Mallarengues i els seus parents

Si haguéssim de fer una gràfica que representés l’abundància d’ocells a un parc urbà en termes de biodiversitat, segurament la primavera i la tardor serien el pics, en tant que l’estiu, i sobretot l’hivern, estarien a les valls. Al llarg de la primavera i durant tota la tardor, se solapen ocells migrants amb residents, i apurant molt, hivernants tardans o primerencs. A l’hivern però només tenim els residents i alguns hivernants, la qual cosa fa que el parc sembli més buit. I de fet ho està, una disminució de recursos, equival a un empobriment en el nombre d’espècies, que no necessàriament en el nombre d’exemplars.

Entre els ocells que es queden amb nosoltres, hi ha un grup que es busquen molt bé la vida. Són petits, els agrada anar en grup i es fan sentir prou bé. Es tracta dels pàrids (Família Paridae) i els seus parents, alguns allunyats i d’altres no tant. La majoria són menuts i nerviosos, però amb caràcter. Són atrevits, decidits i fins i tot agosserats.

Mallarenga blava

En una passejada que vaig fer pel Parc de Ca l’Arnús i Can Solei el 4 de febrer vaig detectar totes les espècies de pàrids presents a Catalunya, tret la mallarenga d’aigua, que té uns requeriments molt més espècífics i resulta molt menys cosmopolita que la resta dels seus parents. Des qui parlem concretament? Parlem de la mallarenga petita Periparus ater, la emplomallada Lophophanes cristatus, la blava Cyanistes caeruleus i la carbonera Parus major. També hi era la mallarenga cuallarga Aegithalos caudatus, que tot i que comparteix el nom vernacle, pertany a una altra família (Aegithalidae). La llista augmenta en afegir-se els dos ocells més petits d’Europa, el bruel Regulus ignicapilla i el reietó Regulus regulus.

Amb l’entrada de la tardor, aquestes espècies acostumen a barrejar-se i formar estols mixtos, que nomadean pels boscos i la campinya a la recerca d’aliment. Agrupar-se els comporta importants avantatges com ara trobar recursos tròfics amb més facilitat, o protegir-se amb més eficàcia de potencials depredadors.  

Aquí us deixo amb fotos dels protagonistes. Disfruteu-los.

Mallarenga emplomallada

Mallarenga cuallarga 

Mallarenga petita

Mallarenga carbonera

Poques aus, la figuera de moro i la cotxinilla

El passat 3 de febrer vaig fer un tomb per la Serra de Marina. El recorregut va començar als peus del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Des d’allà vaig seguir una riera en direcció sud-est, per després girar cap al nord i travessar la Serra de Can Mas fins La Vallensana. Un cop allà dalt, vaig endinsar-me pel matollar fins arribar de nou al monestir. El paisatge és el típic d’una serra mediterrània litoral, garriges amb clapes de pi pinyer, alguna zona d’alzina i allà on les condicions ho permeten, esquàlides rouredes. Una part d’aquest recorregut està dintre del Par Natural de la Serralada de Marina, que juntament amb la Serralada Litoral, conformen una superficie protegida de més de 19.400 ha. El conjunt ha estat declarat ZEC (Zona d’Especial Conservació) i forma part de la Xarxa Natura 2000.

Les espècies d’aus habituals són les pròpies d’un entorn mediterrani d’aquestes característiques. El dia 3 de febrer no va ser una jornada especialment fructifera. En total vaig registrar 21 espècies:

1. Tudó Columba palumbus
2. Titella Anthus pratensis
3. Cargolet Troglodytes troglodytes
4. Pardal de bardissa Prunella modularis
5. Tallareta cuallarga Sylvia undata
6. Tallarol capnegre Sylvia melanocephala
7. Tallarol de casquet Sylvia atricapilla
8. Mosquiter comú Phylloscopus collybita
9. Bruel Regulus ignicapilla
10. Pit-roig Erithacus rubecula
11. Mallarenga petita Periparus ater
12. Mallarenga emplomallada Lophophanes cristatus
13. Mallarenga blava Cyanistes caeruleus
14. Mallarenga carbonera Parus major
15. Mallarenga cuallarga Aegithalos caudatus
16. Gaig Garrulus glandarius
17. Garsa Pica pica
18. Pinsà comú Fringilla coelebs
19. Gafarró Serinus serinus
20. Cadernera Carduelis carduelis

La majoria són espècies sedentàries que es poden veure tot l’any a la zona. D’altres com la titella, el pardal de bardissa o el cargolet, només hi arriben per a passar l’hivern. Malgrat aquesta llista tan pobra, la zona acull un bon nombre d’espècies, però aquest no era el dia i l’hivern tan suau que tenim fa que hi baixen pocs ocells del centre i nord d’Europa.

Tallarol capnegre (mascle de 1r hivern)

Mallarenga carbonera. Probablement femella per la "corbata" negra fina i estreta.

Mallarenga petita.

Però no és això, ni de bon tros, el que més em preocupa en aquesta zona del parc. Un dels problemes més greus és l’expansió de la figuera de moro Opuntia ficus-indica, un càctus d’origen americà, clasificat com a espècie invasora, i que s’ha establert a gran part del territori esdevenint un greu problema de conservació. L’Opuntia té un gran potencial colonitzador. Recordo que als vols del 2003 em vaig posar en contacte amb el Departament de Medi Ambient per explicar el problema de com alguns hortolans es dedicaven a plantar aquesta espècie per tot arreu. Va arribar un moment en què la superficie invaida era tal, que vaig donar la batalla per perduda, fins aquest 3 de febrer.

Herbassars colonitzats per figuera de moro.

En arribar a l’inici del meu recorregut vaig adonar-me que hi havia alguna cosa al paisatge que havia canviat —podeu deduir que feia temps que no hi anava—. Quan vaig passar al costat de les primeres figueres de moro, vaig entendre el motiu. Tots els peus estaven coberts d’una mena de capa blanquinosa amb aspecte de cutó. Em vaig posar més que content. Per fi tenia un aliat! Havia arribat la cotxinilla del nopal Dactylopius coccus.

FONT: https://es.wikipedia.org/wiki/Dactylopius_coccus

Figueres de moro infestades per cotxinilla del nopal.

El Dactylopius coccus és un petit insecte hemípter, que presenta un accentuat dimorfisme sexual. Els mascles són insectes voladors, en tant que les femelles passen la seva vida a les pales de les figueres de moro suclant la seva sàvia. Una figuera de moro infestada languideix lentament fins la mort. Potser les cotxinilles no acabaran amb totes les figueres de moro, però segur que reduiran la seva població. D’altra banda, espero i desitjo, que aquesta infestació de cotxinilla no sea tractada en actuar sobre una espècie que ha estat catalogada com invasora.

Bé, avui no he parlat gaire d’ocells, però de ben segur que si el paisatge reupera el seu estat original, tornaré a fer-ho amb força. D’aquí a uns dies vindrà una mica de fred i tornaré a pujar a la serralada. Ja us aniré informant.

Ca l'Arnús, ocells i gats: una difícil convivència

El passat 15 de novembre es va celebrar una jornada d’anellament d’aus oberta al públic al Parc de Ca l’Arnús (Badalona). Ca l’Arnús, i el veí parc de Can Solei, formen una extensa àrea verda de gairabé 11ha. Té el disseny propi dels antics jardins romàntics del segle XIX, amb arbredes frondoses i ombríboles, que embolcallen els camins que segueix el passejant. Molt del gust de l’època, un sotobosc ben dens remata cada racó de l’espai. Diversos estanyols, basses i fonts, a més de coves i rocalles, trenquen la sempre present verdor de pins, teixos, còculs i margallons. Plàtans, algun roure i altres espècies caducifòlies recorden el trànsit de les estacions. Arbres centenaris dominen les capsales. A les vores del parc apareixen espais més oberts, amb fruiters, alzines i petits horts.

D’aquesta diversitat d’ambients brolla tota una interessant diversitat faunística. El grup de vertebrats millor representat és el de les aus, amb unes 57 espècies registrades. Però no falten anfibis, rèptils i petits mamífers com ara els rat-penats. Un oasi de vida entre la autopista C-32, per la que diàriament circulen milers de vehicles, i els carrers Seu d’Urgell, Sant Bru i Riera de Canyadó. Un lloc tranquil per a la fauna, o potser no?

Aquest parc amaga una trampa mortal per molts petits vertebrats salvatges, la majoria espècies protegides.  Dins el parc, hi viu una colònia de gats asilvestrats, sostinguda artificialment amb aliment i aigua de forma diària. I potser molts es preguntaran, on és el problema? Diversos estudis demostren com l’instint depredador d’aquests animals té un impacte devastador sobre la fauna salvatge. Només als EUA, les xifres del seu impacte són aclaparadores. Es calculen que són responsables de la mort d’entre 1.400 i 3.700 milions d’ocells, i entre 6.900 i 20.700 milions de mamífers... a l’any!!!! Si voleu llegir l’estudi senser cliqueu aquí.

Menjadora de gats
al parc de Ca l'Arnús.

Aquest impacte és extrapolable a d’altres zones i Catalunya no és una excepció. A nivell mundial, les dades també són esgarrifoses: un 14% de les espècies d’aus, mamífers i rèptils estan en perill d’extinció com a conseqüència de l’impacte dels gats (domèstics i asilvestrats), segons la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa).

Aquesta colònia de gats del parc de Ca l’Arnús-Can Solei, té el seu epicentre a un terreny tancat, gestionat per l’Ajuntament. Dins aquest recinte, es precisament on es desenvolupen les activitats d’educació ambiental adreçades a promocionar la fauna del parc. Per raons que desconec, compta amb una alimentadora tamany industrial amb prou pinso per mantenir ben satisfeta tota una colònia de gats. Aquesta circunstància, i la troballa de restes d’ocells suposadament capturats pels gats, ens va obligar a estar molt a l’aguait durant el desenvolupament de l’activitat d’anellament.

La puput, un potencial reproductor al parc.

Des d’aquí es vol denunciar aquesta situació a l’ajuntament de Badalona, responsable implicat en la gestió del parc. De la mateixa manera, es proposen mesures com ara la captura dels animals implicats i la seva estirilització i trasllat a centres adients. Aquest és un problema ambiental de gran magnitud que amenaça la biodiversitat d’un indret emblemàtic de Badalona. Cal una actuació contundent per part de l’Ajuntament i les altres administracions competents.

Per acabar us deixo amb algunes fotos d'ocells típics d'aquest parc.

El bauet aprofita l'estany del parc per alimentar-se dels petits peixos que hi viuen.  

A les zones més obertes, espot trobar al gratapalles. 

També de zones obertes és la cuereta blanca, que incrementa el seu nombre durant la tardor i l'hivern. 

Dues espècies de pardal viuen al parc. El pardal xarrec és menys urbà i al parc hi té una de les més importants poblacions reproductores de Badalona.

El bruel és un reproductor del parc. Durant la tardó i l'hivern, se li afegeix el seu cosí, el reietó.

La mallarenga cuallarga és una de les espècies més comunes del parc.

A partir de setembre els mosquiters comuns comencen a arribar al parc. Hi seran fins la primavera, quan retornaran a les seves àrees de cria.

La mallarenga carbonera és una de les espècies que es reprodueix al parc.

Tant durant la primavera com durant la tardor, podem gaudir d'aquesta espècie migratòria, el mosquiter de passa.

Mascle de tallarol capnegre. Aquest bonic ocell, molt abundant a la serralada, sovinteja el parc tot l'any.

Ca l'Arnús, el pulmó verd

Badalona és una ciutat compacta amb poques zones verdes. Si a més a més afegim la moda dels parcs urbars durs, és a dir, zones obertes enrajolades amb quatre arbrets, el panorama resulta terriblement desolador. El nostre organisme, diuen psicòlegs i altres profesionals de la salut, respon malament a tanta verticalitat, línia recta i formigó, necessita de l’asimetria, les variacions de colors, de textures, i d’olors. La ciutat, segons sigui la seva planificació, pot ser el nostre aliat o bé el nostre enemic. Una ciutat funciona com un gran organisme, cada element té la seva tasca i la mancança d’algun dels seus elements representa simplement una disfunció, que inexorablement ens afecta.

Badalona, per la seva idiosincràsia, té una mancança històrica de zones verdes, com moltes altres ciutats catalanes de l’àrea metropilitana de Barcelona. Les poques que n’hi ha, estan simplement congestionades. Algun dia faré una entrada sobre aquest tema, però ara anem a tractar la qüestió que ens ocupa. Al nord de la ciutat de Badalona, trobem dos parcs, en realitat dues finques limítrofes que conformen la gran zona verda dels casc urbà badaloní. Es tracta del parc de Ca l’Arnús i Can Solei. El seu origen es remonta a finals del segle XIX (1870-1880), justament a les pstrimeries del Romanticisme, una etapa revolucionaria quant a la concepció de la natura, l’home i la vida. De fet, una passejada pel parc, és una passejada per la llibertat, la llibertat de formes, d’espais i de disseny.

Ca l’Arnús i Can Solei són aproximadament 11 hectàrees de naturalesa domesticada, que la natura salvatge acomoda i utilitza. Res queda buit, ni els seus estanyols, on els tòtils fan les seves postes. Ara que tinc la sort de viure a tocar del parc, m’ho miro amb més deteniment. Una passejada matinera pels seus ambients ben diferents, des de les seves arbredes més tancades a les zones de gespa ben obertes, ens obre les portes a una gran diversitat. Aquest matí, per exemple, he pogut contactar 28 espècies d’ocells, una xifra gens despreciable per un lloc tan humanitzat. Només cal deixar-se portar, obrir ben els ulls, parar l’orella i deixar de banda els estrils físics i mentals que formen part de la nostra vida quotidiana. I ara gaudiu de les fotos d’alguns ocells que he pogut fotografiar.

Cuereta blanca, una especie habitual a les zones obertes del parc.

La mallarenga carbonera és fàcil de veure a qualsevol punt del parc.

El pardal xarrec és el pardal propi del parc. Li agraden els margens de bosc.

La puput és un ocell que es veu durant els passos migratoris. Com a molts ocells, li agraden els banys de sorra per alliberar-se dels seus paràsits.

La cotxa fumada arriba a la tardor i se'n va a la primavera.

Un dels ocells més bonics del parc.

la mallarenga cuallarga és un ocell de grup. Si et trobes una sola et dono un premi.

Dos foranis, la cotorreta de pit gris, molt comuna; i la cotorra de Kramer, no tan abundant però fàcil de veure

Crònica d'un bon dia

Avui ha estat un dia intens. Jornada d’anellament al matí a la Serra de la Marina (Santa Coloma de Gramanet) en comnpanyia de bons amics. La sessió d’anellament científic d’ocells que s'ha dut a terme a les instal·lacions d’Ecometròpoli anava adreçada al públic amb la intenció de donar a conèixer la riquesa avifaunística del seu entorn. Allí s’han aplegat al voltant d’una trentena de persones, que al llarg del matí han gaudit del contacte amb espècies pròpies dels ambients boscosos de la serralada. Tot i que el temps no ha acompanyat i que l’indret no era ni molt menys dels millors d’aquest espai, hem pogut gaudir d’una bona diversitat d’espècies. A partir d’un Pardal de bardissa (Prunella modularis), s’ha pogut explicar la importància de mantenir els diferents ecotons que conformen el bosc. Un bosc sà està renyit amb la uniformitat, i on no hi ha uniformitat hi ha diversitat. Les bardisses i el sotobosc acullen espècies com l’esmentat pardal de bardissa. Les capsades arbòries són importants per altres espècies com la Mallarenga carbonera (Parus major) o la Mallarenga cuallarga (Aegithalos caudatus). El conjunt permet que el bosc ofereixi una bona biodiversitat. Un bosc “net” equival a un bosc moribund.

Pardal de bardissa 

Mallarenga cuallarga

Mallarenga carbonera

UNS ARRIBEN, ALTRES SE’N VAN I ALTRES SEMPRE HI SÓN

L'avifauna del bosc és dinàmica en l’espai, com hem vist, però també ho és en el temps. El pardal de bardissa ens visita durant l’hivern. Arriba a la serralada des de l’alta muntanya o zones del centre i nord d’Europa a la tardor, i abandona les nostres serralades litorals durant el mes de març. Avui hem tingut la sort de trobar-nos amb un d’aquests hivernants, probablement un dels últims. Però ha coincidint en el temps amb un migrant que torna de les càlides terres africanes on ha passat l’hivern. Retorna a les seves zones de cria europees, és un Mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus). Jo també em quedo bocabadat amb un personatge de poc més de 8 grs. que és capaç de recòrrer uns quants milers de kilòmetres dos cops a l’any.

Però no ens oblidem dels que estan presents tot l’any como el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), que freqüenta bardisses, encara que també les branques mitjanes i altes dels arbres.

Femella de Tallarol capnegre

UN PASSEIG PEL RIU

“¿Pero tú nunca tienes bastante?” Una cosa així m’hauria dit ma mare fa uns anys en un dia com avui. Ara ja sap que els ocells no sempre són els mateixos i que la meva “malaltia” no té cura. De la muntanya al riu i del riu al mar. Així han estat les següents hores que vaig compartir amb el Xavi Larruy. Ornitologia urbana en esència, pura i dura. Ei, i ben orgullosos! El riu ha millorat, comença a notar-se la pohibició de la pesca al tram final de la desembocadura. A la barra de sorra hi havia un corb marí gros aturat! 

Cal fer molta pedagogia, encara més. Fer entendre a la gent la necessitat d’evitar allò innecessari. Si estàs fent footing, segueix la pista, evita ficar-te al riu. Les aus t’ho agrairan. Moltes gràcies! “Sí, m’ho ha dit un pesat”, dirà el deportista, “però potser té raó”, li respondrà el seu interlocutor. A veure què passa quan arribi el maig? Sedimentaran els limícols? Esperances no ens falten. De moment ens quedem amb el primer Capsigrany (Lanius senator) de la temporada; els becadells (Gallinago gallinago), que juguen a fet i amagar; els corriols petits (Charadrius dubius) amb les hormones en plena efervescència; i les orenetes cuablanques (Delichon urbicum), que ens recordem que dissabte que ve hem d’avançar el rellotge una hora.

Capsigrany