ríu.