L'ORNITONIGMA

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris medi ambient. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris medi ambient. Mostrar tots els missatges

dimarts, 3 de maig del 2016

La Tordera, el morell xocolater i la desconservació

No és la primera vegada ni serà l’última que em manifesto en favor dels petits humedals que més mal que bé resisteixen malmesos arreu del litoral català. Entre els Aiguamolls de l’Empordà a Girona i el Delta del Llobregat a Barcelona, estan el delta de la Tordera i la desembocadura del Besòs. És del primer del que vull parlar en aquesta entrada.

Dels 8 km2 que ocupa el delta, la major part està ocupada per usos agrícoles extensius. Tot així en aquelles parcel·les sense conrear és possible veure migradors aturats durant les temporades de pas. Aquesta pressió no només es limita a la plana deltàica, la zona de la desembocadura, capaç d’acollir moltes espècies de limícols, ardeids, làrids, anàtides i altres ocells aquàtics, pateix tota mena de perturbacions. Campings d’amanyada legalitat disparen la freqüentació humana, propietaris de gossos irresponsables trenquen la tranquilitat de l’espai, fins i tot és possible veure quads o motos de trial circulant pel bell mig de la llera. Tot això passa a un espai declarat com a EIN (Espai d’Interés Natural), integrat en una zona ZEPA (Zona d’especial Interés per a les Aus), que compta amb un PEIN (afegiu Plan a EIN). Un despropòsit majúscul sobre un indret, que viu l’ostracisme de l’Administració i del cos d’agents Rural de la comarca (no hi ha gaire diferència entre trucar-los o no trucar-los, que jo sàpiga, mai venen). Malgrat tot, aquest espai tan agredit, encara pot acollir ioies de la nostra fauna, com ara el morell xocolater (Aythya nyroca), o una de les millors poblacions reproductores de corriol petit (Charadrius dubius) de tot Catalunya.

Corriol petiot

A finals d’abril, vaig trobar un mascle de morell xocolater alimentant-se a la desembocadura. Estava una mica lluny, i ho comprenc, l'acompanyava un ànec blanc (Tadorna tadorna), altre espècie singular al país.


   

divendres, 5 de febrer del 2016

El delta del Llobregat i jo. Camí de la reconciliació

Durant els primers anys de la meva estada a Catalunya, vaig ser un visitant incondicional del Delta del Llobregat. De mica en mica les meves visites es van anar espaiant, fins que van resultar merament puntuals. Una de les raons per les que vaig deixar d’anar-hi, si no la raó, va ser la sensació que tenia d’estar en una mena de parc urbà. L’esbarjo i el gaudir de la natura no han d’estar necessariament enfrontats, són absolutament compatibles. Però les característiques de l’espai determinen els usos i la manera d’actuar. El parc de la Ciutadella a Barcelona és un retall de natura artificial al bell mig de la gran ciutat que permet desenvolupar tot un seguit d’activitats, des de la mera contemplació, passant per activitats lúdiques, artístiques o esportives.

Bassa de les Pollencres
El Remolar-Filipines és un vestigi d’un sistema deltaic que anys enrere ocupava una gran extensió. Aquest, tot i ser un entorn molt controlat i relativament modificat, continua conservant aquesta esència salvatge de la que manca qualsevol parc urbà. És per això que el visitant ha de tenir molta cura des del primer moment que el trepitja. El fet de visitar-lo ja genera un impacte, el com ho fem representa un impacte afegit. Tenir un espai com el delta del Llobregat a la vora de Barcelona és un luxe. Des dels seus aguaits es pot gaudir d’espècies emblemàtiques com ara flamencs o becplaners. Durant els passos migratoris milers d’ocells el trien per fer escala en el seu viatge. I a l’hivern es converteix en refugi de un bon nombre d’ocells aquàtics.

Però alguna cosa passa als espais del Delta del Llobregat. Recordo un dia que vaig haver de demanar una mica de silenci a l’aguait de la Maresma del Remolar. Allò semblava un diumenge al parc de la Ciutadella. És veritat que no em corresponia a mi fer-ho, però ho vaig creure del tot necessari. Això, que podria ser una anècdota, es va acabar convertint en quelcom quotidià. Si a això afegim l’escursament dels horaris de visita i la massificació, els espais del delta del Llobregat van deixar de tenir tot l’atractiu original, malauradament, que feia que hi anès tan sovint. D’ençà vaig prendre la decisió, ja no hi vaig tornar en cap de setmana. I com que treballo per setmana, simplement hi vaig deixar d’anar. Però el meu esperit és conciliador i de mica en mica vaig tornar a apropar-me als espais tancats del delta del Llobregat (la resta del deIta mai l’he abandonada).  

La Maresma


Aquesta tardor-hivern vaig fer un parell de visites, totes dues al Remolar-Filipines. La primera visita em va decebre. Gran part de la maresma estava seca i pràcticament no hi havia ocells. La segona vegada, al gener, va resultar molt més engrescadora. A la Maresma hi romania un estol de fredelugues. Entremig hi havia daurades grosses i algun territ variant. D’anecs no hi havia gran quantitat, però estava relativament entretingut: unes poques oques, cullerots, xarxets, ànecs blancs... I per sobre de tot destacaven un becplaner de 1r hivern i un grup de flamencs. Hi havia pocs ocells i també poca gent. Potser tota hi era a la zona de El Prat. Potser estic equivocat, però alguna cosa passa al delta del Llobregat.

Estol de fredelugues, daurades grosses, becadells i territs variants. Al fons, l'aparcament de la nova terminal de l'aeroport de Barcelona. L'ampliació de l'aeroport va representar una dramàtica agressió als aiguamolls del parc. 

Becplaner entre corbs marins grossos i parella de cullarots.

Mascle d'ànec cullerot.


Cada hivern, un petit grup d'oques vulgars passa l'hivern a les reserves del delta.

Flamenc a la maresma del Remolar.

dimarts, 2 de febrer del 2016

Dia Mundial de les zones humides: el Besòs i la Tordera

Avui se celebra el Dia Mundial de les Zones Humides, ecosistemes cada cop més escasos, de gran complexitat i molt fràgils. Es dóna la paradoxa que davant la destrucció d’una zona humida per la construcció d’algun tipus d’infraestructura, es compensa amb una altra de zona humida d’origen antròpic. Per exemple, jo em carrego un tram de riu amb un excel·lent bosc de ribera, i a canvi planto aquí una bassa i tots contents. I en efecte quedem molt contents. Comencen a arribar ànecs, alguna limícola, i depenent de l’entitat de la zona humida, potser fins i tot hi arribin  flamencs, becplaners i altres espècies més exigents. L’extrem de la paradoxa és que aquella zona pot arribar a assolir algun nivell de protecció, el mateix o un altre de diferent del que tenia la zona destruida. Vaja, el món a l’inrevés. Exemples n’hi ha, però no en citaré per ser de tots, o si més no de la majoria de la gent que ens movem en aquest món, de sobres coneguts.

Estava amb això del Dia Mundial de les Zones Humides. Suposo que em pertoca parlar dels seus problemes de conservació; de la dificultat per sensibilitzar, no només a la població, sinó també a les administracions, que algunes no s’assebenten que també són població; dels seus valors etc., etc. I a més a més fer-ho des de la mesura i la correcció política. Doncs avui tinc un altre tarannà. I tot i els avenços i les millores que s’han aconseguit al Besòs, la zona que més visito, encara resta molt per fer-hi. Al Besòs i a la desembocadura de la Tordera. I és que estic fart de:

  •  Anar a la desembocadura de la Tordera i veure com circulen quads per la llera.
  • Anar a la desembocadura de la Tordera i veure com determinada gent deixa anar als seus gossos lliurement en un espai protegit, amb les conseqüències que això té per a la fauna.
  • Veure tot això, trucar als agents rurals i que no es presentin.
  • Anar al rio Besòs i comprovar que les seves vores s’han convertit en un pipi-can.
  • Anar al riu Besòs i veure que els gossos campen lliures com a la desembocadura de la Tordera, entren a la llera del riu i ho espanten tot.
  • Trucar a la Guàrdia Urbana de Sant Adrià de Besòs per a denunciar pràctiques prohibides al riu i que no es presentin.
  • Veure com les senyalitzacions resulten més que invisibles per un percentatge altíssim de persones...



Aquesta darrera bàsicament incloeix la resta de les meves queixes. Queixes, sí, perquè aprofito aquest Dia de les Zones Humides per demanar respecte pels espais de menor entitat, però no menys importants, que dia rere dia soporten una pressió que els fa difícilment sostenibles. De solucions n’hi ha, però sembla ser que no són políticament populars.

Frente al enojo, relajación: un recorrido por el Besòs

Hoy me he levantado bastante enojado. No explico los motivos, porque no habría cuaderno de bitácora lo suficientemente grande para recogerlos. En lugar de ello, os contaré qué medidas he adoptado.

Todo el mundo sabe —o eso me han dicho, que el enojo se quita con relajación. Quién no ha pasado por esa experiencia en la que alguien con voz suave y tono mesurado te dice: “Vamos, relájate y respira profundo, y no pienses en eso, piensa en otra cosa. Todo se arreglará”. ¡Pues claro que todo se arreglará! Una solución es no pensar en eso, pensar en otra cosa y dejar que el río siga su curso. ¡Vaya, ya lo he dicho, puñetas! Tengo que volver a empezar.

Respiro profundamente y comienzo con mi imaginería. ¡Ah, perdón, me olvidaba de una cosa importante! Hay que respirar desde el diafragma e imaginar la respiración de abajo hacia arriba, siempre de abajo hacia arriba, sino la hemos cagado. Continuo... Entonces recurro a mi memoria, busco un paisaje agradable y trato de ubicar una experiencia que elimine la tensión que me provoca ese sentimiento de enojo.

“Estoy a orillas del río Besòs, en su llanura aluvial. Frente a mi se extiende una extensa chopera, la más extensa de la llanura aluvial del Besòs. Es la pollancreda de l’Alomar. Un hermoso sotobosque de chavolas ilegales cubre gran parte de su extensión. Afortunadamente las autoridades son ciegas, sordas y tontas, y además no pueden hacer nada, nunca pueden hacer nada. Sobre mi cabeza un ratonero sobrevuela la arboleda. Soñaba con hacer su nido en uno de los chopos, pero el lugar es demasiado tranquilo”.

Este ejercicio tan sencillo de relajación se puede combinar con una forma de pensamiento más eficaz, lo que los especialistas llaman reestructuración cognitiva. Así evitaré exageraciones y dramatismos, acaloramientos e insultos. Conseguiré ser más razonable y justo con los demás. Y dicho esto, retiro lo de “las autoridades son tontas”, y también lo de que “nunca pueden hacer nada”.  Sobretodo lo de nunca, porqué al decir nunca, caigo en la imprecisión y parece que no haya solución al problema. Perdonad por el paréntesis. Continuo con mi ejercicio de relajación.

“El suave murmullo del agua me traslada río abajo. De entre las cañas me llegan unas voces. Alguien juega a que un pájaro persigue a otro pájaro. No, no es un juego. Es ese arte antiguo que sirve para la caza de volatería (según la RAE). El cetrero, que es quien practica ese arte, camina por la orilla. Las aves se levantan a su paso y entonces lanza a su azor contra ellas. Veo decenas de pájaros sobrevolando el río. Vuelan arriba y abajo, describiendo círculos en un aparente desorden. Parece que quieran posarse, pero es sólo parte del juego. Les encanta volar, por eso tienen alas”.


¡Qué bueno, comienzo a sentirme mejor! Siento que otro sentimiento desplaza a la ira. Y lamento haber usado la expresión “contra ellas”. Seguro que las intenciones del cetrero nada tienen que ver con oposición o enfrentamiento.

“Ahora estoy tumbado sobre la verde hierba. A mi alrededor los niños juegan y la gente pasea con sus perros. Afortunadamente van sueltos y sin bozal. Libres y contentos, se lanzan al agua. Persiguen a los patos y a las gaviotas. Quieren compartir su alegría con el resto de criaturas. Pero no sólo con los animales, también con las plantas. A ellas, y a la Tierra, les devuelven lo que ella tan generosamente les otorgó. Lo hacen ante la cara de satisfacción de sus propietarios, de los responsables de su tenencia. Satisfechos, continuan con sus juegos. Mientras tanto decenas, cientos de personas disfrutan también de la verde hierba y del gris asfalto.”



Cada vez me siento mejor. Aunque mi dominio de la reestructuración cognitiva está aun a nivel de principiante, noto que mi enojo se va diluyendo. Quizás tenía la falsa crencia de que todos los problemas tienen solución. Quizás no sea así. Quizás mi enojo no sea tan sano y natural y deba enfrentar los problemas en lugar de encontrar una solución.

“Es un lugar privilegiado. Es donde el río se une al mar. Es un lugar lleno de sensualidad, donde un cuerpo se funde con otro cuerpo. Es un lugar límpio, nítido. La brisa marina, el verde de los tamarindos, el rumor de las olas, el fluir de las aguas de la central térmica. Estoy en el paraiso. Estoy en la desembocadura del Besòs.”

Ahora podré enfrentar el día con mejor predisposición, sin ira ni frustración. Ahora podré asomarme al río Besòs más sano, más comunicativo, con mejor humor. Ahora que sé que el Ayuntamiento de Montcada i Reixac le dará al río un “tracte especial per tal de preservar-ne la biodiversitat existent”, me voy tranquilo.

dissabte, 12 de desembre del 2015

La sega del canyís al riu Besòs

Aquest matí he fet una passejada pels trams mitjans del riu Besòs, entre Santa Coloma de Gramanet i Montcada i Reixac. Em venia de gust passejar pel riu, però amb tranquil·litat, i aquest sector és sens dubte el menys freqüentat. Es tracta també de una de les millors zones per a la fauna. Ja des de Baró de Viver, a la marge dreta del riu, es pot disfrutar d’una petita franja de bosc de ribera, que comença a desenvolupar-se i resulta molt atractiva pels ocells. Mosquiters i tallarols i d’altres espècies de paseriformes, hi troben una bona zona d’alimentació i refugi.

Mosquiter comú
Més amunt comença una zona d’aiguamolls artificials. Es tracta de parceles de canyís (Phragmites australis) i prats inundables que realitzen els tractament terciari d’un 30% de les aigües de la depuradora de Montcada i Reixac. Es tracta d’un ecosistema d’importància cabdal durant les èpoques de migració, a més de ser únic indret de reproducció de la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) i potser del balquer (Acrocephalus arundinaceus). Són poc més de 7 ha sobre un substrat de grava, que mitjançant processos fisicoquímics i biològics milloren la qualitat de l’aigua que torna al riu Besòs. 


Cada any per aquestes dates, l’autoritat competent sega el canyís per tal que les reaccions bioquímiques que s’hi produeixen siguin més eficients amb el rebrot. A ningú se li escapa l’impacte que això té sobre l’ornitofauna. D’un dia per un altre, desapareix refugi i una important font d’aliment. La visió és impactant, tot i que es manté una franja vora el riu, que a més de fer de pantalla vegetal, genera amagatalls i aliment. Malgrat tot, l’impacte és molt important.



Però on uns perden, d’altres surten guanyant. Pinsans comuns (Fringila coelebs), pardals (Passer domesticus i P. montanus), cueretes i titelles (Motacilla sp. i Anthus pratensis) o esplugabous (Bubulcus ibis) aprofiten els recursos que les tiges de canyís feien inaccesibles. Aquest matí un estol de més de 70 pardals xarrecs, un bon grapat de cueretes blanques, algunes titelles i pardals comuns, tres esplugabous, unas poques cotxes fumades (Phoenicurus ochruros), uns pocs gratapalles (Emberiza cirlus), garses (Pica pica), pit-rojos (Erithacus rubecula) i algun bitxac comú (Saxicola rubetra), aprofitaven llavors i petits invertebrats posats al descobert per un tractor que treballava les parceles.

Cuereta blanca 
Pinsà comú (femella)
Pinsà comú (mascle)
Cotxa fumada (femella)
Pardal xarrec
Mentrestant al riu la vida seguia el curs habitual. Tres xivites (Tringa ochropus) i diverses cueretes blanques i torrenteres exploraven les vores de las illes de còdols o vadeaven les agües cercant invertebrats. Decenes de gavines rialleres i grupes d’ànecs collverds (Anas plathyrynchos) reposaven sobre descansaven o s’alimentaven, fent volades en aproximar-se algun vianant. Més tímides, les polles d’aigua (Gallinula chloropus) apenes s’allunyaven de les canyes mentre un petit grup de cabussets (Tachybaptus ruficollis) exploraven el fons de les aigües més profundes i tranquil·les frenades por una resclosa.

Xivita
Mascle d'ànec collverd 
Gavines rialleres adultes
Cabusset

El Besòs és el gran pulmó verd de la gran conurbació formada per Barcelona, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià de Besòs. Durant anys maltractat, de mica en mica va recuperant la seva dignitat. Coneixe’l i explorar-lo és el camí per estimar-lo. Som un “puñadín” els que trepijent aquest racó del nord del Barcelonès, un “puñadín” que creix molt a poc a poc, com ho fa la natura al llarg del riu, ho fa a poc a poc, amb ajud i molt d’esforç, i sempre sense abaixar la guàrdia.

Bassa del Rec Comtal. Hábitat utilitzat per la cotxa blava, martinet blanc i blauet entre d'altres.

divendres, 4 de desembre del 2015

dissabte, 28 de novembre del 2015

Observacions al Besòs

Fa molt de temps que no parlo de les observacions del Besòs, i no perquè no n’hi hagi, que n’hi ha i ben bones (sempre a escala Besòs), sinó perquè ho vaig endarrerint i finalment acabo fent altres coses. Així de simple. Doncs bé, fins aquí hem arribat. Avui toca parlar del Besòs. I sense més dilació us explico algunes de les cites més interessants.

A més del ja famós mosquiter de doble ratlla que es va instal·lar durant una setmana al Parc del Litoral a Sant Adrià de Besòs, i d’un altre que dies després es va veure a La Catalana, hi ha hagut moltes altres observacions interessants a escala local. Entre les anàtides cal destacar dues femelles d’ànecs cuallargs, que van romandre uns dies associades a grups d’ànecs collverds. Qualsevol cita d’anàtida que no sigui collverd, resulta interessant, si a més es tracta d’una estada de dies, l’interés creix exponencialment, i si a més es tracta d’ànec cuallarg, la cita és de gran valor.

Foto d'arxiu
Però d’anàtides, tret aquesta observació, ha estat més aviat fluix. Una mica millor, ha estat el pas de limícoles. Al llarg de la tardor, es van veure diferents espècies, entre elles el remenarocs, que es va localitzar a la desembocadura. Però d’entre tots cal destacar la presència al novembre d’un pòlit cantaire (Numenius phaeopus) que va caure en una xarxa japonesa durant una jornada d’anellament. I una llarga estada de dues gambes verdes als trams finals del riu. En un lloc com el Besòs, amb tantes molèsties, aquest fet adquireix un valor molt significatiu. De mica en mica s’aprecien avenços en la millora de les condicions del riu. Encara resta molt a fer, però pels que hi anem sovint aquestes millores són apreciables.


Les darreres observacions de limícoles corresponen a una fredaluga i un territ variant a la desembocadura fa pocs dies. La fredeluga no va estar-se gaire estona. Una persona va accedir amb un gos a la llera i ho va foragitar tot. Aquest és una dels temes pendents sobre el que les autoritats competents han d’actuar.



Per finalitzar em trasllado riu amunt fins a Montcada i Reixac. Avui, 28 de novembre vaig participar en una jornada d’anellament adreçada al públic i dirigida pel biòleg i ornitòleg, Xavi Larruy. Una jornada destacada no només per la quantitat d’ocells que van anellar (vora 80), sinò i sobretot per la seva varietat d’espècies, un total de 16, que si afegim les observades però no capturades ens dóna un total de 36 espècies. Trenta-sis espècies d’aus que desapareixerien si desapareix la vegetació que els proporciona aliment i refugi. Recordem que entre els plans de l’anterior govern municipal de Montcada i Reixac, estava convertir les vores del riu en un camp de gespa, al estil del que actualment hi ha a Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià de Besòs. Formes i diversitat, front homogeneitat i linealitat, trieu.

Homogeneitat i linealitat
Forma i diversitat
Mallarenga blava
Repicatalons femella
Xivitona adulta
Titella 
Pardal de bardissa
Teixidor

dilluns, 16 de novembre del 2015

Ruido

Nací en una zona tranquila de un barrio tranquilo de los suburbios de Uvieo. Mi tolerancia al ruido es casi cero, entendiendo como ruido el conjunto de sonidos que se considera molesto. Quizás es una percepción muy subjetiva de alguien acostumbrado a despertarse con las primeras luces del sol y toda la pléyade de sonidos que la acompañan ¡Qué contrate entre la palabra sonido y la palabra ruido! Igual es el contrate fonológico entre la suavidad del sonido /s/ y la contundencia del sonido /r/. Oviedo está dentro del Estado español y España es un estado ruidoso, el segundo más ruidoso del mundo después del Japón. Sinceramente no me lo imaginaba, lo de el Japón.

Como estado pertenecemos a un conjunto de países sensibles al ruido, la Unión Europea. Toda una legislación nos ampara y protege de la contaminación acústica. La legislación europea marca el nivel del ruido en los 55 decibelios durante el día, y en los 45 durante la noche. Nuestro país además ha desarrollado esta legislación en diferentes leyes, códigos y ordenanzas municipales. Aún así, la contaminación acústica es una de las que mayor incidencia tiene en nuestra calidad de vida. Pero no sólo en la nuestra, también el la de multitud de especies que comparten nuestro entorno urbano y rural. A partir de los 70 decibelios, la contaminación acústica es muy perjudicial para cualquier forma de vida (perdonad esta inexactitud, tengo clara la idea pero no como trasladarla al lenguaje escrito). Antes de cerrar este párrafo, quiero aclarar una cosa, la peligrosidad del ruido depende no sólo de su nivel (que se mide en decibelios), sino también del tiempo que dura la exposición, es decir, de su continuidad.




Estrés, irritabilidad, ansiedad, dificultad de concentración, bajo rendimiento escolar en los escolares y toda una serie de sintomatologías, son patologías provocadas por el ruido. Los efectos no son sólo individuales, también tienen un carácter social (incomunicación). ¿Pero cómo afecta el ruido a especies que viven en entornos no urbanos, en entornos naturales? O simplemente, ¿cómo afectan a otras especies?

Eso es lo que tratará d’explicar la La Estación Biológica del P.N. de Collserola en un estudio sobre la relación entre la contaminación acústica y las aves rapaces. “Se trata de saber "el umbral" de ruido, ha dicho Cabañeros, director del proyecto. Dentro de un año sabremos los resultados. Yo de momento se como le afecta al Águila culebrera.


dissabte, 14 de novembre del 2015

Opinión sobre una noticia del Delta del Llobregat

El 3 de novembre, el diario La Vanguardia describía un par de recorridos para descubrir, en palabras del propio diario, el Delta del Llobregat, dos rutas propuestas por el Consorci Delta del Llobregat.  

Conurbación en el Delta del Llobregst
La primera de las rutas comienza por la mañana en las instalaciones del "Centro de Recuperación de Animales Marítimos (CRAM) con el objetivo de conocer las especies que habitan en la zona y las actividades que se desempeñan desde este centro para contribuir a su preservación”.  No sé si la palabra preservación hace referencia al entorno, es decir al delta, o a los animales que ingresan en ese centro. “Esta visita”, continua el diario, “ayudará a concienciarnos sobre los riesgos a los que se enfrentan los animales que viven en este ecosistema”. Y yo me pregunto, ¿es necesario acudir a un centro de estas características para concienciarse de los riesgos a los que se enfrenta la fauna deltaica o no basta con darse un paseo por todo el delta? Ambas cosas son necesarias. No está de más una visita a un centro de estas características, como tampoco lo está un "paseo" por toda la plana deltaica para explorar, observar, reconocer y diagnosticar el estado del delta. Pero considerando que el CRAM se dedica básicamente a la protección del medio marino y las especies que lo habitan, resulta cuanto menos poco preciso por parte del diario el uso del término ecosistema. Un delta es básicamente un accidente geográfico que se origina por la aportación de sedimentos de un río en su tramo final, donde convergen tierra y mar. Lo hacen en perfecta conjunción. Y los organismos que lo habitan confluyen tanto en un medio, el terrestre, como en el otro, el acuático.

Playa y formación dunar desde el mirador de Cal Francès.

Pero los deltas son terrenos históricamente apetecibles por el hombre. Son llanos y fructíferos, pero también son indómitos. Y ante ellos, sólo cabe adaptarse o domesticarlos. El delta del Llobregat no sólo ha sido domesticado, prácticamente ha sido aniquilado. Lo que vemos hoy, son sólo vestigios de un pasado, algunos recreados. Poco o nada del delta del Llobregat queda por remover. Pero continuemos con la noticia.

Construcción de la terminal T1 del aeropuerto de El Prat visto desde la Maresma. Luego vendría el parquing. Se perdió una zona de reproducción de aguilucho lagunero.


Destaca el diario los establecimientos de restauración de El Prat donde comer, también las playas de Viladecans que disfrutar. Pero si aún quedan fuerzas, los espacios naturales del Remolar-Filipines, donde hay un mirador”. Pues si señores, puestos a ensalzar el delta, hablemos de sus restaurantes y de sus playas (pero sin mencionar su valor ambiental) y dejemos en la recámara aquellos espacios naturales emblemáticos (residuales o artificiales) del delta. Una vez bajada la fartura con un paseo por la "playina", vayamos a visitar la Maresma o la Bassa de les pollancres. Por cierto, se me olvidaba, si queréis visitar el corazón del delta, id a Cal Gana, dice la noticia, desde donde llegaréis “por un camino hacia la playa, (...) que pasará por puntos de interés como la reconstruida Granja de la Ricarda. Al final del camino se llegará a los miradores de aviones, cercanos al Aeropuerto (sic), desde donde se podrá ver desde cerca como toman tierra los aeroplanos”, a lo que yo añado, todo un emblema del Delta.


Bassa de les Pollancres

La Vidala

dimecres, 4 de novembre del 2015

Jornades d'anellament al riu Besòs: tardor

Més d’un cop he manifestat la necessitat de fer una gestió valenta sobre els petits humedals del litoral català. A tothom li ve al cap espais com ara els Aiguamolls de l’Empordà, el Delta del Llobregat o el Delta de l’Ebre, o d’altres de menor entitat com ara els Muntanyans de Torredembarra o el delta de la Tordera per citar alguns. Tanmateix hi ha un grapat de rius, rieres i rierols que desemboquen al mar i que malgrat el seu reduït tamany o els seus condicionants socioambientals, són vitals en un litoral mancat d’aquests tipus d’hàbitats com és el català.  Són cèl·lules petites però esencials en un teixit d’humedals litorals, malauraament malbaratats per una gestió miope i molt egoista.

La seva importància resta palesa durant les temporades migratòries, quan actuen com a petites estacions de repostatge que poden determinar el destí d’un ocell o grup d’ocells migrants. És el cas dels trams finals, per exemple, del riu Besòs. Des  de la seva desembocadura fins l’aiguabarreig amb el Ripoll se succeixen una sèrie d’espais que esdeveneixen capdalts per un munt d’espècies de paseriformes.

Els darrers anys es desenvolupen, al llarg de la tardor, diverses jornades d’anellament d’ocells a diferents trams del ríu. Es tracta de conscienciar a la població (i també a les Administracions, que al cap i a la fi són les que prenen decicions ) de la necessitat de conservar, millorar i mantenir els hàbitats riberencs per la sostenibilitat d’aquestes poblacions d’ocells migratoris. El manteniment d’aquests hàbitats no només beneficia als ocells migratoris, també als residents, als hivernants i a tota mena de bestioles (vertebrats o invertebrats) que viuen al riu o al seu voltant. Inclosos evidentment els humans.

Aquí us deixo unes imatges de les darreres jornades d’anellament a Montcada i Reixac i Santa Coloma de Gramanet que reflecteixen totat aquesta diversitat.

Boscarla de canyar. Espècie reproductora i migrador abundant i comú.
Cuereta torrentera. Espècie en pas i hivernt comú. 
Mascle de cotxa blava. Espècie en pas i hivernant molt escàs. 
Mosquiter comú. Especie en pas i hivernant comú.
Femella de tallarol caonegre. Espècie comuna i reproductora molt escasa. 
Rossinyol. Espècie en pas i hivernant molt ocasional. 
Femella de tallarol de garriga. ESpecie molt comuna en pas i hivernant excepcional.
Femella de repicatalons. Espècie escasa en pas. 
Mascle de 1r any calendari de tallarol capnegre.