Morell d'ulls grocs al Delta del Llobregat

El passat 6 de desembre, en Joan Carles Bellido Campano (OrnithoCat) trobava un morell d’ulls grocs (Bucephala clangula) als Espais Naturals del Riu, el que coneixem col·loquialment com Cal Tet i Ca l’Arana, al terme municipal del Prat de Llobregat. Es tractava d’un exemplar tipus femella, que finalment va se determinat com a femella de primer hivern, és a dir, era un ocell que havia nascut la primavera anterior.

El morell d’ulls grocs és un hivernant força rar a la Península Ibèrica. A Catalunya no es presentava des del 2010, quan en Stephen Christopher i altres observadors van trobar un exemplar a Amposta, Delta de l’Ebre, el 7 de febrer. Al Delta del Llobregat, l’espècie no es registrava des de l’hivern 2006-2007, quan un exemplar, també femella, hi va romandre a la llacuna de Cal Tet durant uns dies.

Doncs bé, aquest hivern, els veïns i veïnes de les rodalies del Delta del Llobregat, podem gaudir d’aquest petit ànec, propi de latituds més septentrionals d’Euràsia i Amèrica del Nord. És una estada considerablement llarga.

L’exemplar es mou entre la llacuna de Cal Tet i la llacuna de Ca l’Arana, a la platja del mateix nom. No resulta fàcil de veure. Ho vaig intentar a principis de desembre. Era un dia força ventós i es va mantenir tota la tarda ocult entre el canyís que voreja la banda est de Cal Tet. Uns dies després, en companyia d'en Javier Valladares, el vaig gaudir a la llacuna del Cal Tet. El vent també bufava fort, i l’ocell que era força lluny, no parava de cabussar-se, perquè el morell d'ulls grocs és un ànec cabussador, que busca el seu aliment sota l’aigua. Malgrat tot el vaig gaudir.

 

Llacuna de Ca l'Arana

Va ser en una visita a Cal Tet, el 29 de gener, quan vaig tenir la sort de tenir-lo just davant l’observatori de Cat Tet. S’alimentava i a estones romania a la superficie arreglant-se el plomatge. Va ser una tarda excepcional i intima (hi era sol a l’aguait), amb aquesta espècie nòrdica que tan poques vegades visita les nostres contrades. Us deixoi amb un video en el que podeu observar la seva conducta alimenticia.

-->

La Tordera, el morell xocolater i la desconservació

No és la primera vegada ni serà l’última que em manifesto en favor dels petits humedals que més mal que bé resisteixen malmesos arreu del litoral català. Entre els Aiguamolls de l’Empordà a Girona i el Delta del Llobregat a Barcelona, estan el delta de la Tordera i la desembocadura del Besòs. És del primer del que vull parlar en aquesta entrada.

Dels 8 km2 que ocupa el delta, la major part està ocupada per usos agrícoles extensius. Tot així en aquelles parcel·les sense conrear és possible veure migradors aturats durant les temporades de pas. Aquesta pressió no només es limita a la plana deltàica, la zona de la desembocadura, capaç d’acollir moltes espècies de limícols, ardeids, làrids, anàtides i altres ocells aquàtics, pateix tota mena de perturbacions. Campings d’amanyada legalitat disparen la freqüentació humana, propietaris de gossos irresponsables trenquen la tranquilitat de l’espai, fins i tot és possible veure quads o motos de trial circulant pel bell mig de la llera. Tot això passa a un espai declarat com a EIN (Espai d’Interés Natural), integrat en una zona ZEPA (Zona d’especial Interés per a les Aus), que compta amb un PEIN (afegiu Plan a EIN). Un despropòsit majúscul sobre un indret, que viu l’ostracisme de l’Administració i del cos d’agents Rural de la comarca (no hi ha gaire diferència entre trucar-los o no trucar-los, que jo sàpiga, mai venen). Malgrat tot, aquest espai tan agredit, encara pot acollir ioies de la nostra fauna, com ara el morell xocolater (Aythya nyroca), o una de les millors poblacions reproductores de corriol petit (Charadrius dubius) de tot Catalunya.

Corriol petiot

A finals d’abril, vaig trobar un mascle de morell xocolater alimentant-se a la desembocadura. Estava una mica lluny, i ho comprenc, l'acompanyava un ànec blanc (Tadorna tadorna), altre espècie singular al país.

   

Contra l’astènia primaveral, una visita als Aiguamolls de l’Empordà

En arribar la primavera el meu cos pateix canvis de tota mena. Els metges parlen d’alteracions de l’estat anímic, que es tradueixen en canvis d’humor, alteracions que afecten a la vitalitat, provoquen cansament i també certa manca d’energia. Són simptomes més o meys lleus que descriuen un estat general amb un nom sense sonoritat, poc modulable i una mica anodin, al que l’afegeixen l’adjectiu primaveral. Si per mi fos, m’estalviaria de pronunciar-lo, però fa ja un grapat d’anys que circula arreu i és difícil desfer-se’n. Diuen els experts que fa referència al cansanci provocat pel canvi estacional. També expliquen que hi ha una pèrdua de gana —inclosa la sexual— , adobada amb tristesa, amb un rajolí de dificultat per a la concentració, un xic d’irritabilitat i potser una mica d’hipotensió arterial, entre molts altres símptomes.

Com que estava astènic —es diu molt en aquesta època quan un es troba cansat— amb el canvi d’estació, el 28 de març vaig enfilar cap als Aiguamolls de l’Empordà, per tal de tornar la meva vitalitat al seu nivell habitual. En arribar-hi, vaig adonar-me’n que no em mancaven ni energia ni gana de cap mena, el cansament havia quedat  arraconat i el nivell de vitalitat començava a superar la meva mitjana normal. Em sentia plenament vital, preparat per enfrontar-me a valones i cames llargues amb el sistema hormonal hiperevolucionat, cogullades melodioses, cruixidells monotemàtics, caderneres pujades de vermell, i gafarrons que derrotxaven notes frenèticament. El Matà era una olla a pressió, on desenes de valones escorcollaven els prats inundats, vigilades de ben a prop per una multitud de cames llargues.

Caderenera

Realment la panoràmica era tot un goig. Diverses espècies de limícols recorrien els antics arrossars. Al menys 73 cames llargues caminaven desmanegats per tot l’antic arrossar. Acostumo a dir que els cames llargues fan estiu a les maresmes i camps inundats. Són ocells que es fan veure, negres per sobra i blancs per sota engalanen la maresma amb sons i colors.

Molt més discretes, però igual d’abundants, resulten les valones. I ja els hi convé, de mida mitjana, recorren la plana anegada cercant invertebrats. Són més audibles que visibles, pero sempre les reconeixerem pel seu motejat blanc sobre fons marronós i un caparró relativament gran en relació al seu coll curt i prim. Si vola, ens deixarà veure el carpó blanc i quadrangular, un element diagnòstic de l’espècie.

Un “quiero y no puedo” és el corriol petit, que vol passar desapercebut —és la seva estratègia—, però resulta massa cridaner. No en te prou amb pregonar el seu territori amb un vol esperonat, exclamant cri-cri-cri, no en te prou amb córrer darrere un potencial competidor, aixecar el cos i exposar la banda negra que creua el seu pit, no en té prou amb mostrar un blanc i negre... Corriols grossos i camanegres també hi eren presents, però es dedicaven a alimentar-se sense fer tant d’enrenou.

Més discrets, els becadells, es mostraven refiats, potser confiant en el seu plumatge críptic, però semblaven oblidar que aquesta característica tan eficientent entre la vegetació, no serveix de res quan s’alimenten en aigües obertes.

Els calidris també ho intenten (passar desapercebuts). Encara vesteixen el seu plumatge hivernal, i són ben pocs els que comencen a lluir la llibrea estival, i si ho fan és només parcialmente. Territs variants, menuts, becllargs i batallaires sondejaven el fang amb certa tranquilitat, fins que un esparver  vulgar sobrevolà la zona. Aquesta amenaça però va ser ràpidament escampada per la gamba roja vulgar amb el seu tiu-tiu inigualable, davant la impassibilitat d’un solitari pòlit cantaire. En companyia de les gambes roges, les gambes verdes i les gambes roges pintades sondejaven les aigües més profundes, i allà on no arribaven altres limícols, s’alimentaven els tètols cuanegres mercè al seu llarg bec.

Per enrecordar-nos que l’hivern encara es resistia a marxar restaven un “puñaín” (com diuen a la meva terra) d’oques. Diuen alguns que poden tenir un origen domèstic, però no és rar que alguns exemplars allarguin la seva estada a zones d’hivernada tradicionals, com ara els Aiguamolls de l’Empordà.

Xarxets comuns, ànecs cullarots i grisets, ànecs collverds, una parella d’oques egípcies i algun xarrasclet completaven l’elenc d’ànàtides presents. L’any passat, per aquestes dates, els aiguamolls estaven plens de xarrasclets, va ser un any excepcionalment bo per a l’espècie. Enguany però destaca per la pobresa d’observacions, molt pocs exemplars i molt escampats.

Moltes altres espècies ocupaven els arrossars del Matà, fotges, polles d’aigua, cigonyes blanques, bernats pescaires, martinets blancs; a més d’algunes orenetes vulgars, cuablanques i cueretes grogues, encara restaven grassets de muntanya i un solitari reietó. També algun agró roig i un nutrid grup de capons reials, tres dels quals estaven anellats. Em deixo moltes coses, i la llista és molt mes llarga. La jornada va ser intensa i esgotadora, però vaig tornar cap a Barcelona amb les piles ben carregades i l’astènia oblidada en algun calaix dels meus records.

Març al delta del Llobregat

Acaba de passar el març, un estira i arronja entre l’hivern i la primavera. Per un ornitòlec pot ser o molt avorrit o especialment emocionant. Encara resten alguns hivernants, malgrat que de certes espècies no en queden gaires, i puntualment s’observen els primers migrants estivals. És un estadi entre el “encara no ha acabat” i el “està a punt de començar”. Al Delta del Llobregat, corbs marins grossos, fredalugues, daurades i oques revifen l’esència d’un hivern esmorteit. Orenetes vulgars, cuablanques i de ribera s’anticipen a la primavera que tan precisament apareix marcada al calendari, però els roquerols ens recorden que a les muntanyes encara és ple hivern. Falciots primerencs dibuixen la geografia al cel. Són observacions per començar a obrir boca, per escalfar prismàtics, en un tres i no res s’inicia el gran espectacle de la migració primaveral, i ja no seran observacions puntuals, serà un allau de migrants, un flux més o menys regular capaç de despertar tota mena de passions.

El 12 de març vaig visitar la desembocadura del riu Llobregat i els “Espais Naturals del Delta” (Cal Tet i Cal Nani). Entre el pont de Mercabarna i el nou pont del Polígon Indrustrial Pratenc romania un petit estol de morells de cap roig Aythya ferina . Entre ells dormitava l’híbrid d’Aythya ferina x nyroca, que porta tot l’hivern entre Cal Tet i el riu Llobregat.

Riu avall un estol d’ànecs grisets Anas strepera s’alimentava en les aigües tèrvoles del riu. Les gavines rialleres i els gavians argentats descansaven a les illes sorrenques, mentre una trentena de flamencs ballaven claquet. Sobtadament gavines i gavians van aixecar el vol al voltant d’una ombra ampla i fosca. Durant uns segons, o potser minuts, van ser la seu cohorte fins que un cop aturada la van oblidar. L’àguila pescadora necessita, com tots els ocells, mantenir el seu plomatge en perfecte estat. Allò va ser una parada tècnica per acicalar-se amb aigua fresca. Era l’únic que l’interesava. Un cop arreglat el seu plumatge va tornar a enlairar-se i la cohorte de gavinas i gavians la va acompanyar una estona camí de la desembocadura per si de cas...

Al cap d’una estona enfilava el camí que porta a Cal Tet. En apropar-me a les maresmes de Cal Nani, vaig veure un parell de capons reials. Sembla mentida que un ocell tan gros passi tan desapercebut, potser sigui la presbícia que acompanya a l’edat, però eren 17 els capons reials que sondejaven el fang a la recerca de preses. Un d’ells portava una anella blanca de pvc al tars, que en realitat havia d’anar a la tíbia, amb codi 0J9W. Espero que aquest entrebanc no li representi una amputació. El seu caminar en aquell moment era prou bo, i demostrava, com la resta, la seva destresa en la captura del cranc americà Procambarus clarkii.

La primera parada a Cal Tet la vaig fer des de l’observatori del Sabogal. El panorama representava prou bé la idea del que per a mi és el mes de març. Uns pocs xibecs Netta rufina, alguns cullarots Anas clypeata, un grapat de xarxets Anas crecca dormitant a la vora de l’aigua, i diverses fotges escampades arreu de la llacuna. Sobre la herba pasturaven un parell d’oques Anser anser, que no sabia ben bé si eren hivernants genuïns o bé formaven part del grup d’oques asilvestrades que tenen el seu origen en els exemplars que anys enrere es van alliberar al Parc Diagonal Mar de Barcelona.

D’entre les mases de canyís brollava la veu tremolosa del cabusset Tachybaptus ruficollis, alguns es deixaven veure com una bola de cotó flotant sobre la superficie de l’aigua.

També cabussador, però molt més compacte, el morell de caproig cercava el seu aliment al fons de la llacuna, invertebrats sobretot, que s’amaguen entre el fang, formen part de la seva dieta. Es un ànec que es reprodueix en baix nombre al delta del Llobregat, i que també manté una petita població hivernant, que es mou entre el riu i les llacunes deltaiques.

No puc acabar aquesta entrada sense esmentar un dels meus passeriformes més estimats, el repicatalons. Encara no entenc el perquè del seu nom vernacle. Tan m’és, aquest moviment de cua és insuperable.

Les oques de galta blanca de La Roca

La presència d’oques és un recordatori de què som a l’estació més freda del any, malgrat que aquest any l’hivern sembla més aviat una primavera fresca. I potser aquestes temperatures tan inusualment elevades que venim patint darrerament, siguin la causa de què hagin baixat tan poques anàtides del centre i nord d’Europa a les nostres contrades. D’oques n’han baixat més aviat poques, com vaig poder comprovar durant les vacances de Nadal a les llacunes de Villafáfila (Zamora) i La Nava (Palencia), dues de les localitats més importants en la hivernada d'aquestes espècies a la Península. És veritat que allà es comptaven per milers, però molts milers menys del que és habitual en altres temporades.

Grup d'oques vulgars a Villafáfila.

Catalunya té una població hivernal molt més humild. En el millor dels anys poden arribar a poc més de 800 el nombre d’exemplars que passen l’hivern al país, la majoria concentrades al Delta de l’Ebre i als Aiguamolls de l’Empordà, i unes poques al delta del Llobregat i altres zones humides.

Oques vulgars als Aiguamolls de l'Empurdà.

La oca vulgar Anser anser és l’única espècie de presència regular. De tant en tant apareixen altres espècies. És el cas de l’oca de galta blanca Branta leucopsis, que compta amb unes poques citacions a diferents indrets del territori. Es tracta d’una oca petita originaria de Groenlàndia, les illes Svalbard i algun punt del nord de Rússia. A la Europa continental existeixen diverses poblaciones introduïdes, principalment al Bàltic. El 2 de gener, en Javi Mendoza va trobar un petit estol de 5 ex. al camp de golf Vilalba (La Roca del Vallès, Vallès oriental). El grup, que encara hi roman, acostuma a pasturar als camps de gespa de la instal·lació esportiva i passa bones estones a la bassa de rec del camp de golf, que com que està tancada al públic, poden descansar tranquil·les entre corbs marins grossos i ànecs collverds.

Quan es descobreix una anàtida rara, sempre surt el dubte sobre el seu origen salvatge o domèstic. Arreu d’Europa existeixen nombroses col·lecions d’ànecs, oques i cignes. Moltes fan una tenència responsable anellant els exemplars i incapacitar-los per al vol. Altres però permeten la seva reproducció i gairabé no prenen mesures per evitar escapaments. Les cinc oques de galta blanca no tenen cap mena de marca, presenten un aspecte d’ocell salvatge i la seva conducta no fa pensar en un origen domèstic, però tractant-se d’anàtides sempre ens quedarà el dubte.

La sega del canyís al riu Besòs

Aquest matí he fet una passejada pels trams mitjans del riu Besòs, entre Santa Coloma de Gramanet i Montcada i Reixac. Em venia de gust passejar pel riu, però amb tranquil·litat, i aquest sector és sens dubte el menys freqüentat. Es tracta també de una de les millors zones per a la fauna. Ja des de Baró de Viver, a la marge dreta del riu, es pot disfrutar d’una petita franja de bosc de ribera, que comença a desenvolupar-se i resulta molt atractiva pels ocells. Mosquiters i tallarols i d’altres espècies de paseriformes, hi troben una bona zona d’alimentació i refugi.

Mosquiter comú

Més amunt comença una zona d’aiguamolls artificials. Es tracta de parceles de canyís (Phragmites australis) i prats inundables que realitzen els tractament terciari d’un 30% de les aigües de la depuradora de Montcada i Reixac. Es tracta d’un ecosistema d’importància cabdal durant les èpoques de migració, a més de ser únic indret de reproducció de la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) i potser del balquer (Acrocephalus arundinaceus). Són poc més de 7 ha sobre un substrat de grava, que mitjançant processos fisicoquímics i biològics milloren la qualitat de l’aigua que torna al riu Besòs. 

Cada any per aquestes dates, l’autoritat competent sega el canyís per tal que les reaccions bioquímiques que s’hi produeixen siguin més eficients amb el rebrot. A ningú se li escapa l’impacte que això té sobre l’ornitofauna. D’un dia per un altre, desapareix refugi i una important font d’aliment. La visió és impactant, tot i que es manté una franja vora el riu, que a més de fer de pantalla vegetal, genera amagatalls i aliment. Malgrat tot, l’impacte és molt important.

Però on uns perden, d’altres surten guanyant. Pinsans comuns (Fringila coelebs), pardals (Passer domesticus i P. montanus), cueretes i titelles (Motacilla sp. i Anthus pratensis) o esplugabous (Bubulcus ibis) aprofiten els recursos que les tiges de canyís feien inaccesibles. Aquest matí un estol de més de 70 pardals xarrecs, un bon grapat de cueretes blanques, algunes titelles i pardals comuns, tres esplugabous, unas poques cotxes fumades (Phoenicurus ochruros), uns pocs gratapalles (Emberiza cirlus), garses (Pica pica), pit-rojos (Erithacus rubecula) i algun bitxac comú (Saxicola rubetra), aprofitaven llavors i petits invertebrats posats al descobert per un tractor que treballava les parceles.

Cuereta blanca 

Pinsà comú (femella)

Pinsà comú (mascle)

Cotxa fumada (femella)

Pardal xarrec

Mentrestant al riu la vida seguia el curs habitual. Tres xivites (Tringa ochropus) i diverses cueretes blanques i torrenteres exploraven les vores de las illes de còdols o vadeaven les agües cercant invertebrats. Decenes de gavines rialleres i grupes d’ànecs collverds (Anas plathyrynchos) reposaven sobre descansaven o s’alimentaven, fent volades en aproximar-se algun vianant. Més tímides, les polles d’aigua (Gallinula chloropus) apenes s’allunyaven de les canyes mentre un petit grup de cabussets (Tachybaptus ruficollis) exploraven el fons de les aigües més profundes i tranquil·les frenades por una resclosa.

Xivita

Mascle d'ànec collverd 

Gavines rialleres adultes

Cabusset

El Besòs és el gran pulmó verd de la gran conurbació formada per Barcelona, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià de Besòs. Durant anys maltractat, de mica en mica va recuperant la seva dignitat. Coneixe’l i explorar-lo és el camí per estimar-lo. Som un “puñadín” els que trepijent aquest racó del nord del Barcelonès, un “puñadín” que creix molt a poc a poc, com ho fa la natura al llarg del riu, ho fa a poc a poc, amb ajud i molt d’esforç, i sempre sense abaixar la guàrdia.

Bassa del Rec Comtal. Hábitat utilitzat per la cotxa blava, martinet blanc i blauet entre d'altres.